carles riba
 
Estances 
Tres suites, Del joc i del foc

Elegies de Bierville 

Salvatge cor

Poemes per a un nou llibre
   

Versions de Kavafis 
Versions de Rilke i Hölderlin

Sobre Carles Riba 


(Barcelona 1893-1959)

dades  
més sobre la poesia  
cd  


DADES

Carles Riba va néixer a Barcelona el 23 de setembre de 1893, on va morir el 12 de juliol de 1959.
Va rebre sempre el suport familiar en el desenvolupament de la seva carrera literària; tot just havia acabat el batxillerat, va publicar una traducció de les Bucòliques de Virgili, finançada pel seu pare.
De 1909 a 1911 festeja amb Pepita Vila, però el festeig queda interromput per les pressions de la mare del poeta. L'any següent coneix la poetessa Clementina Arderiu, amb qui es casarà el 1916.
Va estudiar Filosofia i Lletres, i també Dret per imposició familiar.
A partir del 1916 va començar a exercir de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries; Josep Carner el du a traduir per a l'Editorial Catalana; col.labora amb "La Veu de Catalunya" i "La Revista"; tradueix narrativa de Poe, l'Odissea d'Homer , Electra i Antígona de Sòfocles...
El 1919 publica el primer poemari, El primer llibre d'Estances.
Viatges a Itàlia (1920) i a Alemanya (1922-23), on va estudiar estilística amb Karl Vossler.
El 1922 entre com a cap de la secció grega a la Fundació Bernat Metge, i el 1923 comença a col.laborar a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on estarà fins al 1932 en l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana, dirigit per Pompeu Fabra. Tradueix Hölderlin.
Francesc Cambó li atorga la càtedra de grec a la Fundació Bernat Metge, el 1925,
El 1927, amb la seva dona viatja a Grècia. Aquest mateix any, comença a fer de professor de grec a la Universitat de Barcelona, i  a partir de la creació de la Universitat Autònoma, el 1934, hi entra com a professor agregat. 
En els seus escrits de crítica literària hi haurà successivament influència d'Eugeni d'Ors, de Vossler, de Valery: Escolis i altres articles (1922), Els marges (1927), Per comprendre (1937), Més els poemes (1957).
També escriu literatura per a al.lots: Les aventures de Perot Marrasquí (1923), L'ingenu amor (1924) i Sis Joans (1928).
El 1930 publica la segona part d'Estances amb influències de Rilke, Hölderlin, Guillén, Valéry i Mallarmé. Entre 1930 i 1935, Tres suites, poemari més proper al concepte de "poesia pura", publicat el 1937.
Aquests anys de guerra continua amb els seus treballs, participa en la creació de la Institució de les Lletres catalanes, llegeix la tesi doctoral sobre Nausica de Maragall, comença a escriure Del joc i del foc (publicada el 1946)...
S'exilia el 1939. Durant l'exili, viu successivament a Bierville, Isle d'Adam, Bordeus i Montpeller. Escriu Elegies de Bierville entre el 39 i el 42, que es publicaran el 1943, any en què torna a Barcelona.
El 1944 publica Versions de Hölderlin.
Organitza tertúlies amb els amics els diumenges capvespres.
Publica Salvatge cor (1952), i Esbós de tres oratoris (1957).
Quan fa 60 anys, el 1953, un grup d'amics li va regalar una casa a Cadaqués. El 1958 passa a ésser director de la Fundació Bernat Metge.



MÉS SOBRE LA POESIA DE CARLES RIBA

Riba, Carles. "Prefaci a la segona edició" dins Carles Riba, Elegies de Bierville, Barcelona, Ed. 62, 1976 (El pròleg és de l'edició de 1949)

""Morim sols", s'ha dit en frase d'esfereïdora economia; sí, sols, però plens de tot allò que hàgim reeixit a convertir, de fora a dins, en possessió espiritual i en substància de valor. És així sols i plens que també vivim."

"En tant que, vingut d'un altre moment i d'un altre cantó, jo era aleshores allí [a Bierville], i perquè hi era per haver lliurement dit que a unes determinades coses que considerava en acord amb la meva condició i dit que no a unes altres que jutjava contràries a ella. I en tant que volia per a aquella coneixença preciosa una expressió en la llengua, de la qual, meva, entre les existents i possibles, per la meva encarnació personal i des del meu primer dia, jo havia anat rebent formes per als meus sentiments i per als meus pensaments, i amb els mitjans de la qual jo havia après a refer per a mi l'univers que em té i a construir la Ciutat que, militant i triomfant alhora, posseeixo en idea.
"Un poema no s'explica; és a dir, les seves paraules no són canviables per unes altres, el seu cant no pot ésser dut més ençà de les nocions i de les imatges que comporta, perquè justament la seva comesa és dur el lector més enllà d'elles, pel camí d'una veu insubstituïble."


Riba, Carles. "Carta a una poetessa", Obres completes, vol II: Assaigs crítics, Barcelona, Ed. 62, 1967.

"Abans de parlar, haver vist, realment vist; haver viscut, intensament viscut, en plenitud de gràcia i de risc; haver sentit, apassionadament sentit, no sé si en el cap o en el cor, però en aquell moll profund de nosaltres mateixos on passat, present i futur componen llurs figures en una sola actualitat de destí, la consciència de la qual tendeix contínuament a sortir de la seva penombra per prendre signe i forma en paraules. Que això es realitzi plenament, que hi hagi acord perfecte entre el sentit de l'ésser humà i el de la Terra, entre l'impuls de l'individu i el de la tradició, entre la matèria del mot i la del contingut, és l'acte més pur de la més pura poesia".



FERRATER, Gabriel.- La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979

[Estances]

"És a dir: el que és innovador i revolucionari en la poesia catalana és l'únic poeta no realista que ha tingut Catalunya, que és Riba. [...] Riba voldrà sempre pujar en cada poema, per abstracció, fins a donar la xifra total de la seva experiè ncia. No escrivia poemes sobre un fet concret i confiant que el sentit moral, intel.lectual, metafísic, d'aquest fet concret, el lector el comprendria i el conjunt dels poemes seguirien lligant els uns amb els altres. No:  ell volia, en cada poema, reduir la seva experiència humana i vital a les coses essencials; i és en aquest sentit que ell era un poeta anti-realista. El terme és imprecís, perquè l'experiència que ell volia resumir era un experiència molt real i molt personal, però la volia despullada de tot el que era accessori".
"La dificultat de Riba és de molts ordres; i l'ordre essencial és, justament, aquesta generalitat enorme de l'experiència que ell vol comunicar en cada poema, una generalitat tan gran que fa que, moltes vegades, sigui molt difícil d'aïllar, d'identificar aquesta experiència; és a dir, que es fa difícil de saber de què tracta el poema."

"Era una persona integríssima, d'una intensitat de, justament, experiència i intel.ligència, i d'una integració de totes les parts de la seva persona, impressionants."

"Hi ha una altra influència molt gran, al costat de la del Petrarca, sobre la primera poesia de Riba [...] que és la de Baudelaire." "Ara bé: ¿què tenen de comú Petrarca i Baudelaire? Justament això: que en tots dos hi ha una tendència a produir, a descriure la vida interior com una mena de lluita i de contraposició d'entitats abstractes personalitzades. És a dir: hi ha com una mena de titanomàquia de la vida interior. [...] És en aquest sentit que Riba és un poeta abstracte, però que utilitza les seves abstraccions per descriure amb tota la precisió que pot uns certs estats i moviments piscològics."
"I Leopardi també té en comú amb Baudelaire i amb Petrarca això: d'ésser un poeta de la vida interior i un poeta molt personificador, en forma d'entitats abstractes, de tots els moviments anímics i psicològics seus. Doncs bé: Riba (al meu entendre i quedant-me en un nivell una mica exterior, però interessant per situar-lo dins la poesia catalana) es va refugiar en aquesta poesia al.legòrica, per dir-ho així, perquè volia eviatar el caràcter massa immediat i massa concretade la poesia catalana moderna fins al seu temps."

"A Riba no li interessava l'expressió dels fets immediats de la seva vida, sinó la permanència d'aquesta vida. [...] el tema general de la poesia del primer període de Riba podríem dir que és l'intent de reconstruir la pròpia identitat a través dels sentiments de cada moment."
"Com dic , es tracta sempre de la reconstrucció de la seva pròpia identitat. Aleshores, aquest tema general es particularitza en diversos temes. Un és el de la identitat a través del temps." "tota l'obra de Goethe és una meditació sobre aquest tema: sobre la coherència biogràfica d'una persona, sobre com es forma una persona i com s'identifica i es distingeix de tot l'univers." "Riba va pensar sempre en aquest tema [...] es tracta del tema de les coses que fan sortir una persona de si mateixa i la llancen al món exterior i li fan oblidar la noció del que ella és i del que ella vol. [...] D'aquestes ruptures de continuïtat, Riba tracta sobretot de dues [...] la ruptura produïda per la temptació eròtica, i [...] la ruptura produïda per la creació poètica [...] sent això com un equivalent de la temptació amorosa, del desig de fondre's en una altra vida i de renunciar a la identificació immediata de la pròpia vida."

[Tres suites]

"Els anys que van precedir l'any 14, els anys de 1900 a 1914, són segurament els anys de vitalitat intel.lectual i creadora més intensa del nostre segle. Ara bé: la guerra va trencar aquella vitalitat i aquella intensitat. La guerra del 14 va produir, per començar una consternació total, en totes les persones amb sensibilitat, davant d'aquella catàstrofe, i, després de la guerra (en la pintura es veu claríssim), el que es va produir en els artistes és les ganes de reposar [...] Picasso produeix els seus enormes bodegons decoratius [...] Matisse produeix una abundància d'odalisques encantadores [...] És a dir: l'art dels anys vint-i-tants va ser un art sensual i hedonista . [...] es van creure que tenien dret a ser ingènuament feliços, per dir-ho així." Doncs bé: a Riba se li va contagiar aquest corrent. Gairebé només caldria llegir els títols dels poemes que componen Tres suites per veure que el que ell vol fer és això: una poesia elegant, refinada i hedonística. La primera suyite de deu sonets es titula "Un nu i uns ulls" [...] La segona, "Lírica de cambra", els sonets de la qual es titulen, per exemple, "Palmera darrera el balcó, en despertar", "Mirall", "Dos sillons de quan jo era infant", "Figurina d'argila", "Peix dins la peixera", "Flors", "diamant", etc. És a dir: són una sèrie de poemes epigramàtics sobre una sèrie d'objectes de la vida ordinària, però sobretot, de la vida opulenta, luxosa i feliç."

"Una de les claus del codi és classificar els mots en bons i dolents, en mots simpàtics i antipàtics. I bé: resulta que, com que tots ells [Mallarmé, Riba...* eren uns intel.lectuals podrits de literatura que es passaven el dia entre els llibres, els mots bons, el mots pels quals tenen simpatia, són els mots anti-intel.lectuals. És a dir, que els mots de "carn", "sang", "illa", "mar", "astre", "aurora", tots els mots de la vida natural, són mots pels quals s'ha de tenir simpatia."

[Elegies de Bierville i Salvatge cor]

"La cosa que va trencar el formalisme aquest mallarmeà de la segona època de Riba i que va produir la irrupció de gran poesia de la tercera època és, evidentment, la guerra civil i, sobretot, l'exili."
"la reacció que en Riba va produir l'exili és d'una és d'una enorme humiliació, la humiliació d'haver-ho perdut tot [...] però, al mateix temps, un immens orgull. És adir: l'orgull, precisament, d'aquesta humiliació, l'orgull de dir-se: "Sóc jo dels que s'han llançat a una batalla que havíem de perdre i tinc l'orgull d'haver-la perduda i de trobar-me nu"
"aleshores, se li produeix un curiós fenomen, que és que li surt el seu cristianisme. [...] aquesta presència del Déu a les Elegies de Bierville,  en realitat no s'identifica encara com el Déu cristià. I això és perquè les Elegies estan carregades de mitologia grega, i, sobretot, d'un tema que, per una d'aquestes ironies que té la vida, és un tema molt antic en Riba, que és la identificació amb Ulisses i, sobretot, amb aquell darrer episodi de l'Odissea [...] de l'illa dels feacis a Ítaca, ell és portat per uns mariners feacis, i s'adorm. S'adorm, i arriba a Ítaca adormit [Riba] en el moment de l'exili [...] podia identificar-se amb l'Ulisses adormit, amb l'Ulisses abandonat, sense cap mena de protecció ni de sollidesa."
"si no hi hagués després Salvatge cor, no tindríem manera de comprendre que aquest déu és realment el Déu cristià. [...] el de les Elegies, és més aviat, sembla més aviat, un déu mitològic; i, no solament de la mitologia grega, sinó també de la mitologia de Rilke. [...] Però Riba havia tret de Rilke tot un element de mitlogia que en Rilke s'obté d'una manera molt curiosa, per una mena d'in versió de la mitologia o de la temàtica, diguem-ne, cristiana. És a dir, que, així com el Déu cristià és el creador de l'home, en Rilke és l'home que crea Déu (que, en definitiva, només és la Cultura), és l'home que crea els àngels."

"En arribar a Barcelona, doncs, Riba es va trobar amb una situació personal complicadíssima i desgradabilíssima, entre altres coses per culpa del senyor Cambó, el propietari d'una petita i miserable editorialeta, a la qual, mentint com un dondemnat, li ha donat el títol  de Fundació Bernat Metge [...] Es va trobar que, com que el senyor Cambó no es fiava gaire dels "rojos", com ne deia, els primers anys Riba no tenia cap mena de seguretat."

"Ara: cap a l'any 47, un músic, no sé qui (no sé si era en Mompou), li va demanar que li escrivís uns poemes per posar música. [...] ho va intentar, i va escriure uns quants sonets, els primers de Salvatge cor, on la intenció de sol.licitar la música és molt evident [...] cap al sonet VI o VII [...] ja se'n va completament la intenció de música i Riba torna als temes de les Elegies, però aquesta vegada amb una intenció molt més personal [...] hi ha una afirmació de si mateix en la seva vida animal, per dir-ho així [...] que ell no havia gosat mai practicar abans, i que l'esverava, fins i tot una mica. D'aquí ve el títol del llibre, Salvatge cor".

"en trobar-se a l'exili en un abandó, en una nuesa total. La seva reacció va ser d'orgull, d'orgull brutal. Doncs bé: aquest sentiment, ja després de les circumstàncies externes que l'havien motivat a l'època de l'exili, és el sentiment que es retroba essencialment a Salvatge cor i als poemes darrers. Riba tenia una consciència molt alta (insisteixo que l'he conegut i que ho puc dir) del seu valor intel.lectual, i d'allò que ell havia fet en l'ordre cultural en tenia molt d'orgull, i un orgull molt noble. Però és que, per altra banda, aquesta és la cosa meravellosa, a aquest orgull, per sòlid que fos, en el fons, ell no li donava cap importància, i el que diu Salvatge cor és, simplement, que ell, en el moment de més serietat, en els moments d'entrar més dins d'ell mateix, només s'apreciava com a omne animal, com diu un dels sonets de Salvatge cor. Només s'apreciava com a "salvatge cor", com un ésser humà d'existència  bàsicament física; perquè, els éssers humans, cal no oblidar que són, abans que res, animals, éssers d'existència física, i és només amb aquesta descarnada i nua existència que ell s'apreciava a si mateix. I és meravellós de veure que la culminació de tot el treball de tota una vida d'un intel.lectual de primera categoria es resol en aquesta xifra de saviesa que és veure's ell mateix com un pur "ésser animal" i com un "animal eròtic", tal com són els animals."
"Doncs bé: Riba, al darrer moment, diguéssim, el sentit de la poesia de Riba en aquest darrer moment, és purament aquest. Es troba sempre, en tots els poemes. [...] És a dir que si, per una banda, Riba tenia, com he dit, un orgull molt sòlid, molt enorme i molt articulat, de la seva realització cultural, ell deia que no és d'això, de dons, de talent i d'adquisició, que vivia la vida en ell, "ans sempre de la reta / del que llençà la meva joventut". Vivia només del que, tanmateix, no havia pogut perdre, que era la seva nua i descarnada existència animal."

"hi ha al final [de l'edició completa] deu poemes [...] que són les darreres coses que Riba va escriure [...] tinc la impressió que són realment una gran, una molt gran cosa." "Riba va agafar dos versos d'Aleixandre, que diuen: "Se querían. Sufrían... / ...Se querían, sabedlo." [...] parafraseja això, i, cap al final, hi ha aquests dos versos que em semblen esplèndids, que em semblen triomfals de qualitat, que diuen: "Per servir-se de l'ànima, / que ha estat subtil el cos!" Don cs bé: en aquests dos versos hi trobo l'expressió millor d'això que els deia que havia estat el resum de l'experiència de Riba [...] que és que, a darrera hora, ell pensava que sí: a la seva ànima, la seva realització cultural, ell li podia estar agraït que havia reeixit, havia realitzat una cosa sòlida i important, però que, a darrera hora, la seva vida havia consistit en el fet que el seu cos havia estat molt subtil i s'havia fet servir molt bé per la seva ànima. És a dir: l'ànima estava al servei del seu cos, de la seva pura existència física."

"és a dir, dit amb una fórmula una mica simplista, però que em sembla molt exacta: s'ha de considerar, quant a la literatura, i, més concretament, quant a la poesia, s'ha de considerar el lloc que ocupa dins de la cultura en general. La cultura en general, no s'ha d'oblidar mai que la cultura es compon molt més, molt més, de la matemàtica que de la poesia o de qualsevol forma de literatura. La cultura es compon de la física atòmica, es compon de la mecànica estadística, es compon d'idees realment sòlides i autèntiques. Ara bé: dins d'aquest panorama de la cultura, ¿quin paper li correspon a la liteatura i, més concretament, a la poesia? Li correspon, simplement, el paper de cridar tota la cultura en general a la modèstia: A fer.li veure, a la cultrua en general, que darrera de les meravelloses construccions intel.lectuals que són la teoria de Galois o la lògica de Gödel, que per sota d'aquestes meravelloses construccions, hi ha un ésser animal, un ésser físic, que som els homes, i que som els que hem fet totes aquestes arquitectures."
"Doncs bé: és això, el recordar-nos que som parents de les bèsties, el paper de la litearatura dins la cultura, i em sembla que la poesia dels adarrers anys de Riba és una gran poesia perquè està centrada en aquesta idea, i, sobretot, més que en una idea, podríem dir, en aquesta emoció: en aquest rebuig de tota ideologia i en el tornar a ser parents de les bèsties!"


Terry, Arthur. "Introducció. La poesia de Carles Riba". Carles Riba, Obres completes. 1 Poesia, Barcelona, Ed. 62, 1984.

[Estances]

"Un dels aspectes més originals d'Estances és la creació d'un clima mental i sensual, on una profunda experiència personal és expressada a través d'una sèrie d'abstraccions que arriben a tenir una gran força emotiva, no pas per l'acumulació de circumstàncies anecdòtiques, sinó per l'exploració, lenta i apassionada, de llurs possibles relacions.
"Aquest teixit de relacions arriba a establir-se, sobretot, en relació amb l'experiència amorosa. Els dos llibres d'Estances poden ésser considerats com l'equivalent modern d'un cançoner medieval, en què l'amor és tractat amb una riquesa de perspectives gairebé sense comparació en la poesia del segle XX."
"No hi ha cap solució de continuïtat entre els dos llibres d'Estances. Malgrat això [...] El tema de la joia, per exemple, ara cedeix una mica de la seva importància a la meditació sobre el temps i l'amor. La sensació de la força destructiva del temps es manifesta, sobretot, en l'espectacle de la memòria que va a turmentar els amants amb les imatges del passat. [...] Tanmateix, en certs poemes del segon llibre comença a esbossar-se una altra idea, que tindrà molta importància en l'obra posterior de Riba i que servirà de defensa contra l'acció devoradora del temps. Es tracta del concpte del "risc", que apareix per primera vegada en els poemes 10 i 11. En els versos finals d'aquest últim poema es presenta com la voluntat de lliurar-se a l'aventura dels somnis tot acceptant el perill de la desil.lusió. D'aquesta actitud neix l'alegria dels qui s'han atrevit a viure autènticament i sense recança.  Aquesta "acceptació càlida i oberta", segons la frase de Marià Manent, és potser la lliçó essencial de les Estances i la justificació d'una poesia que, a través de tant de rigor intel.lectual, no es cansa d'afirmar la vitalitat de l'experiència humana."

[Salvatge cor]

"els poemes de Salvatge cor demostren una fusió de sentit i de forma molt més estreta que Riba no havia aconseguit fins aleshores"


Brossa, Joan dins "Record i vigència de Riba", Serra d'or , setembre 1979.

"En el seu vessantg de crític i humanista he admirat sempre el mestratge de Carles Riba. Però haig de confessar que durant uns anys els "ribistes" pedantescos em van desenfocar el sentit veritable de l'obra de Riba. La seva poesia em mereix tot el respecte;  el pas dels anys la referme. M'admira el rigor i el refús de solucions còmodes. El seu esmolat concepte de la lírica  aixeca de nivell l'herència del noucentisme. Bé que avui les circumstàncies són unes altres, en la perspectiva del temps, el considero més avançat que no pas el parell de poetes oficials imperants. Resulta exemplar la manera amb què va saber ampliar els límits sensibles de l'expressió poètica. Per al lector4 atent, encara ressona! En la seva jovenesa devia ser un exabrupte el fet d'aconseguir el predomini de la idea damunt els sentiments tot deixant el poema en la seva exclusiva utilitat. Calia que algú palesés a casa nostra les passes de Mallarmé, o Rilke, degudament digerides.
"No el vaig arribar a tractar; només hi vaig parlar una sola vegada, a la Via Laietana, al final de la seva vida. Em va semblar cansat i decebut. Ara em plauria d'abraçar-lo."



Poemes musicats en cd

Tannkas / S'estimaven; patien  (Jaume Arnella. LA RAÓ AL DESIG. Tram/GMI Records, Barcelona, 1997)
Cant de la joia (Rafael Subirachs. MIRALLS. Picap, Sabadell, 1992)
Cants de la partença,  l'absència i el retorn [diversos poemes]. (Rafael Subirachs. HOMENATGE A CARLES RIBA. Picap, Sabadell, 1993)
Ell mateix recita poemes seus a LA VEU DELS POETES. PDI, BARCELONA, 1993
Súnion / Tannkas / Animula vagula blandula / Parla l'ànima de Narcís / Cúpula verda (Pau Riba. DE RIBA A RIBA. Taller de músics, Barcelona, 1993)


 

portada carles riba 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA