André Breton



(Tinchebray-Orne, 1896-París, 1966)

Surrealisme   

Alguns poemes  


Surrealisme

 “André Breton parla d'una estrella que fa petites les altres: l'estel del matí, Llucifer, àngel de la rebel.lió. La seva lluentor la formen tres elements: la llibertat, l'amor i la poesia. Cada un d'aquests es reflecteix en els altres dos, com tres astres que atravessen els seus rajos per formar una estrella única. Així, parlar de la llibertat serà parlar de la poesia i de l'amor.” (Paz)

“Abans de l'edat moderna, aquest món era dotat d'una certa intencionalitat, atravessat, per dir-ho així, per la voluntat de Déu. Els homes, la natura i les coses mateixes eren impregnades de quelcom que les trascendia; posseïen un valor: eren bones o dolentes. La idea d'utilitat -que no és sinó la degradació moderna de la noció de bé- va impregnar després la nostra idea de la realitat. [...] Doncs bé, el surrealisme no vol veure el món com un conjunt de coses bones i dolentes, unes carregades de divinitat i unes altres corrompudes pel no res; d'aquí el seu anticristianisme. També es nega a veure la realitat com un conglomerat de coses útils o nocives; d'aquí el seu anticapitalisme. Les idees de moral i utilitat li són estranyes. Finalment, tampoc no considera el món a la manera de l'home de ciència pur, és a dir, com un objecte o grups d'objectes despresos de l'espectador. Mai no és possible de veure l'objecte en si; sempre és il.luminat per l'ull que el mira, sempre és moldejat per la mà que el toca. [...] Les imatges del somni proporcionen certs arquetips per a aquesta subversió de la realitat. I no només les del somni; d'altres estats anàlegs des de la follia fins a l'ensomni diürn, provoquen ruptures i reacomodacions de la nostra visió del real. [...] Un altre dels procediments per a aconseguir l'aparició de l'insòlit consisteix a desplaçar un objecte ordinari del seu món habitual. [...] El caràcter destructiu d'aquestes operacions no és més que un primer pas; la finalitat última és despullar la realitat de les seves aparences a fi que mostri finalment el seu veritable rostre. "L'ésser estima ocultar.se": la poesia es proposa de fer-lo reaparèixer.” (Paz)

“El "jo som l'altre" de Nerval o el "jo som un altre" de Rimbaud, com el Zen, com l'escriptura automàtica el que pretenen “és aconseguir la ruptura d'aquesta fictícia personalitat que el món ens imposa o que nosaltres mateixos hem creat per defensar-nos de l'exterior. El jo ens esclafa i amaga el nostre vertader ésser. Negar el jo no és negar l'ésser.”
“No hi ha jo, no hi ha creador, sinó una mena de força poètica que bufa on vol i produeix imatges gratuïtes i nexplicables. [...] La missió del poeta consisteix a atreure aqueixa força poètica i a convertir-se en un cable d'alta tensió que permeti la descàrrega d'imatges.” (Paz)

“No es tracta de crear un nou art sinó un home nou.” “El programa surrealista -transformar la vida en poesia i operar així una revolució decisiva en els esperits, els costums i la vida social- no és distint del projecte de Frederic Schlegel [romàntic] i els seus amics: fer poètica la vida i la societat. Per aconseguir-ho, els uns i els altres apel.len a la subjectivitat: la disgregació de la realitat objectiva, primer pas per a llur poetització, serà l'obra de la inserció del subjecte en l'objfecte. La "ironia" romàntica i l'"humor" surrealista es donen la mà.” (Paz)

Escriptura automàtica, imatges hipnagògiques, "no és una broma sinó l'expressió d'un nou estat d'esperit en virtut del qual es trastoquen valors culturals molt seriosos: hi ha "una altra realitat" tan real com l'exterior, utilitària i lògica, que és la realitat dels somnis, de la fantasia, del joc espontani del pensament allunyat de tota preocupació filosòfica, estètica i moral, una realitat negada."  "Saint-Pol-Roux col.loca el següent cartell-manifest a la porta del seu dormitori: "El poeta treballa"." (Gimenez-Frontin)

"Breton serà especialment intransigent en matèria de professionalisme: el credo surrealista pretén ésser una poètica de la vida, vol ésser vida mateixa, no ofici ni molt menys benefici. Els doblers per a la subsistència s'ahn d'obtenir a qualsevol lloc, però evitant  de totes totes la comercialització del surrealisme". (Això el durà a enfrontaments, sobretot amb els pintors). (Gimenez-Frontin)

El 1924, quan mor Anatole France, es mofen del seu academicisme, de la patum que simbolitza la grandeur chauvinista de la literatura patriotera i grandiloqüent, de la Cultura prostituïda al servei de la burgesia, del seu reaccionarisme ideològic i estètic.  "I els intel.lectuals i escriptors patriotes, la immensa majoria, s'alçaren en un gloriós moviment antisurrealista: la premsa es proposà de silenciar qualsevol producció surrealista i de posar-los a les seves llistes negres laborals" (Gimenez-Frontin)

"Després d'assistir a una reunió de cèdula del partit comunista, els surrealistes es podien tancar en una sessió espiritista o anar al camp a cercar pedres portadores de missatges arquetípics i simbòlics. No eren frívols ignorants dels seu comportament contradictori, sinó que assumien lúcidament el seu comportament a la recerca d'aquest "contacte" entre realitats, contacte capaç de descobrir el meravellós en la realitat -no fora d'ella- i de forjar un home nou, un home no escindit culturalment de la seva pròpia felicitat. [...] Es tractava de canviar la vida en definitiva. I en fer-ho -diu Nadeau- "els surrealistes s'adonaren que tractar de canviar la vida, la seva pròpia vida individual, és trencar els fonaments mateixos el món."
"Una altra definició bretoniana del surrealisme: "voluntat d'aprofundiment en el real, presa de consciència de cada vegada més neta, i al mateix temps més apassionada, del món sensible". De fet "sur -sobre, en francès- realisme" vol dir "superrealisme". (Gimenez-Frontin) 

"La bellesa serà convulsiva o no serà". "La poesia és convulsió". Sense convulsió, sense destrucció de la lògica de la necessitat i de l'aprehensió racionalista de la realitat aparent, no hi pot haver bellesa, o almenys no hi pot haver bellesa surrealista". (Gimenez-Frontin) 

Envien una carta oberta als rectors de les universitats europees, denunciant les misèries intel.lectuals d'aquestes fàbriques al servei de l'statu quo. Envien telegrames de felicitació als àrabs sublevats contra el colonialisme, i als intel.lectuals francesos que signen un manifest titulat "Les intellectuels aux côtés de la Patrie" els anomenen "Cans entrenats per aprofitar-se bé de la pàtria, us anima l'únic pensament d'un os per rosegar". (Gimenez-Frontin) 

"Breton mantindrà tota la vida la postura que "la revolució serà total o no serà", és a dir, que alliberarà totes les potencialitats creatives de l'home -el gran objectiu dels surrealistes- o es quedarà en simple reforma política, lloable des del punt de vista d'una ordenació racional dels recursos socials, però poca cosa més." (Gimenez-Frontin) 


“El surrealisme és una actitud filosòfica [...] gairebé una mística, una poètica, i finalment una política, extremament coherents. [...] El paper de la poesia no és ja dir el que m’envolta (o m’habita), sinó ajudar-me a anar més lluny. [...] De fet, el que rebutja ara el poeta és la necessitat imperiosa d’adaptar-se a la realitat, perquè l’única realitat que val és la que ell mateix crea, espontàniament, arbitràriament, subliminalment, segons les seves pròpies necessitats. [...] El principi de tota creació és que el Verb es fa carn (o realitat sensible), és que la paraula engendra el món. En el seu sentit més ampli, el surrealisme poètic és així la darrera reacció romàntica per allunyar l’home de els coses que són (i que el dominen gràcies a la seva feblesa o inèrcia) i donar-li la possibilitat de posar en el seu lloc coses naixents, actives, canviatns segons la voluntat que s’hi posa. [...] L’extrema llibertat individual que suposa la pràctica surrealista no s’acaba ni s’esgota en l’establiment d’una individualitat particular; com que tot és igual,  el particular duu a la unitat que coneixen els místics, la benaurada unitat de l’ésser amb el món, en una absoluta indeterminació de totes les coses que, tal vegada, és el bé suprem.”  “L’Orfeu surrealista és fill de Prometeu perquè la seva pràctica es defineix com una transgressió-destrucció de formes i d’idees de la qual ha de néixer l’home alliberat.” (Alain Verjat)


Alguns poemes

LA UNIÓ LLIURE

La meva dona amb cabellera de foc de fusta
amb pensaments de llampecs de claror
amb figura de clepsidra
la meva dona amb figura de llúdria entre les dents del tigre
la meva dona amb boca de cocarda i de ramell d’estrelles d’última dimensió
amb dents de petjades de ratolí blanc sobre la terra blanca
amb llengua d’ambre i de cristalls fregats
la meva dona amb llengua d’hòstia apunyalada
amb llengua de nina que obre i tanca els ulls
amb llengua de pedra increïble
la meva dona amb pestanyes de pals d’escriptura de nens
amb celles de vora de niu d’orneta
la meva dona amb temples de pissarra de teulada de serra
i de baf als vidres
la meva dona amb espatlles de xampany
i de fontana amb caps de dofí sota el glaç
la meva dona amb dits d’atzar i as de cors
amb dits de fenc segat
la meva dona amb aixelles de marta i aglans
de nit de Sant Joan
d’olivella i niu d’escales
amb braços d’escuma de mar i resclosa
i de barreja de blat i molí
la meva dona amb cames de coet
amb moviments de rellotgeria i desesperació
la meva dona amb turmells de medul.la i saüc
la meva dona amb coll d’ordi desperlat
la meva dona amb gola de Vall d’or
de cita en el propi llit del torrent
amb pits de nit
la meva dona amb pits de talpera marina
la meva dona amb pits de gresol de robins
amb pits d’espectre de rosa sota la rosada
la meva dona amb ventre de despleglament del ventall dels dies
amb ventre d’urpa gegant
la meva dona amb esquena d’ocell que fuig vertical
amb esquena d’argent viu
amb esquena de llum
amb clatell de pedra rodona i de creta mullada
i de caiguda d’un got amb el qual algú ha begut
la meva dona amb anques de barqueta
amb anques de llustre i de plomalls de fletxa
i de tiges de plomes de paó blanc
de balança insensible
la meva dona amb natges de gres i d’amiant
la meva dona amb natges d’esquena de cigne
la meva dona amb natges de primavera
amb sexe de gladiol
la meva dona amb sexe de mena dpor i d’ornitorinc
la meva dona amb sexe d’alga i de bombons antics
la meva dona amb sexe de mirall
la meva dona amb ulls plens de llàgrimes
amb ulls de panòplia violeta i d’agulla imantada
la meva dona amb ulls de sabana
la meva dona amb ulls d’aigua per beure  a la presó
la meva dona amb ulls de llenya sempre sota la destral
amb ulls de nivell d’aigua de nivell de terra i de foc.

                                                                1931

     (Trad. J. Parramon)


SOBRESEÏMENT

Art dels dies art de les nits
la balança de les ferides que s’anomena Perdona
balança vermella i sensible al pes d’un vol d’ocell
quan les amazones de coll de neu les mans buides
empenyen els seus carros de vapor sobre els prats
aquesta balança sense parar enfollida la veig
veig l’ibis de bones maneres
que torna de l’estany lligat al meu cor
les rodes del somni fascinen les esplèndides vies
que s’aixequen molt altes sobre les conquilles dels seus vestits
i l’estupefacció rebota d’ací d’allà sobre el mar
vés aurora estimada no oblidis res de la meva vida
agafa aquestes roses que s’enfilen al pou dels miralls
agafa l’aleteig de totes les pestanyes
agafa fins i tot els fils que sostenen el pas dels funàmbuls i les gotes d’aigua
art dels dies art de les nits
sóc a la finestra ben lluny en una ciutat plena d’esgarrifances
a fora uns homes amb barret de clac se succeeixen a intervals regulars
igual que les pluges que m’agradaven
quan feia tan bon temps
“la còlera de Déu” és el nom d’un cabaret on ahir vaig entrar
és escrit sobre el frontispici blanc amb lletres més pàl.lides
però les dones-mariners que s’ecolen per darrera els vidres
són massa felices per ser porugues
aquí mai no hi ha cossos sempre l’assassinat sense proves
mai el cel sempre el silenci
mai la llibertat sinó per la llibertat

                                              1932

     (Trad. J. Parramon)




 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA