Rainer M. Rilke

VIDA

VIDA

Pau, Antonio. Vida de Rainer Maria Rilke. La belleza i el espanto. Madrid, Trotta, 2007

Neix el 4 de desembre de 1875 a Praga.
1882. Entra al col·legi dels Escolapis de Praga.
1885. Separació dels pares.
1886. Entra a la Militär-Oberrealschule . Hi estarà fins a 1891.

1894. Publica Leben und Lieder (Vida i cançons); Valérie von David-Rhonfeld, Vally, l’ajuda. A la carta de comiat que li envia diu: “Gràcies pel regal de la llibertat”.
Ja a les primeres obres hi ha el propòsit de salvar les coses transformant-les en versos, i així es mantindrà; el 1925, anys abans de morir, escriu a la pintora suïssa Sophy Giauque: “Perquè ¿com salvar el visible, si no és transformant-lo en el llenguatge de l’absència, de l’invisible? ¿I com parlar d’aquestes coses que romanen mudes, si és convertint-les en cant, apassionadament, sense cap il·lusió de fer-se comprendre?” 31

L’apòstol, és un relat nietzschià. Una taulada de gent bona que vol recaptar doblers per una desgràcia, i comença el monòleg de l’apòstol: “els homes estaven immadurs quan el Natzarè va venir cap a ells i els va dur l’amor. Ell, amb la seva còmica i infantil noblesa de sentiments, ¡es va pensar fer-los un gran bé! Per a una raça de gegants hauria estat l’amor un bon coixí en què haurien pogut somniar grans fets, plens d’il·lusió. Per als febles ha estat la ruïna [...] No parlo de l’amor dels sexes, parlo de l’amor als semblants, de la compassió i de la pietat, de la misericòrdia i de la gràcia. [...] Hem cercat els que tenien set i fam, els malalts, els abandonats, els febles, els pobres -¡i nosaltres mateixos hem esdevingut assedegats, famolencs, malalts i pobres.” 32

1895. Universitat de Praga: història de l’art, filosofia i literatura. 1896. Universitat de Múnich: història de l’art. Aquí coneix Lou Andreas-Salomé. “Rilke adquireix, des del primer moment, dues grans seguretats: la seguretat en si mateix com a home –se li ha lliurat una dona madura que havia refusat Nietzsche- i la seguretat en si mateix com a poeta” 43
Fins al 1900, viuen prop i fan viatges junts. Un a Rússia, i fins i tot escriurà catorze poemes en rus.

1898. Escriu les Visions de Crist. “En el fons d’aquests poemes hi ha la idea –que anirà arrelant profundament en Rilke- que Crist és un mediador innecessari entre l’home i Déu” 48 “Al llarg de les Visions es van succeint diverses “reencarnacions” de Crist en figures del present: una orfeneta, un foll, un pintor, un nen cec, un rabí, una monja. Aquests personatges apareixen amb una naturalesa exclusivament humana, i l’ensenyança que Rilke els atribueix és, en tots els casos, contrària a la doctrina evangèlica. Cap d’ells no proclama la vida eterna. No hi ha més vida que la d’aquí. [...] Quan el 1912 Rilke escriu les primeres Elegies, adverteix que l’únic precedent, en tota la seva obra juvenil, es troba en les Visions.” 49
Escriu també la cançó del corneta, diverses proses i molts poemes, com els de Per festejar-me, que es publicarà el 1909 com a Poemes primerencs:
     M’espanten les paraules dels homes.
     Ho saben dir tot tan clar:
     això es diu ca, i això, casa,
     i el principi és aquí, i aquí hi ha el final.

     M’espanta la seva manera de dir, el seu joc en broma;
     saben tot el que és i el que ha estat;
     no hi ha cap muntanya que els pugui sorprendre;
     la seva hisenda i el seu jardí llinden amb Déu.

     Però us vull avisar i oposar-me: feis-vos enfora.
     M’agrada tant com canten les coses.
     Jo les toco: estan quietes, són mudes.
     Vosaltres em mateu totes les coses. 55

El filòsof Georg Simmel va dir que en El llibre de les Hores “hi ha un panteisme invertit: no és que totes coses siguin Déu, és que Déu és totes les coses.” 58

Publica una carta oberta contra la pena de mort, i signa, amb Hauptmann i d’altres una petició per despenalitzar l’homosexualitat, mentre no afecti a menors.

1901. Es casa, l’abril, amb l’escultora Clara Westhoff. El mes d’agost, escriu a Emanuel von Bodman: “Una identificació o fusió entre dues persones és un impossible, i si en algun cas es dóna, es produeix una limitació del ple desenvolupament i llibertat d’una part o de les dues.” 77
I poc després de la separació escriu a Paula Modersohn-Becker, que morirà poc després (“No tornis. Si pots supotar-ho, / continua morta entre morts. Els morts / tenen la seva tasca. Però ajuda’m així, sense que jo et distregui, / igual com m’ajuda a vegades el remot: en mi” “no he de dir jo som, sinó això és): “Em sembla que aquest és el suprem deure d’una unió entre dues persones: que cadascú sigui custodi de la solitud de l’altre. Perquè si el típic de la indiferència i la multitud consisteix a no reconèixer cap solitud, per a això hi ha l’amor i l’amistat: per donar ocasió constant a la solitud. I només això són les autèntiques comunitats, les que interrompen rítmicament profunds aïllaments.” 77
“Rilke i Clara ho acceptaven amb il·lusió: serien, en endavant, els custodis de les respectives solituds. Estarien, en endavant, units en la seva desunió, es tindrien, en endavant, presents en la seva absència.” 81

Bust de Rilke fet per Clara

......Bust de Rilke fet per Clara............ Retrat de Rilke fet per Paula ...............Rilke i Clara

Al “Réquiem pel comte von Kalckreuth” diu: “¡Oh vella maledicció dels poetes!, / que es queixen quan han de dir”. 80

1903. A la costa toscana “es banyarà nu a la mar –per sentir-se fos amb la natura- i escriurà, en vuit dies, els trenta-quatre poemes més ombrívols de la seva obra –que formaran El llibre de la pobresa i de la mort.” 94

Parlant de Malte a Baladine Klossowska, diu: “Si conté retrets amargs, no estan en absolut adreçats a la vida: al contrari, és la constatació contínua que és per manca de força, per distracció i per errors heretats, pel que ens perdem quasi enterament les innombrables riqueses d’aquí que ens han estat destinades”. 111

........Rilke i Baladine

1905. Secretari de Rodin. Al cap de poc més de mig any el treu fora, perquè tot el temps viatjava, i aprofitava remetents per a coses seves. A més, va rebre una ajuda oficial (a part d’alguns mecenatges que tenia).

1906. Escriu Nous poemes, on canta les coses. “els homes em són més llunyans que les coses” “Quin amor he sentit jo per les coses!” “tinc la felicitat singular d’haver viscut a través de les coses”. 119

1907. Conferència sobre Rodin. “El propi del poeta és traslladar a paraules el que veu”; i la seva obra, una vegada acabada, és “una cosa que queda entre Déu i l’home; que en si mateixa no és bella, sinó que és un testimoni d’amor a la bellesa i una ànsia d’aquesta”.
“És decisiva la recomanació d’”aprendre a veure” que fa Rodin al poeta. Rilke va treure una autorització especial – una autorisation d’artiste- per entrar al Jardin des Plantes en un horari especial, anterior a l’obertura del recinte al públic. Allà, durant hores, va mirar. Però va mirar no només durant hores: durant dies i durant mesos. El resultat d’aquesta observació són molts dels Nous poemes.” 123

1906. Es talla el barbó. Capri, convidat: escriu, llargues xerrades, lectures de poemes... Ja té un editor que en situacions precàries li envia un gir. Fa un pròleg a Mariana Alcoforado. “La concepció intransitiva de l’amor, com un sentiment que exigeix separació, i per tant manca de destinatari real –encara que resti en l’amant la petjada de l’amat, com aquesta “petjada de la joia” als estoigs buits-, és una cosa que al poeta el fascina en les grans amants.” 172
“Què li passà sinó a la Potuguesa, més que en el seu interior es va fer font? ¿I a tu Eloïsa? ¿I a vosaltres, amoroses, de qui les queixes ens han arribat: Gaspara Stampa, comtessa de Die, i Clara de Anduve, Luise Labé, Marceline Desbordes, Elise Mercoeur?” 173

1908. Escriu el segon lliurament de Nous poemes. El 1907 ha visitat l’exposició d’homenatge a Paul Cézanne, mort l’any anterior. Segons diu a Clara la va visitar dia sí dia també, ja que s’hi veu reflectit: “El que reconec és l’evolució que reflecteix aquesta obra, ja que al mateix havia arribat jo amb la meva obra, o almenys m’havia aproximat a aquesta meta.” (18 octubre 1907) 176
Cézanne, en l’última etapa de la seva obra havia superat “preferències i inclinacions; s’havia desprovist dels records. Reproduïa pomes, cebes i taronges amb el simple color. No hi ha cap interpretació, no hi ha judicis, no hi ha cap tret de superioritat”. Ha “entès cada vegada un poc més com és de necessari ultrapassar l’amor mateix; és natural estimar cada una d’aquestes coses quan s’estan fent; però si això es mostra, ja no es fa bé: amb això es jutja, en lloc de dir-ho. Hom deixa aleshores d’ésser imparcial; i el millor, l’amor, resta fora de l’obra, no s’hi integra, resta al marge: així va néixer la pintura d’emocions (que en res és millor que la de l’assumpte. Es pintava: estim aquesta cosa, en lloc de dir: vet-la’t aquí, i que cadascú pugui veure si l’he estimada. És quelcom que no s’exhibeix en absolut, fins a tal punt que pretendran molts que allà no hi ni mica d’amor. Així, sense deixar petjada, l’amor es consumeix en l’acte de pintar. Aquesta consumació de l’amor en treball anònim, del qual neixen coses tan pures, ningú tal vegada l’ha assolit encara tant com el nostre Vell; ajudat en això pel seu natural intern, que es va fer esquerp i desconfiat. A ningú ja li hagués mostrat el seu amor, encara que l’hagués de sentir; però en aquesta disposició, desenvolupada enterament pel seu aïllament i raresa, es va girar cap a la natura i va saber reprimir el seu amor per qualsevol poma, depositant-lo per sempre en la poma pintada. ¿Pots concebre el que això representa, i com hom ho reviu a través d’ell? He rebut de l’editorial Insel les primeres proves de correcció. En els poemes hi ha instintius acostaments a una objectivitat semblant. Deixo també La gacel·la sense canvis: està bé. Adéu...” (13 octubre 1907)
També de Van Gogh diu: “A l’autorretrat de la carpeta té mal aspecte, turmentat, quasi desesperat, però no clamitós: com quan a un ca li va malament. [...] Però en els seus quadres (L’arbre fleuri) ja s’ha enriquit la pobresa: un gran resplendor interior. I així ho veu tot, com pobre; basta veure els seus Parques. Ho diu amb tota tranquil·litat, amb tota senzillesa, com per a gent pobre que ho pugui entendre; sense prestar atenció a l’exhuberància que hi ha en els arbres; com si això ja suposés alguna parcialitat. No es decant de cap a cap banda, ni del dels parcs, i el seu amor per totes les coses va cap a l’anònim, i es manté ocult a ell mateix. No mostra el seu amor; el té. El treu d’ell i el posa precipitadament al seu treball, en el més profund i imparable del treball: ¡de pressa!, ¡que ningú no ho vegi!” (e octubre 1907) 177
“Ja saps tu bé que a les exposicions sempre acostumo a trobar més interessants les anades i vingudes dels visitants que les pintures. Igual en aquest Salon d’Automne, exceptuant la sala dels Cézanne. tota la realitat es troba allà de part seva: en aquest blau dens, enguantat, que li és propi, en el seu vermell, en el seu verd sense ombra i en el negre vermellenc de les botelles de vi. Quina pobresa tenen també en ell totes les coses: les pomes són sempre pomes per fer-ne confitura, i les botelles de vi són per dur en butxaques velles de jaqueta, ja deformades. Salut...” (7 octubre 1979).
“avui et voldria parlar un poc de Cézanne. Pel que fa a la feina, segons ell mateix afirmava, havia viscut com un bohemi fins als quaranta anys, i només després d’haver conegut Pissarro li havien vingut ganes de fer feina. Però en tal grau que en els últims trenta anys de la seva vida no feu sinó treballar. [...] El convincent, el “fer-se cosa”, la realitat que, gràcies a la seva pròpia vivència de l’objecte, arriba fins a la indestructibilitat: això era el que li semblava el propòsit essencial en el seu arduós treball.” (9 octubre 1907)
“la senyoreta V., amb educació i mirada de pintora, em comentà: “Ha quedat assegut aquí davant igual que un ca, mirant tot sol, sense nervi, sense segones intencions”.” (12 octubre 1907)
Cézanne agafa una poma, o una botella de vi, les posa sobre un drap “I les obliga, les obliga a ésser belles, a significar per a ell el món sencer, tota la felicitat, tot l’esplendor.” 178
“Recordaràs segurament... aquell passatge dels Apunts de Malte Laurids que tracta de Baudelaire i el seu poema “La carronya”. He arribat a pensar que sense aquesta poesia tota l’evolució cap al dir objectiu, que ara creiem reconèixer en Cézanne, no hauria pogut aixecar el vol; primer havien d’ésser aquí aquests versos en la seva inexorabilitat. Calia que la mirada artística s’atrevís a veure també en l’horrible i aparentment només repugnant la qualitat de ser, el vàlid, junt a tot el més que és. Igual com no pot elegir, l’esperit creador tampoc s’ha de permetre menystenir qualsevol cosa existent: només que ho faci una vegada, perd l’estat de gràcia, i es fa perdudament pecador. [...] Pots imaginar com m’emocionà llegir que encara en els seus últims anys Cézanne sabia de memòria aquest poema – la Carronya de Baudelaire- i el recitava sense oblidar ni una paraula. No hi ha dubte que entre els seus primers treballs n’hi ha alguns en què va voler arribar fins a les més extremes possibilitats de l’amor. A partir d’aquest lliurament comença, pel petit primer, la santedat: la vida senzilla d’un amor que s’ha imposat, que sense gloriar-se’n mai, ho penetra tot, sense paraules, sense festeig, discretament.” (19 octubre 1907)

Diu Heinrich Wiegand Petzet a l’epíleg de les Cartas sobre Cézanne (Barcelona, Paidós 1985 [1952]): “En demanar-li sobre quina influència havia experimentat en la seva creació poètica, Rilke contestà en una carta des de Muzot: a partir de 1906 no hi havia altre model comparable al de l’obra de Paul Cézanne, “els rastres mínims del qual vaig perseguir després de la mort del mestre” (p. 69)

Fa recitals dels seus poemes. A Viena obté un gran èxit.

El 1907 coneix el filòsof austríac Rudolf Kassner, i comencen una intensa i llarga amistat (la 8ª. Elegia serà dedicada a Kassner). El 1911 coincideixen en una estada a Duino, i la princesa Maria diu: “A Rilke el feia especialment feliç la presència de Kassner. Feien llargues passejades a primera hora del matí [...] jo els veia quan tornaven amb una animada conversa. Kassner, amb els ulls brillants i dominadors, fent gests enèrgics i parlant en veu alta; devora, el delicat Seràfic, un poc ajupit, amb els ulls posats en Kassner, escoltant-lo amb gest seriós, a vegades somrient, d’altres amb horror a la mirada, quan Kassner, en les seves andanades contra tot el món, no deixava res per verd.” 183

A Venècia Adelmina Romanelli s’enamora d’ell, i ell també, “però en la relació amb Mimí es repeteix la conducta amorosa de Rilke: primer passió, després temor, i finalment retirada”: “El darrer dany mortal que ens podríem causar seria el de lligar-nos l’un a l’altre, encara que només fos un instant [...] No oblidi mai que pertany a la solitud; que no he de tenir necessitat de ningú; que fins i tot tota la meva força neix d’aquest despreniment. I li assegur, Mimí, li suplic, com a tots els que m’estimen, que estimi la meva solitud.” 186

1908 de maig a agost, París. “El poeta no va només al Jardin des Plantes per veure els animals i les flors. També va a l’Institut Mèdico-Legal a veure els cadàvers. [...] I d’aquesta observació sorgeix el poema “Rentat de cadàver”.” 189
En una carta de 4 de setembre de 1908 a Clara diu: “He estat enviat no per proclamar el diví, sinó per estar entre les coses humanes, veure-ho tot i no refusar res, ni una sola d’aquestes mil transformacions en què l’absolut es disfressa, s’envileix i s’oculta. Som com un home que recull herbes medicinals, que sembla ocupat en coses menudes, mentre els arbres s’alcen al seu voltant, orant. Però arribarà el dia en què jo prepari la infusió. I un altre en què m’alci amb ella, amb aqueixa infusió en què està destil·lat i combinat tot, fins i tot els elements més verinosos i mortífers, pel poder que tenen, i ascendiré amb ella cap a Déu per tal que apagui la seva set, i senti la seva pròpia glòria bolcar-se per les seves venes.” 191
I en carta a Kippenberg el 18 d’agost de 1908, quan li envia el manuscrit de la segona part dels Nous poemes: “Mentre ordenava els poemes tenia la impressió que el nou volum s’ajusta molt bé a l’anterior: el seu curs és paral·lel, només que en aquest nou és més alt –em sembla-, té més fons i arriba a més llunyania. Si a aquests dos hi afegís un tercer tom, hauria de dur a terme una ascensió semblant, en un domini cada vegada més objectiu de la realitat, amb la qual per si sola es posés de manifest la més àmplia significació i la més clara validesa de totes les coses.” 192

“Rilke rep una carta de la princesa Maria von Thurn und Taxis, en què expressa el seu desig de conèixer-lo –“si és que puc considerar desconegut el poeta l’obra del qual admiro tant”, diu- i el cita al seu hotel: el Liverpool, el dilluns 13 de desembre de 1909, a les dotze del migdia. Hi serà també a prendre el té –afegeix la carta- la comtessa Ana de Noailles, que desitja igualment conèixer-lo.” 199 Rilke havia llegit els poemes d’Ana, en els quals veia una gran amant, i li havia enviat tots els seus llibres. Tot d’una després de conèixer-la en fugir atemorit de rendir-se al seu encís. Amb Maria von Thurn foren amics tota la vida i li va arribar a enviar 400 cartes.
En una carta a Maria von Thurn de 1913 diu: “Tot amor és per a mi una fatiga, treball, surmenage; només amb Déu tinc una certa lleugeresa, ja que estimar Déu significa entrar, anar, quedar-se, descansar i estar per tot arreu en l’amor de Déu” 217

..............

.....Maria von Thurn und Taxis ...................Rilke als 35 anys

Rilke arriba a Duino el 22 d’octubre de 1911. Els vespres un Quartet toca Beethoven i Mozart... bona companyia... flors arreu... Un migdia de gener, baixant sol cap a la platja, amb el cant d’un rossinyol... va sentir una veu que deia:
“Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordes dels àngels?” 231
El mateix vespre va acabar la primera Elegia. El febrer escriu la Segona i comença la Tercera, la Sisena, la Novena i la Desena.
Ha d’esperar el 1913 a París, per acabar la Tercera. I el 1915, a Munich, en plena guerra, sorgeix la Quarta. I seguiran sis anys de silenci.

..........Dues vistes del castell de Duino

Els escrits sobre la seva obra i les traduccions no les llegeix; els que li envien els reenvia directament a Clara. No li agrada tampoc que musiquin poemes seus.

El 1912 en una carta a Lou diu: “Jo sé que la cura psicoanalítica només tindria objecte per a mi si realment no hagués pres seriosament la tasca d’escriure aquella estranya i oculta obsessió que m’amenaçava i de la qual només sentia conhort mentre concloïa el Malte. Aleshores sí que vaig expulsar els dimonis. Però amb el tractament és possible que els àngels surtin amb ells” I al psiquiatre Victor von Gebsattel: “tal volta siguin exagerades les reserves que li he manifestat recentment respecte a la psicoanàlisi, però en la mesura que em conec, em sembla segur que si m’expulsés els meus dimonis, també els meus àngels passarien (diguem-ne) un petit ensurt, i ho ha d’entendre, això és justament el que no ha de passar”. 230-231

Entre els que l’ajudaren hi va haver Ludwig Wittgenstein, que havia rebut una herència; Rilke li envià una carta i poemes manuscrits, entre els quals les dues primeres elegies; no s’arribaren a conèixer.

El 1914, en un poema que comença “Fan sentir les coses...” diu:
A tot ésser l’abraça un sol espai: el buit
interior de l’univers. Quietes, les aus volen
a través de nosaltres. Oh, vull créixer,
miro cap a fora, i en mi està creixent l’arbre.
Em preocupo, i la casa és en mi.
Em voldria protegir, i el recés està en mi.
Tot el que he estimat: en mi reposa
la imatge de la creació i es desfà en plor. 318
En una carta diu: “La nostra tasca consisteix a grava en nosaltres aquesta terra provisional i caduca tan profundament, tan dolorosament i apassionadament, que la seva essència ressusciti en nosaltres invisible. [...] La caducitat es precipita per tot arreu en un ésser profund.” 319

Tot el que tenia a París –quadres, llibres, dibuixos de Rodin, cartes, manuscrits- el 1915 tot fou embargat i venut. El 1916 és cridat a files, i per intervenció de la princesa Maria, enviat a la reserva, amb feines de matins. Fins a la creació de Txecoslovàquia, no tindrà passaport, per això resta a Alemanya. Alguns dies de passió amb Claire Studer.

El 1919 s’instal·la al castell Berg, a Suïssa. Allà traduirà El cementiri marí de Valéry, i escriu a Baladine: “L’he feta de pressa, i sentint la mateixa atracció feliç que sent quan em llenço als teus braços”. 359
El 1920, passejant-se amb Baladine per la vall suïssa del Ròdan, veu una torre, Muzot, se n’enamora i s’hi instal·la. Un empresari, Werner Reinhart el lloga i l’arregla i després el compra perquè Rilke l’habiti. Baladine li troba una jove, Frieda, i la instrueix: poc menjar i vegetarià, cura total dels rosers, i silenci rigorós, i que no s’espanti pels crits del poeta; Rilke l’anomena el follet, per la seva discreció.
En una carta a Nanny Wunderly diu: “Frieda ha aguantat valentment aquests dies, ja que Muzot ha navegat per l’alta mar de l’esperit. Ella ha estat realment el follet, a penes visible, i no obstant sol·lícit i sense por quan jo aquí, dalt de tot, llançava descomunals crits i captava els senyals que provenien de l’espai còsmic, i amb crits les contestava”. 389
“Els àngels transiten pels dos móns, però Orfeu és el centre de l’únic món, la dualitat del qual ell ha destruït. Orfeu elimina totes les barreres, tota distinció, separació o fraccionament de la realitat. [...] Unifica, simplement; o, més exactament, acredita la unitat. La seva figura ens fa veure que el món visible es completa amb el món invisible. Ens permet “assolir la màxima consciència del nostre existir, que resideix en ambdós dominis il·limitats i es nodreix inesgotablement d’ambdós. [...] I si els àngels són “terribles” Orfeu és jubilós, canta, ensalça el caràcter positiu de l’existència, lloa. És l’inventor de la música, de la poesia, del cant –paraula i melodia junts-.” 414

.............

.........La torre de Muzot ....................................Rilke als 50 anys

Als seus darrers quaderns va escriure poemes d’un vers, com aquest
“Enamorat del futur, contemplo el cel”. 424

“Amb l’Obert –dirà Rilke explicant l’ús d’aquesta paraula en la Vuitena Elegia- no em refereixo al cel, a l’aire, a l’espai; per a qui els contempla també són ‘objectes’, i en conseqüència, opacs i tancats. [Em refereixo]... a aqueixa llibertat indescriptiblement oberta que tal vegada només tingui equivalents –molt aproximats- en els primers instants de l’amor –quan un ésser humà veu en un altre, en l’ésser estimat, la seva pròpia amplitud- o en l’exaltació cap a Déu”. 428

“Ajudi’m en la meva mort –va dir a Nanny-. No vull la mort dels metges. Vull conservar la meva llibertat”. “La vida no em pot donar ja més. He estat a tots els cims. No oblidi mai, estimada, que viure és grandiós”.
I Nanny li llegia proses i poemes. 452

Mor el 1926.

El seu epitafi són aquests versos seus:
“Rosa, contradicció pura, plaer
de no ser somni de ningú sota tantes
parpelles”

“En lloc hi ha món més que dins”. “Però només qui està fet a tot, qui no exclogui res, ni encara el més misteriós, viurà com quelcom real la relació amb altri i donarà profunditat a la seva pròpia existència.” “¡Lloar, això és el que importa!”. 455-456

ESCRITS EN PROSA

RILKE, RAINER MARIA. CARTAS A UN JOVEN POETA.

(A finals de la tardor de 1902 Franz Xaver Kappus des de l'Acadèmia Militar de Wiener-Neustadt va llegir uns poemes de Rilke, i es va decidir a escriure-li i a enviar-li poemes seus; això són les respostes de Rilke)

París, 17 de febrer 1903.
     No hi ha res menys apropiat per aproximar-se a una obra d'art que les paraules de la crítica: sempre se’n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se'ns vol fer creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.
     Sobretot, demani's en l'hora més callada de la nit: ¿He d' escriure? [...] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d'aquesta necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i insignificants, ha d'ésser un signe i un testimoni d'aquest impuls. Després, acosti's a la natura i intenti dir com el primer home què veu i experimenta, què estima i perd.
     Si la seva vida diària li sembla pobra, no se'n queixi; queixi's de vostè mateix, digui's que encara no és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Viareggio, prop de Pisa (Itàlia). 5 d'abril de 1903
Cerqui el fons de les coses. Allà no hi baixa la ironia.

Viareggio, prop de Pisa (Itàlia). 23 d'abril de 1903
     Li prec que, si és possible, llegeixi poques coses de caràcter estètico-crític; o són opinions partidistes, rígides i sense sentit en el seu enduriment mancat de vida, o són hàbils jocs de paraules amb els quals avui triomfa una opinió i demà la contrària.        Les obres d'art són solituds infinites i amb res són menys assolibles que amb la crítica. Només l'amor les pot comprendre, celebrar-les i ésser-hi just.
     Permetre que arribi a madurar cada impressió, cada germen d'un sentiment per complet en si mateix, en l'obscur, en el que no es pot dir, en l'inconscient, en tot l'inassolible per al propi enteniment, i esperar amb profunda humilitat i paciència l'hora del part d'una nova claredat; només així es viu artísticament, tant en la comprensió com en la creació.
Ho aprenc en el dolor. Estic molt agraït al dolor. ¡Tot és paciència!
    I la veritat és que l'experiència artística es troba tan increïblement prop de la sexual, tant en el seu dolor com en el seu goig, que ambdues manifestacions són només formes diferents d'un mateix anhel i felicitat.

Temporalment a Worpswede, prop de Bremen. 16 de juliol de 1903
     Si vostè estima el petit, i amb tota senzillesa cerca com un servidor guanyar-se la confiança del que sembla pobre, tot se li tornarà més fàcil, més unificat, tal vegada no en l'enteniment, que sempre retrocedeix sorprès, però sí en la seva més íntima consciència, en el seu estar despert i atent, en el seu íntim saber de la vida.
     No cerqui ara les respostes: no li podrien ésser donades, perquè no les podria viure. I es tracta de viure-ho tot. Visqui ara les preguntes. Tal volta després, a poc a poc, un dia llunyà, sense adonar-se'n, s'endinsarà en la resposta.
     La voluptuositat corporal és una experiència plena, no diferent del pur mirar o de la simple sensació amb què una bona fruita omple la llengua; és una experiència gran i infinita que ens és donada, un coneixement del món, la realització i l'esplendor de tot saber. I no és dolent que l'acollim; el dolent és que quasi tots en fan mal ús i malgasten aquesta experiència col·locant-la com estímul en el més cansat de la vida i com a dispersió en lloc d'ésser concentració en el punt més alt. Els éssers humans també han convertit el menjar en quelcom de diferent.
     ¡Tant de bo respecti la seva pròpia fecunditat, que és només una, encara que es presenti com a espiritual o corporal! Perquè també la creació espiritual procedeix de la física, forma un sol ésser amb ella, i és com una repetició més tènue, més esbalaïda i més eterna, de la voluptuositat corporal.
     I no es desconcerti davant la multiplicitat de noms i la complexitat de les coses. Tal vegada per damunt de tot hi ha una gran maternitat com un anhel comú.
     Eviti incrementar el drama sempre tens entre pares i fills. Roba molta força als fills i eixuga l'amor dels pares, que és eficaç i càlid, encara que no comprengui.

Roma, 23 de desembre de 1903.
     Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants [...] ¿Per què voler canviar el savi no-comprendre d'un nen pel refús i el menyspreu, quan el no-comprendre significar estar sol i, en canvi, el refús i el menyspreu signifiquen participar en allò mateix de què hom vol allunyar-se.
     I si sent que no hi ha res en comú entre els altres i vostè, intenti aproximar-se a les coses, que mai no el despararan; encara hi ha nits i vents que van a través dels boscs i recorren molts països; encara hi ha esdeveniments entre coses i animals, en els quals li és permès de participar, i els nens són així, com vostè quan era nen, tristos i feliços. I si vostè pensa en la seva infantesa, viurà de bell nou amb ells, amb els nens solitaris, perquè els adults no són res i la seva dignitat no té cap valor.
     Per què no pensa en Ell com el que ve, com el que s'anuncia des de l'eternitat, el futur, el fruit definitiu d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? ¿Què l'impedeix projectar el seu naixement en els temps a venir i viure la seva vida com un dia dolorós i bell en la història d'un gran embaràs? [...] ¿I quin sentit tindríem nosaltres si Aquell que anhelem ja hagués existit?          Com abelles que cullen la mel, nosaltres reunim el més dolç i l'edifiquem a Ell. Amb el més diminut fins i tot, amb l'imperceptible (si s'esdevé només per amor), amb el treball i amb el repòs, amb el silenci o amb un petit i solitari goig, amb tot el que fem sols, sense participants ni adeptes, el comencem a Ell, el que no arribarem a veure, de la mateixa manera que els nostres avantpassats no pogueren veure'ns tampoc a nosaltres.

Roma, 14 de maig de 1904
La gent (amb l'ajuda dels convencionalismes) ho té tot resolt de la forma més fàcil, seguint l'aspecte més fàcil del fàcil; però és clar que nosaltres ens hem de mantenir en el difícil i pesat: tot el que és viu s'hi subjecte, tot en la natura creix i es defensa segons la seva índole pròpia i es converteix en un ésser particular, intenta ésser-ho a qualsevol preu i contra tota oposició. Sabem poc, però que ens hem de mantenir en el difícil i gràvid és una seguretat que no ens abandonarà; és bo estar so, ja que la solitud és difícil; que una cosa sigui difícil ha d'ésser per a nosaltres una raó de més per fer-ho. També estimar és bo, ja que l'amor és difícil. Estimar-se de persona a persona és tal volta el més difícil de tot quant ens ha estat encomanat.
A mesura que com a individus comencem a viure, aquestes grans coses ens acolliran amb major proximitat a nosaltres, els solitaris.

Borgeby gard, Flädie, Suècia. 12 d'agost de 1904
     ¿És que no ha canviat vostè en algun lloc del seu ésser mentre patia la tristesa? Perilloses i dolentes són només aquelles tristeses que hom arrossega entre la gent per mitigar-les. [...] Perquè estam sols amb l'estrany que se'ns ha introduït; perquè, per un moment, se'ns arrenca tot l’habitual i el que ens inspirava confiança; perquè ens trobem en una cruïlla on no podem romandre.
     Per això és tan important estar sol i atent quan s'està trist; perquè l'instant aparentment perplex i buit d'esdeveniments en que el nostre futur ens assoleix, es troba molt més proper a la vida que aquell altre, renouer i fortuït, en què se'ns presenta com vingut de fora.
     La solitud no és quelcom que es pugui deixar o prendre. Som solitud. Hom es pot equivocar en això i fer com si no fos així. Això és tot. No obstant, és molt millor reconèixer-ho i, el que és més, viure a partir de tal reconeixement. Certament, ens farà voltes pel cap, ja que tots els punts on els nostres ulls descansaven ens hauran estat arrencats.
     Hem d'acceptar la nostra existència tan àmpliament com ens sigui possible. Tot, fins i tot l'inaudit, ha d'ésser possible. Això és el fonamental, l'únic valor que se'ns exigeix: ésser valents davant el més estrany, meravellós i inexplicable que ens pugui esdevenir. Que els éssers humans siguin covards en aquest sentit, causa un mal infinit a la vida; les experiències que anomenem "aparicions", tot el que s'anomena "món dels esperits", la mort, totes aqueixes coses tan emparentades amb nosaltres, fins a tal punt han estat expulsades de la vida per un refús realitzat dia a dia, que els sentits amb què podríem percebre les, s'han atrofiat [...] també les relacions de persona a persona s'han mutilat per la seva causa, com si se les hagués extret del rec de les infinites possibilitats per ésser duites a una vorera erma, en què no passa res. Ja que no només la indolència fa que les relacions humanes es repeteixin en cada cas de forma tan increïblement monòtona i repetitiva, sinó que hi ha també una altra causa: el temor a qualsevol esdeveniment nou, imprevisible, davant el que no es creu estar a la seva altura. Però només qui està disposat a tot, qui no tanca la porta a res, ni tan sols al més enigmàtic, viurà la relació amb l'altre com quelcom viu i aprofundirà en ell mateix. Ja que si concebem la natura de l’ésser individual com una habitació més o menys gran, veurem que la majoria només coneix un cantó, una finestra, una franja per la qual repetidament va i ve. Així es té una certa seguretat.
     Estam posats a la vida com en l’element més afí i hem arribat a fer-nos-hi tan similars a través de segles d'adaptació que, si ens mantenim en calma i en silenci, gràcies a un feliç mimetisme, quasi no se'ns en pot diferenciar . No tenim cap fonament per desconfiar del nostre món, ja que no està contra nosaltres. Si tenim pors, són només les nostres pors; si té abismes, aquests abismes ens pertanyen; si hi ha perills, hem d'intentar estimar-los. I si disposem la nostra vida segons el principi que ens aconsella mantenir-nos sempre en el difícil, el que ens semblaria estrany, se'ns transformarà en quelcom infinitament fidel i digne de tota confiança.

París, el dilluns de Nadal, 1908
En tot el real ens trobem més prop de l'art que en els oficis semiartístics i irreals que, tot i que ens donen la il·lusió de proximitat, de fet neguen la seva existència i ho fan malbé, com passa amb tot el periodisme, amb quasi tota la crítica i amb les tres quartes parts d'allò que s'anomena o diu que s'anomena literatura.

RILKE, RAINER MARIA. ANDREAS-SALOMÉ, LOU. CORRESPONDÈNCIA.

Rilke a Lou Andreas-Salome a Göttingen.
París, 26-6-1914, divendres

Estimada Lou, tu saps i comprens; i que jo no pugui ni per un segon veure les coses a partir de tu mateixa, tal com les imagino vistes per tu, que no pugui tenir la intel·ligència de l'altre...

Jo som semblant a la petita anèmona que vaig veure un dia en un jardí de Roma, tan àmpliament oberta durant el dia que ja no es podia tancar a la nit. [...] També jo estic irremeiablement inclinat cap a l'exterior, i per això igualment distret per qualsevol cosa, ja que no refuso res; els meus sentits s'ocupen sense demanar-me permís de tot el que molesta. Que es produeix un soroll... renuncio a mi mateix i passo a ésser aquest soroll; i com que tot el que és excitable vol també ésser excitat, en el fons no demano més que ser molestat, i ho som sense treva. Fugint de la claredat, una vida anònima s'ha refugiat al meu interior, s'ha retirat a un lloc més allunyat i allà viu com la gent d'una ciutat assetjada, entre privacions i afliccions. Quan li sembla que han arribat temps millors, es fa notar per alguns fragments de les elegies, per algun versicle inicial, i després s'ha de replegar altre cop, ja que a l'exterior hi regne la mateixa inseguretat. I a l'interval entre aquest pansia ininterrompuda de l’exterior i aquesta existència interior per a mi encara a penes accessible, s'hi troben les morades pròpiament dites dels sentiment sa, buides, abandonades, evacuades, zona inhòspita la neutralitat de la qual fa igualment explicable per què qualsevol ajuda procedent els homes i de la natura es troba, en mi, destinada a perdre's.

Rilke a Lou Andreas-Salome
(Continuació de la carta del 26 de juny de 1914))
Avui, 29, després de la teva segona carta.

¡Jo era u en la meva joventut a pesar de totes les meves angoixes!

Lou Andreas-Salome a Rilke, a París
Göttingen, dijous, 2 de juliol de 1914

durant els primers anys, no parava d'insistir-te perquè prenguessis consciència de l'"Altre"; però ara passa com si la teva consciència en relació a ell (l'"Altre") fos molt més enllà d'ell, es fes consciència de tu en tant que seva exclusivament, de manera que -al contrari que abans- no et veus, no t'acceptes, ni t'afirmes a tu mateix; passes simplement desapercebut per a tu mateix i no hi ha res que sàpigues, sinó l'"Altre".

Rilke a Lou Andreas-Salome a Göttingen
París, 4 de juliol de 1914, dissabte

Pel que fa a dir: "jo", i veure-hi una constant en la qual el corporal pogués, de manera evident i quasi insensible, explicar-se amb si mateix, quant a estar segur de poder afirmar un sol dia aqueixa constant no descomposta sense haver de controlar-la, protegir-la, durant la nit (fins i tot la més propícia) per tornar a trobar-la intacta al dia següent: vet aquí el que ja no aconsegueixo fa anys.

Rilke (de la solapa)

Jo sentia aleshores, i avui ho sé, que precisament en la infinita realitat que t'envoltava residia per a mi el fet més profund d'aquells temps de lliurament, inefablement bons i grans; l'experiència nova que vaig recollir aleshores a cent llocs a la vegada es desprenia de la realitat que eres tu. Mai, en els meus tímids temptejos, havia sentit tant l'existent, havia cregut tant en el present, ni havia intuït tant l'imminent; tu eres el contrari del dubte i em donaves testimoni que tot el que toques, el que assoleixes i el que mires és. El món va perdre per a mi el seu caràcter nebulós, aquest fluït fer-se i desfer-se que era el to i la pobresa dels meus primers versos; les coses eren, els animals es diferenciaven, les flors vivien; vaig aprendre la senzillesa, vaig aprendre, lentament i penosament, com és de senzill tot i vaig madurar parlant de coses senzilles. I tot això va passar perquè et vaig trobar a tu quan corria per primera vegada el perill de lliurar-me a l'abstracte.

Lou (de la solapa)

Si durant anys vaig ésser la teva dona és perquè tu fores per a mi la primera realitat, cos i ésser en una unitat indivisible, una prova irrebatible de la vida mateix. Textualment, t'hagués pogut dir el mateix que tu digueres quan em declarares el teu amor: "Només tu ets realitat". Per això fórem esposos abans que amics i si ens férem amics no fou per elecció nostra, sinó per unes núpcies contretes íntimament. No érem dues meitats que cercaven complementar-se, eren un tot que, de sobte, sorprès, es va reconèixer com a tal. I fórem com germans, però germans de temps passats, de quan el matrimoni entre germans no era pecat.

RILKE, RAINE MARIA. CARTAS FRANCESAS A MERLINE. MADRID, ALIANZA, 1987.

18-11-1920

M'encaminaré lentament cap a ell [el treball, l'Àngel], cada dia faré una passeta i hauré de retrocedir amb freqüència. I semblarà sempre que m'allunyo de vostè, perquè al lloc on vaig no val ja cap nom ni es pot conservar cap record, cal arribar-hi com s'arriba al regne dels morts, abandonant totes les nostres forces en mans de l'Àngel que ens guia. M'allunyo de vostè, però com que faré la volta, també m'hi vaig acostant a cada passa. L'Art està tens per disparar la seva fletxa cap a l'ocell celestial; però si aquesta torna a caure, serà perquè l'hauré travessat sense matar-lo, i des de l'altura anirà a parar al cor de vostè.

Diumenge a vespre [novembre-desembre 1920]
No em llevo fins a les nou i mitja del matí, hora tan poc matinal que m'avergoneix confessar-ho. Mai, que jo recordi no m'havia lliurat a una peresa semblant: sempre he tingut molta necessitat de son, sobretot en els meus dies de concentració interior, però el costum d'anar a jeure amb les gallines, em permetia de començar el dia si no amb elles, almenys amb els objectes domèstics, que també ells tenen la seva hora de despertar-se. Ara les cadires, els armaris i les taules fa estona que m'esperen i em censuren quan m'aixeco.
D'ara endavant m'agradaria viure sempre al marge de l'atzar. ¡La pura solitud! Mai ningú que et miri, que repari en les coses que et pertorben ni que, per això mateix interfereixi en les pròpies decisions. En dir atzar em refereixo a tots aquests encontres inútils, a tots aquests embaraçosos parlotejos, a tot el que et cau a sobre perquè no tens res a fer, per deixadesa: en una paraula a l'atzar en brut que tots coneixem tan bé i que a vegades fa de nosaltres el que li dóna la gana durant hores i fins i tot durant tot un dia. D'aqueix atzar ja no en vull saber res. No té raó d'ésser més que a París: perquè com que allà la seva capacitat d'elecció és enorme, es torna generós i fins i tot inspirat, resulta elemental en un món complet, deixa de produir incidents per crear constel·lacions.

16-12-1920
     El preludi al meu treball consisteix a viure pura i simplement sense excitants ni estimulants, per no equivocar-me sobre de la vertadera alegria de l'esperit que rau en un acord gojós i com gloriós de la naturalesa sencera.
     Tinc tal desig, estimadíssima, d'estrènyer-la entre els meus braços que els tinc sempre oberts, fins i tot sense adonar-me'n; la seva tendresa (jo ho he vist, ai, ho he vist) pren cos quan som devora seu, la meva, li ho juro, cobreix tot l'espai que hi ha entre nosaltres, tot quant l'envolta fins als confins de la seva vista, tot quan vostè respira, tot això és la meva tendresa, ho puc assegurar.
     He escrit (les he contades avui matí) 115 cartes [...] (Sense comptar, per descomptat, totes les que li he adreçat a vostè, que no és escriptura, sinó respiració per la ploma) ¡Quantes cartes! ¡Quantes persones hi ha, estimada amiga, esperant de mi no se sap bé què, auxili, consell, ja veu, de mi que em trop summament perplex davant les urgències rigoroses de la vida! [...] I tantes dones i al·lotes atroçment abandonades en el si mateix de la seva família, i joves esposes espantades el que els està passant..., i després tota aquesta gent jove, obrers revolucionaris en la majoria, que surten de la presó desorientats i s'extravien en la "literatura", elaborant poemes de gat mordaç... [...] Les vivències del "Malte" m'obliguen sovint a respondre aquests crits de desconeguts.
     Per tal que una cosa et parli l'has de prendre durant cert temps, com l'única cosa que existeix, com la sola aparença que, a través del teu amor tenaç i exclusiu, es troba emplaçada al centre de l'Univers i que aqueix dia i en aqueix lloc incomparable és oferta pels Àngels.
     Cézanne ho va entendre molt bé quan, durant els trenta últims anys de la vida, s'allunyava de tot el que li pogués "venir a esgarrapar-nos" com deia ell, i quan, a pesar de ser tan creient i fidel a les tradicions, es negà fins i tot a assistir a l'enterrament de la seva mare per no perdre un dia de feina. [...] Hi ha pocs artistes als nostres dies capaços de concebre aquesta obstinació, aquesta violenta caparrudesa, però jo estic convençut que sense elles es queda un sempre als marges de l'art, ja bastant rics, això sí, per permetre-li a un agradables descobriments; però no freqüenta hom, no obstant, més que com a jugador que, assegut a la taula verda i tenint a vegades fins i tot "bona ratxa", roman, amb tot, esclau de l'atzar, una simple mona d'imitació, dòcil i astuta, de la llei.

EL TESTAMENT.

A través dels ulls de l'estimada mirava cap a l'obert.

Que ella sigui per a mi una finestra a l'ampli univers de l'existència... (no un mirall)

Quines forces s'han concertat per confluir en el meu cor?... Es retiren, si el troben habitat.

O Rimbaud:
Llançar-se una vegada contra el llenguatge i sacsejar-lo amb el cor desbocat, fins que es tornés divinament "inutilitzable" per un moment... i després continuar caminant, no mirar endarrera, ésser un comerciant.

ELS QUADERNS DE MALTE. BARCELONA, PROA, 1981. (TRADUCCIÓ: JORDI LLOVET)

Els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s'ha d'haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan es desclouen. Cal poder pensar enrera [...] en dies d'infantesa que romanen foscos [...] en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles, -i encara no n'hi ha prou de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d'amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen de tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en la cambra amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n'hi ha prou que es tinguin records. S'ha de ser capaç d'oblidar-los, quan n'hi ha massa, i s'ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli la primera paraula en vers. Però tots els meus versos han nascut altrament; i per això no són versos. - I com vaig equivocar-me en escriure aquella peça! Devia ser un imitador i un foll, que vaig necessitar un tercer per explicar el destí de dos homes que es complicaven la vida l'un a l'altre! Que fàcilment vaig caure en el parany! Hauria hagut de saber que aquest tercer, que corre per totes les vides i literatures, aquest fantasma d'un tercer que mai no ha existit, no té cap significació, i cal negar-lo. És un dels pretextos de la naturalesa, que sempre ha mirat de desviar l'atenció dels homes dels seus misteris més profunds.

¿És possible que, malgrat descobriments i avenços, malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat en la superfície de la vida? ¿És possible que, fins i tot aquesta superfície, bé que ha estat, fet i fet, alguna cosa, hagi quedat coberta per una tela insòlitament ensopida, de manera que ha pres l'aire d'una sala moblada durant les vacances d'estiu? Sí, és possible.

¿És possible que no se sàpiga res de moltes noies que, a fi de comptes, són vives? ¿És possible que hom digui "les dones", "els nens", "els nois", i no suposi (malgrat tota cultura) que ja fa temps que aquestes paraules no tenen plural, sinó incomptables singulars? Sí, és possible.

¿És possible que n’hi hagi només que diuen "Déu" i es pensen que això és una cosa de tothom? [...] Sí, és possible.

Si no tingués tanta por, llavors em consolaria pensant que no és impossible de veure-ho tot diferent a cada pas i, malgrat tot, viure. Però tinc por, tinc una por inexpressable per aquesta transformació inacabable de les coses. [...] Encara un quant temps seré capaç d'escriure tot això i de dir-ho. Però arribarà un dia que la mà s'allunyarà de mi, i quan li indicaré d'escriure, escriurà paraules que jo no volia dir. Vindrà el temps d'una altra explicació de les coses i els mots no podran enllaçar-se, i tot sentit s'escamparà com una nuvolada i caurà com l'aigua de la pluja. Malgrat tots els temors sóc, al capdavall, com aquell que roman dempeus davant alguna cosa suprema; i recordo que abans em trobava tot sovint en aquest mateix estat en posar-me a escriure. Però aquesta vegada no escriuré, sinó que serè escrit. Sóc una impressió que es transformarà. Oh!, encara una mica i podria copsar tot això, i avenir-m'hi. Solament un pas, i la meva profunda misèria esdevindria joia. Però no puc fer aquesta passa.

He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran.

Sóc a París; els que ho saben se n'alegren; gairebé tothom m'enveja. Tenen raó. És una ciutat gran, molt gran, plena de temptacions insòlites. Pel que fa a mi, he de reconèixer que, en certa manera, m'hi he deixat endur. Em sembla que no podria dir-ho altrament. M'he deixat endur per aquestes temptacions, i això ha tingut com a conseqüència certes modificacions, potser no en el meu caràcter, però ben segur en la meva idea del món i de les coses; en qualsevol cas, en la meva vida. Sota aquestes influències s'ha configurat en mi una concepció del tot diversa i nova de les coses: existeixen certes peculiaritats que em diferencien i em separen dels homes, més que cap experiència no ho havia fet fins ara. Apunta un món transformat. Una nova vida, plena de noves significacions. De moment, se'm fa una mica difícil, perquè tot és massa nou. Sóc un principiant en les meves pròpies condicions de vida.

Em sembla que l'essencial resideix en això: ser capaç de sobreposar-se fins al punt de dormir amb un leprós i escalfar-lo amb l'escalfor cordial d'una nit d'amor; una cosa així només pot acabar bé. No et pensessis que aquí pateixo decepcions; ben al contrari. Em meravello tot sovint en veure la prestesa amb què deixo de banda tot el que havia anhelat, però allò real, fins i tot quan és penós. Déu meu!, si de tot això en pogués compartir alguna cosa amb un altre. Però, llavors, existiria, això?, existiria això, llavors? No; existeix solament al preu de la solitud.

Jove en algun lloc o altre, ara que en tu es dreça alguna cosa que et fa estremir, aprofita que no et coneix ningú! I si et fan la contra aquells que et tenen per no res i si t'abandonen del tot aquells amb qui sorties, i si volen anorrear-te a causa de les teves idees preuades, ¿què hi fa aquest perill evident que et recull en tu mateix, comparat amb l'hostilitat maliciosa de la fama, que més endavant et farà inofensiu en dispersar-te?

Si algú cometia la imprudència de fer palesa alguna malaltia davant seu, s'ho prenia com una ofensa personal, i en guardava rancor temps i temps.

Quan hom recita un poema a poc a poc, amb una entonació regular dels finals rimats, llavors sorgeix alguna cosa d'estable, quelcom on pot fixar-se la mirada; interiorment, ben entès.

Ara comprenc l'aire meravellós amb què objectes d'utilitat escassa, objectes de cada dia, s'escampen i es burxen, els uns als altres, juganers i encuriosits, tot bategant enmig de la incerta lascívia de l'esbargiment. Aquestes olles que vagaregen en ple bull, aquests alambins que es tornen pensarosos i els embuts desvagats que es fiquen per un forat per tal de divertir-se. I heus aquí també, llançats pel no res engelosit, membres del cos humà, i entre ells cames i braços, i cares que hi vessen un vòmit calent, i natges inflades i complaents.

Ara fa un moment eres aquí, Bettine, t'he vist. La terra, no és encara calenta a causa del teu cos?; els ocells, no fan encara un lloc per a la teva veu? La rosada és una altra, però els estels són encara els estels de les teves nits. O és que el món no et pertany enterament? Quantes vegades l'has encès amb el teu amor, i l'has vist flamejar fins consumir-se i l'has canviat secretament per un altre món, quan tothom dormia! [...] Perquè el teu amor havia crescut fins a l'alçària de totes les coses.

Abans em preguntava tot sovint per què Abelone no dedicava a Déu les energies dels seus sentiments immensos. Ja sé que volia destriar de l'amor tot allò que és transitiu, però ¿podia errar-se el seu cor tan vertader sobre el fet que Déu és solament una direcció de l'amor i cap objecte d'amor? ¿No sabia que no cal témer que Déu correspongui al nostre amor? ¿No coneixia les reserves d'aquest estimat magnífic, que entreté el plaer i no té cap pressa a deixar que nosaltres, triganers, acomplim la plenitud del nostre cor?

Solament al cap de molts anys serà capaç de comprendre perquè va entossudir-se a no estimar mai: per no obligar mai ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat.

Llovet, Jordi. "Pròleg", a: Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte. Barcelona, Proa, 1981

En aquest llibre es lliguen -i faig al·lusió a aquest relligament- dues coses prou fonamentals: l'existència i la literatura. És aquest lligam allò que ara podem anomenar experiència poètica: la fusió, ja no de poesia i veritat, com va fer Goethe, sinó de literatura i vida: vida en el sentit més dispers i més particular del mot: grans coses i coses ben minses totes barrejades.

En aquest llibre, les impressions es mengen els esdeveniments i els fets.

"No considerar l'art com una tria que operem en el món, sinó com la plena transformació del món en esplendor."

PRIMERS POEMES

Llibre d'hores

Llibre primer. El llibre de la vida monàstica (1899)

VISC LA MEVA VIDA...

Visc la meva vida en cercles creixents
que s'estenen sobre les coses.
Tal volta l'últim no podré perfer-lo;
vull intentar-ho tanmateix.

Giro entorn de Déu, torre antiquíssima,
fa mil·lenaris que jo estic girant;
i no sé encar què sóc: un falcó, una tempesta,
o bé un càntic molt gran?

(Trad. Joan Vinyoli)

OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

(Trad. Joan Vinyoli)

MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA...

Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant el meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s’habituen l’una a l’altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

P’rò en l’interval obscur es concilien,
juntes fremint.
I queda bell el cant.

(Trad. Joan Vinyoli)

QUE FARÀS TU, DÉU...

Què faràs tu, Déu, quan jo mori?
Sóc el teu càntir (quan em trenqui?).
Sóc ta beguda (si em malmeto?).
Ta vestidura sóc i el teu mester,
perdràs el teu sentit quan jo deixi de ser.

Després de mi no tindràs casa
on et saludin mots íntims i càlids.
I caurà dels teus peus plens de fatiga
la vellutada pantofla que jo sóc.

Et fugirà el teu gran mantell.
El teu esguard, que jo amb la meva galta
calenta acullo com amb un coixí,
vindrà i em buscarà temps i més temps-
i a la posta de sol en el faldar
d'estranyes pedres anirà ajaient-se.

Què faràs tu, Déu? Jo tinc por.

(Trad. Joan Vinyoli)

Tal com el guarda en el vinyar
cabana té i vigila,
cabana sóc, Senyor, en la teva mà
i sóc, Senyor, nit de la teva nit.

Vinya i pastiu, vell pomerar,
camp que no passa per alt cap primavera,
figuera que àdhuc en terrenys
durs com el marbre dóna esplèndids fruits:

emana flaire dels teus brancs rodons.
I ni tan sols preguntes i jo vetllo.
Sens por, dissoltes en les sabes, pugen
tes pregoneses mudes i prop meu passen de llarg.

(Trad. Joan Vinyoli)

Llibre segon. El llibre de la peregrinació (1901)

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

(Trad. Joan Vinyoli)

I amb tot, mal que cad’u fuig d’ell mateix
tal com del càrcer que el reté i l’odia,
en el món s’acompleix un gran miracle:
ho sento, sí: tota vida és viscuda.

Qui, doncs, la viu? Seran les coses que
com una melodia no tocada
al capaltard estan com en una arpa?
Seran els vents que bufen de les aigües,
o bé les branques que es van fent senyals?
Seran les flors que teixeixen perfums,
o bé les llargues avingudes que envelleixen?
Seran els càlids animals tot caminant
o bé els ocells que estranyament s’enlairen?

Qui, doncs, la viu? La vius tu, Déu, la vida?

(Trad. Joan Vinyoli)

Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.

(Trad. Joan Vinyoli)

En aquest poble la darrera casa
està tan sola com l’última del món.

El carrer que el petit poble no detura
s’allunya nit endintre lentament.

El llogaret és sols un lloc de pas
entre dues amplàries, tot por, ple de pressentiments,
un camí ran de cases en lloc d’una sendera.

I els qui deixen el poble molt de temps fan via
i potser molts es moren pel camí.

(Trad. Joan Vinyoli)

De vegades, al vespre, a l’hora de sopar
algú s’aixeca i surt, camina, camina que camina,
perquè en un lloc a Orient hi ha una església.

I els seus fills com si fos mort el beneeixen.

I un altre mor a casa, resta dins,
continua habitant-la i roman a la taula i al vas,
i els fills, en canvi, surten a córrer món
cap a l’església aquella que ell tingué en oblit.

(Trad. Joan Vinyoli)

ETS L’ESDEVENIDOR...

Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa
sobre les planes de l’eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d’ella l’últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.

(Trad. Joan Vinyoli)

Tu ets de dia la dienda
que mormolant circula entre la gent,
el silenci que es tanca lentament
de nou darrera de les campanades.

Com més el dia amb gestos cada cop
més dèbils va inclinant-se cap al vespre,
més existeixes tu, Déu meu. Puja com fum
de totes les teulades el teu regne.

(Trad. Joan Vinyoli)

Llibre tercer. El llibre de la pobresa i de la mort (1903)

Potser vaig a través d’aspres muntanyes,
tot sol, en dures venes, com un mineral;
sóc tan al fons que ja no albiro fi
ni llunyania: tot s’ha fet proper
i la proximitat s’ha tornat pedra.

Encara no sóc mestre en el dolor.
Per això em fa petit la gran foscúria;
p’rò si ets tu, fes-te pesant i força’m:
que operi en mi tota la teva mà
i jo en tu, amb mon escriny ple de relíquies.

(Trad. Joan Vinyoli)

Senyor, dóna a cad’u la seva pròpia mort,
el morir que prové d’aquella vida
on ell tingué sentit, amor, fretura.

Car no som més que l’escorça i la fulla.
La gran mort que en ell porta cadascú
és aquell fruit entorn del qual tot gira.

Per causa d’ell es lleven les donzelles
i surten com un arbre d’un llaüt,
i els nois, per ell, anhelen fer-se homes;
i dels adolescents són confidents les dones
d’angúnies que altrament ningú no es pot fer seves.
Per causa d’ell perdura el contemplat
com una cosa eterna, per temps que hagi passat,-
i tot aquell que va crear o va construir fou món
entorn del fruit aquest i es gelà i es fongué
i va ser vent vers ell i el reflectí.
En aquest fruit ha penetrat tota calor
dels cors, la incandescència dels cervells.
Però els teus àngels, com esbarts d’ocells
passant, varen trobar tots els fruits verds.

(Trad. Joan Vinyoli)

Llibre d'imatges

D'UNA INFANTESA

El vesprejar semblava riquesa dins l'estança,
on seia absort i d'amagat l'infant.
I quan la mare entrà com en els somnis,
en el silent armari vibrà un vas.
Ella sentí que l'àmbit la traïa
i va besar el seu nen: Ah!, ets aquí...?
Després, tots dos van, intranquils, mirar el piano,
que alguna tarda ella tenia un cant
en el qual s'embrollava estranyament l'infant.

Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.

(Trad. Joan Vinyoli)

DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna'ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten.

(Trad. Joan Vinyoli)

HORA GREU

Qui ara plora onsevulla en el món,
sense causa plora en el món,
plora per mi.

Qui ara riu onsevulla en la nit,
sense causa riu en la nit,
riu de mi.

Qui ara camina onsevulla en el món,
sense causa camina en el món,
ve cap a mi.

Qui ara es mor onsevulla en el món,
sense causa es mor en el món,
em mira.

(Trad. Carles Riba)

Noves poesies

TORS ARCAIC D’APOL·LO

No vam conèixer la testa fabulosa
on maduraven les pomes dels seus ulls.
P’rò el tors llu encara com un canelobre
on el mirar, només reclòs a dins,

continua brillant. No altrament podria
la proa del seu pit enlluernar-te i en el gir
silenciós dels lloms anar un somriure
cap al centre que duia la procreació.

Fóra, si no, la pedra, curta i estrafeta
sota el diàfan caient de les espatlles
i no llambrejaria com un pèl de fera;

ni esclataria enfora dels seus límits
com un estel: car d’ella cada punt
et mira fit. Has de fer una altra vida.

(Trad. Joan Vinyoli)

CANÇÓ D'AMOR

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d'alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d'arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

(Trad. Joan Vinyoli)

L’HORT DE LES OLIVERES

Anà pujant dessota el gris fullatge,
tot gris, borrós, olivereda amunt,
i enfonsà fondament el front tot ple de pols
en la polsosa conca de les mans calentes.

Després de tot, això. I això era la fi.
Ara que em torno cec he de fer via;
per què vols Tu que digui que eixisteixes
si ja no et puc trobar ni jo mateix.

No et trobo ja. No pas dintre meu, no,
ni tampoc en els altres. Ni en aquesta pedra.
No et trobo ja. Estic sol.

Estic sol amb el mal de tots els homes
que a través teu vaig intentar alleujar,
Tu que no ets. Oh indicible vergonya...

Després –contaren- un àngel va venir.

I per què un àngel? Ah, vingué la nit i remogué
indiferent les fulles en els arbres.
Es regiraren en llurs somnis els deixebles.
I per què un àngel? Ah, vingué la nit.

Aquella nit no tingué res d’extraordinari:
en passen com aquesta a centenars.
Hi dormen gossos i s’hi troben pedres.
Ah, una nit trista, una de tantes nits
que espera que de nou sigui de dia.

Que els àngels no acudeixen a suplicants d’aquests,
ni per a ells no es fan més grans les nits.
Aquells que es deixen perdre a si mateixos
els abandona tot, són rebutjats pels pares
i el si matern refusa d’acollir-los.

(Trad. Joan Vinyoli)

LA MORT DEL POETA

Jeia en repòs. El seu rostre aixecat,
pàl·lid, es refusava als coixins rígids,
d’ençà que el món i allò que d’ell sabia,
dels seus sentits li foren arrencats
i van caure de nou dins l’any indiferent.

Els qui el veieren viure no sabien
fins a quin punt era un amb tot això;
car tot: aquests fondals, aquestes prades
i aquestes aigües eren el seu rostre.

Era el seu rostre tota aquesta amplària
que el requereix encara i ronda al seu voltant;
i la màscara seva que amb angoixa ara mor
es mostra delicada i oberta com el cor
d’una fruita que en l’aire es va podrint.

(Trad. Joan Vinyoli)

MORGUE

Vénen aquí ja a punt com si valgués
inventar una acció posterior,
capaç d’unir-los i conciliar-los
uns amb els altres i amb la gran fredor;

que això encara és com sense desenllaç.
Quins noms s’hauria de poder trobar
dins les butxaques? Tot el fàstic
que hi ha entorn de les boques han rentat:
no se n’anà, però; només es féu més net.
S’han fet les barbes sols un poc més dures,
però pel gust dels guardes més com cal,

que no repugnin als badocs que passen.
Darrera les papelles els seus ulls
s’han girat i ara miren cap endintre.

(Trad.:Joan Vinyoli)

EL PRESONER

Figura't que el que és ara cel i vent,
aire en la boca i llum per als teus ulls,
es fes de pedra fins al lloc petit
on hi ha el teu cor, on hi ha les teves mans.

Que el que ara en dius: matí, després, més tard,
més endavant i l'any vinent, quan sigui-
es fes en tu ferida purulent,
que supurés tan sols, no mai obrint-se.

Que allò que fou, es fes desconcertant
i aturat al teu volt, i la boca estimada
que mai no reia escumegés en riallades.

que el que era Déu fos ara el guardià
que fiqués malignant al forat últim
un ull immund. I que no obstant visquessis.

(Trad. Joan Vinyoli)

LA PANTERA

París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells els món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

(Trad. Joan Vinyoli)

LA GASELA
Gazella dorcas

Fetillada: com pot l’acord de dos
mots elegits atènyer mai la rima
que, com a un signe, en tu va i ve?
S’eleven del teu front fullatge i lira,

i tot el teu ja va fet comparances
pels cants d’amor, dels quals paraules dolces,
tal com pètals de rosa, es posen sobre els ulls
d’aquell qui deixa de lleigr i els tanca,

per veure’t emportada com si, amb bots,
les teves potes fossin carregades,
sense poder engegar-se mentre el coll

manté el cap a l’aguait: com quan a la banyada,
forest endins, la banyista es deté,
el llac ja reflectit en el mirar que es gira.

(Trad. Joan Vinyoli)

L'UNICORN

El sant alçà la testa, i la pregària
li caigué cap enrera com un casc:
car silent s'acostava l'increïble,
blanc animal que com una ràpida
cérvola desvalguda amb el mirar suplica.

El pedestal d'ivori de les potes
en lleugers equilibris es movia,
un esclat blanc, feliç, la pell creuava
i sobre el front tranquil i lluminós
s'alçava, torre clara al clar de lluna,
la banya i cada pas feia alzinar-la.

Amb el seu borrissol gris-rosa el morro
lleument arromangat feia que un poc
de blanc (més blanc que tot) esplendís a les dents;
els badius dolçament flairaven entreoberts.
P'rò els seus esguards que res no limitava
projectaven imatges en l'espai
i cloïen així un blau cicle de llegendes.

(Trad. Joan Vinyoli)

EL CIGNE

Aquest treball feixuc d’anar
per l’encara no fet, difícil, com lligat,
s’assembla al caminar defectuós del cigne.
I el morir: no tocar mai més el sòl
sobre el qual ens drecem diàriament
és com el seu covard deixar-se caure

dins les aigües que el reben dolçament
i que, talment felices i escolades,
sota d’ell es retiren, ona a ona;
mentre ell immensament quiet, segur,
cada cop més emancipat i regi
i més calmós es digna avançar.

(Trad. Joan Vinyoli)

EL POETA

T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deixen buit.

(Trad. Joan Vinyoli)

UN DESTÍ DE DONA

Com, anant de cacera, el rei, un vas
agafa, qualsevol, un vas per beure,-
i com després, aquell a qui pertany
el desa i recondeix com si no ho fos:

així el destí, assedegat també,
portà a vegades a la boca alguna
dona i begué, pobreta vida que, de por
de trencar-la, posà a part i fora d’us

dins l’angoixant vitrina que conté
els seus objectes, ah, més preciosos
(o les coses que valen com a tals).

Allí quedà, estrangera, com prestada,
envellí simplement i es tornà cega
i no fou preciosa ni no fou mai rara.

(Trad. Joan Vinyoli)

TANAGRA

Una mica de terra cuita,
com torrada pel sol immens.
A manera de moviment
d’una mà de donzella,
tot d’una, per sempre aturat,
sense allargar-se cap a res,
no volent agafar cap cosa,
de la seva ànima sorgit,
només tocant-se ella mateixa
com una mà toca el mentó.

Les enalirem i fem girar
una a una aquestes figures;
podem entendre gairebé
quina raó les fa durar,-
ens cal, però, tan sols amb més
profunditat, meravellar-nos,
estar pendents d’allò que fou
i somriure potser una mica
més clarament que no fa un any.

(Trad. Joan Vinyoli)

PERDENT LA VISTA

Seia a l'hora del te tal com els altres.
Em va semblar primer com si agafés
la tassa un poc d'altra manera que la resta.
Va somriure un moment: gairebé feia mal.

I quan per fi s'alçaren i es van posar a parlar
i lentament anaven a l'atzar
de cambra en cambra tot rient
i conversant, jo la vaig veure que els seguia

submisa com algú que igual haurà
de posar-se a cantar davant de molta gent;
sobre els seus ulls serens que resplendien
hi havia llum de fora com sobre un estany.

Seguia a poc a poc, necessitava temps
com si calgués encar vèncer un obstacle
i, amb tot, com si després d'haver-lo superat
no hagués de caminar ja mai, sinó envolar-se.

(Trad. Joan Vinyoli)

EN UN PARC ESTRANGER
Borgeby-Gard

Hi ha dos vials. Cap d’ells no mena enlloc.
Però perdut en els teus pensaments
per un deixes endur-te és com extraviar-se.
No obstant, de cop, et trobes a la plaça
rodona ben bé sol davant la pedra,
llegint en ella el nom Sofia, baronessa
Brite, i novament amb els teus dits
palpant la data convertida en pols-.
Per què el descobriment encara et sobta?

Què fa que titubegis com el primer cop
tan inquiet en aquest lloc dels oms,
que és fosc, humit, mai no petjat encara?

I què és allò que per contrast et tempta
a buscar alguna cosa en els parterres
assolellats, així el nom d’un roser?

Què et fa restar parat? Què escoltes?
i per què mires finalment i com perdut
els papallons voletejant entorn dels polemonis?

(Trad. Joan Vinyoli)

L’ESCALA DE L’ORANGERIE
Versalles

Com reis que al capdavall només passegen
quasi sense motiu, sols, per, de tant en tant,
als qui fan reverència a banda i banda,
mostrar-se en els mantells de solitud-;

així, entre dos rengles de balustres
que ja s’inclinen des de bon començ,
puja l’escala, sola a poc a poc i per la Gràcia
de Déu i cap al cel, no cap a un altre lloc;

com si hagués ordenat al seu seguici
de restar enrera – que es guardi prou ningú
de seguir-me de lluny; ni un cop la cua
feixuga no podrà ningú portar.

(Trad. Joan Vinyoli)

D'altres

CANT D'ABELONE

Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

(Trad. Joan Vinyoli)

LES ELEGIES DE DUINO

PRIMERA ELEGIA

Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d'entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d'ells de sobte m'acollís
en el seu pit, m'esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.
     I així, doncs, em continc i m'empasso el reclam
del fosc sanglot. Ah, qui, aleshores,
ens pot servir? No els àngels, no els homes,
i les bèsties sagaces ja s'adonen prou
que no ens trobem gaire segurs a casa, al món
interpretat. Ens queda tal vegada
algun arbre al vessant per tal que cada dia
puguem reveure'l, ens queda el carrer d'ahir
i la fidelitat aviciada d'un costum
que es va trobar a gust amb nosaltres i per això restà i no va anar-se'n.
     Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d'espai còsmic
ens rosega la cara; per a qui no romandria, l'anhelada,
que dolçament decep, que enfront del solitari cor
àrdua es dreça? És més lleu per als amants?
Ai, ells no fan més que tapar-se l'un a l'altre llur fat.
     No ho saps encara? Llança el buit enfora dels teus braços
cap als espais que respirem; potser els ocells
sentiran l'aire eixamplar-se amb vol més íntim.
Et freturaven, sí, les primaveres. Esperaven
alguns estels que t'adonessis d'ells. En el passat
s'alçava cap ençà una onada o bé,
quan tu passaves vora la finestra oberta,
s'abandonava un violí. Tot això era comesa.
Però tu vas acomplir-la? No estaves constantment
distret per l'esperar com si tot t'anunciés
una estimada? (On vols arrecerar-la
ja que els immensos pensaments estranys
van i vénen en tu i sovint fan parada a la nit?)
Però si et puny l'anhel, canta aleshores les amants;
dista encar molt de ser prou immortal llur sentiment famós.
Aquelles que tu enveges quasi, les abandonades, les que tu
de molt vares trobar més amoroses que les satisfetes.
Emprèn sempre de nou la inassolible llaor;
pensa: l'heroi es manté; fins i tot l'enfonsament li fou
sols un pretext per ser: la seva última naixença.
Les amants, però, les acull novament la natura esgotada,
com si no hi hagués altra vegada forces
per acomplir això. ¿Ja has evocat Gaspara Stampa
a bastament perquè qualsevol noia
deixada per l'amant, davant l'exemple altíssim
d'aquesta enamorada, senti: Pogués jo ser com ella?

No se'ns faran aquests dolors vellíssims
a la fi més fecunds? No és hora que estimant
ens deslliurem de l'estimat i el resistim frements:
tal com la fletxa resisteix la corda per, concentrada tota al salt,
ser més que ella mateixa? Car no és dat romandre enlloc.

Oh veus!, oh veus! Escolta, cor meu, com sols antany
els sants escoltaven: fins al punt que la tremenda crida
els alçava del terra; però ells, impossibles,
continuaven de genolls sense parar-hi esment:
talment eren orella. No pas que suportessis
tu, ni de molt, la veu de Déu. Però escolta l'aflat,
la mai no interrompuda notícia que es forma de silenci.
Ara ve cap a tu un mormol d'aquells morts joves.
On fos que entressis, en esglésies de Roma o bé de Nàpols,
no et va parlar llur destí serenament?
O una inscripció se t'imposà, sublim,
com, a Santa Maria Formosa, aquella làpida, fa poc.
Què pretenen de mi? Com si res, he de llevar
l'aspecte d'injustícia que dificulta a voltes una mica
la límpida embranzida de llurs esperits.

És estrany, certament, ja no habitar la terra,
no fer ús de costums a penes adquirits,
no dar a les roses i a d'altres coses que eren tota una promesa
la significança d'un futur humà;
i allò que fórem entre mans infinitament ansioses
deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom
abandonar com una joguina que s'ha fet malbé.
Estrany no anar desitjant els desigs. Estrany
veure allò que fou travat com voleteja
tan solt dintre l'espai. I l'estar mort és ardu i ple d'inacabables
recobraments per tal d'anar sentint un punt
d'eternitat. - Però els vivents cometen tots
l'error de fer distincions massa tallants.
Els àngels (diuen) sovint no saben si entre vius
o bé entre morts es mouen. L'eternal corrent
arrossega a través dels dos regnes totes les edats
per sempre amb ell i en tots dos el seu so predomina.

A fi de comptes ja no ens necessiten els d'hora arrabassats,
l'home es deshabitua suaument del terrenal tal com dels pits
dolços, materns, en créixer. Però nosaltres, que necessitem
misteris tan grans, nosaltres, per a qui la tristesa tan sovint
és una font de benaurat progrés, podríem existir sense ells?
Diu en va la llegenda que un dia en la complanta per Linus
la música primera ardida penetrà la seca rigidesa,
i que just al moment que en l'esglaiat espai del qual un jove quasi déu
de sobte s'escapava i per sempre, el buit entrà en aquella
vibració que ara ens exalta, ens consola i ajuda?

(Trad. Joan Vinyoli)

SEGONA ELEGIA

Tot àngel és paorós. I tanmateix, ai de mi!,
us he invocat, ocells quasi mortífers per a l’ànima,
sabent com sou. Ja han passat els dies de Tobias,
quan un dels més fulgents de vosaltres s’estava a peu dret a la senzilla porta de la casa,
vestit una mica de viatge, i ja no paorós,
(jove per jove, amb curiositat que mira enfora).
Si ara ens vingués l’arcàngel, el perillós, de darrere els estels,
si fes una passa avall, cap a nosaltres, el nostre cor mateix
ens occiria amb fortíssims batecs. Vosaltres, qui sou?

Abans sortosos, vosaltres, aviciats de la creació,
línies altes d’ella, aurorades crestes
de tota factura – pol·len de la florent Divinitat,
juntures de llum, passadissos, escales, trons,
espais d’essència, escuts de delícies, tumults
de sentiment tempestuosament, sobtadament fetillat, solitaris,
espills que la bellesa que us rajava
torneu a recollir en la vostra faç.

Perquè nosaltres on sentim ens esvaïm, ai!, nosaltres
aspirem i alenem, de cremall en cremall
fem fortor sempre menys forta. Potser llavors algú ens diu:
sí, tu te’m fiques a la sang, aquesta cambra, la primavera
s’omple de tu... Què se’n treu? No reïx a retenir-nos-hi,
al seu entorn, ens esfumem. I aquells que són bells,
oh, qui els reté? Incessantment l’aparença
es posa en el seu rostre, i se’ls en va com la rosada de l’herba tendra;
el nostre s’evapora de nosaltres, tal com l’ardència ho fa
d’un menjar que crema. Somriure, on te’n vas? Mirada enlaire,
noves i càlides, fugisseres onades del cor...
Ai de mi! Tanmateix som. És que l’univers en què
ens dissolem té gust de nosaltres? De debò que els àngels
hi captaren només el seu, el que va fluir d’ells,
o bé alguna vegada, com si fos per descuit, hi captaren
un pessic d’esser nostre? Som nosaltres només un pèl
barrejats en els seus trets com el difús en el rostre
de les dones prenyades? Elles no ho noten, en el remolí
del seu regrés a si mateixes. (I com ho sabrien?)

Si ho entenguessin, uns amants podrien en l’aire de la nit
parlar meravellosament. Perquè sembla
com si tot ens amagués. Mira: els arbres existeixen, les cases
que habitem encara duren. Només nosaltres
passem de llarg arreu com un rellevament ventís.
I tot està d’acord a silenciar-nos, tant per
vergonya com potser per una esperança de no dir.

Vosaltres, amants satisfets l’un de l’altra,
us pregunto per nosaltres. Us enteneu. En teniu proves?
Vet aquí el que em passa: les meves mans es comprenen mútuament,
el meu rostre gastat s’hi protegeix. Això em dóna una certa
sensibilitat. Mes qui per això gosaria existir?
Ara, a vosaltres que us acreixeu en l’èxtasi
de l’altre fins que ell, asservit
us prega: no més, prou, a vosaltres, que sota les mans
us feu més rics que les anyades de raïm,
a vosaltres, que alguna vegada us foneu només perquè l’altre
us sobrepuja del tot, a vosaltres, doncs, us pregunto per nosaltres. Sé
que us toqueu tan feliços perquè la carícia manté,
perquè el lloc que vosaltres, oh tendres!, cobriu
no s’esfuma, perquè en tot això rastregeu
la permanència pura. Així, de l’abraçada, us en prometeu
quasi l’eternitat. Tanmateix, quan supereu
la por de les primeres mirades, i el neguit a la finestra,
i el primer passeig junts, una vegada, pel jardí,
amants, ho sou encara? Quan vosaltres l’un a l’altra
us acosteu els llavis, us els poseu... beuratge per beuratge:
oh, com el fet s’escapa llavors estranyament al bevedor!

No us va sorprendre la precaució del gest humà
a l’estela àtica? No eren l’amor i el comiat
posats tan lleugerament a les espatlles com si fossin
d’una matèria diversa de la nostra? Recordeu com les mans
recolzen ingràvides, tot i que els torsos es redrecen forçuts?
Amb això sabien, amos de si mateixos: fins aquí som nosaltres,
això és el nostre, tocar-nos així; si més fort
els déus s’hi oposen. Però això és cosa dels déus.

Si trobéssim quelcom minso, pur,
durador, una feixa nostra de terra fèrtil entre el corrent
i el pedregar! Perquè el nostre cor ens depassa,
encara sempre com els excedeix, a ells. I ja som incapaços
de veure’l en imatges que l’aquietin, i menys en cossos
divins, en què es modera perquè fan més volum.

(Trad. Manuel Balasch)

ELEGIA SETENA

Requeriment, mai més, cap requeriment, que sigui veu
emancipada la naturalesa del teu crit. Cert que cridaves
purament com l’ocell quan l’estació ardent de l’any l’aixeca, quasi oblidant
que ell és una bèstia apesarada i no solament un cor solitari
que la veu llença a la claredat, al cel interior. Com l’ocell, això
requeries, potser no menys, perquè, encara sense veure’t,
l’amiga ja et notés, la silenciosa, en la qual es desperta
lentament una resposta i en escoltar-la s’enardeix,
encesa sensitiva pel teu gosat sentiment.

Oh, i la primavera ho entendria: no hi ha cap lloc
que no digui el to de l’anunciació. Primer duu aquell
petit so interrogant que amb serenor creixent
fins lluny envolta de silenci un jorn pur i afirmatiu.
Després graons amunt, els graons de la vida, cap al temple
somiat del futur; -després el refilet, brollador
que en el joc prometedor anticipa la caiguda
del doll impetuós... I davant d’ell, l’estiu.

No solament tots els matins de l’estiu, no solament
com es transformen en dia i llambregen abans de l’inici.
No solament els dies que són tendres al voltant de flors, i que,
a dalt, són forts i poderosos entorn dels arbres configurats.
No solament la pietat d’aquestes forces desplegades.
No solament els camins, no solament els prats,
no solament, després de la tempesta tardana, la claredat que respira,
no solament el son que s’apropa, i un pressentiment al vespre,
sinó també les nits! Sinó les nits altes
les de l’estiu, sinó els estels de la terra!
Oh, un dia ser mort i conèixer-los tots infinitament,
tots els estels, ja que ells com, com, com obliden!

Mira, hi vaig cridar l’amant! Però vindria
no solament ella. De sepulcres dèbils vindrien donzelles
que romandrien dretes... Perquè, com limitar,
com, el crit cridat? Els enfonsats busquen encara
sempre terra. –Vosaltres, infants: una cosa
un cop agafada aquí valdria per moltes.
No cregueu que el destí sigui més que el gruix de la infantesa;
vosaltres, com guanyaríeu sovint les amants, respirant,
respirant després d’una cursa benaurada i sense meta, en l’espai.

Oh, ser aquí és magnífic! Vosaltres ho sabíeu, donzelles, també vosaltres,
vosaltres, que, enfonsades, aparentment no teníeu... vosaltres en els carrerons
més sòrdids de les ciutats, ulceroses, o bé exposades
a les deixalles. Perquè cadascuna fou una hora, potser ni tan sols
tota una hora, un segment difícilment mesurable amb les mesures
del temps, entre dues estones, el temps que ella
tingué existència. Tot. Les venes plenes de presència.
Només que nosaltres oblidem tan fàcilment el que el veí rioler
no ens confirma o no ens enveja! Nosaltres volem
aixecar-la visiblement fins on la felicitat més visible
se’ns dóna tanmateix a conèixer no abans que nosaltres la transformem dins nostre.

Estimada! No hi ha món enlloc més que dins nostre.
La vida hi va amb transformació. I, sempre més petit,
es dissipa l’extern. On algun cop hi hagué una casa duradora
s’hi presenta una imatge inventada, transversal, que pertany
totalment al que és pensable com si encara fos tot en el cervell.
L’esperit del temps es construeix amples graners de força, informes,
com l’impuls en tensió que ell extreu de tot.
De temples, ja no en coneix. Aquest dilapidar del cor,
ens l’estalviem més secretament. Sí, on encara subsisteix quelcom,
una cosa antany pregada, servida de genolls,
ha passat, tal com és, a l’invisible.
Molts ja no ho conserven, tanmateix sense l’avantatge
d’edificar-se interiorment més grans, amb imatges i columnes!

Tot gir indistint del món té aquests desheretats,
als quals ni pertany el pretèrit i encara no l’immediat.
Perquè també l’immediat és lluny dels homes. Això, a nosaltres
no ens ha de confondre: enfortiria en nosaltres la conservació
de la figura encara coneguda. –Aquesta una vegada fou entre els homes,
era enmig del destí, en l’aniquilador, era al mig
del no-saber-cap-on, tal com si fos, i inclinava
cap a si els estels dels cels assegurats. Àngel,
a tu encara t’ho ensenyo, aquí, en la teva mirada
dreça’t salvat en l’últim moment, ara finalment capalt.
Columnes, pòrtics, l’esfinx, l’esforçat ressortir,
gris des de la ciutat, decadent o estrangera, de la catedral!

No fou un prodigi? Admira’t, àngel, perquè som nosaltres,
nosaltres, oh tu, gran, explica que nosaltres hi reeixírem. El meu alè
no és prou per a glorificar-ho. Tanmateix, encara no hem omès
els espais que acrediten, aquests espais
nostres (com no han de ser terriblement grossos
ja que no poden desbordar-los mil·lenis del nostre sentir?).
Però la torre fou gran, no és veritat? Oh àngel, no fou
grossa fins i tot comparada amb tu? Chartres era gran – i la música
pujava encara més amunt, ens depassava. Però tanmateix només
una amant – oh!, sola, de nit, en una finestra
no t’arribava al genoll?
No et creguis, àngel, que jo et demani alguna
cosa. I si t’ho demanava, tampoc no vindries. Perquè la meva
invocació sempre és plena del fet que et refuso.
Tan fort tu no pots caminar contra un corrent. El meu crit és
com un braç estès. I la seva mà oberta
per agafar al final resta oberta davant teu,
com defensa i avís,
oh incomprensible, amplament!

(Trad. Manuel Balasch)

VUITENA ELEGIA

Amb els seus ulls el que és creat veu del tot
l'obert. Només els nostres ulls
són com capgirats i col·locats plenament al voltant
del creat com trampes, al voltant del límit lliure d'ell.
El que existeix fora, ho sabem només pel rostre
dels animals, perquè ja el nen, quan és petit,
el girem i el forcem que miri enrere
la conformació, i no l'obert, que
tan pregon és en el rostre de la bèstia. Sense mort.
Només nosaltres la veiem; l'animal, lliure,
té sempre el seu decés darrere d'ell
i Déu davant, i si avança, avança
en eternitat, tal com operen les fonts.
Nosaltres no tenim mai, ni un sol dia,
l'espai pur davant nostre, vers el qual les flors creixen
incessantment. Sempre hi ha món
i mai no hi ha "enlloc", sense "no"; el pur
no observat, que es respira i que
sap infinitament, i no ambiciona. Algú
es perd com un nen en això, en tal silenci, i en surt
sacsat. O bé aquell es mor i existeix.
Perquè prop de la mort la mort no es veu
i fixa la vista més enllà, qui sap si amb la gran mirada animal.
Els amants quan no hi ha l'altre, que
altera la visió, se senten pròxims i es meravellen...
Com per descuit els és obert, després d'ell,
darrere, l'altre... Però seguint-lo, aquest,
ja no s'hi obre pas ningú, i ell... se li refà el món.
Girats sempre a la creació, nosaltres
mirem en ella només l'emmirallament del que és lliure,
enfosquit davant nostre. O bé que un animal
mut ens guaita de dalt a baix tranquil·lament.
Destí vol dir això: ser al davant
i no ser res més que això, sempre al davant.

Si hi hagués consciència com la nostra en el segur
animal que ens ve a l'encontre
des d'una altra direcció... ens arrabassaria
en la seva mutació. Però el seu ser li és
infinit, deslligat, i sense visió
del seu estat, pur com la seva mirada.
I on nosaltres veiem futur, ell ho veu tot
i es veu en el tot, i guarit per sempre.

Tanmateix en l'animal despertament càlid
hi ha el pes i la cura d'una gran melangia.
Perquè també a ell se li encasta el que a nosaltres
sovint ens abassega, -el record,
com si una cosa a la qual tendim
fos més propera, més fidel, i la seva annexió
infinitament tendra. Aquí tot és distància
i allà era respir. Després de la primera pàtria,
la segona li és ambigua i ventejada.
Oh, benaurança de la petita criatura
que roman sempre en el si que la dugué!
Oh felicitat de la mosca que encara salta dintre
fins i tot quan té noces: ja que el si és el tot.
Tu mira la mitja seguretat de l'ocell,
que pel seu origen quasi sap una cosa i l'altra,
(com si fos una ànima dels etruscos),
gràcies a un mort acollit per un espai,
però amb una figura plàcida que li fa de cobertora.
I com està consternat un que ha de volar
i que ve d'un si! S’esglaia com si
fos d'ell mateix, i creua l'aire, així com una esquerda
es fa en una tassa. No altrament la rata-pinyada
deixa rastre en la porcellana del capvespre.
I nosaltres: espectadors sempre, a tot arreu,
girats a l'altre, i mai més enllà.
Ens omple excedint-nos. L'ordenem. S'enfonsa.
El tornem a ordenar i ens enfonsem.
Doncs qui ens ha capgirat, de manera que fem el que fem
sempre som en l'actitud
d'un que se'n va? Tal com ell,
en l'últim pujol, que encara mostra una vegada
tota la vall, i ell s'hi gira, s'hi queda, hi fa temps...
Així vivim prenent sempre comiat.

(Trad. Manuel Balasch)

NOVENA ELEGIA

Per què, si pot ser, passar el termini de l'existència
com un llorer, una mica més fosc que tot
l'altre verd, amb petites ones a cada
extrem de la fulla (com el somriure d'un vent), per què, doncs,
el forçós ser-humans i, evitant el destí,
delir-se per un destí?
Oh, no perquè sigui felicitat
aquest avantatge corcuitós d'una pèrdua propera!
No per tafaneria, o bé per exercici del cor
que també serien en el llorer...

Però sí perquè ser-aquí és molt, i perquè a la primera vista
tot el d'aquí ens necessita, això fugisser, que
ens afecta estranyament. A nosaltres, els més fugaços. Cadascú
una vegada, només una vegada. Mai una segona. Però aquest haver estat una vegada, encara que només una vegada:
haver estat terrenal, això no sembla revocable.

I així ens urgim i volem fer-ho,
volem contenir-ho en les nostres senzilles mans,
amb mirada desbordada i amb un cor silenciós.
Volem esdevenir-ho. - A qui donar-ho? Preferentment
conservar-nos-ho tot per sempre. Ai! En l'altra referència,
ai!, què ens emportem a l'altra banda? No la contemplació aquí
lentament apresa, res succeït aquí. Res.
O sigui que els dolors. O sigui que, ans que tot el ser-feixuc
o sigui, la llarga experiència de l'amor... o sigui
el molt inefable. Però després
sota les estrelles, què ha de ser? Elles són més bé indicibles.
És que el caminant duu, de la vessant de la muntanya
a la vall un grapat de terra indicible per tots? No,
duu el mot requerit, pur, la genciana groga
i blava. Nosaltres potser som aquí per a dir: casa,
pont, brollador, porta, càntir, arbre fruiter, finestra,
i a tot estirar: columna, torre... però per a dir-ho,
entén-me, oh!, per a dir-ho així tal com les coses mateixes mai
en el seu interior no van creure ser. ¿No és manya oculta
d'aquesta callada terra quan urgeix els amants
que en el seu sentiment encisin això i això altre?
Llindar: què és per a dos
amants que malgastin una mica el seu propi
llindar més antic de la porta, fins i tot ells, després
de tants i abans dels futurs... fàcilment?

Aquí hi ha el temps del dicible, aquí el seu país.
Parla i reconeix-ho. Més que mai
cauen cap allà les coses que poden viure, perquè
el que les supleix desplaçant-les és un fer sense imatge.
Fer sota crostes que per si mateixes s'esquerden tan bon punt
dins d'elles l'acció els creix i es limita diversament.
El nostre cor aguanta
entre els martells, com la llengua
entre les dents; ella tanmateix
perdura i és lloadora.

Que el món, però no l'inefable, lloï l'àngel; tu
ets incapaç de presumir davant d'ell amb l'esplèndidament sentit.
En l'univers on ell percep més intensament, tu hi ets un nouvingut.
Per tant, mostra-li el senzill que, configurat de generació en generació,
viu com a cosa nostra, ran de la mà, en la mirada.
Digues-li les coses. Es quedarà parat, tal com tu et parares
prop del cordeller a Roma, o del terrissaire al Nil.
Mostra-li com pot una cosa ser feliç, ser innocent, ser nostra,
tal com fins el dolor lamentós es decideix purament per una forma,
serveix com una cosa, o mor en una cosa -i el violí
se'ns escapa benaurat cap al més enllà-. I aquests objectes
que viuen del traspàs, entenen que els lloïs, caducs,
ens confien el que salva, a nosaltres, que som els més caducs.
Pretenen que ho transformem del tot en cors invisibles,
oh, infinitament! -dins nostre. Siguem el que siguem en últim terme.

Terra, no és això el que vols, ressorgir
en nosaltres invisiblement? -No és el teu somni
ser de cop invisible? Terra! Invisible!
Què, si no és mutació, què és la teva ardent comanda?
Terra, estimada, jo ho vull. Creu-me, no caldrien
més primaveres teves per a guanyar-me, una,
una de sola ja és massa per a la sang.
Innominadament m'he decidit per tu ja fa molt de temps.
Sempre vas tenir raó, i la teva inspiració santa
és l'íntima mort.

Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur
minven. En el cor, m'hi floreix
a vessar l'existència.

(Trad. Manuel Balasch)

DESENA ELEGIA

Oh, que jo un dia en sortir de la visió enfurismada
canti la joia i la glòria que aproven els àngels,
que dels martells del cor, que tan clar martellegen,
cap no falli en les cordes, per fluixes, o dubtoses,
o bé trencades. Que el meu rostre fluent em faci
més fúlgid, que el plor inapreciable
floreixi! Oh, nits pesaroses, com em sereu llavors
agradables! Que jo no us hagués acceptat de genolls, germanes
inconsolables, que no m’hagués rendit als vostres cabells deslligats!
més abandonament! Nosaltres, malgastadors de dolors,
com apartem davant d’ells la vista cap a la consirosa durada,
com si potser no s’acabessin! Però és que ells són
el nostre fullatge que l’hivern acredita, el verd fosc dels sentits,
un dels temps de l’any ocult –no solament
temps-, són lloc, assentament, campament, sòl, habitatge.

És cert, ai las!, que estranys que són els carrerons de la ciutat del dolor,
on en una pau falsa, feta de xivarri excessiu,
fort, l’abocador s’ufana del motlle
del buit: de l’avalot daurat, del monument rebentat.
Oh, com l’àngel els trepitjaria, sense deixar rastre, el mercat del consol
que l’església limita, la que ells han comprat netament, feta,
tancada i decebuda com el servei de correus el diumenge!
Però fora s’ericen sempre els marges de la fira,
gronxadors de llibertat! Bussos i il·lusionistes de la gelosia!
Tir al blanc amb figures d’una sort endiumenjada,
on des del fitó hi ha enrenou i conducta de xapa
si un de més hàbil hi encerta. I aquest va fent tentines
des de l’aplaudiment a l’atzar, ja que tendotes de qualsevol curiositat
hi fan reclam, timbalegen i somiquen. Però per a adults
hi ha quelcom per a ells, que ho contemplin: com els calés creixen
anatòmicament i no solament per a divertir-s’hi: les vergonyes del diner,
tot, el conjunt, el procés- això ensenya i dóna
fecunditat...
Oh, però de seguida, a més a més,
darrere les últimes tanques, amb el rètol “sense mort”
hi ha aquella cervesa amarga que als bevedors sembla dolça
quan acompanayant-la masteguen distraccions fresques...
darrere, al revers de les tanques, darrere mateix hi és de debò.
Nens juguen, amants s’enllacen, a distància,
greus, en l’herba esclarissada i gossos hi tenen el seu natural.
El jove és atret més enllà, potser és que estima una Queixa
jove... La segueix cap a la prada. Ella diu:
“Lluny. Nosaltres vivim allà fora...” On? I el jove
li va darrere. L’actitud d’ella el commou. Les espatlles, el coll... qui sap
si ella és d’origen senyorial. Però ell la deixa, recula
i es gira... fa senyes. Què vol? Ella és una queixa.
Només els morts joves en el primer estadi
de la serenor intemporal, el de desavesar-se,
la segueixen amb amor. Ella espera
donzelles i s’hi fa amiga. Els mostra, en veu baixa,
el que ella duu. Perles de dolor i els tènues
vels de paciència. I va calladament
amb els joves.

Però on elles viuen, a la vall, una de les Queixes més ancianes
emprèn el jove, i a la seva pregunta: “Nosaltres vam ser”
-li diu- “antany un llinatge il·lustre, nosaltres, les Queixes. Els nostres pares
eren minaires allà, a la gran muntanya: entre els homes
pots trobar-hi algun cop un tros cisellat de dolor pristi,
o bé, d’un volcà antic, escòries de la ràbia petrificada.
Sí. Això vingué d’allà. Nosaltres antany érem riques.”

I el duu sense esforç per l’ample paisatge de les Queixes,
li mostra les columnes dels temples o les ruïnes
d’aquells castells des dels quals els prínceps de les Queixes
abans governaven sàviament el país. Li mostra els corpulents
arbres llagrimals i els camps florits de l’enyor
(dels quals els vius en coneixen només les fulles benignes),
li mostra com pastura el bestiar de la tristesa; alguna vegada
un ocell se n’esvera i se’n va, i vola rasant a través de la seva mirada
posant per escrit la imatge del seu crit solitari.
I de nit se l’emporta a les tombes de les velles
del llinatge de les Queixes: les sibil·les i àugurs.
Mes quan avança la nit ells caminen més a la quieta i prompte
la lluna ja és molt alta: la tomba
que vetlla per tot. Gemana de la del Nil,
la de la sublim Esfinx –el rostre de la silenciosa
cambra. I s’admiren del cap coronat, que, en silenci
perenne, ha posat la faç dels homes
a les balances dels estels.

La mirada d’ell, pel vertigen de la mort
matinera, és borrosa. Però la mirada d’ella,
que emergeix del vorell del pschent, esvera el xot, que
se li esllavissa en frec lent per la galta,
la de l’arrodoniment més madur,
i dibuixa lleument en les oïdes
noves del difunt, sobre un full
doblement obert, la silueta indescriptible.

I, més amunt, les estrelles. Noves. Les del país del dolor.
La Queixa les diu a poc a poc: aquí,
veus?, el Genet, la Vara, la constel·lació més plena,
la dita la Garlanda de Fruites. Després, més enllà, cap al pol,
Bressol, Camí, Llibre Ardent, Nina, Finestra.
Però en el cel del sud, pura com l’interior
d’una mà beneïda, la M que brilla tan clara,
que significa les Mares...

Però el mort se n’ha d’anar, i la vella Queixa el duu
silenciosa fins al congost de la vall,
on llueix a la llum de la lluna
la font de la joia. Ella l’anomena
amb reverència, i diu: “Entre els homes
és un torrent que ho arrossega tot.”

Són al peu de la serralada,
i ella l’abraça plorant.

I ell escala solitari el mont del dolor pristi
i no ressona ni un cop el seu pas per la sort que no diu res.
Però si els infinitament morts ens suscitessin un símbol,
mira, qui sap si assenyalarien les candeles
que pengen de les avellanes fallades, o
voldrien dir la pluja primaveral que cau sobre el fosc regne de la terra.
I nosaltres, que pensem en la felicitat
ascendent, sentiríem l’emoció
que quasi ens sobresalta
quan quelcom feliç cau.

(Trad. Manuel Balasch)

SONETS A ORFEU

Primera part

Pujà un arbre llavors. Pur sobrepujament!
Oh, canta Orfeu! Oh gran arbre a l'orella!
I tot callà. P'rò fins en la callada
hi hagué un nou començar, senyal, mutació.

Animals de silenci sortien empenyent-se
del bosc clar deslliurat de coves i de nius
i es va veure llavors que no per arteria
ni no per por restaven en si talment quiets,

sinó perquè escoltaven. Bramar, cridar, rugir,
se'ls feien poc al cor: on fins llavors hi havia
una cabana a penes per dar acollida a això,

un aixopluc del més obscur desig
amb una entrada de muntants tremosos,
tu els erigires temples a l'oïda.

(Trad. Joan Vinyoli)

I era quasi una noia i va sorgir
d’aquest acord feliç de canti i lira
i resplendia clara entre els seus vels vernals
i es va fer un llit dintre la meva orella.

I en mi dormí. I tot era el seu son.
Els arbres que temps ha vaig admirar i aquesta
palpable llunyania, la sentida prada
i cada encantament que em sorprenia.

Ella dormia el món. Oh déu que cantes, com
tu l’has perfeta que no cobegés
d’antuvi estar desperta? Mira, va néixer i va dormir.

On és la seva mort? Aquest motiu
l’inventaràs abans que el teu cant no es devori?
On ella es pon fora de mi...? Quasi una noia.

(Trad. Joan Vinyoli)

III

Ho pot un déu. Com, però, un home, digue'm,
podrà seguir-lo per l'estreta lira?
El seu sentit és desacord. En la cruïlla
de dos camins del cor no té cap temple Apol.lo.

El cant, diu ta lliçó, no és desig
ni requesta de re assolit a l'últim;
el cant és existència. Fàcil cosa al déu.
Quan som, però, nosaltres? I quan gira ell

la terra i els estels cap al nostre ésser?
Això no rau, jove, en el fet que estimis, tot
i que la veu t'obri de cop la boca -aprèn

a oblidar el teu inici de cant. Això passa.
Cantar de veritat és alenar altrament.
I entorn de res. Ser un hàlit en el déu. Un vent.

(Trad. Joan Vinyoli)

Oh delicats, entreu alguna volta
en l’hàlit que no us té presents,
deixeu que es migparteixi damunt les vostres galtes,
i vibri rere vostre, novament aplegat.

Oh benaventurats, oh il·lesos,
que reflectiu el principi dels cors.
Arc de la fletxa i fitó de les fletxes,
més etern el somriure plorós us resplendeix.

No us esveri patir; la feixugor,
torneu-la novament sobre el pes de la terra;
feixugues són les mars, feixugues les muntanyes.

Aquells arbres mateix que plantàreu d’infants,
s’han fet temps ha massa feixucs perquè els porteu.
En canvi els aires... Els espais, en canvi...

(Trad. Isidor Marí)

No erigiu cap estela. Que la rosa
floreixi sols en honor seu cada any.
Que ella és Orfeu. Metamorfosi seva,
en això i en allò. No ens hem de basquejar

per altres noms. D’un cop per sempre
tot és Orfeu quan hom canta. Va i ve.
No és ja molt si a la copa de roses
a voltes alguns dies sobreviu?

Oh! Com ha d’esvanir-se perquè el pugueu percebre!
Tot i que ell també temi la dissipació.
Encar que sa paraula superi l’estar aquí,

ell és on ja no té la vostra companyia.
La reixa de la lira les seves mans no força.
I és obeint que ell passa més enllà.

(Trad. Joan Vinyoli)

És un dels d’aquí? No, d’ambdós reialmes
es nodreix el seu ampli natural.
Més hàbilment retorcerà les branques
del salze qui en conegui les arrels.

Anant a jeure, no deixeu en taula
ni pa ni llet, perquè atreuen els morts-.
Però ell, l’exorcitzador, barreja
davall de la flonjor de les parpelles

la seva imatge en tota cosa vista;
i l’encanteri de fumària i ruda
li és autèntic com l’esment més clar.

Res no pot alterar-li la figura que val;
siguin de la tomba, siguin de la cambra,
ell enalteix l’anell, el fermall i la gerra.

(Trad. Isidor Marí)

VII

Lloar, sí, això! L'escollit per lloar
sorgeix com del silenci de la roca
la veta mineral. Son cor, oh cup efímer
d'un vi que no s'acaba per als homes.

Mai en la pols la veu no se li nua
quan és endut per l'exemple diví.
Tot es fa vinya, tot es fa raïm
assaonat en el seu sud sensible.

Ni als sepulcres dels reis la podridura
no impugna sa lloança ni tampoc
una ombra que dels déus arribi a caure.

Ell és un dels perennes missatgers
que ben dellà les porxades dels morts
ofereix copes de fruits de lloança.

(Trad. Joan Vinyoli)

VIII

Només en l’àmbit on es lloa pot
la queixa entrar, la nimfa de la font que plora,
vetllant per tal que el pòsit de nosaltres
es faci transparent vora la roca

mateixa que sosté pòrtics i altars.
Mira al volt de ses quietes espatlles despuntar
el sentiment de ser entre les germanes
que en l’ànima conviuen la més jove.

La joia sap, confessa l’enyorança,
només la queixa encara aprèn; amb mans de noia,
nit rera nit, el mal antic recompta.

P’rò de sobte, inexperta, amb gest oblic,
una constel·lació de la veu nostra
sosté en el cel, que el seu alè no entela.

(Trad. Joan Vinyoli)

Sols qui la lira ja alçà
també entre ombres
pot pressentint expressar
l’excelsa lloa.

Sols qui amb els morts el cascall
menjà, del d’ells,
no tornarà a perdre el so,
per lleu que sigui.

Bé que sovint en l’estany
se’ns faci el reflex borrós,
guarda la imatge.

Sols en el doble reialme
comencen les veus a ser
suaus i eternes.

(Trad. Joan Vinyoli)

Vosaltres, que el meu cor mai no deixàreu,
salut!, sarcòfags de l’antiguitat,
que l’aigua alegre dels dies romans
com un cant vagabund travessa.

O aquells altres com ulls esbatanats
d’un pastor que es desperta amb alegria
-ortigues mortes i silenci dins-
d’on fugiren brunzint papallons ebris;

tots els qui foren arrencats al dubte,
jo us saludo, boques altre cop obertes,
que ja saberen què vol dir callar.

Nosaltres ho sabem o no ho sabem, amics?
Tant sí com no, l’hora indecisa forma
les dues coses en el rostre humà.

(Trad. Joan Vinyoli)

XII

Salut a l’esperit, que ens pot unir;
car vivim certament en les figures.
I avancem els rellotges, a passes ben menudes,
a la vora del dia més nostre de debò.

Sense conèixer el nostre lloc autèntic,
entreprenem relacions reals.
Les antenes temptegen les antenes,
i és fecunda la buida llunyania...

Oh pura intensitat, música de les forces!
No és a causa d’assumptes passatgers
que es desvia de tu qualsevol nosa?

Ni que el pagès mateix s’afanyi i es basquegi,
allà on l’estiu el gra fa tramudança
mai no hi atenyerà. La terra dóna.

(Trad. Isidor Marí)

XIII

Poma en saó, banana i pera,
grosella... Tot això parla de mort
i de vida en la boca... Sento, sento...
Com es veu en la cara d'un infant

quan les degusta. Això ve de molt lluny.
No se us fa a poc a poc l'inefable a la boca?
On sols hi havia mots llisquen sorpreses
de la polpa dels fruits de sobte alliberades.

Goseu de dir el que s'anomena poma:
tanta dolçor que de primer es condensa
per, lleument excitada en degustar-la,

tornar-se clara, desperta i transparent,
equívoca, solar i terrenal, d'aquí-:
Oh experiència, tacte, joia immensa!

(Trad. Joan Vinyoli)

XIV

Tenim tractes amb flors, pàmpols i fruits.
No parlen sols la llengua de l’anyada.
Puja del fosc una evidència virolada
que té potser un esclat de gelosia

dels morts que van donant força a la terra.
Què sabem de la part que en això hi prenen?
Aquesta és llur manera d’actuar fa temps:
amarar el fang amb llur medul·la lliure.

Cal ara preguntar-se només: ho fan de grat?
Brolla aquest fruit, obra d’esclaus feixucs,
serrat, cap a nosaltres, amos seus?

O bé els senyors són ells dormint vora les rels,
i es dignen concedir-nos de llurs sobres
aquest híbrid de muda força i besos.

Pareu-hi esment..., té gust--- Ah, ja s'escapa
...Música a penes ara, bonior, trepig-;
noies ardent, silencioses noies,
danseu el gust del fruit assaborit.

Danseu la taronja. Qui pot oblidar-la,
com en si fonent-se ella es defensa
contra la pròpia dolçor. Vosaltres l'heu posseïda!
Deliciosament en vostre ser l'heu convertit.

Danseu la taronja. El paisatge més càlid
irradieu, que ella madura resplendeixi
als aires de la pàtria! Enceses descobriu

una a una ses flaires. Creeu el parentiu
amb la pell pura que es refusa,
amb el suc que recompleix la benaurada.

(Trad. Joan Vinyoli)

XVI

Tu, amic meu, ets solitari, car...
Nosaltres, amb paraules i senyes amb els dits,
a poc a poc el món anem fent nostre,
potser la seva part més feble i perillosa.

Qui assenyala amb els dits una sentor?
No obstant, tu, de les forces que ens amenaçaven,
n’ensumes moltes... Coneixes els morts
i enfront del conjur màgic t’esgarrifes.

Mira, ara es tracta de suportar junts
les parts i peces com si fos el tot.
Difícil, ajudar-te. Sobretot: no em plantis

en el teu cor. Massa aviat jo creixeria.
Jo vull, però, guiar la mà del senyor meu i dir:
Ve-te’l aquí. És Esaú amb la seva pell.

XVIII

Sents tu lo nou, oh mestre,
tronar estremint-se?
Arriben missatgers
per exaltar-ho.

No hi ha audició completa
dins el tumulte,
mes la part de la màquina
vol ser lloada.

Mira, la màquina:
com es gira i es venja
i ens afebleix i ens muda.

Encar que tengui força
nostra, sens passió
guiï i servesqui.

(Trad. Guillem Nadal)

XIX

Bé que es transforma el món, rabent,
com mar de núvols,
tot el perfet retorna al si
de l'antiquíssim.

Per sobre el canvi i moviment,
més vast i lliure,
perdura encar ton previ cant,
déu de la lira.

No es reconeix el sofriment
ni es fa d'amor aprenentatge,
i el que en la mort ens fa llunyans

no se'ns revela.
Sols en la terra la cançó
santifica i celebra.

(Trad. Joan Vinyoli)

A tu, mestre, però, què puc, digues, consagrar-te,
a tu que l'escoltar ensenyares als creats?-
El meu record d'un jorn de primavera,
el seu ponent, a Rússia-, un cavall...

Tot blanc i solitari l'animal venia
del llogaret, travades les potes davanteres,
per una estaca, a passar sol la nit als prats;
com li batia al coll la crin rissada

al compàs de la seva petulància,
en el galop grosserament frenat.
Com brollaven les fonts de la seva sang fogosa!

Sentia les llunyàries, i com!
cantava i escoltava-, el teu cicle de llegendes
en ell es va tancar.
La seva imatge et brindo.

(Trad. Joan Vinyoli)

XXI

La primavera ha retornat. La terra
és com un nen que sap poemes, molts,
moltíssims..., oh! Pel gran esforç
del llarg estudi fet rep ara el premi.

Sever fou el seu mestre. Ens agradava veure
la blancor en la barba d'aquell home vell.
Ara, com el verd, com el blau es diuen,
podem preguntar-li, que ella ho sap, ho sap!

Terra de vacances, amb tots els infants
feliç ara juga. Volem atrapar-te,
radiant de joia. El més alegre ho aconseguirà.

Allò que el mestre li ensenyà, moltíssim,
i el que està imprès a les arrels i als llargs
troncs complicats: ella ho canta, ella ho canta!

(Trad. Joan Vinyoli)

XXII

Som els qui empenyem.
Però el pas del temps
no el tingueu en res
en el que perdura.

Tot allò que és pressa
prest haurà passat;
sols el que roman
és el que inicia.

Nois, no malverseu
coratge a ser ràpids,
ni en l'intent de vol.

Tot és en repòs:
claredat i fosca,
el llibre i la flor.

(Trad. Joan Vinyoli)

XXIII

Oh, llavors per primer cop, quan el vol
ja no seguint el seu propi voler
s’alçarà fins a les calmes del cel,
acontentat de si mateix,

entremig de lluminosos perfils,
igual que un aparell que ha aconseguit,
afavorit pels vents, jugar
giravoltaire, gràcil i segur,-

si un pur anhel per primera vegada
preval sobre la jove petulància
de mecanismes en creixença,

aquell aveïnat de llunyanies,
desbordant de triomf,
serà, en solitari enlairament.

(Trad. Isidor Marí)

XXVI

Però tu, més diví, fins al final cantant encara,
quan t’ataca l’eixam desairat de les Mènades,
més bell, amb l’harmonia superes llur cridòria,
entre les destructores s’alcen els teus sons edificants.

Cap no n’hi hagué per rompre’t la testa ni la lira.
I com reposen tornen a escometre, i els rocs
aguts que cap al cor et van llançar
en tu es tornen suaus i atents a la cançó.

A la fi et destrueixen, assetjat per l’enveja,
mentre encara el teu so en lleons i penyals perdura
i en els arbres i ocells. Allà encara ara cantes.

Oh déu perdut, vestigi inacabable!
Sols perquè ràpid al final et destrossava l’odi,
som ara els oïdors i una boca de la natura.

(Trad. Isidor Marí)

Segona part

Respirar, oh invisible poema!
Constantment entorn del propi ésser,
espai còsmic pur per intercanvi. Contrapès
en què rítmicament jo m'acompleixo.

Única onada de la qual
sóc mar, a poc a poc;
tu, el més amesurat de tots els mars possibles,-
guany d'espai.

Quants d'aquests llocs de l'espai foren
ja dins de mi. Hi ha més d'un vent
que és com fill meu.

Em reconeixes, aire, en altre temps ple encara dels meus llocs?

Tu, llisa escorça un dia,
corbesa i fulla dels meus morts?

(Trad. Joan Vinyoli)

III

Miralls: encara mai no s’ha descrit
cientment què sou en la vostra essència.
Intervals del temps, vosaltres, omplerts
com amb mers forats de sedassos.

Dissipadors encara de la sala buida,
profunds com boscos, quan la tarda cau...
I el llantoner, com un banyam de cérvol,
travessa el vostre espai no transitable.

De vegades esteu plens de retrats.
Alguns semblen haver entrat en vosaltres-,
tímidament, n’heu d’altres rebutjat.

Però el més bell ha de romandre-hi fins que
dellà, en les seves contingudes galtes,
penetri el clar Narcís alliberat.

(Trad. Joan Vinyoli)

Aquest és l'animal que no existeix.
No ho sabien i amb tot l'han estimat:
el seu posat i moure's, el seu coll,
fins la tranquil·la llum del seu esguard.

És cert, no era. P'rò perquè elles l'estimaven
esdevingué un animal pur. Deixaven sempre espai,
elles, entorn, i dins l'espai, clar i reservat,
lleument sa testa alçava i existir

no li calia a penes. No van nodrir-lo amb gra,
ans amb la possibilitat, sempre, que fos,
i això donà tal força a l'animal

que es féu sortir una banya en el seu front.
Oh, l'unicorn. S'acostà, blanc, a una donzella
i fou en el mirall d'argent i en ella.

(Trad. Joan Vinyoli)

Rosa, regnant, per als de temps enrera,
fóres un calzer de caire senzill.
Mes ets Per a nosaltres la flor plena,
sense nombre, l'objecte inexhaurible.

En ta riquesa ets com roba sobre roba
entorn d'un cos fet solament de llum;
mes ta fulla isolada és a l'ensems la defugida
i la negació de tot vestit.

Des de segles ençà ton perfum crida
vers nosaltres els seus més dolços noms;
i és de sobte com glòria dins l'aire.

No obstant, no sabem com anomenar-lo,
suposam... I s'hi mescla la memòria
que hem demanat de memorables hores.

(Trad. Guillem Nadal)

Tot l'adquirit amenaça la màquina, mentre
vulga existir un esperit, no en obediència sols.
Perquè de mà creadora el bell vacil·lar no ens atregui,
pel bastiment més ardit, més empinat talla el roc.

Enlloc s'endarrereix perquè puguem un pic fugir-li
i en la quieta fàbrica oliosa es pugui estar.
Ella és la vida, -i es pensa millor poder fer-ho
quan, amb igual decisió, ordena, crea i desfà.

Mes l'existència és encara encisada; encara
en cents llocs és origen. Un joc de les pures
forces, que sols tocarà qui admir de genolls.

Tendres davant l'indicible els mots s'esvaeixen.
I, sempre nova, la música de pedres tremoloses
alça en l'inútil espai el seu casal diví.

(Trad. Guillem Nadal)

XII

Vulgues la trasmudança. Oh, per la flama sigues encisat,
en la qual una cosa et fuig, i es fa patent transfigurant-se;
l’esperit forjador, que aquesta terra senyoreja,
res no estima tant en l’impuls de la figura com el punt de virada.

Allò que a persistir es reclou, és ja rigiditat;
creu estar més segur, a l’apagat redós de la grisor?
Espera, molt més dura de lluny s’augura la duresa.
Ai las-: com més distant, més embranzida agafa el mall!

Qui brolla com la font, el reconeix la coneixença:
i extasiat el condueix per la creada serenor,
que sovint amb l’inici acaba i amb el final comença.

Tot espai benaurat és fill o nét d’una partença
que travessa astorat. I Dafne transformada
vol, així que se sent llorer, que tu esdevinguis vent.

(Trad. Isidor Marí)

XIII

A tot adéu avança’t, com si quedés darrere
teu, com l’hivern que ara mateix se’n va.
Car hi ha un hivern entre els hiverns tan perdurable
que en passar-lo el teu cor del tot reeixirà.

Sigues sempre mort en Eurídice-, puja encara cantant,
lloant encara torna amunt, al vincle pur.
Aquí, entre els evanescents, sigues, al regne del declivi,
sigues cristall que dringa, que ja es trenca amb el so.

Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.

Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.

(Trad. Isidor Marí)

XIV

Mireu les flors, fidels amigues de la terra,
a les quals un destí prestem des de la riba del destí,-
però qui ho sap! Si es planyen de marcir-se,
ens pertoca a nosaltres de ser-ne la recança.

Tot vol quedar en suspens. I nosaltres com noses divaguem,
ens estenem pertot, cofats de gravetat;
oh quins mestres voraços som per a les coses,
perquè exulten d’eterna jovenesa.

Algú que les prengués al seu íntim dormir
i amb les coses dormís profundament-: oh que lleuger es faria,
que distint l’endemà, amb les fondàries compartides.

O potser es quedaria amb elles; i floririen exalçant-lo,
el convers, el que ja s’assembla a elles,
totes germanes plàcides sota el vent de la prada.

(Trad. Isidor Marí)

Entre els estels, quina distància; i en canvi quanta més encara
se’n troba aquí deçà.
Un infant, per exemple... i un altre, un semblant-,
que inconcebiblement llunyans!

Potser el destí ens amida amb el pam de l’Essència,
per semblar-nos estrany;
pensa quants de pams sols de la noia a l’home,
quan l’esquiva i l’enyora.

Tot és distant-, i enlloc no es tanca el cercle.
Mira en el vas, sobre la taula bellament parada,
l’estrany rostre dels peixos.

Són muts, els peixos..., es pensava un temps. Qui ho sap?
Però no hi ha un indret, al capdavall, on sense peixos
la seva llengua es parla?

(Trad. Isidor Marí)

XXI

Cor meu, canta els jardins que no coneixes; com jardins
presos en vidre, clars, inaccessibles.
Canta l’aigua i les roses d’Ispahan o de Xiraz,
benaurades; exalça-les, incomparables.

Mostra, cor meu, que mai no et manquen.
Que és en esment de tu que hi maduren les figues.
Que et fas amb ells, entre les branques que floreixen
com l’aura que s’eleva fins al rostre.

Defuig l’error que hi hagi mancaments
en aquest determini que s’escau: el d’ésser!
Fil de seda t’has fet en el teixit.

Tant se val el dibuix en què t’integres
(ni que sigui un moment de la vida en suplici),
pensa que és el tapís sencer, magnífic, el que compta.

(Trad. Isidor Marí)

XXVII

Existeix de veritat el temps, el destructor?
Quan al cimal en pau enfonsarà el castell?
Aquest cor que infinitament pertany als déus,
quan és que el violentarà el demiürg?

Som de debò tan angoixosament frangibles
com el destí vol fer-nos comprovar?
La infància, la profunda i plena de promeses,
a les arrels, més tard emmudirà?

Ai, el fantasma de la caducitat
travessa com un fum
aquell qui amb candidesa tot ho acull.

En tant que allò que som, els agitats
valem entre les forces que perduren,
com una cosa per a ús dels déus.

(Trad. Joan Vinyoli)

XXIX

Amic silent de tantes llunyanies,
percep com el teu buf l’espai encara eixampla.
En el bigam dels tenebrosos jous de les campanes
deixa’t retrunyir. Tot el que de tu es nodreix

esdevé fort amb una menja així.
Entra i surt en la teva trasmudança.
Quina és l’experiència que et dol més?
T’és amargant el beure? Fes-te vi.

Sigues enmig d’aquesta nit de desmesura
una màgica força en la cruïlla
dels teus sentits, sentit del seu estrany retrobament.

I si de tu s’oblida el terrenal,
a la terra quieta digues: jo flueixo.
A l’aigua impetuosa fes esment: jo sóc.

(Trad. Isidor Marí)

SOBRE RILKE

Comas, Antoni. "Maragall i Rilke i el sentiment de Déu en la infantesa: una comparança insignificant", dins Assaig sobre literatura catalana, Barcelona, Tàber, 1968.

"Paral·lelisme entre els dos autors [...] En els dos hi ha una mateixa actitud de lliurament i d'expectació davant el misteri de la vida [...] El sentit i la idea de la mort són també semblants en alguns moments [...] Hi ha una exaltació dels misteris, de les forces ocultes de la naturalesa, de les seves metamorfosis i esdeveniments [...] Hi ha, també, un mateix convenciment en l'eficàcia i en el poder de la poesia."

Bofill i Ferro, Jaume. "Rainer Maria Rilke", dins: Rilke, Rainer Maria. La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke. Barcelona, Curial, 1981 (Traduïda per Carles Riba).

Atmosfera de món reclòs, orejat, adesiara, per un poderós alè selvàtic i lliure. [...] Coses, coses pertot arreu. Poesia de les coses, la de Rilke. Totes semblen voler explicar-se. [...] El món ens envolta amb una profusió de signes i significacions, com un proliferar de fórmules algebraiques. Cada cosa, fins i tot aquella que pogués semblar-nos morta, inanimada, malda per descloure la seva flor més secreta, per revelar-nos la seva gràcia més recòndita! Com endevinem en aquella penombra el tremolor de les coses que volen esdevenir ésser! [...] El poeta, per tal de parlar amb elles, abaixa la veu, el vers es torna solament un murmuri, ple de simplicitat i de modèstia reverencial. [...] Implacable, al cap i a la fi, desolat, aquest món de Rilke, si no fos que, ara i adés, un altre ésser més consolador, més lluminós, transita per aquells indrets: un Àngel.

Va dir Heràclit que, quan estem desperts, tenim un món per a tots, i quan, adormits, somniem, un per a nosaltres sols. Quelcom de semblant s'esdevé amb les visions que un poeta concita. [...] Un poeta crea tants móns poètics diferents com lectors tenen les seves obres. [...] Un món personal, un món per a nosaltres sols, conseqüència extrema de l'exaltació de la personalitat, goig extrem d'allò que és humà.

Per obra, doncs, dels grans poetes vivim en molts móns, multipliquem infinitament les possibilitats del nostre viure.

En l'elegància de Rilke no hi cap el furor dionisíac.

con que visqué sempre austerament, i no res menys, trobà sempre eximis i enfervorits protectors, la seva existència semblava haver-se alliberat del neguit de les necessitats per a assolir una elevada qualitat irreal. Una princesa li oferí el meravellós castell de Duino, en les costes de Dalmàcia, per tal que hi sojornés sense més companyia que l'indispensable servei del palau.

Hi ha en la darrera poesia de Rilke una singular barreja d'abstracció metafísica i de tendresa.

Poques vegades s'ha ajustat, no solament una obra, sinó tota una vida, amb tanta exactesa al somni, és a dir, al desig.

SOBRE LES ELEGIES DE DUINO

Marie von Thurn und Taxis. Recuerdos de Rainer Maria Rilke.. Paidós 2004 [1932]

¿He vist algun cop un rostre més radiant o escoltat paraules més beatífiques? Semblava haver resolt l’enigma de la vida; a tot hi venia a bé, tot ho acceptava, tot ho entenia amb indescriptible goig: les alegries i les penes, la fortuna i l’infortuni, la vida i la mort. [1922 després d’acabar les Elegies, que havia començat el 1912]

Mai no va escriure un vers sense que el guiés la inspiració, sense un impuls interior.

[A través d’ella va conèixer Madame de Noialles, també poeta, amb qui parlaren molt de poesia] Després d’aquella primera entrevista, que tant li havia aportat, va escriure a la jove una carta dient que mai més no s’atreviria a acostar-s’hi.
-Vostè ho comprendrà –em va dir-: si la veiés amb freqüència, això seria la fi del meu jo; em convertiria en el seu esclau i ja només podria viure la seva vida.

A pesar de l’orgullosa fe en si mateix que mai no l’abandonava, no era difícil reconèixer el nin que duia dins. Un nin encantador, un poc perdut en aquest ampli món, molt més proper a la terra i a les estrelles que no als éssers humans, als quals semblava que temia instintivament, un nin sotmès als fantasmes de la nit, però també a visions sublims, i que per fi acabaria besllumant els àngels que reparteixen “goig i lloança”.

[Mentre escrivia les Elegies] “Estimada princesa […] he de confessar sincerament que el rossinyol és un ocell prodigiós; vulgui Déu que jo, amb tots les meves espines, sigui l’arbust adequat per a ell.”

"Darrera aquest pretext sono [de la música] s'oculta l'univers; en un costat hi som nosaltres, i en l'altre, separat només per un poc d'aire en moviment, hi tremola la inclinació dels astres. Per això em sento tan temptat a creure en Fabre d'Olivet quan diu que en la música no només és decisiu l'audible, ja que hi pot haver coses que, essent agradables a l'orella, no siguin, però, vertaderes; per a mi és sempre d'una importància extrema, en totes les arts, que el decisió no sigui l'aparença, l'"efecte" (el que se sol anomenar "el bell"), sinó la causa més interna i profunda, l'essència subterrània que fa sorgir aqueixa aparença -que no té per què ser recognoscible d'immediat com a bellesa"

"Em trobo físicament tan proper a la meva naturalesa com espiritualment a Déu. Així la vida és més difícil, però precisament, precisament així ha d'ésser: ¡a vida i mort!"

"no hi ha dubte que és bo haver passat de bona gana per aquí [per la terra], encara que amb inseguretat, encara que amb culpa, encara que sense el menor heroisme, ja que al final estarem estupendament preparats per a la dimensió divina".

Està enamorat (¡no protesti!), està enamorat ara i sempre (és igual de qui, com i on).

Parlant de Mariana Alcoforado: "Quina magnificència impecable! Però que terrible encendre la flama de l'amor, quin incendi, quina desgràcia, quin desastre. Cremar -si hom pot, per descomptat-; sí: per això val la pena viure i morir... Després d'aquesta veu, d'aquesta experiència que passa per tots els escalons del cor, és ridícul continuar estimant a empentes, amb petites dosis de felicitat, no ésser desgraciat a bastament i consumir en això un temps que, d'alguna manera, ja està consumit abans de començar."

Se sentia incapaç de sentir vertaderament l'amor, el grana amor que tant admirava en altres. Un instant de goig, entusiasme i apassionat ardor: i després completa decepció aversió i fugida.
S'havia entusiasmat apassionadament per l'ardor dels altres, fins a creure que ell mateix el sentia.
No volia continuar així, volia viure per fi la seva pròpia vida, escoltar només el seu propi cor.

"Château de Muzot
11 de febrer, capvespre.
A la fi,
Princesa,
a la fi el dia beneït, i com de beneït, en què li puc anunciar -pel que veig-
el fi de les
Elegies:
¡deu!
Davant la darrera i més extensa: (el principi de la qual vaig fixar fa molt temps a Duino: "Oh, que jo un dia en sortir de la visió enfurismada / canti la joia i la glòria que aproven els àngels...".) davant aquesta darrera, que ja aleshores estava destinada a ésser la darrera, davant aquesta ¡em tremola la mà! ¡Ara mateix, dissabte, dia onze, a les sis del capvespre, l'he acabada!
Ho he fet tot en uns pocs dies, ha estat una tempesta sense nom, un huracà en l'esperit (com aleshores a Duino), tot quant hi ha en mi de fibra i teixit s'ha esqueixat, no pensava ni a menjar, Déu sap qui m'ha alimentat.
Però ara ja està. Està. Està.
Amén.
Per a això he resistit, per a això he passat per tot. Per tot. I era això el que calia. Només això.
Una l'he dedicada a Dassner. El conjunt és de vostè. ¡Com no, princesa! Es diran:
Les Elegies de Duino

Barjau, Eustaquio. Rilke. Barcelona, Barcanova, 1981.

Epitafi: Rosa, oh pura contradicció, delícia de no ser el somni de ningú sota tantes parpelles.
"La rosa significa la relació pura -la substància, per tant, del món de l'invisible, tasca de l'home i obra consumada per l'àngel-, el simple esdevenir d'un cicle alliberat del "temps orientat", sense el llast d'una tradició ni l'incentiu o la incògnita d'un futur, el pur succeir sense angoixes ni afanys, el pur gest sense què ni qui." "El somriure del nin [vers 57 de l'elegia V], igual que la rosa, és un pur gest, una cosa neta i desinteressada que es troba fora del món dels afanys de l'home." "La poesia de Rilke és una extrema i fascinant experiència de l'esperit"

"Entre Valery von David Rhonfeld, Vally, l'amiga de Praga dels seus 18 anys, que va finançar el primer llibre de Rilke i a la qual va confessar que "tota la vida li semblava com un camí cap a ella" i Nanny Wunderly-Volkart, a les mans de la qual "fidels entre totes" va posar el poeta el seu testament i a qui de plena justícia podem concedir l'honor d'ésser la darrera dona en la vida de l'autor, hi ha una llarga llista." "Des que va abandonar la ciutat natal el 1897 fins que morí, l'autor va viure perpètuament "convidat" i canviant contínuament de residència."

"Rilke és, després de Nietzsche, un dels autors més decididament i explícitament anticristians de la literatura alemany -basta llegir per damunt les Visions de Crist, la Carta d'un jove obrer, o la carta que el poeta va escriure, des de Ronda, a la princesa de Thurn und Taxis el dia 17 de desembre de 1912". "De la doctrina de Jesús, Rilke ataca de manera especial l'apologia de la penitència, el menyspreu dels sentits i la promesa d'un món ultraterrenal al qual cal condicionar, i sacrificar, la vida d'aquí."

"A l'Acadèmia militar comença ja la gran rebel·lió de Rilke; allà, diu ell mateix, va començar "un camí cap a dins i que du al bessó més pregó d'un mateix"." (32)

El 1896 se'n va de Praga cap a Munich (breu estada a Venècia), on el 1897 coneix Lou Andreas Salomé, acabada de casar amb l'iranòleg Carl Andreas. "Aquest matrimoni no l'impedí de tenir relacions íntimes amb qui li va interessar." "Encara que el gran amor que va néixer entre els dos [...] va patir crisis i va acabar de manera un poc brusca el mes d'agost de l'any 1900, després del segon viatge a Rússia, l'amistat entre l'escriptora i el poeta va romandre sempre viva." "El nom de Rainer, amb el qual l'ha conegut la posteritat, és obra també de Lou. L'antic nom va passar a ésser per al poeta -i aquesta fou segurament la intenció de la seva amiga- el símbol del seu jo antic; Rilke anomenava a René "L'altre"." Li dedica el poema "Apaga aquests ulls meus" i també un llibre Per festejar-te, amb 48 poemes i que per desig de Lou no va publicar. Fa diversos viatges amb Lou, però els més importants, entre abril de 1899 i agost de 1900 són els dos viatges a Rússia; el primer, de dos mesos, amb Lou i el seu marit, i el segon sols. Visitaren Tolstoi, i "van conviure amb pagesos russos" En una carta "a una amiga jove" diu: "El més decisiu fou Rússia: perquè, als anys 1899 i 1900, em va obrir un món que no admet comparació amb res, un món de dimensions inaudites, sinó perquè, pel que allà s'oferia d'humà, em va concedir la gràcia de sentir-me fraternalment en mig d'éssers humans." "Rússia fou per a l'autor l'epifania de la participació silenciosa, apassionada, inconscient de l'home en la vida universal." "Llibre del pelegrinatge": "A diferència del que passa en la tradició cristiana, l'home no és aquí l'obra de Déu sinó que és aquest qui és l'obra de l'home. Aquesta obra no és mai quelcom acabat, és quelcom que es fa contínuament, el constant autotrascendir-se de l'ésser humà en les coses que crea i amb les que tracta"

"En una carta a Lou Andreas-Salomé escrita des de Roma el 15 d'abril de 1904, diu:
Ma mare ha vingut a Roma i encara és aquí. La veig ben poques vegades, però, ja saps, cada vegada que em trobo amb ella és com una espècie de recaiguda".

"les Històries del Bon Déu li farien conèixer un dels amors més ardents i conflictius de tota la vida, la pianista Magda von Hattingberb -"Benvenuta", com l'anomenaria Rilke-, la qual, fascinada per la lectura de l'obra, li va escriure a principis de 1914" (51)

El 1900 va a Worpswede, on vivien en comú un grup d'artistes, prop de la natura. Hi coneix Paula Becker i Clara Westhoff, deixeble de Rodin i amb qui es casarà el 28 d'abril de 1901; es separen, després de tenir una filla, l'estiu de 1902, però no de manera violenta.

"Noves poesies representa la culminació dels intents de poesia plàstica que, com hem dit, trobam ja al Llibre de les imatges. El Malte representa en certa manera una continuació de la via intimista de El llibre d'hores." "Què és el que Rilke va cercar i va trobar en Rodin? Per una banda la realització concreta -en un artista-artesà, en un taller, en unes obres, en una manera de viure i crear- de les seves aspiracions d'un art objectiu; l'encarnació viva del seu nou credo poètic." En la carta "a una amiga jove" diu: "Sota la influència de Rodin, que m'ajudà a superar una certa superficialitat lírica, un barat "més o menys" (sorgit d'uns sentiments vivament agitats però sense desenvolupar) per mitjà del compromís, fins al màxim, de treballar davant la Natura, com un pintor o un escultor, en una activitat implacable de comprendre i plasmar" I en una carta a Clara de 5-9-1902: "Rodin... no pot enfollir. La seva obra està devora ell, com un gran àngel, i el protegeix" Amb les seves "noves poesies" el poeta intenta "transformar l'angoixa en coses", com al poema "La pantera", que "vol expressar també en una imatge -un símbol- l'acorralament que el sentiment d'omnipotència creadora del poeta experimenta en xocar amb l'estupidesa del món exterior de tots els dies."

"El vertader amor és el pur moviment cap a res, l'"amor intransitiu", l'anhel sempre creixent però sense resposta." En una carta a Lou de 28-12-1911 diu: "Déu sap que el teu ésser fou la vertadera porta per la qual vaig accedir per primera vegada a l'aire lliure." (77)
Llegeix Goethe, Hölderlin... Viatja molt i té una intensa vida sentimental. "A més d'aquests múltiples amors, en un pla completament distint, una nova dona entra en la vida de Rilke, la princesa Maria von Thurn und Taxis", vint anys més gran, de la qual fou hoste diverses vegades al castell de Duino, a la costa de l'Adriàtic. En una carta d'11-1-1922 li escriu: "li puc anunciar el final de les Elegies: ¡DEU! [... la darrera] acabo d'acabar-la. Tot en pocs dies: fou una tempesta sense nom, un huracà de l'esperit; totes les fibres del meu ésser s'han estremit -ni pensava a menjar"

"¿Què són les Elegies de Duino? Romano Guardini dóna aquest subtítol al llibre que ha escrit sobre aquests poemes: una interpretació de l'existència humana. I, efectivament, això és el que són les Elegies. Tot el cicle planteja fonamentalment tres qüestions: ¿què és l'home?, ¿quin és el seu lloc a l'Univers? i [...] ¿quina és la missió del poeta? Per respondre a aquestes tres preguntes, especialment a la segona, Rilke desplega la grandiosa escenografia d'un cosmos tancat, coherent i absolutament original [...]. Les figures fonamentals d'aquest món són: les coses, l'animal, el nin, l'amant, l'heroi, els que moriren joves, el moribund i -dalt de tot de la piràmide- l'àngel. Alguns dels seus símbols més importants són: l'espai, la nit, el vent, la respiració, la flor, la figuera, l'ocell, el sortidor, el riu, el mirall..." "En el món poètic de Rilke l'arbre significa el pas de la terra al cel, del visible a l'invisible; arrelat al fons de la terra, creix cap al cel, treu flors i dóna fruits." Les fa amb ritme dactílic (només la 8 amb ritme iàmbic).

Elegia I:

"Hi ha un document preciós per a la interpretació de les Elegies que és la carta que el poeta va escriure a Witolk Hulewicz, el traductor d'aquests poemes al polonès, el 13 de desembre de 1925. Rilke hi defineix l'àngel com "aquell ésser en el qual la transformació del visible en invisible que nosaltres portem a terme apareix com realitzada ja d'una manera total". L'àngel es troba en l'esfera del terrible; per això la seva presència ens aniquilaria [versos 2-4]. D'aquesta esfera, l'única part que a nosaltres ens és accessible és el bell [versos 4-7]. El bell es troba en les immediacions de l'esfera angèlica -que és l'invisible que prové del visible- perquè és el primer grau de desobjectualització de la cosa, ja que en aquest status -el de la bellesa natural o el de la bellesa artística- la cosa exhibeix només el seu ésser en tant que relació -un concepte central a les Elegies-, en tant que gest o posat. Abandonar els objectes com a finalitats en si mateixes dels nostres interessos i afanys concrets i retenir-ne la simple relació que tenen amb nosaltres i amb les altres coses és la tasca de convertir el visible en invisible, una tasca que l'àngel ha duit a terme ja del tot."

"La fosca de la nit, la incorporeïtat de l'espai i el llenguatge sense paraules del vent són els símbols que Rilke usa per expressar aquest món invisible format únicament per les relacions que les coses contreuen amb l'home i entre si. Els qui tal vegada poden comprendre aquest vent són els amants -en la mesura en què l'amor és un sortir de les relacions del "món interpretat"-, sempre que no s'ocultin l'un a l'altre l'espai universal que es troba davant del seu anhel i no facin del seu amor una relació possessiva, és a dir una relació més, dins del món d'interessos concrets de l'home."

"L'home no es pot adreçar ni als àngels ni als animals, ha de recórrer a les coses." (92) "Les coses demanen a l'home que dugui a terme la seva missió de portar-les al món de l'invisible [versos 26-27]. No hi ha, per tant cap auxili, ni per part dels àngels, ni dels homes, ni dels animals ni de les coses. L'home es troba sol i ha de complir una missió [v. 31-34] A l'home, cabussat en els seus interessos concrets, "tot sembla que li anuncia una estimada", és a dir un objecte posseïble d'amor, quelcom que convertirà l'amor en una relació transitiva, que acaba i s'exhaureix en quelcom -o en qualcú- concret, no en una relació llançada a l'espai còsmic i de la qual després parlarà el vent. D'aquí que aquells que tal volta puguin ésser capaces de dur a terme aquesta missió siguin les amant abandonades pel seu estimat -el poeta cita en aquesta Elegia Gaspara Stampa-; també l'heroi, perquè per a ell el fracàs -com per a l'amant l'estimat- no fou més que el pretext per posar en moviment un gran anhel, una relació que, en no consumar-se -i consumir-se- en l'objecte, està destinada a l'espai universal, al món de l'invisible" Vegeu versos 51-54.

"Només els humans distingim entre l'àmbit dels vius i el dels morts; els àngels no saben si caminen entre vius o entre morts"

"L'Elegia acaba il·lustrant aquest pensament amb la llegenda de Linos, el semidéu adolescent, les lamentacions per la mort del qual donaren lloc al naixement de la música. [...] L'àmbit de la música és el temps humà despullat de l'objectualitat de tot allò per on aquest temps circula: en la música sonen -suren, com suraven el l'espai les relacions despreses de les coses- les relacions temporals sense objectes: esperances sense ningú que esperi res ni res que sigui esperat, penes sense ningú que se'n lamenti ni res del que hom hagi de lamentar-se, alegries, entusiasmes, tristeses sense motiu ni subjecte."

Elegia VI

"hi ha un tipus d'homes que, igual que la figuera, no es detenen en la seva floració: són els herois. L'heroi és l'home que ha complert la divisa formulada bellament als primers versos dels Sonets a Orfeu que Rilke considerava els més importants del conjunt (II, 12 i 13): Vulgues la transformació. Oh, entusiasma't per la flama / anticipa't a tot comiat, com si l'haguessis deixat enrera. [... L'heroi] no es va detenir en cap estadi sinó que, en perill sempre i irrompent sempre contra el destí, va fer de la seva vida una ascensió constant cap a la saó del seu fruit." (113)

Elegia VII

"és una exaltació de l'ésser humà com aquella criatura que, encara que distant de l'àngel, és abocada al seu regne i es mou ja en els llindars del seu imperi. La veu de l'home ja no ha d'ésser més la veu del que, com l'alosa, desitja atreure l'altre -en aquest cas l'àngel- sinó la del que diu les coses del món visible per transformar-les en invisibles." (114) "La veu de l'home ja no és el reclam de l'alosa que cerca una parella sinó un llenguatge que sobrepassa de molt el de l'amor transitiu d'aquesta au i anuncia el futur del món transformat. " (115) "Aqueixa veu concita no només els amants, els éssers més propers al món invisible, sinó també les al·lotes que moriren joves i els nins, els que viuen en "la compactesa de la infància", que és molt allunyada del destí humà, la necessitat d'enfrontar-se amb les coses i d'"interpretar-les" en funció d'uns projectes concrets" (115-116)

"La veu del poeta és una veu que transforma el visible en invisible, que va del "món interpretat" al món angèlic, un camí d'anada. L'anhel de l'home es defineix per la seva polaritat en relació amb l'àngel; la distància entre l'un i l'altre, la quasi-inaccessibilitat del segon és el que li dóna al corrent humà la seva força. L'àngel ha consumat ja del tot aquesta obra; no pot tornar al nostre món, això contradiria el seu ésser d'àngel." (118)

Elegia VIII

"En aquesta Elegia Rilke utilitza per primera vegada la denominació de "l'obert" per designar el que no és el "món interpretat", és a dir l'espai interior, el món de les relacions, l'àmbit de totalitat aliè a la distinció entre vida i mort."

"A la primera estrofa, la més extensa del poema, trobem conceptes ja coneguts per nosaltres: els animals i els moribunds veuen l'obert; no així l'home, per a qui els ulls, com girats cap dins, són com ceps que no el deixen sortir fora. També els nins i els amants són molt prop de l'obert, però als primers els arrenquem del seu silenci i els duim al nostre món; els segons es solen ocultar l'un a l'altre l'espai lliure i converteixen el seu amor en una relació que acaba en un objecte, en definitiva en una anècdota del "món interpretat". El que fa que els animals i els nins vegin l'obert és el fet que ignoren la mort; l'home, en canvi, "només veu la mort"; per això davant ell no hi ha mai l'espai sinó el món [v. 14-16]"

"L'obert és l'"enlloc" perquè tota localització -aquí, allà, en aquest lloc, en aquell altre...- pertany al "món interpretat", és el resultat de la parcel·lació i dissecció que du a terme l'home amb les coses... mentre arriba la mort. Aquest "enlloc" no té "no" perquè el no és l'instrument de distinció [...]: això sí però no allò, fins aquí sí però no més enllà... L'obert és el "no vigilat" perquè és un àmbit en què han restat en suspens els interessos concrets de l'home, els seus afanys i esperances -la cobdícia...-, i amb el qual l'home manté únicament una relació d'un saber -subratllat per Rilke- superior." "L'animal, en canvi, no es veu a si mateix, no sap res d'ell mateix, no veu el seu propi estat [v. 41-42]"

"Hi ha dues cartes a Lou -de 20 de febrer de 1914 i de 20 de febrer de 1918- en què el poeta fa referència a aquesta classificació [... dels animals]. Els primers -pensem en els animals domèstics, el ca, per exemple- viuen en el món de l'obert però llastrats pel "que a nosaltres sovint ens sobrepassa", el record: foren engendrats i es desenvoluparen en un si matern i ara han de viure en un món més ample: d'aquí la seva preocupació i la seva melangia [v- 49-51]" (122) "Les "petites criatures", en canvi -Rilke cita com a exemple el moscard-, no han passat del si matern al món, per a ells tot és si matern [v. 52-53]. L'au es troba en una situació intermèdia: es desenvolupa i neix fora de la mare; viu en un espai doble: a l'aire, que és el seu món, i en el niu, que "és ja un petit si matern que li ha prestat la Natura"

"La penúltima estrofa torna a parlar de la condició de l'home, espectador de tot, girat cap a tot, sense poder guaitar mai l'obert, i interpretant i ordenant un món que l'ultrapassa."

Elegia IX

"L'home es vol fer amo de les coses, ja sigui apoderant-se'n físicament, mirant-les o identificant-se amb elles. Però [...] què ens emportem a l'altra banda [v. 21-22]

"No som aquí per apropiar-nos de les coses sinó per dir-les [v- 31-35] [...] el cor, l'òrgan de l'interior, de la transformació del visible en invisible, ha de glorificar el món davant de l'àngel; però aquest món, no "l'indicible", que pertany ja al domini de l'àngel i al qual home és un nou vingut [v. 55-58]"

Elegia X

"És l'Elegia èpica per excel·lència. Ens narra un viatge al regne de la mort, simbolitzat per la Vall dels Morts de l'antic Egipte" (126)

1a. estrofa: "el dia que el poeta pugui sortir de la seva encabotada visió negativa de la vida humana, aquell dia, paradògicament, començarà a estimar el dolor. Mentre viu en aquesta aferrissada visió", l'home dilapida el dolor -el banalitza-, procura i calcula la seva fi, no hi veu el que realment hi ha, l'altra cara de la vertadera alegria. [...] L'home únicament pot accedir a l'alegria plena a través de l'acceptació del dolor." (126)

v. 95-100: "El viatge a través del dolor ens ha duit a l'altra cara d'aquest, l'alegria. Aquesta alegria es troba a doll entre els homes, però no a "la fira" sinó en aquella vida que ha integrat al seu si el dolor." (129)

Rainer Maria Rilke. Las elegías del Duino. Madrid, Visor 2002. Traducció, pròleg, notes i comentaris d’Otto Dörr

Rilke, empès per Lou, contacta amb el psicoanalista Viktor von Gebsattel, però li escriu:
“Tal volta siguin exagerades les reserves que li vaig manifestar recentment (respecte a la psicoanàlisi), però en la mesura que em conec estic segur que si m’expulsen els dimonis, també els meus àngels passarien (diguem) un petit ensurt i, comprengui-ho, això justament és el que no pot passar.”

“La primera fou escrita en un sol dia, el gener de 1912 i la segona, pocs dies després, es tracta en les dues primeres d’un cas de sobtada inspiració. Durant aqueixa mateixa estada a Duino va començar a escriure la Tercera Elegia, que acabaria un any més tard a París. La quarta fou escrita a München el 1915, mentre vivia a casa d’una altra amiga, la Sra. Hertha Koenig. […] La cinquena elegia, juntament amb la Setnea i la Vuitena, les va escriure al Castell de Muzot, Suïssa, el 1922, deu anys després de començat el cicle. La sisena la va començar a Ronda el 1912, la va continuà a París el 1914, per acabar-la també a Musot el 1922. La Novena semblantment, la començà a Toledo i l’acabà a Muzot el 1922. La Desena, a pesar de representar com una apoteosi final fou començada a Duino el 1912, continuada a París el 1914 i acabada, com la majoria, a Muzot.”

Rilke en una carta al traductor al polonès de les Elegies [Otto Dörr, diu que és l’editor], Witold Hulewicz de 1925:
“A les elegies… la vida es fa una altra vegada possible; encara més, ella experimenta aquí l’acceptació definitiva, aqueixa que… no va poder assolir el jove Malte… A les elegies l’acceptació de la vida i de la mort se’ns mostren com una mateixa cosa. Admetre l’una sense l’altra és… al cap i a la fi una limitació que exclou tot l’infinit. La mort és el costat de la vida apartat i no il·luminat per nosaltres: hem de fer l’intent d’assolir la màxima consciència de la nostra existència, la que està domiciliada a ambdós àmbits il·limitats i es nodreix dels dos inesgotablement… No hi ha un aquí i un allà, sinó la gran unitat en la qual també habiten els éssers que ens superen, els àngels…”.

“[Els Sonets a Orfeu] – i no podia ésser d’altra manera- tenen el mateix origen que les Elegies i el fet que hagin sorgit bruscament contra la meva voluntat i en relació amb una al.lota morta prematurament els acosta més a la font del seu origen; aqueixa relació és una referència més cap al centre d’aquell regne la profunditat i influència del qual compartim en totes parts i il·limitadament tant amb els morts com amb els que encara no han nascut. Nosaltres, els d’aquí i ara, no estam ni un moment satisfets del món temporal, però tampoc fermats a ell, sinó que passam permanentment cap al món anterior, cap al nostre origen, com també cap al nostre ulterior, el d’aquells que vindran després de nosaltres. En aquell màxim ‘món obert’ existeixen tots. La temporalitat es precipita en tots sentits en un ésser profund. I així, totes les conformacions del d’aquest món no només s’han d’usar ajustades als límits que imposa el temps, sinó que, tant com puguem, les hem d’integrar en aquestes significacions superiors en que tenim part. Pe``o no en el sentit cristià (del qual m’allunyo cada vegada amb més passió), sinó amb una consciència purament terrenal, profundament terrenal, beatament terrenal, hem d’introduir l’aquí vist i tocat en un cercle més ampli, en el més ampli possible. No en un ‘més enllà’ l’ombra del qual enfosqueix la terra, sinó en una totalitat, en l’enter. La natura, les coses del nostre tracte quotidià i del nostre ús són, per cert, provisionals i caduques, però són, mentre som aquí a la terra, la nostra propietat i la nostra amistat; elles són consabedores de la nostra alegria i de la nostra misèria i ja foren les confidents dels nostres avantpassats. Així, no només no hem de desqualificar ni degradar el d’aquí sinó que precisament per la seva provisionalitat, que comparteix amb nosaltres, aquestes aparences i aquestes coses han d’ésser enteses i transformades per nosaltres per mitjà de l’enteniment més entranyable […] ¿Transformades? Sí, perquè la nostra tasca és aquesta: impregnar-nos d’aquesta terra provisional i caduca tan profundament, tan dolentment, tan apassionadament, que la seva essència ressorgeixi una altra vegada en nosaltres, invisible. Som les abelles de l’invisible. Nous butinons éperdument le miel du visible, pour l’accumuler dans la grande ruche d’or de l’Invisible. Les elegies ens mostren (a nosaltres mateixos) en aquesta tasca, en la tasca d’aquest constant transformar l’amat visible i tangible en l’oscil·lació i l’agitació invisibles de la nostra naturalesa, això introdueix noves formes de vibració en… l’univers…”.

“La terra no té cap altra sortida que la de fer-se invisible en nosaltres que prenem part en l’invisible com una part del nostre ésser, i tenim aparences (com a mínim) de participar en ell, i podem augmentar les nostres possessions de la invisibilitat mentre som aquí; només en nosaltres es pot consumar aquesta transformació íntima i duradora del visible en invisible, en quelcom que ja no depengui d’ésser vist i palpat, així com el nostre propi destí es fa cada dia en nosaltres més present i al mateix temps més invisible.”

“Si es comet l’error d’aplicar a les Elegies i als Sonets els conceptes catòlics de la mort, del Més Enllà i de l’Eternitat, hom s’allunya totalment del seu sentit i es causa un malentès de cada vegada més gran. L’àngel de les elegies és aquella criatura en la qual apareix com a ja consumada aqueixa tasca que venim realitzant de transformar el visible en invisible. Per a l’àngel de les elegies totes les torres i palaus del passat existeixen encara, perquè fa temps que ja són invisibles i les torres i els ponts de la nostra existència ja són invisibles, però encara (per a nosaltres) perdurables en la seva materialitat. L’àngel de les elegies és aquell ésser que garanteix el reconeixement en l’invisible d’un grau superior de realitat. I per això és ‘terrible’ per a nosaltres, perquè nosaltres, els seus amants i transformadors, continuem depenent del visible. Tots els móns de l’univers es precipiten cap a l’invisible, com cap a la seva més propera i profunda realitat. Algunes estrelles es consumeixen directament i desapareixen en la consciència infinita dels àngels; altres depenen dels éssers que les transformen lentament i fatigosament i en el terror i fascinació de les quals assoleixen la seva propera realització invisible. Nosaltres som… els transformadors de la terra: tota la nostra existència, els vols i les caigudes dels nostres amors, tot ens capacita per a aquesta tasca…”.

“Les elegies i els sonets es recolzen recíprocament i permanentment i jo considero com una gràcia infinita el fet que amb el mateix alè hagi pogut desplegar jo aquestes dues veles: la petita vela dels sonets i la gegantesca vela de lona blanca de les elegies.”

Segona elegia:

Diu Rilke: “L’àngel de les Elegies és aquella criatura en la qual apareix com a ja consumada aquesta tasca que venim realitzant de transformar el visible en invisible.”

“L’àngel reflecteix la seva bellesa (la irradia), però no la perd, perquè la recull una altra vegada”
“El nostre moviment vital és també el d’irradiar, però a la manera més aviat de vessar-se, ja que no recuperem l’energia perduda, com sí que ho fan els àngels.”

“El cim de l’amor dura només un instant i no assoleix a ésser eternitat, sinó més aviat anhel d’eternitat. Perquè després de la por a la fusió i a la pèrdua d’identitat que comporta l’amor (“el terror de les primeres mirades”), així com de les moltes esperes (“la nostàlgia a la finestra”) i de la càrrega de la quotidianitat (el passeig junts pel jardí), ¿continuen essent ells amants encara?”

Setena elegia:

“La setena elegia comença definint la missió del poeta: ell no necessita reclamar l’atenció de ningú, sinó més aviat, amb tota la llibertat possible (“veu emancipada”), salvar les coses per mitjà de la paraula.”
“Amb el seu cant en primavera l’ocell crida l’estimada que encara desconeix. La mateixa cosa li pot passar al poeta.”

“Amb una sola frase és capaç de descriure quelcom essencial al món dels nins: la fantasia (“per a vosaltres, nens, una cosa, / un cop presa pot valer per moltes coses”). Per al nen un tros de fusta pot ésser un cavall, o un petit matoll darrera la casa es pot convertir en un selva. I llavors adverteix els nen que aquest destí d’adult, que ells freqüentment anhelen, mai no superarà en riquesa la “densitat de la infantesa” i els recorda també que ells, només respirant, ja tenen un accés a l’amplitud del vertaderament real (“el lliure”) molt més ràpid i perfecte que l’adult, pres com està en el “món interpretat”.”

L’home ha d’interioritzar algunes coses a través d’aquest procés [de l’avenç de la tècnica], salvar-les de la destrucció (“… enfortir en nosaltres / la conservació de la forma encara reconeguda”). I aleshores les podrà mostrar a l’àngel, qui, en contemplar-les, les traurà del temps (“Àngel, a tu t’ho mostro encara / aquí en el teu mirar s’alça per fi ara redimit”). I ¿quines són les coses que l’home amb orgull pot mostrar davant l’àngel?. En primer lloc, l’arquitectura […] l’escultura […] la música […] i finalment, l’amor, com un impuls transcendent, representat per l’al.lota amant “solitària a la finestra nocturna”.”

“En definitiva, el poeta prega a l’àngel que salvi les coses en contemplar-les i eternitzar-les, però al mateix temps es defensa de la seva vinguda, ja que aquesta encara podria ésser capaç de destruir-lo.”

Vuitena elegia:

“escrita en només dos dies el febrer de 1922 al Castell de Muzot”

“Per ‘l’obert’ no s’entén el cel, l’aire i l’espai, que també són per al qui contempla i jutja, ‘objectes’ i per això coses opaques i tancades. L’animal, la flor és tot això sense adonar-se’n i per tant té davant ell i més enllà d’ell aquella indescriptible llibertat oberta que tal volta no tingui com a equivalent els primers moments de l’amor, allà on un home veu en l’ésser estimat la seva pròpia amplitud i sent que s’eleva a déu”.
“Aquests animals capaços de veure “l’obert” desconeixen la mort, la que només nosaltres, els humans, som capaços de veure.”

“El nen és capaç encara de fondre’s i perdre’s en “el pur” i “no vigilat”, però aviat és despertat bruscament”
“Els altres que poden tenir accés a l’obert són els moribunds o els ancians, aquells que tenen la mort a prop, perquè ells ja no la veuen i en no veure-la poden mirar “cap enfora”, cap a “l’obert” amb “’amplia mirada animal”. Els amants podrien també tenir accés a l’obert, el que “com per descuit se’ls entreobre darrera l’altre”, però passa que ells s’obstrueixen l’un a l’altra la visió de “l’obert” i en la mesura que no poden escapar l’un de l’altre (“però cap passa per damunt d’aquest”) queden altra vegada presos del món interpretat (“i una vegada més es construeix el món per a ell”).”

“On nosaltres veiem futur, l’anticipació, el projecte, l’esperança, però també el fi, l’animal veu el tot “i es veu en tot sanat per a sempre”.”

[“la primera pàtria” és el si matern]

Novena elegia:

“Una de les primeres contradiccions que el poeta destaca és la que hi ha entre l’”evitar” i l’”anhelar” el destí. Tractem d’evitar el pas del temps, perquè ens du indefectiblement a una fi que desconeixem, però al mateix temps vivim en l’esperança que el futur ens durà la plenitud.”
“Com podríem justificar aqueixa peculiar existència humana amenaçada per la mort desconeguda i atreta pel destí heroic, amb la seva mort primerenca?” “No per la felicitat”. “Tampoc per la curiositat”. El que dóna sentit a la nostra existència és que les coses del món ens necessiten, encara que siguem tan fugaços com elles mateixes”.
“La missió de l’home a la terra pot ésser simplement el “dir” les coses.
(“Aquí hi ha el temps del deïble, aquí la seva pàtria”)

“La terra ens demana que la transformem a través del nostre amor en quelcom invisible i etern (“No és el teu somni ésser invisible alguna vegada”).”
“en eternitzar-les ell mateix podrà superar la transitorietat del temps i per tant no s’angoixarà davant la mort.”
“Tampoc no és necessari lamentar la pèrdua de la innocència infantil ni la incertesa del futur, perquè “ni la infantesa ni el futur minven” i ara una “abundància de vida brosta del meu cor”.

Desena elegia:

La va començar al castell de Duino el 1912, la continuà el 1914, i la va acabar, al castell de Muzot el 1922.

L’elegia comença amb un cant joiós (“Que jo un dia… elevi el meu cant joiós i gloriós… i que el fluir del meu semblant em faci més lluminós… etc.”).”
(“que jo elevi el meu cant als àngels que ens són propicis”).

SOBRE ELS SONETS

Barjau, Eustaquio. Rilke. Barcelona, Barcanova, 1981.

"Els Sonets a Orfeu sorgiren sense dificultat, "simultàniament amb l'impuls dels grans poemes (les Elegies)"; són "un petit conjunt de treballs sorgits d'aquestes", "un regal addicional", "una cosa com el natural a la sobreabundància".

"Per entendre el sentit d'aquest llibre convé recordar el mite d'Orfeu, el poeta-músic, fill del rei de Tràcia i la musa Calíope, que encisava tota la Natura amb el seu cant i a qui fou donat transposar els llindars de l'altre món -on, amb la seva música, va seduir també Hades i Proserpina- per seguir la seva estimada Eurídice [...] Orfeu és un poeta-músic, un cantor que té la virtut de provocar estranys efectes en la Natura , per últim, un ésser a qui li ha estat concedir d'habitar els dos móns, descendir al món dels morts i tornar al dels vius."

"Mentre aquelles [les Elegies] presenten un univers tancat i coherent, en aquests [Els Sonets a Orfeu] hi trobem un món àgil i divers; el que en els deu grans poemes és un lent i fatigós ascens de l'humà a l'angèlic, en els cinquanta-cinc sonets és un lliure basquejar del deu de la música per la Natura dispensant arreu la gràcia del seu art."

"La poesia de Rilke és una extrema i fascinant experiència de l'esperit" (142)

Rilke, Rainer Maria. Sonetos a Orfeo. Madrid, Visor, 2004. (Trad. i comentaris d’Otto Dörr).

“Tot el cicle dels 55 Sonets a Orfeu fou escrit per Rilke en un rapte d’inspiració el febrer de 1922, alguns dies després d’acabades les famoses Elegies de Duino.”

Dedicats a Orfeu, el semidéu, l’àngel, que després de baixar als inferns a cercar Eurídice “es va dedicar a encantar la naturalesa amb la seva música”.

Primera part

Sonet III

“Per a Orfeu el cant “és existència” (Dasein), és a dir, ésser en el més propi sentit de la paraula”. “l’existència és la característica sobirana de l’ésser.”
Orfeu també és transformació.

Sonet IV
“El poeta diu als tendres, als amants, que abandonin el seu aïllament egoista, la seva solitud a dos, per obrir-se a l’univers, a la totalitat, a ‘l’obert’ de la Vuitena Elegia”.

Sonet IX
“El poeta manifesta amb tota decisió que la vertadera lloança “la lloança infinita”, només pot ésser expressada per aquell que sigui capaç de traspassar el límit entre la vida i la mort (elevar “la lira també entre les ombres”).”

Sonet XX
“El poeta es demana què li podrà donar com a ofrena digna a Orfeu”
“El poeta no es queda en la consciència del paisatge i de la seva pròpia bellesa, que ha adquirit el cavall, sinó que va més enllà i encara l’imagina “escoltant” i “cantant”, és a dir, transfigurat. Això significa que en el cavall ja s’ha fet realitat el miracle d’Orfeu amb la seva lira: que els animals aprenguin a escoltar (la música) i a participar en el cant, ja que aquesta és l’única via possible d’accedir a l’esperit.”

Sonet XXI
“D’èxit només en tindrà aquell que conegui l’alegria (“el més alegre ho aconseguirà”), ja que la malenconia impedeix el coneixement i la creació en qualsevol forma.”

Sonet XXVI
Ovidi i Virgili “sostenen que l’odi de les Mènades va tenir l’origen en un amor descontrolat d’aquestes cap al déu músic i poeta [...] que les duia a no poder tolerar la seva fidelitat per Eurídice.”

Segona part

Sonet I
“Intenta una descripció del fenomen de la respiració”
“en el grec clàssic una mateixa paraula designava aire i esperit: pneuma.”

Sonet IV
“Rilke s’inspirà per escriure aquest sonet en la famosa tapisseria medieval “La dama i l’unicorn”, que es troba a París, al Museu de Cluny”.

Sonet XII
“És interessant destacar el fet que cada una de les estrofes fa al·lusió respectivament a un dels quatre elements que, per als antics, constitueixen la realitat: el foc, la terra, l’aigua i l’aire. Així, a la primera estrofa el poeta ens diu, “sigues entusiasta de la flama”; en la segona ens adverteix del dur i del perill de la nostra petrificació (la terra); a la tercera és sens dubte l’aigua l’al·ludida quan diu: “qui es vessa com una font...”; per últim, en el segon tercet apareix l’aire en la imatge de la transformació de Dafne, que vol, “des que se sent llorer, que tu et converteixis en vent”.”
“En el primer tercet el poeta ens proposa una altra forma de transformació: el fluir.”

Sonet XIII
“Rilke va manifestar en una oportunitat que aquest sonet era el que sentia més proper i que vindria a ser “en últim terme el més vàlid de tots”.

Rilke, Rainer Maria. Sonetos a Orfeo. Barcelona, Lumen 1983. (Pròleg i trad. de Carlos Barral).

Primera part

Sonet XXVI
“Orfeu mor per eternitzar la poesia, perquè el segueixi una casta d’homes en deute, oients i boques de la natura.”

Segona part

Sonets XII I XIII
“La metamorfosi. Das Wandlung, amb un sentit total de canvi, de transformació, de metamorfosi, és el tema capital dels Sonets. Repetidament al·ludida al llarg dels textos de la primera part de manera directe i indirecte [...] cristal·litza en la segona en els sonets XII i XIII, que operen com a nucli doctrinal del llibre. La transformació rilkiana és com una subtil destil·lació del sistema que consignifica tota l’obra del poeta. En els Sonets és cantada com una moral de la vida extrema, com un conducta circumscrita pel coneixement últim de l’ésser del món, elegíac, com si s’exhalés de la veu del déu que s’esvaneix. Implica una consciència dolorosa de la unitat del món; dolorosa en tant que l’home és l’únic factor de la naturalesa que la ignora i la desment. La mort i el canvi –metamorfosi- amb les coses són els dos únics mitjans d’encadenar l’humà en l’ordre total. Fluència, existència, creació, són proclamades com a destí conscient; cal l’abandó a cada forma, a cada estat limitat per la separació, per tal que l’home –que ha de rajar com una font- es compleixi en el tot i sigui conegut pel coneixement.”
El poema XII crida a la transformació i condemna la immobilitat.
El poema XIII “Com una taula de moral articula sis preceptes: la voluntat de la mort, la metamorfosi en la mort d’Eurídice –poema fet substància d’amor-, la celebració, el sacrifici pel cant, el total i definitiu lliurement.”

Sonet XXIX
“El darrer poema del llibre repeteix en un més íntim els mateixos preceptes a un amic de Wera [la ballarina morta, detonant dels sonets]. [...] De bell nou és dita la necessitat de la transformació, del sacrifici en l’exaltació del tot, de la metamorfosi, de la seva consciència; i es tanquen sonet i obra amb dos versos lapidaris, que fixen una definició de la doctrina total:
a la terra quieta digues: jo flueixo.
A l’aigua impetuosa fes esment: jo sóc.”

Nadal, Guillem. "Pròleg" a: Rilke, Rainer Maria. Cançó de l'amor i de la mort del corneta Cristòfol Rilke. Mallorca [Gràfiques Miramar] 1957

Rainer Maria Rilke nasqué a Praga el 4 de desembre del 1875 [...] va créixer com a fill únic i en certa manera aviciat, d'un matrimoni malavingut. Els pares se separaven l'any 1884 i ell quedava vivint amb la mare. [...] Més tard, als onze anys d'edat i contra l'opinió de la mare, mes amb prou il·lusió per part seva, fou destinat pel pare, a la carrera militar i va passar cinc anys, plens d'angúnia, a les acadèmies de Sant Pölten i Märich-Weisskirchen. [...] Els sofriments que se'n seguiren i la creixent falta de salut feren que en 1891 passés a l'escola comercial de Linz, on, al contrari, fou prou estimat i distingit de tothom.

Un any més tard Rilke començava a Praga els estudis per preparar-se a la professió d'advocat. Mes ja des dels seus anys de joventut l'empenyia a escriure una vocació irresistible. En 1894, publicava el seu primer llibre de poesies, i altres el seguien en 1896 i 1897. [1896] la coneixença de Lou Andreas-Salomé, l'esposa russa del professor Andreas, filla d'un general de l'Imperi, que fou des de llavors l'amiga fidel de tota la vida. Seguint a Lou, va passar Rilke a la Universitat de Berlín i féu més tard, en 1899 i 1900, els dos viatges a Rússia que tal transformació operaren dins la seva ànima.

Fou després dels segon dels viatges a Rússia quan Rilke exposava l'escultora Clara Westhoff, deixebla de Rodin, que havia coneguda a Worspede (colònia d'artistes a la vora del Mar del Nord), on havia passat, en un ambient bohemi i pagès, l'estiu del 1900. La vida matrimonial a Westervede, vora Bremen, no va durar gaire. Poc després de la naixença d'una filleta, i empès per la dificultat de mantenir la petita família, resolgué, d’acord amb la seva muller, traslladar-se a París, on havia obtingut l'encàrrec d'escriure un treball sobre Rodin. I aquest fou un altre dels viatges decisius en la seva vida. Del 1902 al 1904, es pot dir que, amb interrupcions més o menys llargues, Rilke va romandre a París, i aquella ciutat esdevingué per a ell una "segona pàtria espiritual".

La descoberta de Van Gogh a l'estiu del 1907, i sobretot la de Cézanne, un poc més tard, l'ajudava també a comprendre com s'havia de veure la realitat i transformar-la, sense cap mena de sentimentalisme, d'una manera purament objectiva. I així, dins les "Noves Poesies", publicades en 1908, ja no hi ha més "música", sinó "realitats". Ens trobem en el regne de les coses.

Per altra part els hospitals de la gran ciutat, els patètics barris de bohèmia i l'espectacle constant de la misèria física i espiritual que l'envoltava, són responsables de la tercera part del "Llibre de les Hores", escrita en 1903 sota el títol, tan expressiu de "Llibre de la Pobresa i de la Mort".

Es pot dir que així com les "Noves Poesies" són el llibre de Rodin, "Malte" és el llibre de París. El publicava, a la fi, en 1910.

Fou al castell de Duino, a la vora del mar Adriàtic, on després de ser, amb altres artistes, l'hoste de la princesa tota la tardor -passada entre discussions literàries i filosòfiques, excursions a Venècia i passejades per la costa veïna-, es va quedar tot sol a l'hivern del 1912. [Aquí comença les elegies]

La guerra del 1914 separava Rilke quasi definitivament del seu París i el trobava a Munich, deprimit i més sol que mai, després d'una curta però intensa experiència amorosa.

Cercant pau i redós, i acomiadat per la seva muller i per Lou (a les quals, sense sospitar-ho, veia per darrera vegada), Rilke partí de Munich, el mes de juny de 1918, cap a Suïssa, on amb curtes interrupcions, com dos viatges a París i un a Venècia, havia de viure fins a la seva mort. [Escriu les Elegies i els Sonets a Orfeu] Escrites dins l'espai de tres setmanes, les dues obres es complementen, i deia més tard Rilke que havia estat una "gràcia infinita" el poder "omplir amb una mateixa alenada aquestes dues veles -la petita i rogenca dels sonets i la gegantina vela blanca de les Elegies-"

moria al Sanatori de Valmont, el 29 de desembre del 1926

ALTRES ESCRITS SOBRE RILKE

Heidegger, Martin. "¿Y para qué poetas?". Caminos de bosque. Madrid, Alianza, 1995

""... ¿i per a què poetes en temps de penúria?", demana l'elegia de Hölderlin "Pa i Vi"."
"Amb la vinguda i el sacrifici de Crist s'inaugura per a l'experiència històrica de Hölderlin, el fi del dia dels déus. Ve el capvespre."
"Per a Hölderlin, és Dionís, el déu del vi, el que deixa aquesta petjada [que els poetes saben veure, i per això: poetes en temps de penúria] als sense déu en mig de les tenebres de la seva nit del món. Efectivament, el déu de la vinya conserva en aquesta i en el seu fruit l'essencial relació mútua entre la terra i el cel en tant que lloc on se celebra la festa nupcial d'homes i déus." "La paraula del rapsode preserva encara la petjada del sacre. Ho diu el cant dels Sonets a Orfeu (1a. part, XIX) [...] "Només el cant sobre la terra / consagra i celebra"."

"No només no estam preparats per a una interpretació de les Elegies i Sonets, sinó que tampoc no l'hem de fer, perquè l'àmbit essencial del diàleg entre el poetitzar i el pensar només pot ésser descobert, assolit i meditat lentament. ¿I qui pot pretendre avui estar tan familiaritzat amb l'essència de la poesia com amb l'essència del pensar i a més ser suficientment fort com per dur l'essència d'ambdós a l'extrema discòrdia i d'aquesta manera fundar el seu acord?"
"Que el poetitzar també sigui un assumpte del pensar és quelcom que hem de començar a prendre en aquest moment mundial"

Heidegger comenta aquest poema de Rilke, escrit el juny de 1924, com a dedicatòria a una edició de Malte al baró Lucius:

Com la natura abandona els éssers
al risc del seu obscur desig sense
protegir-ne cap en particular en el solc i el brancam,
així, en el més profund del nostre ésser, tampoc nosaltres
som més volguts; ens arrisca. Només que nosaltres,
m és encara que la planta o l'animal,
marxem amb aquest risc, el volem, a vegades
(i no per interès) fins ens arrisquem més
que la pròpia vida, almenys un buf
més... Això ens crea, fora de tota protecció
una seguretat, allà, on actua la gravetat de les
forces pures; el que finalment ens resguarda
és la nostra desprotecció i el que així la giréssim
cap a l'obert quan la veiérem amenaçar,
per tal de, en algun lloc del més ample cercle,
allà on ens toca la llei, afirmar-la.

"El fonament dels éssers és la natura. El fonament de l'home no és només del mateix tipus que el fonament de les plantes i animals. El fonament és, aquí i allà, el mateix. És la natura com a "plena natura" (Sonets, segona part, XIII). [...] L'ésser de l'ent és la voluntat [...] La relació de l'ésser que fonamenta amb l'ent fonamentat és, aquí amb l'home o allà amb la planta i l'animal, la mateixa. Consisteix que l'ésser "abandona al [seu] risc" el corresponent ent. [...] Tot ent és arriscat. L'ésser és el risc per excel·lència. [...] En la mesura en què Rilke representa la natura com a risc, la pensa metafísicament a partir de l'essència de la voluntat. Aquesta essència s'oculta encara tant en la voluntat de poder, com en la voluntat en tant que risc. La voluntat és present en tant que voluntat de voluntat."

"La gravetat de les forces pures, el centre inaudit, la pura percepció, la completa percepció, la plena natura, la vida, el risc, són el mateix. Tots els noms citats anomenen l'ent com a tal en la seva totalitat. La manera de parlar habitual de la metafísica també diu per a aqueixes mateixes coses "l'ésser". [...] Tot arriscat, en tant que aquest o aquell ent, es troba introduït en la totalitat de l'ent i reposa en el fonament de la totalitat. Això que en cada cas és ent d'aquesta o de l'altra manera, és en cada cas segons la força atraient per la que es manté en l'atracció de la completa percepció. El tipus d'atracció de la percepció és el mode de relació amb el centre en tant que pura gravetat. Per això, la natura arriba a la seva presentació quan es diu com l'arriscat és percebut en cada cas en l'atracció cap al centre. Segons això, és en cada cas en el mig de l'ent en la seva totalitat. A Rilke li agrada anomenar amb el terme "l'obert" aquesta completa percepció a la que resta abandonat tot ent en tant que arriscat. [...] L'obert és la gran totalitat de tot l'il·limitat. Permet que els éssers arriscats passin dins de la pura percepció en la seva qualitat d'atrets, de tal manera que continuen passant múltiplement els uns cap als altres sense topar amb cap barrera. Passant atrets d'aquesta manera, eclosionen en l'il·limita, l'infinit. No es dissolen en el res anul·lador, sinó que es resolen en la totalitat de l'obert."

"Podem saber el que pensa Rilke quan usa la paraula "l'obert" per una carta que va escriure a un lector rus, que li havia fet preguntes sobre la vuitena elegia, en el seu darrer any de vida (25 de febrer de 1926). Rilke escriu això: "Vostè ha d'entendre el concepte d'"obert", que he intentat proposar en aqueixa elegia, de tal manera que el grau de consciència de l'animal el situa en el món sense que s'hi hagi enfrontar permanentment (com feim nosaltres); l'animal és en el món; nosaltres som davant el món per mor d'aquest curiós gir i a la intensificació que ha desenvolupat la nostra consciència". Rilke continua: "Amb l'"obert" no em refereixo per tant al cel, aire i espai; per al que contempla i jutja aquesta també són "objectes" i en conseqüència "opacs" i tancats. L'animal, la flor, són presumiblement tot allò sense adonar-se i per això tenen davant d'ells i sobre d'ells aqueixa llibertat indescriptiblement oberta que tal volta només tingui equivalents (molt passatgers) en els primers instants d'amor -quan un ésser humà ve en un altre, en l'amat, en la seva pròpia amplitud- o en l'exaltació cap a Déu".

"La poesia de Rilke [...] roman coberta per l'ombra d'una metafísica nietzschiana un poc endolcida."

"L'home situa davant d'ell el món com l'objectiu en la seva totalitat i se situa davant el món. L'home disposa el món en relació a ell mateix i hi du la natura, la produeix, per a si mateix. Aquest dur aquí, aquest produir, l'hem de pensar en tota la seva àmplia i múltiple essència. L'home encarrega la natura allà on ella no basta al seu representar. L'home produeix coses noves on li falten. L'home desplaça les coses d'allà on el molesten. L'home oculta les coses allà on el distreuen dels seus propòsits. L'home exposa les coses allà on les avalua per a la seva compra i utilització. L'home exposa allà on exhibeix els seus propis resultats i lloa i fa propaganda de la seva pròpia empresa. En aquesta múltiple producció el món és detingut i duit al seu estar. L'obert es converteix en objecte i d'aquesta manera és desviat cap a l'home. Enfront del món com a objecte, l'home s'exhibeix a si mateix i s'estableix com aquell que imposa totes aquestes produccions deliberadament i intencionadament. Dur davant de si de tal manera que això duit determini des de tots els punts de vista, en tant que quelcom prèviament representat, tots els modes de la producció, és un tret fonamental de la conducta que coneixem com a voler. El voler aquí esmentat és la producció en el sentit d'aquesta autoimposició intencional o deliberada de l'objectivació. Plantes i animals no volen, en la mesura en què ensordits en l'estupor del seu desig, no duen mai davant ells l'obert com a objecte. No poden marxar juntament amb el risc en tant que element representat. Ja que estan inscrits dins de l'obert, la pura percepció mai no arriba a ésser això altre enfrontat a ells, objectiu. Per contra, l'home marxa "amb" el risc perquè és, en el sentit esmentat, aqueix ésser que vol. [...] El voler aquí citat é l'autoimposició, el propòsit de la qual ja ha dispost el món com la totalitat d'objectes produïbles. [...] L'home modern es revela en aquest voler com aquell que en totes les relacions amb tot el que és i, per tant, també amb ell mateix, s'alça com el productor que s'autoimposa i eleva aquest alçar-se al nivell d'un domini incondicionat. [...] La ciència moderna i l'Estat total, en la seva qualitat de resultats necessaris de l'essència de la tècnica, són també la seva conseqüència. [...] En el fons, la pròpia essència de la vida s'ha de lliurar en mans de la producció tècnica. [...]El fet que l'home es converteixi en subjecte i el món en objecte, és una conseqüència de l'essència de la tècnica. [...] Les construccions informes de la producció tècnica s'interposen davant l'obert de la pura percepció."

"L'humà de l'home i el caràcter de cosa de les coses es dissolen, dins de la producció que s'autoimposa, en el calculat valor mercantil d'un mercat que, no només abraça com a mercat mundial tota la terra, sinó que, com a voluntat de la voluntat, mercadeja dins de l'essència de l'ésser i, d'aquesta manera, condueix tot ent al comerç d'un càlcul que domina amb major força on no necessita números."
"L'home [...] es troba exposat, ell mateix i les seves coses, al perill creixent de convertir-se en un mer material, en una mera funció de la seva objectivació."
"L'home que s'autoimposa és així mateix, ho vulgui o no, ho sàpiga o no, el funcionari de la tècnica. No només es troba fora de l'obert i davant ell, sinó que a través de l'objectivació del món s'allunya pròpiament de la "pura percepció".

"El que és mortal no és la tan esmentada bomba atòmica, en tant que especial maquinària de mort. El que fa temps que amenaça mortalment l'home, i precisament amb la mort de la seva essència, és l'incondicionat del pur voler, en el sentit de la seva deliberada autoimposició en tot. [...][ El que amenaça l'home en la seva essència és l'opinió que la producció tècnica posa el món en ordre, mentre que és precisament aquest ordre el que anivella tot ordo o tot rang en la uniformitat de la producció i, d'aquesta manera, destrueix d'avantmà l'àmbit del possible origen d'un rang i reconeixement a partir de l'ésser."

"El món es torna sense salvació, perd tot caràcter sagrat."

"Com tots els éssers, només som ents en tant que arriscats dins el risc de l'ésser. Com que, no obstant, en tant que éssers que volen marxam junt amb el risc, som més arriscats i, per tant, estam més a mercè del perill. En la mesura en què l'home s'enclava en l'autoimposició intencional i s’instal·la per mitjà de l'objectivació incondicionada en la separació enfront de l'obert, és ell mateix el que provoca la seva pròpia desprotecció. "
"El risc més arriscat, que vol més que tota autoimposició perquè és disposta, ens "crea" una seguretat en l'obert. Crear significa extraure de la font. Extraure de la font significa prendre el que emana i dur el rebut. El risc més arriscat del voler disposat no fabrica res. Rep i dóna el rebuig. Du en la mesura en què desplega el rebut en la seva plenitud. El risc més arriscat du a terme, però no produeix."

El darrer vers del poema diu "allà on ens toca la llei, afirmar-la". El que ens toca (el que posa en moviment la nostra essència), el que "ens bloqueja el pas i ens sostreu en el nostre habitual voler l'objectivació del món" és la mort, diu Heidegger.

"L'objectiu del món es torna permanent en la producció representadora. Aquesta representació presenta. Però el present és present en una representació que té la naturalesa d'un càlcul. Aquesta representació no coneix res visible. El visible de l'aspecte de les coses, la imatge que ofereixen a la intuïció immediata sensible, desapareix. La producció calculadora de la tècnica és un "fer sense imatge" (IX elegia). Amb els seus dissenys, l'autoimposició intencional posa davant la imatge visible el projecte d'una figura merament calculada. Quan el món se sumeix en l'objectiu de la figura solament pensada, se situa en el no sensible i invisible"
"Quasi al mateix temps que Descartes, Pascal descobreix enfront de la lògica de la raó calculant, la lògica del cor. [...] És només en la més profunda interioritat invisible del cor on l'home se sent inclinat a estimar els avantpassats, els morts, la infantesa, el que encara han de venir. Això forma part del més ampli cercle, que ara es mostra com l'esfera de la presència de la completa percepció. És vera que aquesta presència, com la de la consciència habitual de la producció calculant, és una presència de la immanència. Però l'interior de la consciència inhabitual continua essent l'espai íntim en què, per a nosaltres, tot ha passat per damunt del numèric del càlcul i, lliure de semblants límits pot fluir i vessar-se en la totalitat il·limitada de l'obert. Això superflu que excedeix el número sorgeix, en relació amb la seva presència, en l'interior i l'invisible del cor. L'última frase de la novena elegia, que canta la pertinença dels homes a l'obert diu: "Neix en el meu cor una existència que excedeix el número"."
"La interioritat de l'espai intern del món ens allibera l'obert. Només el que retenim d'aquesta manera internament (par coeur), ho sabem vertaderament externament, de memòria. En això interior som lliures, fora de la relació amb els objectes que ens envolten i que només ens protegeixen aparentment. En aquesta interioritat de l'espai intern del món existeix una seguretat que es troba fora de tota protecció."

"El llenguatge és l'àmbit o recinte (temple), això és, la casa de l'ésser. [...] És perquè el llenguatge és la casa de l'ésser, que només arribam a l'ent caminant permanentment a través d'aquesta casa."

"Els que arrisquen més arrisquen el dir."

En una carta des de Muzot del 13-11-25 diu Rilke: "L'àngel de les Elegies és aquest ésser que garanteix reconèixer en l'invisible un rang més elevat de la realitat." "

"En quina mesura dins de la consumació de la moderna metafísica la relació amb aquest ésser forma part de l'ésser de l'ent, en quina mesura l'essència de l'àngel de Rilke, a pesar de totes les diferències de contingut, és metafísicament el mateix que el Zaratustra de Nietzsche, només pot mostrar-se a partir d'un desenvolupament més originari de l'essència de la subjectivitat."

"En tant que aquest que s'autoimposa intencionalment, l'home és arriscat en la desprotecció. La balança del perill roman en mans de l'home així arriscat essencialment inquieta. L'home que es vol a si mateix compta sempre amb les coses i els homes com amb elements objectius. El comptabilitzat es converteix en mercaderia. Tot canvia constantment transformant-se en nous ordres. La separació enfront a la pura percepció s’instal·la en la inquietud de la balança constantment sospesadora. Per mitjà de l'objectivació del món i en contra de la seva pròpia intenció, la separació dóna lloc a l'inconstant. Arriscat d'aquesta manera en la desprotecció, l'home es mou en el medi dels negocis i el "canvi". "
"L'home pot trobar una "seguretat" en la mesura en què torna la desprotecció com a tal cap a l'obert i la introdueix en l'espai del cor de l'invisible. Essent això així, l'inquiet de la desprotecció passa al lloc on, en la unitat equilibrada de l'espai intern del món, apareix l'ésser que fa que lluï la manera en que aquesta unitat unifica i d'aquesta manera representa l'ésser. La balança del perill passa de l'àmbit del voler calculador a l'àngel."
"El traspàs de la balança del mercader a l'àngel, això és, al inversió de la separació, ocorre com a interiorització rememorant en l'espai intern del món quan existeixen aquesta que "a vegades... fins ens arriscam més... un buf més..."."
"Els més arriscats converteixen la desprotecció no salvadora en el salvat de l'existència mundanal. Aquesta, és el que cal dir. En el dir es torna als homes. Els més arriscats són els més deïdors, a la manera dels rapsodes. El seu cant escapa a tota autoimposició intencional. No és cap voler en el sentit d'un desig. El seu cant no pretén ni tracta d'abastar quelcom que hagi de produir. En el cant, s'introdueix el propi espai intern del món. El cant d'aquests rapsodes no pretén res ni és un ofici. El dir més deïdor dels més arriscats, és el cant, Però... "Cant és existència", diu el tercer sonet de la primera part dels Sonets a Orfeu. La paraula existència ha estat utilitzada aquí en el sentit tradicional de presència, com a sinònima d'ésser. Cantar, dir expressament l'existència mundanal, dir a partir del salvat de la percepció pura i completa, i dir només aixó, significa: romandre en l'àmbit de l'ent mateix. Aquest àmbit és, com a essència del llenguatge, el propi ésser. Cantar el cant significa estar present en el present mateix, és a dir, existència. [...] El cant és difícil en la mesura en què cantar ja no ha d'ésser una manera de sol·licitar quelcom, sinó existència. [...] El cant és la pertinença a la totalitat de la pura percepció. Cantar és ser dut per l'empenta del vent des de l'inaudit centre de la plena naturalesa. El propi cant és "un vent"."

"En el text del poema les paraules "un buf més" van seguides de punts suspensius. Expressen el callat."

"Els més arriscats són els poetes, però aquells poetes el cant dels quals gira la nostra desprotecció cap a l'obert. Tals poetes canten perquè inverteixen la separació enfront de l'obert [...] En les tenebres de la nit del món duen als mortals la petjada dels déus fugits. Els més arriscats són, com a cantors del salvat, "poetes en temps de penúria". [...] Hölderlin és el precursor dels poetes en temps de penúria."

Walter Falk. "Rainer Maria Rilke i la aflición", dins Impresionismo y expresionismo. (Madrid, Guadarrama, 1963 [1961])

1. EL COMIAT

A tot adéu avança’t, com si quedés darrere
teu, com l’hivern que ara mateix se’n va.
Car hi ha un hivern entre els hiverns tan perdurable
que en passar-lo el teu cor del tot reeixirà.

Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.

Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.

(Trad. Isidor Marí)

Ell mateix va dir "de tot el context és per a mi el més preuat... i al final allò a què concedesc major vigència."

Per referir-se a l'univers usava noms com "l'obert", "l'espai pur", "el pur", "el no vigilat", "el lliure", "el que enlloc té negació".
Les criatures petites estan en l'univers (en elles només hi ha benaurança, perquè l'univers és el seu úter). El mamífer, que ha tingut un úter, està més distanciat de l'univers. L'home, no té els ulls cap als cosmos sinó que contempla només la pròpia visió: "...els nostre ulls estan girats cap dins, / al voltant de la sortida / oberta, col·locats com trampes".
“L'home, en veure en la seva visió la pròpia mirada, es va fer conscient de si mateix. [...] L'ésser humà era ser-conscient.”
Això suposa que coneix la mort; només l'home coneix la mort "Només nosaltres la veiem; l'animal lliure / té ja el seu propi ocàs darrera d'ell." Al final de la vuitena elegia diu: "així vivim, sempre en comiat".
L'home en girar els ulls cap a la seva mirada veu "no l'obert, que tan profund es troba en el rostre animal", sinó la "creació de formes".
“En veure's com un ésser únic, com un individu delimitat a conseqüència del reflex de la seva pròpia mirada, contemplà tot el cosmos a la mesura de la seva individuació. Va contemplar cada ent com a quelcom segregat de l'uni-vers. L'home va trasplantar al cosmos la seva pròpia estructura d'allunyament.”
Aquest allunyament comporta sofriment.

2. LA CREACIÓ DE FORMES

“L'allunyament va tenir per conseqüència que l'home no pogués mirar cap envant com l'animal, sinó "cap enrera", on, en lloc de l'obert, de l'uni-vers, només veia quelcom únic, individualitzat, o sigui, la "creació de formes". L’aflicció que li provocava va intentar fer-la callar mirant cada vegada "més enrera", creant figures amb interès creixent, que, per mitjà del poder de la seva presència, podien fer-li oblidar l'allunyament”, la finitud.
“Per a Rilke una de les principals característiques no és que l'home sigui finit, sinó que coneix la seva finitud. Partint d'aquest coneixement sorgeix el que anomenam mort, un procés que negant la vida li dóna fi.”
(La doctrina cristiana intenta resoldre aquesta finitud creant una figura que ens dóna vida eterna després de la mort).

“La mort, per a Rilke està profundament lligada a l'"essència de l'amor". Igual que l'amor la mort es va escampar per tota la vida humana. Consistia en el nostàlgic desig que l'home apartat sentia cap a l'uni-vers, un moviment que, florint en el més pregó del seu ésser, tendia cap a l'obert que es projectava en "rajos paral·lels del cor" i que, degut a la seva pròpia natura, mancava de "tot transitiu". L'amor s'encenia certament en una determinada figura, en un bell tu. Però el fet que no descansàs la seva essència en la relació amb un tu, s'advertia en comprovar que l'amor despareixia tan aviat com un jo entrava en íntima associació amb un tu:”
"quan sortiu airosos / del temor a les primeres mirades i de l'anhel devora la finestra, / i del primer passeig junts, una vegada al jardí: / amants, ¿continuareu essent-ho aleshores".
“Si els amants haguessin perdut el seu amor i no volguessin que fos per a sempre, així, doncs, "estimant-se", s'haurien d'alliberar "de l'amant", de cada un dels ésser amats, i acomiadar-se'n. És clar que ningú no podia estar-hi dispost, mentre era presa de l'error de creure que l'amor té la seva meta en un tu.”
“Una persona que s'uneix en matrimoni concentra els seus caràcters fonamentals en una figura extreta de l'univers, a la qual creu que té en el seu poder.”
I el mateix fa amb altres persones i coses.

A través de l'art, també crea figures, formes. Els objectes d'art reuneixen en si el primari antagonisme de l'ésser. El seu origen es troba en l'especificament humà: en la consciència, en l'allunyament.
“Però les coses no varen romandre en l'àmbit humà, sinó que transcendiren a un altre, semblant a l'ésser-íntim (el de l'infant), però que no obstant, en oposició a aquest, contenia consciència.”
Aquest àmbit Rilke el considerava com el propi dels àngels.
"No es pot donar en el terrible quelcom de tan negatiu que no deixi enrera la múltiple acció del domini artístic amb un gran saldo positiu, com un ésser declarat de l'existència, desitjós de l'ésser, com un àngel."
"Aparició i visió convergien sempre en els objectes, en cada un hi floria tot un món interior, com si un àngel que abraça l'espai fos cec i es miràs a ell mateix."
Aquesta manera d'esser dels àngels s'ha de qualificar com ésser-intensiu per diferenciar-lo de l'ésser-íntim dels animals i plantes i de l'ésser-conscient de l'ésser humà.
"... Això una vegada va estar entre els homes / va estar enmig del destí aniquilador; en mig / del no saber-on va està, com si fos, / i va atreure estrelles cap a si del cel assegurat. ¡Àngel, / a tu t'ho mostro encara! ¡Aquí!..."

D'arribar a aquest ésser-intensiu és clar que no n'és capaç “aquell que s'encaparra a donar plenitud a la seva existència a la manera tradicional, és a dir, conforme a la creació de formes.”
“Calia acomiadar-se de la manera d'ésser fins ara home.”

3. L'APROPIACIÓ

Cal acomiadar-se de la creació de formes. La nova possibilitat de vida només es pot donar en l'intern; l'àmbit interior del jo es va convertir per a Rilke en la seva única dimensió idònia de la decisió.
Ja al començament de l'edat moderna es veu un retorn cap al jo, que té un caràcter valoratiu de la raó.
Aquesta no pot ésser la pauta, ja que la raó tendeix sempre cap a la creació de formes i Rilke vol precisament acomiadar-se'n. En ell no només existia la dimensió de la raó, sinó la del cor.
La "tendra criatura" que no coneixia encara l'ús de raó, igual que l'animal, duia en el rostre la petjada del reflex de l'obert. Els agonitzants, essent encara éssers humans, podien perdre l'objectivitat visual i sobtadament contemplar l'obert. També podia ocórrer això als amants que s'aproximaven molt a l'obert. "... El nin / es perd en això d'amagat, i és / saccejat. O aquell mor, i ho és. / Ja que, devora la mort, no es veu més la mort / i es mira cap a fora, fixament, tal vegada amb la gran / mirada animal. Els amants, sense l'altre / que tapa la mirada, s'acosten ja i s'admiren... / Com per descuit, se'ls obre / rere l'altre..."

“Una constant prova de la presència de l'univers en el cor humà era rel sofriment. Quan sofria un home no era, al cap i a la fi, sinó degut a la pèrdua de l'uni-vers.”
“A través del sofriment, l'home del comiat fou impel·lit cap al seu cor i entregat a ell.”
"Ai!, en el meu salvatge cor pernocta / a la intempèrie el que no pot perir".

“A pesar que el terrenal no és mai l'etern mateix, no hi ha per als homes cap altra via cap a l'etern que la que atravessa el terrenal. En tant que el terrenal oferia aquest camí, obtenia el rang suprem.”
“Cert que és difícil fer rectament el camí que du cap a l'etern. De l'amor sexual es faria un "recte ús" només quan s'utilitzàs vertaderament per a una apropiació de l'etern i no amb l'exigència d'una possessió mútua continuada. El que caigués en la temptació d'encadenar a ell la figura mortal de l'ésser estimat, o de deixar-se fermar a ella, hauria de sucumbir en l'espera del temporal i amb això al perible.”
“El dit sobre l'amor sexual és aplicable a tots els aspectes terrenals, també a les coses.”
“Aquell que contemplava amb suficient intensitat una cosa, s'hi unia tan íntimament que la seva imatge es tranvasava al contemplador i des d'aleshores arrelava en ell de forma espiritual i invisible:”
"... la nostra tasca és inculcar en nosaltres aquesta terra passatgera i caduca de manera tan penosa i apassionada que la seva essència ressusciti invisible en nosaltres novament".

Al sonet 13 de la segona part, diu que ens hem d’anticipar a tots els comiats en l’esperit mitjançant una absoluta renúncia. El que ho aconseguís seria lliure per a una vida nova. Per dur a terme la renúncia s’ha de passar per un estat semblant al de la mort: “Sigues sempre mort en Eurídice”; com ho va fer el cantor Orfeu.
Això significa “fins i tot el propi nom / abandonar-lo com una joguina trencada”, també “no continuar desitjant més desitjos” i “tot allò amb què es va tenir relació, veure-ho onejar / tan lleuger en l’espai”. S’hauria d’evadir de totes les relacions temporals i de tots els aspectes possessius. Aleshores es duria a terme amb èxit aquella condició imposada al mític Orfeu: tornar del món dels morts cap a la llum, seguit de la seva dona, sense mirar cap a ella.

Al sonet tretze diu “puja encara cantant, /lloant encara torna amunt, al vincle pur” “afegeix-te exultant”: per què tant entusiasme?

4. LA TRANSFIGURACIÓ DEL VISIBLE

“Segons la concepció de Rilke, no només s’ha de transformar l’home mitjançant l’apropiació, sinó la cosa també. El poeta afegia que les coses entenien l’home i desitjaven ésser transformades per ell.”

“Si un objecte no és seleccionat per l’esperit de l’home ni, per tant, se’l fa matèria d’experiència tècnica, mai no serà tal objecte. L’”ésser-objecte” és una qualitat espiritual de l’home que impregna l’objecte.”

Veia en el cosmos tres maneres d’ésser, “l’ésser-interior, l’ésser-conscient i l’ésser-intensiu. Totes aquestes formes eren obertes a l’experiència humana.”
“Tota persona va viure en la seva època infantil d’acord a l’ésser-interior. El record d’això va romandre al seu cor. Per això ho podia reconèixer en els rostres tant infantils com animals i en el somriure de les flors.”
D’adult ja no quedava bocabadat en tot el que veia, sinó que es comportava com un “espectador” que contemplava des de l’exterior i que romania “en front de” tot, coneixent els límits i el terme; es comportava d’acord a l’ésser-conscient.
“A la fi, ja sigui creant, ja sigui contemplant obres d’art va veure els límits i els termes sense que per això perdés la consciència. En tals moments estava immers en la unitat còsmica. Va advertir en si mateix una forma de l’ésser que era tan infinita com la de l’ésser-intern, però al mateix temps, conscient; experimentava l’ésser-intensiu. Tothom ho ha experimentat en algun moment”. [felicitat?]

“En l’experiència personal Rilke va descobrir els elements d’una cosmologia i d’una filosofia de la història.”
Una paraula com “àngel” designa una essència enterament adaptada a l’ésser-intensiu.

A través de convertir-se en conscient l’home ha donat forma a tot el terrenal; i ara, amb tot el conformat es pot adreçar cap a l’univers.

“Terra, ¿no és això el que vols: invisible / ressorgir en nosaltres? - ¿No és el teu somni / fer-te invisible? - ¡Invisible terra! / ¿Què és el teu ordre, sinó transfiguració?”

“La transfiguració del terrenal es verificava, però, quan un home es lligava íntimament a quelcom visible, se n’acomiadava i ho associava en la seva vibració a la seva essència invisible.”

“Les coses transfigurades per l’home ascendien a l’esfera de l’angèlic. En la “contemplació” de l’àngel residia la seva “salvació”.”

Les coses només són una vegada “... I nosaltres també / una vegada. Mai més”.
Si no fos per la mort, per la consciència de la mort, que l’ha fet ésser-conscient l’home no podria elevar-se ell amb les coses a ésser-intensiu, no podria mostrar les coses a l’àngel.

L’home només pot aproximar-se a la bellesa, però no es pot mantenir en les esferes infinites de l’uni-vers. L’univers és l’àmbit de l’àngel, i “tot àngel és terrible”.

“Només podria resistir l’home la presència de l’univers en el cas d’infondre’s en una figura i mostrar-se així com la categoria de bellesa. La figura bella posseïa la consistència de l’angèlic, però l’actualitzava en forma atenuada.”

Igual que la mort, l’aflicció fou necessària per mantenir despert en l’home el record i l’univers i el va impulsar a realitzar la seva tasca de transfiguració.
L’aflicció, per exemple l’anhel d’amor en una persona abandonada, paulatinament fa perceptible que l’anhel amorós no tenia el seu objecte en l’ésser estimat com a tal, sinó en l’oscil·lació i en el so de l’univers.
Rilke diu a l’àngel: “una amant - ¡oh!, solitària a la finestra nocturna / ¿no t’arribava als genolls?.”
L’aflicció s’havia convertir en “camí de tornada al lliure”.

“Per a Nietzsche, el sofriment era superable en cada moment, podia, però no considerar-se com a pròpiament mutable, ja que en els cercles de l’etern retorn de l’idèntic havia de reaparèixer invariable. Així, doncs, Nietzsche, concebia el superhome com un ésser que no seria part integrant de l’etern retorn, sinó que s’erigiria com un novum històric.”
“Rilke, com Nietzsche, va sentir la necessitat d’apartar-se de la idea cristiana de Déu. Igualment, Rilke va admetre el sofriment com un component insubstituïble de la vida terrenal. I també va creure veure que l’home només pot confiar en una ajuda única, en la força espiritual que resideix al seu interior. Rilke també concep aquesta força com a capacitat de decisió, com a voluntat. Només una voluntat decidida està en condicions de dur a terme el comiat i la transfiguració. La demanda rilkiana de comiat significa al mateix temps una proclama de la voluntat:”
“La transfiguració, l’has de voler.”
“Quina és la teva ordre, sinó transfiguració? / Terra, estimada, jo vull...”

La voluntat de transfiguració posava fi al cercle de l’etern retorn. Abolia la visibilitat i els límits; transfigurava l’aflicció en goig.
“La creació de formes del món no era per a ell el sentit de la transfiguració, sinó la reversibilitat, el desfer-se de les fronteres del món.”

“Hom es pot demanar si un món transfigurat, girat del revés, desprovist de fronteres, convertit en pura oscil·lació, el que en temps era visible, podria encara ésser lloc adequat per a l’existència humana. La pregunta és lògica. Hom hauria de respondre-hi negativament, segons el pensament rilkià. També estaria d’acord amb Nietzsche en tant que Rilke creia advertir que les possibilitats desplegades fins aleshores per la Humanitat serien insuficients respecte al seu futur. Mentre Nietzsche proclamava la necessitat del “superhome” basant-se en aquesta reflexió, Rilke veia amb major claredat encara que en el futur l’humà deixaria d’existir.
“Rilke tenia per fonament de la Humanitat l’allunyament. Aquest fou minat pel comiat i la transfiguració. Un home que ja no visqués més a partir de l’allunyament, no ho seria a la manera de l’ésser-conscient finit, sinó de l’infinit, això és, de l’ésser-intensiu. Aquest home ja no seria un ésser humà, sinó un àngel.
“Rilke deia de si mateix que en la seva evolució havia començat amb la comprensió de “coses i animals”. Però quan va sentir “l’anhel d’ésser instruït en l’humà” se li “va ensenyar el subsegüent, l’angèlic”; per això “havia superat a la gent” i es girava a mirar “cap a ella amb cordialitat”. Com a poeta, trobava que havia de presentar no un món vist des de l’humà, sinó “un món vist en l’àngel”. En les seves invocacions a l’àngel deia que aquest “no pot caminar” “en contra de tan poderós corrent”, o sigui, que la força de la invocació és d’igual magnitud que la de l’àngel. El poeta estava persuadit que un home podia arribar a ésser àngel “dins” de la seva “més profunda naturalesa”. En la mesura en què fos realitzada la transfiguració, hauria d’infondre’s l’ésser humà en l’angèlic.”

Tornem al sonet 13, primer tercet, on parla de la transfiguració:

Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.

“S’ha d’ésser, és el que exigeix la poesia, i això es refereix a l’ésser de la Humanitat, a l’ésser en la finitud com ésser-conscient. Home finit s’ha d’ésser, però al mateix temps ha de “saber-se”, ha d’introduir un “infinit fonament” en la consciència, o sigui, quelcom infinit. Això és, sense individuació, perquè en ell no hi ha fronteres ni límits. En comparació amb l’ésser finit i individualitzat és un “no-ésser”. L’infinit no-ésser és, però, la “condició”, la premissa per a la possibilitat d’un ésser individualitzat, això és l’ésser-intern. Des d’ell ascendeix la ”íntima oscil·lació” que pot omplir de satisfacció l’home a pesar de la seva limitació. Quan s’abraça en la seva infinitud el fonament d’aquesta oscil·lació íntima, penetra aleshores l’infinit en l’ésser-conscient finit. Així es transfigura l’ésser-conscient finit en infinit, això és, en ésser-intensiu. Vist des de l’ésser-conscient individualitzat, aquell, igual que l’ésser-intern, és un no-ésser. La transfiguració, que només es pot realitzar per l’home en l’ésser individualitzat i en la singularitat del finit, du al no-ésser si es du a terme “plenament” “aquest una vegada”.”

Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.

“Aniquilats haurien d’ésser tant el jo com la humanitat i el món visible. Només així seria possible el retorn a la “pura relació” de “l’obert”. L’aniquilació, en primer lloc, s’hauria d’efectuar, segons Rilke, en el cant. Els versos de la segona estrofa, encara no comentats, diuen:”

Sigues sempre mort en Eurídice-, puja encara cantant,
lloant encara torna amunt, al vincle pur.

5. EL CANT EN ORFEU

“Tret d’una excepció que afecta una de les seves primeres composicions, Rilke mai va fer un poema amorós”
“Rilke no només es va oposar a la cançó d’amor, sinó a tot cant que s’elevàs fins a un “somniat temple del futur”, que conformàs en el temporal, en el finit, una figura encara possible, o sigui, que fos “súplica” “cap a un terme finit”. En aquest sentit, fins aleshores, quasi tot la poesia havia tingut el caràcter de “súplica”:
“No més súpliques, cap súplica; veu emancipada / sigui la naturalesa del teu crit...”
“Va renunciar fins i tot a la súplica de l’àngel:”
“...No creguis que jo suplic. / Àngel, ja que, encara que suplicàs, tu no vindries. /Ja que la meva / cridada està sempre en camí;
contra tan poderós / corrent no pots caminar.”
“Un àngel al qual s’hagués suplicat, seria una figura existent fora del jo, un ésser concret enfront de nosaltres. L’angèlic hauria d’emergir del propi jo si ha d’abraçar i transfigurar els homes:”
“Així dons, em conform i reprimesc / el reclam d’obscurs gemecs.”
“El fer poesia era només lícit quan es duia a terme a impulsos d’una exaltació cap a l’angèlic. Això significava que la poesia havia d’ésser, en la seva essència, transfiguració del visible.”
“... reemplaçar definitivament l’abans real per una / transfiguració més elevada i pura”.
“Un poeta que transfigurava el “real” d’”el seu món”, efectuava al mateix temps, mitjançant aquest acte, una transfiguració de si mateix, i amb ella s’elevava a l’àmbit de la salvació de l’àngel.”

“Conseqüentment l’expressió poètica hauria de formar, segons el sentit rilkià, una figura bàsica semblant a la dialèctica exigència constituïda per l’específic humà, l’objectiu terrenal i l’angèlic so.”
A la segona Elegia es diu:
“... Com la rosada de l’herba matinera / s’alça el nostre de nosaltres / com la calor d’un plat calent”.
“Com la calor d’un plat calent” és un vers característic de la manera com Rilke va desenvolupar les seves metàfores. “El poeta utilitza contínuament la vulgaritat del quotidià com a punt de referència d’allò que s’està acostumat a considerar com a sublim”. En aquest context aquesta calor trivial adquireix una misteriosa categoria. Per ventura el lector no sigui capaç de donar un nom a aqueixa qualitat: la seva essència se li farà patent en el ritme i en el so de la poesia.”

“Com a poeta Rilke fou creador de cants i cançons. Les cançons creades per ell haurien de romandre seves. Però al mateix temps havia de deixar d’ésser el jo creador i ser el creat, les cançons. Aleshores el seu jo s’hauria transformat en el suprem, per al qual el jo hauria posseït capacitat.”
“Les cançons que els homes, i al mateix temps, el terrenal visible havien duit al res sonor no significaven una “gana” cap a “una consecució finita”, tampoc una “súplica”. Era tan sols un oscil.lant “vent”, un “hàlit per al no-res”, un “aleteig en el déu”. Rilke va cridar el déu del no-res sonor, Orfeu. És cert que el cant rilkià era diferent d’aquell rapsode que estava en la ment dels grecs. Igual que el Dionís de Nietzsche, tampoc l’Orfeu de Rilke era un déu entre altres molts, sinó l’únic, l’omnicomprensiu.”
“L’Orfeu rilkià és una realitat. Tot el que llegeixi amb lliurement els poemes de Rilke ho podrà advertir, i qui en aquest lliurament participi de l’esperit d’aquestes poesies s’adhereix a Orfeu i entra al seu servei. Així és com té una participació personal en l’acte de la transfiguració del visible, que no només s’anuncia en la poesia de Rilke, sinó que es du a terme també com a cant a Orfeu.

Bollnow, Otto F. Rilke. Madrid, Taurus, 1963

Ningú com ell no ha penetrat tan profundament en l'aclariment del seu propi ésser. 13

En el Malte, Rilke [...] es recobra a si mateix. 15
Si es pren com a mesura l'ultima fase de la creació rilkiana, aleshores molt de l'època primerenca, que per si mateix no podia ésser encara dignament apreciat, cobra igualment un nou valor, en tant que respon a una certa preparació per arribar a assolir la fase final. 16
[A Malte] no l'interessaven els personatges en la seva individualitat, sinó en tant que es podia reflectir en ells l'essència universal de l'home 17-18

Ús repetit de determinades paraules preferides [...] pur, íntim, celebrar, lloança [essència, transformació, relació] 22
A Rilke, la riquesa relacionant d'aquestes paraules és tan àmplia que sovint un passatge aïllat just just és comprensible per si mateix, i la seva plena significació només és accessible quan es prenen en consideració altres passatges paral.lels. 23
El mateix per a determinats objectes que s'anomenen amb freqüència, elevats per Rilke a una significació simbòlica, com mirall, surtidor, pilota, balança, rosa 26

Heidegger ha confessat que la seva filosofia no era altra cosa que el desplegament lògic del que Rilke havia expressat en forma poètica. 29-30

EL MÓN COM A SOTSOBRE

El Llibre de les Hores està conduït per una relació entusiasta cap a la vida [per un panteïsme] 41

Rilke [Malte] accentua les riqueses terrenals que ens han estat destinades, la plenitud de possibilitats que la vida ens ofereix, però que nosaltres no recollim a causa de la nostra debilitat o de la nostra dispersió. 62

l'home es troba sempre ja des del seu origen en un procés de desnaturalització del qual només es pot alliberar mitjançant un esforç individual 66

diu Rilke: Els homes, abans que haguessin après bé el treball, han trobat ja la distracció com a relaxament i contrapartida del treball fals. Si haguessin sabut esperar els seria més donat assolir el treball real, i haurien arribat a reconèixer que en últim terme el treball és quelcom unitari, igual que el món 71

referint-se al Malte: Jo mateix em sent a vegades com una forma buida, com una negativa on totes les valls són sofriments, estats de desconsol i mirada dolorosa, però obtenir amb això, a ser possible, el buidat (com en el bronze la figura possitiva), seria tal vegad felicitat: la ditxa més precisa i segura. 75

L'àngel, com a essència que habita en l'ésser vertader, destruiria tot l'inessencial amb la seva presència, i la façana buida s'esfondraria per si mateixa davant d'ell. 76

EL DESEMPAR INTERIOR DE L'HOME

[Un dels poemes tardans diu:]
Com la natura deixa les criatures a mercè
del peerill del seu obscur plaer i res especial
les protegeix en la terra ni en les branques,
així nosaltres tampoc no som més volguts en la causa
original del nostre ésser: ella ens arrisca. Però nosaltres,
més que les plantes o els animals
anam amb aquest perill; el volem; a vegades també
sóm més atrevits (i no per simple egoisme)
que la vida mateixa, més atravits al voltant
d'un buf...
La diferència entre l'home i els altres éssers de la natura com les plantes i els animals, consisteix que aquests estan lliurats passivament al seu risc, mentre que l'home té la possibilitat d'anar amb aquest perill o voler-lo des de si mateix, és a dir, després que ha reconegut aquesta amenaça. 126
L'home s'atreveix en la mesura que renuncia al seu propi poder d'autodeterminació i se situa en la pura relació. 127
El que a nosaltres finalment ens dóna cobro
és el nostre estar indefensos i projectats
cap a l'obert.
El fet que l'home renunciï a tot sistema de seguretats i s'enfronti a l'amenaça a cel descobert implica ja un alliberament. 128

[Inversió] Es tracta sempre d'un canvi o mutació en torn a un procés la transformació del qual, encara que latent des de molt abans, ha romàs invisible.
En el Rèquiem per a Wolf, comte de Kalckreuth, de la mort voluntària del qual tracta el poema:
Per què no esperares que el pesat
es fes insuportable! Ja que aleshores el pesat
s'inverteix. I pesa tant perquè és autèntic. 131

L'ARTISTA I LES COSES

A la Cinquena elegia es diu a propòsit del somriure:
Àngel!, oh, pren-lo talla la planta salutífera de diminutes flors.
Posa-li un gerro, conserva-la!
Aquí la funció de l'àngel consisteix a conservar quelcom del realitzat per l'hgome en el somriure, a transformar en quelcom permanent el que al principi era tan sols una cosa passatgera: el somriure. 159

La tasca de l'obra d'art, i amb això la tasca de l'home en el sentit més elevat consisteix a traduir, en el domini de l'esperit, les coses visibles, plasmant-les així en realitats invisibles o espirituals. [Novena Elegia]
Terra, no és això el que vols, ressorgir
en nosaltres invisiblement?
En què pugui consistir aquesta transformació del visible en invisible, o, el que és el mateix, la fun bció de l'àngel, es diu ara amb total claredat: en l'àngel es compleix de manera perfecte allò que es proposa l'home com a tasca, però que aquest només realitza a mitges. 159
Partint d'aquí, els passatges que formen el nucli de la Novena Eloegia cobren el sentit necessari:
Canta-li el món a l'àngel...
Mostra-li com pot una cosa ser feliç, ser innocent, ser nostra 160
La frase: Canta-li el món a l'àngel... si la prenem en el sentit d'última necessitat existencial, no vol dir més que: Canta el món! Podem ometre el terme "àngel´´ sense canviar res de l'essencial. De la mateixa manera podríem suprimir del primer vers de la Primera Elegia les paraules "d'entre els ordres dels àngels" sense que el vers quedàs sense sentit: "Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria? La funció de l'àngel rau únicament en el fet que proporciona la mesura segons la qual es precisa el valor i la prefecció de la lloança del poeta. 161

En el desenvolupament de l'obra de Rilke el terme "cosa" va perdent de cada vegada més la significació general i indeterminada per concentrar-se ara en l'esfera de l'humà, és a dir, per designar més aviat les coses construïdes per l'home i usades per ell en la vida quotidiana. 165

EL CONEIXEMENT DEL MÓN

Això s'anomena destí: estar en oposició
i res més que això, i sempre en oposició.
Aquesta és la situació humana: no poder-se comportar, respecte de qualsevol ésser, sinó en la forma d'un posar-se enfront [...] Aquesta manera de ser-en-oposició és entesa com un defecte de la determinació essencial de l'home, tal com s'expressa objectivament en el seu ésser conscient, ja que l'home no viu en una espècie de fusió de sentiment amb l'objecte, sinó que el té enfront com quelcom diferent. I així diu: Aquí tot és distanciament, i allà era respiració. 263

LA IMATGE DE L'HOME

La tasca de l'home consisteix precisament a renunciar a tot intent d'autoconservació, situant-se conscientment en la transformació. I així afirma clarament en el sonet de la transformació: 272
Vulgues la trasmudança. Oh, per la flama sigues encisat,
en la qual una cosa et fuig, i es fa patent transfigurant-se
En un sentit semblant al de Nietzsche, la flama apareix com a símbol de la metamorfosi incessant, en la qual tota forma originada es consumeix de bell nou.
l’esperit forjador, que aquesta terra senyoreja,
res no estima tant en l’impuls de la figura com el punt de virada.
L'home ha de renunciar a la rigidesa de la seva obstinació i lliurar-se totalment a mercè de l'etern corrent de la vida: Qui brolla com la font, el reconeix la coneixença. Qui es lliure sense reserves a aquest canvi, qui s'atreveixi a perdre en ell el seu propi ésser, es sentirà integrat en quelcom superior i transportat d'una manera miraculosa. I en aquest sentit continua Rilke en el vers següent:
i extasiat el condueix per la creada serenor,
que sovint amb l’inici acaba i amb el final comença. 273

En la mesura que l'home està situat en el món com un ésser exposat a la fugacitat, se li escapen constantment les coses, les quals haurien de proporcionar-li seguretat en la seva vida. L'home intenta reternir-les i d'aquesta manera sostenir-s'hi, però de bades. Això és vàlid també, en major grau, per a les relacions humanes. 275

A tot adéu avança’t, com si quedés darrere
teu, com l’hivern que ara mateix se’n va.
La tasca de l'home consisteix a no demorar el comiat fins que la necessitat externa ens hi forci, sinó a dur-lo a terme abans voluntàriament, deslligant-se de tota possessió i mantenint-se distant de tota intimitat humana, per assolir així, en el comiat anticipat, la llibertat interior i la independència que semblen amenaçades pel destí aliè a nosaltres. 278

Rilke expressa el desig que es doni la celebració, la celebració en el sentit antic, cosa que no significa un arribar a ésser objecte de coneixement, sinó un no-poder-ser-ja-ocultat. Ésser aquí sobre tot, en tot, existir.
I així com en Heidegger la veritat no consisteix originàriament en el coneixement sinói en les coses mateixes tal com es manifesten, així també en Rilke la celebració resulta possible en tant que en les coses, abans que tengui lloc la celebració, es conté quelcom que sorgeix d'elles mateixes d'una manera incontenible. D'aquí aquest "no-poder-ser-ja-ocultat". 304

CONFIGURACIONS IDEALS

En aquesta sèrie d'arquetips hi ha per a Rilke, sobretot, l'heroi i els amants, els nins i el poeta. 309

Rilke escriu en una carta [...] que precisament aquesta suprema comunitat aparent, que s'anomena amor, es pot desenvolupar per complet, i, en certa manera, realitzar en la seva plenitud únicament sol, separat. 315

L'amor és en primer lloc el salt en l'infinit per mitjà del qual l'home se supera a si mateix. 318

Rilke: El cas de la monja portuguesa és tan meravellosament pur, perquè no aboca cap a quelcom imaginari el poderós cabdal dels seus sentiments, sinó que, amb una energia insospitada, condueix de nou cap a ella mateixa la genialitat d'aquest sentiment. Això no significa que el seu sentiment, desenganyat en el terrenal, s'adereixi a un déu situat en l'infinit, ja que això seria, encara que en l'imaginari, haver trobat de bell nou un objecte on pogués reposar el sentiment, sinó que el moviment, sense resultats positius, del trascendir-se és duit a la seva màxima puresa (exactament com és entès per Heidegger: el transcendir-se que té lloc en si mateix en virtut d'un procés en certa manera immanent). D'aquesta relació procedeix ara la magnificació de les amants a la Primera Elegia. Es tracta d'
Aquelles que tu enveges quasi, les abandonades, les que tu
de molt vares trobar més amoroses que les satisfetes. 319

[La infantesa]
No està més segura que nosaltres, i de cap manera més protegida;
...sense defensa
està com nosaltres, com els animals a l'hivern, sense defensa.
Més indefensa: ja que no coneix amagatalls. Sense defensa,
com si ella mateixa fos l'imminent. Sense defensa
com un incendi, com un gegant, com un verí, com quelcom que ens envolta... 325
El caràcter exemplar de la infantesa resideix en el fet que no coneix encara la fugida que cerca refugi en la dispersió. Es troba sens dubte més indefensa, però per això també més prop de l'original. 326
La infantesa no sap tal volta realment del temor, però no perquè manqui de sobrat fonament per tèmer, sinó tot el contrari, perquè s'encara amb ell fins a les darreres conseqüències, perquè des-tement-se, fent cas omís d'aquesta perillositat s'ha tornat carent de temor.
En el moment en què l'home s'exposa realment al temor, aguantant-lo fins a les darreres conseqÜències, aleshores sobrevé una nova seguretat, la qual no prové d'una determinada actitud passatgera, sinó de la renúncia radical a tot anhel o aspiració de seguretat. 327

El cantor Orfeu repeteix en un pla més elevat l'obra de l'amant infinita, en tant que configura el seu moviment trascendent en el cant destinat a la celebració. 334-335
El poeta abraça la totalitat del món per configurar-lo en el seu cant. 335-336
el cor del cantor com la copa fugaç d'un vi inesgotable per a l'home, és a dir, el punt o lloc que s'esvaneix, on s'opera la transformació del visible en invisible.
aquí l'objecte de celebració es refereix al món com a totalitat i més enllà d'ell a l'existència de l'home, o, com diu Rilke, al cor nascut cap al tot. 336
La missió del poeta rau, abans que res, a arrencar els homes de l'estat de dispersió i obligar-los a la tasca d'ésser conscients de si mateixos. O dit en el llenguatge dels onets, allunyar.los rel renou d'una existència en esfondrament, creant en torn d'ells una quietud mitjançant la qual puguin trobar de nou l'autenticitat del seu ésser. 337

[∫onet XIII]sigues cristall que dringa, que ja es trenca amb el so.
Això és el més rigorós que s'exigeix de l'home en la seva fragilitat: vibrar, és a dir, revelar en el so de la seva veu el sentit de l'existència. Però el pesat resideix en el fet que la creixent perfecció de la humana existència, la seva creixent depuració significa al mateix temps i necessàriament la disminució de l'estabilitat de l'existència terrena.
I el poema continua:
Sigues –i alhora sàpigues els termes del no-ésser,
l’infinit fonament del teu íntim vibrar,
per acomplir-lo plenament aquesta única volta.
El vibrar mateix no és possible sinó en el trànsit cap al no-ser 346
Així amb els esgotats, com amb el sord i mut
cabal de la natura tota, suma inexpressable,
afegeix-te exultant i anul·la el nombre.
S'assoleix aquí un ésser que és independent de la realitat empírica, caracteritzada per la seva condició numerable. 347

SÍMBOLS

Nosaltres som la tassa del sortidor de la qual brolla el raig de l'art que ens sobrepassa. Però en la mesura en què el raig descendent apareix de nou completat en una forma pura mitjançant el fluir [...] aleshores el moviment circular, eternament renovat, arriba a assolir la calma. Devé un pur present. 369

La pilota està estretament relacionada amb el brollador, ja que es tracta també de la mateixa relació d'ascens i caiguda. 369

L'ÈPOCA DE MADURESA

La creació dels últims anys de la vida del poeta és plena d'un nou sentiment de felicitat, un sentiment que s'apodera de Rilke, i les primeres manifestacions de la qual es poden trobar ja en les cartes de l'any 1920, les quals, com a expressió originada des del nucli de la seva major intimitat personal, ens parlen d'aquestes experiències de si incomparable bonheur, de prodigieux bonheur. És un sentiment profund que siu sí a la vida, crescut des d'aquest nou estat d'entranyament a què havia arribat Rilke. 530

Expressió d'aquesta consciència d'alliberament són els següents versos entusiastes:
Dóna al teu cor un senyal
que els vents es canvien.
Existeix una esperança incomparable
si les divinitats els veuen. 533

En aquesta situació de sentir-se optimistament transportat, l'home assoleix també una relació completament nova amb altres ésser. Tot l'individual està entranyat, protegit dins d'una totalitat major. Res no pot precipitar-se a l'abisme, ja que no existeix pèrdua ni destrucció. Res no es perd, tot es transmet en successió. I aquest saber dóna a l'home mateix una nova seguretat:
Qui en el més íntim comprèn, aquest ascendeix,
i a dalt hi ha el final de la seva escala
recolzada amb seguretat al concorde. 533

Tan sols el no existir enlloc és perniciós,
tot ésser és adequat.
tal expressió [adequat] significaria que l'ésser es correspon amb la seva essència i és tal com ha d'ésser. [...] Això així expressat, és la manifestació última i més profunda del que hem designat aquí com l'afirmació de l'ésser en Rilke. Aquesta és la meta final a què ha arribat l'evolució de l'últim Rilke, del Rilke madur. 534

BIBLIOGRAFIA

* Barjau, Eustaquio. Rilke. Barcelona, Barcanova, 1981.
* Bofill i Ferro, Jaume. "Rainer Maria Rilke", dins: Rilke, Rainer Maria. La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke. Barcelona, Curial, 1981 (Traduïda per Carles Riba).
* Bollnow, Otto F. Rilke. Madrid, Taurus, 1963.
* Falk, Walter. "Rainer Maria Rilke i la aflición", dins Impresionismo y expresionismo. Madrid, Guadarrama, 1963 [1961].
* Heidegger, Martin. "¿Y para qué poetas?". Caminos de bosque. Madrid, Alianza, 1995.
* Jiménez, José. El ángel caído. Círculo de Lectores, 2007 (1982).
* Llovet, Jordi. "Pròleg", a: Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte. Barcelona, Proa, 1981.
* Marie von Thurn und Taxis. Recuerdos de Rainer Maria Rilke. Paidós 2004 [1932].
* Medina, Jaume. El crepuscle de la poesia. Rainer Maria Rilke: un capítol de la història literària catalana. Palma, Lleonard Muntaner, 2009.
* Munar, Jaume. “Pensar i poetitzar” (inèdit).
* Nadal, Guillem. "Pròleg" a: Rilke, Rainer Maria. Cançó de l'amor i de la mort del corneta Cristòfol Rilke. Mallorca [Gràfiques Miramar] 1957.
* Pau, Antonio. Vida de Rainer Maria Rilke. La belleza i el espanto. Madrid, Trotta, 2007
* Rilke, Rainer Maria. Cartas francesas a Merline. Madrid, Alianza, 1987.
* Rilke, Rainer Maria. Cartas a Rodin. Madrid, Síntesis, 2004.
* Rilke, Rainer Maria. Andreas-Salomé, Lou. Correspondència. Barcelona, Olañeta, 1981.
* Rilke, Rainer Maria. Cartas a un joven poeta. Barcelona, Ed. Obelisco, 1996.
* Rilke, Rainer Maria. Cartes sobre Cézanne. Barcelona, La llar del llibre, 1987. Versió catalana de Judith Vilar i Joan Parra.
* Rilke, Rainer Maria. El testamento. Madrid, Alianza 1976 [1974]
* Rilke, Rainer Maria. Elegies de Duino Barcelona, Proa, 1995 (Trad. de Manuel Balasch).
* Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte. Barcelona, Proa, 1981. (Traducció: Jordi Llovet).
* Rilke, Rainer Maria. Els sonets a Orfeu. Barcelona, Ed. del Mall, 1979. (Versió catalana, pròleg i notes d’Alfred Badia).
* Rilke, Rainer Maria. Las elegías del Duino. Madrid, Visor, 2002. (Trad. i comentaris d’Otto Dörr).
* Rilke, Rainer Maria. Les coses en els "Sonets a Orfeu". La font de les tortugues, Ciutat de Mallorca, 1957. (Traducció de Guillem Nadal).
* Rilke, Rainer Maria. Poemas franceses. Madrid, Ed. Pre-textos, 1997.
* Rilke, Rainer Maria. Sonetos a Orfeo. Barcelona, Lumen 1983. (Pròleg i trad. de Carlos Barral).
* Rilke, Rainer Maria. Sonetos a Orfeo. Madrid, Visor, 2004. (Trad. i comentaris d’Otto Dörr).
* Rilke, Rainer Maria. Sonets a Orfeu. Barcelona, Columna, 1995. (Trad. d’Isidor Marí. Presentació de Joan Vergés).
* Vinyoli, Joan. “Versions de Rilke”. Dins Obra poètica completa. Barcelona, Ed. 62, 2001. (Edició de butxaca 2008)

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA


MallorcaWeb i Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))