(Barcelona, 1980)  

Poètiques del cos
Cabrera de Mar, Galerada, 2006


Diuen que, al llarg d’una nit d’estiu,
la barbàrie va retre’s homenatge
i nosaltre, per por de tenir por,
no vàrem proclamar
la revolta del llenguatge,
i ara ens toca creure
que és massa tard per a tot
mentre hi ha qui es dissol en lletanies
d’una espera que espera
allò que no vindrà,
i que si ve no sabrem veure,
distrets en el parlar
sense dir res de les imatges,
repassant l’agenda, fent memòria,
desfent-nos en la pantalla, defensant-nos,
fent règim, règim de tot,
ignorant que hi ha secrets,
acceptant les condicions d’unes vacances pagades,
preparant el biberó, que el nen no plor,
firmant contractes –tres mesos més de prova-,
complint discursos, fent cua,
esnifant la pols de la rutina, comprant de tot,
investigant qui parla quan parlem,
tapant-nos la boca, llegint les sobres,
i resignant-nos a saber
qui ens crema la mirada.

Organismes cibernètics que no reconeixeran
el jardí de l’edèn darrere els gratacels
de la ironia, la mort i la perversitat del cos
que excedeix sempre els seus límits,
que és semblant però diferent,
resultat d’interaccions constants,
un producte social que alguns escolliran
per fer estudis de mercat –de mercat!-
traçant divisions inexistents,
i un grup seran els homes, l’altre les dones
(es venera el dualisme d’uns gèneres artificials)
-i què farem amb els qui habiten la frontera,
què direm a Venus Boyz o Murray Hill?
Podries proposar reformar les bases
i distingir la gent segons les pigues de l’escot,
la femesa de les natges, la manera de besar,
l’accent a les parpelles o l’elegància de les mans,
sabent que ens transvestim a cada instant.

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’mn en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un ‘devorar-se’ amb tanta llum.

  Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

  La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

PEDRA FOGUERA. Antologia de poesia jove dels Països Catalans.
(Edicions Documenta Balear. Palma. 2008) 

Què és per a mi la poesia?
Quan ja creia que tenia la resposta, la pregunta era una altra.

És llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i actualment
estudia el Doctorat de Teoria de la Literatura i Literatura a la Universitat
Autònoma de Barcelona. Treballa amb el col·lectiu d’artistes area3 i a
l’Alternativa, Festival de Cinema Independent. Al 2006 va guanyar el premi de
poesia Amadeu Oller amb Poètiques del cos (Galerada, Barcelona, 2006). Ha
participat a festivals de poesia com La Tardor Literària (Tarragona), Poetes de
la Vida (Barcelona), Festival Internacional de Poesia Mahalta (Lleida), El
temps de les cireres (Seròs, Lleida) i ha col·laborat en una taula rodona amb el
Centre Dona i Literatura de la Universitat de Barcelona. Al 2008, ha estat
convidada a formar part del projecte En tránsito promogut per l’Ambaixada
d’Espanya a Abu Dhabi.


Com cansa l’abraçada en el record,
ara que la suor a l’esquena crema
i l’olor dels llençols blancs
recull antologies de carícies
que escalfen l’entrecuix i busquen
l’espai verge de pell que no he besat:
complicitats d’aspre tendresa
que juren no parlar de cossos nus
perduts al marge de l’edat,
emmirallats en la distància
d’una ciutat eterna que no gosa
celebrar el lleu vaivé serè
d’un ventre a contrallum
on reposa l’anhel de no enyorar-te.
(De Poètiques del cos)

Interpreta’m
Invoca l’esclat de la follia,
imposa un règim d’excepció,
abraça’m. I en l’abraçada
sigues rebel dels límits,
parla’m de tu, calla’m les nits
– et demanava.
No marxis, no te’n vagis encara.
Equivoca’t abans,
fes hermenèutica de mi. Interpreta’m
– et suplicava.
Llavors jo ja ho sabia:
més mal que el que s’acaba
fa allò que no comença.
(Inèdit)





Costures
Viena editorial 2010

BICÈFALS

Amb
el sol a l’escot, la mar a la pell
la brisa d’estiu despentinant-me les pors
les ganes de tu als llavis vermells,

escric amb els dits el nom del desig
i fujo de mi, i ens trobo en un cos
obert amb dos caps que miren enlloc.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA