autor: Joan Oliver-Pere Quart

direcció: Antoni Artigues 
ajudanta de direcció: Aina Maria Gago 
veus ràdio i sons: Miquel Martí 
regidoria: Lluïsa Quesada 
il.luminació: Cati Puertas 
intèrprets: Aina Maria Gago, Pere Joan Munar, David Flaquer, Albert Marí, Fina Orejuela, Susanna Alvarez, Rafel Juan, Laia Riera, Cati Sanchez, Iolanda Lopez, Carlota Tomàs, Alícia Fernandez, Joan Noguera, Jaume Orejuela. 
 

estrena: Teatre de Magisteri, Campus UIB, dijous 15 d'abril de 1999, a les 8 del vespre (250 espectadors) 
D'altres representacions: 
Institut del Teatre (La Cuina), divendres 2 de juliol de 1999, a les 8 del vespre (dins el cicle Teatre i Universitat del Teatre Grec) 
El 30 de novembre de 1999 a les 9 del vespre al Teatre Principal de Palma, en el centenari de Joan Oliver (400 perrsones)

sinopsi:  Es tracta d'una obra escrita, estrenada i publicada el 1938, en plena guerra civil  (Premi "Teatre Català de la Comèdia", atorgat per la Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya). Diu Feliu Formosa que Joan Oliver ha "sabut extreure de les passades experiències una gran lliçó de solidaritat amb els qui han vingut després. Aquesta lliçó mereix el nostre agraïment més profund." Jordi Carbonell fa una bona sinopsi de l'obra: "La fam, obra de diverses lectures —anàlisi individual dels personatges, proposta ideològica col·lectiva— és fruit de l'interès de l'autor per aquests dos pols, l'individual i el col·lectiu, que s'entrecreuen en tota la seva obra. Ací, la força primària de la revolució, que encarna Samsó, s'interfereix amb la força ordenadora que representa Nel. Quan Samsó, un personatge de gran humanitat, que potser per això provocà a l'època la furiosa reacció d'alguns, massa simples —o ximples— per a resistir la crítica, desapareix d'escena, cau, ràpid, el teló. Aviat caurà sobre tot el teatre català amb la persecució franquista." 

crítica: "MAGISTERI TEATRE POSA EN ESCENA L'OBRA "LA FAM" DE PERE QUART. La Fam és un drama que parla d'una revolució. Per Quart posava en escena la realitat d'aquell moment i volia un canvi. Va rebre el premi Teatre català de la comèdia de 1938. Reflecteix com un exèrcit vol fer un cop d'estat contra el govern i aquest finalment l'evita per la intervenció de la massa popular. [...] Pel que fa al vestuari, els propis alumnes s'han servit del que tenien [...] Quant a l'escenografia, són 6 escenaris diferents [...] a cada acte es treu un cartell identificatiu." (Diari de Balears, 15 d'abril de 1999) 
 
 
 

d’altres escrits del programa

Presentar una obra de les característiques de La fam, defugint la demagògia, i en les circumstàncies de 1938, ens sembla admirable. I més encara si tenim en compte la situació dels escenaris catalans de l'època i la tradició -d'una gran feblesa- del teatre polític autòcton. [Estrenada el 15 de juny de 1938, es mantingué en cartell fins al 8 de juliol -alternada, a partir del 3, amb Els vells d'Ignasi Iglésias] 
 MIQUEL GIBERT 
*** 
[La fam] representa un notable intent de clarificació, d'estudiar amb coherència l'evolució històrica a casa nostra a partir de 1936. I ve a mostrar-nos com no és possible una revolució si hom no duu a terme un canvi radical de les estructures. 
[La fam] permet a Oliver expressar una crítica des del costat de la revolució -Samsó no pot ni vol trair-la- als modes i actituds antigues que veu renovellar-se amb altres màscares després que els d'abaix han pogut entrellucar un alliberament radical, real, total. Samsó, a més de constituir un  personatge d'un extraordinari vigor escènic i literari, neix de l'amargor d'Oliver per l'estroncament d'un procés obert, popular, inusitadament nou i joiós en la història del món que anul.lava de fet les jerarquies, els gran principis, les actituds encarcarades, l'Ordre. El drama de Samsó, la seva lucidesa, rau a copsar que no hi ha una cultura diferenciada entre el nou i el vell Poder. Més enllà de les paraules, els nous caps revolucionaris mantendran una vida escindida i se separaran jeràrquicament del poble. Les formes han canviat (ara és per ordre del Sant Partit o per les "necessitats" superiors de la “Revolució”) però el paradigma és el mateix. 
 XAVIER FÀBREGAS 
 

Obra literària i actitud cívica en Joan Oliver

Joan Oliver, nascut a Sabadell el 1899 en una família de la burgesia industrial de la ciutat, és un exemple d'escriptor compromès que la repressió franquista des del 1939 frustrà. Fidel al seu país i a la seva llengua, però crític amb la classe social d'on provenia, la literatura de la seva joventut reflecteix aquesta actitud. Els seus escrits satírics, en el fons i en la forma, dins la línia de l'avantguarda sabadellenca dels anys trenta, es despleguen en tres gèneres literaris: la poesia (Decapitacions 1934, Bestiari, escrit el 1936, publicat el 1937), el teatre (Cataclisme 1935, Allò que tal vegada s'esdevingué 1936, Cambrera nova 1937) i la narrativa (Una tragèdia a Lil.liput 1928, les cinc narracions de Contraban 1937). 

Amb l'alçament militar del 1936 Joan Oliver pren una actitud decidida, no solament contra la rebel.lió, sinó també a favor de la nova situació revolucionària. És, entre altres coses, dirigent de la Institució de les Lletres Catalanes, que col·labora amb el Servei de Biblioteques del Front. Enmig d'una densa activitat a les revistes i a la ràdio, escriu la lletra de l'Himne de l'Exèrcit Popular i l’Oda a Barcelona (1936). Literàriament, ha canviat el seu avantguardisme de preguerra per un realisme al servei de la nova societat. Prossegueix la seva dedicació al teatre: estrena i publica La fam (premi del Teatre Català de la Comèdia 1938), l'obra més sobresortint del teatre revolucionari en català. L'Himne parla per ell mateix i és significatiu que l’Oda a Barcelona fos publicada pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya: Oliver havia esdevingut, en certa manera, poeta oficial. La fam, obra de diverses lectures —anàlisi individual dels personatges, proposta ideològica col·lectiva— és fruit de l'interès de l'autor per aquests dos pols, l'individual i el col·lectiu, que s'entrecreuen en tota la seva obra. Ací, la força primària de la revolució, que encarna Samsó, s'interfereix amb la força ordenadora que representa Nel. Quan Samsó, un personatge de gran humanitat, que potser per això provocà a l'època la furiosa reacció d'alguns, massa simples —o ximples— per a resistir la crítica, desapareix d'escena, cau, ràpid, el teló. Aviat caurà sobre tot el teatre català amb la persecució franquista. 

La partida vers l'exili, amb tota la seva càrrega de sofriment, traspua a les corrandes:  És la frustració, el dolor, que s'abaten sobre tota una generació. Tanmateix, també a les corrandes sorgeix la voluntat de transformar el sofriment en enyorança:  La sensibilitat del poeta expressa delicadament un sentiment generalitzat en els catalans de l'exili, que havia de conduir a la llarga a llur retorn. 

A Oliver també. Al retorn a una país ocupat i destruït. A un món de desolació, que era el que recorre Saló de tardor, escrit un any abans de la seva tornada el 1948. Aleshores, des d'una obscura feina editorial, estableix contacte amb una nova generació d'intel.lectuals, dels quals esdevé mentor. Participa a la fundació i al progrés de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, que li estrenà Ball robat (1958), Primera representació (1959) i La gran pietat, publicades totes tres el 1960, la darrera amb el títol La drecera. Oliver també tradueix magníficament diverses obres de Txèkhov i de Molière, i sobretot, adaptant-la a una localització barcelonina, escriu l'extraordinària versió del Pigmalió de Bernard Shaw, estrenada per l’ADB el 1957. Sens dubte Joan Oliver contribuí a bastir un teatre català nou damunt allò que ell mateix havia descrit en aquests termes: . 

També contribuí a donar gruix, sempre al davant de la joventut que pujava, a la resistència cultural catalana. Vacances pagades, llibre de poesia que obtingué el premi Ausiàs Marc i fou publicat a València el 1960, n'és una realització significativa. El triomf públic, multitudinari, de l'escriptor es donà, encara en període franquista, en el gran Festival de Poesia del Price, amb la participació de poetes de tots els Països Catalans, que desbordà l'entusiasme del públic. Intervingué també en actes cívics contra la dictadura, que el dugueren repetidament a la detenció i a la multa: aleshores fou portaestendard de la revolta intel.lectual i símbol d’afirmació catalana i democràtica. Així, no va dubtar, per exemple, a acceptar que, sota el títol d'Homenatge a Pere IV, l'Assemblea de Catalunya organitzés una de les sessions clandestines del seu Secretariat al Restaurant de la Font de l'Oreneta: malgrat que era una situació perillosa, hi llegí un text que la censura havia exclòs del seu llibre de poemes Circumstàncies (Nadal del 1968). És el titulat Versos elementals als catalans de 1969, que comença: . I acaba amb aquests mots il.lusionats: 

Durant la transició que seguí la mort de Franco les seves aparicions públiques es difuminaren: se sentia vell de cos, tot i que conservava la força del seu esperit. L'any 1980, ran de la creació de Nacionalistes d'Esquerra amb vistes a les eleccions al primer Parlament del Principat, escriví els versos de l'Auca dels Nacionalistes d'Esquerra, amb ninots de Tísner. Els versos que encapçalen l'Auca en donen tot el sentit: no fem un bloc ardit / nacionalista i d’esquerra / republicà i ben unit / aviat la nostra terra / serà un barri de Madrid. El fracàs electoral de NE provocà el seu desencís, i a les segones eleccions al Parlament català donà suport públic a Esquerra Republicana de Catalunya. Amb això assenyalava un camí que quasi tots els qui participàrem a Nacionalistes d'Esquerra hem acabat seguint un moment o altre. 

Sentint-se malalt i amb llàgrima fàcil, els darrers temps de la seva vida es negà rotundament a aparèixer en públic. El qui havia estat un gran escriptor i un lluitador per la justícia social, la democràcia i la llibertat del Països Catalans, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1975, morí a Barcelona el 1986, fins al final home compromès amb la seva terra i amb la seva gent. 

Jordi Carbonell
Institut d'Estudis Catalans 
(escrit el 1999 expressament per a la representació de Magisteri Teatre.Mag Poesia) 
 

*** 
Camarada,
si sota abric i barret
i amb bufanda ben nuada
oblides que al parapet
d'avançada
uns homes lluiten pel dret
de la terra amenaçada
i tens fred,
quin fred al cor, camarada|
 PERE QUART

JOAN OLIVER-PERE QUART: CENT ANYS DE REVOLUCIÓ (Presentació i comiat de La fam al Teatre Principal)

 Bon vespre a tothom. He escrit no fa gaire que un dels grans símptomes del mal que ens fa la colonització espanyola és la poca estima en què tenim els nostres literats.
 Francament crec que és una vergonya que els teatres públics catalans es dediquin a fer rossinyols i novel.les mal dramatitzades i operetes i regionalisme, i que hagi d'ésser amb un treball acadèmic que es vegi representat Joan Oliver -com fa poc també Blai Bonet i Josep Palau i Fabre i Joan Brossa..., i aviat Pedrolo i Torrendell.

 La fam de Joan Oliver és una obra en què guanya la revolució. Una revolució és un canvi, però un canvi per a què? Per canviar les coses o per acomodar-se al poder. És el mateix tema de Fins al darrer mot d'Alexandre Ballester, o de Situacióbis de Manuel de Pedrolo. I en els tres casos veim el mateix resultat:  canvien les persones, però no canvien les estructures. Com aquí, que canvien els culs de les cadires, però es continua fent l'ensenyament en espanyol. És una història instructiva, però sempre repetida, sempre angoixant.

 A pesar de tot, Joan Oliver, Pere Quart no es va cansar mai de fer la revolució. Aquest és l'esperit del poeta nacional que ahir va fer cent anys. ¿Per què ni en vida, ni quan es va morir, el 18 de juny de 1986, ni al seu centenari, no ha estat a penes honorat per les institucions públiques dels Països Catalans, de Catalunya la gran com en deia ell? Ho explica Manuel de Pedrolo:

 "Amb motiu de la mort d'en Joan Oliver em pregunto què fa que un poeta sigui (declarat) "nacional". L'Espriu creia en Espanya, i a l’Espanya unitat es referia en parlar de respectar "les parles diverses dels teus fills" (cito de memòria). Havia demanat, si més no en una ocasió, que per res del món no ens "deixéssim perdre el castellà. Li mereixia una especial simpatia la família reial. Tot això es pot llegir en entrevistes periodístiques.
 "L'Oliver, per la seva banda, mai no va fer manifestacions d’aquesta mena, es mostrava sempre molt crític amb les actuals "institucions", col.laborava amb moviments independentistes que ara, com es veu per les esqueles, el recorden com cal. I en cap moment no s'ha dit que fos un poeta "nacional" [...] 
 "Arreu, però potser més especialment en indrets com Catalunya, allò que fa "nacional" un poeta és el seu conformisme o, si es vol, el seu relatiu conformisme. [...]. Atesa una certa rellevància literària, és l’actitud poc conflictiva que hom valora. Un Espriu "contestatari" no reposaria sota la glòria de ser el nostre poeta "nacional". Convenia als regionalistes, i ara per ara ells decideixen, que ho fos."

 Vadell!, com hi toca. I un any després comenta més o manco el mateix:

 "No fa gaire, a Mallorca, un crític literari tan eminent com en Jordi Pujol, el president de la Generalitat, declarava que Porcel era el millor narrador català actual. I ja sabem que, durant anys, ho fou en Pla. Es repeteix un cop i un altre cop que el "millor" sigui aquell qui més sap atansar-se al poder (social, econòmic, polític...)o que més ben disposat es mostra a deixar-se "incorporar". [...] no és el mateix el tracte que s'ha donat a en Foix, d'un conservadorisme tan benpensant, i a l'"iconoclastraa" Oliver."

 Doncs nosaltres, avui, és a aquest iconoclasta, a aquest patriota dels Països Catalans, a aquest independentista de Catalunya la gran, que dedicam la representació de La fam, a càrrec d'aquests entusiastes quasi mestres. Que vagi de gust. 
 

COMIAT

 Sou un públic collonut. Moltes gràcies a tots i a aquests estudiants engrescats. 
 Si no lluitau encara per la independència dels Països Catalans, de Catalunya la gran, avui, centenari de Joan Oliver-Pere Quart, és un bon dia per començar. 
 
 

tornada a muntatges