Apel.les Mestres el 1912, al jardí amb la dona
 

"Amb Els sense cor (1909) Mestres, valent-se d'un procediment plenament modernista, ataca el Noucentisme, bé que no d'una manera tan directa com ho farà tres anys després a Justícia! A Els sense cor és accentuada deliberadament l'escenografia modernista -en la mateixa descripció dels vestits dels personatges, per exemple- a fi d'esborrar qualsevol semblança naturalista que, pel desenvolupament de l'anècdota i per la mateixa construcció tradicional de la farsa, pogués atreure l'espectador. En aquest sentit, cal interpretar el fet que Mestres porti a escena una de les figures de la Commedia dell'Arte per la qual sentia una especial afecció, la de Pierrot [...] Els sense cor reivindica per a l'artista la prioritat del sentiment sobre l'intel.lecte; si Pierrot és l'encarnació de l'artista, junt amb Colombina que li és assignada, aquest cop anomenada Victorina, la resta dels personatges que es mou sota la batuta del doctor Gras representen la societat mercantilista incapacitada per a comprendre la Bellesa, per a comportar-se humanitàriament i, a més a més, satisfeta de la seva incapacitat. El personatge més interessant en aquest aspecte, a part el propi doctor Gras, és el d'Arnau, contrafigura de Pierrot, versificador, però no poeta, el qual, en alguns dels seus trets, pot constituir una caricatura del llavors naixent Noucentisme feta des de l'òptica en què Mestres l'observava."

          Xavier Fàbregas, "Pròleg" a Gaziel / Els sense cor, Barcelona, Ed. 62, 1969 (Antologia catalana 48)

El 2004 fa 150 anys que Apel.les Mestres va néixer
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA