Apel.les Mestres el 1912, al jardí amb la dona
 

"Amb Els sense cor (1909) Mestres, valent-se d'un procediment plenament modernista, ataca el Noucentisme, bé que no d'una manera tan directa com ho farà tres anys després a Justícia! A Els sense cor és accentuada deliberadament l'escenografia modernista -en la mateixa descripció dels vestits dels personatges, per exemple- a fi d'esborrar qualsevol semblança naturalista que, pel desenvolupament de l'anècdota i per la mateixa construcció tradicional de la farsa, pogués atreure l'espectador. En aquest sentit, cal interpretar el fet que Mestres porti a escena una de les figures de la Commedia dell'Arte per la qual sentia una especial afecció, la de Pierrot [...] Els sense cor reivindica per a l'artista la prioritat del sentiment sobre l'intel.lecte; si Pierrot és l'encarnació de l'artista, junt amb Colombina que li és assignada, aquest cop anomenada Victorina, la resta dels personatges que es mou sota la batuta del doctor Gras representen la societat mercantilista incapacitada per a comprendre la Bellesa, per a comportar-se humanitàriament i, a més a més, satisfeta de la seva incapacitat. El personatge més interessant en aquest aspecte, a part el propi doctor Gras, és el d'Arnau, contrafigura de Pierrot, versificador, però no poeta, el qual, en alguns dels seus trets, pot constituir una caricatura del llavors naixent Noucentisme feta des de l'òptica en què Mestres l'observava."

          Xavier Fàbregas, "Pròleg" a Gaziel / Els sense cor, Barcelona, Ed. 62, 1969 (Antologia catalana 48)

El 2004 fa 150 anys que Apel.les Mestres va néixer
 
 Apel.les Mestres

     "La primera figura que apareix emmarcada dins el moviment modernista, tot i que hi ocuparà la situació d'un precursor, és la d'Apel.les Mestres [...], nat a Barcelona el 1854, és més gran que els modernistes strictu sensu. Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, essent-ne el primer Avant! (1875), contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Traduí al català diversos autors, entre els quals Heine, i poesia popular." "Fou Frederic Soler qui insistí perquè donés forma escènica a un dels seus poemes, Margaridó. Amadeu Vives hi insistí de nou, a fi de musicar-la, i Mestres li lliurà l'original el 1899. Granados i Morera s'interessen també per musicar peces de Mestres, essent la primer estrena que hom efectua La Rosons (1901), amb música d'Enric Morera". També va fer El Comte Arnau (no conservada). (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
     La naturalesa, amb el seu procés cíclic i la seva puresa, constituí, per a ell, un exemple de l'harmonia de la creació.  I d'aquí que en tregui alguns dels seus símbols més representatius: el bosc, de la religió (artística i filosòfica); la rosella, de la poesia; l'espiga, del treball; el rossinyol, del poeta; la papallona, de la llibertat i la transparència, etc. On la fantasia d'inspiració modernista arriba més lluny és en la versió teatral de Liliana (1911); en aquesta obra és tota la natura la que s'anima per a esdevenir un orfeó de sentiments: follets, gnoms, silfs i fades constitueixen una garlanda vària i suggestiva. Tot plegat constitueix l'exaltació del subjectivistme; és el Poeta l'únic capaç d'animar tot aquest món, el Demiürg creador que assoleix d'elevar-se damunt la realitat prosaica."
     "Des d'un punt de vista ideològic, el drama més representatiu d'aquest corrent és La presentalla (1908). Mestres hi explica la resolució d'un problema i ens proposa tres hipòtesis plausibles: el guariment de Cebrià pot ésser degut a la prometença del seu pare, que ha tallat en fusta una barca per a la Mare de Déu, a les medicines que, amb tota cura, el metge li ha receptat, o a les seves ganes de viure, esperonades per l'amor que sent envers Cinteta. Davant aquestes forces que incideixen en el guariment del seu personatge, Apel.les Mestres descarta la solució màgica, en la qual creu el pare de Cebrià, i la mecanicista, en la qual creu el metge, i opta per la solució que podríem anomenar vitalista." (Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona, Curial, 1972).
     Justícia! (1913), perfecta de proporcions i de realització, sembla que fa referència al procés de Ferrer i Guàrdia i, sens dubte, constitueix una presa de posició contra el noucentisme a través d'un personatge, don Biel, fundador del "pervindrisme" i del "civilisme" i president de la Lliga dels "mondialistes".

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA