sonets
(2000)
  sonets  
  albons de virgili, albons de biel march
  fragments  


Fica els dits en el pèl de l'esperit
 

sonets

*

Tenc setanta anys, m'atribuesc el cos
que en tu en té denou a la infantesa
amb un metre setanta de promesa
que calla, vola, corre, i no és espòs.

Fals com el cel som fins al moll de l'os
quan dic la veritat de neu encesa
davant teu on tu mires la vellesa
diürna, amb roses, del meu cor atroç.

No em diguis mai que no he d'esperar
que vulguis ser la set quan a mi acuts
i veus la idea i un baix pedregar.

Si no et faig set, és que de mi van bruts
els braons d'aigua del meu penyalar
que és home i plora amb els teus atributs.
 

*

Som la vergonya, jo, et vaig darrera
amb el cap blanc i greix on no en voldria.
La passió és el vell bosc i tria
verdor d'enguany que és nova i no m'espera...

Per què m'has d'esperar, si la carrera
dels novells i teus membres fa més via 
que la bellesa, i la mirada impia
dels meus ulls és el vol d'una pedrera?

Mentider és qui no creu, i tot jo crec
que te fa un mal al cor veure esgarrat
mon roure que, fet taula, per tu és sec.

No et faci pena el bosc enamorat: 
tot és fusta i abril: jo que no et bec
i tu que ets creu que de mi m'has guardat.


*

Si puc endevinar just el que veig,
ma profecia és que estaré tot sol
mentre siguis la festa del teu vol
que s'emmiralla en el meu safareig.

L'aigua a l'estaca, el vol en el llebeig,
la set que l'aigua té és de pedra al sol,
és set quadrada, set rodona a un bol
que escriu en terra i a un cel te llegeix.

De ta persona en vull el meu plaer,
l'espiga en el meu temps de gra i voltor,
la rosa del teu dia al meu pitxer.

-Desastrat ferm ets, doncs, si el teu valor
en calç viva no tens pel meu voler.
-Desastre hi ha amb més cendra que l'amor?
 

*

Tu tens la meva vida i la vida
de tots dos, i em pregunt adesiara
si ets tu o no la meva pàtria avara,
perquè en tu ni la terra ja no em crida.

No el mar ets del meu ordi, quina eixida,
quin forn de calç, quins ulls nials, i ara!
quina pedra del peix som jo i la tara
que m'has deixat per a què mengi brida

tot l'any el teu cavall d'antany. Ai jo.
Al meu ai, una boca li és poca.
Un ble i un ai fan Blai. Oh, magre tro,
del potent llamp qui migpartí ma soca.
No em deixà res per verd. Ni res de bo.
Escric, però, en els ous. Com una lloca.
 

*

Desarmat, davant teu del tot armat,
retut, captiu i sense orgull em trob.
Si per la pedra em fas passar, el teu cop
faria que de mi fos desfermat.

No té consol ser lliure. Llibertat,
vés-te'n enllà on no hi plou, que et vegi prop,
per mirar com t'asseques, mentre rob
vencills, fermalls, cordills d'home robat.

Home, al qual li han tret els calçons,
per fer-hi llenya a sobre, fer-hi llarg,
per a què senti la raó amb raons,

que no és lliure sinó amat amarg,
que sap de tu el que sap dels teus grillons,
i amb aquesta ciència te fa un arc. 


*

Entre el Pont d'Inca i el Pla de na Tesa,
tenc el meu bé a Sant Llatzet d'estiu.
Fa feina. És lluny dels pares, no té niu
i té l'agost damunt la roba estesa.

Amb l'esquerra la cigarreta encesa, 
la dreta a lloure, el veuen córrer altiu
i casolà a les conques d'un ull viu
de qui no vol ser heroi d'ençà que besa.

És blanc de pell de llet i sempre actua.
És actor com la sal és en el mar:
no s'hi veu i s'hi tasta. Escriu quan sua,

és a dir, si ha tornat de caminar
i degota de viure, tota nua
l'única cara que no pot besar.
 

*

De mi n'estimes el meu esperit.
Jo, del teu cos, en som enamorat.
Quin dels dos éssers és més desamat,
jo pel teu pèl, tu pel meu infinit?

Si passar gust per tu és un escrit,
si el sublim n'és perquè no t'ha arribat,
si el teu coll no m'és coll de pou, pouat,
si tu no et rentes de tot quant he dit,

durà infinita pols ta netedat,
beuràs mentida en el teu ver tassó,
i un no sé què caurà d'on mai no ha estat.

Una mà renta l'altra. El bé felló
que som sense el teu coll, serà rentat,
si el sublim té per tu gust de meló.

inici

     VIII

"L'art és viure amb gràcia" va dir
a algú com a si mateix. Conversava
de la sardonalla, del fenàs, la revenissa,
el coscoi, la corretjola, el capblau,
la cogula, l'eritja, la romaguera,
la verdolaga: eren els éssers
vegetals que feien planta..., sentien
que la solitud és invasiva,
eren allí, existien i, per tant, eren bons,
ignoraven que eren terminals
entre els albons, se feien veure,
mostraven a les clares de la nit i del dia
que a ran de mar
l'art era viure sense encàrrec i amb gràcia.
 
 

fragments
 

Tots els que anau contents:
el sol i el meu cor van amb vosaltres.
      SOLEDAT OBERTA  (Entre el coral i l'espiga)
 

Jo vaig conèixer abans el pecat que la mar.
Una noia plorà entre el mur d'una casa
i els genolls, abans que jo fos un noi alt
que aprèn, sol, el seu cos i l'olorosa gramàtica.
      AUTOTRETRAT (Comèdia)


he duit un rei al cos i una rosa dins l'ànima
     AUTOTRETRAT (Comèdia)


Jo li vaig dir: "¿Com és que coses, que abans eren dolentes,
ara ja no ho són?". Ell quedà astorat. Em va respondre:
"És potser perquè abans tampoc no eren dolentes".
I vam començar a callar.
     (El poder i la verdor)


La gent, i la gent som nosaltres, parlem
de les coses que fan nosa, de les mosques,
dels cotxes, del temps, dels doblers, dels ministres.
     (El poder i la verdor)


Totd'una, entre el llamp i un tro, destrià que viure
sempre en metàfora consistia a ser vivent per sentir, sentir,
sentir, sentir, sentir, sentir, sentir
sempre seguit, sense aturall sempre,
a fi d'enamorar amb el bigoti que encara no tenia...
     (El poder i la verdor)


No et creguis que ets jove. És mentida.
Si en dubtes, mira:
ets tan de la tercera edat,
que, de la perdiu, en dius el sexe,
de la fava barres altes, en dius el desig.
-Amèn.
Amèn i kiriè.
Amèn i dominè,
i Heil Amèn, Heil Amèn, Heil Amèn.
     (El poder i la verdor)


-Que el vi també es pot fer de raïm.
     (El poder i la verdor)


ESSER O TENIR: VET AQUÍ EL PROBLEMA.
     (El poder i la verdor)


"No hi ha res que aidi tant a matar un home
com sentir-se representant d'un país".
Qualcú des del bec de la ploma ho digué.
No són paraules impressionants.
Impressionen perquè són la veritat.
     /Teatre del gran verd)


la pau i l'equilibri són la mort de l'escriptor
     EXTRAMURS (El jove)


Eren humans, però no éssers: bells
de natura eren tots, però tenien
talent comptada: en ser farts són vells
     LA TRANSCRIPCIÓ (El jove)


"No importa l'edat que les persones tenen;
importa la manera com hi han arribat."
     TERRASSETA DE SÒCRATES (El jove)


De l'obra d'art de la vida,
l'únic que val és
la imatge que l'artista deixa de si mateix,
quan, d'ella, es pot dir i sentir
que, més profund i real que fer un miracle,
és real i fondo formar part d'un miracle.
     BLAI CONTEMPLAT (El jove)


En les topades no érem dos. Dos no han existit mai.
Dos no existiran mai. Just érem un i un:
un i un que se miren són el paisatge
amb un cavall al fons. La feretat
amb una buguenvíl.lea rosa
de l'un i un que no es veuen.
     CARRER (El jove)


[...] Veure però sentir
la significança originària de cada mot:
vet aquí la primera passa del saber.
     VIRONERA (El jove)


Si hagués quedat sense les bèsties, n'All Brow
també haguera caigut en una gran depressió
molt, molt, molt semblant a la cultura...
     ALL BROW (NovaYork)


Hi ha una afinitat entre el delinqüent
i l'atracat. El delinqüent és l'ésser
que mira, no qui ha d'atacar,
sinó qui és feble i viu
en les seves mancances afectives primàries.
     L'INTERÈS (Nova York)


On existeixi una diferència,
hi haurà una possibilitat...
     NOVA YORK (Nova York)


Mai no descobrirem res,
si complim les regles.
     EL FOGÓ DEL TEMPLE  (Nova York)


Nord-Amèrica, com Catalunya,
sempre torna a ser fora:
quan hom vol trobar el real de si mateix,
cal saber abans que només pot trobar-lo
extramurs de casa seva, alliberat
dels líquens de les morals
     ILLA DE SANT MICHELE (NovaYork)


[...] mirà veient
camins que van de cap a on no van
     (Sonets)

 

  inici

---
PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia