poemes
per
a l'escola
sobre
jva
recital
poètic
l'amor
de les tres taronges
|
Dades
Comentaris
sobre l'obra
Paraules de Jaume
Vidal Alcover
Llibres
DADES
Jaume Vidal Alcover neix a Manacor el 29 de maig de 1923. Passa la infantesa
i l'adolescència entre Manacor, Palma —s'hi va traslladar als deu anys
per fer el batxillerat als "Hermanos"— i el Mal Pas, al Port d'Alcúdia.
El 1941 va acabar el batxillerat i va anar a Madrid, però l'any següent
retornava a Manacor i s'examinava a València. El seu oncle Guillem
Alcover se l'endugué a Barcelona i allà va començar
l'aprenenatge cultural. Llegeix Rimbaud, Rilke, Valéry... La seva arribada
a la capital va tenir tota la força de l'alliberament d'un món
que l'oprimia.
El seu amic Martí Mayol el porta a les vetllades dels germans Massot,
on, el 1945 i el 1946, Vidal llegeix alguns dels seus primers poemes. El 1946
es llicencia en Dret.
Entre el 1949 i el 1953 va anar a Madrid per preparar-se per fer les oposicions
de notari. Va publicar el primer poemari L'hora verda (1952) i va començar
a col.laborar en diferents mitjans escrits.
L'aparició de L'hora verda, el 1952, va anar voltada d'un cert enrenou.
Guillem Colom, recordant la lectura del llibre a casa seva, parla de l'escàndol
que el llibre va suposar per als poetes madurs i qualifica els versos de verds
i grenyals, tot i que hi troba un punt de dolor que els dignifica: en unes
altres paraules, intenta salvar-ne la inevitable herència autòctona.
Miquel Gayà escriu que l'aparició de L'hora verda, juntament
amb la d'Entre el coral i l'espiga i la de Del foc i la cendra, consumen
la ruptura pública amb l'Escola Mallorquina.
Tanmateix, el 1951, abans que sortís a la llum L'hora verda, Jaume
Vidal havia enllestit un altre recull de poemes, El dolor de cada dia, que
els crítics consideraren de signe diferent i complementari del primer.
No arribaria a publicar-se fins al 1957 per problemes amb la censura, que
denegà en dues ocasions el permís d'edició. L'emperò
va ser el poema "Elegia a Salvatore Giuliano", que els censors estimaren "no
acceptable" perquè era un cant a un bandoler . També patien
irregularitats (censura, impossibilitat de representació) algunes obres
del primer cicle teatral de l'autor, que s'estén des dels anys quaranta
fins a mitjans dels seixanta.
L'any 1957 es va instal.lar a València, on tenia una germana casada,
i va estudiar en un sol curs totes les assignatures comunes de Filosofia i
Lletres. Allí va conèixer l'assagista Joan Fuster i el poeta
Vicent Andrés Estellés. Va anar a fer l'especialitat de Romàniques
a Madrid, però li van quedar dues assignatures per acabar la carrera,
i va tornar a València a fer classes particulars, i una altra vegada,
el 1959, es va instal.lar a Mallorca on va encetar un període de molta
activitat cultural: va sovintejar diversos ambients, va intervenir en aules
de teatre, va publicar Sonets a Eurídice (1962), que va ser guanyador
del premi Mossèn Joan Alcover i Dos viatges per mar (1965), guardonat
amb el premi Ciutat de Palma. Es va estrenar, el 1968, com a dramaturg amb
Una Roma per Cèsar. Els Sonets a Eurídice, començats
abans del 1955 no són publicats fins al 1967.
El 1968 va anar a viure a Barcelona, a casa de la seva companya sentimental,
l'escriptora Maria Aurèlia Capmany. Es va llicenciar en Romàniques
a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Filologia Catalana.
Després, a proposta d'Antoni Comas, va poder fer cursos en la mateixa
Universitat mentre preparava el doctorat. L'establiment de l'autor a Barcelona
va tenir resultats immediats en algunes parcel·les de la seva creació,
especialment el teatre: Manicomi d'estiu o la felicitat de comprar i vendre,
representada a la Cova del Drac el 1968,
Des del 1970 va impartir classes de literatura catalana a la Facultat de
Filosofia i Lletres, a la Universitat Rovira i Virgili, a Tarragona. D'ell
n'ha dit el seu deixeble Pere Anguera, doctor en Història: "Mestre,
més que professor, tenia l'escassa qualitat d'encomanar als qui gaudien
del seu contacte el neguit i el goig que desvetlla l'estudi. Analitzar una
obra, criticar un llibre, valorar un autor, inserir un corrent en el just
lloc oportú, no era al seu costat, a l'aula o a la tertúlia,
la tasca del forçat a galeres sinó el plaer de la descoberta
permanent fonamentada en la comprensió que genera el dubte vençut,
el camí que obra el suggeriment brillant, l'anàlisi que força
el rebuig de les rodes de molí per sofisticada que en sigui l'acceptació.
Heterodox per honest, no pas per voluntat d'espaterrament, va pagar per la
llibertat de dir i pensar l'alt preu del rebuig. Mentre mandarins de signe
ben divers el volien a l'ostracisme, es teixia vora seu una sòlida
relació ben afermada en l'amistat, l'afecte i l'admiració, que
el compensaven dels entrebancs posats en l'obtenció de la càtedra
o d'altres reconeixements oficials que li foren barrats. Mai va crear deixebles
atents a les màximes i les consignes, aglutinats en una escola, no
pas per incapacitat, sinó per una ben arrelada convicció. Féu,
però una cosa molt millor i difícil: va voler vertebrar al seu
voltant un nucli de gent empesos a discernir i no a acatar, a treballar i
no a admirar, a dialogar i no a obeir, on el suggeriment, ric i engrescador,
substituïa l'imperatiu" (Homenatge a Jaume Vidal Alcover. Barcelona:
Columna, 1992:29-30)
En aquests anys va escriure bona part dels reculls de contes i novel.les,
Les quatre llunes (premi Víctor Català, 1968) de temàtica
menys mallorquina i més cosmopolita, Sophie o els mals de la discreció
(1971) amb un pròleg polèmic contra el "mandarinisme" cultural,
Visca la revolució! (1974) o Dido i Eneas (1976). Tertúlia a
ciutat (1976), va ser segons Josep Maria Llompart una de les seves millors
novel.les, i precursora de la tetralogia Els anys i els dies. Els volums independents
que conformen aquesta sèrie són La vida fàcil (1987),
Els intocables (1987), Els Sants Innocents (1988) i Els darrers dies (1988).
Va voler transmetre amb aquestes quatre novel.les la manera de viure, de
pensar i de sentir de la societat mallorquina durant el segle XX, amb la
pretensió d'alliberar els illencs de la imatge falsa de societat profundament
ruralitzada i de paisatge pintoresc.
Jaume Vidal és eclèctic. En la seva obra de creació
toca tots els gèneres; en la seva obra crítica, totes les èpoques.
Crítica i creació coincideixen en la manera de treballar incisiva
i aparentment poc metòdica. Aquest desordre fructífer es descobreix
especialment en la seva obra poètica.
Va morir el 2 de gener de 1991, a Barcelona.
COMENTARIS
SOBRE L'OBRA DE JAUME VIDAL ALCOVER
Àlex Susanna. "La poesia de Jaume Vidal Alcover", dins Homenatge
a Jaume Vidal Alcover. Barcelona: Columna, 1992
"De fet el polifacetisme va ser la seva manera de satisfer els seus múltiples
interessos i de desenvolupar l'extraordinària ductilitat dels seus
dots i recursos. Ara bé, així com hi ha autors que també
s'han desplegat en diversos fronts, però ho han fet des d'un únic
nucli seminal, en el cas de Vidal Alcover el més sorprenent és
que, al capdavall, ell era naturalment tan poeta com narrador, com crític,
com estudiós, com dramaturg, com traductor. Tot procedia igualment
d'una pulsió interna i responia, per tant, a una mateixa necessitat,
la d'expressar-se en el màxim nombre possible de camps."
Guillem-Jordi Graells. "Jaume Vidal Alcover i el teatre", dins Homenatge
a Jaume Vidal Alcover. Barcelona: Columna, 1992
"Vidal Alcover tenia algunes idees molt clares sobre el teatre, però
això no es traduí en una estètica tancada i limitativa,
sinó que, ben al contrari, es manifestava amb fórmules i gèneres
molt diversos, que aprofundí o sovintejà amb més o menys
freqüència segons les possibilitats sorgides de l'entorn teatral
més immediat. Encara que, aparentment sembli contradictori amb el seu
tarannà d'home que posseïa unes idees sòlidament establertes,
a partir de la seva cultura extensa i profunda --fet que podia fer-lo dogmàtic,
sobretot a l'escalf de la polèmica oral o escrita que tant li agradava--
aquesta versatilitat del seu treball dramatúrgic, la seva mateixa actitud
receptiva o qualsevol encàrrec, diuen molt de la base real on reposaven
aquelles idees tan aparentment incommovibles. En el fons, tot i la seguretat
que li fornia aquella àmplia cultura, o precisament a causa d'això,
Jaume Vidal tenia una visió oberta i mal.lejable, que només
rebutjava la imposició sense raonament o la moda superficial i passatjera."
Bonet, Blai, "El "Dolor de cada dia" i dels anys 50...". Serra d'or
"Un capvespre va venir a canostra en l'autobús del poble, que era
conegut per la gent amb el nom de "L'Exclussiva", "anar a Ciutat en L'Esclussiva",
perquè damunt el xasi pintat amb dos blaus deia "Autobuses de linea.
Exclusivas Clar".
"En la mà dreta, duia un llibre per regalar-me'l, "Deseo de la Realidad",
de Marcelo Arroita Jáuregui, que se convertí en una de les meves
fonts de la modernitat poètica, també duia un manuscrit de
poemes seus i que tenien el títol "El dolor de cada dia". L'horabaixa
passà, estiuenc, tot, amb olor d'herba seca, i en Jaume em llegí,
al 1950..., "El dolor de cada dia", tot, mentre jo comprenia que, en el
text històric d'en Jaume, el dolor era sinònim de novell,
inèdit, del que Arroita Jáuregui anomenava com a "deseo de la
realidad", dolor, no com a equivalent del dolorisme gòtic, barroc,
nostrat, sinó "dolor" com una manera substantiva d'assenyalar el sentiment
creatiu que neix del fet d'experimentar, ex-peri-ment-ar, la distància
divina que batega entre un home, sempre, en tot home, i les coses, totes les
coses, animals i persones, que l'ésser humà té a feridor."
Llompart, Josep M. "Jaume Vidal Alcover: l'home i el poeta". Lluc, n. 763.
juliol-agost 1991.
"Jo estic convençut que era, sobretot, un poeta. Un dels poetes més
importants [...] de la nostra literatura de tots els temps."
"Convé p0osar de relleu que la positura d'en Jaume Vidal en relació
al propi context social [...] va ser profundament ambigua i fins i tot paradoxal.
[...] D'una banda, doncs, la pruïja de trencar la marginació,
d'acceptar el propi context; però d'una altra banda, la veu que s'alça
des de la mateixa marginació per tal d'afirmar-la enfront de les convencions
i de les normes."
"Però no únicament això. Jaume Vidal no és de
cap manera un poeta monocorde, sinó que es distingeix precisament per
la grandíssima gama de registres en la qual, tant a nivell formal com
a nivell temàtic es mou la seva poesia."
"Sentiment d'una marginació enfront del propi món; una marginació,
però, ambivalent i ambigua, que el condueix a la rebel.lia i al rebuig
i que, tanmateix, ensems que el desig d'integrar-se, li fa experimentar el
temor de trobar-s'hi integrat [...] Això per un costat, i per l'altre,
l'obsessió del temps que s'escola i fuig sense remei. Vet aquí
el que jo crec que són els eixos temàtics fonamentals de la
poesia de Jaume Vidal, que, de tota manera, cal no oblidar que és extraordinàriament
variada i flexible."
"En Jaume Vidal era, no un esciptor de talent, sinó un escriptor
de talent extraordinari. Per això el seu llenguatge és un prodigi
de riquesa i d'expressivitat."
"Tot seguit una obra mestra, Sonets a Eurídice (1967), on es desplega
amb tot l'esplendor l'art i l'ofici d'en Jaume, la seva profunda cultgura
d'humanista i la seva tibant sensibilitat. A continuació Terra negra
(1970) i el mateix any un altre producte de primera magnitud., El fill Pròdig,
punyent testimoni de les contradiccions, les ambigüitats i els drames
interiors que turmentaren la biografia del poeta."
"Va ser un erudit a la manera dels humanistes i un investigador puntual
i diligent. Rellegint ara, amb emoció i amb nostàlgia, la seva
obra poètica, m'he adonat de la dimensió profunda, immensa,
d'aquesta obra. Una obra que ens havia fascinat a tots i que ara el temps,
destructor de tants falsos oripells, situarà de bell nou en aquell
primer rengle que només assoleixen els clàssics"
Pujol, Josep M. "Memòria de Jaume Vidal". Lluc, n. 763. juliol-agost
1991.
"Ell no vivia "literàriament", és a dir, no es defensava
de la vida a través d'una pantalla artística
ni la sustituïa o la quintaessenciava amb els seus poemes o les seves
narracions, sinó exactament a l'inrevbés, la literatura era
l'eina amb què la dominava, amb què s'explicava i compartia
amb els altres la seva existència."
"Estava convençut [...] que l'art havia de ser utilitari, ben entès:
utilitari a benefici de l'artista, a benefici dels pobles i a benefici de
l'art mateix. En els seus versos s'imagina com a pol.len, "[...] som jo el
pol.len, / jo, la llavor prolífica; obriu-vos / d'ànima! [...]"
D'altres vegades utilitza la imatge de la pluja fecundadora: "Caurà,
plourà potser el meu ver alegre / sobre el camp en saó, la bona
terra." [...] Va ser poeta, novel.lista, narrador, autor teatral i
de cançons, assagista, traductor i adaptador, crític, filòleg
i editor de textos, historiador de la literatura i contertuli inesgotable
en aquesta matèria i en qualsevol afer intel.lectual."
"L'alemany l'havia començat a estudiar a Mallorca i va passar una
temporada a Hamburg cap al 1961/62, però mentre l'estudiava s'havia
esforçat ja a llegir Goethe i Schiller: el títol del seu primer
llibre, L'hora verda, procedeix de l'Oda a l'alegria de Schiller: "Leben
duftet nur die frische Pflanze / die die grüne Stunde streut. [Vida,
només exhala la planta novella / que l'hora verda va escampant]."
Tan infreqüent era el coneixement de l'alemany que malgrat que el llibre
va precedit d'aquesta citació acompanyada del nom del seu autor gairebé
tothom va pensar, en el seu moment, que aquesta hora verda era de filiació
lorquiana. "Res més oposat", adverteix: "el ver del gran andalús
és el verd de la mort, la lividesa [...] La meva verdor era el color
de la joventut".
Melià, Josep. "Jaume, quina l'has feta...?". Ultima Hora, 4-1-91.
"Jo tenia perfectament assumit que Jaume Vidal Alcover era immortal. No
solament perquè és l'home més culte que he conegut en
la meva vida -que això no crec que doni títols per vèncer
les malalties- sinó perquè la seva joventut, rebel.li, inconformisme,
independència demostraven una vitalitat que no s'extingia sinó
que s'incrementava amb els anys. Tenia una bronquitis crònica que es
calmava a base de fumar i un fetge malmès que es curava amb whisky.
I una vitalitat indomable per damunt de tot, que el feia un ser indissociable
de la vida.
Pons, Agustí. "La literatura com a plaer." Avui, 3-1-91.
"En Jaume Vidal i alcover ha entès la literatura com a plaer, com
a possibilitat de delectació i de reacció, personatge heraclitià
situat al mig del riu i disposat, sempre, a no deixar-se endur pel corrent,
és a dir, per la moda. Ha pagat un preu alt per aquesta llibertat d'esperit
més practicada que reivindicada, però tampoc cal situar-lo
a la casella dels màrtirs. No en tenia pas fusta ni vocació.
[...] Amb Maria Aurèlia Capmany ha format un tàndem que provocava
l'admiració dels amics i la irritació dels enemics."
Capmany, Maria Aurèlia. "Pròleg" a Jaume Vidal Alcover, Antologia
poètica, Barcelona, Columna, 1991.
"Jaume Vidal Alcover és un extraordinari poeta. De sobte és
brillant, audaç, barroc; de sobte és íntim, secret, ric
de símbols, tristíssim. En cada un dels seus llibres de poemes
obre un camí. Si sentim ben bé la seva veu poètica descobrirem
una melodia que uneix els diversos llibres. [...] Jaume Vidal Alcover per
cortesia avança més i més cap a la perfecció formal.
És una manera d'atraure la nostra atenció distreta, però,
sobretot, és una manera elegant d'endinsar-se en el seu propi món,
en els seus coneixements íntims, en la seva protesta amarga contra
el dolor, contra la mort, contra el desamor."
Pons, Margalida, "Limitacions i retorns de la història literària:
la poesia inicial de Jaume Vidal Alcover". Jaume Vidal Alcover: humanisme,
heterodòxia i geni. Tarragona, Cossetània edicions, 2001. (Magí
Sunyer i Rosa Comes (eds.)
"la poesia publicada de Jaume Vidal Alcover, on convieuen diverses orientacions:
la del vitalisme (predominant en L'hora verda i en Igor Stravinski. Le sacre
du printemps), la realista (en El dolor de cada dia), la barroca (en Soneta
a Eurídice i Sonets alexandrins), la descriptiva i apologètica
(en Dos viatges per mar i en l'"Oda a Joan alcover"), l'existencial (en Home,
El fill pròdig i en seccions de Terra negra)."
"Com a corrent historicofilosòfic, el vitalisme és el contrapunt
a la divinització vuitcentista de la ciència. A finals del segle
XIX, el positivisme a ultrança és qüestionat per l'irracionalisme
dels que confien en la intuïció i en l'instint com a vies de
coneixement. En aquesta esfera se situen, entred altres, Nietzsche, Bergson
[...] Encara que quan es parla de la poesia primera de Vidal sovint es fa
al.lusió a la generació del 27, tal vegada el seu tarannà
té més a veure amb el vitalisme finisecular. Ho mostren la seva
obsessió per la presència -l'"ara i aquí"-, el to exclamatiu,
l'entesa de la poesia com un exercici de llenguatge i l'arraconament de la
raó."
"Les fluctuacions d'estil, la revisió creativa de veus alienes, l'especularitat
i el vitalisme que exalta la presència mostren que la poesia primera
de Jaume Vidal Alcover és el bessó de tota la sweva poesia.
[...] La personalitat literària de Vidal es desvincula, així,
de la reverència a les modes i del desig de complaure audiències
poc exigents. En el seu cas el concepte d'evolució històrica
s'ha de plantejar amb moltes reserves, perquè, el joc d'elaboració
i regressió cap a l'obra anterior és constant. Si bé
els referents dels seus poemes s'han de cercar en el context més immediat,
cosa que fa imprescindible l'ajut de la història, d'altra banda aquests
poemes proposen una permanent actualització del passat i neguen, per
tant, la noció tradicional d'evolució. La dimensió existencial
dels llibres com Home o Fill pròdig s'ha de relacionar, sí,
amb els codis estètics dels cinquanta, però també amb
el sentiment modernista de tedi o spleen dels primers llibres.
El resultat d'aquesta mobilitat constant és que, fins a un cert punt,
cada poema conté en síntesi tota la doctrina poètica
de l'autor. Per això no és escandalós afirmar que per
a Vidal el poeta no és l'escriptor de reculls sinó l'escriptor
de poemes. Tot això mostra que el centre de l'espiral de la poesia
de Jaume Vidal Alcover és el temps. No la tòpica evocació
del passat ni el despreocupat carpe diem, sinó el temps esborrat
i recuperat que redefineix la poesia no com a crònica sinó com
a exercici brillant d'immediatesa."
Pons, Margalida. "Jaume Vidal: la nosa de l'escriptura". Jaume Vidal Alcover
(1923-1991). Estudis baleàrics 46. Govern Balear, maig-agost 1993.
"2. Vitalisme i percepció del present
"2.1. L'hora verda"
"Caldria, doncs, enfocar la diferència del llibre respecte
a la tradició anterior en aquest sentit: com a reivindicació
de la individualitat enfront d'una generació literària per a
la qual la contenció del sentiment i la forma entesa com a aspecte
previ (no posterior) al muntatge poètic havien
esdevingut principis inamovibles.
"En L'hora verda , el predomini de la metàfora, les referències
a la dansa i a la música i la repetició obsessiva implicaran
un rebuig de la reflexió que mena -manllevo l'expressió a J.
Arnaldo- a una "abolició del coneixement descriptiu de la bellesa".
"En el poema-pròleg de L'hora verda Vidal ja manifesta una consciència
de singularitat que l'acompanyarà sempre en el seu camí poètic.
Una consciènciqa que el fa sentir-se al marge de la comunitat humana
i que origina la mitificació -també romàntica- del poeta
com a gran solitari. En aquesta composició, Vidal oposa el seu "vers
alegre" (v. 7) al "duríssim / acer de les fàbriques en sèrie"
(vv. 9.10) i s'autodefineix (v. 21) com una "llavor prolífica", alhora
que adverteix (vv. 21-14) dels perills que comporta la poesia estèril."
"Tal com l'entenc, l'hora verda és la figuració d'un fluir
continu més que no pas -com han aventurat alguns crítics- un
estat d'esperança o de joventut. [...] La lliçó
de Vidal Alcover en el seu poema proemial té molt més a veure
amb aquesta creixença vegetal, amb l'exaltació de tot el que
sigui moviment, canvi , transformació ("començau sempre, començau
a viure, / a caminar, a llegir, a créixer, a córrer, / a morir,
començau, començau sempre", vv. 39-41), que no pas a un hipotètic
optimisme adolescent. En aquest aspecte, Vidal fa plenament seva la consciència
de present immediat, la fascinació per la simultaneïtat que Hauser
defineix com a tret emblemàtic de l'home modern. Per això, l'estat
presentat com a hora verda, que no és sinó la representació
d'un tempo interior, s'alimenta de l'energia que extreu de la seva
pròpia regeneració (vg. vv. 60-63), cosa que implica la negació
de qualsevol transcendència. [...] Exaltació del present. [...]
En Jaume Vidal, però, el presentisme arriba fins a les darreres
conseqüències i és explotat al màxim per l'intent
d'obtenir una poesia densa de sentiment i exultant de vida."
"Vidal anuncia la lluita contra el temps, la incisió vertical en
comptes del lliscar paral.lel. En definitiva, una lluita contra la natura
del més pur estil romàntic. En la seva Defence of Poetry (1821)
Shelley ja havia postulat la participació del poeta, per a qui no
existeix temps, espai ni mesura, en l'etern."
"Parlant de l'hora verda, Blai Bonet establia la distinció entre
"poesía brotante" i "poesía troquelada": "Los poemas de "L'Hora
Verda" no son troquelados sino simplemente brotados, que es siempre lo más
completo, incluso intelectualmente, aunque parezca mentira. La Poesía
brotante, en trance de chorro, es siempre la más trascendental, total
i profunda, porque con ella expresamos, a un tiempo, y completa y simplemente,
nuestra física y nuestra metafísica, el cuerpo y el alma, lo
fable y lo inefable, la erótica y la metaerótica. Y esta poesía
produce una inquietud, una seguridad vital: anhelo, luego existo" (Bonet,
Blai. "Jaime Vidal". La Almudaina 1-3-1953).
"Sobretot, L'hora verda es caracteritza per l'adopció d'un sistema
de recursos expressius basats en trops que, com al metàfora, la sinestèsia,
la personificació i l'anomeada pel mateix autor "evidència per
substitució" (Aquesta expressió és adoptada per Jaume
Vidal, en substitució del terme paronomàsia, per definir
l'estil expressiu de Blai Bonet [...] i es caracteritza per "substituir en
una frase la paraula habitual per una d'inesperada, però reveladora
d'una evidència latent que suggereix la paraula acostumada"), impliquen
barreja de dominis sensorials."
"L'hora verda és, així, també l'hora vegetal: l'estat
de fusió del poeta amb la naturalesa. Una fusió que, tanmateix,
no és equiparable la desintegració del jo en el món modern
iniciada pels surrealistes, sinó, que ben al contgrari, representa
l'exaltació d'aquest mateix jo -agegantada en la natura- a través
de la incorporació de la natura a les seves característiques
essencials. L'hora verda és un recull on la primera persona -poètica,
repetim-ho- s'exalta ella mateixa i on la natura, tot i la barreja que l'autor
en fa amb el seu propi cos, existeix en funció de l'ésser humà
que escriu el poema i de la seva capacitat de sentir."
"2.2. Igor Stravinsky. Le sacre du printemps."
"Aquest poema fa part d'un recull [...] que anava fent cap als nays 51 i
52, a Madrid, sota el títol general de Redisència d'estudiants."
(Igor Stravinsky. Le sacre du printemps. Col.lecció Pantaleu, núm.
5, 1979. Nota de l'autor, signada a Barcelona el 5 d'agost de 1978).
"Stravinsky o el triunfo de la inteligencia. Stravinsky, en la música,
como en la poesía Mallarmé, como Picasso en la pintura, como
en la novela gide, como en el cine Charlot o René Clair, representa
el advenimiento de la inteligencia. Un nuevo modo de vivir o, cuando menos,
de obrar" (Euphorion [Jaume Vidal]. "La ciudad viva". Diario de Mallorca 3-4-1955)"
"Tanta vitalitat, tanta exaltació, tant sentiment de velocitat, on
condueixen? La segona part, Le sacrifice, insinua les respostes a aquestes
preguntes tot conformant-se com un afany de fer transcendents la dansa, l'alegria
i el vitalisme (un afany, podem veure, similar al que demostrava -però
no assolia- L'hora verda). Així, el sentit de la dansa dionisíaca,
ballada per l'home conscient (el poeta) de la seva participació
en el misteri de la naturalesa, és la purificació: purificació
de la nosa de la cultura, del mot que esdevé paret opaca entre l'home
i la realitat."
"el conjunt es clou amb una Evocation des ancêtres que és,
en realitat, un atac a la tradició: no calen tambors ni escarafalls
retòrics per embolcallar la bellesa"
"3. La transició: El dolor de cada dia".
"el rebuig de la metàfora, de la imatge plaent [...], expressat en
la primera part del poema "Tres fonts inicials": "No rosa, lliri, flor. No
candela que crema, / blat que madura, primavera breu. / No escuma. / perquè
tot això fuig i la fuga s'apaga"
"Perquè és el temps, el temps, genet de les onades. / I no
és l'escuma, no, és l'ona que no es mor, / és la mar
verda i blava, sempre més, blava i verda, / és la mar sense
temps!, és la mar sense vida ni mort, / la inconquerible". Aquests
versos són la clau del diàleg amb els llibres anteriors. S'hi
produeix una negació de l'instantani que presidia L'hora verda:
si abans el fluid temporal era detingut pel poeta per esdevenir present, aquí
l'autor es plany perquè no pot atènyer l'etern, "l'ona
que no es mor", "la mar sense temps", "la mar sense vida ni mort", i viu
engabiat en el dolor de cada dia."
"la crisi que semblen insinuar "Elegia contradictòria", "Comiat,
al bar, de nit" o "Aniversari", es resol, en el darrer d'aquests tres poemes,
amb l'afirmació de la vida ("jo crid encara: Vida!")."
"4. El barroc en dos llibres. Poemes esparsos
"4.1. Sonets a Eurídice"
"Ausiàs March intenta conjugar [...] l'amor d'ànima amb el
carnal. Jaume Vidal -aquesta és la seva aportació al debat-
es decanta pel carnal, però la seva elecció no té res
de simplificadora, perquè és a través de la carn, que
troba l'eternitat. En l'últim sonet de la segona part escriu (vv. 9-14):
"L'ànima em tens mortal, en tal estat / de gràcia, però,
encobeïda, / que en tràngol viu, oh amor, d'eternitat. // Un déu
m'habita, un déu nou i segur / que em du de cel a cel: un déu
o tu, / asseguarnça de la meva vida".
"L'originalitat de Vidal en els Sonets a Eurídice deu ser la revaluació
de la carn, nova expressió del carpe diem en forma d'alegria
del temps: una joia que se situa en el mateix paradigma que les expressions
baibonetianes "l'odi és l'amor del mal" o "els colors són les
passions de la llum", manllevada aquesta segona a Goethe: per a Jaume Vidal,
"la carn és la joia del temps".
"4.2. Sonets alexandrins"
"El discurs metaliterari es barreja, doncs, amb la crítica del món
cultural i amb les personals obsessions de l'escriptor: l'entusiasme, la carn,
el desamor."
"Són les nostres lectures, no els nostres escrits, el qu ens honora"
(Jaume Vidal. "Nota epilogal i sonets deuterocanònics", dins Sonets
alexandrins)
"dedica la majoria dels poemes als escriptors [...] intenta, en cada cas,
d'imitar o parafrasejar l'estil de l'autor homenatjat o censurat."
"5. Enrera
"5.2. Dos viatges per mar."
"Els viatges de Jaume Vidal Alcover, basats en experiències viscudes,
combinen la descripció d'indrets geogràfics amb una associació
d'aquests indrets, personal i subjectiva, amb personalitats humanes. [...]
El viatge de Vidal no és un exili sinó una excursió plaent,
gairebé turística en què troba i es retroba."
"5.3. Tres suites de luxe"."
"El caràcter intimista de tots aquests poemes justifica, per ventura,
el títol del llibre: la intimitat, després de tot, és
un luxe, com ho és el plaer d'assaborir això que en diuen una
obra d'art. I és un luxe, justament, perquè no és a l'abast
de tothom. No per raons d'exigències per part del món exterior
o d'obligacions morals, civils, polítiques o de qualsevol altra espècie
de pietat envers el proïsme, sinó per motius i causes de conformació
interna, pròpia i, malauradament intransferible". (Jaume Vidal. "Nota"
a Tres suites de luxe)"
"6. El fill pròdig"
"la capacitat del motiu del fill pròdig en l'obra de Vidal Alcover
és ben manifesta i va lligada a la mitificació del poeta com
a etern adolescent, i, alhora, en despulla la faceta més amagada, la
del pur home commòs per afectes i passions. Aquesta faceta [...] és
revelada de manera determinant en tres obres: Home [...], El fill pròdig
[...] i un sector del llibre Terra negra. [...] són els textos on
el poeta es mostra -sense que això afecti la cura formal- més
sincer, on la distància entre el jo real i el jo
líric s'escurça més. Molt més que les jovials
alegries de L'hora verda i a la turbulència depressiva -però,
al capdavall, literària- d'El dolor de cada dia."
"Rimbaud, fill pròdig per voluntat i per destí, encapçala
el quadern Home amb un vers que el situa en l'esfera dels il.luminats: "Et
j'ai vu quelquefois ce que l'homme a cru voir!". La citació, que pertany
a la vuitena estrofa del poema "Le bateau ivre", se superposa als tres llargs
monòlegs en tercets encadenats que integren el conjunt, en el qual
el poeta ofereix una divisió ternària de l'ésser humà.
El primer tercet del conjunt -corresponent al primer monòleg, El
poeta, que és, potser la millor expressió dels dubtes de
l'autor sobre la literatura- es desclou amb l'aparició de l'àngel
que l'alimenta: "Un àngel nou, la doble vestimenta / abandonada a l'aire
treturós / de la seva nuesa m'alimenta".
"El segon monòleg, El pallasso, declara la impossibilitat
del retorn del retorn a "la presència de l'hora verda", la secreta
mina de les rialles i dels plors. Bufó de reis i cavallers, el pallasso
no és sinó l'"ardent caricatura" que allunya el seny, però,
cansat del seu paper, fatigat del joc, sent que la seva vida es buida quan
s'acaba la funció que representa. L'autodefinició final -de
factura ausiasmarquiana- el presenta com un ésser de sensacions transparents:
"Jo som aquell que ric entre el miratge / i la realitat. Jo som aquell / que,
part damunt la carn i el paisatge, / duc la pena i el goig a flor de pell".
"En el tercer monòleg, la veu del rei vehicula el discurs civil i
la paraula raonable: "Mes ara n'hi ha prou amb servar els mons / i retallar,
precisa, la paraula / per a fer-la al nivell de les raons". En ell neis i
s'aclareix l'home civil: un home nou amb domini d'ell mateix,
lliure i feliç. Aquest projecte de construcció, encara que només
esbossat, ens fa pensar en els intents, similars, de Blai Bonet d'arribar
a una superació moral de l'espècie humana [...] El final d'aquest
tercer monòleg realitza el que la cita de Timbaud presentava
com a simple quimera: "Ara vejau allò que crèieu veure / i
proclamau, oberts, com un qui neix / en mig d'un paradís fet al seu
lleure: / Rei, l'home, jo, rei sol de mi mateix!"
"Quan el pròdig torna a casa, el pare, encara al bell mig de l'abraçada,
pensa que la Llei no és justa sinó trista, perquè fa
retornar els fills a costa de la renúncia a l'alegria i a la jovenesa
[...] el fill se sent fora de lloc en el vell món on retorna."
"7- Latència i exhibició.
"Així és com l'ombra d'un Rimbaud maudit, llegit amb
avidesa en els anys d'adolescència, s'allarga per tota l'obra de Jaume
Vidal: des de la innocència fins al desengany. El recorregut pel corpus
poètic vidalià permet de resseguir el batec d'una idea: l'adolescència
crònica -o la recerca constant- com a motor d'una producció
sempre dinàmica i expectant."
Villangómez, Marià. "Pròleg" a Terra negra de Jaume
Vidal Alcover. Barcelona, Proa, 1970. (Els llibres de l'ossa menor, 64)
"la "terra negra" que dóna títol allibre se'ns recorda que
és semblant a la "belletta negra" de la llacuna Estígia, al
brut fanguissar dantsc on els iracunds, mig ensorrats o cabussats del tot,
xipollegen i es barallen en eterna condemna. El color predominant ha canviat
en l'obra del notable poeta mallorquí. Aquesta negror de la terra -o
d'allò que té la terra d'infern- fou, en una hora passadfa -almenys
en alguns moments d'aquella hora-, una tonalitat jove, de delicada tendror.
De L'hora verda ençà, però, ja un llibre ben important
ens havia assabentat, des del mateix títol, El dolor de cada dia,
d'unes ombres o d'un emmusteïment invasors."
"Entre els béns que el poeta posseeix, hi ha la seva eina, la paraula,
potser la treballosa paraula, la paraula que pot tenir la llum de la bellesa.
Jaume Vidal té un ple domini de la paraula, i en gaudeix"
Comes, Rosa. "Le Sacre du Printemps: d’Stravinsky a Jaume Vidal. Anàlisi
d’un transvasament alfabètic". Zeitschrift für Katalanistik 15
(2002)
"Dins de l’àmbit literari de les illes, la publicació de L’hora
verda va promoure un cert escàndol. Aquesta «declaració
d’alegria al món», tal com la defineix Miquel Àngel Riera
(1984: 19), va suposar una ruptura radical amb la precedent Escola Mallorquina."
"Igor Stravinsky. Le Sacre du Printemps posa els ulls en el ballet homònim
d’Stravinsky i no pretén «traduir amb paraules la música»
del compositor rus, sinó més aviat «copsar-ne el ritme
trencat i palpitant» (Vidal, 1979). Es tracta, doncs, d’un intent de
transvasar alfabets de diferents llenguatges secundaris."
"aquest grup de composicions constitueixen catorze petites explosions de
sensualitat"
l’«Evocation des ancêtres», [...] La importància
de la percussió en el text musical s’enregistra al poema amb l’esment
del «tambor de la noça», que es fa present en ell
mateix amb l’aparició de sintagmes d’una sonoritat especial: «vosaltres
que el batéreu tant i tant, / i tant i tant...».
"Tant la "Glorification de l'élue" com la "Danse sacrale" tenen a
la partitura un ritme molt sincopat i en totes dues les notes poeten el signe
de l'staccato [...] El text de Jaume Vidal també secciona els
versos amb múltiples pauses que no deixen reposar el lector. Són
els dos moments de màxima intensitat, quan es clou el desenvolupament
d'una temàtica que ja és recurrent en la seva obra literària
[...]: la de l'exaltació dels instints i la terra i la supressió
de la paraula i l'ànima [...] a Le Sacre du Printemps la terra és
el crit i la fera devoradora, el desig, la carn, els sentits i l'institn pel
qual se sacrifica el "pensament sonor", la "paraula mústega", el gest,
allò que és record i pensament. Tot és una entrega a
la vida sensitiva [...]: l'allunyament de la confusió i l'encontre
de la veritat.
Rosselló, Pere. "Jaume Vidal Alcover: "escriptor". Un "humanista"
del segle XX". Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny
/juliol 2001
"Jaume Vidal Alcover és autor d'una obra abundant i diversa, que
abasta tots els gèneres i tots els nivells, des dels més cultes
als més populars: des de la poesia a les lletres de cançons,
des de la novel·la a les rondalles, des de l'adaptació d'obres
del teatre clàssic al teatre de cabaret, des de l'obra d'erudició
als articles divulgatius i d'opinió... [...] Jaume Vidal Alcover era
un «humanista» del segle XX, que encara conservava aquella curiositat
per tot el saber, tan pròpia del Renaixement. [...] Per a Jaume Vidal
[...] la literatura s'ha de «viure» i alhora és «una
forma de vida». Això explica el seu polifacetisme, que li feia
«tastar-ho» tot, com aquell que vol gaudir del màxim d'experiències
possibles. La seva lliçó de comiat com a professor universitari
fou sobretot una invitació a «gaudir» i «fer gaudir»
de la literatura, perquè sense plaer no hi ha aprenentatge possible."
"L’obra novel·lística de Jaume Vidal Alcover constitueix un
retrat, sovint ple d’ironia i àdhuc de sarcasme, de la nostra societat.
[...] A L’equip assassinat, tot adoptant una trama pròpia de la novel·la
negra, construeix una història, plena d’humor, que li permet mostrar
el xoc entre la vella societat mallorquina en vies de desaparició i
la nova que ha de substituir-la. També el món mallorquí
de la postguerra, des del propòsit d'elaborar una narrativa de caràcter
testimonial, és retratat a la pentalogia formada per Tertúlia
a Ciutat, La vida fàcil, Els intocables (1987), Els sants innocents
(1989) i Els darrers dies (inèdita). [...] Sophie o els mals de la
discreció (1972), en canvi, obre un altre vessant de la novel·lística
de Jaume Vidal, que serà continuat a Visca la revolució! (1974)
i Dido i Eneas (1976). Així, a Sophie... i Dido i Eneas retrata una
societat delicada, intel·lectual i exquisita a partir del mite. Per
contra, a Visca la revolució! reflexiona sobre el món present
a partir d’una trama pròpia de la novel·la ambientada en el
futur.
Comes, Rosa. "La presència del folklore en l’obra de Jaume Vidal".
Pissarra. Revista d'ensenyament de les Illes, n. 104. Juny /juliol 2001
"En el pròleg de l’obra de teatre on va escenificar una rondalla
del recull d’Antoni M. Alcover, «N’Espardenyeta», i que mai no
s’ha publicat, va disposar un diàleg entre els protagonistes
que intervenien en el conte i el personatge del director d’escena en què,
precisament, una de les idees que s’hi exposaven era aquesta: la rondalla
de n’Espardenyeta, ens diuen, és una rondalla que camina pel món,
que volta i roda d’ací d’allà i que ara sentim en una llengua
i ara en una altra, una rondalla que, volant per damunt el mar i la terra,
passà per Mallorca i hi posà arrel."
"Com es va traduir la consideració que Jaume Vidal sempre concedí
al folklore dins la seva obra creativa? En primer lloc, de l’Aplec d’Antoni
M. Alcover va arribar a adaptar cinc rondalles diferents. [...] En segon lloc,
el 1978 va publicar un Recull de llegendes."
"En les escenificacions rondallístiques de N’Espardenyeta i L’Amor
de les tres taronges, el canvi de sentit no abraça la globalitat de
l’obra, perquè la interpretació que fem de la història
alcoveriana i la de la reelaboració de Vidal és la mateixa,
però, per contra, el que es pretén és intensificar la
càrrega simbòlica dels personatges que protagonitzen els relats:
si comparem les reelaboracions i els contes d’Antoni M. Alcover, veiem com
la ploma de Jaume Vidal accentua la llestesa de n’Espardenyeta i l’estupidesa,
la malcriança i la crueltat del rei amb l’objectiu de reivindicar el
seny dels socialment menys afavorits i de criticar la freqüent beneiteria
dels qui tenen el poder; i veiem també com la intervenció de
la jaia bruixa de L’Amor de les tres taronges està farcida de comentaris
de tipus ideològic que la converteixen en una veu rebel, oposada al
govern i als abusos de la classe alta, i que el bell personatge de Bernadet,
a través del poema de Paul Verlaine i de les estrofes que canta al
llarg del seu camí, que són reflexions sobre el carpe diem,
el desig i el viatge temporal, passa a assumir un simbolisme doble, ja que
representa, per una banda, l’home angoixat per l’interrogant perpetu, l’ésser
humà en la seva dimensió de recercador constant, i, per una
altra, l’home que arriba a descobrir la finalitat de la seva existència."
PARAULES DE
JAUME VIDAL ALCOVER
Vidal, Jaume. Darrera lliçó a la Universitat de Tarragona
"Hi ha diverses maneres d'ensenyar i d'aprendre,
d'exercitar-se en el coneixement i en la fruició d'això que
hem batejat amb el nom de Literatura, en la seva condició o aspecte
d'una de les manifestacions de l'Art. I aquí potser, i per començar,
s'escau una famosa citació: la de sant Agustí en el capítol
I de les seves Convessions: Feis-me saber, Senyor, i donau-me a entendre quina
de les dues coses ha d'esser primer: invocar-te i alabar-te o si primer ha
d'esser conèixer-te per invocar-te. Perquè ¿qui t'invocarà
si no et coneix? És molt poc freqüent que, entre els professors
de Literatura, es plantegi aquesta qüestió prèvia: invocar
la Literatura sense conèixer-la és la conducta més habitual.
Invocar-la sense conèixer-la i per tant sense estimar-la, perquè
del coneixement neix l'amor i sense coneixement no hi pot haver amor vertader".
Vidal, Jaume. Escrit signat l'onze de setembre de 1983, dins Celdoni Fonoll,
La poesia a l'escola, Lacaixa 1987.
"Un temps a l'escola s'aprenien poesies de memòria, n'apreníem,
i potser les que més m'agraden, de totes les poesies que he arribat
a llegir en aquesta vida, són les que vaig aprendre de memòria
en els meus temps escolars. És clar que vaig tenir sort: les poesies
que em feren aprendre eren La Serra, El Pi de Formentor, La Balenguera [...]
Després, anant el temps, la poesia se'n va anar de l'escola: deien
que allò eren exercicis memorístics sense sentit i que no treien
cap enlloc. Pobra, blasmada i desventurada Memòria! Però
bé que en va treure revenja, d'aquest injustíssim greuge, la
Memòria [...]. Perquè l'aprenentatge, el coneixement de la Poesia
suposa el coneixement de tota la matèria de la saviesa humana [...]
Ben arribada sigui, doncs, la poesia a l'escola. Que els nostres escolars
escoltin i aprenguin aquesta veu que ens uneix, que ens procura la comunicació
profunda que ens cal, no ja com a gent que accedeix, per graons comptats,
a la cultura, sinó simplement com a poble. Que les paraules dels nostres
poetes ens ajudin a saber i a entendre, perquè en les hores decisives,
donant-nos, en nom de la Poesia, estretament les mans, ningú no pugui
fer enrera el nostre pas que avança cap al coneixement, cap a la comunicació,
cap a la llibertat."
Vidal Alcover, Jaume. "Autoanàlisi literària". Plomes catalanes
d'avui. Lluís Busquets i Grabulosa. Barcelona: El Mall, 1982.
"Això de fer una autoanàlisi d'un dels meus llibres no és
cosa, ara per ara, que em vengui gaire a tomb. Però per no negar-m'hi
del tot, explicaré l'aparent contradicció que un lector una
mica atent pot trobar entre els seus dos primers reculls de poemes, L'hora
verda i El dolor de cada dia. Tots dos són dels mateixos anys; vull
dir que si fa no fa, els escrivia alhora, entre el 1950 i el 1952. El primer
és fruit de les ganes d'escriure, sense més interrogants: esdeveniments,
gent i coses del meu entorn, una mica d'amor, i tot "modo lyrico", que dirien
els antics. Joan Pons i Marquès, després d'una primera lectura
pública que en vaig fer a ca don Guillem Colom, hi va detectar la influència
de Rimbaud. No és estrany: Rimbaud era una descoberta recent. També
hi deu haver l'empremta dels castellans del 27, que, per aquell temps, eren
la meva lectura més assídua. Els poemes d'El dolor... varen
començar una mica més tard i responien a una certa conscienciació,
que se'n va dir després, i així s'expressa en el poema inicial.
Aquest llibre és escrit, en la major part, "modo didactico", per seguir
amb la nomenclatura vella, i respon a l'estil de la que es va anomenar poesia
realista i també social. Vaig arribar a aquesta manera d'escriure
a través de l'Alberti dels poemes polítics, de Sermones y moradas
i altres reculls similars, i també a través de César
Vallejo, que em descobria un amic de la residència d'estudiants on
aleshores vivia i a qui el llibre va dedicat. Aquesta doble intenció,
matisada i amb moltes diverses ramificacions, crec que ha marcat sempre la
meva poesia. Josep Maria Llompart m'ho ha retret alguna vegada, perquè
ell és partidari, diguem, d'El dolor...; però la veu de l'home
és múltiple, i jo no em veig en la necessitat de renunciar
a cap dels seus registres, ni en tenc cap ganes".
Lluís Busquets i Grabulosa. Plomes catalanes d'avui. Barcelona: El
Mall, 1982. (Fragments d'una entrevista)
"Fuster diu que des de Mort de Dama, de Villalonga, els narradors de les
illes (tu, Blai Bonet, en Porcel...) construïu una certa imatge de Mallorca,
i que això seria inexplicable sense Villalonga." "El deute és
relatiu, encara que hi ha escriptors molt lligats a Villalonga. Jo he pres
cafè amb ell durant molts anys, encara que té una ideologia
política i moral que no compartesc. Crec que Villalonga ha literaturitzat
massa Mallorca. És excel.lent, però no testimonial. La Mallorca
que escriu només existeix com a mite. Saps que si no hagués
estat per Sanchis Guarner hauria escrit Bearn en castellà? Ho sé
del cert perquè jo li passava en net tot el que anava escrivint. [...]
Porcel? És l'oposat a mi, un oportunista que cau bé, un seductor
de senyors importants, diríem. Va fer teatre de l'absurd i La Simfonia
fosca resultà un plagi de Ionesco. Ara intenta un realisme èpic
i no li surt ni l'èpic ni l'imaginari."
"Tu reacciones contra l'Escola Mallorquina. Sí. I això
es pot veure en uns articles publicats al Diari de Mallorca cap a l'any 1951
sota el títol "La literatura a Mallorca", que un dia arreplagaré
i publicaré. Vaig cridar contra la vella Escola Mallorquina. Jo més
amb articles que amb obres; Blai Bonet, en canvi, més amb obres que
amb articles."
"Tens alguna teoria en quant a la llengua? Tenc una concepció
de la llengua com la d'Aguiló. No crec que la llengua catalana es reduesqui
al Diccionari Pompeu Fabra. Totes les paraules formen part de la llengua
comuna. Detest el dialectalisme, però la llengua no es fa per supressions,
sinó per enriquiments."
"Per què escrius? Per plaer. M'agrada molt. No he escrit mai
per èxit ni per publicar. Això sí, m'han deixat escriure
amb tranquil.litat."
"Del món actual, què en penses? Que és massificat
i dominat per una moral de l'èxit que fa ser obedients les persones.
El món actual està sota el signe de l'obediència i de
l'anticol.laborisme. L'home té poca llibertat, però si s'espolsa
del feixuguisme anirà bé."
Vidal Alcover, Jaume. "Nota de l'autor" a Jaume Vidal Alcover, Obra poètica,
Manacor, Tià de sa Real, 1984.
"Els Sonets a Eurídice és un llibre molt elaborat, perquè
és un llibre de passió amorosa i sé que sofrenar les
passions -sense renunciar-hi, però; és clar- resulta una bona
mesura ètica i estètica. Així és que el vaig ordenar
en composició numèrica, com si fos un llibre medieval: distribuït
en set parts, constant de set sonets cada una, acabats, successivament amb
les paraules amor, vida, amor, alegria, amor, mort, amor. Els vaig compondre,
a més -perquè em va esser possible-, com a refent la llegenda
d'Eurídice i Orfeu: la iniciació a l'amor, la vivificació
per l'amor, la fruïció amorosa fins a la joiosa plenitud exultant
i la pèrdua de l'amor, amb la consegüent, inútil, davallada
als inferns. Els vaig donar, encara, un abillament molt cultural: cada sonet
du, com a lema, un vers aliè, a més dels que encapçalen
també cada una de les set parts del recull: un total, doncs, de cinquanta-sis
citacions."
"Després, no gaire més tard, va venir El fill pròdig:
el vaig escriure molt seguit, allò que diuen els francesos d'un
seul élan: responia a un moment especialment desolta de la meva
vida, que no cal especificar, perquè prou que s'explica en els set
poemes del recull. El tema de la paràbola evangèlica feia temps
que m'atreia, perquè trobava que responia a la meva mentalitat en general
i al meu estat animíc del moment en particular: estat que va determinar
la meva partida de Mallorca [...] responien a una molt concreta, i desesperada,
disposició del meu esperit, en aquell temps dels meus quaranta anys.
El llibre [...] havia de sortir l'estiu del 63 [...] Però no va sortyir
fins al 68 [...] Tots aquests retards i, diguem-ne, contratemps em varen
permetre concloure el llibre amb un nou poema, una addenda, que era, realment,
la conclusió, el tancament de l'anècdota del fill pròdig:
la mort del meu pare, que em privava d'esser fill per a sempre més."
LLIBRES
Poesia
L'hora verda. Mallorca: Ed. Moll, 1952.
El dolor de cada dia. Palma de Mallorca: Gràfiques Miramar, 1957.
Dos viatges per mar. Mallorca: Ed. Moll, 1965.
Sonets a Eurídice. Mallorca: Ed Moll, 1967.
Terra negra. Barcelona: Proa, 1970.
El fill pròdig. Col.lecció Llibres RAI, 1970.
Home, homenatge a Rimbaud. Ed. Universitàries, col.lecció
Foc Nou, 1978.
La consagració de la primavera. Homenatge a Stravinski. Ed. Pantaleu,
1979.
Tres suites de luxe. Palma de Mallorca: Gràfiques Miramar, 1979.
Sonets alexandrins. Manacor: Casa de cultura i Caixa d'estalvis, 1981.
Obra poètica. Aplega L'hora verda, El dolor de cada dia, Sonets a
Eurídice i El fill pròdig.Manacor: Tià de sa real, 1984.
Novel.la
Sophie o els mals de la discreció. Barcelona: Nova Terra, 1972. Tarragona:
Arola, Col. La Gent del Llamp, 2001.
Visca la revolució! Mallorca: Ed. Moll, Col. Raixa, 1974.
Dido i Eneas. Barcelona: Bruguera, 1975.
Tertúlia a ciutat. Barcelona: Ed. Galbo, 1976.
La vida fàcil. Barcelona: Ed. Laia, 1987.
Els intocables. Barcelona: Ed. Laia, 1987.
Els sants innocents. Barcelona: Ed. Laia, 1989.
Els darrers dies. Barcelona: Ed. Laia, 1988.
L'equip assassinat (1948). Barcelona: Plaza & Janés, 1989.
Recull de contes
Mirall de la veu i el crit. Mallorca: Ed. Moll, 1955.
Les quatre llunes. Barcelona: Ed. Selecta, 1969.
Dues rondalles farcides i altres narracions. Manacor: Gràfiques Miramar,
1980.
Assaig
Trets fonamentals de la literatura catalana. Barcelona: Dopesa, col. Conèixer
Catalunya, 1978.
Llorenç Villalonga i la seva obra. Barcelona: Curial, Biblioteca
de la Cultura Catalana, 1980.
Síntesi d'història de la literatura catalana. Barcelona: La
Magrana, col. Els orígens, vol.2, 1980.
Estudis de literatura medieval i moderna. Palma de Mallorca: Moll, 1996.
Teatre
N'Espardenyeta. Datació: Ciutat de Mallorca, maig, 1967. Estrenada
per Putxinel.lis Claca, 1969.
L'amor de les tres taronges. Estrenada a l'escola Normal de Ciutat de Mallorca,
1970.
El murtrerar del rei de França. Estrenada a l'Escola Normal de Ciutat
de Mallorca.
L'esquirol i la noguera. Datació: Tarragona, 1981.
Manicomi d'estiu o la felicitat de comprar i vendre. Estrenada a la Cova
del Drac, 22.XII.1968. Barcelona: Proa, 2001 (pròleg i epíleg
de Rosa Comes).
Ca barret! Inclou 4 espectacles successius de cabaret: Varietats I, Varietats
II o la Cultura de la Coca-Cola, Varietats IV o Cadascú el que és
seu i robar el que es pugui. Amb M. Aurèlia Capmany. Palma: Moll, 1984.
Varietats III o Public relations. Estrenada el 23.IX.1970.
Varietat de varietats. Amb M. Aurèlia Capmany. Muntatge antològic
elaborat per Joan Anton Codina. Local de La Caixa, Barcelona, 2.III.1975.
Striptease per a titelles. Monòleg inèdit.
Verge però no del tot. Amb M. Aurèlia Capmany. Inèdita.
Una Roma per Cèsar. Estrenada l'any 1968. Palma de Mallorca: Ed.
Moll, 1975.
El teatre antic; El teatre medieval; El teatre del Renaixement i del Barroc;
El teatre comàntic i El teatre modern. Selecció i presentació
d'escenes o actes d'algunes de les obres i autors representatius de cada període.
Companyia La Sínia, dècada dels 70.
Oratori per un home sol sobre la terra. Estrenada el 26.IV.1969. Ed. Yorik,
1969.
La fira de la mort. Estrenada pel Grup d'Estudis Teatrals d'Horta dins el
Festival de Teatre de Sitges, 13.X.1970.
Amics i coneguts. Subtitulat «Varietats per a gent d'ordre».
Selecció de textos, juntament amb M. Aurèlia Capmany. Companyia
Núria Espert, Poliorama, 14.V.1969.
La força dels metges. Direcció de Joan M. Gual. Col.laboració
amb un pròleg. Companyia A-71, 2.X.1973.
Laura a la ciutat del Sants. Adaptació de la novel.la de Miquel Llor.
Companyia La Gàbia, de Vic, 1983.
Abel i Bela. Traducció de l'obra de Robert Pinget. Estrenada al Teatre
Bartrina, Reus, 1987.
Passió. Versió d'un text històric. Estrenada a Ulldecona.
Comèdia en tres jornades i un pròleg de la gloriosa Verge
i màrtir Santa Bàrbara. Sebastià Gelabert (edició).
Manacor: Gràfiques Miramar, 1981.
Comèdia de Sant Antoni de Viana.Sebastià Gelabert (edició).
Manacor: Gràfiques Miramar, 1982.
Comèdia d'en Pedro Belmar: entremesos. Sebastià Gelabert (edició).
Manacor: Gràfiques Miramar, 1983.
L'enveja. Josep Pin i Soler (edició). Barcelona: Institut del teatre,
Ed. El Mall, 1985.
|
|
