LA CONFIDENTA

Tota la teva causa té forma de dona.
Tota la teva causa parla l’ idioma de la cigala
copulant per dins el pi, vora la cúpula del fruit més alt.
Tota la teva causa és una edènica tragèdia
succeïda a hores petites
en un bosc tot d’atzavares
i totes elles embocades
per les grans ratespinyades 
matant la mort de la florassa
per entre el cel que’t cau damunt
t’esberla el cap
t’excita tot
i et tracaleja el Nu.

Tota la teva causa és un espasme
una immensa coltellada
a la gran dama que t’encén, que és madò Màgia,
la que t’agafa, te l’esparreca,
te l’espellofa, t’escanya fort i et mor de gust...

I quan la talles... ai bell galant!
no l’has partit
l’has fet més dura
l’has enfortit
l’has fet quiasme, que s’han creuat la sang amb lluna,
que Sang i Lluna en són La Causa,
i tota
la teva causa
té forma de Tall

La cabra que hi havia
Palma, Documenta Balear 2008 (La cantàrida 4)


                            Al ser fora, digué de mi:
                            “ha de renyir amb lo món per estimar lo món”.
                                            dels dimonis de Verdaguer

PER AIXÒ

Per culpa del dimoni de la Font.
A causa de la Dea apareixent-te per les mans.
Per defecte de Llevant a dins la mar.
Perquè l’Herba s’empassà tot el combat.
A conseqüència de la Molsa en el pedrís.
Per motius inexistents traçats a l’Ombra.
Per encàrrec d’una dama que és de Fang.
Per fantàstiques Raons bullint a l’olla.
Per l’efecte escandalós del Paper blanc.
Per fer un favor a un ram de Ruda.
A petició d’aquestes Dents que eren de llet.
Per les característiques de la Veu de la guineu.
Per la manera d’afigurar tots els Misteris.
Per la intensa Llum que fa la Fosca.
Pel gust que té la Parla entre la Terra.
Pel moviment d’un Roure vell davant ta llar.
Pel caràcter antiquíssim d’eixe Món
i pel posat del Granotell dins l’Univers.

Per això ho faig. Perxò t’estim.
Perxò m’hi estic. Perxò me’n vaig.
Perxò sentim. Per això escric.



DE BAT A BAT

Tot té un origen
                         diuen
i quin és
             els dic
l’origen de l’origen?

Els camins d’un gran mandala?
Les patates al caliu?
Els cossos que entrexuixen?
La muntanya desglaçant-se?
Les arrels esbatanant-se?
La gota d’aigua?
El doble enllaç?
El mot dient-se?

Tot té un origen
                         han dit
i quin és
             he dit
l’origen de l’origen?

O és dins d’un triangle on s’hi inclu, el pensament?
O són fregides amb el suc de les olives, les patates?
O són les cuixes, le suq entre elles fan els cossos?
O és el glaç que la desfà, la gran muntanya?
O és la flor, la que fa rels, la que s’obre de bat a bat?
O era un raig o un escopit, de salivera?
O n’hi ha tres de ponts d’hidrogen, encavalcant-se?
O va ser havent-se aquell mot dit, fent-se matèria?

Tot té un origen
                         van dir
i quin és
             vaig dir
l’origen de l’origen?

Va ser una o. Una bombolla.
Una prenyada. El sol.
No mandonguilles! Ni cap rellotge!
Ni una pilota! Ni merda d’ovella!
Va ser una o, oberta. Un ou, obert.
Una bombolla, oberta. El sol, obert.

Tot té un origen
                         diran
i quin és
             diré
l’origen de l’origen?

L’obertura.
L’acció, d’obrir-se.
El fer, obrint-se.
L’estimar, obert.
El pensar, obertament.
El tenir, la porta oberta.
L’obrir-se, un mateix.



             l’astre de foc i ambre
            li entrava de ple dintre la cambra
           i ella nua, amb delícia,
          s’abandonava a la fulgent carícia.
         De tant donar-se a aquestes dolces manyes
        va ficar-se-li el sol a les entranyes.
                       Joan Maragall

PRENYADA

El balcó de l’antigor era un balcó.
Una bèstia bramulaire de granítiques escates,
ales de gall molt indi, dents de ratpenSat
i cresta amb llargues pues, des del clatell fins a la cua.

El balcó del temps poc ha era quasi comestible.
Era fet de llum d’orgasme i tot ple de flors de l’aire.
I el forjat era de vent enramant foc,
cremant la idea, que en combustió és dona vella
i brama més, molt més encara, que l’animal de l’antigor.

El balcó d’abans d’ahir volia ser balcó.
Una estructura quasi cúbica
tota oberta obrint la llar,
baranes davant, rajol roig encès,
espera d’hivern, tenint-hi persianes,
el lloc de fer-s’hi amic, de cridar el veí,
d’estendre-hi l’abric, d’albirar-ho tot,
de beure’s l’espai.

El balcó d’ahir vivia poc estructurat.
Començava a ser poc cúblic,
a treure’s les baranes,
a incendiar-se tot el roig,
a desentendre’s tot ell tot,
a despullar-se de persianes,
a enamorar-se de l’amic,
a albirar-ho tot borrós
i a embriagar-se d’univers.

El balcó del dia nou comença a no ser balcó.
S’enyora ma senyora –que sóc jo-
de no ser-ne –de no ser-me-,
i diu prou, m’hi nego, me’n vaig, canvio,
vull vol, voler, volar, buscar

pel temps era temps
en el balcó se m’hi ficava el vol en tota jo,
em prenyava de llum
i el nin que naixia
tenia més set, més set d’univers…

Temps Era temps m’era, i em sóc, balcó.



POESIES A TES MANS

Se us apareixen les muntanyes dins l’esprit
quan el vent se les menja amb vostres ulls.
Prô Sant Onofre, intacte,
us diu que hi és i veu Norfeu.
Norgeu us veu i us assenyala,
la pluja us toca vora mar,
el cel es llança dintre seu,
sentiu el corb damun t la closca
d’un Cargol que us és el centre
de la plaça més antiga del parlar.
Sota el balcó passa un gavià
anant al port de pre-nosaltres,
de quan ja hi érem
dins el cos del gallinam
i en el puc que hi ha en els ous.
S’està esborrant el muntanyam.
Sota el balcó, tu em dius que té piquets la mar
i ell sent que vós haveu de ço tals sentiments
com fort destral ha de tallar molt fust.
L’orquestra calla.
Tu i Ausiàs March, sota la pluja.
Jo, de lluny, endevinant-vos…
I aquí en l’endevinalla també hi plou,
car el misteri no sabut de l’estimar-te
regalima en la ciutat que no té sol
fins que se’n va.
L’orquestra calla.
Per ‘qui, també un gavià…



                        Hi ha en els ulls humans una cosa terrible […]:
                        el crit clandestí d’haver-hi ànima.
                                  Fernando Pessoa

L’ARGOT DE LA PUÇA

Jo no sé si he ancorat sa meva ànima a l’arena.
Jo no sé si ets tu una platja, crec que ets la mar.
Sense tocar-te, he navegat durant mil anys per dintre teu.
I mil són molts. I mil s’esborren, com la duna, només bufant.
I vaig bufar, i l’eternitat prengué la forma de les onades,
prengué el seu so, la seva olor, el seu color,
llur moviment de terra mar,
la seva veu sempre antiquíssima,
de cada dia, de cada sol.

Que és la matèria que la fa forma, que la fa ser,
lo que em conforma, lo que me fa,
me fa voler, me fa voler-te, me fa volar.

Has estat el trobador contemporani, l’home salvatge,
el druida del bosc, el mag de les coves.
Has estat l’espurna primera, la dent de l’infant,
l’argot de la puça, la plaça del poble,
la cua de bou, la bèstia parlant.

Ho has estat, jo m’hi he en-cor-at
i ara ets el pur present trobadoresc que sap fer foc,
perquè jo ho sé, que saps fer foc.





De la pàgina <POÈTICA CRAPULISTICA>


 
I UN GOS LLADRANT

Ara véns i em mossegues tot el ventre.
No en tens prou i t’agafes del meu coll.
Ara hi tornes i em llepes tot el temple.
M’assenyales i m’ensenyes el cos moll.
Te m’acostes i em preguntes tu d’on surts?
i et dic que sóc de la cirera i sense murs
i em respons i perquè jo si sóc mentida?
perquè l’has i l’he sentida...
I a més em dius que hi ha molins,
pagesos vells amb espardenyes,
dones lluna fent cigrons
i un gos lladrant si li fas senyes...
En vull més i llavors ve la rondalla...
diu que diu que hi ha un amor que ja no calla...



CRIM

apunyalament d'estels directe al pit.
t'ho dic: sobredosi de colors a les entranyes.
sí, tu n'ets el responsable.
t'aviso: moro extasiada al mirar l'heura
que se t'enrama per tot el cos, i te'l fa fèrtil
color de nin saltant pel camp bosc a través
terres endins de la paraula.
sí, tu n'ets l'únic culpable.
t'informo: moro de gust al tocar el foc
que fa la pedra aquest matí, color baladre
de fulla roja que sembla tu venint a mi
cercant-me l'os per aferrar-t'hi.
ha estat un tret directe al cor.
i a tu: t'assenyala aquesta mort
que neix enmig de tant de verd i tant d'amor...
(blanCalluM)
avui d'avui de vull que bull mallorca!


 
L’UNIVERS DE LES GUINEUS

Sols et convidaria a una oliva
si sabés que després
m’obriries la finestra
i em deixaries escapar
però és que no ho fas
que amb els pinyols
que t’he arribat a regalar
l’únic que fas és una reixa
un mur de porcellana
fràgil però fort
perquè m’hi quedi
tota enllaunada
devora tu
tan lluny de mi...
i és dur l’espai!
i rasca!
i pica!
i cou!
fereix!
fa mal!
i crema!
m’enceta!
em nafra!
i un blau, un cop i un sangtraït
se m’hi dibuixen a dins la pell
la pell que és ja de porcellana
la pell que és ja un vell mirall
del meu dolor
del meu dolor
del meu dolor...
Com una calor immensa mesclada amb fum de xemeneia de casa vella d’absort indret i amb papallones volant amunt tocant el cel que també és baix i toca a terra fins al bolet que arrela endins de l’univers de les guineus furgant la terra la molt resseca però amb rierol esquitxa abelles voleia estels voleia llunes ramificades en aquell om devora bosc d’inferns altius desdibuixats en les esquenes dels bells follets que fan poemes i a sota el vers hi amaguen jecs que arriba el fred però jecs de seda del cuc de seda de la morera que escup la mora a dins la cova la del darrere del vell castell d’un senyor boig i enamorat que estén la roba menja aranyons i aviva el foc i es crema un dit i amb sense dit escriu la història la bella història de la follia dels picapolls que amb suc lletós els emborratxen tots aquells peixos de dins el riu que se’n va amunt i entra a la font que dóna a mar i l’espadat és un aixeta d’un gros fenici de cos immens de cor gegant de cap profund de veu intacte...
Així
deu ser
crec
suposo
diria
potser
el dolor
el dolor
el dolor...

PEDRA FOGUERA. Antologia de poesia jove dels Països Catalans.
(Edicions Documenta Balear. Palma. 2008)

La poesia es menja l’impossible i el vomita enmig d’una plaça.

A la mestressa Poesia: / Ets matussera, sapastre, destralera! / Cosa fina, rebonica,
ballarina! / M’agrades així, elegant bruta de fang. Un cop, a cop de martellada
dins l’entranya, morí vivint la mort d’un trobador que anava sol trobantho
tot de sol a sòl. Un altre, torní a morir desfent-li el crim sota el martell.
De nou, la mort m’esdevingué hàlit suau parint un mot gestat amb terra. I
a voltes la sento cantar per entre la gent tornant de la plaça o la veig que se’n
va quan entinten papers amb punyals i misteris eixint del glatit que un all,
la rima, l’amor i la lluna provoquen al ser, ser de nit dins de la nit, ser veritat
dins la foguera, ser una cosa tocant les coses, no ser res mirant-ho tot i
omplir-ho tot mirant el buit! Ens la passem morint, ens la passem matant,
el que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang. I
potser és que en sóc addicta, a la lògica del vent bufant el riu i a lo foll de les
paraules ‘nar fent món, puix disparo olives cap al cel, m’és motiu el roigfoscant,
llanço colors dins la ferida, vull un llamp, marfonc la por, conec un
llop, pujo l’escala, m’invento un pont, trenco la nou, em bec un pou, estim
el nin i sóc la nina que seu al banc vora la riba ‘nar tirant rocs fent rigalets
quan ve la vida, baixant pel riu…

Dit tot a crit

(...) I jo em deman,
qui les porta, moribundes, mar atzarosa, fins a mi?
EMILI SÁNCHEZ-RUBIO

Jo crec que són elles les que s’hi porten
amb cos de balena
amb ulls de sardina
i amb pell de sirena
fins allà al fons
al fons de la mar
la mar del voler
del joc de la veu
del truc de l’amor
i que a sobre s’hi aboquen
i no aguanten el pes
i els cau l’esperit
que tot enaiguat els queda molt fi
tan fi com d’alga
d’alga entre onades
que és com un vers
i d’aigua salada
fruint entre cames
allà on l’univers és l’infinit
dit tot a crit a crit de plaer
però esbudellat dins la balena
i enllagrimat per la sardina…
Jo crec que són elles les que s’hi duen
endins a la platja
a la teva platja
potser un mal miratge
però de platja tova, de mal caminar
i a més ho fan nues
i cerquen el sol que creuen que tens
i tenen raó, te l’has quedat tot
i sí que ho fan nues
el cabell se’ls embulla
les mans s’esfileguen
el cor se’ls inunda
i la mort és de fang, de roc i petxina
allà endins la platja
o al fons de la mar
on el naufragi serà amarg
però l’amargor serà d’amor
l’amor serà la barca
i mar endins, els pescadors…
(Inèdit)

 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA