vull fer l'amor més que mai i ara
     poesia de marta pessarrodona
 

estrena: dilluns 25 de febrer de 2002 a les 12 (aula magna guillem cifre, campus uib; posteriorment Marta Pessarrodona comentà la seva poesia i llegí poemes inèdits) (120 persones)

divendres 12 d'abril de 2002 a El Pinzell de Palma (50 persones)
 
 
 
 

                         vanesa reus, pau vich, mònica montañés, mireia catany, 
                         isabel méndez, margalida portells, magda ferrer, 
                         francina perelló, clara rosselló, Antoni Artigues
 
 
 
 
 
 

                                       PRIMERA PART
 

Els poemes d'aquesta primera part els direu des d'una cadira entre el públic, un aquí, un allà; amb llum de sala.
 

CD-22

AUTORRETRAT A TERRASSA, A L'ESTIU

Vaig a la papereria,
a cal Gorina, cada dia.
Pels racons ploro
l'absència dels meus pares
mentre escric coses inaudites.

Quan el cafard m'encalça,
corro a prop, a la perruqueria.
Llegeixo i penso
la major part del dia.

Les runes de la casa són
com la meva pròpia vida.
Sota l'arbre japonès de l'amor
hi recordo un meu primer poema
en la llengua... De qui?
Del Gabriel, de la Mercè,
de la Bíblia?

Contemplo el jardí:
mai no n'he pres cura;
parlo, poc, amb la veïna
i, em cal confessar-ho?,
tot, tot m'admira.
 
 

                         * pau

                          Des del portal de casa, 
                          encara puc veure 
                          com enfila el carrer el pare. 
                          A dins, una mare, abans, 
                          molt abans de ser una malalta. 
                          Al plat, per exemple, un bacallà 
                          amb carxofes, ou dur i panses: 
                          podria ser un divendres de Pasqua. 
                          Tot d'una, sona un esbart de gosses: 
                          el metall al pedrís, de l'home 
                          en deixar la llet per a la casa. 

                          En les imatges, tot encara és possible, 
                          i en l'olor i fins i tot 
                          en un invisible tacte. 
                          Miro el llibre obert 
                          i vull creure més que mai 
                          en l'anacoreta de l'Edat Mitjana: 
                          "Tot anirà bé, tota mena de cosa 
                          anirà bé." 
                          Com fer-se pas, però, 
                          entre tants records, 
                          tanta presència absent, 
                          tanta, tan quotidiana recança? 
 

* vanesa

Possiblement molt abans que l'aeroport, calgui començar per les tardes de catecisme, aleshores tan divertides, amb la cinta blava de filla de Maria. I en aquella cinta blava hi penjava una medalla de quincalla . La medalla de quincalla era, però, un passaport infal.lible de puresa. (La puresa, la tendresa, la bestiesa... that's cheap!). 
El miracle, més que Lourdes, ha estat una certa facilitat per a l'orgasme. I burxo incessantment pels racons del meu cap, inexplorats fins ara, per saber si l'error ja va començar aleshores, o si l'error consisteix en el fet que, a més del catecisme, la cinta blava, la medalla de quincalla, em van marcar -ens van marcar- amb una empremta immarcescible, que podríem definir com consciència de l'error.
 
 

                          COSES QUE M'ESTIMO  margalida

                          Unes fotocòpies, potser esgrogueïdes, 
                          d'uns poemes poc assequibles; 
                          o la imatge d'escuma benigna 
                          de la platja de quan era petita. 

                          El so del piano un matí de diumenge 
                          amb l'estrall del fred a la gespa; 
                          o la tebior de la llum de maig 
                          i la tendresa d'una primavera incerta. 

                          El meu plor per la mort d'un estel, 
                          anònim perquè la nit m'hi convida, 
                          i les imatges de l'amor, 
                          ni perdut ni finit, fent-me companyia. 

                          La lluita per una causa, 
                          sens dubte justa i digna, 
                          i tot l'escalf de la mà sabuda, 
                          perduda en mi i sense massa guia. 

                          La mirada humida de la Nessa 
                          i la seva sobtada alegria; 
                          i les coses que no sé 
                          i tots els desigs que tindré un dia. 
 

                          *  clara 

                          Exercici ben estèril, el de recordar dates. 
                          Algú, sé ben bé qui, em dirà: "Bon aniversari!" 
                          I no podré deixar de pensar en tot una mica, 
                          amb una por freda travessant-me l'esquena 
                          -basarda absoluta de coses, moments 
                          sense atur que traïdorament m'esperen-. 
                          Un gat de pèl ben roig trepitja la gespa; 
                          el jardí és immens i sé que ho tinc tot 
                          i sé que no tinc res, excepte una memòria, 
                          i una absència absoluta, i la certesa rara 
                          que les paraules sovint prenen massa forma. 
                          Veig una paret alta, altíssima, i encara 
                          que tinc forces sé que no podré pas saltar-la. 
                          Decididament, deixaré de mirar per la finestra: 
                          la dona de fer feines vol netejar la cambra. 
                          Un any més: desig i destrucció mesclant-se. 
 
 

                         *  magda

                          En Quim em porta sempre 
                          les flors que més m'agraden... 

                          Són còmplices de lectures, 
                          reflex d'utopies incertes. 

                          Parlen de com són de vells i nous 
                          els anys, mentre fan companyia. 

                          Són un aixopluc d'urpes humanes, 
                          cuirassa contra dissortats dies. 

                          Definitivament, en Quim em porta sempre, 
                          sempre, les flors que més m'agraden... 
 

*  isabel 

Potser, com en aquell poema de Bécquer, 
tot depenia d'un gest, d'un mot. 
Vam acomiadar-nos després de parlar, 
en definitiva, de quatre bajanades. 

I el corc del record em ferí més tard. 
I l'enyor del gest, del mot, 
i la recança de no demanar-te 
que, per un moment, tornéssim enrera. 
 

                          *  francina 

                          El diàleg cada vegada és més difícil. 
                          M'expliques com sóc i no sé retrobar-m'hi 
                          -aquesta imatge sembla ser la d'una altra-. 
                          Perdem la necessitat que algú ens escolti 
                          i recollim fragments, tasca inabastable. 
                          És mentida com et veig, com tu em mires 
                          i totes les coses que puguem dir-nos. 
                          I són passos en fals obrir la porta, 
                          contestar el telèfon o sortir de casa. 
 
 
 
 
 
 
 
 

                                        SEGONA PART
 

Mentre es sent el següent poema, anau cap a l'escenari; s'apagarà el llum de sala i s'il.luminarà l'escenari.
 

CD-7

TU, TU, PETIT HOMENATGE

Ho he comprès massa tard:
he comprès.
Només del passat se'n pot fer
tema literari.
I em pregunto pel demà,
sense ganes.
Veig solament que no hi ha l'arbre
on era.
Una casa vella és un cau de paletes:
més tard
alguna altra cosa i mèmòria cap.
Quin preu
pagaré per tot el que m'espera?
I seguiré
el joc solament nostre:
a fons
i sense fer gens, gens de trampa.
(El rellotge se'm para sovint,
i m'és indiferent que no avanci.)
Encara deuen ser ben lluny:
no els sento.
Ni els vaig veure: t'ho juro.
Els llops
-podia haver estat una tela de Brueghel-
mossegaven
els talons i no, no et deixaven.
 

* mireia

Em tinc en alta estima. Algú ho qualifica de brot cristià. No ho sé. En qualsevol cas, crec, amb Nietzsche, que la bondat és una forma d'egoisme, de voler agradar-nos, com qualsevol altra. M'agrada sentir-me optimista i m'indigna el paper d'orfeneta de Menargues que m'ha concedit la vida. Des dels quinze anys sé que el Nadal tan sols té sentit quan hi ha tota la família. Tinc fama d'amiga fidel i em sorprenc cada dia davant del meu poc deler per tot el que mustia. 
 

                          PER NADAL  clara

                          Els carrers de Barcelona, de Londres, 
                          tenen, aquests dies, 
                          un sabor rar, potser amarg, 
                          i no sempre, no, procuren alegria.
 

* mònica

I començar i recomençar sempre i tenir l'angoixa d'un temps que no hi és; i haver de tornar i retornar als diaris i trobar-ho tot immutable i és cert que és immutable i seriós i no no s'acaba i ens hem barallat tant després d'aquell dia i el sol lluïa i els nervis sovint es rompen i vèiem nus la gespa i no és veritat que no dura i no sentíem el televisor del veí de sota i res passa i tout se passa convenablement i és això el refugi i és sols això la vida i és el plaer i és una mena de curta salvació i ens va explicar la masturbació a la toilette de la casa dels avis i es pot explicar tot i tot i això és la meravella; i seguir agafant les holandeses justes i dir les quatre coses precises i sens esperança ni recança i pensar que aquest prodigi ha estat possible i aprendre a no ser deixebles i adéu a tantes coses i deixar la humiliació i no ser deixebles i no sopar amb qui toca i deixar passar tots els trens quan passen i no saber quin tren ni a quina hora passa.
 

* francina

La poesia, per a mi, és una mena de striptease.
 

* mireia

I encara m'indigno i cada dia tinc una moral més primfilada que no se situa ni a dreta ni a esquerra i sé que si fos del boom escriuria un llibre d'assaig sobre algun dels altres membres del boom ... i escriuria llibres polítics callant-me com una puta el nom de l'arguedas que escrivia en quètxua;  i la gent que veig cada dia no surt als diaris i molta gent que escriu al diari em recorda l'efígie el rostre de segell; i potser oblidarem que cal escriure contant coses; i em sorprenc de sorprendre'm que triomfar sigui aquest infern on no cal deixar a la porta cap esperança de fotre algú o altre; i no entendré mai el significat exacte de les paraules i quan em diguin que són professionals no sabré gens què vol dir fill de puta; i el fàstic dels còctels i el vertigen de pujar i pujar fent graons de matèria humana
 

* francina

Un pròsper home de negocis editorials fa un temps em va dir que jo tenia una imatge errònia del món de l'edició. M'havia quedat amb els editors amb el vas de whisky, mentre que els editors actguals, en les seves inacabables reunions per veure quin conglomerat munten, tan sols beuen aigua mineral! Ho celebro per bé del seu fetge, però aquells llunyans editors del whisky en plena dictadura publicaven el pensador Aranguren, sense oblidar Joan Fuster. No és massa difícil imaginar que tanta aigua -mineral- acaba per engendrar idees editorials tan poc literàries que es redueixen a les següents: ets una presentadora de televisió d'èxit amb, mot sagrat! audiència; per què no l'enfiles a la lletra impresa?
 

* mònica

"vanitat" i manca de "veritat", quelcom que es pot aplicar molt bé a la majoria dels rectors culturals (privats i públics) actuals.
 

* isabel

La meva coherència és la total incoherència davant de tot i de tots. El meu mèrit primer va ser la desgana i una certa facilitat per les promeses incomplertes. M'he passat mitja vida enyorant germans; i l'altra mitja donant gràcies per l'absència personal d'un Pigmalió qualsevol. 
 

* margalida

Abans de conèixer la Paulina Pi de la Serra ja admirava l'Alta Cultura, encara que m'agraden les coses efímeres. Sóc una pedant que, generalment, sap. Em crec dotada pels negocis i la política, dues activitats que m'he entestat a no exercir. Prefereixo la passió a l'amor, la poesia a la prosa. 
 

* mireia

Allò que en diem passió, només l'he sentida dues vegades. Allò de perdre el món de vista, saps. I l'una d'elles va ser amb en Gabriel Ferrater. 
 

*  pau

Ara que tinc trenta anys o els tindré ben aviat i l'ànima només em resulta una paraula per algun poema i treballo set hores i quan escric un poema no tinc ganes d'ensenyar-lo a cap amic i els meus amics prenen quantitats d'herba i la gent que trobava a les reunions nocturnes avorrides pesades marxòfiles o bones càndides ja molts tenen un lloc al servei d'estudis d'una banca generalment catalana i saben millor com fotre i les meves amigues s'han divorciat les que havien fet veure que es casaven i jo visc perseguida pel gin per un gin que no bec i tinc por quan et veig adormit que no respiris que ja sigui la mort sense metàfora ara que ja no llegeixo espriu encara que m'agrada et diré sempre la veritat i he perdut tota il.lusió de llegir i l'he tornada a agafar i llegeixo tres llibres per setmana encara que sé que carner en llegia un cada vespre i tu en llegeixes molts i només saps comprendre la lletra impresa i encara em sorprèn el món on vivim 
 

                         * vanesa

                         Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis, 
                          fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta, 
                          que vols dir el que veus, el que desitges 
                          i els límits atrofiats de les persones i de les coses. 
 

* clara

El meu deler antic és aconseguir que l'escriptura no em faci perdre la lectura. M'agrada el vi blanc i algunes ciutats del món. El meus gadgets preferits són el compacte, l'ordinador i el fax. Sento respecte per totes les fes que no són nocives. La meva ambició present és reconèixer els arbres i escoltar millor el que em diuen. 
 

* magda

Un intel•lectual "És aquell que pensa, aquell per a qui la realitat i la imaginació passen pel sedàs de la ment. Però no n'és, intel•lectual, si no ho fa públic. I de vegades s'ha de tenir el valor de ser impopular. És més un deure que un privilegi."
 

* francina

La poesia que més m'interessa és la que al darrera hi ha un pensament. Pensament compensat per això que en diuen inspiració. 
Concebo la poesia com un exercici de la ment. 
 

                          *  mireia

                          Les converses 
                          han de ser brillants, 
                          les trucades de telèfon, 
                          un fax... 

                          Hi ha, però, 
                          una fatal incapacitat 
                          per donar el nom de les coses. 

                          Sentiments? 
                          Seguim sense noms. 
                          Un sopar, 
                          un concert, 
                          una trobada... 

                          Sé que ho saps; 
                          però tu, jo, tots, 
                          seguim amb la basarda de les paraules. 
 
 
 
 
 

                                          TERCERA PART
 

Els poemes d'aquesta part us els direu l'un a l'altre i com cal (calidesa); per això estareu col.locats de la manera escaient. Pau i Francina, Magda i Vanesa, Clara i Margalida, Isabel i Mònica. 

                          *  pau 

                          Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me? 
 

                          *  francina

                          No fugis mai 
                          del que vindrà, de totes les dones 
                          que seran jo i voldran estimar-te, 
                          encara que no els calgui el comiat 
                          que, avui, a tu i a mi ens trasbalsa. 
 

                          * pau

                          Vull perdre'm sempre 
                          d'anys i de dies 
                          mentre, com avui, m'acaricies. 
 
 
 

                          * pau

                          Feliç qui sap 
                          desitjar un cos 
                          amb l'ànsia que t'ofreno. 

                          Feliç qui sap 
                          escriure sempre -i seduir en escriure'l- 
                          com al primer poema. 

                          Feliç qui sap 
                          córrer per boscos, estimar els arbres 
                          i tornar amb la sentor d'espígol. 

                          Feliç qui sap 
                          resseguir un cos, 
                          i recordar-lo 
                          en el tacte, i dibuixar-lo en el somni. 

                          Feliç qui sap 
                          anar a la mar i tornar 
                          per dir-te, tan sols, que t'estima. 

                          Feliç qui sap 
                          estimar, tan humilment 
                          com jo voldria. 
 

* francina

Sé, per exemple, que estimar és deixar viure l'altre, o no anar a un aeroport, o anar a un aeroport; o que saber és jugar el joc de no fugir mai dels anys d'aprenentatge. 
No és sols com a mot que s'assemblen amor/mort, sinó també en la irreversibilitat.
 

                          * clara 

                          Sé que les coses són irrepetibles: 
                          el meu cos ja no serà teu, 
                          encara que la llum s'imiti 
                          i la cambra s'obstini a repetir-se. 

                          Sé, també, que m'interrogaré molt, 
                          escorcollaré per saber amb certesa 
                          totes les miques de mi que són tu, 
                          i tot el que de mi roman dins teu. 
 
 

                          * margalida

                          Per si algun dia no pots creure res 
                          d'allò que de mi et diuen, 
                          i els mesos d'hivern són més llargs que mai 
                          o la calor enganxosa d'estiu dura massa. 

                          Recorda: ens vam estimar. 
                          No vam sentir ni rellotges, ni campanars, 
                          ni timbres, ni telèfons, ni la remor 
                          de l'amor nostre ferint-ne d'altres. 

                          Per si algun dia no puc creure res 
                          teu -una imatge com tantes 
                          en la multitud imbècil d'un còctel- 
                          i te m'acosto, i emmudeixo, i corro. 

                          Recordaré: ens vam estimar. 
                          Una guspira ho va encendre; 
                          i el foc cremava com abans, 
                          i després era bo de veure les brases. 

                          Per si algun dia ens sembla 
                          una anècdota, només un incident. 
                          Recordaré: vaig sentir-me viva, 
                          encara que m'entesti, 
                          per sempre més, a negar-ho. 
 

                          * isabel

                          ahir nit quan començava a dormir 
                          et vas ficar al llit dient no sé què 
                           i et vaig contestar amb paraules inconnexes 
 

                          * mònica

                          Quan t'abraço 

                          penso desfer tant de malsons, 
                          d'angúnies, de litres 
                          escoltats en tolls inexplicables. 

                          I ploro 
                          (allò que als catorze anys 
                          vaig prometre de no fer). 
 
 
 

                * magda 

                          Com sempre, ha estat un afer casual: 
                          amistats d'amistats, aquí, allà, 
                          al Nord, al Sud... 

                          No m'agrades, de primer. 
                          Potser et veig els meus defectes 
                          (difícil trobada d'escorpins!) 
                          i vull sempre miralls 
                          de la visió més perfecta. 

                          Segueix la nit i el vi blanc, 
                          d'una regió alemanya 
                          que m'és totalment estranya. 
                          Tot d'una (mentre "actues") 
                          ens trobem i ens sentim. 

                          "Treu" és un adjectiu 
                          que m'havia acabat d'aprendre, 
                          i m'és molt útil per aquesta vetllada. 

                          El vi i la nit segueixen i ens separen. 
                          Hi ha, però la meva fidelitat, 
                          temporal i absoluta, pel teu cos, 
                          pel meu tacte. 
 

                          * vanesa 

                          Els escorpins sempre ens tornen a trobar. 
                          Schöneberg a Londres. Un dia de juny. Som al cor 
                          d’aquesta ciutat que tu gairebé no coneixes, et 
                          vaig dir sota aquell opulent arbre. Vam fer l’amor: 
                          una assignatura pendent berlinesa. Treu encara 
                          era al teu vocabulari. Amb la distància, però, la 
                          fidelitat ja és més un recurs poètic que una realitat 
                          insalvable. A l’endemà, quan havies desaparegut 
                          en un taxi a primera hora, via al Continent (tota 
                          persona és una mica del Continent), vaig trencar 
                          sense voler, és clar, una ceràmica Worcester, orna. 
                          ment preuat per la mestressa de la casa. Tot té un 
                          preu. I el sentiment pot ser molt fràgil. 

Vanessa surt

                         * magda 

                          Oh, Nessa, si sabessis 
                          com segueixo, sense voler, 
                          les teves petjades. 

                          Oh, Nessa, si sabessis 
                          com els anys 
                          no passen endebades; 
                          com voldria ser la imatge 
                          que per mi cobejaves. 

                          Oh, Nessa, si sabessis 
                          com puc, estimant, 
                          destrossar-me; 
                          com necessito -encara 
                          que desdenyosa i esquerpa- 
                          tota la tendresa que pots donar-me. 
 

* vanesa

Dormia amb ulleres. 
Llegia molts somnis. 

Per dir el darrer poema Mireia va cap a Pau, s'hi asseu als genolls i  un cop dit el poema surten; també surten Francina, Magda i Vanesa. 
 

                          * mireia

                          Sé que el dia era clar, assolellat, 
                          i sé que quan vas dir que m'estimaves 
                          la retòrica se'm va fer un parany 
                          on ara, demà i sempre voldria caure. 
 
 
 
 
 
 

                                PART FINAL
 

Aquests poemes, els recitareu dient-lo al públic, just davant la gent, a la cara, entre la gent
 

                          * isabel

                          Voldria no tenir les dents 
                          gens esmolades, 
                          perdre'm totes les bones 
                          jugades i, veient-me, trobar-me 
                          com ahir, com tu m'estimaves. 
 

                          * margalida

                          Sabeu, jo no passo de res; 
                          no passo gens de l'amor 
                          que pots donar-me, de tot 
                          el que podem estimar encara. 

                          Sabeu, jo no passo de res; 
                          ni de mirar-me al mirall 
                          (d'això, algú me n'ha dit, 
                          potser en el cert, escriure el poema). 

                          Sabeu, jo no passo de res; 
                          ni de la música que faig sonar 
                          perquè ets lluny, molt lluny 
                          i t'atrapo d'aquesta manera. 

                          Sabeu, jo no passo de res; 
                          ni de la impossibilitat 
                          d'emmudir la música 
                          per escriure, tan sols, els poema. 

                          Sabeu, jo no passo de res; 
                          ni de l'enyor que m'he trobat 
                          cada dia: ni de les ganes de tu, 
                          de repetir la nostra melodia. 

                          *  clara

                          Voldria llançar-me al carrer... 
                          si calgués, amb armes. 

                          Voldria escriure un llibre 
                          per dir-vos, potser, que no m'enganyo, 
                          que de carnet només en tinc i en tindré 
                          -sempre que pugui pagar-lo, declaro- 
                          de carnet, deia, només en tindré dels Diners. 

                          I voldria fer l'amor tant com puguin donar-me'n 
                          (m'excuso davant l'ànima catalana) 
                          perquè és l'únic que pot fer-me creure, 
                          per exemple, en la innocència dels Murray, 
                          engarjolats a Irlanda.

                          Vull -i no sé pas si sabré fer-ho- 
                          llançar-me al carrer... 
                          si cal amb armes, 
                          vull fer l'amor més que mai i ara. 

                          No vull tenir un fill 
                          ni vull pas plantar un arbre. 
 
 
 
 
 

PÀGINA PRESENTACIÓ mag poesia