[“De Li Tai-po sabia
          que dictava els seus versos, embriac,
          i que es llançà de nit al mar
          per agafar la lluna”]

QUERALBS

Tota la nit, al llosat,
la pluja bat. 
                   Jo parlo baix amb mi,
davant l’espessa cara
que em torna el mirall. Què sóc?
Per culpa de qui,
ferida que no es tanca?
Per què per tota menja un mal
brossat de por?
Què no daria per la mareselva,
pels gira-sols del vell carrer del Camp.
Què no daria per un tros de pa
menjat amb tu,
sols vora un foc,
mentre el vent xiula
i l’òliba xiula.
Plou a barrals. Dormen els carros
dessota el ràfec. El graner està ple,
vessant el trull.
                        Quan al matí les llandes
ferrisses de les rodes sotraguegin
per l’empedrat, començarà de nou
l’interminable, penetrant suplici
de perforar les negres galeries
del meu carbó, sense que mai no hi trobi 
cap diamant.
 

DES D'UNA CERTA DISTÀNCIA

Consola, reconforta,
veure refer la gerra trabucada,
rompuda en mil trossos, veure que els ajunten
amb resines sintètiques
perquè serveixi novament.
Tractem-la bé,
  mirem d'acostumar-nos
a la fragilitat i no posar-la a prova.
 

A LES FOSQUES

Visc a les fosques,
avar d'imatges col.leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.

Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.
 

UNA TARDA

Cap altra llum, excepte
la brasa del conyac.
                                Esborrifada,
la tarda, tremolant sobre els terrats,
amb ulls de fred ens mira.
I tu agafes de la llibreria,
corcada pels records adormissats
entre papers, una gruixuda espelma
vermella i la poses a la taula
del tocadiscs.
                      De boca a boca
no hi ha distància: justament convé.
Respira en mi, beguem-nos tot el cos
jaient a terra.
                    De la tarda
no en queda res.
                          Davant, les galeries
s’encenen com fogars. La nit civil s’ajoca,
negra ocellassa, damunt tot. Comencen
les fresses de la fosca.
                                   Se’ns ha fet un nus
difícil de desfer. Tanquem els finestrons.
 

MATINADA LLETOSA AMB FILFERROS

De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d'un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d'absenta?
     Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
        Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.
 

IMATGE FIXA

Aquí, dreta, no et moguis
de com estàs, en la penombra
del rebedor, la cara oval oferta
per un sol dia,
la flonja boca mig
oberta deixes
que sigui llarga estona boca
per als meus llavis,
         mentre la claror
del celobert  és una taca blanca
rectangular, fixa en un angle
del nostre amor acumulat que es fa
compacte i expansiu,
   omplint-nos
en l'abraçada, cada cop els braços 
troben més cos.

Adoro te devote.
 

PER TRANSPARÈNCIA

Mentre el riu de la tarda s’escola a poc a poc
i plàtans de l’acera donen verd a l’aire,
una quallada immòbil claror blanca apaïsada
mirem des del balcó.
És un àpat insòlit: ens mengem
amb gana, l’un a l’altre,
sense dir res o bé parlant del temps.
A foc petit es van cuinar les menges;
estan al punt, completament al punt.
No hi ha cap pressa, que en un llit immens
de tarda ens colgarem
                                   fins que per la finestra
ens arribi la sal, i ja en la fosca
de les onades, dalt, l’escuma salti
fins a esquitxar-nos;
                                 i serà llavors
que haurem tornat a aprendre de mirar
les coses amb ulls clars i fer-les nostres
per transparència.
 

INTERLUDI
Quan de vegades entres on la vida
no es mou, és bo desentranyar
la soledat que limita amb l’obert.
Puc prendre el sol o beure
conyac o llimonada:
                                les paraules
importen sobretot pel que darrera d’elles
s’amaga de sentit. No temis
d’usar llenguatge si tens ja ben fermentat
al cup el vi. Pren cura dels vapors
que maten: mala cosa asfixiar-se,
pitjor, però, la brisa adormidora
de platja fàcil.
                      La remor del mar
és bona sempre: les barques acompanyen.
 

EPÍLEG
Quedem-nos asseguts en algun banc
de la plaça amb acàcies. Cauen campanades
de vespre. Va pujant el temps.
Escric a la pissarra transparent
de l’aire signes. He cremat un ram
de fulles grogues. He d’omplir de nou
l’eixuta cisterna.
 

ENCARA LES PARAULES
1973

(Sala-Valldaura, Josep M. Joan Vinyoli. Barcelona, Empúries, 1985: “Una connexió explícita (amt “tot és ara i res” acaba el primer poema) ajunta Encara les paraules (1973) amb el llibre anterior. Hi veurem el mateix món, idèntics temes, una actitud ifuL; la traducció expressiva de tot això, però, és ben distinta: el pessimisme existencial, que ara osca també l’antic valor màgic i místic de les paraules, fa davallar els versos fins a una descurança  prosaica. [...] però de tant en tant encara cueja el peix de fondàries, l’orb lúcid que farcia de clarors la ceguesa i la nit, el poeta simbolista i místic. En el rerafons, el seu realisme és l’efecte d’un desencís, d’una pèrdua i d’una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota l’arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romàntics.”)
 

NO RES, UN FUM

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre’s com en un dellà
que és sols l’aquí, darrera
cortines transparents.
                                   I què veus?
No res, un fum.
                         En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora del silenci.
 

ESTRANYA CONSISTÈNCIA

Passejo sense pensar en res que no sigui
desparendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines ?atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d’on venies.
                              A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú.

És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d’un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se’m torna gelatina freda.
 

RECORD DE CAMUS

Temps, no te’n vagis
massa de pressa, tot
el que podem és en aquest espi
de vida que se’ns dóna
sense perquè:
                      ja tot sentenciat
pel jutge penitent.
 

PASSING-SHOT

Instal.lat ja de temps en una
plataforma de somnis
estèrils, desfibrats, sense un ordit,
per contrast amb el joc
de cada dia a la pista
vermella, piconada,
on reboten duríssimes a cada
cop les pilotes de fúria que em llancen 
els contraris,
                     com un boig, ara al fons,
ara a la xarxa, intento córrer,
saltar, ajupir-me, redreçar-me,
mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps
a tornar els passing-shots que em tiren
a cada instant.

Sé prou que tinc
perduda la partida, que de res
no serveixen els breus 
moments de descans entre joc
i joc, la tovallola humida
que et mulla el front, el vas
de tònica o de te
                           -no cal pensar en el dòping,
que per això ja és tard.
                                    Ara jo dic: què fer
de la resta de vida que em queda,
massa gastada, massa inútil
per seguir el joc?
                           M’ho sé: fins a l’últim
dia de tots
aniré mal corrent, mal caient, no sabent
o no tenint valor per acabar
sense un crit ni una queixa.

M’instal.lo novament 
a la petita plataforma
dels somnis, cada cop
més fràgil, sempre a punt
de caure i despertar-me
del tot.
 

L'ESPECTACLE

M'he transformat en flor
plena d'insectes que se'm mengen
de viu en viu.
  Tothora l'espectacle
psicodèlic del viure continua.

Massa cansat per a la dansa, ja
sense l'institnt de ser m'adorno
drogat pels records.

Vent insensat  de l'enamorament 
sense esperança, no t'entaulis
de nou, no aixequis
ones altes que em facin
tentinejar altre cop sobre la barca.
                                                     L'hara-kiri
m'escauria potser, però
fa molta por d'obrir-se el ventre,
fa molta angúnia
que ens vegin les entranyes.

Rovella't
a poc a poc o bé crepita
sols un moment i torna't fum. 
 
 

ARA QUE ÉS TARD
1975

                         [“Naufrago en l’ésser.
          Deixa’m cridar: nit, cel, fosca, barranc.”]

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991:”Vinyoli accentua en Ara que és tard la dimensió tràgica dibuixada en els dos poemaris que l’havien precedit. [...] A la fi només queda, un altre cop, l’arrelament per la paraula. La poesia és l’únic mitjà d’identitat que pot assolir un caire salvífic que pot transcendir els límits i les fronteres establertes en l’existència quotidiana: “vaig trobar la paraula / que salva, més d’un cop, i vaig obrir clivells” (“L’esfera”)”.)
 

ARA QUE ÉS TARD

          Du musst dein Leben ändern.
                            Rilke

Cobrí l’ocell les muntanyes del mar
i les planúries de la terra,
veié la llaura, la sembra i la collita,
i els homes aücant
els cavalls desbocats.
Van cremar les fogueres
tota la nit espurnejant
sense pluges apaivagadores.
                                              El foc s’havia estès
fins a la casa que ja flamejava,
i es va formar una filera d’homes
que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics
de l’un a l’altre en cadena i la llancen
al foc per matar-lo, però el foc se les beu
a desenes i a cents.
                               El poble tot allí.
                                                        Ploren les dones,
que ja del blat no en queda res
i cremen les mpalleres.
                                     Els cavalls nocturns
a l’era en cendres batien
les garbes que sols eren en els ulls
esbatanats dels qui ja tot ho havien
perdut.
            -Ple d’una cadència
segura, corriol que porta
al cor mateix de la realitat,
he de tornar a la llei
dels poemes antics i no deixar-me endur
pels mots imprecisos.
                                   Recordes
el ferrador com avivava el foc
amb el vent de la manxa, com ferrava
les mules, els cavalls, les eugues,
la flaire de c remat
de les peüngles?
                            Insistència
reiterativa en el foc.

             .

Pel clar principi
d’aquest poema plana un gran ocell
que al cim d’un pic vaig veure a tocar,
majestuosament volant, allunyar-se
fent cercles.
                    La resta
records i paraules.
                              Provo de saltar
de nen per sobre les fogueres
mig apagades.
                        Posa-hi ara un groc
de palla flairosa.
                           Sobretot no oblidis
un blau intens al fons sobre el qual
es retallin muntanyes de perfil esquerp
de pedra dura,
que la pissarra es desfà
                                     -grisalla
de pensaments, de somnis.
                                           Aboca’t a la nit.
Escolta els ocells, mira el dia
com neix.
                Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.
                                    Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
                         Has de fer una altra vida.
 

INSECTE

Em mires com un entomòleg
observa un insecte
clavat en una agulla.
En veritat sóc l’insecte,
però vivent:
                   menjant i copulant
per sobreviure.
                         No hi ha temps
per aturar-me a contemplar
les formes que s’assemblen a la meva.
Tot és irreversible:
viure i morir.
                     Se’m complica,
però, l’afany: he de saber què sóc,
on vaig, per què?
                           Massa preguntes
per intentar de contestar-les
en vol rasant, tot fressa d’èlitres,
brevíssim, sobre l’aigua.
 

TARDA FOSCA 

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi 
les mans tan buides de tots dos

("Ningú no dubtarà que som davant d'una experiència transcendent, no pas davant d'un simple incident al bosc, per bé que sigui aquest el correlat per tenir accès a aquella." (Abellan, Joan / Ballart, Pere / Sullà, Enric. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997))
 

TRAJECTE BREU

Podíem haver anat
molt lluny, però només hem fet
un breu trajecte.
     Lentament
hem caminat fins a la punta
de l'espigó: tres o quatre
figures negres allí. 
        Les ones ens venien
altes i blanques;
    el mar
més aviat amenaçava.

Hem travessat la carretera
pel sòrdid passadís sota la via;
els vius ocells dels nostres pensaments
blaus, grocs, vermells, aletejaven
frenètics.
    Ja de cop
l'altre cantó: dissabte ple, fluorescents
fogars lluents dels clars aparadors,
vida de poble com si fos estiu.

Afortunats pel que sabíem 
de les aigües morades
d'un lloc, color de perla
d'un altre,
bevíem vi des d'on no es veu
la mar. 
 Volíem
trobar racons on abraçar-nos.
    Hem pujat
pels carrerons ajardinats
       amb torres
noucentistes, l'església, la miranda.

Hem retallat un tros de vida
petit, és veritat; penso, però,
que és així com vivim:
   acarrerant-nos
pels llocs petits
   i protegint-nos
de tot.
 Estem a la intempèrie.
 

EL GRAN FOC

Atio focs
que se m'apaguen. 
                              No hi ha llenya
prou seca i forta
per mantenir-los.
                            Cada dia
més fatigat, però no mai rendint-me,
vull encendre el gran foc:
                                        que totes les guspires
omplin la nit.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA