[“Mai no et rendeixis”]

(Martí i Pol, Miquel. “Pròleg” a Vinyoli, Joan, Obra poètica 1975-1979, Barcelona, Crítica 1979: “Vent d’aram [...] és una poesia que, com diu Eliot, “no requereix cap metàfora perquè tota ella és una metàfora”.)
 

AMB RONCA VEU

Com que no menjo  per la fam que tinc
com que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
                         i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil.len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
 

1

DIE ZAUBERFLÖTE

Aturada en unn bosc
de cedres vells, toques la flauta.
                                                  Quina
tonada, no ho sé.
                           Somreies
feliç.
         Em parles de vegades
amb una veu potser l’equivalent
del primigeni so.
                           No deixis
mai de tocar en el passat ni ara.
Crea el so.
 

RAMAT

Vénen les cabre d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
-que no les prenyin totes.

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
-roig, gris, morat-, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
   L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.
 

EL MOTOR

Engegueu el motor, estrenyeu la fredor
del braç d’aigua que vibra
cap als dipòsits.
                          Del terrat estant
mireu les illes, la roent estesa
del mar, el matí transparent,
la brusa d’una dona voleiant al vent.
 

PISCINA

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d’una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d’on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d’on sembla que no pugui sortir mai.

En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s’abandona a prendre el sol.
 

2

EN BONA COMPANYIA

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.
                     El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per nosaltres.
Encén el vi.
 

PERFECTAMENT RECORDO

Perfectament recordo que venies
pel carrer de la mar, amb foc als ulls,
quan em veieres en el fosc on t'esperava.
Sense dir res vàrem anar a un carrer
del vell raval, terrós i pedregós i rost,
i, allà, contra la tàpia d'un hort ens abraçàrem
sota la nit, de pressa, no fos que ens veiés algú;
i quan el goig fou caçat fins a l'esglai convuls
vaig sortir del teu cos i ens vam separar corrents,
i més tard ens trobàrem i ens vam mirar com si fóssim
uns altres, ja per sempre units. 
 

PER MOLT QUE ENS ABRACEM

Per molt que ens abracem i que ens omplim la boca 
de boca i que ens mesclem els cossos,
mai no som un. Cada vegada
l'assaig de no gastar massa paraules,
que és el que més traeix.
Val més el gust de les petites coses
velades, que revelen.

Un dia clar de somnis i de foc
ens torna al lloc on vàrem començar. 
 

3

LA MESURA D’UN HOME

Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si foren rics de foc i d’acció i disponibles
a tot
        -una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
                                  Si fores
fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encén boscos
                                                  i no sols
projecte avar de guanys
d’hipòcrita domini,
                               sobretot si fores
pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d’un home.
 

NO TINC ARA TEMPS

No tinc ara temps
de cavalcar els encesos
cavalls.
             Sento que tanquen
el bar.
           Anem a la segura
mort transitòria
del son.
             I fem per començar
noves formes de vida.
 
 

EL GRIU
1978

                         [“Em buido tot, omplint-te,
          cova de mar”]

(Vinyoli Joan, Cartes a Miquel Martí i Pol: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987.Begur, 5 d’agost de 1978: “En El griu es troben algunes raons que expliquen el meu enamorament del mar. En el mar, entre les seves ones, “he tingut un cos compartit” i n’he fruït amb delectança. I vaig “enfollir”, i encara que ja començo a ser vell, llampeguegen records.”)

(Carbó, Ferran. Introducció a la poesia de Joan Vinyoli. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991: “L aimatge triada per al títol del llibre és el griu, l’animal mitològic fabulós integrat per dues parts: mig àguila mig lleó, unit en síntesi com la que pretén el poeta realitzar a dos nivells: d’una banda, la unió amorosa entre el jo poètic i el tu interlocutor intratextual, personatges del discurs poètic que al capdavall traspuen el desig d’unió amorosa entre el poeta i la paraula; d’altra banda, per la unió resseguida entre les dues vessants del llibre, és a dir, entre els poemes “en vers” i els poemes “en prosa”.)
 

AMB EL TEU GEST

Sóc la paraula encesa prop teu
que et reté i et deslliga.
Amb prec humil demano
sol.lícitament: esdevé el que ets:
silenci de vaixell entrant a port,
riera al pla, camí sense brossall
remorejant de vespres.
                                    Els matins
se’t lliguen als cabells.
                                     Amb el teu gest
vertebres els meus somnis.
 

EL BANY

A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco.
                          Fuig.
                                   Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
                                                  Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
                        Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
                          Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa el pit,
el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
                      T'adoro
fins l'esquelet.

(Comentari de El bany de J.N. Santaeulàlia -Fusions. Barcelona, La Magrana, 1997: "En aquests versos, la còpula dels amants és descrita d'una manera ben directa i natural, sense metàfores -que ja vindran després. Resulta paradoxal, i d'aquesta paradoxa també se'n deriva un valor poètic, que, d'una banda, es parli sense circumloquis de la unió sexual -amb mots tan expressius però alhora tan infreqüents en la poesia anterior com "gropa sumptuosa, pubis escarolat, entrecuixar"...-, i que, al mateix temps, el poeta toqui el tema, de tan llarga tradició poètica, de la insuficiència del llenguatge. Hi ha paraules per als actes, però no per a les emocions que els acompanyen dins l'esperit del poeta. Com si, més enllà dels termes físics, l'experiència de l'amor fos realment inefable, i calgués aleshores, per parlar, l'ajut de les metàfores.       Amb això, Vinyoli fa derivar el poema cap a la reflexió sobre el mateix poema. Al capdavall, la poesia és justament això; l'intent de transmetre unes experiències per a les quals el llenguatge no té paraules. I d'aquí l'ús dels símbols, les metàfores i les diverses menes de figuracions i de tècniques retòriques: procediments per esprémer al màxim la suggestivitat dels mots i descobrir amb ells noves àrees de significació.")
 

NO HI HA CAP NOVETAT

No evocaré mai més els dies
del nostre amor.
    No hi ha cap novetat.
La crosta ja resseca de la vida,
cal només arrencar-la, baldament
faci mal: trobareu el que som:
aiguavessants d'una mateixa soledat.
 

Poemes en prosa

ELS NENS

Els nens s’han escapat de l’escola i salten, riolers, pels turons que hi ha prop, tirant-se pedres de cotó fluix i boles de farina que els deixen blanquinosos. Tot d’una se’ls apareix un àngel immens de paper vermell, que els deixa atònits i meravellats. Tot el cel és de color vermell. Cantant i cridant i rodolant per terra, tornen feliços a l’escola i t’expliquen el que els ha esdevingut. Tu els dius que no devia ser cap àngel, sinó el reflex de la claror d’un núvol baix. Ells et repliquen, però, que no era cap àngel ni cap núvol, sinó el teu estel, que els protegia i els embadocava. Amb els teus ulls molt foscos i brillants has mirat els nens i has sentit “felicitat”. 
 
 

CERCLES
1979

(Vinyoli Joan, Cartes a Miquel Martí i Pol: Vinyoli, Joan / Martí i Pol, Miquel. Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Barcelona, Empúries, 1987. Barcelona, 30 de desembre de 1978: “A l’anàlisi, sobretot de Cercles, et prego que observis la intenció diguem-ne metafísica sobretot dels poemes que van del primer a “Mar brut” inclusiu ­replantejament de la creació poètica amb la metàfora de la pedra fent cercles i la situació del poeta, encercament dels “orígens” per mars difícils, posició del poeta en el poema dedicat a tu, ironia difícil de “les boies”, poema final del llibre.”)
 

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
              Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
                       -tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
                     assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.
 

LA TAVERNA DELS ORATGES

Tot just hem arribat
a la taverna dels Oratges.
                                        Mira
com ragen les bótes.
                                Fibla aquella
de quaranta anys. Beguem:
tota la llum de les estrelles
aquí, de sobte.
                       Llac
de silenci.
                Qui és que neda?

Qui neda amb mi per aquest llac
de silenci?
                  Pugem al bot
i naveguem.
                    No veus que
no sé remar?
                     Però saps estar
molt bé quiet. Escoltem les fulles
de la ribera i els mosquits.
                                         No et cremin
els ulls així. Temo que m'entrin ganes
d'heure la lluna als fons del llac.
                                                   No, que t'ofegaries.
 

LES BOIES

Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
                                                        Escumes
fosforescents.
                       Les barques mal deixades
prop d’aigua, el cabestrant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
                                                                La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
                                                  Giràndoles d’estrelles
il.luminen el cel més negre que una gola
de llop.
            La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
                                                    Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
                                        Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
                     Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
                                   On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
 

POLLETS

És encara de nit. Demà
serà el nou dia, que és un dir.
Ja tot és enterrat encara que fem veure
que vivim. No vivim. Som uns pollets
vagament escalfats per la bombeta roja
del sol, una mica de cosa que es va fent no res,
pìulant mentre s'acosta
la nit encesa de la mort,
     prou adorable.
 

L’EQUIVALENT

L’equivalent de què?
                                  Tot, sempre,
té el seu equivalent:
                                la nit una pissarra plena
d’estels de guix, el dia un cavall blanc
vora la mar, l’hivern un vell decrèpit
i farfallós, la primavera un crit,
l’estiu incendis, crepitar de boscos,
la tardor vent d’aram, pàmpols morats,
v ermells de posta.
                               Jo, si per atzar algú crida el meu nom,
diré Joan carregat de foscúries.
 
 
 

 inici

Pàgina de presentació MAG POESIA