FERRATER PARLA DE POESIA
"Una mètrica no és sinó la superposició, damunt
el discurs verbal, d'un sistema de senyals que són diferents dels
senyals constitutius del discurs, i que, dons, hi entren sovint en conflicte.
Que els senyals mètrics siguin també senyals fònics,
pouats dins la mateixa matèria que els senyals del discurs, és
més aviat una nosa que no pas una gràcia."
(Ferrater, Gabriel. "Les dues cultures", Serra d'Or, núm. 12, desembre
1965)
"Pràcticament totes les "teories" sobre l'art i la literatura, totes
les excitacions "polèmiques" que divideixen els literats (des de la
"poesia pura" fins a la "poesia social"), són un balbuceig incoherent,
s'obtenen com a resultat de la incapacitat de tothom per a formular
una proposició verificable -cosa que fa que ningú no pensi
mai a verificar cap proposició."
(Ferrater, Gabriel. "Les dues cultures", Serra d'Or, núm. 12, desembre
1965)
Maragall, certament, és amb quasi tota seguretat, el poema més
interessant de contingut de la literatura catalana moderna. Era un home que
tenia una facultat de reacció moral realment prodigiosa; ara bé,
els seus mitjans tècnics no estaven de cap manera a l'altura del seu
potencial diguem-ne humà, moral, del seu contingut, com en vulguem
dir. [...] Maragall és, de vegades, fins i tot un virtuós del
vers.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència,
dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)
Ausiàs March, incomparablement el més gran poeta català.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència,
dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)
Eugeni d'Ors, que va ser expulsat dels càrrecs que ocupava de la Mancomunitat
amb pretextos que si no portava els comptes nets, etcètera, però
en realitat simplement perquè li va donar per dir-se socialista.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència,
dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)
la influència bàsica d'en Salvat és Maragall.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència,
dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)
Yo pienso, como pensaba Montaigne y todo el mundo en los siglos XVII i XVIII,
que el escritor antes de coger la pluma o la máquina de escribir,
ya tiene que tener su tema bien precisado en la cabeza. Las ideas tienen
que ser anteriores a la forma. [...] Obviamente lo que se escribe debe
ser posterior al mundo de experiencias, sensaciones, ideas, etcètera.
Hay persona que viven de cara al futuro; otras, de cara al pasado. Yo soy
de los que viven de cara al pasado. No pienso demasado en organizar ni cambiar
el género. Pienso en saber de dónde vengo y cómo he
llegado a donde estoy. No a dónde voy.
Hay poetas que no escriben hasta que ya tienen el poema hecho; pues de ese
tipo soy yo.
("Gabriel Ferrater o las mujeres", entrevista a Gabriel Ferrater, dins Federico
Campbell, Infame Turba, Barcelona, Lumen, 1971)
El meu únic tema és el pas difícil del temps i les dones
que han passat per mi.
("Gabriel Ferrater o las mujeres", entrevista a Gabriel Ferrater, dins Federico
Campbell, Infame Turba, Barcelona, Lumen, 1971)
Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment ,
de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.
D'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra
educació ens ha donat i que és doncs imperonal, i ens hem de
guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és
un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas
i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística,
qualsevol motiu que hagi arribat a percebre amb claredat. Òptimament,
tot poema haria d'ésser clar, sensat, lúcik i apassionat, és
a dir en una paraula, divertit.
(Ferrater, Gabriel, Epíleg a Da nuces pueris, 1960)
Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins
on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge.
(Ferrater, Epíleg a Da nuces pueris, 1960)
un poema ha de tenir com amínim el mateix grau de sentit que té
una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable
de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta,
"amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap.
La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors
s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els
novel.listes, sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs:
aix´ò és la base d'una cultura.
són unes males bèsties [els polítics], encara que n'hi
ha uns que són pitjors que els altres.
(Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or, juny 1972)
"La cultura del país i altres literatures. Conversa amb Gabriel Ferrater",
per Roberto Ruberto, dins Ferrater, G. Cartes a l'Helena, Barcelona, Empúries,
1995.
Tot allò que fa l'home és poesia, expressió, però
ocorre que és mala poesia, expressió inadequada
(Ferrater, Pròleg a J. Carner. Nabí, Barcelona, 62, 1971
Jonàs no llega a la humanitat cap paraula intencionada, sinó
una forma d'expressió pre-verbal, anterior a les veus, un esquema
sota le qual les intencions caduques poden ser organitzades i aquirir consistència
per un instant, aparença d'eternitat.
(Ferrater, Pròleg a J. Carner. Nabí, Barcelona, 62, 1971
Globalment m'agrada molt la poesia americana. Frost és per a mi un
poeta grandiós.
Ferrater, Gabriel "¿Adónde miran los pintores?. (Conferència
a l'Instituto de Estudios Hispánicos, desembre de 1954):
El tema genérico de una obra de arte es el sentimiento o ideología
que está en su trasfondo y que la sostiene; que, en la terminología
habitual, se expresa a través de la obra. El tema específico
es el incidente, el gesto podríamos decir, en que aquel sentimiento
o aquella ideología se concreta yh se formula. Consideremos un ejemplo
poético en el cual se hace muy clara esta distinció: el famoso
idilio de Leopardi, L'infinito. El tema genérico del breve poema es
el deseo del infinito; el tema específico es la contemplación
de una valla que esconde parte del horizonte,
...che da tanta parte
Dell'último orizzonte il guado esclude,
[L’INFINIT
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
(Trad. Narcís
Comadira)]
y la observación de que esta valla permite imaginar un horizonte indefinido
(interminati spazi), o mucho más vasto de lo que es en realidad. Y
fijémonos en que la gran fuerza sugestiva del poema no la debe a su
tema genérico, sino al tema específico [...] la mayor o menor
carga de energía sugestiva que pueda poseer una obra de arte no se
debe nunca a la magnitud de su tema genérico o a la participación
de muchos hombres en el sentimiento o la idología que lo constituye,
sino a la concreción, a la vitalidad individual y momentánea
de su tema específico. [...]Dicho todo esto con términos de
T. S. Elliot: lo que tiene valor artístico no es la emoción
que la obra expresa, sino el "correlato objetivo" de esta emoción.
PÀGINA PRESENTACIÓ
mag poesia
|
