gabriel ferrater
 


FERRATER PARLA DE POESIA

"Una mètrica no és sinó la superposició, damunt el discurs verbal, d'un sistema de senyals que són diferents dels senyals constitutius del discurs, i que, dons, hi entren sovint en conflicte. Que els senyals mètrics siguin també senyals fònics, pouats dins la mateixa matèria que els senyals del discurs, és més aviat una nosa que no pas una gràcia."
(Ferrater, Gabriel. "Les dues cultures", Serra d'Or, núm. 12, desembre 1965)

"Pràcticament totes les "teories" sobre l'art i la literatura, totes les excitacions "polèmiques" que divideixen els literats (des de la "poesia pura" fins a la "poesia social"), són un balbuceig incoherent, s'obtenen com a resultat de la incapacitat de tothom  per a formular una proposició verificable -cosa que fa que ningú no pensi mai a verificar cap proposició."
(Ferrater, Gabriel. "Les dues cultures", Serra d'Or, núm. 12, desembre 1965)


Maragall, certament, és amb quasi tota seguretat, el poema més interessant de contingut de la literatura catalana moderna. Era un home que tenia una facultat de reacció moral realment prodigiosa; ara bé, els seus mitjans tècnics no estaven de cap manera a l'altura del seu potencial diguem-ne humà, moral, del seu contingut, com en vulguem dir. [...] Maragall és, de vegades, fins i tot un virtuós del vers.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència, dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)

Ausiàs March, incomparablement el més gran poeta català.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència, dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)

Eugeni d'Ors, que va ser expulsat dels càrrecs que ocupava de la Mancomunitat amb pretextos que si no portava els comptes nets, etcètera, però en realitat simplement perquè li va donar per dir-se socialista.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència, dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)

la influència bàsica d'en Salvat és Maragall.
(Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència, dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)


Yo pienso, como pensaba Montaigne y todo el mundo en los siglos XVII i XVIII, que el escritor antes de coger la pluma o la máquina de escribir, ya tiene que tener su tema bien precisado en la cabeza. Las ideas tienen que ser anteriores a la forma.  [...] Obviamente lo que se escribe debe ser posterior al mundo de experiencias, sensaciones, ideas, etcètera. Hay persona que viven de cara al futuro; otras, de cara al pasado. Yo soy de los que viven de cara al pasado. No pienso demasado en organizar ni cambiar el género. Pienso en saber de dónde vengo y cómo he llegado a donde estoy. No a dónde voy.
Hay poetas que no escriben hasta que ya tienen el poema hecho; pues de ese tipo soy yo.
("Gabriel Ferrater o las mujeres", entrevista a Gabriel Ferrater, dins Federico Campbell, Infame Turba, Barcelona, Lumen, 1971)

El meu únic tema és el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi.
("Gabriel Ferrater o las mujeres", entrevista a Gabriel Ferrater, dins Federico Campbell, Infame Turba, Barcelona, Lumen, 1971)


Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment , de la vida moral d'un home ordinari, com ho sóc jo.
D'estil n'hem de tenir poc: hem de realitzar només el que la nostra educació ens ha donat i que és doncs imperonal, i ens hem de guardar de fer jocs amb el sentit dels mots de la tribu. Ben poca cosa és un poeta si no és capaç de redactar sense angoixes, pas a pas i en qualsevol moment, amb una assegurada eficàcia estilística, qualsevol motiu que hagi arribat a percebre amb claredat. Òptimament, tot poema haria d'ésser clar, sensat, lúcik i apassionat, és a dir en una paraula, divertit.
(Ferrater, Gabriel, Epíleg a Da nuces pueris, 1960)

Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l'energia emotiva del nostre llenguatge.
(Ferrater, Epíleg a Da nuces pueris, 1960)


un poema ha de tenir com amínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap.
La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els novel.listes, sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: aix´ò és la base d'una cultura.
són unes males bèsties [els polítics], encara que n'hi ha uns que són pitjors que els altres.
(Entrevista de Baltasar Porcel. Serra d'or, juny 1972)


"La cultura del país i altres literatures. Conversa amb Gabriel Ferrater", per Roberto Ruberto, dins Ferrater, G. Cartes a l'Helena, Barcelona, Empúries, 1995.


Tot allò que fa l'home és poesia, expressió, però ocorre que és mala poesia, expressió inadequada
(Ferrater, Pròleg a J. Carner. Nabí, Barcelona, 62, 1971

Jonàs no llega a la humanitat cap paraula intencionada, sinó una forma d'expressió pre-verbal, anterior a les veus, un esquema sota le qual les intencions caduques poden ser organitzades i aquirir consistència per un instant, aparença d'eternitat.
(Ferrater, Pròleg a J. Carner. Nabí, Barcelona, 62, 1971


Globalment m'agrada molt la poesia americana. Frost és per a mi un poeta grandiós.


Ferrater, Gabriel "¿Adónde miran los pintores?. (Conferència a l'Instituto de Estudios Hispánicos, desembre de 1954):

El tema genérico de una obra de arte es el sentimiento o ideología que está en su trasfondo y que la sostiene; que, en la terminología habitual, se expresa a través de la obra. El tema específico es el incidente, el gesto podríamos decir, en que aquel sentimiento o aquella ideología se concreta yh se formula. Consideremos un ejemplo poético en el cual se hace muy clara esta distinció: el famoso idilio de Leopardi, L'infinito. El tema genérico del breve poema es el deseo del infinito; el tema específico es la contemplación de una valla que esconde parte del horizonte,
...che da tanta parte
Dell'último orizzonte il guado esclude,

[L’INFINIT
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
          (Trad. Narcís Comadira)]

y la observación de que esta valla permite imaginar un horizonte indefinido (interminati spazi), o mucho más vasto de lo que es en realidad. Y fijémonos en que la gran fuerza sugestiva del poema no la debe a su tema genérico, sino al tema específico [...] la mayor o menor carga de energía sugestiva que pueda poseer una obra de arte no se debe nunca a la magnitud de su tema genérico o a la participación de muchos hombres en el sentimiento o la idología que lo constituye, sino a la concreción, a la vitalidad individual y momentánea de su tema específico. [...]Dicho todo esto con términos de T. S. Elliot: lo que tiene valor artístico no es la emoción que la obra expresa, sino el "correlato objetivo" de esta emoción.


FERRATER PARLA DE LA RENAIXENÇA

Ferrater, Gabriel. "Madame se meurt...". Sobre literatura. Barcelona E. 62, 1979.

"Carles Riba ha dicho con justeza: "Con Maragall se inicia la cultura catalana realista, és decir, se inicia la cultura catalana". En efecto: hacia 1890 se produce el fenómeno que podríamos llamar de la segunda renaixença, y éste es el que ofrece interés para nosotros. La lengua que durante más de medio siglo havía servido sóla para el desahogo de los impulsos de un lirismo más o menos dominical, se convierte en lengua de expresión de la cotidiana seriedad."

 

Ferrater, Gabriel. "El núcleo de Maragall".

"Maragall no poseía con plenitud su oficio poètico [...] pero poseía un sentido muy despierto de lo que significa ejercerlo honestamente. Un poema maragalliano, o se queda sencillamente en el limbo de la inexistencia absoluta, o nos sobrecoge por la claridad, abrumadora diríamos, de su planteamiento, por la vehemente franqueza con que "echa fuera" su sentido, su arranque imaginativo. Nunca procede Maragall por alusión, por sugestión, por rodeo; se situa en seguida in media res, crudamente, ferozmente casi. Y esta cualidad, acaso la única cualidad clásica (pero muy profundamente clásica) que poseía Maragall, es la que salva a su poesía. Concretemos con un ejemplo, que hallaremos en "Les muntanyes" [...]
Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.
Jo l'ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.
[...]
Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament me dreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.
[...] En la culminación de su movimiento lírico, Maragall pone en femenino los adjetivos que se refieren a yo; es decir, toma en serio, alucinadamente, las metamorfosis imaginarias que el poema nos ha descrito."

 

Ferrater, Gabriel. "Dues anotacions de diari, sobre la llengua de Maragall".

"Maragall té avorrida la llengua que ell sap, i enyora una llengua que ignora, la del vigor idiomàtic, la de la "paraula viva"."

 

Ferrater, Gabriel. "El resurgimiento".

"El oscurecimiento, pues, no consistió precisamente en que dejara de escribirse en catalán, sino en que dejó de escribirse, a un cierto nivel de ambición, en Cataluña [...] la cultura castellana nunca arraigó muy hondamente en Cataluña: en este sentido, y sólo en éste, sí puede decirse que es natural que al resurgir la literatura en Cataluña se realizara en catalán."

Abans d'Aribau, Joan Ramis i Josep Robrenyo. "Y en 1815, al año de terminada la guerra napoleónica, apareció la Gramática y apologia de la llengua cathalana de Pau Ballor. La fecha de esta obra, y la intención política del teatro de Robrenyo, sugieren la importancia que pudo tener la ocupación francesa, ya que en efecto los franceses usaron el catalán para sus edictos y su propaganda."
"De todos modos, el atribuir un valor inaugural a La pàtria, el poema de Aribau [Madrid, 1933], no deja de apuntar, simbólicamente por lo menos, a buena parte de verdad. En primer lugar, porque el poema es excelente, con una seguridad en el gusto (o el tacto) lingüístico que pocos poetas catalanes del siglo pasado iban a mostrar. [...] La razón segunda, y quizá de más peso, es que el poema tocó la cuerda que más resonancia podía dar en su momento y en su ambiente: la nostalgia de la "patria" catalana. [...] El romanticismo és el término clave, el genio que anima prácticamente toda la literatura catalana hasta Maragall."
"Aribau, en efecto, "no miente": escribe la lengua que es suya y de sus contemporáneos, y de ahí que éstos sintieran el poema como una "albada", una invitación a despertar."

"un carácter endémico de la literatura catalana moderna es el ruralismo, la tendencia a refugiarse en los temas campesinos y a recelar que los urbanos son o vulgares o peligrosos. [...] parece como si esta burguesía sintiera que su realidad era en cierto modo vergonzosa, y prefiriera que le hablaran de otra cosa: y los escritores han cumplido lo que se les pedía. [...] En general los mallorquines [... Tomàs Aguiló, Marià Aguiló i J.L Pons i Gallarza] poseían una formación cultural, a lo Monaldo Leopardi por lo menos, superior a la de sus coetáneos de otras regiones."

"todo aquel movimiento [...] una culminación en la obra de Jacint Verdaguer".
"la suya [de Verdaguer] es la primera manifestación de un fenómeno recurrente y casi podría decirse indefecible en la literatura catalana moderna: el choque entre el escritor que no lleva una vida muy cerradamente privada y la barcelonesa burguesía de parvenus. [...]
Y por otra parte, no es casualidad el que las suspicacias acerca de las personas a las que Verdaguer daba limosnas se iniciaran en 1893, el año en que adquirieron verdadera gravedad los atentados anarquistas que iban a ensangrentar a Barcelona durante mucho tiempo, y en que por consiguiente se desató el tremendo /y a su vez feroz) pánico de la burguesía."

El lector d'avui, en l'obra de Verdaguer "apenas encuentra en ella ninguna de las cualidades que está acostumbrado a esperar de la poesía, y sin embargo no puede dejar de percibir que allí se encierra alguna cualidad indudable, por huidiza que resulte."
"Para un lector catalán por lo menos, queda la lengua y quedan las imágenes."
"Verdaguer poseía en alto grado un curioso modo de imaginación que podríamos llamar topográfico, un sentimiento dinámico del relieve terrestre, que muchas veces le basta casi para organizar un extenso poema, por ejemplo Canigó."

"Del teatro de Guimerà, lo mejor que se puede decir hoy es que tenía ambición, por lo menos si lo comparamos con las farsas de Frederic Soler. [...] Son éxitos difícies de comprender hoy si no nos damos cuenta de que se trata de un teatro "para actores"."

"Robert y Vilanova son por lo menos observadores precisos, son divertidos, y reflejan la realidad de la lengua que se hablaba en la Barcelona de entonces: cualidades, en suma, nada desdeñables."

 

Ferrater, Gabriel. "Carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana, seguida de cinc anotacions de diari, sobre Oller i Vayreda".

"El otro novelista de la época [a més d'Oller] que a veces se recuerda todavía es Raimon Casellas. Era un buen crítico de arte, pero sus novelas y cuentos son grotescos [cita els primers fragments d'Els sots feréstecs amb un "estil basurd"]."
De Ruyra en desca el conte La parada. Ruyra i Víctor Català, diu "son lo único con cierta envergadura."

"De 1910 a 1930, la prosa da mucho menos todavía [...] El único de ellos que tenía talento es Joan Puig i Ferreter [...] es casi la única posibilidad de gran novelista que ha apuntado hasta ahora por el país, y aunque se frustrara, no es posible olvidarla. Te recomieno que leas Camins de França."

A partir dels 30 parla d'Oliver i de Trabal (Judita i Vals).

"Rosselló-Pòrcel, que no fue un gran poeta porque no tuvo tiempo, pero que tal vez lo hubiera sido: su lengua tiene calidad."
Espriu: "su poesía me parece floja: opaca y sin vuelo"
Vinyoli: "acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir".

Oller: "Nada malo puede decirse de Oller, pero tampoco nada bueno"
"La febre d'or ve a ésser un apòleg sobre els perills de l'excés d'ambició" "En realitat, el model que Oller es proposa més netament de seguir és Galdós: voldria mirar la societat que té prop amb la catòlica cordialitat que el gran novel.lista canari escampa damunt la seva. Però Oller no té res del geni de Galdós."
"Pilar Prim és uina novel.la estranya [...] es talla [...] com que els afers de diners fan gairebé impossible el matrimoni dels dos amants i els empenyen al concubinat, Oller va tenir por d'entrar sense reserves en un terreny d'immoralitat, i li va semblar prudent de limitar-se a indicar-ne el camí."

 

 




PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia