(West Hills (Nova York), 1819 – Camden (Nova Jersey), 1892)
“A Long Islant ensenyà en escoles de 1836 a 1841, treballà a intervals com a impressor i periodista i en el seu periòdic, el “Long Islander”. El 1848 se n’ànà a Nova Orleans i la seva imatge canvià, com revelen els seus quaderns d’apunts: fins llavors havia estat prolífic, convencional i retòric; ara el seu paper era el de profeta, el de poeta d’una Amèrica ideal. Es convertí en Walt, el poeta de Leaves of Grass. Els seus poemes foren atacats per la seva estructura lliure i la seva exaltació corporal.” (F. Parcerisas)

“CURULL DE VIDA, ARA, COMPACTE, VISIBLE...”

Curull de vida, ara, compacte, visible,
jo, als meus quaranta anys i als setanta-tres d’aquests Estats,
m’adreço a algú que viurà dintre cent anys o dintre alguns segles,
a tu, que encara no has nascut, adreço aquests cants, cercant-te.

Quan els llegiràs, jo, que ara sóc visible, hauré esdevingut invisible,
i tu, compacte i visible amarant-te dels meus poemes, em cercaràs,
pensant en el feliç que series si jo pogués estar al teu costat i esdevenir company teu.
Que sigui, doncs, com si estigués vora teu! (No creguis massa que no hi estic, ara.)

          (Trad. Agustí Bartra)


JO CANTO EL COS ELÈCTRIC

1

Jo canto el cos elèctric,
Les tropes dels qui jo estimo m’abracen i jo els abraço,
No em volen deixar anar fins que me’n vaig amb ells i els correspongui,
I els purifiqui i els carregui curulls de la càrrega de l’ànima.

Algú dubtava si aquells qui corrompen llurs cossos s’amaguen?
I si aquells qui profanen els vius no són tan dolents com els qui profanen els morts?
I si el cos no val tant com l’ànima?
I, si el cos no és pas l’ànima, què és l’ànima?

2

L’amor del cos de l’home o de la dona és inefable, el cos mateix és inefable,
El del mascle és perfecte, i el de la femella és perfecte.
L’expressió de la cara és inefable,
Però l’expressió d’un home ben fet no apareix solament a la seva cara,
És també als seus membres i articulacions, curiosament és a les arituclacions de les seves anques i els seus punys.

És en la manera com camina, en l’actitud del seu coll, en el plec de la seva cintura i els seus genolls, el vestit no l’amaga,
La seva forta i suau complexió furga a través del ctó i de la llana.
Veure’l passar expressa tant com el millor poema, potser més,
Us gireu per veure la seva esquena i el seu clatell i el perfil de la seva espatlla.

El pernabatre dels infants sadollats, els pits i caps de les dones, els plecs de llurs vestits, llur elegància quan passen pel carrer, el caient contorn de llurs formes,
El nedador nu al bany, vist quan neda en la verda eplendor transparent, o quan jeu  cara al cel i sura silenciós al rabeig de l’aigua,
El doblegament endavant i endarrera dels remers al bot de rems, el cavaller a la seva sella,
Fadrines, mares, mestresses, en totes llurs funcions,
El grup de manobres asseguts al migdia amb la cassola oberta i llurs mullers servint-os,
La fembra que amanyaga el nen, la filla del masover al jardí o a la cort de les vaques,
El mosso que cava el moresc, el carreter que mena els seus sis cavalls entre la multitud,
La lluita dels lluitadors, dos aprenents, joves fets, sapats, de bon natural, fills del país,a afoa al camp a posta de sol, després del treball,
Gecs i gorres per terra, l’abraçada d’amor i resistència,
La presa de dalt i la presa de baix, el cabell esbullat que encega els ulls,
La marxa dels bombers amb llur uniforme, el joc dels virils muscles a través de les calces justes i els cinturons,
La lenta tornada del foc, la pausa quan la campana bat de sobte altre cop, i l’alerta escoltar,
Les actituds naturals, perfectes, variades, el cap inclinat, el coll corbat i el compte dels tocs,
Tot això estimo, jo em deslligo, passo en lliure trànsit al pit de la mare amb el marrec,
Nedo amb els nedadors, lluito amb els lluitadors, marxo en rengle amb els  bombers i m’aturo, escolto, conto.

5

Mireu la forma femenina,
Una aurèola divina n’exhala de cap a peus,
Ella atrau amb feréstega i innegable atracció,
Jo em sento atret pel seu alè, com si jo no fos sinó un vapor desvalgut, tot cau de banda menys jo i ella,
Llibres, art, religió, temps, la terra visible i sòlida, i allò que era esperat del cel o temut de l’infern, tot ara és consumit,
Folls filaments, rebrolls ingov ernables ixen d’ella jugant, la resposta igualment ingovernable,

Cabell, pit, anques, plec de cames, flonjo caient de mans, tot difós, les meves també difoses,
Flux agullonat pel reflux i reflux agullonat pel flux, carn d’amor que s’infla i deliciosament panteja,
Infinits, límpids raigs d’amor calents i enormes, trèmola gelatina d’amor, blanc ruixim i suc delirant,
Nit d’amor nupcial segurament fent via, suaument vers l’aurora postrada,
Ondulant vers el dia, que, rendit, es dóna.
Perduda en l’estreta abraçada de dolça carn del dia.

Heus aquí el nucli –com que el nen és nat de dona, l’home és nat de dona-,
Heus aquí el bany de naixença, aquí la fusió de petñit i gran, i l’eixida altra volta.

No us avergonyiu pas, dones, el vostre privilegi inclou totes les coses, i és la font de totes les coses,
Vosaltres sou la porta del cos, i vosaltres sou la porta de l’ànima.

La fembra conté totes les qualitats i les tempera,
Ella és al seu lloc i es mou amb perfecte equilibri,
Ella és toca cosa degudament velada, és alhora passiva i activa,
Ella ha de concebre filles tan bé com fills, i fills tan bé com filles.

Com jo veig la meva ànima reflectida en la natura,
Com jo veig, a través d’una boira, un ésser de perfecció, salut i bellesa inefables,
Veig la testa inclinada i els braços plegats sobre el pit, la fembra jo veig.

6

El mascle no és pas menys l’ànima ni més, ell tam´be és al seu lloc,
Ell també és totes les qualitats, és acció i força,
L’influx de l’univers conegut és en ell,
El menyspreu li va bé, i l’afany i l’arrogància li escauen,
Les més feréstegues i més grans passions, delectació suprema, dolor suprem, li escauen, l’orgull és per a ell,
L’orgull de l’hyome, en tota la seva amplada, és quelcom de calmant i d’excel.lent per a l’ànima.
[...]

9

[...]
Feminitat i tot allò que és la dona, i l’home que ve de la dona,
L’úter, els pits, els mujgrons, la llet del pit, les llàgrimes, rialles, els plors, esguards d’amor, trobaments i ereccions,
La veu, articulació, llenguatge, murmuris, forts crits,
Menjar, beure, pulsació, digestió, suor, son, caminar, nedar,
Equilibri de les anques, botar, jeure, abraçar, la corba i pressió del braç.
Els canvis incessants dels plecs de la boca, i a l’entorn dels ulls,
La pell, el torrat del sol, pigues, pèls,
L’estranya simpatia que un hom sent quan toca amb la mà la carn nua del cos,
Els rius circumdants de l’alè, de la respiració i l’aspiració,
La gràcia de la cintura i d’allí vers les anques, i d’allí cos avall fins als genolls,
Les tènues, vermelles gelatines dins tu o dins mi, els opssos i el moll dels ossos,
L’exquisida sensació de la salut;
Oh, jo dic que aquestes coses no són només les parts i els poemes del cos, les parts i els poemes de l’ànima,
Oh, jo dic que són l’ànima!

          (De “Fulles d’herba”. Trad. Cebrià Montoliu)


UNA DONA M’ESPERA

Una dona m’espera, tot ho conté, res no li manca,
Mes tot mancaria si hi manqués el sexe, o si hi manqués el llevat de l’home bo.

El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Inencions, proves, pureses, delicadeses, resultats,  promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el misteri maternat, la llet seminal,
Totes les esperances, beneficis, favors, totes les passions, amors, belleses, delícies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la terra,
Tot és contingut en el sexe com a parts d’ell mateix i justificacions d’ell mateix.

Sense vergonya, l’home que em plau coneix i confessa les delícies del seu sexe,
Sense vergonya, la dona que em plau coneix i confessa les delícies del seu.

Ara vull apartar-me de les dones impassibles,
Me’n vaig a unir-me a la dona que m’espera, i a les dones de sang ardenta i que em satisfan,
Jo veig que elles m’entenen i que no em neguen,
Jo veig que són dignes de mi, jo vull ser l’espòs robust d’aquelles dones.
Elles no són gota menys del que jo sóc,
Són colrades de cara per sols brillants i vents bufants,
Llur carn té l’antiga agilitat i força divines,
Saben nedar, bogar, cavalcar, lluitar, caçar, córrer, batre, retirar-se, avançar, resistir, defensar-se elles soles,
Són absolutes en llurs drets –són calmes, mestresses de si mateixes-.

Jo us atrec, oh dones!
No us puc deixar anar, us voldria fer bé,
Sóc per a vosaltres i vosaltres sou per a mi, pernosaltres i pels altres,
Envoltats en vosaltres dormen els més grans herois i bards,
Que rebutgen de desvetllar-se al toc d’un altre home que jo.

Sóc jo, dones, jo faig el meu camí,
Sóc sever, aspre, ample, inexorable, però us estimo,
No us faig més mal del que us cal,
Vesso la substància suscitadora de fills i filles aptes per a quests estats i us abraço amb lenta rudesa de muscle,
M’uneixo a vosaltres eficaçment, no escolto cap prec,
No goso retirar-me fins que he dipositat allò que de tant de temps s’ha acumulat dins mi.

En vosaltres escolo els rius desbordants de mi mateix,
En vosaltres cloc un miledr d’anys a venir,
En vosaltres empelto els pempelts del que és més preuat de mi i d’Amèrica,
Les gotes que en vosaltres destil.lo criaran braves i atlètiques dones, nous artistes, músics i cantors,
Els infants que engendro en vosaltres a llur torn han d’engendrar infants,
Demanaré homes i dones perfectes de les meves efusions d’amor,
Esperaré d’ells que es compenetrin amb d’altres, com ara jo em compenetro amb vosaltres,

Comptaré amb els fruits dels ruixats irresistibles d’ells, com compto amb els fruits dels ruixats irresistibles que dono ara,
Cercaré les amoroses messes de la naixença, la vida, la mort, la immortalitat, que tan amorosament planto ara.

          (De “Fulles d’herba”. Trad. Cebrià Montoliu)


CANT DE MI MATEIX

4

Transeünts i tafaners em volten,
gent que conec, l'efecte que ha produït en mi la meva minyonia, o el
     barri i la ciutat on visc, o la nació,
els darrers temps, els darrers descobriments, invents, societats, autors
     antics i moderns,
el meu sopar, vestit, companys, aspecte, gentileses, deures,
la indiferència real o imaginada d'algun home o dona que estimo,
la malaltia d'un dels meus parents, o meva, o la malanança, la pèrdua
     o manca de diners, les depressions o exaltacions,
les batalles, els horrors de la guerra fratricida, l'angoixa de les notícies
    dubtoses, els esdeveniments convulsos,
tot això m'ateny, de dia i de nit, i se m'allunya,
però no és el meu Jo.

Lluny d'estrebades i tragineigs, s'alça allò que sóc,
divertit, complaent, compassiu, ociós, unitari,
mira cap a baix, es redreça, s'inclina o recolza el braç sobre un suport
     impalpable i segur,
mira amb la testa decantada, curiós, devers allò que vindrà,
dintre i fora del joc, sotjant i reflexionant.

Evoco els dies en què suava a través de la boira amb els políglotes i els contendents,
no tinc burles ni discussions: observo i espero.

11

Vint-i-vuit nois es banyen a la platja,
vint-i-vuit nois, i tots tan amics;
vint-i-vuit anys de vida efeminada, i tots tan solitaris.

D'ella és la bonica casa prop de la riba,
s'amaga, bella i empolainada, darrere les persianes.

quin dels nois prefereix?
Oh, troba bell el més vulgar de la colla!

A on aneu, senyora? Perquè jo us he vist,
xipollegeu a l'aigua, allà, i no obstant ara esteu del tot immòbil a la
     vostra cambra.

Dansant i rient ve per la platja la banyista que fa vint-i-nou,
els altres no la veuen, però ella sí que els ha vistos i els estima.

L'aigua brilla a la barba dels joves, s'escorre pels seus llargs cabells,
menuts rierols travessen llurs cossos.

Una invisible mà ha passat també sobre llurs cossos,
i, tremolosa, baixa de les temples i les costelles.

Els nois floten d'esquena, llurs blancs ventres s'inflen al sol, no pregunten
     qui els estreny tan fort,
no saben qui panteixa i s'inclina damunt d'ells en un arc corbat i suspès,
no es fixen en qui esquitxen d'escuma.

22 [fragment]

No sóc únicament el poeta de la bondat, no em nego a ésser també el
     poeta de la perversitat.

Què és aquesta xerrameca sobre la veritat i el vici?
M'empeny el mal i m'empeny la reforma del mal, romanc indiferent.
El meu pas no és el de qui tot ho troba malament ni el de qui tot ho
     rebutja,
humitejo les arrels de tot allò que ha crescut.

23 [fragment]

Les meves paraules recorden menys les coses ja sabudes
que la vida no dita, i la llibertat i el deseiximent,
i fan poc cas dels epicens i els castrats, i afavoreixen els homes i les dones
     d'una peça,
i fan sonar el gong de la revolta, i fan costat als fugitius i als qui fan
     complots i conspiren.

24 [fragments]

Qui degrada un home em degrada a mi,
i qualsevol cosa que es faci o es digui reverteix cap a mi.
[...]
Crec en la carn i en el desig,
veure, sentir i tocar són miracles, i cada una de les parts i apèndixs de
     mi són un miracle.

    (Trad. Agustí Bartra i Miquel Desclot)


DONES BELLES
Hi ha dones assegudes o movent-se d’ací d’allà; algunes són velles, altres joves.
Les joves són boniques, però les velles encara en són més.

          (Trad. Agustí Bartra)


OH VIURE SEMPRE, SEMPRE MORIR!

Oh viure sempre, sempre morir!
Oh els meus enterraments passats i presents!
Oh jo mentre camino enllà, material, visible, imperiós com sempre!
Oh jo, allò que vaig ésser durant anys i ara és mort (No em queixo, ans estic content)
Oh desprendre’m d’aquests cadàvers de mi, que giro i contemplo en el lloc on els llanço,
per a seguir la meva via (oh viure sempre, sempre morir!), deixant enrera els cadàvers!

          (Trad. Agustí Bartra)


QUAN VAIG SENTIR L'ERUDIT ASTRÒNOM...

Quan vaig sentir l'erudit astrònom,
quan les proves i els números estigueren col.locats davant meu,
quan em foren mostrats els mapes i els diagrames, per tal que els sumés, dividís i
     mesurés,
quan, assegut a la sala de conferències, escoltava l'aplaudit astrònom,
tot d'una em vaig sentir inexplicablement las i fastiguejat,
fins que, esquitllant-me, vaig sortir a fora,
a passejar dintre la mística humitat de l'aire de la nit,
i, adesiara, en el perfecte silenci,
alçava el cap per mirar les estrelles.

    (Trad. Agustí Bartra)


 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA