[“Qui gosa encara dir: sóc?”]

(Vinyoli, Joan, “Nota preliminar” a Realitats: “M’agrada imaginar aquests poemes una mica a la vora de certes pintures de Van Gogh, on el moviment arravatat de la pinzellada i la vivesa del color cuiden trametre aquesta força emocional i de sentiment de l’artista, tot i no perdre mai la referència a la realitat.”)
 

El temps on es contempla

BARRANC

El gos morat, lladrant, fa desmaiar
roges banderes de silenci
que flamen lluny.
Les coves engoleixen
pastor i ramat, avares.
Camins de roca llisquen
ferits de vespre, de tort,
cap als avencs ominosos.
Sóc al barranc, em tapen les falgueres,
oloro crits.
 

Figures en èmfasi

APERITIU A LA PLATJA AMB ACOMPANYAMENT DE TRONS

Les onades bateguen sota el vent,
de cop, les illes s'han tornat morades
sota un ràfec de núvols de tempesta.
Qui beu ginebra amb gel,
qui de conyac s'aombra.

Oh riu brogent, oh crepitar d'incendis
en un barranc, oh puja de fondàries
cap a ser crit, ah soledat omplint-se
de pensament...
                          Tot l'insoluble,
trencat, insomne, s'atenua, lent,
en el trajecte adormissat dels vasos,
des del taulell a les cansades boques.

Les onades s'encrespen sota el vent,
grans cortines de pluja tapen l'aire,
referma i amenaça la tempesta.
Qui beu picon espès,
dient paraules orbes:

Oh poderós, oh màgic, oh insoluble!
Desencadena't, arbre, ja tot d'una
brancat, florit, remorejant de fulles,
somni de fruit - i les arrels creient
en l'insegur de la voluble onada.
Illes, parleu-me de la vostra naixença!
Onada, parla'm del batec insomne!
Però tu, arbre, lliga la tempesta
meravellosa al teu brancatge, dóna't
a ser ferit per la destral-

                                         Enmig
del fum espès i la fortor de gambes,
flota, s'irisa, crema, la flama d'uns grans ulls.

Les onades s'encrespen sota el vent,
la tronada rebota per les penyes.
Dues angleses sintonitzen llunys.
Qui beu cascall amb rom
desafiant les ombres.

Ah, solituds reconeixent-se, descobriment de cels
 inconeguts, enyorament d'omplir-se
terriblement.
                    De què?
                                  Mai no ho sabrem, oh filtre
fantàstic, oh licors, oh la rosada
cremosa que ens sosté. Beguem la copa
dels somnis i morim a l'últim glop.

AUTORETRAT, AMB FANG I ROBINS

Munts informes de runa,
solars abandonats
que l’arquitecte no mira,
clavegueres vessant
aigües residuals,
fang i robins:
domini meu.

Però, de sobte, el cop
d’una ala poderosa,
remorejant, excel.leix
a dir-me: dia blau,
corba d’onada, roca encesa
pel crit del sol.
                      I cremo tot en cant.
 

A LES TRES COPES DIC AIXÒ

Els nens que juguen i la gent
del bar em són amics. Passa una dona
de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc
amb clar designi: jugarem a cartes
o al dòmino, som tres.
                                  He decidit escriure
poesies concretes. Envelleixo, calen
realitats, no fum.
                          I tanmateix, un fum
ara m’entela, s’interposa, fluix,
entre la Cosa i jo, que totes les arestes
afina: ja el món quasi no fa mal.

A les tres copes dic això: refia’t,
la barca de sant Pere, baixo
cansadament per les aigües
de l’altre temps. M’arriben als genolls.

EL MECÀNIC I LA SEVA FAMÍLIA

Plenes de greix, enlaire, desvalgudes,
les grosses mans carnoses fan senyal
que amb el blanc mocador l'espessa cara
li eixugui la dona. I ella ho fa. Les nenes
criden: pare!, rient, posant-se de puntetes,
penjant-se a l'ample coll de l'home jup,
mentre la dona amb curioses mans
de menestrala esquinça flonjament
el paper fi d'un embolcall i mostra
(les ha tingudes a bon preu), feliç,
dos parells de sandàlies de nena.

Això passava als porxos d'una plaça
molt rica d'aire antic, molt transida
per gent i camions i carretons i motos
i taxis i tricicles; moltes vides
hi vénen cap al tard; uns a gaudir
l'aire rellent, altres a beure al doll
de la gran font ferrissa;
molts, però, tristos, s'encofurnen
a les clivelles i forats humits
de les rònegues cases. Cau el dia
cansat, amb sorda fressa, enganxifós.

I jo, què faig? L'estiu ens repeteix
la frescor de la síndria a les parades,
xiscles i jocs afirmatius de nois,
els gossos bavejant assedegats.
És vell el temps i les marrades porten
a llocs de mal estar. Jo, consirós,
m'embec de temps, trafico amb el ressò
de les campanes mortes, atresoro
secretes veus o faig volar els coloms
de la paraula amb una canya seca
de rellogat al colomar del cant.

CANTEM-NOS A L’ORELLA

Oh, la conversa! No la sents
com aire pur entre la set dels boscos
destinats a cremar? Quanta guspira
s’aixeca i giravolta!, les muntanyes
tremolen acostant-se, ja les bèsties
del foc són a l’aguait dintre les coves
ardents.
             Vibració primera
de tota fulla, de tot branc, de tota
la terra entre tu i jo. Que ja l’abisme
ni els rius profunds no poden separar-nos.
Crit en el crit, cantem-nos a l’orella.
 

UN ASE BRAMA

No sóc l'onagre sinó l'ase,
civada vull i pinso ben triat.
No com ahir, que, pasturant de vespre,
una mala herba em capgirà el cervell.
Enfetillat, alçava el cap enlaire,
mirant com s'enfosquia l'horitzó
prenyat de roques, prades enaiguant-se
d'encantament, figures que es tornaven
de pedra i sal.
  I vaig bramar commòs.

Estic fora de seny, tot l'univers ressona
dins meu, vaig dir, ventre i pulmons tinc plens
de muntanyes i camps, sóc llit de rius,
bressolo mars. Què m'omple i sobreïx,
què està a punt de sorgir de l'entrellum,
que no se'n falta gaire
de si caic o si volo? Però què em separa
de tot? Enyor, desassossec obscur?
Que sol estic!
  I vaig bramar fortíssim.

En aquests brans ningú no m'acompanya,
vespral, caduc.
  De sobte, un pensament
d'àcida flaire d'euga va sentir-se,
va irrompre en mi, dreçant altres poders:
coves de foc, selves de bram urgien
tot el meu cos a arbrar-se en dura sang.
Altres misteris començaven.
    Jove,
la nit s'esgarrifà
del meu bram antiquíssim.
 

Cants del separat

          “D’ara endavant no seré mai lament”
 

ROSSELLÓ, DE SOBTE

Per un call dur, sense tornada,
camino sempre vers la deu,
acompanyat pel tornaveu
de la vida cruixint cremada.

Les fulles grogues, la hivernada
que ja s'acosta, són trofeu
del fatigat; jo perdo peu,
fadat per la teva mirada,

Rosselló-Pòrcel ple de crit.
Mal instal.lat en l'aspra nit,
rica la boca de paraula,

dius que més val de créixer més
en dol, en foc, en foll excés,
que no seure amb els déus a taula.
 

TANT ERRO, FOLL...

Tant erro, foll, per un camí de foc,
tan sobirà d’un dolorós afany,
que més que foll sóc un ardent estrany,
segur només del foc per on em moc.

Tan delirós, tan ebri del deport
de bracejar en la flama i fer-ne guany,
cremant-hi més, que estic en unn parany
d’on mai no sortiré, ni viu ni mort.

No vull confort, ni llit, ni dolç recer
ni calma que no sigui la del mar,
ni sostre que no sigui l’aire ver.

Acabi el joc de ser foll moviment,
crit anhelant i goig i cec atzar
en escampall de cendres sota el vent.
 

EL SEPARAT

Sé l’altre sols, vull l’altre fins no ser
jo sinó ell, i gosaria més.
Diuen: Ets foll de conrear l’excés,
queda’t a l’hort dessota d’un fruiter.

Roques amunt, al cim de l’espadat,
el solitari parla amb el profund,
Diuen: No val sinó la veu del munt.
Jo m’arbro sol i sóc el separat.

He posseït el matinal atzur
i la secreta vermellor de l’or,
però quan venç el tenebrós conjur,

sempre abocat als alts penya-segats,
la por i el crit dels vents arremorats
em fan clamar cap a l’Ocell més fort.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA