màrius torres
 
EL JERONI I LA MARGARIDA (CANÇÓ POPULAR) 

Tu aguantes la meva vida
lligadeta amb un cabell.
T'estimo tant, Margarida,
que el nas se'm torna vermell. 

Quasibé sempre que passes
toquen a Missa major, 
i pels carrers i les places
sembla que facin pregó. 

"Aquesta és la Margarida,
la noia de cal Patxoc.
Qui la veu, té una sentida,
no sé si de gel o foc." 

Ai, Margarida Patxoca,
no et casis amb cap forner,
cuida el garrinet i l'oca,
que jo ja m'esperaré. 

-Ai, Jeroni, si m'estimes,
posa't el gec del revés
i no em diguis que t'aprimes,
que ja saps que a mi tant m'és. 

Anirem a fira a Arbeca
que hi venen gínjols morats.
Si la venedora és guenya,
n'hi prendrem quatre grapats. 

Un per la Verge Maria,
un altre per Sant Marçal,
A Sant Ruf n'hi donaria,
però té mal de queixal. 

Dels grapats que tu t'endugues,
enterra un gínjol a l'hort,
que si ens morim a les dugues
sempre quedi algun record. 
 

HISTÒRIA SAGRADA DELS GRAMÀTICS (fragment) 

[...]
Després... En tot el món on una ànima parla
hi ha hagut sempre un gramàtic a punt d'esclavitzar-la,
però, sempre impotent, i contemplant amb ràbia
aquella llengua viva que cap presó, cap gàbia,
no pot tenir reclosa, i que, sempre diversa,
sap crear el poema, la lletra, la conversa,
i es riu del professor que imagina que és seu
un domeny on tan sols hi pot manar el Déu
que va crear el Verb que fou l'inici i
serà probablement també la nostra fi.
[...]
 

ANIVERSARI 

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
 jo vull la pau -però no vull l'oblit.
 

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta. 

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat. 

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt, 

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlic,
com d'una cova on crepités una fornal. 
 
 

màrius torres