apel.les mestres
 

ELS SENSE COR 
 

Muntatges: FLORS DE SANG

LILIANA

poemes
molas
fàbregas
cerdà
ressenyes
 
 
 

poemes

(Barcelona 1854-1936)

 

CANTS ÍNTIMS, 1889

 

*

Al fer-se nit com al llevar-se el dia,
     igual que avui demà,
la mar sens terme, que amb el cel s’abraça,
     i el cel juntant-se al mar.

Ones i cel!... Ni una muntanya altiva
    que limiti l’espai,
sempre una onada perseguint-ne una altra,
     sens alcançar-la mai.

Jo sé ben bé que puc sondar l’abisme,
     i amb tot, quan miro el mar,
olvidant els corals i mareperles,
     penso en l’eternitat.

 

*

Les onades
escumegen,
agitades
joguillegen
a la llum de les estrelles;
i geloses
que estan d’elles,
al mirar-les tan hermoses,
ses imatges que retraten
deprimeixen i dilaten.

I veient-se així escarnides
les estrelles engreïdes
se commouen...
mes no es mouen;
s’envaneixen
contemplant-se emmirallades,
i més vives resplendeixen
al damunt de les onades.

 

*

Ditxosa l’edelweiss
     que t’he enviada
si tos ulls blaus, amor,
     l’han contemplada!
Si tes hermoses mans
     l’han oprimida,
ditxosa fou en mort
     molt més que en vida!

Ditxosa l’edelweiss
     que t’he enviada
si un bes del llavi teu
     l’ha desplegada!
Però més ditxós jo
     que la flor bella,
si és que has pensat en mi
     besant-la an ella.

 

*

Una rosella i una espiga
van esclatar al mes de Maig;
la mateixa ombra les abriga,
reben del sol el mateix raig.

De bon matí van agradar-se,
vora migjorn s’ho varen dir
i cap al tard varen jurar-se
granar ensems i ensems morir.

Ja post el sol, s’entortolliga
la flor ardent al tronc neulit,
i estrenyé tant que , pobra espiga!,
va caure morta a mitja nit.

 

*

Les roselles han partit
dret al cel de l’esperança,
que estimaven massa el blat
i han sentit venir la dalla.
     Les roselles han partit...
     Tornaran una altra anyada!

Segadors, bons segadors,
d’espigues bé n’heu segades.
A cada espiga que cau
m’entra al cor un cop de dalla.
     Els camps eren bressol d’or,
     avui són fossar de garbes.

Beneïts sigau de Déu
per les garbes que heu lligades.
El gra que aniraà al molí
traurà la fam de les cases.
     Del gra que es perdi en el camp
     els aucells n’hauran gaubança.

Adéu, adéu planes d’or
on corríem cada tarda
de bracet, parlant d’amor
amb l’amiga ben aimada.
     Les roselles ja no hi són...
     Tornaran una altra anyada!

 

*

Les flors de maig van desfullar-se,
el blat de juny caigué segat,
els papallons van allunyar-se,
cauran els pàmpols al colrar-se
i està per caure el fruit daurat.

Què ens quedarà per les vesprades
fredes i tristes de l’hivern?
Ens quedaran dolces besades,
flors de tot l’any, tot l’any badades,
i nostre amor que és fruit etern.

 

*

Vindrà l’hivern! I en la plana
la boirada sobirana
tancarà l’última flor,
i xisclant, batent d’aletes
fugiran les orenetes
oblidant tot el que mor.

Vindrà l’hivern! I a manades
partiran remolinades
les fulles verdes d’estiu,
i de les branques més velles
morts de fred cauran amb elles
dos petitets dintre un niu.

Vindrà l’hivern! I aquells dies
en què perfums i harmonies
s’hauran perdut en l’espai,
nostres cors, lluny de glaçar-se,
viuran sols per estimar-se
com no s’han estimat mai.

 

*

Eren savis tots ells -a quin més savi,
     més fred i sentenciós-,
i apel.lant convençuts al testimoni
     d'Hanemann o Charcot,
m'auscultaven entranya per entranya
     i em receptaven molt.
I mai per mai vaig atrevir-me a dir-los:
     "No trastoquem autors!
Consulti's Heine, interrogueu Petrarca,
     i ells vos diran que el cor
no es cura amb bromhidrats ni amb la morfina,
     que es cura amb un petó".

 

 

NOVES BALADES, 1893

 

LA DONA D’AIGUA

     A la vora de l’estany
          de la muntanya
va filant son fus d’argent
          la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
          i el fil no manca,
que per fil enfusa el raig
          de lluna clara.

     La lluna clara entretant
          se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
          sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
          cançons galanes,
les granotes a compàs
          fan la tornada,

     i l’aloja va filant
          son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
          per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
          somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
          cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
          la dona d’aigua,
la lluna d’estel a estel
          més raigs demana.

 

 

ODES SERENES, 1893

 

APARICIÓ

                         Visió meravellosa!
Una ombra altiva, hermosament altiva
i hermosament serena i bella i plàcida,
s’ha aparegut a ma torbada vista.

                         Sa testa sobirana
en la blavor del cel se mig perdia,
i ses plantes lleugeres i sonores,
entre les herbes humilment florides.

                         Sa bellesa superba
era un compost harmònic de l’olímpica
bellesa grega; i de la tendra i càndida
dels arcàngels alats de l’Edat mitja.

                         Paganisme seràfic!
Gràcia infantil i majestat divina!...
Transparent i flotant i lluminosa
una glassa ideal son cos cobria.

                         Una vareta màgica
sa mà dreta agitava; i a ma vista
de sobte i per encís se transformava
tot allò que toqués. La flor marcida

                         sense color ni aroma,
aromosa altra volta s’esbandia
radiant de foc primaveral. La branca
resseca i esfullada, amb nova vida

                         brotava noves fulles;
la negra nuvolada resplendia
amb virginals irisacions d’aurora;
l’ombra es tornava llum; les pedres, lires.

                         El cor trist i decrèpit
vibrava de plaer i s’estremia
i com abelles d’or que del rusc brollen
ne brollaven estrofes d’ala rítmica.

                         La Visió misteriosa
m’ha mirat somrient i compassiva,
i allargant-me la màgica vareta
l’ha posada en mes mans estamordides.

                         “Pren-la”, m’ha dit. “No ignores
ses virtuts prodigioses: fes-te’n digne.”
L’Aparició s’ha fos – i amb goig i amb pena
t’he donades mercès, santa Poesia!

 

 

Pel & ploma núm. 82, novembre 1901

*
   La Mort no acaba res però tot ho transforma,
matèria i esperit, vellesa i joventut;
allà on ella ha passat tot ha mudat de forma,
tot ha mudat de ser, però res s'ha perdut.
  La flor, radiosa avui, demà serà flor morta,
reliquiari sagrat on el demà s'enclou,
on s'enclou la llavor que el vent de mort s'emporta
per fer-ne noves flors que granaran de nou.

 

 

POM DE CANÇONS, 1907

 

LES DOTZE

          I

     L’àngel de la son
té les ales blanques,
té d’or fi el cabell
i el vestit de plata.

     No bé s’ha fet nit
que del cel davalla;
per obrir-li pas
els estels s’aparten.

          II

     L’àngel de la son
entra en una cambra
on veu els ulls blaus
desvetllats encara.

     L’àngel sap cançons
que no sap cap mare
que porten als ulls
la son més manyaga.

          III

     L’àngel de la son
quan clareja l’alba,
dret al paradís
bat de nou les ales.

     Al veure’l passar
les aloses canten
i s’aixeca el sol
i les flors esclaten.

 

CANÇÓ D’AGOST

          I

     Que bé dissipen les penes
i records tristos d’ahir
aquestes tardes serenes
i aquests crepuscles sens fi!
     Que n’oblida el cor d’agravis
i en cabdella d’il·lusions!
Que n’hi duu l’estiu als llavis
                         -vida meva-
que n’hi duu l’estiu als llavis
de besades i cançons!

          II

     Que se’n senten de ditxosos
plens els arbres de verdor!
Com cimbregen ufanosos
son fullam murmurador!
     Que se’n conten d’amoretes
els aucells quan el sol cau!,
que se’n creuen d’orenetes
                         -vida meva-
que se’n creuen d’orenetes
pels camins d’aquest cel blau!

          III

     Aquest sol que abrusa l’aire,
aquest sol ple de xardor,
no l’encén ni poc ni gaire
la foguera de l’amor!
     I aquests mils i mils d’estrelles
que espurnegen a sol post,
com les fan curtes i belles
                         -vida meva-
com les fan curtes i belles
les vesprades de l’agost.

          IV

     Mentre ens lligen fort els llaços
de l’amor, de flors coberts;
mentre troben els meus braços
els teus braços sempre oberts;
     mentre el fruit gronxa en la branca
l’aire tebi del cantant,
senyalem amb pedra blanca
                         -vida meva-
senyalem amb pedra blanca
tots els dies que se’n van.
         

 

LILIANA (1907)

 

 

CANÇONS (amb melodies fetes seves)

 

CAMÍ D’ESTUDI

          I

El vailet va a estudi
de bon dematí,
al llarg de les planes
l’herba quin florir!,
rossinyols i merles
quin cantar més fi!
     El sol riu,
     el cel diu:
“Nostre Senyor fa festa!”

     II

Les ratxades d’aire
semblen dir cançons,
lliures, batent d’ales
dansen papallons;
lliures van i vénen
vols de gafarrons.
     I el vailet
     diu baixet:
“Nostre Senyor fa festa!”

     III

Cregui’m, senyor mestre,
no li dic per dir,
molt millor que a estudi
s’aprendria aquí
tot collint roselles
menta i romaní,
     tot saltant
     i cantant:
“Nostre Senyor fa festa!”

 

CANÇÓ DE TAVERNA

A la taverna d’en Mallol,
s’hi riu i plagueja:
a la taverna d’en Mallol,
molts hi entren amb lluna i en surten amb sol.
A la taverna d’en Mallor,
s’hi veu i s’hi juga;
a la taverna d’en Mallol
dels diners que hi entren no en torna ni un sol.
A la taverna d’en Mallol,
s’hi canta i s’hi balla;
a la taverna d’en Mallol,
tal hi entra donzella que en surt com Déu vol.
A la taverna d’en Mallol,
hi ha hagut punyalades;
a la taverna d’en Mallol,
diuen que eren quatre contra un home sol.
A la taverna d’en Mallol,
no tot són rialles;
a la taverna d’en Mallol
han tancat les portes en senyal de dol.

 

 

D’ALTRES POEMES

 

NOTA DE TARDOR
Per la vinya vermada i solitària
     passava aquest matí:
recargolant-se els pàmpols d'or i grana
     deien quelcom de trist.
Dels serments arrugats, caiguts en terra,
     ne penjava un gotim;
de cap a cap de vinya, ni una abella,
     ni una cançó d'estiu!
De sobte una oreneta endarrerida,
     desterrada del niu,
ha passat a frec d'ala per la vinya,
     ha xisclat... i ha fugit.

 

EL PLA DELS AUCELLS

Quan somriu el maig
i floreix la serra,
al Pla dels Aucells
rossinyols i merles
hi canten a chor
la cançó més bella,
la cançó d'ahir,
de demà i de sempre:
l'himne de l'amor
i la primavera.
Les roques del volt,
silencioses, ertes,
escolten el cant
de la vida eterna;
i senten al fons
de llurs pits de pedra
un cor que es remou,
un cor que es desperta,
que vol bategar,
que frisa, que pena
per llançar-se al vol
i ésser de la festa...
I ubriacs d'amor
i de primavera,
van cantant, cantant,
rossinyols i merles.

 

PODER DE LA POESIA
Jo escriuré ton nom en la neu blanca;
     el vent bufarà,
     la neu se fondrà.
No busquis ton nom en la neu més blanca,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la humida arena;
     l'onada vindrà,
     s'hi rebolcarà.
No busquis ton nom en la humida arena,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en la roca dura;
     el mont cruixirà,
     la roca caurà.
No busquis ton nom en la roca dura,
     ton nom no hi serà.
Jo escriuré ton nom en les cançons meves,
     el temps passarà,
     se les endurà.
Que una en quedi sols, de les cançons meves,
     ton nom quedarà.

 

*

Hi han dies en la vida llargs i tristos,
     dies de dol, eterns,
dies que semblen una nit d'insomni:
     gris el cor, gris el cel.
Dies en què un se creu sol en la terra,
     perdut en un desert,
desert sens aixopluc, sense un oasi
     i abandonat de Déu.
Mes tot és fantasia; el temps galopa,
     l'una hora a l'altra empeny,
i aquell sol invisible va a la posta,
     i negre i sens estels
ve la nit i se'n va. Llavors la fosca
     se fa llum esplendent
i Déu -que vetlla sempre- et crida: oh Llàtzer,
     aixeca't! Lluita i venç!

 

*

El tic-tac del rellotge em fa l'efecte
     del tic-tac d'un molí,
d'un molí infatigable que mol sempre,
     sense treva ni fi;
d'un m olí fariner que en lloc de xeixa
     va triturant segons,
minuts i hores i dies i anys i sigles
     i miríades i mons.
El tic-tac del rellotge em sembla l'eco,
     fatalmnet mesurat,
d'un vell molí que en comptes de farina
     va fent l'Eternitat.

 

FESTA AL REBOST

Avui al rebost
hi ha festa completa:
aquest vespre l'All
es casa amb la Ceba.
Hi ha acudit la flor
de la parentela,
i lo més granat
de llurs coneixences.
Vestida de blanc
la Sal s'hi presenta,
la du de bracet
son marit el Pebre.
L'Oli compareix
dintre de la gerra,
i el Vinagre acut
en sitra lluenta.
El Sucre es remou
dintre la sucrera,
els xics Moixernons
arriben per rengles.
La cistella d'Ous
també  és de la festa,
tamnbé en són el Llard
i Safrà i Canyella.
Tots són compliments
i grans reverències:
-Déu vos guardi, l'All!
-Santa nit, la Ceba!
Quan el nuvi es mou
tothom estossega,
quan la núvia riu
tothom ploriqueja.
-Benvinguts, senyors;
comencem la festa;
saltem i ballem,
que ja romp l'orquestra.
L'orquestra és un grill
que amb delit rasqueja,
i un vol de mosquits
tocant la trompeta.

 

EL CEL

El cel és un camp
ple de meravelles,
l’ha llaurat el sol,
la lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot sovint arrela
arrela i floreix,
cada flor, una estrella.

 

LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non, la més hermosa,
bressà amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella,
la rondalla primera em contà l’àvia,
un capvespre d'estiu, mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”,
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire,
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L'estimo perquè sí, perquè és la meva.

 

LA CANÇÓ DELS INVADITS

No passareu! I si passeu,
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”
     N. de la R.: La Cançó dels Invadits va ser escrita en protesta per la invasió de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial. Es va constituir en himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa, assolint una gran popularitat. Apel·les Mestres va ser distinguit com a cavaller de la Legió d’Honor i guardonat amb les Palmes Acadèmiques de França. A la plaça de la població rossellonenca d’Illa (Ylle sur Tet) hi ha un monument amb la inscripció “No Passareu”. L'autor va morir el 19 de juliol de 1936. La resistència republicana va rescatar el poema "No Passareu", adoptant-lo com a himne.

 

(HIMNE A CATALUNYA)
Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta
barren l'or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.
El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.
Dignes fills de tes entranyes
et volem més alta encara,
forta i gran com tes muntanyes,
clara i bella com ton mar.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

 

 

ÀTILA (1917)

ADVERTÈNCIA

"Parteix -li diu la Mort-. ¡I treballa! ¡Treballa,
mentre a un just descans abandono mon cos!
Fes-te reial mantell amb ma blanca mortalla
               i com a ceptre empunya fort ma dalla;
                                      no li donis repòs."

"¡Parteix! ¡Teu és el món! -li crida el Diable-.
Per fer collita d'odis sembra horrors:
si mai desdiu ta força formidable,
invoca'ns, fill, i et donarem socors."

I la Mort afegeix: "Però no oblidis
això que et vaig a dir. Sempre que em cridis,
                               no em cridis pel nom meu;
en lloc de dir-me "Mort"..., digue'm "Cultura".
I el Diable, a cau d'orella, li murmura:
"I a mi no em diguis "Diable"..., digue'm "Déu"."

 

EL POBLET

¿Quina ventada d'horror
per damunt del poble passa?
S'ouen plors, laments i crits,
cops de finestres que es tanquen;
s'apaguen totes les llars,
les portes són barrotades.
Els que tenen més delit
camps a través se desbanden;
dones, criatures i vells
al fons dels cellers s'encauen.
I el poble, tan viu poc ha,
resta mut com un cadàver.

Ja es veu un núvol de pols
que es va estenent i acostant-se
un núvol que tapa el sol
i tufeja a carn humana.
Ja es va sentint el fresseig
com d'una serp llarga, llarga,
que damunt del pedregam
arrossega ses escates.
La quietud del poble mort
sembla dir en veu molt baixa:
"Són ells que es van acostant,
és l'incendi i el pillatge,
el sacrilegi i l'insult,
la violació i la matança".
Sí, són ells, els invasors,
la desfeta torrentada;
són mils i mils, i més mils,
tot un exèrcit en marxa.
Un infantó de pocs anys
surt escapat d'una casa,
els ulls llampants de desig,
la boca oberta de pasme.
Du barret de general
fet amb un paper d'estrassa,
va descalç i espitregat
i empunya un fusell de canya.

Ja emboca el carrer major
la llorda corrua armada;
l'infant obre més els ulls
i més gran la boca bada.
No sap pas, allò que veu,
si són homes o fantasmes,
o soldats de plom gegants
que en somni ha vist tal vegada.
D'un salt engamba el portal
i al bell mig del carrer es planta,
mira fit els invasors
i l'escopeta els encara.
El general no ha rigut;
el marrec no li ha fet gràcia.
I així parla al comandant
que a la vora d'ell cavalca:
"Avui és un mamadits
i l'escopeta és de canya;
demà serà un home fet,
destre en el maneig de l'arma.
El fusell serà d'acer,
i hi encaixarà una bala;
lo que ara fa per jugar,
demà ho farà per venjança."
El comandant crida: "¡Foc!"
Quatre fusells se disparen,
i el noiet cau desplomat,
traspassat per quatre bales.
I per damunt del seu cos
passa la riuada humana.
Són mils i mils, i més mils,
tot un exèrcit en massa.

 

FLORS DE SANG (1917)

LA PAU

A la Haia hi ha un palau
de superba arquitectura:
és el temple de la Pau,
la Divinitat futura.

Però des que els sobirans
hi hostatjaren la Deessa,
no hem tornat més, els humans,
a contemplar sa bellesa.

I em temo que aqueix palau,
de tan magistral fatxada,
siga una presó on la Pau
hi deu viure engrillonada.

 

EL REI JOVE

El meu reialme és molt petit,
però só rei del meu reialme.
Avui el bàrbar l'ha envaït,
          ¡però Déu val-me!
Jo só tan jove com ardit,
si el meu reialme és molt petit.

Ell té soldats a milions;
alguns milers jo en tinc a penes,
però menys temen els canons
           que les cadenes.
I en compte d'homes tinc lleons,
si ell té soldats a milions.

Si li fan set els meus tresors
que els prenga tots, i més encara,
però la sang dels nostres cors
            se compra cara.
¡I, cert, bé val algun esforç
tanta de sang i tants tresors!

De camps sembrats, n'arrasarà;
de rius de sang, en farà córrer;
els nostres forts enrunarà
            torre per torre.
Però d'esclaus, no en trobarà,
mal nostres camps arrasarà

Un país lliure ens ha engendrat
perquè cada home hi visqués lliure:
en un país engrillonat,
             no hi volem viure.
¡No és un mot va la llibertat
en el país que ens ha engendrat!

El meu reialme me'l prendran
quan ningú quedi al meu reialme.
Runes i cendra hi trobaran,
              ¡però Déu val-me!
¡Quan sols el nom en deixaran,
tant com és xic el meu reialme
               serà més gran!

 

L'HOME - DÉU

¡Eureka! Ja des d'ara
l'home és igual a Déu:
ja és rei de mar i terra,
senyor dels elements;
ja fins ha domat l'aire,
de tots el més rebec.
Ha creat, el seu geni,
uns gegantins aucells
que s'alcen, van i vénen,
dòcils a son voler.
-¿Què transporta en les ales
dels gegantins aucells?...
¿La llibertat dels pobles?---
¿La ciència i el progrés?
-¡Oh, no! ¡Lo que hi transporta
són fruits de son cervell,
que duen la mort dintre,
la destrucció, l'infern!
Amagant-se entre núvols
els llença arreu, arreu,
i enruna tot un poble
pacífic, indefens,
que descuidat dormia
cent llegües sota d'ell.
¡Eureka! ¡Ja des d'ara
l'home és igual a Déu!

 

L'ORFENETA

La terra és tota un fangar,
xiula el vent i els núvols ploren.
Soleta i amb aquest temps,
¿on vas pel món, pobra noia?
¿On és el teu pare? -¡És mort!
-¿I ta mare on és? -¡És morta!
-¿On tens la casa? -¡No en tinc!
Bé en tenia i era nostra,
però uns homes han vingut
i a empentes me n'han tret fora.
Parlaven d'un mode estrany,
que no els entenia gota;
han robat lo que han volgut;
han calat foc a les portes.
La nostra casa ha cremat,
-qui diu la nostra diu totes...:
¡no els havíem fet cap mal,
ni jo ni ningú del poble!
-¿I ara on vas? -¡On Déu dirà!
Darrera meu tiren bombes...
¡Vaig endavant..., endavant!...
¡Bé deuré trobar, potser,
alguna ànima pietosa
que em doni un bocí de pa
i em deixi escalfar una estona.
Si em moro al mig del camí,
tampoc hi perdré gran cosa...:
el pare ha mort al combat...;
la mare ha mort de vergonya!...
En el món ja no hi tinc res,
ni pares, ni llar, ni poble...,
ni en el cel potser tampoc
ja que Déu ens abandona.

 

CULTURA MODERNA

Aquí una catedral meravellosa
     s'alçava amb majestat.
Avui, sota les bombes incendiàries,
     cendra i pols s'ha tornat.
Avui, d'aquell joiell enderrocat,
     cada pedra murmura:
"Damunt meu ha passat un poble culte,
                                           ¡molt culte!...
     ¡Fem pas a la cultura!"

Aquí una biblioteca s'aixecava
     -temple del verb humà.
Avui el fruit de segles i més segles,
     el foc l'ha devorat.
L'herència dels teus avis t'han robat,
     ¡oh Humanitat futura!
Sa cendra marca el pas d'un poble culte,
                                             ¡molt culte!...
     ¡Acata sa cultura!

Aquí una gran ciutat, pròspera i rica,
     triomfadora en la pau,
ha vist caure enrunats tallers i fàbriques,
     monuments i palaus.
Tu que fóres ciutat i que avui jaus
transformada en ta pròpia sepultura,
conta ben alt el pas d'un poble culte,
                                       ¡molt culte!
      ¡I visca la cultura!

 

EL DÉU DE LES BATALLES

Dos reis, per raons d'estat,
la guerra s'han declarat.
Com no exigeixen les lleis
que s'hagin de batre els reis,
ells criden "¡Guerra i avant!"
I els pobles ja la faran.

Cada exèrcit combatent
invoca a l'Omnipotent,
suplicant-li, fervorós
que el faci eixir victoriós.

Déu, en semblant confusió,
crida a consell la raó,
examinant a pleret
on és el tort i on el dret.
Després considera atent
qui té millor armament,
més diners, i més soldats
més braus i disciplinats.

I pesat el dret i el tort...
deixa que guanyi el més fort.

 

LA MORT DE LA IDEA

¿Va ser un esclat d'obús? ¿Va ser una bala?...
                        ¡Què més té ferro o plom!
De part a part va traspassar-li el crani,
                        i l'home caigué mort.

I ara... Mireu-lo estès, bocaterrosa,
                        damunt del camp fangós,
fins que el soterri alguna mà ignorada
                         o el descarnin els corbs.

¿Qui era? Tant se val: ¡carn de metralla!,
                         un de tants, un com molts,
¡un soldat de la pàtria!... ¿Ha mort per ella?
                         ¡Doncs, un altre en son lloc!...

I allà dins d'aquell crani hi palpitava
                          un cervell creador,
i entre els replecs d'aquell cervell, la Idea,
                          ¡el diví papalló!

¿Era un quadre? ¿Una estàtua?... ¿Era un poema?
                          ¿Un Hamlet? ¿Un Quixot?
¿Un invent que devia, tal vegada,
                          transfigurar el món?...

¡Qui ho sabrà mai! ¡Enigma impenetrable!
                          ¡Flor morta en la llavor!...
Al caure mort un home, no és sols l'home,
                          és la Idea qui ha mort.

Avui, al caure, atravessat el crani
                           per un esquitx de plom,
¿qui podrà dir quantes idees fugen
                           per 'quell forat sangós!

Aucells que hi bategàveu delitosos,
                           àvids de prendre el vol,
l'han pres per no tornar, que no se'n torna,
                           del país de la mort.

L'home reemplaça l'home, l'arma a l'arma,
                           però ¿i la Idea?... ¡Oh no!...
Per tan gran crim Déu vos perdoni, cèsars,
                           ja que l'Home no pot.

 

OBSESSIÓ

¡I sang! ¡I sang! ¡I sempre sang
brollant sens treva al crit de guerra,
tenyint la neu, xopant el fang,
inflant els rius de dreta a esquerra!

¡I sang! ¡I sang! ¡I sempre sang
torrent de lava bullidora,
com si la terra, obrint-se el flanc,
llencés el foc que la devora!

I per damunt de tanta sang,
i a cel i terra plantant cara,
un boig armat de punta en blanc
rugint: "¡Més sang! ¡Més sang encara!"

 

LA RAÓ DELS SENSE COR

     I
    
Lo que era un poble feliç
que, en la pau, un paradís
s'havia fet de la terra,
aterrat jau d'improvís.
-¡Ah, és la guerra!... ¡Ha d'esser aixís!...
     ¡És la guerra!

Lo que era una gran ciutat
forjant sa prosperitat
i escampant-la per la terra,
ara és runa i soledat...
-¡Ah, és la guerra!... ¡És descomptat!...
     ¡És la guerra!

Lo que era un bell monument,
admiració de la gent,
enderrocat caigué en terra:
¡vergonya del temps present!
-¡Ah, és la guerra!... ¡ÉS consegüent!...
     ¡És la guerra!

Lo que eren camps conreats
on se gronxaven els blats
cantant l'himne de la terra,
ara són erms desolats...
-¡Ah, és la guerra!... ¡Són soldats!...
     ¡És la guerra!

Lo que era un estol humà
de jovent robust i sa,
ara és carn podrint-se en terra.
¡Quanta sang vessada en va!
-¡Ah, és la guerra!... ¡Així se fa!...
     ¡És la guerra!

     II

Lo que era un imperi fort
que insultava a dret i a tort
tots els pobles de la terra,
ara tufeja a llop mort.
Doncs, si això és la guerra, ¡fort!
     ¡Vinga guerra!

 

L'ÀLIGA NEGRA

     I

L'àliga negra ha obert els ulls
i a son entorn llambrega:
tot lo que veu, ençà i enllà,
li sembla bo per ella.
¡Vetlleu, pastors! ¡Vetlleu, mastins!
     ¡Visqueu alerta!

L'àliga negra ha obert el bec
i allarga un pam de llengua:
té febre d'or, té set de sang;
té fam de terra i terra.
¡Vetlleu, saxons! ¡Vetlleu, llatins!
     ¡Visqueu alerta!

L'àliga negra, en son orgull,
les ales ara ha esteses:
damunt del mar, amunt pel cel,
alça son vol de reina.
¡Pobles veïns, pobles llunyans,
     visqueu alerta!

     II

Àliga negra, ¿has oblidat
la secular paraula?:
"Qui a ferro mata a ferro mor";
la sang clama venjança.
¡Foneu el plom! ¡Foneu l'acer!
¡Braus fonedors, coratge!

Àliga negra, tu no saps
quan se fondrà la bala,
la que et traspassi triomfalment
el pit de banda a banda.
¡Qui sap!... ¡Tal volta el fonedor
la fon ja a l'instant d'ara!

Àliga negra, aquell gran jorn
serà de festa i gala:
al damunt teu tots els aucells
cantant han de llençar-se.
T'arrencaran urpes i bec;
t'escapçaran les ales.

Duran ton cos esplomissat
al temple de la Haia;
Madona Pau el clavarà
damunt la portalada;
hi dansaran tots al voltant,
i entonaran: "Hossanna!"

 

EL DRET DE LA FORÇA

I ara bé, respon tu, bandoler coronat;
respon davant del món: ¿amb quin dret has robat
al ric els seus tresors, la relíquia on sos llavis
s'han posat sent infant, la panòplia dels avis,
la vaixella d'argent i cisellat cristall;
al pobre jornaler, l'eina de son treball;
al llaurador, la rella amb que son camp llaurava;
a la velleta, el torn on tot resant filava;
al pagès, tot un any aplegat al graner;
al vinater, son vi; ses flors, al jardiner;
sa exquisida trenyina, a la destra puntaire
que ha teixit fil per fil, com aranya cantaire?...

I a tots ells, ¿amb quin dret, respon, els has robat
lo que val cent cops més que tot això plegat,
la PÀTRIA, aqueix bocí de terra beneïda
on naixem i lluitem per honorar-la en vida
i on morim per dormir en pau l'eternitat?...
¿Amb quin dret els ho has pres, bandoler coronat?

 

ELS MILIONS DE LA PAU

¡Ja era hora! El sol de la pau
resplendeix sobre la terra:
els canons han emmudit;
s'ha dissipat la fumera;
la terra ha xuclat la sang,
i altre cop verdeja l'herba.

Voltat de tota sa cort
en son palau s'està el cèsar;
li porten sacs i més sacs,
i ses mans en l'or rabeja.
Compta milions i milions
pagats en bona moneda:
tants, per acceptar la pau;
tants, com a botí de guerra.

Mentrestant Déu va comptant
les ànimes que al cel entren:
compta milions i milions
de joves morts en la guerra,
de pares morts de dolor,
de viudes mortes de pena,
d'orfenets desemparats
morts de fam i de misèria.

 

VISIÓ

Muntat en un ase magre,
lligat de mans i de peus,
el més orgullós dels cèsars,
el dèspota més crudel,
ara és tret a la vergonya
per les places i carrers.

Ell que en sa fam de grandeses
volia ser rei de reis,
senyor de tota la terra,
la terra i el mar i el cel;
derrotat a dins i a fora,
sol, abandonat els seus,
massa covard per matar-se,
s'ha deixat fer presoner.

Muntat en un ase magre,
lligat de mans i de peus,
és passejat per les terres
que a sang i foc sotmeté.

Al veure'l, velles i joves,
i els orfenets que va fer,
escupen a terra amb fàstic
i amb horror s'aparten d'ell.

Ni la vergonya l'acaba,
ni el mata el remordiment
-remordiment ni vergonya
mai ha sabut què cosa és.

Lo que el consum és la ràbia,
la gran recança que té
de no haver fet, quan podia,
molt més mal del que va fer.

 

AMOR PROPI

Ja ho sé: jo no só res. Jo só un trist gra de pols,
un de tants entre tants, un com molts entre molts.
He nascut... perquè sí. Condemnat a fer via,
l'he feta tot fiblant la flor de la poesia,
i així penso morir.
                              Però després de mort,
en la pau de l'oblit, ningú vindrà, per sort,
a cridar-me: "¡Malvat! ¡Violador! ¡Incendiari!
¡Lladre! ¡Assassí! ¡Perjur! ¡Monstre odiós! ¡Sanguinari!"
I n'estic orgullós, al pensar quants i quants
no poden dir-ho així, tot i creient-se grans.

 

ANATEMA

Maleïu-lo de tot cor;
maleïu-lo, vells i joves;
maleïu-lo, xics i grans;
maleïu-lo, homes i dones.

Maleïu-lo, ara i tot temps,
al foll enemic de l'home
que crida a la guerra: "¡Sus!",
i desencadena el monstre.

Ell és qui en un foc d'infern
abranda ciutats i pobles;
ell és qui dels temps passats
enruna les millors joies.

Ell és qui per terra i mar
sembra el terror i l'angoixa;
¡ell qui a milions d'innocents
arrenca el pa de la boca!

Maleïu-lo de tot cor,
Maleïu-lo ara i tothora,
i aqueixa maledicció
-tan gran com la terra tota-
caiga damunt del seu cap
com caigué el foc de Sodoma,
fins que, d'ell ni del seu nom,
no en quedi pols ni memòria.

 

LA GRÀCIA SUPREMA

Arrogant, ple d'orgull, als déus va presentar-se
i al pare de tots ells així apostrofà:
"¡Ei, tu! De tot lo món jo vull ser senyor únic."
I fulgurant-li els ulls, digués Zeus: "¡No ho seràs!"

L'orat se redreçà, i a Pal.las Atenea
contemplant fit a fit, va dir-li amb gravetat:
"De tots els sobirans jo vull ser el més savi."
I Minerva, amb desdeny, respongué: "¡No ho seràs!"

Va dirigir-se altiu al pare de les Muses,
i provant d'endolcir la veu, així parlà:
"Vull asseure'm al cim del temple dels poetes."
I Apol.lo, cellajunt, respongué: "¡No hi seuràs!"

I va encarar-se amb Mars, el déu de les batalles,
tot mostrant-li l'acer suspès a son costat:
"¡Vull ser el terror del món! ¡Vull ser el llamp de la guerra!"
I Mars, brandant el cap, respongué: "¡No ho seràs!"

Llavores, convulsat pel despit i la ràbia,
dirigint-se a Plutó, murmurà bavejant:
"¡Vull ser el més odiós i el més odiat dels homes!"
I Plutó, complaent, va respondre: "¡Ho seràs!"

 

ODA TRÀGICA

Desolació i horror. Mira allà on vulguis,
no veuràs més que sang i foc i cendra,
devastació en els camps, runa en les viles,
arreu la mort segant per mà de l'home.
No sentiràs, arreu, més que un horrible
terrabastall de guerra, rugits d'odi,
bramular de canons, esclat d'obusos,
           espetecs de metralla,
planys de ferits, raneres d'agonia,
sanglots de mares i orfenets i viudes.
Tot és camp de batalla: el mar, la terra,
fins lo més pur i lo més lliure, ¡l'aire!
¿Qui pot donar-se per segur en tal hora?
¿El poderós monarca en el seu tron,
el pobre boscater en sa cabana,
els morts en el fossar, Déu en el temple?...
¡Temples, cabanes i palaus, tot branda,
tot s'estremeix sota el flagell del monstre,
          tot flameja i s'enruna!

¿Què has fet, Humanitat? ¿T'has tornat folla
que així renegues de ta pròpia vida?...
¿Què s'han fet els grans mots de pau, justícia,
germanor i llibertat, que proclamaves
amb sacrosant orgull i amb veu potent
segle darrera segle... i transmeties
als fills dels fills com gloriosa ensenya?
¿Eren paraules sols, paraules buides
que s'ha emportat una alenada d'aire
com volves d'escardot?... I als pobres òrfens
que, abandonats avui, sens llar ni pàtria,
erts de terror, de fred i fam sangloten,
¿qui els parlarà d'amor? ¿Quina paraula
hauran après a murmurar sos llavis?
Una només, una entre totes: ¡Odi!
"¡Odi!", diran llurs cors, demà quan preguin
pels pares morts, que mai sabran on jeuen;
"¡Odi!", diran en recordar la pàtria
que els ha estat infamement robada;
"¡Odi!", diran llurs ulls, portant a dintre
l'imborrable visió de la matança;
"¡Odi!", diran llurs mans, en tant que provin
d'alçar sobre la runa una llar nova.
I "¡Odi!", diran llurs peus en enfonsar-se
en el fang dels camins... ¡I el fang encara
vegin pastat amb sang!... ¡Odi, sols odi!
¡Aquí la tens, oh Humanitat, l'herència
que deixes als teus fills, els infants d'ara,
els homes de demà!... ¡Quant més valia
no haver-los engendrat!... ¡Mil cops ditxosos
els que ha engolit la terra, i més encara
els que mai naixeran de semblant mare!

I vosaltres, els grans, els poderosos,
els àrbitres del món, pastors de pobles,
i que els pobles porteu a l'extermini,
¿sou pastors o sou llops? ¿Creieu, tal volta,
que el Destí us ha fet do de béns i vides
com al nin inconscient fa do una mare
          d'una joguina frèvola
perquè hi jugui a gratcient i en faci trossos?
          Vosaltres, folls i hidròpics
conqueridors, ¿no heu fullejat la història?
Passa el conqueridor: s'enlaira un dia,
coronat de llorer, sobre cadàvers.
          Però els llorers s'esfullen;
de la carn morta se'n nodreix la terra.
          I el conqueridor passa:
cosit a punyalades, roda Cèsar;
fermat, com una fera, en una roca,
Bonapart, oblidat, mor de migrança...
          Però Cèsar no és Roma,
ni és França Bonapart. Moren els dèspotes;
els pobles, mai. Els pobles, sols, perduren.
          ¿Què resta de vostra obra?
          ¿Què resta de vosaltres?
Un nom tacat de sang, que escriu la història
com un símbol d'horror. És vostra glòria.

Benaurat entre tots serà aquell dia
en què si un ambiciós li crida al poble:
"¡Sus, a matar i morir! ¡Sus, a la guerra!",
el poble respondrà: "La guerra és morta;
la raça de Caïm és ja extingida.
¡Visca la Humanitat! ¡Visca la Vida!"

 
 

***

(Molas, Joaquim. "Apel.les Mestres", dins Història de la literatura catalana 7. Barcelona, Ariel, 1986)
(Barcelona 1854-1936)
 

Neix a Barcelona el 29 d'octubre de 1854.
El seu pare és arquitecte amb gran projecció urbanística: arquitecta de la catedral i del Liceu, dirgí la demolició de les muralles i construí, a la plaça de Catalunya, el primer edifici de l'Eixampla.
Fou poeta, dibuixant, compositor, jardiner. El 1874 li encarreguen les primeres il.lustracions; sobretot treballà per a "L'Esquella de la Torratxa". El 1875 publica el primer llibre de poemes Avant!.  Tant amb els dibuixos com amb els poemes adquirí popularitat i fou un referent, lligat als grups modernistes. 
El 1901 inicià la carrera teatral, i cinc anys després la de prosista i memorialista.
El 1914 perd la vista quasi del tot i ha de deixar de dibuixar. El 1922 estrenà les primeres cançons amb lletra i música pròpies (com "La cançó de taverna").
Mor el juliol de 1936.

Era un artista complet. En l'edició dels seus llibres de poemes hi feia il.lustracions i curava molt del paper, de la tinta, de la coberta... Feu la música i els decorats de diverses obres teatrals seves (com el decorat d'En Joan de l'Ós). Bona part del seu teatre és molt líric; hi ha poemes en algunes narracions... 

"la naturalesa, amb el seu procés cíclic i la seva puresa, constituí, per a ell, un exemple de l'harmonia de la creació."  "I d'aquí que en tregui alguns dels seus símbols més representatius: el bosc, de la religió (artística i filosòfica); la rosella, de la poesia; l'espiga, del treball; el rossinyol, del poeta; la papallona, de la llibertat i la transparència, etc." 

"produí un llenguatge senzill i espontani que, amb tota fluïdesa, reprodueix els moviments més lliures de la realitat i que, sens dubte, preparà el terreny a Maragall, Rusinyol i tots els seus amics. De fet, elaborà dos tipus de discurs. Un de mig esbossat que recull, aparentment sense cap mena de reelaboració posterior, les emocions més fondes que, com hem vist, apunta a un principi de simbolització [...] I un altre, per als poemes narratius i les peces de teatre, tret directament de la realitat." 

Idil.lis (1889)
"En conjunt, els idil.lis més originals són aquells que, "seduït", diu, "per les veus tan melodioses com sàvies que sento en tot lo que viu fins una vida a simple vista passiva", intenten de "presentar a la Naturalesa parlant com jo sento que parla" i, amb una esructura perfectament dramàtica, converteixen en símbol alguns dels elements que la poblen i articulen, a través de l'enfrontament dels uns amb els altres, una vertadera simfonia meitat poètica i meitat filosòfica. En "La nit al bosc", per exemple, musicada per Josep Rodoreda i publicada per primera vegada el 1883, "he cantat", diu "lo triumfo natural de l'amor, enmig d'una societat que fatalment progressa, que fatalment canta i que fatalment nega". En "La rosella" [...] canta "la necessitat de la poesia en la materialitat de l'existència, simbolitzada per la invariable harmonia entre la rosella i l'espiga, per l'estrofa que canten al blat los segadors i que ofega la cançó que la gitana Ninons canta a la rosella". 
"Lo llaurador", construeix un autèntic cant al pacifisme". 

Cants íntims  (1889)
"Els Cants, quecontenen alguns dels seus millors poemes, consten de cinc seccions dedicades, respectivament, al mar, al paisatge alpí, al més suau del pla de Barcelona, a cada un dels dotze mesos de l'any i a diverses circumstàncies de la vida quotidiana, principalment la sentimental." 

Llibre d'hores (1899) i Croquis ciutadans (1902) "són apunts d'intenció vagament filosòfico-moral sobre el pas del temps. O sobre les transformacions que sofreix el seu jardí." Abril  (1911). Nadales (s.a.) i Semprevives (1922) són dedicades a la seva dona (el darrer, després de morta ella). 

Les Balades (1889) són petites "visions" d'una Edat mitjana mítica. "En "Lo preceptor" i "Lo boig", el poder -o la societat- rebutgen el savi, i en "Lo florí d'or" i "Lo castell", l'artista. Alguns cops, el rebuig, com en "L'emperador de la Xina" o "La filla del rei", assoleixen aires de veritable sadisme." 
Les Noves balades (1893) inicies "la transformació del medievalisme romàntic en un altre d'inspiració més o menhys pre-rafaelita i, sobretot, en un d'imprecís i d'inspiració popular." "conté peces d'un amor tan desordenat com el de "La dama freda", cants a la natrua com "Primaveral" i "Capvespre" i, de manera especial, poemes amb fades i dones d'aigua i reelaboracions populars, com "El galant" o "La nit de sant Joan". 
Poemes de mar (1900) són quadres trets del món dels pescadors del Maresme. 

Liliana (1907) "constitueix la culminació del procés mestrià de mitificació de la naturalesa i, al mateix temps, un dels exponents més clars del seu pre-rafaelitisme. "De fet, és la història de tres gnoms, guardians zelosos de la selva, i de Liliana, la dona-flor que acaba fugint a la plana amb Flor-de-lli, el rei dels silfs, i que, al capdavall, retorna al seu lloc d'origen, la selva, per morir. Aquest món de gnoms i de fades, però, té un enemic: l'home. Un enemic contra el qual organitzen una veritable croada i que acaben expulsant. I amb l'home, l'amor, que és propi d'aquest i que segons un dels gnoms, Flok, és una font de destrucció: [...] L'amor és mal de mals; és una lepra interna / que li rosega el cor trasbanlsant-li els sentits, / que al savi torna orat, i foll, al més pacífic, / que fa ardits als covards i covards als ardits." 

"Pressionat per Frederic Soler i per alguns compositors, com Amadeu Vives, Enric Granados i Enric Morera, Mestres desenrotllà els components teatrals que contenien els idil.lis i els poemes narratius i, a aprtir del 1901, realitzà una abundosa producció dramàtica amb la qual assolí alguns dels seus grans èxits populars." Dramatitzà contes i rondalles, com En Joan de l'Ós (1907), musicada per Morera; poemes lírics, com La Rosons (1901), enfollida després de perdre l'enamorat en un temporal i que presagia l'arribada del temporal apedregant el lladre del mar, tret dels personatges del maresme. "Gaziel (1906) i Liliana (1911), musicades, les dues, per Granados, són típicament modernistes: la primera, com el poema homònim, planteja les relacions del poeta amb la societat burgesa, i la segona, crea un món de fantasia clarament pre-rafaelita. Sens dubte, la Rondalla de l'amor (1910) constitueix una de les seves peces més brillants i significatives" Analitza tres tipus d'amor: Anacreont cerca l'amor sensual, Dant el místic i Heine cerca el misteri de la vida, encarnat en l'Esfinx: "quan intenta abraçar-la, l'Esfinx "li enfonsa les urpes per l'espatlla" i el condemna al dolor. "Sagna des d'ara", li diu." 

També escriu comèdies dramàtiques: La presentalla (1908) ("oposa, per a la curació d'una misteriosa malaltia i segons els cànons vuitcentistes més estrictes, dues possibilitats, la religiosa i la científica, que, a la llarga, resulten ineficaces davant d'una tercera: l'amor"), Els faritzeus (1928), L'estiuet de Sant Martí (1912); i farses: Pierrot lladre (1906), Pierrot, decebut de la vida urbana, es retira a l'alta muntanya, on, després de molts fracassos, aconsegueix d'establir-s'hi com a lladre i casar-se amb colombina. Els sense cor (1909). "Justícia! (1913), perfecta de proporcions i de realització, sembla que fa referència al procés de Ferrer i Guàrdia i, sens dubte, constitueix una presa de posició contra el noucentisme a través d'un personatge, don Biel, fundador del "pervindrisme" i del "civilisme" i president de la Lliga dels "mondialistes", que no és sinó la síntesi de Gabriel Alomar i d'Eugeni d'Ors." 

Compongué també un conjunt de peces curtes que anomenà marines, com Sirena (1906) i La barca dels afligits (1916)

També escrigué proses, sobretot de tipus llegendari.
 
 

***
Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona, Curial, 1972.

"Sensible i retret, Mestres era un personatge altiu, molt segur de les seves conviccions artístiques i de la seva capacitat creadora i, per això mateix, capaç de sacrificar-ho tot a la seva obra, l'Obra. 

"Apel.les Mestres produïa una poesia nova, d'inspiració naturalista i més o menys escèptica". 
En la seva poesia diu Joaquim Molas, crea un món "d'enamorades i de rossinyols, de fades i de gnoms, de trobadors i de ones d'aigua, de personificacions d'elements de la natura, de roselles estimades per espigues de blat; en suma, un món de procedència romàntica, més nòrdic que meridional, filtrat per una sensibilitat desencisada i tremolosa que anuncia el Modernisme." 
"El Modernisme, igualment com el romanticisme havia fet abans, reivindica el geni creacor del poble i l'oposa a l'estretor mental de les classes dirigents, que suposa embrutides a causa del comerç, inguaribles de la febre d'or que pateixen; però, incapaç de concebre el poble en tant que font de dinamisme dins una societat que rebutja de bell antuvi, el modernisme l'idealitza i el converteix en una entelèquia intemporal dins la qual s'originen una sèrie de mites l'únic valor permanent dels quals és la Bellesa, concebuda com a valor abstracte." 
"On la fantasia d'inspiració modernista arriba més lluny és en la versió teatral de Liliana (1911) i en el tercer episodi de La rondalla de l'amor (1910); en aquestes obres és tota la natura la que s'anima per a esdevenir un orfeó de sentiments: follets, gnoms, silfs i fades constitueixen una garlanda vària i suggestiva. Així, el fris d'éssers fantasmagòrics que es mouen a Liliana ens recorden els productes estètics més representatius d'aquell moment, des de les primeres pel.lícules de Mélies [...] passant per les portades dels magazines modernistes que popularitzaren, arreu d'Europa, llurs peculiars florescències. Tot plegat constitueix l'exaltació del subjectivistme; és el Poeta l'únic capaç d'animar tot aquest món, el Demiürg creador que assoleix d'elevar-se damunt la realitat prosaica." 

""al costat de les peces simbolistes, en trobem d'altres que cal adscriure al naturalisme i traeixen una certa actitud positivista. Fer simultanis dos corrents que suposen una ideologia antagònica no enclou, necessàriament, una contradicció; ambdós estableixen una relació dialèctica en la qual cal anar a cercar el veritable sentit del pensament d'Apel.les Mestres." 
"Davant la vida que el rodeja, Apel.les Mestres adopta l'actitud d'un observador imparcial: en lloc d'intentar judicar-la, el que fa és procurar d'esbrinar les lleis per les quals es regeix. [...] L'univers mestrià és un univers ordenat; es regeix per una relació de causa i efecte, però aquesta relació és massa complexa per a ésser plantejada en termes mecanicistes. El fenomen biològic és, per a ell, la superació del mecanicisme estricte i fa que la llei aplicable a un cas concret no sempre sigui fàcil de trobar." 
"Des d'un punt de vista ideològic, el drama més representatiu d'aquest corrent és La presentalla (1908). Mestres hi explica la resolució d'un problema i ens proposa tres hipòtesis plausibles: el guariment de Cebrià pot ésser degut a la prometença del seu pare, que ha tallat en fusta una barca per a la Mare de Déu, a les medicines que, amb tota cura, el metge li ha receptat, o a les seves ganes de viure, esperonades per l'amor que sent envers Cinteta. Davant aquestes forces que incideixen en el guariment del seu personatge, Apel.les Mestres descarta la solució màgica, en la qual creu el pare de Cebrià, i la mecanicista, en la qual creu el metge, i opta per la solució que podríem anomenar vitalista." 

"A Gaziel, el poeta rebutja les satisfaccions enganyadores que la societat pot proporcionar-li: l'amor, la glòria i la fortuna; reclòs a la seva cambra, no admet més companyuia que la de la seva obra. En la creació estètica, brollada de la inspiració, troba el poeta l'únic motiu vàlid per a viure; fora, la "bèstia humana" deixa escapar una rialla estúpida, hedonística, incapaç, però, d'apropar-se al gaudi espiritual. Alg gaudi autèntic que és patrimoni exclusiu del poeta (escena III, final de l'obra):
POETA Oh, bèstia humana, riu! riu en bonhora!
     riu de despit, que riure no és gosar!
     En tant que rius, l'artista crea... i plora,
     però gosa en plorar."
 
 

***
Fàbregas, Xavier. Teatre català d'agitació política. Barcelona, Ed. 62, 1969.

La revolució modernista

"la primera figura que apareix emmarcada dins el moviment modernista, tot i que hi ocuparà la situació d'un precursor, és la d'Apel.les Mestres [...], nat a Barcelona el 1854, és més gran que els modernistes strictu sensu. Mestres sentí una vocació profunda envers qualsevol expressió artística: fou dibuixant, tasca en la qual assolí una gran notorietat, i que hagué de deixar a causa d'una afecció a la vista; publicà un bon nombre de llibres de poemes, essent-ne el primer Avant! (1875), contes, llegendes populars, narracions i teatre. Va composar música, sobretot música de cançons, i es dedicà a la jardineria, entesa com una faceta més de l'activitat artística. Traduí al català diversos autors, entre els quals Heine, i poesia popular." 
És fill d'un arquitecte. Estudià Belles Arts. Col.laborà molt amb els seus dibuixos a la premsa de l'època. (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Fou Frederic Soler qui insistí perquè donés forma escènica a un dels seus poemes, Margaridó. Amadeu Vives hi insistí de nou, a fi de musicar-la, i Mestres li lliurà l'original el 1899. Granados i Morera s'interessen també per musicar peces de Mestres, essent la primer estrena que hom efectua La Rosons (1901), amb música d'Enric Morera". També va fer El Comte Arnau (no conservada). (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Per a Apel.les Mestres la peça teatral és una impressió. La construcció d'una anècdota a través de diversos actes no li interessa; el preocupa la intensitat d'una emoció, d'una evocació." (Gaziel (1906), La rondalla de l'amor (1910), Liliana (1911)...) "Altres vegades poua en les llegendes populars i situa l'acció en un temps mític, en el qual tota mena de prodigis són possibles" (Picarol (1901), En Joan de l'Ós (1907), La perera (1908), Sota d'un sàlzer (1916)...). "Idealitza també els personatges del mar i la muntanya, tot reduint-los a una pura silueta en la qual hi queda només el sentiment." (La barca (1903), Sirena (1906), La gropada (1926). "Mestres, al costat d'aquesta idealització deliqüescent, presenta una cara vitalista; creu en una força, en un élan bergsonià que empeny les criatures i que, a la llarga, s'imposa sobre els miracles i les il.lusions; aixó ho explicita, sobretot, en algunes de les seves peces llargues: La presentalla (1908), L'estiuet de Sant Martí (1912). 
Per a ell, el camí és l'art. (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
Combat el noucentisme a Els sense cor (1909) i Justícia! (1913), on adreça el seu sarcasme directament contra Eugeni d'Ors. 
Mor el 1936.
 
 

***
Cerdà, Maria Àngela. Els pre-rafaelites a Catalunya. Barcelona, Curial, 1981.

["Els seus trets característics [dels poetes pre-rafaelites] són el retorn al món de la natura, un cert misticisme, influència de la Bíblia, predilecció pel món medieval cavalleresc, la influència de Dant i dels mestres del primer Renaixement italià" GEC]

“Nascut l’any 1854, Mestres “prepresenta un romanticisme delicat i fortament sentimetal” i “vol imposar aquest sentiment a la natura”. Afegim-hi que traduí al català Heine i, cosa molt insòlita, els lírics xinesos (La poesia xinesa) ja que també féu un viatge al Japó -que en aquella època representa un fet extraordinari.”

Diu:
“sí, l’edat-mitjana palpitava en mi, més com un somni, com el recort d’una vida viscuda, d’una altra infància molt allunyada”.
“La Catedral! Hèusel aquí el complement del meu món [...] Una visita feta de nit a altres hores... a la tomba dels bistes, a la llòbrega claror d’algun fanal y algun cul-de-ciri, va deixarme una impressió imborrable.”

“la carta-pròleg a Odes serenes (1893) conté el seu manifest estètic de “rejuvenir la Poesia revestintla ab la túnica hermosament senzilla de la vesta grega y perfumantla en l’exquisit incenser de la catedral gòtica”. 

“l’àngel és el guardador del món essencial i feliç de la innocència: L’Àngel invisible / de les nits d’estiu / ha plegat les alas / sobre mon jardí.”

“Podem verue en Apel.les Mestres tant un precursor com un mestre i un continuador del “modernisme”, parlant amb termes generals.”

“Remarca Zanné, com tots els comentaristes de l’autor, que la veritable font artística de Mestres és la Naturalesa i que, per tant, el seu gran amor a la Natura precedeix el seu gran amor a l’Art, i l’ànima del primer bucòlic català, com al d’un altre Sant Francesc, “s’expandeix pel gran mar de la Naturalesa cercant las emocions que sols percebeixen els refinats y’ls escullits. [...] El secret del art exquisit d’en Mestres depèn, donchs, de l’adoració que aquest sent per la Natura.”

“Portat per la adoració que professo a la Naturalesa, seduhit per les veus tan melodiosas com sàbias que sento, [...] he escrit La nit al bosch, La rosella y altres idilis dramàtichs.”
“El que diu tot seguit ens confirma l’aparició del simbolisme dins la seva poesia [...]: “És la necessitat de la poesia en la materialitat de la existència, simbolisada per la invariable armonia entre la rosella i la espiga”
 
 

***
Ressenyes d'algunes obres teatrals

els sense cor, muntatge de mag poesia

ELS SENSE COR d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1969. (Antologia Catalana 48).
     6 homes i 3 dones, i alguns senyors i senyores de comparsa.
     Pierrot arriba a la clínica del Doctor Gras, on operen del cor, per deixar de tenir sentiments i ésser feliços. Els que hi ha a la clínica ja s'han fet l'operació; entre aquests Arnau de Vilamarí, poeta pesat, sense cor i només preocupat pels diners (Arnau és el prototipus de poeta noucentista). Hi ha una llarga anècdota de la beneficència dels sense cor: fan una festa per recollir doblers per a una vídua, encara hi perden, i passen les pèrdues (encara que les hi perdonen) a la vídua. Arnau vol Victorina (dona lliure, apassionada pels cotxes, un gat mesquer) pels seus diners i demana l'ajuda de Pierrot; després descobreix que els diners són de sa mare d'ella i se la fa seva. Pierrot declarant-se per compte d'Arnau s'ha enamorat de Victorina, i ella d'ell, però ell es pensa que ella és una sense cor; quan ja l'han convençut que també s'operi, ella li diu que no s'ha operat i que no ho faria ni boja: marxen junts: "sofrirem, lluitarem, però almenys nosaltres, ens sentirem alguna cosa aquí dintre."

GAZIEL d'APEL.LES MESTRES, Barcelona, Ed. 62, 1969 (Antologia Catalana, 48).
(Estrenada al Teatre Principal el 27-10-1906).
     Gaziel és una espècie de Mefistòteles, que s'apareix al poeta, perquè li demani dons. Li demana glòria i amor, i Gaziel li diu que té un tercer desig a complir, i també li dóna riquesa. 
     Ell ho assaboreix al segon acte: riquesa, glòria i amor. 
     Al tercer acte el poeta vol firmar el pacte amb Gaziel i donar-li l'ànima. Gaziel li diu que no la vol: per a ell és prou mal dir-li que tot això no ho tindrà ja en fer-se de dia, i que ara que n'ha gaudit ho enyorarà molt més. 

EN JOAN DE L'ÓS d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
     Ho subtitula "Conte de la vora del foc". Inspirat en la rondalla, i en segueix l'argument i elements principals, encara que hi afegeix humor i misteri sobretot a les escenes del castell; estalvia tota la història primera: que un ós va raptar sa mare i que ell és fill dels dos, i d'aquí la seva gran força i valentia. En Joanet i dos missatges que ha trobat (arrencapins i giramuntanyes) van al castell del bruixot roig a desencantar la princesa; quan la tenen, els dos missatges deixen en Joanet dins el pou i es presenten com a salvadors, però la princesa ha perdut una sabata i només es casarà amb qui la hi dugui...
El missatge: "has d'ésser valent".

 JUSTÍCIA d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
     Subtitulat "Tragèdia aristofanesca en tres quadros". És una crítica al noucentisme, amb Joves de la Lliga Cultural-supermundial (amb el senyor Biel, "amb posat d'apòstol" que els predica), Membres de la Lliga Antropopsíquica, Dames de la Lliga Filantròpica. El senyor Biel, voltat del grup de Joves culturals - supermondials concentren la crítica al noucentisme, a Civilitzats tanmateix.  La gent bé critica que no agafin el criminal en sèrie i reclamen venjança. Quan agafen en Carnassa, les dames filantròpiques i demés li duen coses a la presó, els fotògrafs i periodistes el converteixen en heroi... Quan el maten diuen "I doncs, de què parlarem ara?", "Ara sí que en valdrà, de diners, la postal amb el seu autògraf!"... Acaba amb un "qüento" d'una ruixada que deixava tothom sense seny, només un savi no es va mullar, però com que tothom el tractava de boig, també es va mullar: "I a partir de semblant dia / tothom se creia sensat / sols perquè la gran ciutat / era... una gran bogeria."

LA BARCA DELS AFLIGITS d'Apel.les Mestres. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
     És una "Marina en un acte" en què "el silenci d'uns personatges adustos produeix un embolic amorós que, al final, és resolt quan decideixen de parlar" (Ha. Lit. Cat. 7). Un embull de pares que volen juntar llurs fills i ells es volen juntar amb uns altres. Final feliç.
 
 

BIBLIOGRAFIA
Cerdà, Maria Àngela. Els pre-rafaelites a Catalunya. Barcelona, Curial, 1981.
Fàbregas, Xavier. “Pròleg” a gaziel / els sense cor, Barcelona, Ed. 62, 1969; Antologia catalana 48
Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona, Curial, 1972.
Fàbregas, Xavier. Teatre català d'agitació política. Barcelona, Ed. 62, 1969.
Mestres, Apel.les. Àtila. Flors de sang. Barcelona, Ed. de 1984, 2004.
Mestres, Apel.les. Els sense cor, Gaziel. Barcelona, Ed. 62, 1969 (Antologia Catalana, 48).
Mestres, Apel.les. En Joan de l'ós. Justícia. La barca dels afligits. Barcelona, Ed. 62, 1982 (MOLC  77).
Molas, Joaquim. "Apel.les Mestres", dins Història de la literatura catalana 7. Barcelona, Ariel, 1986
Xavier Fàbregas, “Pròleg” a gaziel / els sense cor, Barcelona, Ed. 62, 1969; Antologia catalana 48

 
Més poemes d'Apel.les Mestres

Sobre Apel.les Mestres

inici

poemes solts

Pàgina de presentació  MAG POESIA