Muntatge JOANOT COLOM
La bona terra
ENCUNY
Recobra’t, oh epserit! D’una embranzida
venç en la lluita. Sigui per tu un joc
alçar-se en la palestra de la vida
rebel a la carícia, aspre al toc.
Aguanta’t ferm. És digna de ta mida
només l’ardor titànica del foc.
Davant ell, oh esperit, la força oblida
i al seu bes deixa’t fondre a poc a poc.
Sobre l’enclusa, en la foscor nocturna,
ací i enllà salta la viva espurna
del ferro ardent, que en la buidor retruny.
És son turment pregon la flama encesa,
mes en son cor per sempre hi deixa impresa
l’empremta inextingible de l’encuny.
Presidi major
Illa
LA SÍNIA
Aquest etern voltar portant cucales
sols perquè cregui que el camí és tot nou,
tot el meu viure a poc a poc commou
i a poc a poc em va neulint les ales.
¿Què importa si són grills o són cigales
-fosca que puja o claredat que plou-
els companys del camí? Jo ja en tinc prou
amb l’aigua treta amb qui tu, cor, t’iguales:
ara avall, ara amunt, ara corrent
amb la roda al voltant ben de valent
i xisclant dia i nit sense aturar-se.
No m’interessa ni el perquè ni el com,
però des que medit, tot allò que hom
la sínia li diu, jo, li dic farsa.
LES GERMANIES
La clara llibertat, com us urgia!,
escòria magnífica i suport
del nostre poble: daus que a trenc del dia
mans frissoses llançaren a la sort.
Eixam tot remorós de gosadia,
si a tort obràreu, us van vèncer a tort,
mes no us tolgueren per ninguna via
la llibertat eterna de la mort.
I vostra llibertat encara sura
talment una conènita oradura
que ni força ni sang no van guarir.
Alça't, doncs, de bell nou, oh tremp de roca,
car nosaltre mateixos, si ens pertoca,
perquè ens hi pengin triarem el pi!
AUTORETRAT
Sóc baix, sense cridar l’atenció,
grisenc, emperò abans mig rossejava,
tinc un piquet d’orgull per l’avior,
com una mena secular de bava
de subtil i anacrònica suor
que en genitius i grans casals s’esbrava…
Al cavall ivarçós del meu amor
la timidesa amb els seus frens el trava,
emperò em resta com un foc colgat
-molta brasa i flamada atapeïda
fins que esclata en trobar l’incert forat-.
Dins meu –només jo ho sent- l’anhel em crida;
malgrat tot, com un riu emparedat,
sense estralls va avançant la meva vida.
Presidi major
V
No hi ha cap metge, amor, que pugui vèncer
la febres que m’inculques com per joc.
Ets cendra que a l’entranya portes foc,
corda fluixa que et vas posant tan tensa,
que no trobo cap dard ni cap defensa,
ni cap castell roquer ni cap vil lloc
que puguin contra tu ni molt ni poc.
Homes forts ja oferiren recompensa
al valent que et retés o que d’un salt
et fes escàpol de la teva via
i pogués portar el front tan ferm, tan alt,
que tu t’avergonyissis nit i dia.
Però, amor,l quan no et tinc estic malalt
i quan et tinc em fonc de malaltia.
VII
¿Per què ha de ser pecat, amor, estimar
l’AMOR?, si aquell que estima porta encesa
una torxa a cada ull. Pit que s’avesa
a estimar ja no és carn, és mos de pa
que es lliura tot puríssim al besar
sense cap límit, sense cap sorpresa
que el faci avergonyir. Dolça mollesa
que en començar sols vares dar la mà
i ara ho trobes tan lleu, tan poca cosa,
que ja et vols esfullar com una rosa
i sense encloure’t dins un braç ben fort
alenar lliure et sembla sols mentida.
Amor, dins les balances de la vida
tu ets l’únic contrapès que té la Mort.
I, tanmateix, pallasso...
(Tarragona, Zàlata, 1987).
("Uns poemes d'amor", pròleg de Jaume Vidal Alcover:
"El 1978 -el 14 d'abril, diada de sant Telm, segons el colofó- En
Llorenç Moyà publicava un recull de cinquata-tres poemes, sota
el títol conjunt de I tanmateix pallasso..., suggerit per un text de
Joan Salvat-Papasseit: "La terra només gira perquè jo sóc
aquí i jo sóc un PALLASSO qui agonitza. [...] En Llorenç
Moyà anava amorós, i no ho veia ningú o no ho volien
veure. La imatge tòpica del pallasso que plora, sota la qual es va
amagar, amb discretíssim pudor, el poeta, va esser presa al peu de
la lletre, i aquell recull de poemes desolats i dramàtics es va publicar
com a il.lustrant un seguit de pallassos de circ dibuixats a tinta, i així,
aquells poemes que es cloïen amb un colofó compost el dia de sant
Jordi, on el poeta ens manifesta la seva desolació amb aquestes tristes
paraules: "La rosa que se m'obria / d'enamorat, sols m'ha duit / un gerro
per a flors, buit / com l'anhel de cada dia." quedaven, si no sense sentit,
molt alterat per a la bona comprensió del que volien comunicar.")
ROSA OBERTA
L'alè del cor no és distint
entre els seixanta anys i els vint:
rosa oberta cada dia...
Perquè estimo em vaig morint,
si no amàs em moriria.
LA LLETJOR
Saps? També dins la lletjor
-ai tristor meva infinita!-
com un corc maleït hi habita
el foc voraç de l'amor.
Panegírics blancs. Una toga per a cada home.
Palma, Moll, 2006
Una toga per a cada home
(1953-1960)
UNA SOLA VEU
A un esportista
qualsevol
Camafort, equilibri que cavalques
cavalls d’acer amb potons rodoladissos;
o tu, cama-rabent, que brodes tota
una àgil teoria de versicles
sobre el trèbol; o tu, fillol l’Apol.lo,
desparador del llamp amb la raqueta
forta i suau, alhora, com un ventre,
que sota un únic jou junyiu la força
del múscul animal i el seny de bronze
vincladís –oh miracle de miracles!-,
tot aquest llorerar de crits s’esfulla
i us obre –llances verdejants- la via
més caduca i mortal. Una veu sola
us pot alçar als estels. Una veu sola
pot cavalcar la mort: una veu sola...
Teatre:
JOANOT COLOM
poemes solts
pàgina presentació
MAG POESIA
|
