Carles Riba
 
Estances 
Tres suites, Del joc i del foc

Elegies de Bierville 

Salvatge cor

Poemes per a un nou llibre
   

Versions de Kavafis 
Versions de Rilke i Hölderlin

Sobre Carles Riba 

Elegies de Bierville


"Bierville és el nom d'un castell -això que a França se'n diu un château, entre la nostra torre o vil.la i el castell pròpiament dit- que hi ha al sud de París, a la vora d'Étampes. Dins un antic molí, ocupàrem cambres d'una monotonia i d'una austeritat totes monacals. Fora, el Juine, poc enriquit en el seu cabal d'aigües tranquil.les per les de l'Éclimont, s'endinsava en el bosc. Feia com l'eix de la vall que per l'un cap s'enclavava, deprimida i tofuda, dins l'immens pla nu de la Beauce, i per amunt s'obria cap a l'Illa de França. I el bosc era tanmateix insigne. Amarat indefinidament, suggeria alhora la corrupció i la renovació. Els verds perennes es mesclaven amb els despullaments, els sostenien, els vetllaven, els negaven. La primavera fou lenta a venir. És en aquest paisatge, doncs, que, de sobte, va venir el primer vers del llibre, "Era secret el camí, fabulós de tristeses divines", amb aquella força estranya d'anunci d'altres versos en els quals jo tindria una part més petita del que molts potser es pensen. A Bierville van ser escrites les cinc primeres elegies, d'aquí ve el títol del llibre; les altres, van ser continuades, sempre a França, al nord de París, a Bordeus, a Montpeller, allí on me duia amb els meus una sort errant i angoixada."

"El ritme de les
Elegies de Bierville és una adaptació al nostre sistema sil.làbic i accentual del ritme quantitatiu de l'elegia antiga. Goethe, per exemple, hi va recórrer en les seves Elegies Romanes. La composició es distribueix en dístics, cadascun d'ells format per dos hexàmetres dactílics, el segon dels quals té dos silencis: un després del tercer temps marcat i un després del sisè; en el segon membre, a més, d`'aquest segon vers mal anomenat pentàmetre, mai no es fa la substitució dels dàctils per espondeus. En principi, cada dístic ha de presentar un sentit complet; però lèncavallament ja es troba en l'elegia clàssica. Jo n`he fet un ús, que als ulls dels rigoristes apareixerà  segurament ultrat."
(Notes)

Quan escriu les
Elegies de Bierville "deixa que passi per ell una energia heretada de Hölderlin, i orientada a la construcció, i la fusió en una imatge única, de tres complexos místics, molt més impressionants que qualsevol veritat superficial: el seu personal, el del seu poble, i el d'una Grècia que (ara sí que podem usar el mot) corrobora els altres dos i n'és corroborada."
/Ferrater, Gabriel. "Prefaci" a Carles Riba.
Versions de Hölderlin. Barcelona, Ed. 62, 1971)

"Sota una aparença complexa, les
Elegies desenvolupen un sol tema, ens conten una única història: la del despullament metafísic de l'home, la de la seva transcendència [...] Pedrò la coincidència del més concret i personal i del més universal de l'essència de l'home (de l'òntic i de l'ontològic, diria Heidegger), és el que, per la virtut de la seva mateix espontaneïtat original, indefectiblement es realitza en la poesia. La poesia, certament, no és filosofia; el seu llenguatge no és coneptual, sinó intuïtiu."
"Poesia d'exili i d'allunyament físic, les
Elegies de Bierville són paradoxalment la narració d'un retorn. Retorn metafísic i transcendent." "l'esperit ha fet irrenunciablement del seu dolor una victòria [...] Li ha bastat, doncs, el dolç fast d'ésser i gustar-se un mateix (elegia IX), sol en la seva integritat personal, feta d'un passat concret, i abocada a un futur al qual s'obre permanentment renascuda."
"De fet, l'experiència personal es tradueix per al poeta en art, de la mateixa manera que el dolor i el plany es refan en esperança i que la incertitud errabunda es fixa en certesa."
(Ferraté, Joan. "Pròleg" a Carles Riba,
Elegies de Bierville, Barcelona, 62, 1976).

Vegeu també: Sullà, Enric.
Una interpretació de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba. Barcelona, Empúries, 1993.


    IV

Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
    fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
    brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
    foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
    joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
    testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
    còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
    salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
    cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!

"La quarta Elegia és el comentari líric d'una cosa vista. Tothom qui la conegui, o si no el qui la senti per primera vegada, veurà de què es tracta. Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar. L'Elegia recull, amb tota la seva força simbòlica, aquesta relació entre el ser humà i la naturalesa."
"Carles Riba presenta les Elegies", Serra d'Or, agost de 1976.



    VII

He navegat com Ulisses pel noble mar que separa,
    amb un titànic somrís d'obediència a l'atzur,
l'illa de l'últim adéu, on es va inclinà' els meu migdia,
    i el necessari ponent, dolç d'una glòria sagnant.
Sobre la rosa dels astres, set vents, atònits deixaven
    que n'exultés un de sol, el decretat del retorn.
Si el magnànim heroi dormí dins la popa segura
    més profundament que per cap vi ni per mort,
és contat com els ulls dels reials mariners ho veieren:
    l'interior treball, ell va saber-lo amb els déus,
pel que jo sé de mi. Oh! com era nua, com era
    abandonada, la fe que a favor meu va lligar
els dos mons, que em volien, de banda i banda de l'ombra!
    No atreta pel fi: ans virginal a un impuls
que em travessava d'enllà de la meva innombrable aventura
    i de mes pròpies arrels; com dins el ventre vivent
l'ésser que s'hi perfà és tot ell creixença amb les pures
    forces originals, i no és seu el destí
que l'amara i l'empeny, talment una puja d'antigues
    aigües, fins que ha nascut i que ha plorat i que ha vist;
i és llavors solament que ja li convenen els nostres
    mots despert i adormit. Entre nosaltres humans,
déus! els mots són només per a entendre'ns i no per a entendre'ls:
    són el començament, just un senyal del sentit.
Semblen precedir.nos camí del misteri i ens deixen
    foscos davant d'un brocat, tristos a un eco que fuig.
Cal la secreta clau: un record que ve de vosaltres,
    déus! i que no ens ateny fins que ja hem arribat;
tal comparança potser, que ens queia de sobte com una
    pedra brillant a les mans, dura en sa freda virtut,
i que guardàvem amb altres banals, fins que som a la viva
    sorra a la fi de la mar -¿repatriats o arribats?
¿Com ho diria, germans, si no sé si parlo amb vosaltres?
    ¿Ni us parlaria tan sols? Sóc en l'espera d'un déu.
Entre el silenci i el curt sospir d'una onada tranquil.la
    -una marcada en el temps, per a mi sol en el temps
anterior a la nit. em serà de cop a la vora,
    simple i juvenil, coneixedor sense esclat
per la mà, coneguda invisible sobre ma espatlla:
    el meu déu parcial, que m'ha elegit per orgull
fins a la injustícia -dic jo. Em donarà per als altres
    l'aire d'un mendicant que és pacient als portals.
Ell i jo sol sabrem quin tresor desarem, que jo duia:
    no els diamants del crit i de la presa i del foc
(negra escuma, tu els tens): dels meus dies d'errà' i de conèixer,
    un sol dia he salvat: el que em salvava; i dins ell,
com les figures per gràcia escollides que omplen un somni,
    el tan divers amor dels  qui per mi, al meu pas,
pel que em donaven d'ells han esdevingut una mica
    més el que eren; i tot el que en el freu he comprès.
Oh tresor, tan real que podria comptar-lo i triar-lo!
    Mentre, però, no seré rei de ma última pau,
me'l guardaran  les Nimfes gentils que teixeixen amb lenta
    trama de porpra i cristall els pertinaços ordits
dels invisibles corrents, dins l'obac obrador subterrani
    on l'abella de l'erem va, esmunyedissa, a fe' el rusc.
Ítaca, regne petit, conec la cova profunda!
    Olivereda amunt, fora camí, en el rocall;
closa i subtil com l'hora d'un sol pensament, per a entrar-hi
    calen un front humil sota la llinda i un salt.

Riba "ressalta un episodi de l'Odissea [...] La idea del viatge presideix totes les Elegies, hem dit, i el viatge mena al dedins mateix del poeta. [...] els homes, digué una vegada Heràclit, viuen, quan estan desperts, en un món que els és comú, i quan somien, en un món particular, individual, propi. Aquest estat, però, és ara sobretot comparable amb el pre-natal, amb la vida en el ventre de la mare [...] Vegem com hgo digué Riba: "O sigui, aquest Ulisses de la setena Elegia s'abandona a la seva fe nua, la fe que lliga aquests dos mons de cada costat de l'ombra, cedeix a aquest impuls pre-conscient, pre-natal, un impuls que ve de més enllà de tota aventura, de tota experiència humana, que ve de més enllà de les pròpies arrels. És veritablement una nova naixença; el ventre humà és evocat de pas en aquesta Elegia." ["Presentació..."] retornar d'alguna manera a la diguem-ne disponibilitat d'abans de néixer: abandó, doncs, com el d'Ulisses, que es tradueix en un son profund."
"Guardem les paraules de la tribu, necessàriament per a entendre'ns, i les fem servir sense entrar en elles, sense potenciar-les degudament: no les emprem per a entendre-les. Però, de sobte, un dia, alguna cosa en la nostra història, en la nostra vida -des del punt de vista particular o col.lectiu-, revela la meravella, el prodigi d'algunes paraules que guard'avem sense haver-les entès fins a aleshores [...] Aleshores neix el poema. [...] Així Riba destaca, de la vicissitud d'Ulisses, un instant, i, de la seva, un altre instant que vol paral.lel: la il.luminació del poema, l'esclat de la gràcia.[...] aquella pàtria d'Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia."
Miralles, Carles.
Lectura de les "Elegies de Bierville" de Carles Riba. Barcelona, Curial, 1979.


    IX

            Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
    Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
    crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us competa,
    mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
    va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
    pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
    ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
    la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
    dom no hi ha fast més dolç, que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
    cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma
    viva del que eren ja des de l'arrel de llurs ñmorts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
    persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
    la raó que es coneix i l'escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
    per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
    sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
    del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
    per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
    per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
    crida, més real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
    desesperat-  per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
    cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

"És l'elegia pròpiament política, l'única pròpiament política"
"El poema comença amb una evocació de Salamina (ja recorden que és la batalla naval que Atenes va guanyar l'estiu de la segona campanya de Xerxes), i, després, hi ha una al.lusió a Queronea, que és la batalla que van perdre un parell de segles després els atenesos contra els macedonis, és a dir, contra el segon gran imperi que els va atacar, i els va vèncer. [...] ""Victòria amb humiliació de reialmes" és Salamina, naturalment, i "un ponent buit de la fuga i la sang" és Queronea."
""perquè fos deixada en el solc incansable dels segles / la furiosa llavor per al meu ésser civil." És a dir, que, en certa manera, rebutja la necessitat d'aquests símbols culturals: diu que la seva pura existència física és ja una afirmació de voluntat d'ésser i de negativa a subjugar-se, a deixar-se subjugar."
"És a dir: la dialèctica complicada és que, naturalment, Riba, si accepta, o tota persona que accepti, una obligació de realització civil, per dir-ho així, de la llibertat, s'ha d'exigir, per començar, a si mateix, una renúnica a aquesta llibertat, una integració dins una disciplina, diguéssim, que pugui ser més forta que la disciplina dels enemics."
"És un crit, com veuen, de prodigiosa, duríssima, afirmació de lluita."
(Ferrater, Gabriel.
La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)


 

inici

portada carles riba

Pàgina de presentació MAG POESIA