POESIA PORTUGUESA



Alvim, Francisco (1938)
Andrade, Carlos Drummond de (1902 –1987)
Andrade, Eugénio de (1923)
Andrade, Mário de (1893 – 1945)
Andresen, Sophia de Mello Breyer (1919)
Bandeira, Manuel (1886 – 1968)
Barbosa du Bocage, Manuel Maria (1765 –1805)
Bernardes, Diogo (cap a 1530 – 1595?)
Brandao, Fiama Hasse Pais (1938)
Cabanillas, Ramon (1876-1959)
Casaso (1944-1987)
Camões, Luís Vaz de (1525-1580)
Carballo, Amado (1901 – 1927)
Castro, Rosalia de (1837 –1885)
César, Ana Cristina (1952)
Cunqueiro, Álvaro (1911 –1981)
Denís de Portugal, Don  (1261 –1325)
Díaz Castro, Xosé Maria (1914-1990)
Esquio, Fernando de (Mitjan s. XIII)
Fernán-Vello, Miguel Anxo (segle XX)
Ferreiro, Celso Emilio (1914 –1979)
Fontela, Orides (1940-1998)
Fróes, Leonardo (1941)
Garrett, Almeida (1799 –1854)
Helder, Herberto (1930)
Iglesia Alvariño, Aquilinio (1909 –1961)
Jorge, Luiza Neto (1939)
Leonardos, Stella (1923)
Manuel Antonio (1900 – 1930)
Manuel María (1930)
Meireles, Cecília (1901-1964)
Melim, Angela (1952)
Mendes, Murilo (1902-1975)
Moraes, Vinícius de (1913-1980)
Neto, Agostinho (1922 –1979)
Neto, João Cabral de Melo (1920)
O'Neill, Alexandre (1924-1986)
Pascoaes, Teixeira de (1877 –1952)
Pessoa, Fernando (1988-1935)
Pimentel, Luis (1895-1958)
Quental, Antero de (1842-1891)
Roiz de Castelo-Branco, João (S. XV?)
Sá-Carneiro, Mário de (1890 –1916)
Tenreiro, Francisco José (1921 –1963)
Torga, Miquel  (1907)

José Saramago (1922)

Cruz, Gastao (1941)

Dos Santos, Ary (1936-1984)

Lopes, Teresa Rita (1937)

Pedreira, Maria do Rosário (1959)

Pinto do Amaral, Fernando (1960)

Tamen, Pedro (1934)



 

Fernando de Esquio

(Mitjan s. XIII)
“El galaico-portuguès esdevé, a l’occident de la Peninsula, la llengua comuna i convencional de l’expressió poètica. No solament és cultivada per gallecs i portuguesos, sinó també per castellans i andalusos, prenent un paper paral.lel al que exerceix l’occità a les contrades de llevant.”
Esquio és un “joglar, potser nadiu de la comarca de Compostela. Se’n conserven set cançons, prou belles i inspirades.”

“ANEM, MA GERMANA...”

Anem, ma germana, anem a dormir
vorera l’estany, a on anar he vist
     als ocells el meu amic.

Anem, ma germana, anem a folgar
vorera l’estany, a on he vist anar
     als ocells el meu amic.

Vorera l’estany, a on anar he vist,
amb l’arc a la mà, ocells a ferir,
     als ocells el meu amic.

Vorera l’estany, a on he vist anar,
amb l’arc a la mà, a ocells disparar,
     als ocells el meu amic.

Amb l’arc a la mà, ocells a ferir;
aquells que cantaven deixava’ls fugir,
     als ocells el meu amic.

Amb l’arc a la mà, a ocells disparar;
aquells que cantaven no els volgué matar,
     als ocells el meu amic.

          (Trad. Josep M. Llompart)


Don Denís de Portugal

(Lisboa, 1261 – Odivelas (Aveiro), 1325)
“Ascendí als divuit anys al tron de Portugal.” “Excel.leix en el tractament dels temes amorosos.”

DANSA D'AMOR

Oh mare, n'és dia:
al ball anirira
                                   d'amor.
Oh mare lloada
me'n vaig a la dansa
                                   d'amor.
Al ball anirira
que fan a la Vila
                                   d'amor.
Me'n vaig a la dansa
que fan a la casa
                                    d'amor.
Que fan a la vila
d'aquell que en volia
                                     d'amor.
Que fan a la casa
d'aquell que  estimava
                                     d'amor.
D'aquell que en volia:
i em diran garrida
                                     d'amor.
D'aqeull que estimava:
i em diran jurada
                                     d'amor.

          (Trad. Marià Manent; musicada per Toti Soler: Vita nuova, world muxxic, 2002)

“UN HOME CONEC JO...”

Un home conec jo, ai ben plantada,
a qui per vós la mort li és arribada;
vejau qui és, siau-ne assabentada:
     jo, missenyora.

Un home conec jo que molt prop sent
la seva mort que arriba certament;
vejau qui és, teniu-ne bon esment:
     jo, missenyora.

Un home conec jo, m'heu d'escoltar,
que es mor per vós, vullau-lo alliberar;
vejau qui és, i això no heu d'oblidar:
     jo, missenyora.

    (Trad. Josep M. Llompart)


João Roiz de Castelo-Branco

(S. XV?)

CANTIGA, ANANT-SE'N

Senyora, se'n van tan trists,
per vós, mon bé, aquests meus ulls,
que mai tan trists no n'heu vists
altres ninguns per ningú.

Tan trists i tan enyorosos,
tan dolguts de la partida,
tan cansats i tan plorosos,
de la mort més desitjosos
cent mil cops que de la vida.
Que se'n van els trists tan trists,
d'esperar cap bé tan lluny,
que mai tan trists no n'heu vists
altres ninguns per ningú.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Luís Vaz de Camões

(Lisboa, 1525-1580)
“L’obra de Camões assenyala el cim de la poesia portuguesa de tots els temps. L’epopeia nacional Os Lusíadas (hi ha traducció catalana en vers per Guillem Colom i Miquel Kolç, Barcelona, 1964) és un dels productes més importants de l’èpica renaixentista. No menys relleu té la seva obra lírica –sonets, cançons, èglogues, odes, elegies-, síntesi admirable de la tradició autòctona i de les formes i estils italianitzants. [...] Els sonets, reflex dramàtic i humaníssim de l’agitada vida sentimental del poeta, són una obra mestra de la literatura universal.”

SONETS

*

La bellesa d’aquesta fresca serra
i dels verds castanyers l’ombra amatent,
els plàcids rierols de pas silent,
d’on tota la tristesa se desterra;

el profund so del mar, l’estranya terra,
la fugida, als turons, del sol ponent,
les guardes que es recullen lentament,
dels núvols en el cel la dolça guerra;

tot allò, en fi, que la naturalesa
tan variadament ens ofereix,
m’és, si no et veig, tortura lacerant.

Sens tu tot m’és enuig i em repel.leix,
sens tu perennement jo vaig passant
en les joies més grans més gran tristesa.

*

Amor és foc que crema sens cremar;
nafra que fa coïtja i no se sent;
és un contentament tot descontent;
mal que sens mal fa desvarietjar;

és un no estimar més que bé estimar;
i un anar solitari entre la gent;
i mai no acontentar-se de content;
creure que perdre’s és un bell guanyar;

voler ser presoner per voluntat;
i servir a aquell que venç el vencedor;
i tenir envers qui ens mata lleialtat.

¿Mes com sembrar podria el seu favor
entre ànimes humanes amistat,
si és tan contrari a si mateix Amor?

     (Trad. Josep M. Llompart)


Diogo Bernardes

(Ponte da Barca (Minho), cap a 1530 – 1595?)
“És una figura de primera magnitud en el panorama de la poesia portuguesa renaixentista. [...] El seu vers és harmoniós i musical, tracta molt bellament els temes bucòlics.”

SONET

Hores tan breus del meu contentament,
mai no hagués dit, llavors que jo us tenia,
que tan prest transformades us veuria
en uns tan complerts dies de turment.

Aquelles torres que fundava al vent,
el vent es va emportar que les nodria:
culpa meva del mal que em pervenia,
puix que en l’aire bastia fonament.

Amor, amb gest feliç i ullada blana,
promet tot ço que d’ell un hom deleja:
tota cosa és possible i ben segura.

Però tot just dins l’ànima ja mana,
com dins la meva ha fet, vol que se veja,
de fugisser com és, i que poc dura.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Manuel Maria Barbosa du Bocage

(Setúbal (Ribatejo), 1765 – Lisboa, 1805)
“Una personalitat rebel i desarrelada, capaç de grans vicis i de grans penediments, una obsessió constant per la mort i per l’impuls eròtic, un temperament aferrissadament polèmic i una admirable capacitat d’improvisació, dibuixen el perfil d’aquest poeta, un dels més interessants de la literatura portuguesa. [...] Cal considerar-lo una gran figura de la Il.lustració i, al mateix temps, un pre-romàntic molt característic.”

SONET

Oh retrat de la Mort, nit ben amada,
la teva fosca sempre he delejat!
Testimoni silent del cor nafrat,
confident de ma pena esbojarrada!

Puix mana Amor que a tu sols sia dada
d’escoltar els meus dolors la potestat,
dóna’ls cobri amb ton vel de pietat,
mentre dorm qui em té l’ànima fadada.

I vosaltres, senyors de l’ombra afrosa,
fantasmes lleus, mussols tots xiuladors,
com jo enemics de l’alba venturosa,

en esbarts acudiu als meus clamors:
vull la vostra companya paorosa,
vull el meu cor assadollar d’horrors.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Almeida Garrett

(Porto, 1799 – Lisboa, 1854)
João Baptista da Silva Leitão, Visconde de Almeida Garrett. “El restabliment de l’absolutisme l’obligà a exiliar-se a Anglaterra i a França, cosa que li donà l’ocasió d’entrar en contacte amb els ambients literaris romàntics.” També escriu teatre.

NO T'ESTIM

Jo no t'estim, et vull: de l'esperit
     ve amor -i sens neguit
     mon esperit reposa.
     Ai! Jo no t'estim, no!

Jo no t'estim, et vull: l'amor és vida.
     La vida -no sentida
     ja duc en mi reclosa.
     Ai! Jo no t'estim, no!

Ai! Jo no t'estim, no: només et vull
     amb aquest voler sull
     que la sang em devora
     però no arriba al cor.

Jo no t'estim. Jo no t'estim, la bella.
     ¿Qui estimarà l'estrella
     que lluu en la mala hora
     de sa perdició?

I et vull, i no t'estim, perquè és forçat
     de propici malfat
     mon indigne furor.
     Mes oh!, no t'estim, no.

I infame som, perquè jo et vull, i tant
     que de mi tinc espant,
     de tu tinc por i terror....
     Però estimar!... No t'estim, no.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Rosalia de Castro

(Santiago de Compostela, 1837 – Padrón, 1885)
“Rosalia ha esdevingut el gran símbol, i àdhuc el mite, del “rexurdimento”. La seva poesia, escrita en un llenguatge pobre i impur, és d’una intensitat lírica corprenedora. [...] Tota una tradició “saudosa” reneix inconscientment en la veu de Rosalia.”

“OH MAR!, AMB LES TEVES AIGÜES...”

Oh mar!, amb les teves aigües,
oh cel, amb ta immensitat,
el fantasma que m’espanta
ajudau-me a soterrar.

ÉS més gran que tots vosaltres
i pot més que tots plegats...,
amb un peu allà on ballen els astres,
l’altre on la tomba me fan.

Rabiüt i burleta, implacable,
sempre em va davant davant,
i amenaça d’empaitar-me
a frec de l’eternitat.

     (Trad. Josep M. Llompart)

LA JUSTÍCIA PER LA MÀ

Els qui tenen fama d'honrats a la vila
m'han pres tota quanta blancor jo tenia,
de fems em sollaren les gales més fines
i la meva roba esquinçaren a miques.

No em deixaren pedra on ho pogués viure;
sense llar ni cobri, vagava pels cingles,
vaig dormir en els boscos amb la salvatgina;
van morir: moriren de fam que tenien!

Restí deshonrada, marciren ma vida,
un llit em pararen d'esbarzers i aritges,
i aquelles raboses de sang maleïda
en un llit de roses en calma dormien.

-"Oh, jutges, salvau-me!", vaig cridar... Follia!
De mi feren burla, mentí la justícia.
-"Bon Déu, ajudau-me!", vaig clamar esvanida.
De tan amunt que era, bon Déu no em sentia.

Com lloba, aleshores, sofrent o ferida,
d'un salt agafava la falç i sortia
a poc a poquet... Ni l'herba sentien!
La lluna es va pondre, la fera dormia
amb els seus companys en cambra polida.

Els vaig mirar freda, i amb la mà estremida
d'un cop, d'un sol cop!, els deixí sens vida,
i allà vaig restar, al peu de les víctimes,
tranquil.la, esperant que trencàs el dia.

I llavors... Llavors es féu la justícia,
jo, amb ells; la llei, amb la mà que els feria.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Antero de Quental

(Ponta Delgada (Açores), 1842-1891)
“És el més universal dels poetes portuguesos del segle XIX” “La seva obra méstra és la col.lecció completa dels Sonetos (1866), que han  estat definits com a biografia d’una ànima turmentada, delerosa de trobar la pau en una fe.”

DIVINA COMÈDIA

Alçant els braços cap al cel distant
i apostrofant els déus, alts i invisibles,
els homes clamant: "Oh, déus impassibles,
a qui el destí aprofita triomfant,

per què era que ens creàveu? Incessant
el temps només engendra, inextingibles,
miratge, dol, pecat, lluites horribles,
en terbolí cruel i delirant...

¿Millor no fóra que en la pau clement
del no-res i del buit en l'ombra clara
restàssim adormits eternament?

Per què al dolor ens vau suscitar?"
Però els déus, amb accent més trist encara,
diuen: "Homes, per què és que ens vau crear?"

    (Trad. Josep M. Llompart)


DEIXA'L ANAR, L'OCELL

Deixa'l anar, l'ocell a qui robaren
niu i niada, tot, sens pietat.
Vagi per l'aire, espai de soledat,
on les ales rompudes el portaren.

Deixa-la anar, la vela que llançaren
els tifons per un mar d'obscuritat,
quan va sorgir de dins la immensitat
la nit i de migjorn els vents s'alçaren.

Deixa-la anar, l'ànima llastimosa
que va perdre la fe, la confiança
i la pau, vers la nit silenciosa.

Deixa-la anar, la nota deseixida
d'un cant extrem, la darrera esperança,
la vida, amar... Deixa-la anar, la vida.

     (Trad. Marià Villangómez)



Ramon Cabanillas

(Cambados, 1876-1959)
“La sensibilitat literària gallega del segle XX té una de les seves fites inicials en l’obra poètica de Ramón Cabanillas. [...] La poesia de Ramón Cabanillas, centrada primerament en una tem`’atica político-social, fou influïda després per l’estètica modernista.” També va escriure teatre.

MAR

Mar del coral i la medusa,
i dels ventres fructífers i fecunds
i les marees paridores,
font de la vida i de les formes, primigeni i genitor!
Auroc màgic junyit en el carro de l’Óssa!
Mar de fites ignotes, tenebrós i llegendari,
amb les sirenes de traïdora cantilena
i el gegantí, barbat Adamastor!
Mar mort de les llumetes tremoloses de Sant Telm
que il.luminen els camins de rompents i de naufragis
i els difunts suradors de cara al cel ombrívol,
amortallats de lluna!
Mar en lluita contra els murs imprevistos de les platges
i els penyals vigilants que t’embarren i encadenen
i et molen entre escumes!
Mar brogent, mar rodolant de tomb en tomb, brunzidor,
clamorós de ressonants lladrucs, d’udols inacabables
i de llamps rafegats i escandits del terbolí!
Mar salta per les llàgrimes d’enamorats estels!
Mar de Venus ballarina entre les xarxes,
sota l’arc de les ones,
mal velada per les brilles i els sendals aigualosos,
al taulat de les sorres auriverdes,
enfollidora de tritons!
-Ai, les rosetes de sal, sentors de marinada,
en les fulles de llum del sol, en les branques negres del vent!-
Mar impassible i clos a la dolor, al verb, a la passada
inquietud de l’home que al teu ñencís s’atura,
cec al vol de l’albatros, mut al rodar dels universos morts!
Llop de potes hirsutes esqueixant les pròpies entranyes,
mossegant les portes del Temps!
Mar desbordant la carena dels espais sense fons,
folgat en la foscor de la closca d’un caragol!
Mar sense fi, mar ingent,
inescrutable i insondable com una llàgrima de Déu!
Mar esmaragdí de la rosa dels vents en fervor de meridians,
en amanyac de besllums, silenciós, enyorós,
xuclant de dia blaus, de nit comptant estrelles,
acotxat al mantell de les boires terroses sense ulls...
la terra dorm tranquil.la quan tu reses.

          (Trad. Josep M. Llompart)

PLOU

Nit tancada, plou espès i menut.
     Als llosats de pedra,
     al llarg de la via
     obscura i deserta,
     les gotes esclaten
     vessant de les teules.

Furga el vent en els panys de les portes
xiuxiuant el dolor d'una queixa.
     Al lluny, la veu rauca
d'un ca vagabund que gemega.

     Al mig del carrer,
com fulla d'acer, sangonenta,
una ratlla de llum roja, ardent,
     surt de la taverna.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Teixeira de Pascoaes

(Amarante Gastão, 1877 – San João de Gatão, 1952)
Pseudònim de Joaquim Pereira Teixeira de vasconcelos. “Fou l’impulsor del moviment literari i ideològic anomenat saudosismo, el qual, a partir d’una estètica propera al simbolisme, planteja una mena de mística panteista, fent a la vegada una apassionada afirmació nacional en considerar la saudade -un sentiment tradicional en la lírica portuguesa- l’arrel més profunda de l’esperit lusità.”

CANÇÓ D’UNA OMBRA

Ah, si no fos la boira del matí
i la vella finestra on dia a dia
sent, abocat, la veu de cada cosa,
     el que sóc no seria.

Si no fos eixa font, que sanglotava,
i cantava, i eixuta romania...
i aquest sol que combreg de genollons,
     el que sóc no seria.

Ah, si no fos eixa claror de lluna
que els espectres convoca, i s’esmunyia
com un màgi fluid en el meu ésser,
     el que sóc no seria.

I si l’estel del vespre no brillàs;
si no fos la ventada que estrenyia
els núvols i el meuj cor en els seus braços,
     el que sóc no seria.

Ah, si no fos la nit misteriosa
que aquests ulls meus d’ombres subtils reblia,
i d’ombrívoles veus la meva orella,
     el que sóc no seria.

Sense eixa terra fonda i fondo riu,
que, ales batent, en clar vol s’enfugia,
sense aquests turons erms, verdes arbredes,
     el que sóc no seria.

          (Trad. Josep M. Llompart)


Manuel Bandeira

(Recife, 1886 – Rio de Janeiro, 1968)
“És una de les figures més importants i més representatives de l’anomenat “modernisme” brasiler. [...] propugnen una poesia arrelada dins la realitat brasilera i l’esperit dels temps moderns.”

POÈTICA

Estic fart del lirisme mesurat
Del lirisme bon minyó
Del lirisme funcionari públic amb llibre d’entrada expedient
     protocol i manifestacions d’estima al sr. director
Estic fart del lirisme que es detura i va a aclarir en el
     diccionari l’encuny vernacle d’un mot.
A baix els puristes
Totes les paraules sobretot els barbarismes universals
Totes les construccions sobretot les sintaxis d’excepció
Tots els ritmes sobretot els innumerables
Estic fart del lirisme festejador
Polític
Raquític
Sifilític
De tot lirime que capitula davant qualsevol cosa que sigui fora
     d’ell mateix.
D’altra banbda no és lirisme
Serà comptabilitat taula de cosinus secretari de l’amant exemplar
     amb cent models de cartes i les diferents maneres
     d’agradar a les dones, etc.
M’estim més el lirisme dels bojos
El lirisme dels borratxos
El lirisme difícil i punyent dels borratxos
El lirisme dels clowns de Shakespeare
-No vull saber res més del lirisme que no és alliberament.

     (Trad. Josep M. Llompart)

ESTRELLA DEL MATÍ

Jo vull d'estrella del matí
On és l'estrella del matí?
Amics meus enemics meus
cercau l'estrella del matí.
Descomparegué anava nua
Descomparegué amb qui?
Cercau-la a tot arreu
Digau que sóc un home sense orgull
Un home que ho accepta tot
què m'importa?
Jo vull l'estrella del matí
Tres dies i tres nits
He estat assassí i suïcida
Lladre, bandarra, falsari
Verge mal-sexuada
Tribulacions dels afligits
Girafa de dos caps
Pecau per tots pecau amb tots
Pecau amb els bergants
Pecau amb els sergents
Pecau amb els soldats de marina
Pecau de totes les maneres
Amb els grecs i amb els troians
Amb el mossèn i amb l'escolà
Amb el llebrós de Pouso Alto
Després amb mi
T'esperaré amb bordells novenes cavalcades menjaré terra
                         i diré coses d'una tendresa tan senzilla
Que tu defalliràs
Cercau pertot arreu
Pura o degradada fins a l'última baixesa
Jo vull l'estrella del matí.

    (Trad. Josep M. Llompart)

ART D'AMAR

Si vols sentir la felicitat d'amar, oblida la teva ànima.
ÉS l'ànima qui fa malbé l'amor
Ella només en Déu pot trobar satisfacció,
No en una altra ànima,
Només en Déu -o fora del món.
Les ànimes són incomunicables.
Deixa el teu cos entendre's amb un altre cos,
Perquè els cossos s'entenen, mes les ànimes no.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Fernando Pessoa
(Lisboa, 1988-1935)


Mário de Sá-Carneiro

(Lisboa, 1890 – París, 1916)
“Havent-se dedicat iniacialment a la narració [...] Sá-Carneiro va descobrir a París, l’any 1913, la seva pròpia vocació de poeta i, alhora, el seu destí de marginat, que el va empènyer al suïcidi. [...] Amic de Pessoa, amb qui va col.laborar en la fundació de la revista Orpheu (1915), li va adreçar una copiosa i interessantíssima corresponde`ncia. [...] La poesia de Mário de Sá-Carneiro és un dels productes més notables de la literatura portuguesa moderna.”

FI

La meva mort esquellotades
cal que celbrin. Xecalines
heu de fer tots. I serpentines,
coets enlaire i pallassades.

Que el meu taüt el porti un ase
tot ben guarnit a l’andalusa...
A un mort hom res no li refusa,
i vull per força anar amb un ase!

     (Trad. Josep M. Llompart)


Mário de Andrade

(São Paulo, 1893 – 1945)
Poeta, musicòleg, folklorista, crític literari musical i d’art i narrador. És una figura major del moviment “modernista”. “La seva poesia se situa dins la línia d’avantguard més radical i combativa en el seu moment.”

PAISATGE NÚM. 3

Plou?
Somriu una aubaïna de color de cendra,
molt trista, com un tristament llarg.
A la Casa Kosmos no tenen impermeables en liquidació...
Però a la plaça d’Arouche
puc obrir el meu paraigua paradoxal,
banana lírica de puntes mar...

Allà enfront... –Mário, posa’t la màscara!
-Tens raó, follia meva, tens raó...
El rei de Tule llançava la copa a la mar...
Els homes passen entollats...
Els reflexos dels rostres curts
sollen el petit-pavé....
Les tórtores de la Normal
volategen entre els dits de l’aubaïna.
(I si posava un vers de Crisfal
en el De Profundis?)
De sobte
un raig de sol esquerp
ratlla el plovisc enmig.


Luis Pimentel

(Lugo, 1895-1958)
“Delicadament humana, intimista i senzilla, per bé que depurada amb molta cura, la poesia de Pimentel [...] se serveix sovint de recursos surrealistes molt peculiars.”

CANÇÓ PERQUÈ UN INFANT NO S’ADORMI

No t’adormis,
petitó meu...
Belluga’t, xiscla, plora.
Ton pare és a fora.
Esqueixa amb els peus
aquest llençol
                      de por.
No tanquis els ulls,
                      petitó.
El vent udola,
                      no tanquis els ulls.
La mort
                      rondeja per fora.
Veig el riu obscur
i una fulla morta.
Belluga’t, xiscla, plora.
Ton pare és a fora.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Manuel Antonio

(Rianxo, 1900 – 1930)
Fervorós nacionalista, lluità amb Sandino i amb els bolxevics. Avantguardista.

SOLS

     Hem anat restant sols
el Mar el vaixell nosaltres.

     Ens han robat el Sol.
     El paquebot esmaltat
que amb llinyes de fum cosia
àgils quadros sense marc.

     Ens han robat el vent.
Aquell veler que s’evadia
per la corda fluixa de l’horitzó.

     L’oceà desatracava de les costes
i els vents de la rosa
es van orientar cap a l’oblit.

     Les nostres soledats
vénen de tan enfora
com les hores del rellotge.

     Però també sabem la maniobra
dels navilis que fondegen
a sotavent d’una singladura.

     A l’astorat quadrant de les estrelles
ha romàs aturada aquesta hora:
     El cadàver del Mar
ha fet del vaixell un taüt.

     Fum de pipa Enyorança
     Nit Silenci Fred
     I restam nosaltres sols
sense el Mar sense el vaixell
     Sols.

     (Trad. Josep M. Llompart)


EL POEMA NOCTURN DE LA PLUJA

La pluja entrà en la nit
tancà per dins la porta
i va començar a escriure el seu Poema.

Mentre calla i cavil.la
a un fugisser racó de la pissarra
proposen set estels un teorema

Va apagar qualsevol radiograma
de la Rosa dels Vents cosmopolita.
Amb un aup al silenci
va dissenyar els acords d’un cal.ligrama.

Fa leit-motiv el cansament
-aqueixa pluja vilatana-
d’esgarriar el camí
     pels viaranys
de trobar-se tota sola en cada replanell.

Aquell vers:
“Molt sovint Sempre i encara Després.”

(L’aiguat també va plagiar
l’immortal intermezzo del gos
     en un racó del Poema
     en un vers tàcit més enllà.)

L’albada tísica convalescent
alça la testa mústia
cansada ja de tant morir.

Va sortir el vent d’entre els pinars
i en alta veu
     (la veu avioloncel.lada)
va començar a llegir
amb emoció a llegir...

Després
les fulles del Poema voleiant
s’anaren ofegant
per aiguamolls i llacunes.

          I de bell  nou plogué
                                          plogué
                                                    plogué...

     (Trad. Josep M. Llompart)


Amado Carballo

(Pontevedra, 1901 – 1927)
“L’avantguardisme d’Amado Carballo no trenca de cap manera amb el passat. Ben al contrari, recull la tradició de sensibilitat paisatgística característica del segle XIX i li dóna una dimensió novella [...] i, a més a més, arrelada sovint en les formes expressives de la poesia popular)

TAVERNA

La pluja a fora. Suren
llums de gas en els tolls.
Dins el fang del carrer
s’enterra una cançó.

Hi ha mariners d’Anvers,
de Cork i Rotterdam...
L’acordió, ben trompa,
parla anglès, alemany...

Al full del ganivet
fuig la llum com al mar.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Cecília Meireles

(Rio de Janeiro, 1901-1964)
“Una evolució molt coherent va portar aquesta poetessa, des dels horitzons simbolistes dels seus llibres inicials, fins a l’adhesió a les línies fonamentals del moviment “modernista”. La seva obra poètica, una de les més depurades i importants de la poesia brasilera contemporània, es caracteritza per la subtil intensitat de les imatges, la delicadesa del sentiment i una fina i penetrant musicalitat, tot això dins una admirable sobrietat expressiva.”

MOTIU

Car visc l’instant dic la cançó
i perquè ma vida és completa.
No só ni alegre ni trist: só poeta.

Germà d’allò que s’enfugia,
jo no sent gaudi ni turment.
Vaig travessant la nit i el dia
al vent.

Si edificava o bé enrunava,
si m’hauré fos o hauré romàs
-no ho sé.
     No sé si jo restava
o pas.

Sé que cant. I tot és cantar,
com si alta sang d’ala em ritmés.
I sé que un jorn caldrà callar:
-res més.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Carlos Drummond de Andrade

(Itabira (Minas Gerais), 1902 – Rio de Janeiro, 1987)
“És no tan sols la figura màxima del “modernisme” brasiler [...] sinó un dels més grans poetes en llengua portuguesa de tots els temps. A la seva obra s’equilibra de manera perfecta l’emoció més profunda i més continguda amb l’humor més subtil i més implacable, dins uns esquemes formals sobris, eficaços, sense cap concessió al virtuosisme.”

EN EL MIG DEL CAMÍ

En el mig del camí hi havia una pedra
hi havia una pedra en el mig del camí
hi havia una pedra
en el mig del camí hi havia una pedra.

No m’oblidaré mai d’aquesta feta
mentre hi hagi vida en els meus ulls tan fatigats.
No m’oblidaré mai que en el mig del camí
hi havia una pedra
hi havia una pedra en el mig del camí
en el mig del camí hi havia una pedra.

     (Trad. Josep M. Llompart)

CONTRADANSA

Joan estimava Teresa que estimavaRaimon
que estimava Maria que estimava Joaquim que estimava Lilí
que no estimava ningú.
Joan marxà cap als Estats Units, Teresa cap al convent,
Raimon va morir de desgràcia, Maria acabà de tieta,
Joaquim es va suïcidar i Lilí es va casar amb J. Pinto Fernandes,
que no havia entrat en la història.

    (Trad. Josep M. Llompart)

POESIA

Una hora he consumit pensant un vers
que la ploma no vol escriure.
I mentrestant és aquí dins
inquiet, viu.

Ell és aquí dins
i no vol sortir.
La poesia, emperò, d’aquest moment
m’inunda tota la vida.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Murilo Mendes

(Juiz de Fora (Minas Gerais), 1902 - Lisboa, 1975)
“La poesia de Murilo Mendes, molt variada de to i de registres, té punts de contacte amb el surrealisme i abasta una temàtica que va des de la sàtira fins a la més punyent emoció religiosa.”

LES DUES BANDES

A aquesta banda hi ha el meu cos
hi ha el somni
hi ha la meva enamorada a la finestra
hi ha els carrers cridant de llums i moviments
hi ha el meu amor tan lent
hi ha el meu àngel de la guarda
que a vegades s’oblida de guardar-me
hi ha el món bategant en la meva memòria
hi ha el camí cap a la feina,

A l’altra banda hi ha altres vides vivint la meva vida
hi ha pensaments seriosos que m’esperen a la sala de visita
hi ha la núvia definitiva que m’espera amb flors a la mà
hi ha la mort, les columnes de l’ordre i del desordre. 

     (Trad. Josep M. Llompart)


Miguel Torga

(S. Martinho de Anta (Trás-os-Montes nadiuaL), 1907)
Poeta i narrador. “A causa de les seves opinions sobre l’Espanya de Franco, fou titllat de comunista iempresonat durant alguns mesos (1939).” Ha estat proposat pel premi Nobel en dues ocasions.

AL FOC

Flama d’inspiració, que em devores,
Allarga l’abraçada al món sencer!
Converteix el malson d’aquestes hores
En un braser
D’amo!
Fon a la teva escalfor
La muntanya de glaç i de tristesa
Que ens oprimeix el cos i el cor.
I que el gran fogueró de la bellesa
Sigui el sol d’una nova redempció!

     (Trad. Josep M. Llompart)

RELAT

Senyor, va reclinar-se al meu costat
I feia olor de poma com el dia
En què el primer pecat
Foradava la terra i naixia.

Hauria calgut fugir
D’aquell cos que me sobtà
I era talment un jardí!...
Llavors, Senyor, en vaig menjar.

     (Trad. Josep M. Llompart)


Aquilino Iglesia Alvariño

(Lugo, 1909 – Compostel.la,  1961)
“La seva poesia, en la qual s’equilibren modernitat i tradició clàssica, es distingeix per l’acurat treball formal, per l’abundosa riquesa lingüística i, sobretot, per un plàcid i ben assumit esperit humanístic.”

JO VULL SENTIR EL TEU SILENCI

Com en l'herba tendra o en la flor de l'aigua
jo vull sentir el teu silenci, garrida.

Un silenci estel.lat de somriures,
on els teus ulls siguin dos vaixells ancorats.

Jo, sol, el mariner.

Una fonda alegria en les veles blanques, toves,
-paraules que encara serven l'aire de la flor del lli-
esperant el matí
en què deixi els meus ports i cec m'embarqui
capità dels teus ulls velers.

    (Trad. Josep M. Llompart)

ELS PRATS

Per la vora del Miño, ai, amor meu,
i allà per la Rigueira i Pastoriza,
que grans que són els prats entre bedolls
de cabelleres d’or tremoladisses!

Que alegre que va el riu clapotejant
i com es va encalmant i se demora
entremig dels prats verds silenciós!

És negra l’aigua i gairebé no es mou
entre les ombres d’or de la vorera,
que estremeixen filets de llum molt fins.

Porta cap a l’hivern –dolça membrança-
eriçons de castanya badats, peres
dolces i fulles grogues i dacseres,
regal de la muntanya, bona mare.

Els prats, amb l’autumnada verdejants,
són joiosos de guardes i pastors.
Els arbres, alterosos i més clars,
com a ratlles de tinta en vidre net.

Els pagesos ja cremen els rostolls.

Dos al.lotons alegres, sota el sol,
xarrupen vi de móres al cocó
d’un panellet de sègol.

Mans pintades
i llavis mostatxers i envermellits,
riuen, carallardosos, en la tarda.


Álvaro Cunqueiro

(Mondoñedo, 1911 – Vigo, 1981)
“La seva obra poètica gallega significa bàsicament dues coses: el cim del surrealisme gallec [...] i la culminació del corrent neotrobadoresc.”

A HÖLDERLIN

Aquest batec del sol en les ninetes dels teus ulls
m’aproxima comparances amb les roses a la lluna.
     Mentre la vaca del vent bruela.

Aetas Cumoei carminis, seus en els núvols
anunciant com un àngel joiós o com un planeta antic.
     Mentre la vaca del vent bruela.

Ja no pots abastar tant de somni secret com passa
calent i vermell com un vi vell
     - mentre la vaca del vent bruela-

per davant de la finestra on penges les teves mans daurades
perquè els Déus sempre tinguin comiat en el crepuscle.
     Mentre la vaca del vent bruela.

Ara que amb una poma com a cànon de bellesa
proclames la divina proporció de la nit en les pipelles de Venus
     Mentre la vaca del vent bruela.

Ara que dius el teu parentiu amb el bronze i amb l’alba
i exhales dels teus llavis de marbre un caliu consevat de qualsevol incendi antic
     -mentre la vaca del vent bruela-

i en el nom d’Apolló i en el silenci de la terra dius de tu. Jo sóc qui canta
i començo a parlar a través d’aquesta aigua calenta i sorda que bat les roques del meu cap.
     Mentre la vaca del vent bruela.

          (Trad. Josep M. Llompart)


Vinícius de Moraes


(Rio de Janeiro, 1913-1980)
En la seva poesia s’hi distingeixen diverses influències: Blake, Rimbaud, Apollinaire, Camões, el romancer. “Va experimentar un fort atractiu cap a la música popular de ball i és el creador de la bossa nova.”

SONET DE DEVOCIÓ

Aqueixa dona freda i bategant
que, lúbrica, es deleix en els meus braços
i em besa durament, balbucejant
versos i vots d'amor i mots procaços.

Aqueixa dona, flor de melangia
que del meu pàl.lid recelar se'n riu,
l'única d'entre totes a qui fiu
carícies que a cap altra no faria.

Aqueixa dona que esplendor i neguit
proclama de l'amant seguit seguit
i del meu mos té el rastre damunt ella.

Aqueixa dona, un món! -una cadella
per ventura...- però en el clos d'un llit
cap dona no hi ha hagut que fos tan bella!

    (Trad. Josep M. Llompart)


Celso Emilio Ferreiro

(Celanova, 1914 – Vigo, 1979)
“És el poeta gallec contemporani que ha assolit més projecció.” És un símbol de la resistència cultural enfront del franquisme. “És, a Galícia, la figura més destacada del realisme històric i, a més a més, un gran poeta, que encerta a trobar l’expressió més ajustada dins el to de denúncia, de sarcasme i d’ironia.”

CANÇÓ

El vell cantava
una enyorança.

El noi cantava
una esperança.

L'infant cantava
una lloança.

Poble meu: puix que cantes,
alça't i avança.

    (Trad. Josep M. Llompart)



Xosé María Díaz Castro
(Guitiriz, Lugo, 1914-1990)


NIMBES

Si el poema és només un nimbe de llum
que posen els ulls cecs a les coses
somiades, o estimades en les tenebres,

de les coses que ja foren i se’n fugiren
però continuen sent i no se’n van ja més,
de les ombres que, jugant amb els meus ulls,
en la meua vida a foc s’incrustaren,

ací deixe els nimbes, com la cendra
de les roses que ahir van omplir de perfum
el món, mort jove, d’algun somni.

     (Traducció de Vicent Berenguer)


ESMARAGDA

Herbeta menudiua
qua ara somrius amb por
al sol que va naixent
i morint sense tu,
¿per què, de ser menuda,
has d’afrontar-te’n, tu?
¡Fóra tot l’Univers
més petit sense tu!

     (Traducció de Vicent Berenguer)


COM UNA ESPASA

Tots els rius passen sencers per la meua
ànima, plens de Déu, música i flames.
Tots els coloms amb mi han fet l’amor.
La bellesa va ferir-me per sempre.

A través de la fosca teranyina
del món aquest un estel cau al riu
de la meua vida i resta cridant-me.
La bellesa va ferir-me per sempre.

En cada veu m’escolte una crida
amb un eco llarg d’adéus que no entenc,
però em fereix com una espasa ardent.
La bellesa va ferir-me per sempre.

¡I la neu dels anys ara va caient
sobre set immortal i tristos ulls,
no cobreix la boca de la ferida!
La bellesa va ferir-me per sempre.

     (Traducció de Vicent Berenguer)

Sophia de Mello Breyner Andresen
(Porto, 1919)


Joao Cabral de Melo Neto

(Recife, 1920)
“Diplomàtic de professió, va residir alguns anys a Barcelona, on va estar en contacte amb el grup Dau al Set i amb alguns escriptors catalans, singularment amb el poeta Joan Brossa. [...] L’obra de João Cabral de Melo Neto, que es caracteritza per l’expressió justa, clara i tensa, s’inscriu dins l’òrbita del surrealisme.”

LA DONA ASSEGUDA

Dona. Dona i coloms.
Dona entre somnis.
Núvols en els seus ulls?
Núvols sobre els seus cabells.

(La visita espera en la sala;
La notícia en el telèfon;
La mort creix en l'hora,
La primavera enllà de la finestra.)

Dona asseguda. Tranquil.la
En la sala, com si volàs.

    (Trad. Josep M. Llompart)

PER A LA FIRA DEL LLIBRE

Fullejat, el full d'un llibre recobra
allò de vegetal i lànguid del full fulla,
i un llibre se fulleja o se desfulla
com a mercè del vent l'arbre que el dóna;
fullejat, el full d'un llibre repeteix
fricatives, labials de vents antics,
i res no fingeix vent en fulla d'arbre
millor que vent en full de llibre.
El full, tot i amb això, a l'arbre del llibre,
més que no imitar el vent, el profereix:
el mot hi urgeix la veu, que és vent
o ventada escombrant la brossa a zero.

Silenciós: sigui tancat o obert,
fins i tot el que a dins clama; anònim:
només exposa el llom, en el prestatge,
que en gris apaga tots els lloms;
modest: només s'obre si algú l'obre,
i tant és oposat al quadre en la paret,
obert tota la vida, com a la música
viva només quan els seus filats volen.
Mes tot i així i malgrat que pacient
(es deixa llegir on vulgueu), sever:
exigeix que l'extreguin, l'interroguin;
i mai no s'esvaneix: tancat o obert.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Francisco José Tenreiro

(São Tomé, 1921 – Lisboa, 1963)
“És autor del primer llibre escrit en portuguès on es reflecteixen l’esperit i els problemes de la negritud.”

CANÇÓ DEL MESTÍS

Mestís!

Vaig néixer de negre i blanc
i qualsevol que me miri
és talment com si miràs
un tauler de joc d'escacs:
si l'esguard passa de pressa
s'emboliquen els colors
a dins l'ull enlluernat.

Mestís!

I tinc en el pit una ànima gran
una ànima feta d'addició
com 1 i 1 fan 2.

Per això va ser que un dia
el blanc tot encès de ràbia
tragué comptes amb els dits
i va dir-me amb grolleria:
-mestís!
els teus comptes són errats.
El teu lloc és sota el negre.

Ah!
     Però jo no m'enutjava...
i amb molta calma
em vaig allisar el cabell cap endarrera
vaig treure fum del meu cigar
i vaig cantar arrogant
la meva riallada lliure
que emplenà d'escalfor el blanc!...
Mestís!

Quan estim la blanca
                                 sóc blanc...
Quan estim la negra
                                 sóc negre
                               Així doncs...

    (Trad. Josep M. Llompart)


Agostinho Neto

(Kaxikane (Angola), 1922 – Moscou, 1979)
Fou president del Movimento Popular Libertação de angola, i posteriorment president de la República Popular d’Angola.

ADÉU A L'HORA DE LA PARTIDA

Mare meva
     (totes les mares negres
     dels fills que van marxar)
tu m'ensenyares d'esperar
Com esperares en les hores difícils

Però la vida
ha mort en mi aqueixa mística esperança

Jo ja no esper
jo sóc aquell a qui hom espera

Sóc jo Mare meva
l'esperança som nosaltres
els teus fills
que han marxat vers una esperança que alimenta la vida

Avui
som els infants desnús de les cabanes de la selva
els al.lots sense escola que juguen amb pilotes de pedàs
en els arenys a migdia
som nosaltres mateixos
els contractats perquè cremem la vida als cafetars
els negres ignorants
que devem el respecte a l'home blanc
i hem de tenir por dels rics
som els teus fills
dels barris de negres
allà a on la llum elèctrica no arriba
els borratxos trontollants
abandonats al ritme d'una dansa de mort
els teus fills
amb fam
amb set
amb vergonya d'anomenar-te mare
amb por de travessar els carrers
amb por dels homes
nosaltres mateixos

Demà
cantarem himnes a la llibertat
quan commemorarem
la data d'abolició d'aquesta esclavitud

Anam a cercar llum
els teus fills Mare
     (totes les mares negres
     dels fills que van marxar)
Se'n van a cercar vida.

    (Trad. Josep M. Llompart)

 

José Saramago
Els poemes possibles
Barcelona, Edicons 62/Empúries, 2005
Traducció del portuguès de Josep Domènech.

 

PROCÉS

Les paraules més simples, més comunes,
les d’estar per casa i donar el canvi,
en llengua d’un altre món es converteixen:
n’hi ha prou que, de sol, els ulls del poeta,
rasant, les il·luminin.

 

“RETALLO LA MEVA OMBRA...”

Retallo la meva ombra de la paret,
li dono corda, escalfor i moviment,
dues mans de color i de patiment,
el que basti de fam, el so, la set.

Em quedo a part veient-a repetir
els gestos i paraules que em són,
figura desdoblada i confusió
de veritat vestida de mentir.

Sobre la vida dels altres es projecta
aquest joc de les dues dimensions
en què res es prova amb raons
talment un arc tibat sense sageta.

Una altra vida vindrà que m’absolgui
de la mitja humanitat que perdura
en aquesta ombra privada d’espessor,
en l’espessor sense forma que la resolgui.

 

PASSAT, PRESENT, FUTUR

Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.

Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.

Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.

 

OBSTINACIÓ

Davant d’aquesta pedra em concentro:
naixerà una llum si el meu voler,
de si mateix llevat, resol
el dilema de ser aquí o bé a dins.

 

“HI HA D’HAVER...”

Hi ha d’haver un color per descobrir,
un ajust de paraules amagat,
hi ha d’haver una clau per obrir
la porta d’aquest mur desmesurat.

Hi ha d’haver una illa més al sud,
una corda més tensa i ressonant,
un altre mar que nedi en un altre blau,
una altra alçada de veu amb millor cant,.

Poesia tardana que no arribes
a dir ni la meitat del que saps:
no calles, tot el que pots, ni renegues
d’aquest cos d’atzar en què no caps.

 

OCEANOGRAFIA

Giro l’esquena al mar que ja entenc,
a la humanitat meva sóc de retorn,
i tot el que hi ha al mar sorprenc
en la poquesa que sóc i reconec.

De naufragis, en sé més que no el mar,
dels abismes que sondo, en torno las,
i perquè de mi res el separi,
hi ha un cos ofegat a la meva sang.

 

MITOLOGIA

Els déus, en altres temps, eren nostres
perquè entre nosaltres estimaven. Afrodita
al pastor es lliurava sota les branques
que la gelosia d’Hefest ensarronaven.

Del plumatge del cigne a les mans de Leda,
el seu pit mortal, la seva falda,
la llvaor de Zeus, dòcils, collien.

Entre el cel i la terra, presidint
els amors d’humans i divins,
el somriure d’Apol·lo refulgia.

Quan castos els déus es tornaren,
el gran Pan es morí, i orfes d’ell,
els homes no ho saberen i pecaren.

 

APRENGUEM EL RITU

Posa a la taula les estovalles adomassades,
porta les roses més fresques del jardí,
aboca el vi en el got, llesca el pa,
amb el ganivet de plata i de marfil.

Algú ha vingut a seure a la teva taula,
algú a qui no veus, però que pressents.
Creua les mans a la falda, no preguntis:
és en les preguntes que fas, que menteixes.

Tasta després el vi, menja’t el pa,
esgarrinxa’t el palmell amb la tija aguda,
du les orses al davant, tapa’t els ulls,
has complert el ritual i tot ho saps.

 

JULIETA A ROMEU

És tard, amor, el vent s’aixeca,
ja neix la fosca matinada,
només la nit va ser la nostra claredat.
Ja no seré qui vaig ser, el que serem
contra el món ha de ser, que ens rebutja,
culpables d’inventar la llibertat.

 

“A TU RETORNO, MAR...”

A tu retorno, mar, al gust fort
de la sal que el vent du a la meva boca,
a la teva claror, a aquesta sort
que em fou donada d’oblidar la mort
sabent, amb tot, que la vida és tan poca.

A tu retorno, mar, cos ajagut,
al teu poder de pau i de tempesta,
al teu clamor de déu encadenat,
envoltat per la terra femenina,
presoner de la pròpia llibertat.

A tu retorno, mar, com qui sap
d’aquesta lliçó teva treure profit.
I abans que aquesta vida m’arribi a la fi,
de tota l’aigua que a la terra cap
en voluntat tornada, armat el pit.

 

AMB EL SILENCI DELS ULLS

En quina llengua es diu, en quina nació,
en quina altra humanitat s’ha après
la paraula que ordeni la confusió
que en aquest remolí s’ha format?
Quina remor de vent, quins daurats
cants d’ocell aturat en altes branques
diran, en so, les coses que, callats,
amb el silenci dels ulls confessem?

 

ART D’ESTIMAR

Ficats en aquesta pell que ens refuta,
som dos, el mateix que enemics.
Gran cosa, al capdavall, és la suor
(així ja ho deien els antics):
sense ella, la vida no seria lluita,
ni l’amor amor.

 

METÀFORA

Porto a les mans una cargola ressonant
on tots els vents del mar s’han aplegat,
i de les mans, o de la cargola murmurant,
propaga en color i so irradiant
la bellesa que els ulls t’han despullat.



Stella Leonardos

(Rio de Janeiro, 1923)
Va traduir al portuguès Fèlix Cucurull, Bartra, i una antologia catalana que va de Verdaguer i Maragall fins a Miquel Bauçà. “Fa oscil.lar la seva poesia entre la visió tel.lúrica i la subtil introspecció intimista.”

CANÇÓ
[en català a l'original]

-Digau-me, el de les tres roses:
d'on veniu?
     -Vinc de la saba estoica
     del meu poble.

-La vostra rosa de sol
a on es troba?
     -En un sonor
     país mediterrani.

-La vostra rosa de gebre
d'on ha vingut?
     -Del més pur cristall
     del Pirineu.

-La vostra rosa d'escuma
on és que esclata?
     -En la verd-blava salabror
     de Catalunya.

    (Trad. Josep M. Llompart)


Eugénio de Andrade

(Póvoa da Alaia (Fundão), 1923)
Pseudònim de José Fontinhas. “És, per la força lírica, per la saviesa i l’originalitat de la forma, per una sensualitat molt pura i molt franca, un dels poetes contemporanis més notables.”

RETRAT

En el teu rostre s’inicia l’alba.
Llum obrint,
de rosa en rosa,
transparent i jullada.

Melodia
distant però segura;
iroompent de la terra,
càlida, madura.

Mar immens,
platja deserta, horitzontal i calma.
Sabor agrest.
Rostre de la meva ànima!

     (Trad. Josep M. Llompart)

COR NOVELL

Eres tu? ¿Era el dia
just acabat de néixer?

Quina rosa obria? ¿Rosa
o ardor? ¿Potser seria

només desig de ser
un regust d’alegria?,

un fulgor? Un fluir?
Eres tu? Era el dia?

     (Trad. Josep M. Llompart)

Alexandre O'Neill

(Lisboa, 1924-1986)
“Com a poeta es va sentir atret inicialment pel neorealisme, i després s’incorporà al primer grup surrealista de Lisboa. Profundament sentimental i alhora intensament irònic, expressa amb humor incisiu i amarg l’angoixa de la condició humana i la preocupació pel país propi.”

POEMA POC ORIGINAL DE LA POR

Ho tindrà tot, la por,
cames
ambulàncies
i el luxe blindat
d'algun automòbil

Tindrà ulls allà on ningú no els vegi
manetes cauteloses
embolics quasi innocents
orelles no tan sols a les parets
sinó també en el terra
en el sostre
en el murmuri dels albellons
i potser fins i tot (compte!)
orelles en les teves orelles

Ho tindrà tot, la por,
fantasmes a l'òpera
sessions contínues d'espiritisme
miracles
seguicis
frases coratjoses
noietes exemplars
segures cases de préstecs
malicioses cases de cites
conferències vàries
molts congressos
òptimes col.locacions
poemes originals
i poemes com aquest
projectes altament bruts
herois
(la por tindrà herois!)
costureres reals i irreals
obrers
     (així així)
oficinistes
     (molts)
intel.lectuals
     (ja se sap)
la teva veu potser
potser la meva
amb certesa la d'ells

Tindrà capitals
països
suspicàcies com tothom
moltíssims amics
enamorats verdosos
amants callats
ardents
i angoixats

Ah ho tindrà tot, la por,
tot
(Penso en el que la por tindrà
i tinc por
que és justament
allò que la por vol)
                   * *
Ho tindrà tot, la por,
quasi tot
i cadascú  pel seu camí
tots arribarem
quasi tots
a rates


a rates

          (Trad. Josep M. Llompart)

LA CENTRAL DE LES FRASES

...ja te vaig dir que són els del primer...
...i finalment no vam poder trucar...
...ai tu no ho vulguis sebre l’enginyer...
...amb el vostre permís us vull contar...

...que me diguis això és lo que faltava...
...les altres dues les que són les tals...
...emperò el president autoritzava...
...en el jardí dotzenes de pardals...

...de fet és molt intel.ligent...
...oh filla per aquí fes-me el favor...
...que vingué ahir per conversar amb la gent...
...és just allà al final del corredor...

    (Trad. Josep M. Llompart)


Manuel Maria

(Outeiro de Rei, Lugo, 1930)
“Una de les veus més poderoses i atractives de la poesia gallega contemporània.”

ACÚS LA CLASSE MITJANA

Acús la classe mitjana -grans i petits burgesos-
perquè  ells foren i són els qui traeixen
l'ànima simple, pura, antiga de Galícia.
Jo som del poble i parl en el seu nom.
Jo parl en nom dels mariners i dels pagesos,
dels ferrers, de les minyones de servei,
dels esclopers, dels moliners i els traginers;
dels humils mestres d'aixa,
dels segadors que anaven a Castella,
dels amitgers privats de terra pròpia,
d'aquells que han d'emigrar a uns altres indrets,
dels pobres d'esperit i els pobres de captar,
del mesquí jornalers que encara gira
de sol a sol terrossos amb l'arada romana.
Jo parl en nom de tots aquells que,
enc que tenen raó, mai no els la donen.
Acús la classe
mitjana d'egoisme,
d'insolidaritat amb el seu poble,
i de brutalitat i d'ignorància,
de besar els peus als poderosos,
de traficar amb la fam i la misèria,
de menysprear la terra on viuen,
intentant esborrar el seu idioma,
assassinant son ésser propi.
Acús la classe
mitjana de servil, d'agenollar-se
davant els qui comanden,
traint el poble seu, la seva gent,
els humils indefensos i ultratjats.
Acús la classe
mitjana d'imitar
les modes imposades per Madrid
i de tancar els ulls amb covardia
a les realitats que tenen davant seu.
Classe mitjana, grans i petits burgesos,
comerciants fets rics amb l'estraperlo,
vinaters, oliers i contractistes,
advocats sense llei ni consciència,
propietaris de cases i de comptes corrents,
buròcrates que llepau l'amo
i que oblidau el poble d'on veniu,
homes que comerciau amb l'emigració,
amb la fam, la injustícia i la misèria,
lladres que percaçau títols nobiliaris,
assassins que comprau indulgències i cotxes
darrer model perquè us portin al cel
en nom de tot el poble, jo us acús!

    (Trad. Josep M. Llompart)

 

Herberto Helder
(Funchal, illa de Madeira, 1930

Última ciència, llarg poema dividit en cinc parts i alhora en altres subseccions que conformen poemes autònoms de versos lliures, teixit en nombroses variacions i repeticions de motius, constitueix un sol cos poètic fragmentat que expressa el gran tema de la vida: el misteri de la creació, el misteri de la transformació de la matèria, el misteri de la vida i de la mort.” (Manuel Guerrero)

*

Lleons de pedra a la llinda de jardins en alerta
-blocs zoològics, laterals, devorats
per líquens. Els ve –en gotes, botàniques
vidrioses, insectes,
el vent que els embriaga, les coses plurals
de la terra- aqueix
flux i reflux de potència cega.
Si els toco els costats, o la crinera, o entre
les potes davanteres,
sento des dels dits fins al cor el tenebrós
bategar de la sang.
-Guardo en el meu secret aquell secret
central,
inseparable.

     (Traducció d’Arnau Pons)


*

No toquis els objectes immediats.
L’harmonia crema.
Per més lleugera que sigui una tetera o una tassa,
tots els objectes són folls.
Un gerro amb un crisantem transparent
té una tremor oculta.
És terrible dins la fosca.
Fins i tot el seu nom, sempre amb por el pronunciaràs.
I la boca en sortirà nafrada.

     (Traducció d’Arnau Pons)


*

Qui beu aigua exposada a la lluna s’assaona de pressa:
mira les coses completes.
El fang enllaça l’aigua que sospira lunarment,
que impregna el fang amb la seva palpitació
enllunada.
Són una cosa única
i plena: un barral. Qui beu i mira
es torna
misteriós, madur.
Tot s’il.lumina de l’alçària d’una persona immòbil.
Qui es desassedega delira,
veu l’obra:
el que es beu dels barrals que la lluna
enalteix –aigua i nom
dins la boca.

     (Traducció d’Arnau Pons)


*

Si mires la serp als ulls, sents que n’és d’insondable
la innocència i que n’és de líric
el terror. Ho saps tot.
La constel.lació de corol.les és madura contra el granit alt
en els avencs. Rosàciament.
La teva vida entra en ella mateixa fins al centre.
Pot aclucar els ulls, pot escoltar el que vares dir
rere les veus
del poema.

     (Traducció d’Arnau Pons)

 

Pedro Tamen
Lisboa, 1934

1.

Anirem a buscar el motiu de la ginesta
el motiu del groc
anirem a buscar el motiu
l’anirem a buscar
i els ulls prendran tots els colors
els colors de tot.

      Traducció de Susanna Ramos

 

Ary dos Santos
Lisboa, 1936-1984

UN HOME A LA CIUTAT

La matinada he engrapat
com si fos un infantó
un roser entortolligat
una vinya d’il·lusió
com el cos de la ciutat
que al matí assaja la dansa
de qui amb molta voluntat
de treballar mai no es cansa.

Vaig per la rua
de lluna crua
que el meu Tejo engeloseix
vaig per Lisboa marea nua
que al Rossio convergeix.

Jo sóc l’home a la ciutat
que es lleva i canta al matí
i, estimant la llibertat,
amb la ciutat ha d’eixir.

Vaig per la calçada
enlluernada
del pleniluni de Lisboa
fins que la lluna enamorada
creixi a la vela de la proa.

Sóc gavina que volant
va desviant
d’alta mar tamborinada
jo sóc qui va transportant
la marea poble esglaiada.

I quan engrapo l’albada
cullo el matí com una flor
vora la pena desfullada
margarida de blau color.

Margarida de llibertat
que molt m’estima sens fi
margarida de ma ciutat
m’estima molt és el destí!

A les meves mans l’albada
obrí la flor d’abril també
flor sense por perfumada
amb l’aroma que el mar té
flor de Lisboa estimada
si no em volia ara em vol bé!

       Traducció d’Anna Cortils i Susanna Ramos

 

Teresa Rita Lopes
Faro, 1937

 

*
Em desperto sentint que el dia pantanós
de deures no acomplerts d’insidioses angoixes
m’empeny avall.
                                He dormit en un arbre.
Ara el sol és alt.
                                Faig força com si hagués de parir
i aconsegueixo desplegar de darrere un parell d’ales.
La necessitat aguditza l’enginy.
                                                              Allà baix endevino
rèptils a l’aguait.
                                Per això bato les ales amb força
i sobrevolo el pantà
                                       escapant de les boques àvides
dels afamats amfibis.

         Traducció de Susanna Ramos



Fiama Hasse Pais Brandao
(Lisboa, 1938)


DESPRÉS DE LA PLUJA

Després de la pluja les formes
dels arbres de plom. Mas
sa tallants. El color que substitueix
els negres d’una tarda plu
josa. Un blau propi de quan
para de ploure sobtadament.

Ha estat estranya la desaparició
de les formes en l’aire. La caiguda
dels tons. Tot d’una han vo
leiat les formes en l’aire.

     (Trad. Jordi Domènech)



Francisco Alvim
(1938)
Poeta i diplomàtic.

AIGUA

Un home jove
Tenia poc més de trenta anys
quan caminava
en aquest o en un altre jardí

Les teulades de pissarra
el caseriu color de sorra
la llum mullada de la ciutat
retenint-lo al carrer entre dues sensacions:
aigua del mar aigua dels rius

Veia la seva vida fluir
com si tot en ella convergís
cap a un llac de la mirada –
un llac sense marges

Antologia de poesia brasilera (Barcelona, edicions de 1984, 2006)
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Ronald Polito



Luiza Neto Jorge
(Lisboa, 10-5-1939)


La nit vertebrada

INTRODUCCIÓ AL TEMPS
I

Facem vaga de temps

Amb pulmons castos no respirem
Les fulles tràgiques venes
poden caure
Acluquem els ulls a dins

Silent damunt la roca amarga
l’humil solc de nosaltres

     (Trad. Arnau Pons)


Els cossos vestits

ELS ULLS

Els ulls poden viure
única
ment

Coneixen el ventre
la mare
la veren néixer

Són massa atroços
es giren

Continuen els lleures interiors

     (Trad. Arnau Pons)


Proposta

REFRANYS

I
or
d’irat
toro
sagrat
de grat
per a les grades

bou
d’orat
toro
castrat
per a les parques
arades

III
      neixo
d’un eix d’un esqueix

        parteixo
         pateixo
            neixo
en desqueixo
           deixo
          el feix
        pateixo
       parteixo

frueixo a mort
        em moro

urgeixo ben fort
     i morta
     sorgeixo

     (Trad. Arnau Pons)


El seu al seu temps

UNA ALTRA GENEALOGIA

I
El poeta és un animal que s’estira
des de la infància

II
Començarà per ser
l’animal
un moviment ronser
sota tenebres

III
Poblades estan les sales
per cries no humanes
rosegaires criatures
que caustiquen

IV
Veniu animals mítics
o els místics
amb el seu sant atent
aquells que tiren coces en el pi de la tardor
hermafrodites
raptors de dones
els procreadors de criatures
els heràldics
tapadores de taüt
els homes per equívoc
els voladors volàtils
súcubes
satanassos
veniu salvatges animals
per dins dels ossos
voraços


DELS FELINS

Cap ordre no atura el gat
ni el marca, lacònica
en el plor, en el zel.

Complet gemec, curvatura, anella.
Despull, a dins d’un túnel,
de la pell, del pèl.

Tan sols li guanya l’home
en erecció, en èxtasi,
circulació de sang
orientada.


LA FORÇA DE LA GRAVETAT

La teva gravetat:
el pes just de què disposes
per riure.

     (Trad. Arnau Pons)


Dinou cantells

CANTELL 2

Viure, entretant, és veure, anar veient
i també veure inclou dormir
sense que res no es desfaci o sigui exclòs
a l’interior dels somnis.

Pensem en el comerç de viure: la travessia de les naus
quan, en passar, van retenint l’espessa
aigua del temps, de la tem-
pesta.

Amb prou feines, un comerç –desviació de la moneda
de la trajectòria de l’or
cap al paper.

Viure sempre ha inclòs caminar recórrer volar
amb avió o amb braços o amb un ésser de més
rodes que ens porti
a un altre sentit ambulatori.

     (Trad. Arnau Pons)


L’amor i el lleure

PEL COS

infinita invenció
de pètal que escalda
desprèn el fal.lus

la paraula subratllada
que és ell quan se m’avança
pel cos

la porta giratòria
que em barata
per l’home i, a ell,

el fèrtil vestit
que li crea més mugrons
pel cos

     (Trad. Arnau Pons)


La llum

II

Canta’m aucell
arcàngel
amb el bec estira
el fibló que despunta
del meu cervell

Per muntanyes i valls
transmigri el cant
i qui l’escolti
que se’n senti
recompensat
revulsionat
com si sentís per fi
la llengua més oculta

     (Trad. Arnau Pons)


Silves

PORTES VEDADES fins i tot als déus.
Finestrons que encara estan
per estrenar.
El sol,
de calç.

Les mares
entre dos foscants amollen
els fills amb lluna
dins els closos.


MÀ DE FERRO FINADA
de tant de trucar a la porta
de qui viu incrustat
als darreres

     (Trad. Arnau Pons)



Orides Fontela
(1940-1998)
Poeta, mestra d’escola i bibliotecària.

ELS CANVIS

Un fruit per un
                         àcid
un sol per un
                         sigil
l’oceà per un
                         nucli

l’espai per una
                        fuga
la fuga per un
                        silenci

-riqueses per una
                        nuesa.


Antologia de poesia brasilera (Barcelona, edicions de 1984, 2006)
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Ronald Polito



Leonardo Fróes
(1941)
Poeta, traductor i periodista.

FERMALL VIU

Tan lleu en el seu vestit estampat,
deixat anar i amb una tira caiguda,
asseguda sota un arbre
en l’ombra del qual el sol penetra
amb fines ratlles llangoroses,
la dona llegint, emparedada pel llibre
que té a les mans,
ni demostra sentir a la pell dolça
la pluja o calamarsada d’insectes
que la recorre, caient en línia recta
de l’arbre espaiós, i posa
a les seves espatlles nues, als braços
i al cabell sedós,
per adonar-li el cos pensatiu
com joies rares,
com fermalls vius.


DONES DE BLAT DE MORO

Milers de dones de blat de moro
broten del meu ull callat com espigues
fortes. En l’aire es redrecen

com fullades criatures carnoses
que al vent es transmuten, de femelles,
en formosos plomalls mascles.

Trobo graciós l’encreuament; hi penso,
en el que és ser dona a punt
de, sota el vertigen solar, tornar-se confusa

hibridació. M’obro. Jugo
a donar-me. Em rapto i m’opto
com si jo mateix anés a menjar-me sencer

mentre les coses simplement neixen.


JUSTIFICACIÓ DE DÉU

el que jo anomeno déu és força més vast
i de vegades molt menys complex
que el que anomeno déu. Un dia
va ser una casa de vespes en la pluja
que vaig anomenar així a l’hospital
on sentia el patiment dels altres
i la paciència casual dels insectes
que lluitaven per construir contra l’aigua.
També vaig anomenar déu una porta
i un arbre en el qual vaig entrar certa vegada
per recarregar-me d’energia
després d’una estrepitosa derrota.
Déu és el meu grau màxim de comprensió relativa
en el punt de la desesperació total
en què una flor es mou o un gos
boig se m’acosta solidari.
I és encara la paraula déu que atribueixo
als instints més bells, sota la pluja,
notant que al terra de passada
ja ha brotat i finat diverses vegades el que anomeno ànima
i és potser la calma
en la química dels meus desitjos
d’oferir una cosa.


Antologia de poesia brasilera (Barcelona, edicions de 1984, 2006)
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Ronald Polito

Gastao Cruz
Faro, 1941

NÀUFRAG

No et volia la mort ni la
vida i sentires
del mar murmurador la bufada
que cridava l’esperit i
el cos, al mar idèntics
i iguals un i l’altre.

      Traducció d’Anna Cortils



Cacaso
(1944-1987)

BUST RENAIXENTISTA

qui veu la meva nòvia vestida
ni de lluny imagina el cos que ella té
la seva panxa és la plaça on els guerrers es reconcilien
delicadament els seus pits narren proeses inenarrables
en versos com aquests i qui
diria que és posseïdora de tan bells omòplats?

feliç de mi que freqüento manta vegada i quan puc
el seu cony


Antologia de poesia brasilera (Barcelona, edicions de 1984, 2006)
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Ronald Polito



Ana Cristina César
(1952)
Professora de llengua i literatura.

*

A punt de
partir, ja sé
que els nostres ulls
somreien per sempre
en la distància.
Sembla poca cosa?
Terra de sal gruixuda i or que s’esquerda.
A punt de partir, ja sé que
els nostres ulls somriuen en la distància.
Lents fosquíssimes sota els pilars.


Antologia de poesia brasilera (Barcelona, edicions de 1984, 2006)
Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Ronald Polito



Angela Melim
(1952)

*

No sento
(gaire més)
falta
ni enyorança.

Em comencen a plaure les coses.
Figures i llenguatge.

Una taronja
diminutiu
sopeta calenta
un somriure
una bona dutxa.

L’estiu!
Que n’és de virolat.
Súper.

Rio de Janeiro.
Un viatge.
Contradiccions. Sinònims.

Que bo el cop de mà de l’edat.


*

Crt

Un vol més llarg
que el normal
un altre més
crt
                           -espant-

la caiguda
escandalosa

papers
sense rumb

llegeixi’s: sóc jo
                          encara

-visca!-
embadalint-me,
Déu meu.



Miguel Anxo Fernán-Vello

Cospeito, 1958

Llibre dels paisatges vius

*

Un cant antic i lent ressona al vent i al fondo cor
de la terra. Segles ancorats a la pedra.
En les dures espirals que hi destinà el temps mineral
comença la llum obscura, la vella ombra
que s’incendia al vers.

     (Versió de Ramon Dachs)


Llibre de l’aire

*

Levitació de l’alè del món
en el territori pur
dels matins

Estabilitat de la frescor
en els fronts i en els cors

Salutació interminable
de les espirals de l’espai

Pensatiu silenci


*

Solitud plena d’aire

essència viva

d’estar sol

     (Versió de Ramon Dachs)


Llibre de l’aigua

*

Viu cristall

Mínima llum platejada
endins dels espills
netament viscuts
en àtoms brillants
d’ull pur i continu

Viu cristall

Moviment en el fons
de la mateixa transparència
ahir avui demà

Cristall obert i nítid
en els ulls ondulats del temps


*

Aigua de mil desitjos

Foc viu
endintre dels espills
de la set, cos amant
en la font,
                fresca música
del goig, suau ardència
als ulls,
boca viva de llum,
aigua,
font,
cos

     (Versió de Ramon Dachs)

Maria do Rosário Pedreira
Lisboa, 1959

ART POÈTICA

En una novel·la, una tassa és sols
una tassa –que pot vessar
cafè sobre el poema, si el poeta,
certament, fos el personatge.

En un poema, fins i tot tacat
de cafè, la tassa és sens dubte la petxina d’una mà –d’on
bec el món, meravellada, si tu,
certament, fossis el poeta.

En la nostra novel·la, no sóc sempre
jo la que porta les tasses a la taula
a on ens asseiem al vespre, agafats
de la mà, dient que el pot de cafè per fi
çha arribat, tot pensant que la vida
ja va bastant avançada per tots
els llibres que encara pensem llegir.

En el meu poema, no necessitem cafè
per mantenir-nos desperts: la meva
boca està sempre a la petxina de la teva mà,
cada dia hi ha pàgines als teus ulls,
la vida s’escriu sense mai envellir-nos.

       Traducció d’Antoni Xumet Rosselló

 

Fernando Pinto do Amaral
Lisboa, 1960

PARAULES

Encara seus a la taula: escrius
paraules tant compactes, tant opaques
com la llum que t’¡encega. Cada dia
promet l’infinit en mitja dotzena
de paraules: l’amor,
la vida, el temps, la mort, l’esperança,
el cor. I repeteix-les
rtepeteix-les molts cops en veu ben alta
i escolta la seva música
fins que no vulguin dir res.

       Traducció de Rita Custódio i Àlex Tarradellas



 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA