Algunes dades

Neix a Barcelona el 3 de juliol de 1914, i hi mor el 30 de novembre de 1984.

“El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.” (Nou diccionari de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, 2000)

El 1953 comencen els estiuejos amb la dona i els tres fills a Begur, fins al 1978. Aquest lloc, segons el poeta, és el més “important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital.” 

Vinyoli, Joan. Obra poètica completa. Barcelona, Ed. 62, 2001
 

Vinyoli parla de poesia

“El poeta que més importància ha tingut en la meva formació literària ha estat Rilke.”
     (Vinyoli, Joan. Entrevista a Ràdio Miramar, 1951)

“De la generació a la qual pertanyo, he de parlar sobretot del meu gran, inoblidable amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la breu i impressionant obra del qual, desgraciadament interrompuda per la mort l’any 1938, però tal vegada també transfigurada per ella, constitueix l’ardent i apassionada expressió d’una adolescència excepcional. Encara que en ella s’hi entrecreuen múltiples influències pròpies d’un home d’enorme avidesa intel.elctual, el foc de la seva personalitat les fon totes en un cant de singular i fascinadora bellesa. La riquesa d’aquesta obra plena d’inquietud i transpassada de sincer ardor ha tingut una gran ressonància entre els poetes de les més joves generacions, per la qual cosa, apart del seu valor intrínsec, ha constituït un ferment d’extraordinària eficàcia.”     
     (Vinyoli, Joan. Entrevista a Ràdio Miramar, 1951)
 

“Si una cosa sembla decisiva en el procés de presa de consciència de la poesia en tant que poesia, començat d’una manera deliberada amb Baudelaire i Rimbaud, és el descobriment del seu poder de coneixement, que transcendeix el seu sentit d’art dirigit a la creació d’una obra.” 
     (Vinyoli, Joan, Conferència llegida en l’acte d’homenatge a Carles Riba el 1954. Reduccions, núm. 31, octubre de 1986)
 

“Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.”
     (Vinyoli, Joan, “Pel camí dels mesos”, Els mesos de l’any, Barcelona, SADAG, 1956)
 

“Escrivia a un dels meus amics més intel.ligents i estimats, Pere Ribera, que sempre s’ha interessat apassionadament i objectivament per la meva obra, coses com aquests, poc més o menys: “Les paraules ho són ara tot o gairebé tot per a mi. Considero que el poeta n’ha de tenir greu cura i treballar amb elles com el músic ho fa amb els sons o el pintor o l’escultor amb els colors i la pedra; sense mai no oblidar, però, que cada paraula té un significat i que aquest l’ha d’aprofitar el poeta i és obligat que ho faci, però no, primordialment, en funció de la comunicació sinó del poema. La música ajuda molt el poeta com a model perquè en ella es realitza perfectament el que és tan difícil en la poesia a causa dels significats. Les paraules serveixen per a fins utilitaris i per a fins estèñtics. Les paraules del poeta només en segon terme han de significar o designar. Han d’”evocar” sobretot. Quan algú, fins el més senzill, diu que troba poètica una cosa, poso per cas l’aurora o una fageda encesa a la tardor o una brunyida posta a l’hivern, vol significar un estat d’ànim que allò que veu o troba “poètic” li fa pensar o “sentir” una “altra cosa” que podríem dir-ne “permanència feliç” en lloc de caducitat o fugacitat. Tal vegada el sentit últim d’aquesta “permanència feliç” seria el “real poètic”.”
     (Vinyoli, Joan, Entrevista epistolar: Busquets, Lluís, Plomes catalanes d’avui, Barcelona, Ed. del Mall, 1982)

“Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur n o massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March.”
     (Vinyoli, Joan, Entrevista epistolar: Busquets, Lluís, Plomes catalanes d’avui, Barcelona, Ed. del Mall, 1982)
 

“No és gaire estrany el que he dit de l’origen oníric, perquè una part considerable de la meva obra té aquest origen: hi ha molts poemes que són transformacions, molt elaborades, de somnis. D’altres vegades, aquest neguit comença per una paraula, per un vers. Això és el ermen. Després hi ha escriptura automàtica, fins que es veu per quin camí va el poema. I és com un procés, on es poden barrejar i assimilar tot de circumstàncies externes, passades o presents.”
     (Simó, Isabel-Clara, “Joan Vinyoli: la paraula en el temps”, Canigó, 659, 24-V-1980)

“A mi el que em va portar a escriure va ser una frase de Rilke llegida a la revista D’ací d’allà: “la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències”.”
     (Simó, Isabel-Clara, “Joan Vinyoli: la paraula en el temps”, Canigó, 659, 24-V-1980)
 

 “De Rilke vaig kaprendre una manera de fer el poema i la noció que la poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiència. A través de Carles Riba es realitza la meva inserció en la tradició poètica catalana i apropiació de l’instrument de la nostra llengua. Vaig aprendre també d’ell, els clàssics grecs, fins on jo podia, i el genial Hölderlin i la poesia pura francesa (Mallarmé, Valéry). Maragall m’anostrà Goethe i Novalis. Shakespeare ho és tot per a mi. D’Eliot aprenc la poesia col.loquial. [...] D’Ausiàs March i els grans del nostre segle d’or el peculiar i extraordinari lirisme. Estic en deute amb molts altres.”
     (Masats, J. “Enquesta als escriptors dels Paísos Catalans”, Canigó, 706-707, 1981)
 

Vinyoli Joan, Cartes a Miquel Martí i Pol: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987.

   Begur, 3 d’agost 1978: “Sempre han estat els poemes que m’han portat al llibre i no el plantejament previ d’un llibre el que m’ha dut a escriure uns poemes.”

   Barcelona, 1 d’octubre de 1978: “I penso que ­no sé si tu m’ho has dit- la poesia és una qüestió de treball i no de sobtades il.luminacions. [...] De vegades penso que no, que la poesia no és només qüestió de treball, sinó qüestió de contemplació.”
   “Com que ara estic en tres o quatre poemes a la vegada, em faig un tip de llegir-los i rellegir-los, per si tot d’una trobo la paraula vàlida, la paraula que dóna sentit i cohesió al que serà el poema, si arriba a ser-ho, la paraula llum (clau).”

   26 de novembre de 1978: “Tu i jo som uns “enfervorits”, i a la vegada molt rigorosos. I la poesia ho és tot o quasi tot per a nosaltres.”

   9 de desembre de 1978: “Gairebé somio cada nit. Dels somnis no me’n recordo. Me’n queden sols esquinçalls, però són impressionants. Embrions de poemes superrealistes?”

   25 de desembre de 1980: “Estic desorientat i insegur. Penso, però, que el que ara potser més em convé i necessito és no pensar tant en mi, llegir grans poetes que desconeg de branques ben diferents de la dels meus estimats germànics, llegir sobretot assaig i estudiar.”

   4 de maig de 1982: “Vaig sentir molèsties al fetge, i resulta que el tinc bastant tocat. Ni hepatitis ni cirrosi, però, pel que va dir-me el metge, després d’exploració física i anàlisi de sang, si no faig “bondat” rigorosíssima bondat, podria venir la cirrosi qualsevol moment. No prenc, des de fa tres setmanes, ni una gota d’alcohol. M’està absolutament prohibit. I compleixo perquè tinc por de la cirrosi. Estic pagant les conseqüències de quaranta anys d’excessos molt freqüents. I l’abstinència em fa efectes molt desagradables. No tinc ganes de fer res, ni escriure ni gairebé llegir. Em passaria el dia al llit, dormint per evadir-me o llegint minuciosament les bestieses o absurditats (tràgiques o grotesques sovint) del diari.”
 
 
 

Sobre la poesia de Vinyoli

Teixidor, Joan. “Introducció” a Vinyoli, Joan, Poesia completa 1937-1975, Barcelona, Ariel 1975.
   “La poesia no li era mai una visita de tant en tant, sinó una convivència contínua. Quan el veig submergit en ella, se m’apareix com un personatge fabulós que va perseguint una realitat més autèntica a base de refusar totes les aparences que li feien nosa en la vida quotidiana.”

   “L’únic seny es troba en el lliurament de nosaltres mateixos, i en la renúncia al cultiu de la personalitat irreductible.”
 

Martí i Pol, Miquel. “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Obra poètica 1975-1979, Barcelona, Crítica 1979.
   “L’obra de Joan Vinyoli, doncs, pot molt ben ser presentada com un intent d’elaborar una “art poètica”. 
Tret dels set sonets que en componen la part final, a partir de Realitats Joan Vinyoli abandona d’una manera pràcticament total la rima i, aparentment, el ritme. [...] En aquest sentit cal precisar, en primer lloc, que el ritme i fins i tot la musicalitat dels versos no és pas una qüestió exclusiva de peus o de cesures, sinó, també, de la sàvia dosificació de les tensions que provoca la recurrència dels mots. És així com un vers aparentment lliure pot contenir i sovint conté una musicalitat igual i de vegades superior a la d’un vers perfectament escandit. No hi ha, doncs, només musicalitat “exterior”, és a dir, la que dóna com a resultat una lectura rítmica, sinó musicalitat “interior”, que és la que es desprèn de l’equilibrada ordenació dels significants.”

   “Des de Primer desenllaç (1937) fins a El Callat (1956) transcorre un període, marcat per la influència de Riba i sobretot de Rilke, durant el qual el poeta, segons Gabriel Ferrater, passarà d’una concepció del poema “com a xifra de l’experiència total de l’autor a través d’una intensa potenciació imaginativa d’un objecte delineat amb precisió i acaronat amb pacient afecte” fins a “l’ambició de desentranyar mitjançant el poema els significats més generals o essencials de la vida” [Escrit per a un diccionari de literatura que no arribà a publicar-se]”
 

Llovet, Jordi, “Joan Vinyoli i la poesia alemanya”, dins Joan Vinyoli, ICE, Universitat de Barcelona, 1986.
   “Les relacions entre la poesia de Rilke i la poesia de Vinyoli, doncs, són quasi anecdòtiques si es mesuren en la taula de les òbvies coincidències temàtiques; són, en canvi, essencials, si es contemplen en l’ordre secret de l’avinença entre dos homes. Vinyoli va descobrir que Rilke havia experimentat una mateixa pruïja que ell per copsar la veu amagada del sublim de les coses, la natura i els homes; i va enquimerar-se en els versos de Rilke com qui aprèn a mirar-se com cal al mirall ­no per veure-hi un altre, sinó per veure’s a si mateix.”
 

Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985.

   “Semblantment a Maragall, il.luminista i panteista, romàntic i clàssic a la manera goethiana, Vinyoli té la mateixa tirada cap al subjectivisme: tots dos volen ser poetes de “primera veu”; com Maragall, s’adona de la càrrega vital ­energeia i energeion- de la paraula; igual que Maragall, el joc de la poesia és “de vida o mort per a l’esperit”, “aventura total”, d’acord amb llur pròpia manera d’expressar-se.  A la manera de Maragall, Salvat-Papasseit escriu “Poeta” en majúscula, quan sinceritat i conflicte, amor i dolor, suquen en el cor el foc i la sang de la Paruala; amb el plaer del ritme, sempre que aquest és necessari, i amb la realitat com a pell i moll de l’esquelet més íntim; també Vinyoli ho afirma així:
     La poesia allunya de les aparences
     i fa propera la realitat.”

   “El mestratge de Riba i les circumstàncies històriques afavorien que molts de poetes de la generació de la guerra ­Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Teixidor, Màrius torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, etc.- abracessin el corrent simbolista, dins l’ampli i dividit riu de la poesia contemporània.  [...] Jordi Castellanos rebla el paper de la història en l’adopció del simbolisme: “Els ideals de la cultura són traspassats a un pla superior, on no arriben les frustracions històriques. És, doncs, un procés de transcendentalització en el que coincideixen els interessos culturals i un corrent poètic, el simbolisme, que ha pugnat, d’ençà del romanticisme, per torabar una realitat absoluta darrera la realitat positiva” [“Les lletres catalanes dels anys quaranta”, L’Avenç, 6, octubre 1977] “L’art ­la música, la poesia- esdevé, com és habitual, en el simbolisme, una religió, perquè hom hi cerca el sentit darrer, el fonament metafísic, de la pròpia existència i del cicle còsmic” [Pere Gimferrer, “Pròleg” a Màrius Torres, Poesies, B. Ariel, 1977]”

   “El ventall temàtic de Vinyoli mai no es redueix a l’exposició transparent de les anècdotes de cada dia, sinó que les treballa per mitjà de la simbolització, de la reflexió i, per tant, d’una manera generalitzadora.”

   “Acaba, tot cloent Passeig d’aniversari i l’obra entera amb un bell i prou emotiu cant d’afirmació de la vida per mitjà del Verb poètic:
              Tant és així que l’àrid
     hivern amb què s’obria aquest poema
     ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
     feliç, afirmatiu, il.limitat,
     i tot el blat es torna pa de vida.”
 

Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991.

   Carbó assenyala alguns paral.lels concrets entre Rilke i Vinyoli. 
 Al sisè dels Cants d’Abelone diu “Estret espai sóc jo, gerra curulla”, i al poema “Què faràs tu...” Rilke diu “Sóc el teu càntir”. 
 “L’”esvelta lira” de l’onzè [dels Cants] ens fa pensar en diversos poemes com per exemple “Nur wer die Leier...” [“Sols qui la lira...”]. fins i tot pensem en el valor del mot cor en totes dues líriques, cosa que confirma plenament l’últim poema del volum.”
 “La vida entesa com a cercles que cal intentar, loa trobem respectivament a “Cercles” i a “Ich lebe mein Leben...” [“Visc la meva vida en cercles creixents”; en aquest poema també surt el càntir: “I no sé encara què sóc: un falcó, una tempesta , / o bé un càntir molt gran?”]”
 “La imatge de l’arbre, la veiem a “Platja” i a “Mein Leben ist nicht diese stille Stunde...” [“Ma vida no és aquesta hora”, on diu “Jo sóc un arbre”]
 “El gall de “Gall” el vèiem a “Du bist die Zukunft...” [“Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa / sobre les planes de l’eternitat, / el cant del gall rera la nit del temps]
 “El consell de l’altra vida que cal fer de textos com “No tinc ara temps”, “Ara que és tard”, prové del poema “Archaischer Torso Apollos...” [“Tors arcaid d’Apol.lo”, que acaba: “Has de fer una altra vida”]”
 “Motius de Rilke com l’àngel o l’obert els veiem en textos vinyolians com “Nit d’àngel”; les perles de l’elegia X de les Elegies de Duino, les trobem clarament a la tercera sèrie de Domini màgic; i d’altres com el plantejament de la natura com a misteri, les fondàries del ser, la profunditat de les coses, la lírica com a existència, el lliurament a les petites coses, la poesia entesa com a edifici i bastiment ­pensem respectivament en poemes com “Manobre” i “Der Dichter” [“El poeta”]..., que també veiem en tots dos. Fins i tot la idea de mirar-se cap a l’interior d’un mateix, a les profunditats del jo, la trobem  en “L’acte darrer” i molts altres textos vinyolians i la veiem en el poema rilkeà “Morgue”.
 “Si abans havien esmentat la figura d’Abelone, no podem estar-nos de referir ara la d’Orfeu, personatge central en El Callat, pres directament de Rilke i indirectament de tota la tradició literària occidental. [...] Del mite d’Orfeu interessen a Rilke sobretot dues coses: una que, com a fundador de la música i, amb aquesta, de la poesia, convertís el món en quelcom que es pot conèixer i expressar i, per tant, tots aquells que l’escolten poden entendre; l’altra que pogués davallar al regne de les ombres i de la mort ­per rescatar Eurídice- i per tant conegués la cara llumjinosa i la fosca de la vida.” “També a les Elegies de Duino, en especial la setena i la novena, apareix la paraula com aquella que pot traure l’home de la bogeria i del buit, i acostar-lo a l’àngel: el cant és el pont envers l’esperit. Els Sonets a Orfeu remarquen la idea que “cantar és ser”, poesia com a existència i existencialisme estètic, quelcom que la maduresa vinyoliana constantment reitera.”  “Les Cartes a un jove poeta proclamen la sinceritat com a essencial per poder-se acostar a la natura, en la qual cal basar l’aprenentatge, i realitzar la creació literària [...] AQleshores cal viatjar cap a l’interior d’un mateix solament quan se sent la necessitat, cosa que garanteix que brollen versos bons i sincers.” “Certament aquesta doctrina plana constantment al llarg de la trajectòria del poeta català.” 
 

Formosa, Feliu, “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Antologia poètica, Barcelona, Proa, 1981
   Vinyoli pretén “desvetllar allò que és metafísic en allò que és visible: el món com a al.legoria d’ell mateix, com a objecte simbòlic, la paraula com a tens i reverberant vehicle indagatori.”
 

Bofill i Ferro, Jaume / Comas, Antoni. Un segle de poesia catalana. Barcelona, Destino, 1968
   “Per a Vinyoli, com per als millors romàntics, la poesia torna a ésser el fet esencial de la vida, el reum de totes les altres activitats. I, tal com veiem en aquells, tendeix a donar escalf humà a la intuïció metafísica.”
 

Nou diccionari de la literatura catalana. Barcelona, Ed. 62, 2000.
 “Vinyoli concep la poesia [...] com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de realització espiritual. [...] La poesia és, per a Vinyoli, una via d’arrelament en la realitat i de transcendència d’aquesta.”
 

És un poeta que no es complau en el joc ni en la filigrana verbal sinó que recerca constantment una veritat desconeguda, vol anar més enllà. I és per això que de vegades es fa equívoc el sentit d'uns mots de Rilke que li plau de repetir: "la poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiències". (Enric Bou)  

Presenta una varietat de temes extraordinària, però en el fons graviten sovint en la dialèctica vida-mort i es tradueixen en una recerca constant de l'absolut com a força que alimenta el misteri de la vida. Reivindiquen, d'altra banda, les petites coses de cada dia. (Ramon Sargatal i Susanna Canal) 
 
 
 
 

Discografia

Maria del Mar Bonet / Rafael Subirachs. Cants d’Abelone. Barcelona, Picap, 2001. (Sobre l’obra homònima en poesia de Joan Vinyoli. Música de Rafael Subirachs).

Joan Vinyoli. Barcelona, Zanfonia / Ed. 62, 2000. (Lectura: Feliu Formosa, Pep Muntanyès). [Conté: Liebeslied (De vida i somni); Cap a les deus (Les hores retrobades); Gall (El callat); A les tres copes dic això, Recorda, El poeta i el mar, Tant erro, foll (Realitats); Última carta, Sunt Lacrimae Rerum (Tot és ara i res); Abans que neixi l’alba, Em va cobrint la nit (Encara  les paraules); Tarda fosca, Primer d’any, Platja dura, All time is unredeemable (Ara que és tard); Amb ronca veu, Aplec, L’home del vas de vi, En la nit (Vent d’aram); L’arbre incandescent, Vacances a la platja, Sóc home sol (El griu); Cercles, La taverna dels oratges, Damunt la sorra, No tornis (Cercles); La paraula, Els horts, El cremat, Autoretrat a seixanta-cinc anys, Sí a la mort, Vida vulnerable (A hores petites); Maresmes, La vall del vespre, Cançó d’amor, Passeig d’aniversari, Goethe (Domini fosc); Elegia de Vallvidrera (Passeig d’aniversari)]

Maria del Mar Bonet. Salmaia. Madrid, Ariola, 1995. [Conté: La veu del mar (A hores petites)]
 
 
 
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA