.  Emily Dickinson



(Amherst (Massachusetts), 1830-1886)
“Mantingué ocults els seus poemes, entre ells alguns d’amor dirigits, segons sembla, a un estudiant de l’oficina del seu pare i a Charles Wadsworth, distingit clergue casat.  Tots ells estan escrits en la gamma, característica de la segona meitat del XIX, de les relacions entre Déu, l’home i la naturalesa.” (F. Parcerisas)
“La poesia d’Emily Dickinson és epigramàtica i concisa. La seva intensitat prové no pas d’experiències acumulades, sinó de mancances vitals que es condensaven en metàfores d’una audàcia i d’una originalitat sorprenents. [...] La seva poesia té gairebé sempre un accent de confessió virginal i exasperada, de confessió a l’oïda de la tenebra, al no-res, la qual cosa li donà la seva infinita llibertat.  Mancada completament d’un públic, es lliurà als seus murmuris enfervorits, al seus balbuceigs apassionats d’eterna noia. La seva poesia fou una manera de no marcir-se, no un camí per a immortalitzar-se. [...] No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jarí i la flama de la seva passió.” (Agustí Bartra)


SOLS VAIG BEURE UN GLOP DE VIDA...

Sols vaig beure un glop de vida,
et diré el que m'ha costat:
tota la meva existència...
Ell digué: "El preu de mercat."

I tota ma pols pesaren,
varen mirar cada tel
per comptar el que jo valia-
un sol rajolí de cel.

    (Trad. Agustí Bartra)


PER A MA FINA OÏDA...

Per a ma fina oïda les fulles enraonen
i són campanes els arbustos.
Mai no puc estar sola enmig dels sentinelles
de la Natura.

Si dintre d’una cava crec romandre amagada,
els quatre murs no sé què em diuen...
Oh la creació sembla una gran esquerda
que em fa visible!!

          (Trad. Agustí Bartra)


CANVIAR? QUAN LES COMELLES

Canviar? Quan les comelles
ho facin. Dubtar? Només
si el sol, sobre sa glòria
perfecta, dubtes tingués.

Sadolla?  Quan la jonquilla
ho estigui de fresc rou lleu.
Oh com ella jo t’anhelo,
amic meu!

         (Trad. Agustí Bartra)


TANT COM EL CEL LA MENT ÉS AMPLA...

Tant com el cel la ment és ampla.
     Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
     i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
     Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
     que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
     Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
     com els mots i llur so.

    (Trad. Agustí Bartra)


LA NAU MILLOR...
La nau millor per a anar lluny
sempre serà un bon llibre.
No hi corser que corri més
que el de la poesia.

Àdhuc els pobres poden fer
aquesta travessia
sense pagar res de pontatge.

Oh que barat resulta el carro
que duu una ànima humana!

          (Trad. Agustí Bartra)
   

PER LA BELLESA VAIG MORIR...

Per la bellesa vaig morir.
A penes sebollida,
van portar-me per veí
un que donà sa vida

a l'ideal. Ell em pregunta...
-Per la bellesa -dic-
he mort. -Així, veig que ens ajunta
el mateix somni antic.

Com vells parents vàrem parlar,
cadascú en el seu lloc,
fins que la molsa ens tocà els llavis
i ens cobrí els noms, a poc a poc.

    (Trad. Agustí Bartra)


“PER LA BELLESA VAIG MORIR...”

Per la Bellesa viag morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

“Tu, per què has mort?”, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: “He mort per la Beutat.”
“Jo per la Veritat: són una sola cosa
-va dir-me-. Som germans.”

I així com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una a l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

         (Trad. Marià Manent)


SABER PORTAR EL BOCÍ DE NIT, QUAN ENS PERTOCA

Saber portar el bocí de nit, quan ens pertoca,
o bé el tros de matí,
i omplir-nos la buidor de benaurança
o potser de menyspreu saber-la omplir.

Ací una estrella i, lluny, una altra estrella:
el viarany alguna oblidarà.
Ací una boira, enllà més boira encara:
després, el Dia clar!

          (Trad. Marià Manent)


AL TURONET, UNA DAMA VERMELLA

Al turonet, una dama vermella
amaga, com cada any, el seu secret;
hi ha una dama blanca al bancal, adormida
dins un lliri quiet.

Les brises endreçades, amb escombres,
espolsen el turó, l’arbre i la vall, enllà.
Jo us ho prego, mestresses gentils, ¿voldríeu dir-me
quin hoste ha d’arribar?

No gens encara els veïns ho sospiten.
Va un somriure d’un bosc a un altre bosc.
L’hort, el ranúncul i l’ocell... Si falta,
perquè arribin, tan poc!

Però el paisatge té gran quietud encara;
la cleda no traspua l’averany:
com si ressuscitar fos una cosa
que no té res d’estrany.

          (Trad. Marià Manent)

 
TASTO UN LICOR COM MAI NINGÚ NO EL FEIA

Tasto un licor com mai ningú no el feia:
en veires emperlats prou el veureu servir.
Ni en les bótes del Rin maduraria
un alcohol així.

Em sento tota embriagada d’aire
i faig tentines: he begut rou pur,
aquests dies d’estiu, que són llarguíssims,
als hostals de l’atzur.

Quan facin fora els amos, embriaga, l’abella,
que a l’hostal d’una flor cerca recés,
i quan les papallones el seu licor no vulguin,
jo encara en beuré més!

Fins que barrets de neu els serafins agitin
i a les finestres vagin els Sants, en gran estol,
per veure la noieta embriagada,
que es recolza en el Sol.

          (Trad. Marià Manent)


JA HAVÍEM FET BON TROS D’AQUELL VIATGE

Ja havíem fet bon tros d’aquell viatge
i els nostres peus havien arribat
a l’estranya cruïlla que hi ha al camí de l’Ésser:
li van posar per nom Eternitat.

Tot d’una, la basarda ens glaçà els passos
i es movien els peus amb més esforç:
ciutats hi havia al lluny, però entremig es veia
la boscúria dels morts.

No es podia esperar que reculéssim:
part darrera era clos el viarany;
davant, enarborava una senyera blanca
l’Eternitat, i vèiem Déu a cada portal.

          (Trad. Marià Manent)


BRILLANT EN L’OR I APAGANT-SE EN LA PÚRPURA

Brillant en l’or i apagant-se en la púrpura,
saltant en l’aire com els lleopards,
i als peus del vell horitzó decantant-se,
en morir, amb el seu rostre clapejat;

i fins a la finestra dles castors ajupint.se,
tocant el sostre i tenyint el graner,
i besant la gorreta de la prada,
passa el Dia, el joglar, i es perd al lluny, lleuger.

          (Trad. Marià Manent)


*

L’aigua, s’aprèn de la set.
La terra, pels oceans navegats.
L’estremiment, mitjançant l’angúnia.
La pau, per les batalles contades.
L’amor, en la floridura del record.
Per la neu, els ocells.

          (Trad. Joan Cerrato)


*

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?
No ho diguis! Ho anunciarien, saps?

Que lúgubre, ser qualcú!
Que públic, com la granota
Dient el seu nom, tot el sant Juny
A una bassa embadalida!

          (Trad. Joan Cerrato)



 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA