|
Tankas de diversos autors en versió de Joan Alegret (inèdites)
KAKINOMOTO NO HITOMARO
( -c.710)
La casa d'ella
a l'horitzó s'albira,
ben lluny encara.
¡Com friso d'arribar-hi!
¡Fes via, cavall negre!
OTOMO NO TABITO
(665-731)
¡Ai, com voldria,
ara en aquesta vida,
ben feliç ésser!
Tant m'és si sóc en l'altra
ocell o cuc de terra.
YAMABE NO AKAHITO
( -736?)
Tantes glicines
al meu jardí plantades,
per recordar-te:
ara que són florides,
¡que forta és la nostàlgia!
FUJIWARA NO HIROSUGU
( -740)
Dins cada branca
de cirerer florida,
cents de paraules
s'hi troben amagades.
¡Amb miraments tracteu-les!
OTOMO NO YAKAMOCHI
(c.717/718-785)
Els clavells, ara,
al ple de sa florida
al jardí esguardo;
un collir-ne voldria
si tingués estimada.
Coixí em faria,
el braç de l'estimada,
en la nit freda;
seguit calamarseja:
tot sol caldrà que dormi.
UTOBE USHIMARO
(Soldat de la província de Suruga, tramès
com a
guardafronteres lluny de la seva contrada natal)
Res no vaig dir-los,
a mon pare i ma mare,
de la partença;
com ocell de maresma
que frisa per anar-se'n.
ANÒNIMS
(Segle VIII)
Rabent travesses
la nit de negra tinta
lluna tan clara;
a ponent, dalt la serra
jo un mur bastir voldria.
Damunt una jaça,
com lliri de muntanya,
de nits ets bella.
Fins i tot ho ets de dies,
quan el sol t'amanyaga.
ARIWARA NO NARIHIRA
(825-870/880)
Per les tenebres
que els nostres cors enfosquen,
errants anàvem.
Si és veritat o somni,
es resoldrà aquest vespre.
Bé prou em deien
que una última sendera
seguir caldria;
però jo no em pensava
que avui o demà fóra.
Tan prest s'amaga
que la recança ens deixa
de contemplar-la.
Cims que oculten la lluna:
¡tant de bo us esvaníssiu!
ONO NO KOMACHI
(Mitjan segle IX)
Les nits d'autumne,
tothom diu que són llargues;
mes, si les passes
amb aquell qui tu estimes,
no et tems que ja és l'albada.
Ben trista i sola
de la rel separada,
herba que sura;
si un corrent se m'enduia,
jo crec que el seguiria.
Sense fer fressa,
la pluja a les maresmes
cau abundosa.
Vesso plors a la màniga
sens que l'amat ho sàpiga.
Em llevo amb ànsia:
un foc pel meu pit corre
que el cor m'abrusa.
¡Res no pot ajudar-me
per tal que anit jo el vegi!
ANÒNIMS
Si Na Vellesa,
sabés jo que em vol veure,
"no hi sóc", diria,
tot tancant-li la porta,
refusant sa visita.
Canten cigales,
al poble de muntanya,
a l'horabaixa.
Llevat del vent que xiula,
ningú no em fa visita.
¡Que pura hi brilla,
dalt la volta celeste,
la clara lluna!
Es reflecteix dins l'aigua
que ha esdevingut glaçada.
EL MONJO SOSEI
(Segles IX-X)
A la caleta
-el corrent hi acumula
les fulles roges-,
es drecen les onades
d'un viu color escarlata.
KIYOHARA NO FUKAYUBU
(Primera meitat del segle X)
Per què, em demano,
el mot "amor" triaren
per designar-lo,
quan, simplement, bastava
que "morir" li diguessin.
LA MARE DE MICHITSUNA
(Darrer quart del segle X)
Fins a l'albada,
tota la nit planyent-me
de dormir sola,
ben llarg el temps em sembla.
¿És que tu no ho sabies?
DAJO TENNO
(L'emperador Go Toba. 1180-1239, regnà de 1184 a 1198)
La meva màniga
-oblidat per l'amada-
l'amaren llàgrimes.
Ix del turó la lluna
i em revifa la pena.
HATA SHOA
(1550-1607)
Coses que sembla que no han de
reeixir i que, tanmateix reïxen
Un minyó i l'home
amb el qual s'amistança,
dona llegida,
un qui d'actor es prepara
i el fruiter que hom empelta.
MOTOORI NORINAGA
(1730-1801)
Si em demanaven
pel cor d'aquesta pàtria
amb tantes d'illes:
al sol ixent -diria-
florits cirers silvestres.
YAMAGATA BAUTO
(1748-1821)
Ni l'infern hòrrid,
ni el paradís celeste,
ni el jo existeixen.
Sí que existeix l'home
i, al món, totes les coses.
NISHIDA KITARO
(1870-1945)
Dins mon cor s'obre
una abissal fondària;
mes ni la joia,
ni de tristor les ones,
no hi arriben, em sembla.
Tankas de SATO NORIKIYO, EL MONJO SAIGYO (1118-1190), en versió
de Joan Alegret (inèdites)
Sacsava, en somnis,
un vent de primavera,
els llucs de l’arbre;
tot i despert, encara
el meu pit s’esborrona.
Fressa afeblida
d’insectes a les herbes
que el temps asseca;
penetren raigs de lluna
per tota la garriga.
Ben lliure em creia
de passions, i em sobta
la melangia:
en la llum de l’autumne,
sorgeix una becada.
El vent a l’alba,
passa i les fulles cessen
la seva fressa.
Nocturns amants, alhora,
defaliits, se separen.
M’és impossible
d’oblidar sa mirada
en departir-nos;
l’adolorit seu rostre
allotjà dins la lluna.
Congost que mena
cap a fosques muntanyes
sota la lluna...
cap al passat m’hauria
ben perdut jo sense ella.
Si el món de veres
més poc real em sembla
d’allò que sembla
¿com és que el món dels somnis
em sembla més que un somni?
A l’alba llisca
la lluna damunt capes
de grossos núvols;
als ulls un a un s’obren
els plecs del meu pretèrit.
Recta és la Senda
-per revolts que els temps sien-
vers Poesia.
No he sabut copsar-ho
fins que en somnis m’ho deien.
Haikús de Matsuo Basho, en versió de Jordi Coca (Barcelona,
Empúries, 1992
És la poesia:
Alegres cants de pagesos
A la regió d’Oshu.
Desperta, desperta!
I et prendré per amiga
Papallona blanca.
A dalt del turó
En el silenci ardent
Canta la cigala.
Els vespres d’estiu
Sèiem davant de casa
A prendre la fresca.
Benisafua!
Ah!, Benisafua
Benisafua... ah!
Desclot, Miquel. Per tot coixí les herbes. De
la lírica japonesa. Barcelona, Proa, 1955:
Príncep Otsu (663-687)
A LA SENYORA ISHIKAWA
Tot esperant-te,.
al pujol d'ampla falda,
a la serena,
la humitat em punyia
de la rosada freda
Senyora Ishikawa (s. VII)
RESPOSTA AL PRÍNCEP OTSU
Tot esperant-me
la humitat et punyia.
Quina ventura si jo fos la rosada
al pujol d'ampla falda!
Desclot, Miquel
De tots els vents. Selecció de versions poètiques.
Barcelona, Angle, 2004
MONJO RYOKAN, YAMAMOTO EIZO
(1757-1831)
Au, amic, vinga,
tingues el cor alegre,
que jo ja ballo!
¿De veres dormiries
amb aquesta llunassa?
HAIKÚ
La vella bassa.
Una granota hi salta.
El so de l'aigua.
(Matsuo Basho. 1644-1694)
"De què ens parlen els tres versos de Basho? En primer lloc, de fusió.
La granota dins l'aigua. Si estem desperts a les connotacions simbòliques
dels mots, de seguida podrem observar una certa unió de contraris.
D'una banda, l'estany, el vell estany (l'adjectiu és molt important),
s'associa amb el repòs, la quietud, l'antigor i, fins i tot, l'eternitat,
allò que no s'altera amb el temps; la granota, en canvi, és
el petit ésser, el moviment, l'instant fugaç i canviant. [...]
La granota, ben mirat, és també Matsuo Basho." (J.N. Santaeulàlia.
Fusions. Barcelona, La magrana, 1997)
A la campana
s'ha aturat i reposa
la papallona!
(Buson. 1715-1783)
L'alta muntanya
dins l'ull és reflectida
de la libèl·lula.
(Issa. 1763-1827)
"L'eternitat és aquí representada per la gran campana del temple
i per la gran muntanya llunyana; l'instant i l'efímer ve representat,
en aquest cas, per dos fràgils insectes: la papallona i la libèl·lula”.
Alguns haiku
SÔKAN (1465-1553)
Potes en terra
recita el seu poema
una granota
MATSUO BASHÔ (1644-1694)
(“No busco el camí dels antics. Busco el que ells cercaren”
“No tinc full de ruta, ni hora d’aixecar-me”
Les gotes d’aigua,
pluja de primavera,
pels arbres llisquen.
Ja és primavera?
Aquella muntanyola,
amb tul de boira.
Flors de quin arbre
i jo què sé, què importa.
Mes quina flaire
Vora les roses
de bacallà fa trossos
aquesta dona
Ma cambra oberta
tota un jardí torna
tota muntanyes
Tot és en calma
el so de les cigales
forada roques
L’arrossar canta
per aquestes contrades:
neix poesia!
KYORAI (1651-1704)
Quina ventada
que empeny la bella dama
tan enutjada!
RAIZAN (1654-1716)
Canyes del pati
al mirall de la tassa
de brou es veuen
ETSUJIN (1656-1702)
Quan ja és l’hora
quina mort més serena
bella rosella
ONITSURA (1660-1738)
Camps de civada
l’oronella s’enalira
i, zas! ja baixa
Obre l’orella
i de les flors escolta
el seu silenci
L’ànima meva
com el corbmarí es fona
i llavors sura
KIKAKU (1661-1707)
Moscards fent núvol
exalcen el miracle
del sol de posta
JÔSÔ (1662-1704)
Les fulles mortes
dormen sobre una roca
al fons de l’aigua
CHIYO-JO (1701-1775)
Una granota
s’estufa en veure els núvols
que duen pluja
TAIGI (1709-1771)
Jo sense creure-hi
passo pel mig del temple…
La lluna amb boira.
Algú al riu tira
una xarxa, la lluna
al cel s’emboira
BUSON (1715-1783)
A l’abril pluja
un cos que s’emociona
res per escriure
Nit d’estiu curta
la botigueta oberta
en els afores
La nit tan curta
s’allunya però deixa
la mitja lluna
ÉS més fresc ara
el so de la campana
que ja s’allunya
La lluna baixa
només quatre o cinc ballen
sense aturar-se
Són els meus somnis
aquarel.les boiroses:
la gent que marxa
CHORA (1729-1780)
Viatger sembla
una au sota la pluja
el mestre Bashô
RYÔKAN (1756-1851)
Despert d’un somni
i sent com distants rauquen
unes granotes.
A l’altra bassa
ningú canta ni rauca,
ni una granota.
ISSA (1763-1827)
Devora el riu
damunt el cul d’una olla
la papallona
Meló escolta
si qualcú ve a menjar-te,
torna granota.
Fins la meva ombra
es veu més lluminosa.
Diada clara!
Entre les pluges
la nina al gat ensenya
d’un ball les passes
La primavera;
jo a la meva barraca
som el que era.
L’any nou arriba,
qui pogués altra volta
un nin tornar-se.
Cloc, cloc: ¿qui passa
que no es deixa veure
per dins la boira?
Lluna de tarda,
un caragol l’enfronta
amb la cara alta
Vista fantàstica
entre les retxilleres
la Via Làctia
OTSUJI (1854-1923)
Sota la pluja
camí entre les branques
que al mar em porta.
SHIKI (1862-1902)
I en girar-me
aquell amb qui em creuava
tornava boira.
L’any s’inaugura.
Tots bons o tots perversos?
Tots criatures.
Una gran calma.
Només anar onsevulla,
només el gaudi.
Entre els homes
presència d’una dona:
quina calrada
Estiu, ventada,
els meus papers s’espanten
i volant surten
El cucut canta
però canta a orelles
de sermons fartes
Morta l’aranya
la nit es fa més freda
i solitària
Pelo una pera
gotes de perles omplen
la ganiveta
Biografia?
Li agradaven els caquis,
la poesia
Tots bondadosos?
O tots maliciosos?
Tots criatures
KYÔSHI (1874-1959)
La primavera,
quan de casa sortia,
ja s’acabava
GARAKU (¿)
Enc que l’encalcin
no es posa nerviosa
la papallona.
MATSUO (¿)
Any nou arriba.
Els papers i la taula
igual que sempre.
NAOJO (¿)
Pena arrencar-la,
també pena deixar-la,
la violeta
RIKUTO (¿)
A la celístia
s’amaga l’oronella
sense cap núvol
ROFÛ (¿)
La mar és baixa
el cranc que desconfia
de les petjades.
SONO-JO
Un ca que lladra
al renou de les fulles,
quina ventada!
WAKYU
Quan una bota,
les granotes la senten
i totes boten.
inici
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
