[“Tot viu i mor en el poema”]

(Vinyoli, Joan, “Nota preliminar” a A hores petites: “Potser fóra bo que els precedís un pròleg, per explicar [...] la coexistència en el llibre de poemes fets “en versos ben tallats i arrodonida estrofa” i amb un esquelet de pensament discursiu, amb altres de to aforístic, o amb poemes on predomina una gran llibertat imaginativa i que tenen molt a veure amb el món oníric.         He preferit, però, presentar els poemes sense protecció ni companyia de cap mena.”)
 

1. La paraula

EL CREMAT

Bufen els clars i lliures pensaments
de l’alta mar cap a les netes platges.
Grans peixos blaus voleien esverats
per caure tot de cop. Jo els paro xarxes
de mots, i quan el dia haurà minvat
els portaré en paneres al mercat.
A clar de nit, amb escates de moll,
entotsolat, encisaré les ones.
Pere Patxei, prepara’ns un cremat:
beguem-lo i canviem el curs dels astres.
Sorres d’amor. Mar gluix. Palpo records.
S’acosten de puntetes els meus morts.
 

RECORD DEL MEU POEMA “NIT DE L’ÀNGEL”

Tan sols la flama
d’un ardor sense límits
he posseït: encara em dicta
foscos, a voltes perillosos cants.

Per ella em vaig conèixer
per primera vegada;
en un altre, per ella,
vaig tornar-me de cop.

Un dia el solitari
cor va donar-se amb meravella 
i espant. 
              Pocs et provoquen, àngel,
a ser vençuts per, a la llarga, vèncer.
 

2. Feina de vell

LA GAIA CIÈNCIA

Malfia’t sempre de la recurrència
i no segueixis càlcul: fon-ho tot
en el gresol incandescent del mot:
única llei de la gaia ciència.
 

SOL

Sol és qui no té ningú
que l'habiti, però tu,
ple de records de la vida,
no te'n facis el dejú,
que ets soledat compartida.
 

ENCENALLS

Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.
 

3. A l’aguait

          [“I ric i visc de les tenebres”]

LA VEU DEL MAR

Diria que no tinc por,
que d’ella en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar
és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar.
 

QUI NO TÉ POR

Qui no té por i estima a la vegada
la mar i el vent, es va fent gran així:
nedant sempre en perill damunt la cresta de l’onada.
Només d’un llamp en closa nit podrà morir.
 

SEC DOLOR

El llamp no m’ha volgut,
la neu no m’ha colgat,
el torrent desbordatç
ha passat lluny de mi.
Sec dolor, descobrir
que ets en terra caigut,
sense crit, sense foc,
tros inerme de roc,
impotent i perdut.
 
CONILL DE BOSC

Sóc un conill de bosc escapolint-me
per la brolla punxent. Vull sobreviure.

4. Delericte

A MIQUEL MARTÍ I POL

Encenc el llum. Que bona la claror
que il.lumina la taula i els papers,
Miquel, amic. En cada llibre, tot.
Que rics que som no tenint res. Tu parles
amb l'hoste insòlit. Jo, què hi faig, aquí?
Cabdello mots: quin fil més llarg, la vida!
 

VINE A MI, DOLÇA MORT

No triguis, mort, és de nit
i estic desassosssegat,
deixa-ho tot, fica’t al llit
i salva’m de soledat.
Palpa’m, toca’m l’erigit
somni de l’home encarnat.
Fem-nos l’amor, oh infinit
orgasme, i tot acabat.
 

5. La mà del foc
 

VIDA VULNERABLE

Des de quin lloc m'envolaré demà?
Tu vas i véns i mai no quedo sol,
que m'has donat un cec impuls de vol
i quasi mort encara puc volar.

Tinc mar, tinc foc, tinc platges on estar
prenent el sol nocturn que ens correspon.
Anem al bar a deixondir la son,
beguem fernet amb mots de part enllà.

Vindran els Foscs a dir que no som res,
i no som res excepte el guspireig
d'aquesta hora viscuda amb tant de pes.

Posem paranys per enganyar la nit,
siguem tan sols un vague somnieig
de vida vulnerable: crit escrit. 
 
 

CANTS D'ABELONE
1983

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991: “El poema, que precedeix el conjunt és la versió catalana del “Cant d’Abelone” de Rilke [...] No podem estar-nos de referir la procedència del protagonista Abelone, dels Quaderns de Malte, personatge femení que tenia com a atribut el cant concebut com a necessari: “Vull cantar de debò (...) no perquè m’hi obliguin, ni pel què diran, sinó perquè cal que canti”. Es tracta, doncs, del cant de la n ecessitat, la qual el fa pur. Abelone esdevé símbol d’una figura real: el poeta que canta per necessitat i ressegueix la seua pròpia configuració en cant.”)
 

CANT D'ABELONE

Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es menteixen així que 
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

           Rainer Maria Rilke
 

(III)

M’he tornat cel llampurnejant i crido
Cap a quin tot? Enyoro tant omplir-me
terriblement, de què? No ho sabré mai. Salvatge 
cor meu, tremoles, deslligant-te en somnis...
 

(IV)

Aquest anhel exalta el moviment
adelerat del cor. La vora
secreta esbalaeix. Dellà els penya-segats,
què hi ha? Només el buit? Si m’hi llançava...
 

(V)

Falcons del cor, alceu-vos a la caça
de l’ocell invisible
que tot d’una m’habita,
que m’eixampla i em fuig.
 

(VI)

Secreta veu, inunda’m, sobrepassa’m,
cant absolut, arrenca’m del silenci.
Estret espai sóc jo, gerra curulla
d’espessa mel, em vesso, clarifica’m.
 

(VII)

Ningú no hi creu, ja gairebé ningú
no creu en l’esglaiosa
ruptura del mur, que es pugui eixir
per la clivella de la dura nou
de si mateix. Abolida presó.
Sóc neta, blanca fruita cargolada
com una orella. Per a quina fam?
 

(VIII)

Aquest matí m’he despertat flairosa
com una mata d’espígol.
Una estona he trafeguejat
pels racons foscos de la casa,
deixant a lloc les coses de la nit.
He buscat pisa villa en golfes d’ombra,
un collaret de gres o bé un topazi
perdut, que fa que plori el meu passat.
He sortit fora i se m’ha fet de cop
familiar i greu l’hora de prima.
L’alosa canta a la porta del cel.

          Sent, sent, l’alosa canta a la porta del cel.
                                Shakespeare
 

(IX)

...I què faré de mi
si ja no sé com expandir-me?
Com aniria més enllà d’on sóc?
I què m’espera que no sigui vent
efímer que passa?
Per això visc en desenfrè quiet
parlant del foc o de la pedra o dels núvols.

L’arbre de sang es ramifica, diuen,
a les entranyes, que aquest fruit és bo.
Per a quin fruit a mi van escollir-me,
que moro de sentir-me’l i no poder-lo dar?

Ah, no sé si mai més el silenci  vespral moderarà els meus batecs
ni si mai més podré cabre en els jardins de la terra.
Cantaré sola allargant els braços.
Dormiré dreta amb els ulls oberts.
 

(X)

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l’escolto
de nit al cor de cada cosa.
 

(XII)

Digues-me vida, què fer
de les meves mans, dels braços,
del silenci dels meus passos
que envaeix com un perfum?

De música em toranré
no fos que, estrenyent-me els braços
teus, vida, em fessin malbé;
em tornaré pols de llum.
 

(XV)

Tot és per ser donat i no t'ho vol ningú,
cor meu, potser les pedres mudes
o bé la matinada.
                            Cor, no et precipitis
a voler més, no et tanquis
per molt que faci mal.
                                   Estima
sense voler ser correspost.
                                           Posa't a prova:
calla i escolta l'indiscriminat
so de la vida.
                     Sol, cada batec
es correspon potser amb alguna cosa.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA