Serrallonga, Segimon.
Versions de poesia antiga. Barcelona, Ed. 62 / Empúries. 2002.


CANT DE L’ARPISTA
     Cant que hi ha a la capella del rei antef el benaurat
     davant per davant de l’arpista

  Aquesta és la deixa del bon príncep de destí feliç.

Les generacions se’n van, despareixen,
d’altres en vénen, des del temps de l’antigor.
Així els déus i els qui abans vingueren a la vida
avui a les piràmides reposen.

Els nobles i els més gloriosos esperits
són en llurs tombes sepultats.
Bastiren temples i capelles:
no en queda res. Què se n’han fet?

Encara sento les paraules
de Hardjedef i d’Imhotep.
S’han convertit en dites
amb més vida que no ells.

I què són ara els seus indrets de culte?
Els murs van caure en runes,
els llocs on foren reverits no són enlloc,
com si mai no haguessin existit.

No n’hi ha ni un que pugui retornar
per dir-nos-en l’estat, quina és la seva sort,
i pugui dur la pau al nostre cor
fins que arribem al lloc on ells han arribat.

Així doncs satisfés el teu desig,
fes que el teu cor oblidi, i l’oblidança
et serà l’honra fúnebre més pia.
Creu el teu cor durant tota la vida.

Vessa mirra damunt la teva testa,
vesteix de lli ben fi,
perfuma’t amb l’essència més pura
de les divines serves.

Acreix la teva benaurança,
no et deixis fatigar la ment.
Segueix el teu anhel i el que t’és bo,
fes el que has d’acomplir en aquest terra.

No neguitegis el teu cor
fins el dia del fúnebre lament.
El Cor Feixuc no escolta pas els planys:
cap plany no salva del sepulcre.

Fes-te el dia feliç,
i no te’n cansis,
que ningú no s’emporta els béns a l’altre món,
pensa que cap dels que han partit no torna.

Cants a la vora de l'aigua
(Egipte, Imperi Nou, 1570 aC - 1090 aC)
"LA BESO..."

La beso,
els seus llavis s'obren.
Resto begut,
sense haver begut.

          (Trad. Segimon Serrallonga)


(Egipte, Imperi Nou, 1570-1090 aC).
CANTS DE JOIA EXTREMA

Única, amada com cap d'altra, germana meva,
més formosa que el món.
Mira, talment l'estel que s'alça
a la naixença d'un any nou de bon auguri.

De gràcia brillant i refulgent de cos,
ulls de mirada clara,
llavis que parlen dolçament
sense que diguin mai un mot de massa.

Esvelt és el seu coll, les puntes de la sina brillen,
els seus cabells com pedra de blau fosc,
amb la lluor de l'or llueixen els seus braços,
s'allarguen els seus dits com flors de lotus.

Les seves anques pures, la cintrua fina,
les cuixes ufanegen de bellesa,
quin caminar tan noble quan trepitja terra!
Amb el seu bes el cor se m'enduia.

Els homes giren tots el cap
embadalits només de veure-la.
Qui pot besar-la està content
de sentir-se el més gran dels qui l'estimen.

Quan ella surt, tothom diria que apareix
aquella que és de totes l'Única.

          (Trad. Segimon Serralonga)

"Poesia antiga" Els Marges, 21 (gener 1981. (Trad. de Segimon Serrallonga)

 


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA