IMATGES
POÈTIQUES:
ALGUNS EXEMPLES
Un altre element constitutiu de la poesia,
a més de la mètrica (accentuació, ritme, musicalitat),
són les imatges poètiques (metàfores, etc.).
Encara que són prou conegudes
del mestre n'esmentam aquí les més destacades, sobretot perquè
estan exemplificades bàsicament amb els autors que trobam a aquesta
pàgina web. (A la bibliografia hi ha alguns llibres sobre imatges
poètiques).
Hem classificat les figures en:
IMATGES D'APEL·LACIÓ,
o figures d'afecte, que criden l'atenció del públic: apòstrofe,
subjecció.
IMATGES
DE (DIS)POSICIÓ o permutació. S'obtenen per la ruptura
de la disposició regular dels elements sintàctics: hipèrbole,
quiasme, hipàl·lage.
IMATGES DE
REPETICIÓ. Provoquen una intensificació de la informació
i del ritme. N'hi ha de repetició fonològica (al•literació),
de paraules o grups sintàctics (geminació, anàfora),
de paraules semblants (homofonia, paronomàsia, pleonasme), d'estructures
sintàctiques iguals (paral•lelisme, enumeració).
IMATGES
D'AMPLIFICACIÓ. Afegeixen idees, detalls, matisos, contrasts...,
a un tema: adjectivació, aposició, gradació, concatenació,
antítesi, adínaton o impossible.
LA COMPARACIÓ.
Es troba entre les imatges d'amplificació (aporta temes nous) i
els trops, ja que la comparació és una metàfora amplificada.
ELS TROPS. Consisteixen
en l'ús figurat d'un mot, d'una frase o d'un text.
LA METÀFORA,
és el més destacat, però hi ha
ALTRES TROPS:
metonímia, sinècdoque, sinestèsia, personificació,
hipèrbole, ironia, al•legoria.
IMATGES
D’APEL·LACIÓ
Criden l’atenció del públic
o del receptor, perquè, aparentment, el parlant o escriptor s’hi
adreça (o a vegades s’adreça a ell mateix). També
són anomenades figures d’afecte perquè la seva immediatesa
els dóna una càrrega afectiva i emocional. Sovint estan emparentades
amb el recurs de la ironia
APÒSTROFE
Interpel•lació directa a un personatge,
a una idea (o a l’oient):
Sents? La lluna davalla i et crida: ¿quin
mal glaç
et llasta? Vés-hi! Nega’t al ple
de la tendresa!
Maria
Mercè Marçal (Averany)
Oh cors donós, net de frau e delicte!,
prenets de mé pietats, bella dona
Jordi de Sant Jordi
TIGRE CAPTIU
¿Les fuetades t'han ratllat la pell,
o potser l'ombra de la reixa?
Pere
Quart
SUBJECCIÓ
És un diàleg fictici, monològic.
Vas de viatge? Cap a on?
Molt lluny, a l’altra part del món:
una illa rica i feliç,
una república, un país
regit només per la raó.
Increïble!
Penso que no
Qui t’ho ha dit?
Ho he somiat
i vull saber si és veritat
Pere Quart
inici
IMATGES
DE (DIS)POSICIÓ (O PERMUTACIÓ)
S’obtenen per ruptura de la disposició
regular dels elements sintàctics. La posició insòlita
dels elements sorprèn perquè romp el marc de la “normalitat”
sintàctica i concentra l’interès del receptor en l’element
la posició del qual s’ha modificat.
HIPÈRBATON
Alteració de l’ordre gramatical dels
elements d’una frase; pot ésser el tret d’una emoció vehement.
Los grans tresors ne tot l’honor del món
no em plau haver ab menys d’ésser
amat
Ausiàs March
D'amor de cap a cap vinc amarat
Vicent
Andrés Estellés
enfront, movien, entre la fina boira,
els verds pollancres les fulles
Blai
Bonet, “Company d’habitació”
Catalans! Tots en peu,
l’Escorial deixem-los
per trofeu
Salvat-Papasseit
(Les
conspiracions)
QUIASME
Disposició creuada dels elements que
formen dos sintagmes o dues frases; els elements queden: ABBA
Amor de mort. Ah mort sense conhort
Vicent Andrés Estellés
Joia del cor i de l’esguard delícia
M.A.Salvà
qui és pobre de cabals i de projectes
ric
Guerau de Liost
Busco en la petitesa infinitud
com en la infinitud la petitesa
Joan
Brossa
HIPÀL·LAGE
Desplaçament del lloc propi d’un adjectiu,
de manera que el poeta el situa al costat d’un altre substantiu present
en el context immediat.
Reconeix
que té el cor popular, no per qui
balli
rodonament davant la catedral
sota el migdia gòtic del diumenge.
Blai Bonet
inici
IMATGES
DE REPETICIÓ
La repetició provoca una intensificació
de la informació ja existent o la matisa.
La repetició crida l’atenció
sobre l’element repetit; la repetició explica, aclareix, matisa,
aprofundeix (sobretot en figures de repetició que no repeteixen
elements idèntics, sinó similars o afins); la repetició
pot ésser des de solemne a juganera; també pot ésser
útil per a la construcció del ritme.
REPETICIÓ FONOLÒGICA
AL·LITERACIÓ
És la repetició d’un mateix
so, o tipus de so. (Si hom considera desagradable aquesta repetició
ho anomena CACOFONIA, i si hom la considera agradable, EUFONIA)
A peu, i a poc a poc, anem pujant
Ferrater
Com feix de canyes cruixen trinxades ses
arrels
Jacint Verdaguer
i roda com un carro el tro de guerra
Jacint Verdaguer
Joc amorós, de Blai Bonet (abundància
de sons líquids per parlar de la mar).
REPETICIÓ DE PARAULES O GRUPS
SINTÀCTICS
GEMINACIÓ
Repetició de paraules o sintagmes
iguals en contacte. També és anomenat REDUNDÀNCIA
o SINONÍMIA.
Afanyosa de tu viuràs una hora
rient, rient, com un borboll que plora,
plorant, plorant, com un borboll que riu
Josep
Carner
Amor, amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me l’esperit
Ausiàs March
Desig, desig, com una serp avances
Salvador Oliva
Si la repetició és al final
del vers i al principi del següent es diu anadiplosi:
He lluitat contra l’alba.
L’alba m’ha rebatut
J. Palau
La repetició pot causar una aparença
tautològica:
I som on som [...]
Tenim a penes el que tenim i prou
Martí
i Pol
ANÀFORA
Repetició d’un mot o grup de mots
al començament de dos o més versos.
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
puix que d’ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal
diners fan l’home infernal
e fant-lo sant celestial
segons que els usa.
Anselm Turmeda, Elogi dels diners
[...] / mentrestant la portera s’emborratxa
de vi / [...] / mentrestant la portera va pixant per l’escala / [...] /
mentrestant la portera pixa pels escalons / [...] (V.A. Estellés;
la canta Ovidi Montllor)
La ginesta altra vegada! / La ginesta amb
tanta olor (Maragall)
REPETICIÓ DE PARAULES SEMBLANTS
HOMOFONIA (homonímia) = DIÀFORA
Identitat fònica entre dues paraules
o expressions de significat diferent.
Surt de la mar un cavall i jo tombo la
Volença. Plena d’escultura, he dut,
A la cambra, una fantàstica tómbola
Joan
Brossa
No et paris, colomí blanc.
No paris blanc, colomí.
Pere
Quart
encarnen l’esperit que m’estalona
d’un món que ni s’habita ni s’evita,
la gepa subnormal i faraona.
Enric
Casassas, “És l’E.C.!”, dins No hi érem.
PARONOMÀSIA
Repetició de paraules semblants. Consisteix
a col•locar en la frase dos mots que solament es distingeixen en algun
fonema.
Balla damunt la palla, capiràs
Per què entre aigua i lilàs
no cal cogulla?
J.V. Foix
I un poc de sol / i un poc de sal. I un poc
de cel.
Pere Quart
La disjuntiva potser fóra: o solitaris
o solidaris
Joan Fuster
PLEONASME
Consisteix en la repetició en un mateix
enunciat de mots que tenen el mateix sentit, amb la finalitat de reforçar
allò que s’expressa.
El decapvespre el pren
entre el cel i el Parc Güell. És
el
capvespre
dels garrofers de Reus i l’horabaixa
d’aquest catalanet. Però no es tracta
de la mateixa tarda de tardor.
Blai Bonet
Prou serà algun poeta que somnia
el somni de l’eterna inquietud
Joan Maragall
i el meu amor em deixa sol, totsol, entotsolat
Biel Mesquida
REPETICIÓ D’ESTRUCTURES SINTÀCTIQUES
IGUALS
PARAL·LELISME
És un recurs sintàctic que
consisteix a repetir una mateixa estructura en diverses frases seguides.
Llibertat (de Paul Eluard, trad. de J.M.
Llompart)
Als meus llibres d’anar a escola
En el meu banc i en els arbres
A l’arena i a la neu
Escric ton nom
A les pàgines llegides
A les pàgines en blanc
Pedra sang paper o cendra
Escric ton nom
A les imatges daurades
A les armes dels soldats
A la corona dels reis
Escric ton nom
(Etc., etc., continuen 15 estrofes més
iguals)
ENUMERACIÓ
Acumulació d’elements sintàctics
dins una oració.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tresqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!
Sagarra
Es diu enumeració quan els seus dos
darrers termes estan lligats per coordinació; si s’uneixen per juxtaposició,
es diu ASÍNDETON (Accelera el ritme de la frase i la fa més
expressiva. Com que estalvia les conjuncions es considera també
una figura d’OMISSIÓ)
indecisa, rara, nova
ara comença la rosa
Rosselló-Pòrcel
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria
Espriu
Pregunters, reguerots, escombres, llibres,
gerres, amics, moments, tabac i pipa,
cabells, indrets, escòries i llenya,
cendra, butxaques, taques, flors i fulles,
mars, veus, fogueres, pensaments i mobles,
portes, balustres, homes, temps i dubtes.
Joan Brossa
EL·LIPSI.- El paral•lelisme, i d’altres
factors permeten la supressió d’elements sintàctics sobreentesos
pel co-text (sovint són verbs): això és l’el·lipsi.
Sol ésser considerada una FIGURA
D’OMISSIÓ; però de fet, si hi ha aquesta omissió és
perquè hi ha una repetició (en altres casos serà efectivament
una figura d’omissió: Un home, un vot)
li diré com la copa melangiosa és
del vi
-i el meu braç del seu coll-
Papasseit
inici
IMATGES
D' AMPLIFICACIÓ
L'amplificació argumentativa
afegeix idees, detalls, matisos, a un mateix tema. O bé hi aporta
subtemes, com passa per exemple amb les disgressions.
ADJECTIU EPÍTET
I també adejctius valoratius. L’adjectivació
és molt important en retòrica.
Eres com una alegre, viva, flor de percal
Bella i delicada
La humida tendresa entranyable
Estellés
La veig en fosca nit i en lluna clara
Tomàs Aguiló
APOSICIÓ
Juxtaposició d’una explicació
que referma el que s’ha dit. També hem de considerar aquí
les paràfrasis. En són variants el parèntesi, el respir,
l'epífrasi, l'epifonema...
L’aigua rissa un aire fi
-estrofa de blaus, carícia-
i acusa sedes recents,
presó de llunes fingides
Rosselló-Pòrcel
Demà posats a taula oblidarem els
pobres
-i tan pobres com som-
Salvat-Papasseit.
Els amics, compungits i xafarders,
pensen en un viatge, se n’animen.
Diuen: “Gràcies a Déu, jo
encara
no estic madur per a aquesta collita!”
(val més gos viu que lleó
mort)
El pont travesso amb un record
inservible ja com un somni
Pere
Quart
EPÍFRASI.- Permet afegir a la frase
aparentment conclosa un o més termes per desenvolupar idees noves
o que reforcen les anteriors. És una acumulació, per addició,
d’elements a una frase sintàcticament acabada.
Massa poders: el Pare,
i el Príncep d’aquest Món,
i encara el Cèsar,
a cadascú, el seu.
Trobo que són molts compromisos.
Pere Quart
EPIFONEMA.- Sentència o pensament
moral mitjançant el qual s’acaba amb èmfasi un text; pot
ésser un pensament moral per interpretar l’anècdota del poema
o text.
I al capdavall la mort, inexorable,
et dallarà els records,
que tu en diràs futur.
On vols anar, bou, que no llauris?
Miquel
Martí i Pol
GRADACIÓ
Tant la GRADACIÓ com la CONCATENACIÓ
poden ésser considerades també com a figures de repetició.
Repetició (a vegades sinonímica)
d’elements dels quals la intensitat és ascendent o descendent: veni,
vidi, vici.
El vent lluita per ésser la flor,
la flor
Per ésser papalló, el papalló
Per ésser peix, el peix per ésser
jo,
I jo, l’Arrel de la Creació
Joan
Brossa
Enumeració progressiva d’estats, condicions,
termes, etc., a fi de donar un sentit totalitzador a la cosa tractada o
descrita. Els coloms de La plaça del Diamant són, de dia,
els amos del pis; Rodoreda aconsegueix d’imprimir aquest senyoriu total
mitjançant una doble gradació: la de l’acció (verbs)
i la de l’espai (substantius):
Entraven per la galeria, corrien pel passadís,
sortien pel balcó del carrer i tornaven al colomar fent la volta.
CONCATENACIÓ
És un tipus de GRADACIÓ o CLÍMAX
CANÇO DE LES TRANSFORMACIONS
-Si tu em va darrere, jo t’aniré
davant.
-Jo em faré la lluna, lluna del cel
més gran.
-Si tu te fas la lluna, lluna del
cel més gran,
jo me faré núvol
i t’aniré tapant.
-Si tu te fas núvol i a mi
me véns tapant,
jo me faré la rosa,
rosa del roser blanc.
-Si tu te fas la rosa, rosa del roser
blanc,
jo me faré l’abella i t’aniré
xupant.
-Si tu te fas l’abella i a mi em véns
a xupar,
jo me faré balena, balena
de la mar.
-Si tu te fas balena, balena de la mar,
jo em faré pescador pescadoret de
nau.
-Si tu et fas pesacador, i a mi em
véns a pescar,
jo me faré l’arena, l’arena
de la mar.
-Si tu te fas l’arena, l’arena de
la mar
jo me faré les ones i te vindré
a banyar.
-Si tu te fas les ones i a mi me véns
banyant,
jo me faré la llebre
llebre del camp més gran.
-Si tu te fas la llebre llebre del camp
més gran,
jo em faré caçador i
t’aniré caçant.
-Si tu et fas caçador i a mi em véns
a caçar
jo me’n faré la monja
monja de l’Olivar.
-Si tu te fas la monja, monja de l’Olivar
jo me faré el frare i et vindré
a confessar.
-Si tu te fas el frare i em véns
a confessar,
més val que mos casem,
no tornarem a penar.
(Mosca de Mora)
ANTÍTESI
Figura consistent a oposar en una mateixa
frase dos pensaments, expressions, etc., de sentit contrari. Afegeix idees
a un mateix tema. En són variants l'oxímoron i la paradoxa.
Per exemple aquests diversos versos d’Auxiàs
March:
Jo crem d’hivern e d’estiu tremolí
Tant que jo us vull honesta i deshonesta
Per lo camí de mort he cercat vida
Jo li vull bé, lo seu mal em
plauria
llum clar e bell ab si portant tenebres:
Riu que riu; me fa un petó
que, sent de foc, va gelar-me
Miquel de Palol
quan la tendra duresa de la sina
m’endolceix la duresa de les mans
Martí i Pol
És quan dormo que hi veig clar
Foix
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa
Carles Riba
Conec la utilitat de la inutilitat
i tinc la riquesa de no voler ser ric
Joan Brossa
ADÍNATON o IMPOSSIBLE
Figura que consisteix a subratllar un impossible
Si jo fos pescador pescaria l’aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol
Salvat-Papasseit
inici
COMPARACIÓ
Pràcticament la podríem
tractar amb els trops, ja que segons Weinrich LA COMPARACIÓ ÉS
UNA METÀFORA AMPLIADA.
Figura retòrica d’amplificació
acumulativa (= aporta temes nous) per la qual un element es compara a un
altre Estableix una relació entre dos termes per mitjà de
l’ANALOGIA. . Es sol fer amb com, més...que, etc. Aquest afegit
comparatiu és l’únic que el diferencia de la metàfora.
Bullirà el mar, com la cassola en
forn
Ausiàs March
Sota el meu llavi el seu, com el foc i la
brasa
Papasseit
Enceto aquest poema d’amor en l’hora incerta
com l’infant que canta més fort
en passar per davant del cementiri.
MMMarçal
Si com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui
el força
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em convé llunyar
de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.
Ausiàs March (La comparació
és molt present en tota la seva obra)
havia aconseguit aferrar-se, talment un corn
de tenassa, a la pell de la paret
duia més verrim que un eixugamans
o una barra de galliner
Blai
Bonet, Pere Pau
Tota la meva vida es lliga a tu
com en la nit les flames a la fosca.
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Aquest matí m’he despertat flairosa
com una mata d’espígol
Vinyoli “Cants d’Abelone”
I el trobat era clar,
quiet, intangible
i profund. I ressonava
com una cisterna
Ramon Llull (“Llibre d’amic”)
El riure és com la claror del dia,
el plorar com l’obscuritat de la nit
Anselm Turmeda “Disputa de l’ase”
La meva amiga com un vaixell blanc
Papasseit
[...] Com galta enamorada
s'enrosa tendrament [...]
Josep Carner
inici
TROPS
Figura retòrica consistent
a modificar el sentit d’un mot, d'una frase o d'un text per emprar-lo en
un sentit figurat. En els trops les paraules no s’usen en un sentit
propi, sinó més o menys figurat, alienat, impropi.
Així, en la frase Aquil·les
és un lleó, amb el contingut semàntic “Aquil·les
és un guerrer salvatge”, el cos lèxic lleó és
desviat del seu contingut lèxic originari i és emprar amb
un contingut lèxic nou: guerrer salvatge.
Les figures, i trops, són com
la sal i les espècies.
Són un recurs eficacíssim
de l’expressivitat i creativitat poètica (i col•loquial). Hi
ha desplaçaments de límits o salts en el sentit. Són
molt usats en el llenguatge col•loquial: En Pere és un ase, Na Maria
és una raboa.
Molts trops ja s’han incorporat com
a polisèmia al llenguatge col•loquial: La falda de la muntanya.
Dir volar per indicar fugir de la quotidianitat, passar-s’ho molt bé
sense pensar en res. Parlar del magnetisme d’una persona. O quan hi ha
hagut una brega o discussió entre dos dir que hi ha hagut un poc
de circuit.
En parlen LAKOFF, George i JOHNSON,
Mark a “La estructura metafórica del sistema conceptual humano”
(dins NORMAN, D.A. Perspectivas de la ciencia cognitiva. Barcelona, Paidos,
1987). Diuen que el sistema conceptual humà conté tant concptes
no metafòrics com conceptes metafòrics. Els conceptes metafòrics
no s’estructuren amb els seus propis termes, sinó que necessiten
termes d’altres conceptes.
Per exemple Ha arribat a dalt de tot
(dalt = riquesa, poder; baix = pobresa). El cos és una
màquina: Va un poc rovellat; He pensat tant en aquest problema que
trec fum del cap. Comprendre és veure: Ja veig el que vols
dir; Quina és la teva visió del tema? El temps
és or (malgastar el temps). Metàfores agrícoles: La
feina dóna fruit. Els invents són persones: És el
pare de l’electricitat. Ha concebut una idea brillant. Les
paraules són aliment: El que ha dit m’ha deixat mal gust de boca;
No m’he empassat les seves mentides; Aquest llibre és molt sucós.
Una conversa o una discussió és una guerra; així parlant
d’un debat podem parlar d’atac, d’estratègia, de defensa, de victòria,
de rendició, de guanyador...
Conclouen que els conceptes metafòrics
són l’essència del pensament. Les metàfores es converteixen
en estereotips que impregnen la vida quotidiana, no només el llenguatge,
sinó també el pensament i l’acció. Fins al punt
que com diu Lakoff “les metàfores poden matar”, com va passar amb
l’analogia que es va crear entre Irak i l’alemanya nazi, entre Sadam Hussein
i Hitler, quan l’analogia no se sosté: ni Irak té el potencial
de l’Alemanya nazi, ni hi ha amenaça mundial, etc. Per això
“la ciència cognitiva necessita ésser conscient de les seves
metàfores, saber el que amaguen i estar oberta a altres metàfores
alternatives.”
Avui, la metàfora es veu, més
que com a recurs estilístic, “com a principi constitutiu del llenguatge
i expressió del procés de categorització comparativa
i conceptual d’experiència humanes”. “La metàfora no és
un simple element decoratiu, sinó un model d’observació i
interpretació de la realitat.” Les metàfores creen nous
valors significatius que produeixen imatges, impressions i sentiments nous.
Les metàfores no reprodueixen analogies amb la realitat, sinó
que les funden.
“El més potent artifici lèxic
utilitzable amb propòsits emotius i expressius és el llenguatge
figurat. Aquest pot obrar o bé explícitament, mitjançant
la comparació, o bé implícitament, mitjançant
la metàfora” (Ullmann).
inici
METÀFORA
Consisteix a usar un mot que expressa
literalment una cosa per manifestar-ne una altra que hi tengui una certa
SEMBLANÇA. És una substitució d’un element lèxic
per un altre amb el qual comparteix determinats semes (Jakobson).
La metàfora és un procediment
conceptual. El concepte està associat a l’ANALOGIA metafòrica
i a la concisió i concentració significativa. És necessari
per a la construcció del concepte establir una relació entre
l’element en què es centrarà l’atenció i altres elements...
el parlant o autor crea aquestes analogies. Segons Beardsley la metàfora
és “el que fa d’un enunciat autocontradictori que es destrueix un
enunciat autocontradictori significatiu”.
La poètica d’Aristòtil
ja situa la metàfora com una de les principals figures del discurs
poètic: “D’altra banda, és important fer servir com cal cadascuna
de les formes d’expressió de què parlem, paraules compostes,
per exemple, o paraules dialectals; però allò més
important, de molt, és excel.lir en l’ús de les metàfores.
Efectivament, això últim és l’única cosa que
no es pot aprendre d’un altre, i és el senyal de les virtuts poètiques
congènites de cadascú, perquè reeixir a l’hora de
fer una metàfora significa copsar amb justesa les correspondències
de la vida.”
Segons Leech, la metàfora és
el mitjà principal per desfer les idees estereotipades que sovint
prevalen sobre la veritat.
LA METÀFORA CREA POLISÈMIA:
afegeix accepcions a un mot. Així “llengua”, “d’òrgan bucal”,
per metonímia passa a significar “sistema de comunicació”
(també “llengua de terra”). La paraula “cua” passa a significar,
metafòricament, gent arrenglerada que espera alguna cosa. “spiritus”
volia dir buf; “animus” volia dir vent. “Illeta” de cases. “Boca” d’un
pou, d’una gerra, d’un volcà. “Xarxa” de ferrocarril... “Cul” de
l’olla... També moltes expressions: Té un peu a la tomba,
Va amb peus de plom, Va amb el cor a la mà, Fa els ulls grossos,
Té la cara de lluna plena, Té les dents de conill, Té
el cor de pedra, Cara de vinagre, L’ha enviat a escampar la boira.
Junt a aquestes metàfores permanents,
fossilitzades (aquest assumpte durà cua), que coneixen i usen tots
els parlants, hi ha les metàfores que el parlant o el poeta crea
a cada moment.
EXEMPLES:
Si l’assentava als meus genolls
era una rosa que s’obria.
Papasseit
Em fa mal tot, fins la camisa
Blai Bonet
Aquest sol que menstrua no es vol pondre
Gabriel Ferrater
fa un cel escombrat
Blai
Bonet
Veniu plorant, ab cabells escampats,
uberts los pits per mostrar vostre cor
Com fon ploagat ab la sageta d’or
ab què amor plaga els enamorats
Ausiàs March
I a cada pit un vermell:
dues brases
com la punxada del llavi i del cor
Papasseit
Aquí el brot de menta pot esser
real, però també metafòric:
Amo l’aroma d’aquest brot de menta
que duus lligat dintre el teu somrís...
Papasseit
---ran tos llibres vells la idea nova,
damunt la taula vi de joventut,
i en el recer d’endomassada alcova
el llit gemegadís del goig hagut.
Josep
Carner
No sóc sinó la mà amb
què tu palpeges, de Ferrater “Posseït”
Mira, els cargols han fet camins de llum
sobre el paper
(nina de tres anys, en veure el rastre
d'uns cargols
sobre un full de la classe)
Lausberg distingeix tres graus de semblança:
Lo simile (semblant); en les metàfores
més bones d’interpretar és més gran la similitud que
no la dissimilitudo.
Lo dissimile (metàfores atrevides
/ surrealisme)
Lo contrarium, que correspon a la ironia.
El surrealista André Breton
diu: “Per a mi, la [imatge] més forta és la que presenta
el grau d’arbitrarietat més elevat, no ho amac; la que necessita
més temps a esser traduïda en llenguatge pràctic.” “comparar
dos objectes d’allò més allunyats l’un de l’altre, o, per
qualsevol altre mètode, posar-los en mútua presència
bruscament, arravatadament, continua sent la tasca més elevada a
què pot aspirar la poesia.” Els surrealistes són grans
creadors de metàfores atrevides. Exemples de metàfores atrevides:
el vers de Rimbaud je est un autre
Així com a la COMPARACIÓ
els dos elements apareixen en el discurs (amb com, o amb altres elements
de comparança), a la metàfora només hi apareix el
segon terme de la comparació (continua havent-hi la relació
entre dues paraules o idees). Ho veiem en aquest exemple:
Faríeu bé de tèmer les
mirades
seran dures com pedres: seran pedres-
Martí
i Pol
Passa el mateix a la METONÍMIA, a
la SINÈCDOQUE, a la PERÍFRASI, a la SINESTÈSIA, a
la PERSONIFICACIÓ...
En un sentit ampli TOTS ELS TROPS SÓN
METÀFORES
Es pot veure també la proximitat
entre la metàfora i el símbol; siguin símbols col•lectius,
com per exemple el Pi de les tres Branques, que és un símbol
col•lectiu de la unitat dels Països Catalans, o siguin símbols
creats per un poeta (per exemple Gabriel Ferrater per parlar d’ell mateix,
parla del corb o de la gralla).
Joan
Brossa va més lluny amb la seva poesia visual i corpòria.
Diu: “Si les paraules són les coses, també pots servir-te’n,
de les coses, per fer metàfores. Precisament la metàfora
permet viatjar en el temps i l’espai per analogies sensibles.”
inici
ALTRES TROPS
METONÍMIA
Tipus de metàfora.
Designació d’una cosa amb
el nom d’una altra cosa que hi té una relació lògica
i física, com:
-la paraula que designa el continent per
la que designa el contingut: S’ha menjat dos plats i postres; El Vaticà
declara...; La Casa Blanca...
-l’autor en lloc de l’obra: Que és
bo d’estar-se empoltronat / amb un Trotski o un Espriu arran de cara (Segismond
Serrallonga); o la divinitat per designar el seu camp d’acció: Mas
vostre cos per ventura es delita / usar dels fruits que na Venus conrea!
(Ausiàs March)
-la matèria per la cosa: Sis bronzes
grisos d’alba. Tu dormies (Margalida Pons)
-l’efecte per la causa: Només pregunto,
però qui respon, / si m’he perdut en oblidats paratges, / cap a
l’hivern, que la claror ja es pon? (Joan Vinyoli, “El riu de pedra” a El
callat). Vares venir fins on jo dormia / i em vas despertar, / i
em vas convidar a tenir set, una gran set per a la qual / et vas fer copa
on jo la pogués beure (Joan Vinyoli)
-el temps per les persones que hi viuen:
els alegres anys 20.
-l’abstracte pel concret: La joventut vesteix
a la seva manera. Ha portat això aquí? La saviesa
(Brossa).
-el concret per l’abstracte: T’he donat
allò que teníem, / la cullera coixa de fusta / i la ceba
crua i el pa (Estellés) (cullera, ceba crua i pa són símbols
de la pobresa)
inici
SINÈCDOQUE
Espècie de METONÍMIA
(o també relacionat amb la hiponímia i amb els camps semàntics)
consistent a citar el tot per la part o la part pel tot; el gènere
per l’espècie; la matèria bruta per la cosa fabricada (ferro
per espasa); singular per plural i viceversa. Lausberg diu que és
una metonímia de relació quantitativa.
Estimat / Rosselló, / si podies /
venir, / amb la barca / del temps / [...] / allunyat / amic meu / que ara
ets / als xiprers. (Espriu)
Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
Per una vela en el mar blau
ceptre i palau
Josep
Carner
(Vela per vaixell) (També hi ha una
metonímia del signe o símbol per la cosa significada: ceptre
i palau per poder)
Sens tija, sola
corol•la
que en la nit serena
vola
donívola
ànima en pena
Pere
Quart
(ànima per persona)
inici
SINESTÈSIA
És la barreja o intercanvi de
sensacions -visuals, auditives, olfactives, gustatives, tàctils-
entre si; i entre aquestes i les emocions. De fet, també és
una METÀFORA.
Parlem, ara, asseguts
en la gran plaça del rellotge. Cauen
campanades vermelles.
Vinyoli
Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de
poma
G. Ferrater
inici
PERSONIFICACIÓ
Metàfora que consisteix a presentar
els objectes, plantes, animals o conceptes com a persones, atribuint-los
propietats humanes. També s’anomena PROSOPOPEIA. És d’ús
molt freqüent en les AL.LEGORIES.
El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa
Rosselló-Pòrcel
segueix-me, el riu contesta
Verdaguer
¿No sents la flauta de l’enyor
bressant la tarda condormida
Llompart
La gent del pla diu que a posta de sol el
vent s’agenolla
Blai Bonet (Pere Pau)
S’obriren com el dia, el mar se les mirava
Olga Xirinacs
[Joc amorós, de Blai
Bonet]
inici
HIPÈRBOLE
És una exageració de
la realitat. Diu Lausberg que és una metàfora vertical i
gradual. És un recurs de representació afectiva.
EL BLANC CAPELL, DESMESURAT
De tan magnànim estri no fou coneixedor
ni l’indi ni l’egipci!
Si és ajagut, oh amiga, és
tot un horitzó!
Si dret, tot un eclipsi!
Josep
Carner (Auques i ventalls)
Bona nit blanca roseta
plena de bones olors,
no hi ha al cel tantes estrelles
com vegades pens en vós.
Que si la mar tornàs tinta
i el cel de paper fosc
fossin els hòmens notaris
i de cada un n’hi hagués dos
no bastarien a escriure
garrida es nostres amors,
es que hem viscut finsus ara
i es que passarem tots dos
i estic en ses confiances
que ara vendran es mellors;
bona nit blanca roseta
plena de bones olors
inici
IRONIA
La ironia és la substitució
de l’expressió pròpia per la contrària. Es diu exactament
el contrari del que es pensa, confiant, però, que el receptor ho
captarà.
L’emissor parla o escriu com si sapigués
més del que diu (o, igualment, com si fos completament ignorant).
Diu Lausberg que “l’orador està tan convençut de la força
de persuasió de la seva pròpia causa, així com de
la simpatia del públic, que utilitza l’escala lèxica de valors
del seu adversari, fent veure la seva falsetat mitjançant el context
(lingüístic o situacional)”.
Les formulacions iròniques,
gramaticalment no es distingeixen de les normals. Serà a travès
del context o del co-text (i a vegades a través d’una entonació
particular) com la descobrirem.
Per exemple: Saps que ho és
d’elegant en Pere...
La fàbrica us resol tots els problemes
llevat del de la mort, almenys per ara.
Martí
i Pol
El poema visual de Joan
Brossa titulat El planeta de la virtut és una sala plena d’escarabats.
inici
AL·LEGORIA
És una METÀFORA CONTINUADA
que desenvolupa una IMATGE complexa o una successió d’imatges per
mitjà de les quals s’expressen dos sentits: un de directe o literal,
i un altre de figurat, tots dos complets. S’extén en el text, al
llarg de la seva totalitat o d’una secció àmplia. Així,
els relats parabòlics.
El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.
Mentre el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu,
car és d’un gòtic floreixent.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.
Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl•lides, llunyanes.
Guerau de Liost (“Els arbres com a
catedrals”)
Hi ha autors que també consideren
al•legòriques les personificacions d’abstraccions intel•lectuals
que duren durant tot el text; com la següent:
La Mort ve a passejares cada nit
pel meu carre, com un festejador,
i fa una serenata més fina que el
sentit:
flautes d’angoixa i violins de por.
Sento la seva passa
que em glaça:
ara, subtil, s’acosta a un finestró.
Cada nit mira una criatura mig erta,
cada nit assenyala un brancal.
A l’endemà hi ha una finestra oberta
i mig clos un portal
Carner
També els MITES són al•legories.
Mite és una narració, poema, dita, personatge, idea, fet,
ritual, emprats per expressar dramàticament el destí de l’home
en el món i l’essencialitat d’un poble. Així Joan Maragall
quan escriu El conte Arnau vol reflectir el vitalisme i el materialisme
que ell considera essencials en el poble català.
inici
