|
*
Llompart, Josep M. La literatura moderna a les Balears. Palma, Moll, 1964
Miquel Bauçà. Procedent de nissaga camperola,
En Bauçà apareixia en els versos primerencs com una força
incontenible de la naturalesa. L'any 1962, el llibre Una bella història
ha reflectit la presència d'un poeta d'extraordinària empenta.
Malgrat la tònica realista i la intenció social (una mica ingènua,
tanmateix) que l'animen, hi ha en aquest volum un lirisme gairebé
visionari, que fa pensar en les sorprenents endevinacions de Blai Bonet.
[...] Miquel Bauçà és d'aquells poetes que corren el
risc d'ésser cremats i destruïts per la poesia mateixa. Però
no hi ha dubte que si assoleix la pròpia contenció i guanya
la batalla, les seves possibilitats no tindran límit.
*
Albertí, Josep. "Notícia de Miquel Bauçà".Diario
de Mallorca, 30 novembre 1975
[...] Miquel Bauçà amb "Una bella història"
traspassava la vulgaritat, per oferir-nos la bellesa aspra d'un costat del
quotidià que, en les seves mans, es feia insòlit. Als vint-i-dos
anys, aquesta no era troballa de poc valor. [...]
[Amb "El noble joc" i "Poemes"] Miquel Bauçà donava al lector,
ara, peces molt breus, epigramàtiques, on hi participava a voltes
un humor àcid, quasi negre, sobre la vida quotidiana. Comparables a
una zona concreta de la poesia de Joan Brossa [...]
"Notes i comentaris" és un llibre de poemes on es juga amb el significat,
més que mai, del quotidià nostre com un element d'absurd. És
la contorsió de la coherència. Frases sentides, pensaments
com una fletxa, situacions grotesques, el paisatge bucòlic o l'urbà
tenyits del que està més enllà del real, una poesia
tan fràgil com la centra, i tan dura com la resistència. [...]
Un destí marca el poeta: la reflexió sobre la cara oculta
de la realitat.
*
Huguet, Damià. "Just quatre retxes per començar el joc",
pròleg a la segona edició d'Una bella història.
Damià Huguet, 1975.
"Miquel Bauçà aquest a qui avui que som a mitjan
juny i per la felanitxera reedició tenc el gust, la satisfacció,
la convidada, l'envit i el delit de conèixer just una micona des
de ves a sebre quants de versos que prou gran fan de set, de caliu i de foc
amb una llunyana forania que vetla i fer, que fer i cura, com la mar de tothom."
*
Barnils, Ramon, "Ap. 9.471 (Barcelona)", El temps [1985]
Professor d'institut, i en situació de baixa per causa
de malaltia llarga, Bauçà, proveït de quaranta-quatre
anys i d'una lògica de pedra picada, es va adreçar als seus
patrons i els va suggerir, vista la llargària de la malaltia, que fóra
millor per a ell, per a ells, per als seus estudiants i per a la societat
en general, que el passessin a la categoria laboral de jubilat.
*
Pla i Arxé, Ramon. "La inconfessable tendresa de la causticitat".
Avui, 17 de març de 1985.
L'editorial Empúries ha tingut l'encert de publicar
Carrer Marsala de Miquel Bauçà, un text d'extraordinària
força literària. El primer en prosa que publica Bauçà,
però si se'm permet una comparació potser improcedent, molt
més intensament líric que bona part de la seva poesia que
aconseguí tan alt crèdit en l'ambient de la literatura realista
dels anys seixanta. Carrer Marsala és un text breu, corrosiu i patètic,
que no vol ser bona literatura: que simplement ho és. Jo no sabria
fer un millor elogi.
S'escriu perquè els tractes de l'individu amb les coses,
amb les idees i amb ell mateix generen una sensació tan complexa -emocionalment,
intel.lectualment o sensorialment tan complexa- que els conceptes i els
mots comuns no ho poden reproduir, i és per a donar-ho a entendre
que es fa literatura.
El que hi llegim no és un argument, és a dir,
no és un encadenament de fets que menin a una resolució amb
casualitat lògica, sinó una espiral de referències que
van precisant una situació estàtica: l'estat en què
viu el protagonista. Les referències són, a vegades, gestos
físics precisos, a vegades records o previsions del futur, a vegades
valoracions aforístiques o referències a d'altres personatges
de la seva vida laboral familiar o afectiva. [...] El procediment impedeix
radicalment una lectura causal dels fets i obliga a percebre els efectes connotadors
de les al.lusions, que s'integren, en una perfecta recurrència d'imatges,
no pel que designen sinó pel que evoquen: amb un procediment estrictament
poètic, doncs.
El narrador, en efecte, adopta un to contingut, de mesurada
valoració dels fets, de serena elucubració sobre les situacions
més absurdes, com un conversador especulatiu i distès. La
sensació de sarcasme es fa patent i s'intensifica en tota la narració.
Però de tota manera, aquest tipus de narrativa, desproveït
de les guies i les seduccions de l'argument i la intriga, exigeixen un
sentit de la paraula, de l'elecció del mot just, molt més
afinat que en una novel.la de plantejament més realista i tradicional.
Una mica com el sentit tan exigent del ritme que reclama el vers lliure.
*
Coca, Jordi. "Una nota per a Miquel Bauçà", Reduccions 32,
Vic. Desembre 1986.
Ell voldria que la vida fos diferent i, desconeixedor com se
suposa que és de les mínimes "normes" habilita estratègies
que li permetin de ser i comportar-se com els altres per tal d'assolir-ne
els mateixos guanys.
Hi ha, efectivament, en l'obra de Miquel Bauçà
una clara preferència pel pecat. Es tracta d'un pecat laic -potser
fortament social-, però al capdavall és un pecat perquè
el que ell fa és cometre faltes contra uns preceptes que considera
superiors, incomprensibles i omnipotents.
Però de mica en mica, i a causa de la seva demostrada
incapacitat per a moure's entre els altres, ha anat sacralitzant les diferents
pressions a què estava sotmès i ha sublimat la impossibilitat
de comprensió.
*
Coca, Jordi. "La faç de Déu i la brutor dels homes". Avui,
5 d'abril del 1987.
Bauçà no percep el món des de l'esperança
de la crítica social o des de la dialèctica; el percep, si
de cas, des d'una esquizofrènia segons la qual la majoria d'experiències
esdevenen l'esgarrifança i l'horror més insuportables.
En terrenys diferents, i amb totes les reserves que requereixen les comparacions
i les extrapolacions cronològiques, el cas de Bauçà
és semblant als de Hölderlin, de Nietzsche, d'Artaud... De seguida
cal fer-se, doncs, la pregunta obligada: ¿fins a quin punt la malaltia
que sabem distorsiona la recepció de l'obra? [...]
No hi ha dubte, però, que una de les percepcions més actives
a l'obra de Bauçà és el patiment, el dolor agut de
voler ser com els altres i de saber-se a cada nova provatura, més
i més diferent.
Hi ha una mirada que determina, doncs, l'obra poètica
de Miquel Bauçà i, també, l'obra en prosa, majoritàriament
encara inèdita, és la mirada d'algú que probablement
té transtorns en els processos d'associació i que sempre
se sent empès a actuar segons una lògica provadament diferent
de la raó de la majoria.
*
Sala-Valldaura, J. M. "Miquel Bauçà. Lluny i prop de la
realitat i de la literatura". Serra d'or 336, octubre de 1987.
[Comenta Carrer Marsala Compara Miquel Bauçà
amb Thomas Bernhard i amb Franz Kafka.]
El sarcasme, o la ironia, de Miquel Bauçà, que
no ha perdut gens de força- no amaga moralitat: és, si més
no en l'aparença, objectiu, i deixa per tant el lector sense la defensa
de comparar dues escales de valors, la dominant i la del poeta.
[També compara Bauçà amb Foix, perquè com
ell "deforma per l'apropament de la seva lent de contacte amb la realitat,
pel detallisme que fa perdre el panorama general i per la falsa precisió
que se'n deriva."]
[Comenta també els canvis que ha fet en l'Obra poètica
a alguns poemes publicats anteriorment, i diu:] A part d'un major treball
fonètic del vers, a la darrera versió la inseguretat és
més gran i així mateix la sensació d'agressió
del món (persones, objectes, naturalesa) és encara més
forta.
l'Obra poètica 1959-1983 de Miquel Bauçà
mostra com un dels autors amb més d'interès del realisme històric,
gràcies a Una bella història, ha arribat, sense canviar de
camí, a ésser un dels poetes més originals i radicals
de les nostres lletres. [...] El públic interessat, però,
haurà de completar la lectura de la poesia completa amb el llibre
que resumeix i intensifica aquest singular acostament a la realitat, ja que
Carrer Marsala és la segona aportació imprescindible de Miquel
Bauçà a la literatura catalana contemporània, després
d'aquell poemari inicial. El seu ritme paranoic, com el qualificava més
amunt, no pertany, doncs, a l'àmbit de la mòrbida curiositat
lectora per una obra que emmiralla, sense embuts retòrics, una dificultat
patològica de viure. L'adjectiu no ens ha d'enganyar, perquè
substancialment enraonem sobre literatura i no pas sobre malaltia.
*
Marfany, Joan Lluís. "Miquel Bauçà", dins "El realisme
històric". Història de la literatura catalana 11. Barcelona,
Ariel, 1988. 244-245.
[Ressenya d'Una bella història]
hi havia certament en la poesia de Bauçà [...] alguna cosa
de rimbaldià, una barreja de truculència tenebrosa de poète
maudit i de sentiment adolorit davant el sofriment i les injustícies
del món. Els poemes, que oscil.laven entre la sàtira sarcàstica
i punyent (com en el conegut "Al final s'ha comprovat..."), la vinyeta realista
i trista dels ambients proletaris, la confessió personal, l'elegia,
i fins i tot el madrigal, donaven tots la impressió d'una sensibilitat
exacerbada i pura que es donava tota despullada i que, per la mateixa raó,
era fàcilment ferida per un món cínic i brutal.
*
Bou, Enric. "Miquel Bauçà" dins "La literatura actual".
Història de la literatura catalana 11. Barcelona, Ariel, 1988. 369-370
[El noble joc] El món, amb la mirada encantada del poeta,
esdevenia transfigurat, des d'una posició més propera al vessant
màgic i misteriós del popularisme que no pas al surrealisme.
Les Mirsines (Colònia de vacances) (1983) obrí
unes perspectives noves, pel que fa al lirisme anterior, ja que aquest fou
modificat per una tendència a la narrativitat, com un presagi d'allò
que posteriorment ha desenvolupat a Carrer Marsala (1985).
*
Coca, Jordi. "Miquel Bauçà". Lletra de Canvi 18. Juny 1989.
De fet, l'obra de Bauçà no té res que
la faci formalment diferent de la de tants poetes de la seva mateixa generació.
[...] el conjunt continua sense ser heterodox. [...] Bauçà,
de fet, al llarg de la seva vida no ha intentat altra cosa que ser ortodox;
és a dir: sempre l'ha bellugat l'impuls de ser com els altres, d'integrar-se
plenament en els corrents dominants, de tenir un comportament artístic,
cultural, social i estic per dir que fins i tot d'urbanitat, impecablement
semblant al dels altres. Per desgràcia, s'ha trobat amb veritables
impediments per poder dur a terme el seu projecte: malalties psíquiques
i físiques i una distorsió incurable de la percepció
del món que arrenca dels anys de solitud salvatgina a Mallorca i passa
pel seminari i la brutalitat d'una topada amb la Barcelona de finals dels
anys seixanta. Aquestes dificultats l'han dut a protagonitzar situacions
límit en les quals, per una ànsia d'assemblar-se als altres,
d'actuar com actua tothom, ha acabat construint complicadíssimes
maniobres absolutament aberrants.
La seva obra, ja ho he dit, té poca cosa d'heterodox.
És l'obra, si de cas, d'un home que no ha sabut adaptar-se -encara
que fos com a malalt- a una societat on es premia la lleugeresa.
*
Lluró, Josep M. "L'estratègia del desordre". Lletra de canvi
33, 1991
una cosmogonia que ja era present a Carrer Marsala, però
que a L'Estuari apareix de forma més estilitzada, sense violència
ni angoixa. [...] des de la perspectiva particular de Bauçà,
aquest món que ell decreta ateny allò que és substancial
a l'home: absurd, gratuïtat, mecanicitat, confusió entre el
ser i el fer, circularitat, inconsciència. [...] És possible
comparar aquest món amb un sistema cibernètic sense finalitat.
Les peces funcionen soles, les informacions són precises i s'activen
les unes a les altres, l'efecte feed-back respon. Per a què serveix
el mecanisme? Objectivament, per a res, per a atorgar a les peces una funció,
en aquest cas perquè els personatges s'autoidentifiquin. És
per això que Bauçà anomena els seus personatges per
la seva funció, com faria qualsevol mecànic descrivint les parts
d'un motor.
L'estuari ha vist desaparèixer el perill de guerra.
Han estat trenta anys d'incertesa monòtona, els vells han oblidat
les preguntes, només les dones conserven certa memòria. No hi
ha, en rigor, passat, com tampoc no hi ha futur. Un país que surt d'un
túnel fosc sense saber que allò que es considera el cel és
la volta d'un altre túnel més gran. Un món sense passió,
sense desig, sense esperança, sense sentit. No és això
una proposta de lectura d'una realitat molt concreta, d'una història
que s'assembla sospitosament a la nostra?
*
Lladó, Ramon. "Un card entre llirs". Avui. 18 d'abril de 1992.
Bauçà és un card entre els llirs de la
literatura catalana. Una figura pertorbadora.
Amb aquest Crepuscle encén estels [...] La veu individual
s'amaga darrera un panteisme epigramàtic, que recorre al paisatge
i a un popularisme ritualitzat per constituir petites faules poètiques.
Cadascuna d'aquestes bellíssimamnet estranyes 147 paràboles
de la fragilitat són un purgatori on els mots paguen el preu de
la interrogació i de desassossec.
*
Entrevista a Avui, 18 abril 1992
PEP BLAY
-¿És necessària la solitud per a l'escriptor?
- No, Jo el que trobo important és deixar-se anar un mateix, no
tenir por d'un mateix.
-Poesia: ¿expressar o comunicar?
-Més que comunicar, expressar-se. El fet d'escriptor és
expressar-se, més que comunicar. Si escrius una carta a una noia,
per exemple, una cosa és pensar en seduir-la i l'altra és
expressar realment el que tu sents. Són dos termes diferents. Si
només vols seduir-la pensaràs en el que li agrada. En canvi,
una altra cosa és expressar el que tu sents. Els grans escriptors
no han sentit la necessitat de satisfer d'altri.
*
Izquierdo, Oriol. "Miquel Bauçà, incòmode". Avui.
20 de juny de 1992.
[Comenta tota l'obra fins a El canvi, que no havia sortit]
Bauçà reelabora i completa progressivament a cada nou llibre
una descripció interior del món i del jo que parteix de la
inadaptació radical d'aquest en aquell, d'una experiència de
descentrament del subjecta. [...] observa l'exterior i en parla amb tanta
atenció al detall que la mateixa objectivitat acaba fent-lo corrosiu.
*
Coca, Jordi. "Notícia de Greta Garbo". Lletra de canvi 37. Primavera
1994. 36-39.
[Publica un escrit amb el mateix títol a DD.AA. Escriptura i combinatòria.
B.: Generalitat de Catalunya 1994.]
Amb en Miquel Bauçà passa el mateix [que amb
Greta Garbo i amb Marilyn Monroe]. El sol fet de parlar-ne embruta, pol.lueix
i limita la possibilitat d'arribar a aclarir mínimament les coses.
Bauçà és un malalt.
si algú estudia detalladament la producció poètica
de Miquel Bauçà haurà de reconèixer que, del
talent inicial, de la força del seu món particular, a partir
de Les mirsines en queda menys del que sembla. Contra aquesta anàlisi
necessària nosaltres anem vivint del mite, del personatge, de Greta
Garbo. Sincerament, ho lamento molt.
*
Quetgles, Joan. "En Miquel Bauçà. La resplendor". L'estel,
1 d'agost de 1998
La llibertat conquerida li permet dir coses que ningú
altre s'atreviria a dir.
*
Hac Mor, Carles. "Miquel Bauçà constata i, doncs, no profetitza".
Avui. 31 de desembre de 1998.
El llibre El canvi, tan imprescindible, de l'immens Miquel
Bauçà, és un simulacre d'ordre, presentat alfabèticament
a partir del desori immanent al jo plural de la genialitat.
Bauçà, anacoreta de -significativament- l'Eixample
barceloní (el barri més assenyat) mira d'aixecar la bandera
del caos. El seu és un nihilisme aparent que, per damunt de totes
les idees establertes, afirma el valor de l'escriptura fins a anorrear-lo.
La lectura de tot just unes quantes pàgines d'aquest
Bauçà un pèl moralista que s'oculta darrere El canvi
-un barrejum de gèneres- ens demostra que llegir, això tan
elogiat pels capellans de les lletres, pot ser una droga dura, un desfici,
una calamitat. [...] fugiu-ne, si no voleu pensar.
*
Casasses, Enric. "Bauçà i el monopoli de la veritat". Avui.
21 de gener de 1999.
Quan diu a Presència Puigdevall que "ni Pere ni Pol
ni Porcel: el candidat català al premi Nobel, ara, només pot
ser Miquel Bauçà...", la frase la subscric tota i si de cas
[...] perquè la frase quedi ben dita: "El Nobel ara només pot
ser Bauçà".
aquest autor no es limita a ser universal: és internacional
Bauçà, doncs, que no escriu en anglès,
ni francès, ha de ser ràpidament traduït, i també
a l'alemany etcètera.
*
Barnils, Ramon. "Bauçà és aquí". El temps,
1-2-99.
Corre una llegenda s'ha de desmentir immediatament: es diu
que Miquel Bauçà s'amaga, que ningú no sap on és
ni on viu, ni què fa ni deixa de fer.
Si aquesta llegenda fos veritat no escriuria els llibres que escriu. Cada
llibre de Bauçà és una bomba: pels seus estralls se
sap perfectament on peta, qui l'ha feta petar i la professionalitat amb
què ho ha fet; què vol, i a qui vol matar, advertir o despertar.
Del darrer, El canvi, els crítics se n'han ocupat amb la deferència
habitual. A un lector com
qui signa, l'efecte de la darrera bomba col.locada per Miquel Bauçà
en els fonaments de les societats vàries que ens contenen ha produït
estralls superiors als habituals. Són més de cinc-centes pàgines
majoritàriament de textos de pensament, reflexió i acció,
amb algun conte i un grapat de poemes. Tot perfectament ordenat pel sistema
alfabètic -una manera com una altra d'ordenar els assaigs; Montaigne
no es va imposar ni aquest, d'ordre-.
*
-Hi ha algun sentit últim cap al qual aspireu a tendir amb
la totalitat de l'obra?
-La independència dels Països Catalans
(Entrevista Sebastià Alzamora, 1999)
*
Foguet i Boreu, Francesc. "Miquel Bauçà o la subversió
del coneixement". El pou de lletres. Manresa 13/14, primavera-estiu 1999.
Al costat de la seua poesia [...] i la seua prosa [...], la
publicació recent d'El Canvi. Des de l'Eixample (1998) ofereix una
vessant nova, complementària, de la creació bauçaniana:
l'exploració, des d'uns paràmetres ontològics, d'un
procés de canvis i modificacions radicals de la realitat. Així,
si el fet de "canviar, poder canviar, és un dels delers majors d'un
humà, car el canvi, la modificació, és el motor o inici
de tota creació", l'intent de percebre el Canvi en una articulació
mínima del coneixement, ni que sigui per subvertir-lo a discreció,
il.lumina tota l'obra anterior del poeta i ofereix una visió desmitificadora
de la contemporaneïtat.
Bauçà ha respost, per via epistolar, les preguntes
que li formulàvem i, fins i tot, ens ha enviat una fotografia amb
una nota reveladora: "M'he fet aquesta foto per tal d'indicar que tinc un
cos, car jo mateix sovint me n'oblido".
-Si la poesia és una mena d'homeopatia que no cura,
per què els poetes s'entesten a emmetzinar-se de paraula i, de retop,
a contagiar l'altri?
-Que la poesia no curi de soca-rel l'afecció, que no suprimeixi
el problema, no vol dir que no sigui un analgèsic. I alhora una eina,
l'única que tenim per afrontar el Mal. Si emmetzina o té efectes
secundaris no té cap importància, donada la magnitud del problema.
La poesia té dret a tot. Això de contagiar l'altri, contaminar
el medi ambient, tant de bo fos així. Això a part, la gent
no sent d'una manera tan viva el problema i està molt ben cuirassada.
Si no fos així, a l'ONU, hi hauria una Direcció General de
la Poesia i seria condició que el Director General fos poeta. Que això
no sigui així, vol dir que tinc tota la raó.
-El fet de pensar la realitat en forma de caos i desintegració
dóna les pistes per assajar de descriure el Canvi?
-Jo no penso la realitat en forma de "caos i desintegració". El
Canvi vol dir només això: un canvi, però un canvi que
ens depassa, és a dir, ontològic. El meu intent és gosar
de fer-ne un croquis, sense cap mètode concret. Només assenyalant
indicis, fets, tendències, exuberàncies... Trobant-m'hi dintre,
és impossible de fer-ne un mapa que pogués ser admès
pel Pentàgon, ni tan sols pel MIT.
-Fins a quin punt la teua obra és una reflexió
sobre la llibertat humana?
-Més que una reflexió o tractat sobre la "llibertat humana"
en general, la meva obra o exercici és un intent de determinar com
són les argolles.
-Són els somnis una font radical del coneixement? ¿Com penses
que han incidit en la teua creació?
-Els somnis són una font de coneixement excepcional, tan simple
i tan a l'abast que sembla mentida que no hagin cridat l'atenció.
Però més que una font o eina de coneixement -que ho podria i
hauria de ser-ho-, fins avui, són només com una esperança.
En tant que somnis, no han influït en la meva creació. Què
més voldria! La creació és un fet paral.lel als somnis,
però molt inferior. (v. pàssim)
-La confecció d'un diccionari del Canvi és un assaig poètic
sobre la condició humana que t'ha tocat de viure o una subversió
del coneixement instal.lat en l'absurd?
-És un intents de "subversió del coneixement instal.lat",
que tant mal ens fa, sobretot als catalans.
-La cultura catalana de l'actualitat és un reflex eloqüent
d'una tribu mesella?
-[...] Segons la meva teoria (v. pàssim), l'amesellament fóra
una manifestació superficial de l'instint d'estalvi de la catalanitat.
Fins i tot, gosaria dir que pròpiament no tenim cultura ni n'hem
tingut mai. Per tant, no podem qualificar o desqualificar aquests fets que
hom diu culturals o de la Caixa. Però aquest és un tema ontològic,
que no em faria res de parlar-ne més en una altra ocasió.
*
Foguet i Boreu, Francesc. "La sobirania dels somnis". El pou de lletres.
Manresa, primavera.estiu 1999.
aborda els processos del Canvi com una entesa secreta contra
tota mena d'estultícia i un envit a favor de la creativitat.
A partir d'un nucli inicial, una primera versió que
té unes cent planes, Bauçà es proposa d'ampliar Els
estats... amb la tècnica de l'expandiment des de l'interior, a la manera
d'un big bang tectual.
*
Miquel, Dolors, "Lectora amb Bauçà", Avui, 28 d'octubre
de 1999.
les paraules que ja conec, usades per en Bauçà,
esdevenien desconegudes.
*
Casasses, Enric. "Necessitat de Barcelona". El Mundo, 19-9-02.
En les seves especulacions publicades el 1998 en un llibre
fonamental que es diu El Canvi, el felanitxer Miquel Bauçà
-que no acabem de saber si és contemporani nostre o si parla des de
molt més endavant, des d'un futur que els futuròlegs de l'Institut
de Tecnologia de Massachusetts encara ni somien- afirma la sospita o la por
que li fa que l'adveniment de l'Europa dita hipòcritament "de les
regions" no representi per a Catalunya, com nació, com acultura, la
desaparició pura i simple"
*
Aragay, Ignasi. "Bauçà versifica el món". Avui. 25
set. 01.
Considerat el Salinger català, desinteressat de tothom,
Bauçà fa anys que esquiva tota aparició pública
i que, tal com queda palès al llibre, considera la poesia i els somnis
com a única via de sortida. Una sortida que ja no pot tenir res a
veure amb velles revolucions ni elaborades idees: Bauçà ja només
sembla creure en la tècnica i el coneixement del propi cervell com
a generadors de grans canvis. Per l'autor, la solució per als homes
consisteix a furgar en el seu cervell, però com que no ho fan, els
blasma i se'n riu.
*
Puigdevall, Ponç. "Des de la torre de vigilància". El País
Quadern. B., 13-9-01. p.5.
converteix la pròpia existència en alguna cosa
que s'acosta més al fet metafísic que no pas a l'anècdota
vital.
l'obscuritat poètica d'aquest llibre regala al lector
un camí per al millor coneixement d'un mateix: només s'ha de
tenir la valentia de Bauçà per descobrir-lo tot sol.
*
Vidal-Folch, Estanislau. "Somnis d'un eremita". El Periódico [B.],
5 d'octubre de 2001. [Ressenya d'Els estats de connivència]
Hi blasma la sociabilitat, la recerca de l'assentiment d'altri,
propagada -diu- per les mares a través de l'estructura familiar.
Això té un component misogin, però d'una misogínia
il.lustrada, secundària a una tradició de pensament que va
de Montaigne a Nietzsche: l'ideal de l'individu considerat com a ésser
autosuficient. Aquesta és,
però, una obra vestida a partir d'una idea troncal amb sinuoses
el.lipsis i sobtades arrencades,que vindica la validesa exclusiva del somni,
allò que és íntimament privat.
Rebutja la sexualitat, reclama l'espiritualitat. Fa críptiques
referències als parisencs (residuals) i als americans (lloats) enmig
d'una reflexió sobre la catalanitat, plena de punxes però
fonamentada en la voluntat i el caprici de ser. La salvació és
al laboratori, al cervell, referma: i enarbora una il.lustració que
redueix a l'absurd els principis il.lustrats.
La seva és una lectura plena d'expressions sorprenents
i paraules ritmades (inútil sense diccionari), que la converteixen
en una invitació a una exuberant festa lèxica, un testament
sobre un passat que vol renéixer. Més que a la placidesa, convida
al combat. Però és tantàlic. ¿Quin lector descabdellarà
la rastellera d'envitricollats monstres creats pel somni de la seva raó?
Tot i així, sóc dels que defensen les llums de la seva aposta
i s'ho passen bé llegint-lo.
*
GUILLAMON, Julià. "Obsesiones, versos punzantes, aforismos". La
Vanguardia [B.], 12 d'octubre de 2001 [Ressenya d'Els estats de connivència]
Miquel Bauçà no es un escritor cualquiera. Su
mundo hecha raíces en lo rural y lo sagrado (el mundo de la infancia
en Felanitx), para proyectarse en la levedad de los sueños y las imágenes
mentales que la tecnología aspira a reproducir frigorizadas.
Como Gombrowicz y Dubuffet toma distancia de la cultura, entendida
como algo secundario al hombre, que le aparta de la libertad y contribuye
a su alienación. Bauçà proclama la grandeza del alma
humana que se expresa en los sueños.
*
Entrevista 2001.10.12 La vanguardia
Bauçà es al mismo tiempo lúcido y obtuso,
santo y loco, síntoma y excrecencia.
Bauçà responde [...] las diez preguntas que le
envié hace más de quince días.
-¿Qué entiende usted por estados de connivencia?
¿Se refiere a la alienación de los humanos, a su afán
de gregarismo? ¿Se refiere también a las renuncias de los
catalanes? ¿A ambas cosas?
-Exactamente, a ambas cosas.
-Podríamos decir que uno de los argumentos de "Els estats
de connivència" es la desvertebración de las ideologías,
de las creencias, de las formas de vida que formaban un todo? ¿Es
esto "el canvi"?
-Hasta ahora no se ha desvertebrado nada. Todo es tan
rutinario como cuando san Pablo escribía a los efesios. Sin embargo,
hemos empezado a cambiar. Yo quiero ver una finalidad en estas modificaciones:
disfrutar de la creatividad de los sueños, como ya hago. Cuando
la Técnica fuerce a todo el mundo a hacer las mismas cosas, uno no
querrá ser consumidor de ideologías, como herramientas para
servir a otro: ni de macro ni de microideologías. La sexualidad y
su función gregaria se irá desvaneciendo. Contrariamente,
la gente se intercambiará casetes con los mejores sueños, según
el criterio de cada cual. Cuando digo casetes quiero decir la idea, porque
se habrá desarrollado una tecnología mucho más bella.
-En sus libros hay muchas referencias a América.
¿Qué es para usted América? ¿Encarna los ideales
de progreso, de tecnología, o se trata ya de otra cosa?
-No comprendo que todavía digas esto. Parece
que seas un sujeto del imperio austrohúngaro de la primera mitad del
siglo XIX.
-Usted ha llevado siempre una vida al margen de los
cenáculos literarios. Se deja ver poco, e incluso resulta difícil
de entrevistarle. ¿Cuál es su idea de lo que debería
ser un escritor? ¿Debe llevar el escritor una vida furtiva?
-Absolutamente. Desconfío del todo de los escritores
charlatanes. A algunos, incluso, los acuso de los desastres políticos
producidos desde 1975. [...]
-La idea del pecado, de la culpa, aparece muy claramente
en algunos sus libros. En "Els estats de connivència" se puede leer:
"He pecat. Déu em castiga". ¿Esta idea de pecado es uno de
los elementos esenciales de su obra?
-Al decir esto, hago befa del furor freudiano que se
ha amparado del Universo, que quiere que creamos que lo que nos sucedió
cuando éramos bebés, niños o impúberes, en el
aspecto "relacional" -como dicen-, lo explica todo. Han enloquecido y se
comportan, más o menos, como los inquisidores de la inquisición.
Como si otras experiencias que no son estas no tuviesen ninguna eficacia en
nuestra formación, conformación o, simplemente, inteligencia.
*
ENTREVISTA, Blai Pons. "L'entrevista somiada amb Miquel Bauçà"
Poeta (avui cultura, 15-11-01)
MB.- El somni és potser l'únic bé absolut
que ens queda als humans.
BLAI PONS.- "És quan dormo que hi veig clar", que deia J.V. Foix.
MB.- Sí, però més que com a recurs per a l'autoconeixement,
el somni m'interessa perquè és l'únic que pot donar
a l'home un sentiment honorable i probe de si mateix. El somni és
l'estat creador per excel.lència. Quan somiem, encara que no en siguem
conscients, sabem que somiem. El somni és també un reflex del
que vivim durant el dia, és clar. Si la teva cosina t'ha dit que cosa
empipadora, és possible que torni a sortir en el somni disfressada
d'una altra cosa. Però hem de superar aquesta noció limitador
i paorosa de l'inconscient com un pou de traumes, un pou de forces incontrolades,
i obrir-nos a la llibertat del somni.
BP.- Creu que la gent somia de manera diferent segons les seves facultats
o que el somni és una cosa democràtica, gairebé tan
igualadora com la mort?
MB.- Crec que el somni i la capacitat de somiar és igual per a
tothom, siguis de la raça o cultura que siguis. Hi ha gent que viu
d'esquena als somnis, però no perquè no tinguin la capacitat
de somiar.
Uns dies més tard m'envia per fax la següent entrevista
somiada:
Blai,
He llegit un cop i un altre
el que vaig dir a l'Estudiantil. Cada vegada ho trobo més lleig, sense
pal.liatius. La lletjúria és moral, sobretot. Jo no sóc
això. Si et plau, elimina-ho tot: llença-ho a un contenidor.
T'adjunto aquest draft d'una possible entrevista entre tu i jo. Tu podries
fer més preguntes, dintre i fora del draft.
-Quan parleu dels somnis, què
voleu dir exactament?
-Bàsicament fruïció.
-Fruïció de què?
-Fruïció de la
impesantor, de la bellesa i, alhora, de l'acció, cosa que a la vida
rutinària és impossible de gaudir, amb l'excepció dels
instants, sempre fortuïts. Si són calculats o, més greu,
viscuts amb l'altri -en un sentit molt vast o bé absolut-, són
imaginacions volenteroses, sense suc ni bruc. El cristianisme, per exemple,
és una mostra exemplar d'això, des de sant Pau fins a John
Ford (vid. Pel·lícules).
-Aleshores, no en queda un
pam de net...
-Sí, hi ha pams netíssims:
són els somnis. No tots, evidentment, però tenim l'assegurança
que es produiran, més atapeïts, com més intel·ligent
sigui la nostra vida mental i física de dia, d'una manera sostinguda.
-Què enteneu per 'intel·ligent'?
-Per mi, la intel·ligència
no té el significat corrent d'"una persona intel·ligent",
"un gos intel·ligent". Amb aquest significat no hem avançat
gens. Per mi és un fet objectiu, natural o històric -no faig
la diferència- que es produeix a causa de raons tan complexes que
avui no estem en condicions de destriar-les ni definir-les. Amèrica,
els catalans d'avui -més concretament els que habiten a l'Eixample-
i jo mateix, som actes o fets intel·ligents de la mena que vull dir.
-Què fan aquests catalans?
-Podria dir una niciesa: formen
un conjunt que malgrat les extremes condicions adverses, morals i intel·lectuals
en què es troben, en què han de viure, continuen existint com
sempre, sense dir-s'ho l'un a l'altre, sense que ningú ni res no
els animi a fer-ho, cosa que sí que han de fer els islàmics,
posem per cas.
-Ara que citeu els islàmics,
què en penseu de les Twin Towers?
-Que és el segon fet
històric més important després d'Auschwitz.
-Bé... Però,
tornant als somnis: creieu que tothom podria tenir aquestes experiències,
o és afer d'uns privilegiats?
-Forçosament. Pensa
que somiar és una funció del cervell, com qualsevol altra
funció de qualsevol altre òrgan. Somiar no s'aprèn,
com sí que s'ha d'aprendre a parlar, a llegir, a escriure, a viure,
etc. Ara bé, fruir mentre se somia, observar la meravella de la construcció
de cada somni, m'imagino que exigeix unes condicions mínimes. I viure
sol físicament i espiritualment en deu ser una. Tenint en compte la
manca absoluta de documentació i, sobretot, la desinformació
practicada tant pel poble com pels savis, només puc parlar de mi.
-En què consisteix la
desinformació?
-És de dues faisons:
una, la popular, que redueix els somnis a fantasia oposant-los a la realitat,
o bé creu que són reveladors d'un obsediment -plaent ("he
somiat en tu") o desplaent (malsons)- i també pressentiments o revelacions
de futur. No crec que n'oblidi altres variants. La segona, la sàvia
o freudiana, consisteix a veure els somnis com si fossin un pou d'informació,
una mena de registre, quan és tot el contrari. Això és
pensar-los com pensem de dia, és a dir, històricament. El
cervell no arrossega res ni li fan arrossegar res: opera amb les dades més
immediates i fresques. Tenen una retirada als llenguatges naturals, en els
quals cada vegada que diem "vull menjar figues de coll de dama" fem un acte
nou de trinca.
-No em direu que els somnis
són com el llenguatge...
-L'ultrapassen en dos aspectes:
el primer és que són molt més creatius, i el segon
és el fet que no costen res: el cervell els produeix, els afaiçona
pel seu compte i no espera, com fa Déu, que el regraciem.
-Parleu del cervell que somia
com si fos una altra persona.
Etcètera...
*
Pau Dito Tubau, "Denúncia involuntària dels simulacres diaris",
Avui, 15 de novembre del 2001
[Ressenya Els estats de connivència]
només el prestigi acumulat [...] o qui sap si el fet d'haver-se
convertit en una de les rareses per a minories més idònia per
a promoure com a raresa, poden permetre l'aparició d'una obra gairebé
privada o terapèutica com aquesta.
L'apologia del suïcidi i de l'home com a eremita; els
atacs als novel.listes, els filòsogs de carrera i els catalanistes
panxacontents, o l'odi a les mares educadores de nens; tot es tracta amb
tanta irreverència que pot ser divertit fins i tot per a qui no en
comparteix el judici. Bauçà limita amb el grotesc, l'oníric,
el salvatge, la deixalla mental i el corcó de la cultura, sense renunciar
a cap dels múltiples personatges que li són connaturals.
Si El Canvi ja era una obra difícil d'entomar, fora de tota mesura
o paràmetre des d'on observar-ne l'evolució, ara sembla que
Bauçà s'encamini a marxes forçades cap a l'exteriorització
d'un pensament encara sense nom, entre exaltat i vindicatiu, que deixaria
el món en mans de l'arquitectura quimèrica dels somnis. Ara
sembla que Bauçà estigui en disposició d'escriure
una epopeia sobre la llibertat creativa, tant dels somnis com de l'escriptura,
que bé podria ser un llibre inintel.ligible, però també
un llibre deliciós per al patidor que l'escriu o el somia.
*
Rocabert, Òscar. "Els estats de connivència. Miquel Bauçà.
El País (?), 19-9-02.
hi ha gent [...] que del mallorquí del 40 en diu "el
Salinger català", i dir o pensar això pensem que és
quedar-se a la superfície de l'assumpte. Primera i potser única,
perquè en Salinger té més mala llet, volem dir la mala
llet dolenta, és a dir la una mica destructora [...] D'aquesta mala
llet que diem, desenganyem-nos, Miquel Bauçà o no la té,
o no la mostra. Almenys avui dia. O potser, i ho veurem més endavant,
la supera en responsabilitat. L'altra analogia, la de l'apartat de correus,
doncs ens sembla que no és exclusiva ni d'ells dos ni de les altres
persones del món que el fan servir. A més, a efectes de correspondència,
l'apartat d'en Bauçà és tan vàlid com si hi
hagués un carrer amb un número en el sobre, en el sentit que
el poeta respon la demanda que se li pugui fer de la mateixa manera.
una escriptura destinada, creiem, a remoure consciències.
Amb això volem dir: 1) que Bauçà és un escriptor
molt atent al que passa aquí i al món, és a dir, 2)
que és un escriptor molt despert, i 3) que al nostre món (diguem-ne
país) aquest escriptor destaca per sobre de molta gent dramàticament
adormida, que poden escriure, o fer política, o senzillament anar
a treballar cada dia, i que podrien arribar a trivialitzar les paraules de
Bauçà si les llegissin, per aquesta mateixa son que diem que
porten a sobre.
La seva mala llet, la de Bauçà, tot i algunes
coincidències admirables, la veim més constructora que la de
Salinger. Repetim: Miquel Bauçà és un home tan normal
com tu i com jo, i un escriptor verament excepcional. Com menys sigui un
mite i més una realitat cultural normal, coneguda per tothom, doncs
molt millor.
*
Margalida Pons: Projecte docent 2002
"Montaigne escrivia: "Els autors es comuniquen amb el món mitjançant
estranyes i peculiars formes: jo sóc el primer a fer-ho amb tot
el meu ésser, com a Michel de Montaigne, no com a gramàtic
o com a poeta o com a jurisconsult". Bauçà escriu amb tot
el seu ésser."
*
Exemple de ritme
Mira de marcar les àtones i les tòniques del següent
poema de Miquel Bauçà, i després el dirà en
veu alta.
Potser avui m'he fet enfora
m'he perdut per la mar gran.
Mal que cridi i que gemegui,
sé segur que no em veuran.
Metàfora
I més ben dit:
sóc caçador
professional
d'altes aurores.
Mira les personificacions de El roser de Miquel Bauçà.
Digau si veis versos en aquests dos textos
La pagesa fetillera llença mill a l’aviram... Les horrors d’anit
passada són guspires inardents... Aquest rou, aquestes gotes
que em rellisquen pels cabells, han dissolt tota incertesa..., la dissolen
constantment... El vas blanc i tot rodó, amb una osca que vaig fer-li,
quan encara no sabia ni que fos de porcellana, reposa ben mollament, al
pendís de les flassades...
Miquel Bauçà. L’escarcellera (B., Empúries,
1992, pàg. 46)
Bibliografia
Obra pròpia:
Obra poètica 1959-1983. Barcelona, Empúries,
1987. (Conté: Cants jubilosos, Els cans resaven..., Una bella història,
El noble joc, Poemes, Notes i comentaris, Les mirsines).
Carrer Marsala. Barcelona, Empúries, 1985.
L'estuari. Barcelona, Ed. 62, 1990.
El vellard. L'escarcellera. Barcelona, Empúries,
1992.
El crepuscle encén estels. Barcelona, Empúries,
1992.
El canvi. Barcelona, Empúries, 1998.
Els estats de connivència. Barcelona, Empúries,
2001.
Els somnis, Barcelona, Empúries, 2002.
Comentaris sobre la seva obra:
Albertí, , Josep. "Notícia de Miquel Bauçà".Diario
de Mallorca, 30 novembre 1975.
Antich, Xavier. "El Canvi de Miquel Bauçà". Caràcters
[V.], 7
Aragay, Ignasi. "Bauçà versifica el món".
Avui. 25 set. 01.
Badal, Josep Lluís. "Miquel Bauçà: "L'estuari"".
EM [B.], 43 (febrer 1991), 118-121.
Barceló, Miquel. "¿Bauçà?". El País, 11
de febrer de 2005.
Barnils, Ramon. "Ap. 9.471 (Barcelona)". El temps [1985]
Barnils, Ramon. "Bauçà és aquí".
El temps, 1-2-99.
Blay, Pep. Entrevista a Avui, 18 abril 1992
Bou, Enric. "Miquel Bauçà" dins "La literatura
actual". Història de la literatura catalana 11. Barcelona, Ariel,
1988. 369-370
Casasses, Enric. "Bauçà i el monopoli de la veritat".
Avui. 21 de gener de 1999.
Casasses, Enric. "Necessitat de Barcelona". El Mundo, 19-9-02.
Casasses, Enric. "El crepuscle encén estels". Avui, 11 de febrer de
2005.
Coca, Jordi. "La faç de Déu i la brutor dels
homes". Avui, 5 d'abril del 1987.
Coca, Jordi. "Miquel Bauçà". Lletra de Canvi
18. Juny 1989.
Coca, Jordi. "Notícia de Greta Garbo". Lletra de canvi
37. Primavera 1994. 36-39.
Coca, Jordi. "Una nota per a Miquel Bauçà", Reduccions
32, Vic. Desembre 1986.
Entrevista 2001.10.12 La vanguardia
Foguet i Boreu, Francesc. "La sobirania dels somnis". El pou
de lletres. Manresa, primavera.estiu 1999.
Foguet i Boreu, Francesc. "Miquel Bauçà o la
subversió del coneixement". El pou de lletres. Manresa 13/14, primavera-estiu
1999.
Frontera, G. "Miquel Bauçà, un llarg adéu".
Balears, 11 de febrer de 2005
Gomila, Andreu. "Un home de can Meravell". Avui, 11 de febrer
de 2005.
Guillamón, Julià. "Obsesiones, versos punzantes,
aforismos". La Vanguardia [B.], 12
d'octubre de 2001 [Ressenya d'Els estats de connivència]
Guillamon, Julià. "Un escritor misterioso". La Vanguardia, 11 de febrer
de 2005.
Hac Mor, Carles. "A favor del mite Bauçà". Avui.
25, oct., 01.
Hac Mor, Carles. "Miquel Bauçà constata i, doncs,
no profetitza". Avui. 31 de desembre de 1998.
Huguet, Damià. "Just quatre retxes per començar
el joc". Pròleg a la segona edició d'Una bella història,
1975.
Izquierdo, Oriol. "Miquel Bauçà, incòmode".
Avui. 20 de juny de 1992.
Izquierdo, Oriol. "Miquel Bauçà: Obra poètica
(1959-1983)."
Lladó, Ramon. "Un card entre llirs". Avui. 18 d'abril
de 1992.
Llompart, Josep M. "Pròleg" a Una bella història
de Miquel Bauçà. Barcelona, Proa, 1962
Llompart, Josep M. La literatura moderna a les Balears. Palma,
Moll, 1964
Lluró, Josep M. "L'estratègia del desordre".
Lletra de canvi 33, 1991
Lluró, Josep M. "Miquel Bauçà: ¿la
deriva de la veu?". Cultura [B.], 42 (febrer 1993), 36-37. [Part del dossier
"Marginats i marginals en la literatura catalana".]
Maluquer, Jordi. "Poesia: "Una bella història". Poemes
de Miquel Bauçà". Serra d'Or 11, novembre 1962.
Marfany, Joan Lluís. "Miquel Bauçà", dins
"El realisme històric". Història de la literatura catalana 11.
Barcelona, Ariel, 1988. 244-245.
Miquel, Dolors, "Lectora amb Bauçà", Avui, 28
d'octubre de 1999.
Nadal, Bernat. "Recordatori". Avui, 11 de febrer de 2005.
Pau Dito Tubau, "Denúncia involuntària dels simulacres
diaris", Avui, 15 de novembre del 2001
Pla i Arxé, Ramon. "La inconfessable tendresa de la
causticitat". Avui, 17 de març de 1985.
Pons, Bali. "L'entrevista somiada amb Miquel Bauçà".
Avui cultura, 15-11-01)
Puigdevall, Ponç. "Des de la torre de vigilància".
El País Quadern. B., 13-9-01. p.5.
Puigtobella, Bernat. "Un ejercicio de ocultación". El País,
11 de febrer de 2005.
Quetgles, Joan. "En Miquel Bauçà. La resplendor."
L'estel, 1 d'agost de 1998
Rocabert, Òscar. "Els estats de connivència.
Miquel Bauçà. El País (?), 19-9-02.
Roig, Albert. "L'estuari de Miquel Bauçà", Avui.
28 de juliol de 1990.
Sala-Valldaura, J. M. "Miquel Bauçà. Lluny i
prop de la realitat i de la literatura". Serra d'or 336, octubre de 1987.
Sastre, Francesca. "Bauçà viu en una roulotte
a Felanitx". Avui, Barcelona 5 d'abril del 1987.
Vidal-Folch, Estanislau. "Somnis d'un eremita". El Periódico
[B.], 5 d'octubre de 2001. [Ressenya d'Els estats de connivència]
CD
* Paco Muñoz. Vindrà
un vaixell. PM produccions València. (Al final s'ha comprovat)
* Espiral d'embulls. L'edat de plàstic. Blau, 2003. (Ja t'he vist
en bicibleta)
miquel bauçà
Pàgina de presentació
MAG POESIA
|
