josep carner
 

Els fruits saborosos
Lloc
 
Auques i ventalls
Llegendari
 
Ofrena
Llunari
 
Arbres
Cor quiet
 
Verb
Mar
Nabí
Lluna i llanterna
 
Absència  
Museu zoològic
Bestiari
El tomb de l'any
 


Sobre la poesia de Josep Carner

Antologia per a l'escola


 
 

Arbres  
Cor quiet   



Arbres



FLORA URBANA
I

Baladre  del jardí de la ciutat,
baladre,
fa mal als ulls l'esclat desesperat
de ta florida:
l'esclat rosat,
endiumenjat,
que en l'hora crua de la tarda
(amb pols dominical i una sentor marina)
ha vist, enllaçador de la cuinera
bovina,
el soldat groc i blau,
menjataronges i babau,
o passar el brètol del piano de maneta,
baladre,
amb mocador vermell i amb ulls de lladre.


LA MÉS ALTA

Del cel em peixen les rosades blanes,
jo tinc l’amor del ventijol més franc
i veig l’alba primer que mes germanes:
só la fulla més alta d’un pollanc.

Sola dansant en mes diades vanes,
de mes germanes he traït la sang:
em són llurs vagaries tan llunyanes
com l’ull negre del pou i el núvol blanc.

Tu, vell Destí, que tan soberga em feres:
que a les ratxades tardorals primeres
caigui del cim de mon etern abril,

vegi el fullam que canta i s’esgarria
i cada giravolt de ma agonia
sigui el salut a una germana humil.

 
LA FIGUERA DE PASSY

Abans no partissin d'allí,
la clau van dar-nos, per set dies,
de llur caseta de Passy,
amb vells gravats, un violí
i mobles d'avis i de ties.

En un carrer que fa pendent
la casa en bell ordre s'estén;
un freixe té i una figuera:
ella, davant el sol batent,
ell, a l'obac, de part d'arrrera.

Ella, damunt el graonat
de la peanya de l'entrada,
allarga palmells d'amistat;
cerca, i ho té mig abastat,
d'ornar el brancal amb sa brancada.

No pas lluny de la torre Eiffel,
el fruit del verger d'Israel
de fins llanguiments s'encomana:
poc té la sentor catalana
ni tant de color ni de mel.

És fill d'aquest sòl sens verí
i un enaiguament Debussy.
En férem, però, bella estrena
un dia feixuc, a Passy,
a quatre gambades del Sena.


L'ALZINAR I EL POLLANC

Un alzinar tot negre en el matí
on s'arrossega un poc de boira morta,
en legió s'allarga, sense fi,
com l'amistat, plegadissa i forta.

I a un llambregueig de sol, que vol i dol,
la fontanella riu en una prada,
i el fi pollanc devora un corriol
es torç com una dona enamorada.


CONVERSA

Hi ha un xiprer vora l'ermita
i un pollanc damunt el prat;
l'un, enterc com una fita,
l'altre, amb bres d'enamorat.

EL POLLANC
Tot llueix, tot enraona,
ja s'ha fos l'última neu,
¿si parléssim una estona,
tu tan greu i jo tan lleu?
(Drets com som, d'igual altesa,
tu en la pols i jo en el llim.)

EL XIPRER
Jo tinc veu... mig desapresa,

EL POLLANC
Parlarem de cim a cim.
Cada fulla se m'esbulla,
afanyosa d'un intent;
aire i goig en cada fulla
i no mai remordiment.

EL XIPRER
Só el més fort dels sentinelles,
seny i terme dels destins,
¡oh pagat de sedes belles,
llamineigs i lluentins!

EL POLLANC
Canto al vent, com l'esperança.

EL XIPRER
Esfullant-se al reguerol.

EL POLLANC
Viure i veure és una dansa.

EL XIPRER
Tota dansa fina en dol.

EL POLLANC
L'endemà de folles fúries
l'aigua tresca, el dia és dolç;
munten besos i cantúries
del corquim i de la pols.

EL XIPRER
¡Vanitat d'ombra enflocada!
¿No pots veure des d'ací
el gran corb de l'estelada
que devora tot matí?
Jo i la mort fem una crida:
PROU VIVENTS I PROU DISSORT.

EL POLLANC
Si finéssim jo i la vida
finaria fins la mort.



Cor quiet


EL SON

És tard. Ha finit el sotrac
dels últims, llunyans, carruatges.
Mon cor ja no estima els viatges,
el goig, ni d'amor el buirac,
i caic en el son sense imatges
com pedra que cau en un llac.

Tant m'és si la boira desfila
al volt del fanal enrogit
o ca reganyós de la vila,
el vent va rondant enfurit
o encara la pluja vigila,
peufina en el cor de la nit.
Al fons de ma cambra apagada
(ai! l'àngel amb mi no fa estada)
seré cosa vana, oblidada,
sens rastre d'instint, de record,
difunt de la boca badada,
rebuig d'una vana dissort,
quan una mà trista i retorta
apagui al quint pis el llumet,
i al trist carreró, de somorta
fosquesa, deixondi un  calfred;
quan obri del temple la porta,
amb dolça tentina, un vellet;
quan ixi la llum matinal,
la llum mateinal que griseja,
llavores que es tomba el malalt
i fuig l'animeta immortal,
muntant en la boira que oneja
damunt del camí i el casal.


UN ENUIG

Un enuig, un enuig és una cosa
que un hom no vol pensar-hi, però ho vol;
és, entre celles, una estranya nosa;
ell ens fa fer ganyotes a la rosa
i donar cop de colze a un raig de sol.

I sols s'allunya, i l'ànima en reposa
quan en l'esguar que frec a frec s'ens posa
veiem caure una llàgrima en secret,
penedida del mal que no ens ha fet.


L'ÚLTIMA DEESSA

     Potser l'Amor ja ve:
l'aire del cel amb més frisança vola,
i hom va content al so de la viola
de l'esperança, que fa el cor lleuger.

     Quan és l'amor, ací,
qui veu la mar, els núvols o la serra?
Un gran núvol rosat tapa la terra:
tant és gelós el nostre instant diví.

     I un cop l'amor passat,
vénen l'ira, l'orgull, inútil fressa;
i al capdavall, com última deessa,
una endolada, que fa el seny daurat.


CONVERSA DE NÚVOLS

Eren tres núvols un matí plaent:
nous, escampats escabelladament.
-De bella gana, deia l'un, faria
voltant el món, interminable via.
És mon desig de cavalcar tot vent.

-El vent, deia el segon, t'esfilagarsa;
és malsegur d'anar damunt davall.
Val més durar tot un hivern, colgar-se
damunt la neu quietament esparsa
i ésser avar, aclofat en una vall.

Feia el petit: -Oh, córrer, quin martiri!
durar, quin greu! Voldria avui, colpit
pel sol vermell quan de biaix em miri,
fer-me encenall ardent i defallir-hi
i estalviar-me l'ombra de la nit.


DESFICI

Negre desfici i estranya quimera,
jo et cantaré la cançó cançonera,
perquè t'adormis, per fi, d'un plegat:
perquè t'adormis, i jo en acabat.

Àvid corcó que no hi eres de dia,
el cobrefoc t'ha donat gosadia:
¡oh poca cosa, brinet de verí,
creixes en l'ombra i et peixes de mi!

Hoste que del llit, diabòlic, m'esbulla,
ets més petit que no l'ull d'una agulla;
ets tan migrat (i és això que et consum)
que no et sabria trobar si fes llum.


CANT DE FLABIOL

Posat dalt
d'un penyal,
poc em costa
dar a la posta
que es consum,
una embosta
de lleugera
polseguera
tota llum.

Com serena
regalada,
l'emmelada
solitud
heu la prada,
la carena,
l'estelada
que ja acut.

Per la riba
hi ha a mon peu
una griva
que no es veu.

Cap recança
no s'atansa;
cap enveja
no em bequeja;
dol no hi ha
més enllà
ni desig
entremig.



 

portada josep carner 

inici
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia