Palma, 1953. Professor de química. Editor de Blanc d'ou i coeditor de Tafal (12 volums entre el 77 i el 82). 

                         Iniciació a la química (1977)
                         Llibre de Mercuri (1982)
                         Ternari (1986)
                         De bell nou (1993)
                         Geometria descriptiva (1999)
                         Sons nets (2004)    
                         À mon seul désir (2007) 
                         Art breu  

Els noms del cervell (2013)

Més: http://www.escriptors.cat/autors/terrona/index.php                                                                    

DICTAT

Bell no vol dir habitable.
Gradient dolç oposat a salobre.
No hi ha senderes, els camins són nafres.
Volen ocells, escultures es fonen.
Menja la rata, desmembra-li el cos.
La festa és sang, flam o fluorescència.
Com lluitarem contra l'ardor dels camps?
Tot ho il·lumina la flama del sodi.
Unglots ferrats esquerden basses d'aigua.
Però rosers, acants, llorers s'eleven,
desplacen l'aire del seu lloc oval.
Cara metàl·lica, granalla, plasma.

(àngel terron. mostres de poesia jove, 1983)

INICIACIÓ A LA QUÍMICA
 

a   A L'INICI DE L'ESTUDI DE LA DISSIMETRIA
     MOLECULAR 

El so de les paraules denota el seu cansament.
Tot ho amaguen i tot ho volen descriure.
Ara s'acosten copsades a la hipòtesi
però de vegades la hipòtesi i el real coincideixen,
llavors a un angle de l'escenari un home plora.
 
 

b    CRISTAL.LITZACIÓ

El cristall: en la lentitud
pren ordre.
       Perennes, fràgils
les agulles blanques.
Escolliu el dissolvent exacte com la paraula
estimada.
     Cent símbols us deix
i no n'encertareu cap més.
 
 

c    ELS JARDINS DE L'ACADÈMIA 

El cercle de foc de les idees
resplendeix.
Homes d'or, argent, bronze o ferro.
____________________________________ 

groc blanc vermell negre.
El món és tal com vull.
 
 

a 

El plaer és una reacció química.
 
 

a 

Quatre ditellades de sang,
pura imatge d'hemoglobina vessada,
lluent de mil ulls de mil sols,
dibuixades amb òxids de plom
damunt el groc
(cromat mixt de zenc i potassi)
 

b    EL PAPER 

El paper de cel•lulosa,
llargues cadenes de polialcohols creuades,
parts cristal•lines (amb fenòmens d'absorció),
parts amorfes,
desfici de canalicles per on s'escampa l'aigua.
Si el cremes et queden les cendres,
restes d'impureses metàl•liques.
Ben  tintat, sobre el paper, el poema.
Amat o amada no esqueixis
la seva fragilitat.
 

a    DE RERUM NATURA 

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè els seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil•la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.

L’INICIAT PARLA...

L’iniciat parla:
            «Ara que s’aixeca el fum,
la pols i la suor plor.
Jo no sé de maragdes, ni de colors,
ni de cap encís.
            L’engany
és la lluor dels meus ulls.»

El conill diu:
        «Què era el que pensaves
I era tan formós?
            La lluentor és mal camí.
La frescor de l’aigua és mala de tastar,
Mala de guardar, mala de tenir.
Càntir o selló o gerra per l’ansa ben complida
Agafares.
        Agafares nord sense fi i sense fi.»

Inici
 

LLIBRE DE MERCURI
 

 TOT SINTETITZANT UN NOU
 COMPLEX DE COORDINACIÓ 

Quan augmenta el mercuri de volum
i s'escampa la llum i rep l'auguri,
el laborant s'esmussa amb el murmuri
del cor i el seu rar ús, i sa ferum. 

Quantes llàgrimes crida el divers fum
dels gasos cecs que mira amb ull purpuri
quan baten densos llims perquè supuri
el nou complex oblit de mall i alum. 

Ja no pensa en almuds: és ara el bard,
proclama de l'amic, foll pels gentils,
amb la llana vestit com els humils. 

Fertilitat el crit si noble és l'art,
ofrena a la natura sigui est fat
ara que és per ventura merla el gat.
 

VANT HOFF RENUNCIA A LA POESIA
 PER LA CIÈNCIA 

Per quina sendera pujarem al cim?
Quina deessa serà propícia al cant?
Vivim tan lluny de la claredat lunar
malgrat que la mar la proclama i la venera.
¿Serà la nostra impietat cercar la bellesa
en el vi, en el foc o en la conversa?

Inici

TERNARI

QUARS SOBRE MARBRE

Per què resoldre l’enigma de l’ Esfinx
I donar a l’home el sentit?
No serà millor restat perplexos
i esser devorats per la ventura,
esdevenir amb el temps geològics
suport del cristall  que manifesta
la magnificència de la llum? 

SONS OF REVOLUTION

  (Una meditació sobre la ciència
  al començament del segle XIX) 

 Vells temps honorables que la ciència i la poesia
eren germanes bessones.
Fills de la revolució,
vosaltres teníeu el sentit de la natura,
però què ens resta a nosaltres,
obligats a esser màquines,
quan tot és inhumà i consuetudinari?
Avui els poetes es pensen
que el seu art és sols gramàtica,
són necessaris cabals per conèixer la natura;
tothom l'usa com a fruita de tast i ningú l'estima.
Us envejo, vells amics Shelley, Davy, Coleridge:
els vostres poemes poden esser vulgars,
però no ho fou la vostra vida.

Inici

DE BELL NOU
 

DE BELL NOU
III 

La llum freda del quiròfan
il•lumina infinits petits móns,
emperò la humanitat no suporta gaire
grans dosis de consciència.
El pensament sols és viu
dins els emblemes que basteix
per esculpir les imatges de la natura.
L'agre de la terra o la mitologia o la ciència
són els recers on la bella necessitat sobreviu:
esteles blanques al front dels cavalls suosos,
triangles per mesurar l'espai que el cor no abasta,
oracions o microbis dins els fems de la terra
per fer-la fruitar amb delitosos poncirs.
Caminam embadalits sobre la pell d'animals assassinats
o làtex d'arbres dessagnats cuit amb sofre.
Cap mirada no abasta el nostre voltant,
fragments se'n destrien:
la dissolució d'una cultura a canvi de sanitosos profits.
 

ROMANIA 1989 

L'home és la mesura
de totes les crueltats:
perverteix els animals
domesticant-los amb pobra pitança,
crema els boscatges,
enverina la mare de les aigües... 

Sols en el límit de la supèrbia
alena la seva tendresa,
sols la mort
serva la seva fragilitat.

Inici

GEOMETRIA DESCRIPTIVA

Sols podem acceptar la mort vivint
com si nosaltres fóssim immortals.
 

FOCS ARTIFICIALS

Dins el tapís de vellut negre: vermell de liti, violeta de
potassi i verd pàl•lid de coure esclaten amb alegria...

Dins el pèlag sagnant, les finíssimes i lleus xarxes de la
mirada rescaten peixos de colors que es belluguen il•luminats
per la nítida frescor...

Què en farem, de les seves iridescències ofegades, ara que ens
manca la saviesa dels infants, quan la natura ja no és
extraordinària ni en l'energia de l'artifici?

METÀFORA DEL DESTÍ

El traç, un temps ferm, decau en balbuceig. El dolor impossibilita la dicció.

Tot el que no fou, reviu per sempre més en el que és. Ombra desdibuixada que es desdiu. I es desdiu per sempre. I el més resta gràvid de sentit.

Inici
 

SONS NETS

PLANTA BAIXA

El nin juga amb la moixa, encara inhàbil   
per omplir el vell poal de la cisterna
emprant  la corriola que governa, 
sense ofendre amb el xiscle de cantàbil.

Però al campet sí que sabrà, més  hàbil,
trobar d’ entre les malves la lluerna,
hora foscant, o desmembrar la perna
del negre escarabat de vida làbil.

Encalçarà amb cor alegre les llagostes,
que boten ben sorpreses  a la terra
dels camps segats on a l’estiu són hostes,

a la tanca on el món vivent s’aferra,
fins que amb suor retrobarà  les mostes
que amb la set dóna  l’ansa de la gerra.


Fa ja molts d’anys que no és el domicili
del que amb recança escriu el codicili.
 

A BIEL MESQUIDA

Ja saps, amic, com són els aborígens
arrecerats darrere de la roca
sols per malvendre terra quan pertoca
i esborrar la pobresa dels orígens.

I tu vols agitar encara els vertígens
de la natura fonda amb sacra soca,
vols fer folar polícroma miloca
amb tremolós desig de blaus oxígens!

Lentament creixerà la fosca larva
que amb gests d'amor en tinta gesticula
fins a encetar les ales de l'insecte.

No desesperis per la minsa garba
de la comprensió que el lector simula:
fereix-lo amb l'agulló del dialecte.
 

TENDRESA

No em calen rims avars amb la tendresa,
era arlequí amb el pas jove i maldestre
perdut de nit dins el tremor silvestre
quan vaig trobar sorprès la subtilesa

dels teus ulls blaus amb iris de franquesa.
Si de bell nou pogués viure el pedestre
trajecte que em menava al cim terrestre
entre els bruns cossos de la vida fesa!

Corprès record els membres, que tu integres,
i ensum els teus turmells d'olor tan dolça
entre els cars gests dels llavis en gaubança,

quan a la plaça et trob amb mots alegres
en temps plujós fent reverdir la molsa
dels carrers empedrats amb l'enyorança.
 

A CARLES REBASSA

Sorolls de rua en temps de carnestoltes,
gent amb disfressa que porta careta
crida i s'esbrava amb joia pura i neta,
mentre oblida els sentit de les revoltes.

De les il.lusions, ara ben mòltes,
ja se n'oblida: vota amb papereta
amb dibuix de gavina. És la cordeta
de xots que tu refuses sense voltes.

Haver de viure cada dia és norma
de força de qui empeny cansat la sínia
de les hores del Sol que brilla enorme.

Segueix la Terra l'encorbada línia 
sense preguntes sobre si és conforme
el pol.len groc que vessa la ignomínia. 

SPINOZA

            A M. Beltran

Amb vent del nord el vell xiprer grinyola
i perd les fulles seques ja ben mortes
quan fa poc foren verdes a les hortes,
abrigant-les del fred que les immola.

La saba que fineix en branca sola,
dels líquids destil·lats a les retortes
dels bacteris del sòl en fa ús com portes
de l’endemà amb secreta cabriola.

Atent bruny el filòsof  la lent corba,
com la natura degluteix aspriva
el record que fou útil. Pensa en l’orbe,

la idea o l’humus, llepa amb la saliva
el mineral somni que el gust contorba
per fèrtil, tot guarint-se amb la invectiva. 

 LA LLUNA SOBRE MONNÀBER

            A la memòria de M. A. Botella

En l’alta nit suant dins la tenebra
pens en la vida fuita que és sols meva
colpit per sems records sense cap treva,
sense saber el sentit d’aquesta febre.

Sols coneix l’or el silenciós orfebre
que de l’escòria el metall relleva...
Com el dolor que els meus companys de lleva
feren cristal·litzar amb senyals de gebre.

I jo, malgrat que sigui ara un cadàver
d’il·lusions i somnis envejables,
quan la lluna del ple és sobre Monnàber,

cerc mots sencers de formes raonables;
com els toscs estris fets per l’homo faber
per caçar dins boscatges perdurables.

Inici
  

À MON SEUL DÉSIR

5
Febrer de 2004

ALCOHOLS

Cal que buidem els budells on els recors són femta en descomposició. Cal intentar ésser lliures del passat per caminar més lleugers. És realment això, el que volem, o ens estimam més el pes dels alcohols i les nafres que ens alimenten? Si tot es descompon, si tot s'esbaldrega, quina serà la nostra certesa? Atiar el gong del despertar, del despertar a què?

La rutina com a sentit, o el sentit de la rutina.

7
Setembre de 2004

SEGLE XXI

Arrasen un pont musulmà del segle X a Ciutat les autoritats. No hi ha manera de fer aturar la bestiesa, la necessitat ansiosa d'esbudellar la bellesa per fer-ne profit immobiliari. Sols els idiotes sense escrúpols van endavant, si qualcú manifesta un mínim de sensibilitat, és qualificat d'estrafolari. Des del vell poeta xinès fins a Lluís II de Baviera, la veritat es diu quasi amb les mateixes paraules. L'home és un depredador d'homes. El poble no elegeix els líders, aquests es proposen a si mateixos com a ungits per la sagnant motivació de devorar els cabals públics i de menjar-se els somnis de la gent humil.

14
Novembre de 2005

EL PRINCIPI DE HEISENBERG

Quan un vol descriure la realitat, neix la ficció.

18
Febrer de 2006

ORTIGUES

Les ortigues envaeixen el jardí. Ajupit, les vaig recollint una a una procurant que les arrels no restin perdudes dins la terra, perquè brosten de bell nou amb la primera pluja. No deixen espai ni a la sàlvia ni al moraduix. Els agraden els terrenys amb excés de nitrogen.

Són una imatge de la lluita contra l'adversitat. Sabem que sempre creix el dolor, però maldam per llevar-lo com si fos una mala herba. Volem que el desig quedi al descobert. Ho aconseguim, però ens resten ferides irritades a les mans, nafres amb la coitja de la lluita contra la realitat.

22
Maig de 2006

HOMENATGE A MIQUEL BAUÇÀ

              La vida no és bella, ni buena, ni sagrada.
                        F. García Lorca

Sempre ens cal escollir entre la dignitat i la conveniència.

31
Setembre de 2006

GREGORI PERELMAN RENUNCIA A LA MEDALLA FIELDS DE MATEMÀTIQUES

És possible la creació fora de tota vanitat?
Si la hipòtesi de Pincaré s'ha demostrat,
Quin pagament em podeu donar
Més gran que la pròpia emoció?
Si el raonament presenta crulls,
Per què no en parlau?

No em faceu preguntes,
Ni retrets:
Jo no som un dels vostres.



ART BREU

PROSA I VERS

               A Marta Cuyàs

La diferència entre poesia i prosa es pot explicar amb el símil del paraigua. Un vers és com el paraigua plegat: lineal i complex. Quan un l’obri i les varetes metàl·liques donen forma a la cúpula de la tela, tindríem la prosa mes detallada i prolixa.

I el poema en prosa? Caldrà cavar en la terra humida per trobar-ne les arrels...

Foto de Daniel Aurgoiti
 

ELS NOMS DEL CERVELL
Muro, Ensiola, 2013

LES ARTS ESSENCIALS 2

A Carles Rebassa

Hi ha una sèrie d’arts essencials i anteriors a totes les altres. Són aquelles en què sols cal el cos humà per imaginar, recordar i expressar l’obra. Aquestes comencen per la dansa, el ritme de la qual ens porta a la música pel viarany del crit de la veu humana. Els dos conceptes, ritme i cant, fineixen a la fi en la poesia amb el mot sacrificat.

Òbviament, l’home pot partir de si mateix cap a fora, omplir de pigment la mà i gravar-la amb gest potent a una superfície de roca o paper: però això és ja artifici. I la complexitat creixent ens farà arribar al cinema o l’òpera, on tantes arts s’ajunten en assemblatge feliç.

Maig de 2008

LES FLORS BLAVES 3

Als prats de la Universitat es deixa créixer l’herba a lloure. De tant en tant es talla com si fos gespa, però just abans tenen temps de florir les malves, les roselles i les cama-roges. Aquestes, de gust amarg, són la xicoira: Planta de la família de les compostes, espècie Cichorium intybus, de tronc dret i flexuós, fulles molt peludes pel raquis, les inferiors runcinades i les caulinars lanceolades, i flors blaves. Les arrels assecades s’empraren a la postguerra com a substitut del cafè en el racionament de l’esperança. Les corol·les blavoses suren dins una inflorescència verdosa, vellutada i tortuosa amb l’estètica de l’ikebana. Ací i allà les flors fan un esclat com si fos un crit dolç. Jo hi camín a la vora, just quan baix de l’autobús, em marquen amb bellesa que ha passat un any més i jo encara som aquí, i que els brots tortuosos de ma vida poden oferir petits pètals d’un color inversemblant.

24 de maig de 2008

NATURAL 5

La paraula natural sofreix un mal ús continu amb idealitzacions psicodèliques. L’antinòmia natural/artificial és prou clara: és artificial tot allò que porta la mà de l’home manipulant les coses. Però, on no trobam l’empremta humana? Aquí mateix, quan mir el paisatge, veig les extensions d’ametllers que suren sobre les ones de la civada verda, nord enllà, les muntanyes amb els costers repuntats de marges que defensen el terrer de les oliveres, just al cim del pujol, els pins, i a les fondalades humides, les alzines. És tot això la natura? Sols existeix l’ullastre com a salvatgí, moltes soques d’aquests revells foren empeltades amb la branca de la sàvia Atenea, els cereals han sofert idèntica selecció per part de l’home: així, no sabem amb seguretat què és un blat de moro silvestre. Podríem dir que la xeixa o els arbres fruiters sols viuen dins la imaginació de l’ésser humà, que els fa servir per a les dèries materials. És així que a la Mediterrània en general, i al lloc de naixença d’altres civilitzacions, no hi ha un pam de terra que no s’hagi llaurat, cavat, remogut, adobat... Construïm no sols cases de pedra, sinó també sitges de llavors i oracions...

Malgrat que siguin igualment delitosos, cal diferenciar l’hort o el jardí del bosc tancat al nostre alè. No hi ha res més verinós que un verí de serpent, una marea roja o un càncer invasiu. El paradís és un emblema pairal bastit amb contarelles fetes a l’aixopluc del foc i la tendresa dels majors.

29 de maig de 2008

LES CIÈNCIES 7

Ciència: Terme procedent de l’arrel indoeuropea skei-, que vol dir ‘tallar’ o ‘escindir’

Hi ha noms que són com perfums. Ciències Històriques i Teoria de les Arts, Ciències Econòmiques, Ciències Polítiques..., són alguns dels estudis que, com a sinònim de seriositat, empren el mot d’arrel indoeuropea. En efecte, la paraula escindir, xapar, fer petit quelcom gros, és l’etimologia que porta el nom d’accés al coneixement de la natura. És un mètode limitadíssim, però a tothom li abelleixen els resultats: els avions volen, els microbis es moren amb els antibiòtics... Ningú no s’atura a pensar que no camina o estima seguint cap sistema científic. La saviesa humana va molt més enllà, fins i tots els bonobos coneixen les tècniques del gineceu en les relacions de poder... Ens hem segregat de la natura, malgrat que aquest fet no ens faci més rigorosos.

1 de juliol de 2008

DEIA ROBERT FROST QUE POESIA ÉS TOT ALLÒ QUE ES PERD AMB LA TRADUCCIÓ 10

A Pere Perelló i Nomdedéu

L’autor llegeix i rellegeix el poema. Però no sap llegir. Cal fer-hi un buidatge de tot el que no sigui essencial, cercar, recercar, resseguir... L’espai sonor, com un gong dins el cervell, diu sense emetre conceptes aquest sabor de set que sent el caminant pel desert dels mots.

La perfecció és inassolible, l’ansietat la destrueix: porta aquesta tremolor maligna que panseix el cos més aviat que el temps. Cal recordar feines casolanes com enfilar tomàtigues de ramellet amb paciència i cordill aspre. Cal declamar els poemes en veu alta un dia i un altre... A voltes no importa canviar res, de vegades els dictats s’inflen com un cos en descomposició, d’altres s’assequen com el raïm al canyís sota els raigs de sol, i augmenta el gust del fruit, que s’amara de tebiesa.

Febrer de 2009

PERESA 14

Jo crec que la peresa i la humilitat són la base del nostre coneixement.

Els coneixements de la humanitat es basen en la peresa i la contemplació. Roberto Arlt volgué patentar la vessa un dia a una oficina sinistra del Buenos Aires de 1920: es varen riure d’ell. Però la història està al seu favor. No fou per humilitat la unió amb Déu de Santa Teresa? I les llargues converses de Sòcrates per l’àgora d’Atenes, no eren fruit del cansament d’ocupar-se dels fets ancil·lars del dia a dia? No era Aristòtil el que ens parlà del concepte d’ociositat?

Quan un es passa el jorn treballant en coses petites, no té temps de pensar. Per imaginar cal construir un espai mental que ens permeti albirar el mai no vist.

La descoberta de la tècnica del PCR, que ha revolucionat la biologia molecular, s’inscriu dins aquesta dinàmica. Kary Mullis s’estimava més agafar la planxa de surf i embrutar-se de sorra, que no pas sofrir els excessos del laboratori. Quan anava a trescar per les muntanyes, de cop li va venir una idea absurda, ja que ningú no l’havia posada en marxa mai: si tenia els nucleòtids i l’enzim polimerasa i un fragment d’ADN, el podia replicar tant com volgués. El problema era que la cosa sols va funcionar a mitges. Aleshores, si havia d’incrementar la cinètica, tots els llibres indiquen que cal incrementar la temperatura: però els enzims es rosteixen si aquesta puja massa. Però als guèisers que vénen de les entranyes bullents de la terra hi sobreviuen bacteris que no s’esfondren amb el brou calent: calia extreure la polimerasa d’aquests microorganismes. Per això ara cap assassí no pot deixar ni un cabell al lloc del crim.

Març-abril de 2009

LES UNGLES BRUTES 15

A Josep Lluís Pomar

A l’escola, de nin, ens revisaven les mans, no podien dur mai brutor. Era un poc humiliant aquella revisió d’higiene i cortesia. El sutge que s’hi amagava era a voltes un record del dia que havíem viscut amb la violència dels infants a la recerca del món nou que s’ofrenava als nostres ulls entre els cards i els insectes del campet.

Gratar, remoure els desigs, són feines pròpies de la recerca que ens taca amb morques els dits de l’ànima. Recercant els músculs i l’anatomia, Miquel Àngel Buonarroti desencarnava els cossos dels cadàvers, els desproveïa de pell, els palpava i disseccionava, llavors dibuixava l’avidesa de gosar i sentir amb tinta xinesa. Ell sempre portava les ungles brutes.

Abril de 2009

JUDICI 17

Jo no m’atrevesc a jutjar mai ningú, sols a mi mateix quan estic serè. Sortosament, això no succeeix mai, o quasi mai...

Abril de 2009

VIURE 19

Amb motiu de la mort de Xesca Ensenyat

No viure és com un suïcidi. Cal tenir cura d’alguna cosa, de les mongeteres que creixen al jardí, de la planta d’api que necessita aigua, del planter de pebreres, del ca que és tan boig com nosaltres i sols vol fugir.

Els morts i els records ens fereixen. Com podem tenir records d’algú que ja no és viu? És com guardar una pel·lícula antiga: les imatges es mouen, però no es mou pus la vida.

Juny de 2009

FELICITAT 23

Hi ha paraules que feren més que un mac llançat amb violència. Felicitat és un concepte dels enciclopedistes del segle XVIII, com la bondat del salvatge. És una idea que fa més mal que conhort, ningú mai no es pot considerar feliç, inclou massa expectatives. L’ansietat de posseir substitueix la serena del benestar. Ja ho contà Alexis de Tocqueville a De la démocratie en Amérique. El desfici per tenir més i més no porta a cap final complaent.

Cal tal volta parlar d’Horaci i la vida senzilla. Sols hi ha petits moments de gaubança. Al meu ca, per exemple, el que li agrada és passejar, i que un cop arribats a casa abans d’accedir al jardí li aporti el petit òbol d’una galeta de marca i contingut precís; si és així, la mossega amb delicadesa masculina i se’n va al clos tot content i em mira agraït. En aquell moment el gos és feliç: i jo també.

Juliol de 2009

OSCAR CII 28

Era un cavall noble i bell, blanquinós amb motes color marró i una gran cabellera. Era un poltre trotador però no corria gaire, malgrat que era disciplinat en el seu pas de marxa, no galopava però no anava aviat.

Va venir de França un menador important, duia les regnes amb seguretat, després de la cursa ell mateix netejava el cavall de la suor mantegosa de l’esforç, i amb alcohol etílic amorosament li eixugava tot el cos de forma i manera que l’animal se sentís estimat amb l’esperit. Es va adonar que tenia tanta força, que amb les peülles de darrere s’encetava la pell de la cames davanteres, i el dolor el returava. Va encarregar un ormeig fet de cuiro fort per protegir-li les cames, a partir d’aleshores Oscar CII va començar a córrer més bé que cap altre animal de l’hipòdrom de Palma, amb marques com 1′ 23″ per quilòmetre, i es va convertir en un semental apreciat.

Tantes voltes he pensat en això quan he vist morir amics, els més nobles, els més intel·ligents destrossats per la capacitat de comprensió de la realitat, que no els deixava viure. I no són ja vius, alguns dibuixaren, altres feren versos o foren actors de teatre, però molts sols vivien. I la seva existència feia aquest món més bell i habitable. I jo som viu malgrat que encara ignor de quina matèria és fet l’aparell que em permet caminar sense destrossar-me les potes de l’ànima. Quan llegia Howl d’Alan Ginsberg desconeixia que viuria la mateixa experiència. I ara, tot sol, amb qui puc parlar? Sols amb els ocells del jardí que nien dins els espais de la memòria.

26 de novembre de 2009

VISIONS 33

Hi ha gent que ho vol controlar tot, que és minuciosa amb un excés maligne, es podria dir que va en tanc destrossant tota l’herba que troba al seu pas i sols pot observar la pols que aixeca. Altres van en helicòpter amb la potent força cognitiva que els permet veure els camps oberts i els devessalls de verd de les muntanyes; això sí, quan s’esgota el combustible de la imaginació, sofreixen accidents dolorosos. Els que van amb rodes d’eruga mai no poden comprendre la potència de la imaginació quan bat les ales.

3 de febrer de 2010

CLEMÈNCIA 34

Sols hi ha un sistema d’ensenyament eficaç, el de l’aprenent, que a hores d’ara sols utilitzen els músics: tu toca i jo et diré si desafines, jo t’ajudaré a posar els dits sobre les cordes del violí i et diré com has de manejar l’arc. Així, el vell fa d’espàrringdel jove esquivant els cops de potència amb la comprensió profunda d’allò que l’adolescent ignora. Sols té un inconvenient: és un sistema molt car, impossible per al món modern.

Per tant, igual que de les gallines del mas que anaven a lloure, i la feina era cercar els nius on ponien, es passa a un procés industrial en què totes viuen a una petita gàbia, el mateix es fa amb la docència: s’estabula l’alumne a un pupitre i, en lloc d’una interacció directa, es fa una representació teatral amb decorats de guix o un poc de cinema amb l’ordinador i el PowerPoint. Però devora una aula n’hi ha una altra i així successivament, els escolars podrien ésser com molècules contingudes dins una canonada que sembla portada cap a la torre de destil·lació de la refineria de petroli. Així, la primera fracció del destil·lat seria com la benzina, bona per a tot. La segona alíquota seria fruit de les pressions extremes, de la reordenació confusa de les idees, és a dir, a base de premudes, s’arribaria a la fi volguda o l’aprovat final. Les restes són com l’asfalt que es vessa sobre les carreteres amb la voluntat que els cotxes vagin suaument aviat com el temps. Però no parlam d’hidrocarburs d’alt pes molecular que són negres i brillen amb esclat amb el toc de la llum: enraonam de persones que ens miren regirades amb els ulls oberts demanant clemència.

3 de gener de 2010

DICTAT

Bell no vol dir habitable.
Gradient dolç oposat a salobre.
No hi ha senderes, els camins són nafres.
Volen ocells, escultures es fonen.
Menja la rata, desmembra-li el cos.
La festa és sang, flam o fluorescència.
Com lluitarem contra l'ardor dels camps?
Tot ho il·lumina la flama del sodi.
Unglots ferrats esquerden basses d'aigua.
Però rosers, acants, llorers s'eleven,
desplacen l'aire del seu lloc oval.
Cara metàl·lica, granalla, plasma.

(àngel terron. mostres de poesia jove, 1983)

PÀGINA PRESENTACIÓ. mag poesia