enric casassas
 



calç
Barcelona, Proa 1996 (Col.lecció Els llibres de l'Óssa Menor 176. Premi Carles Riba 1995) 
 

UN AIRE

La nit és un privilegi
teixit tot de seda i or
i ara et jugues el teu sostre
per tastar-ne la finor.

I et lleva la pell,
et guanya les bales,
fa ballar les portes,
tot perquè t’hi vegis.

Llavors obren els llavis
finestres de l’amor
i sembla que s’ofeguin
que diguin per favor.

La nit és déu vist de cara.
 

LES PRESONS NATURALS 

Quan he clavat els colzes a la taula 
i m'he agafat les mans entreficant els dits 
amb força, que m'he sentit els ossos, 
he tingut por 
de la meva platja, 
he pujat a una barca, 
m'he posat a remar, 
he fugit, 
cap a mar. 
 
  TRACTES SÓN TRACTES

A cada gra de fosca vas
menys segur
i a cada pas
navegues més. Algú
et dóna corda, sense mala fe,
i tu
a cada volta
sents el grinyol plorant dels engranatges
-quan recaus sol-
més a prop de trencar-se
i espantat dónes l'hora

 

MODEL

Quin sermó senzill convé
perquè uns homes no separin
cap marit de cap muller
ni l'amant del seu amor
ni ningú ningú ningú
de l'arròs del seu carrer,
eh?

 

AI UIS

Sí, sí, d'acord, som un
experiment però
ben nostre i personal
i només transferible
per una mena de telepatia
que posa en contacte dos cors
per mitjà d'una vinya
portadora i vident
almenys una vegada
de tot el que pensava
un gat tancat al pis
si no s'hi nega cap
de tots dos,
som un experiment
insondable i seguit
des de molt abans
de la dona d'elx.

 

TIMBALS!

Desvetllades les nones
del cau de la font
n'ixen gats, infants, nans
pedres santes i ortigues
que en curen la gota.

L'ase ens ho reconeix.

I quan el fang s'espesseix
un tot just de re
i el contacte ens eleva
fins a no compendre a sentir
l'escala celestial

l'ase se'ns agermana.

 

CUC

L'alfabet bèstia de la nit fa
refinaments de clavecí, turments
de lliris, martellades
inapel.lables. Som.
                                Som, fa.

Nit riu amunt del temps,
matriu on tots irem,
fossar d'on tots venim,
pinyol d'això que sóc.

L'alfabet gràcil de la nit em diu
martellades amb lliris, clavecins
turmentats i refinaments
inapel.lables. Érem.
                                 Érem, diu.

EQUIVOCACIÓ 

Coneixement amb la beguda, feien, 
mare de deú, coneixement, demana! 
Tingues coneixement, li repetien 
quan se n'anava a pescar gratonells 
de por que rellisqués amb una roca... 

però quan s'agafà 
a un fustot a alta mar 
no li van dir res ni podien, 
que ni se'n van sentir 
ni ho van saber: 

anava disfressada 
d'estúpid, d'energumen 
fent veure que fa cua 
per obtenir cupons 

però fent glops salats 
sentia el budellam 
garratibat dels dubtes 
com d'un descobridor 
fins que la van fer sant, 
fins que la van fer vell. 
 
  N'ORFEU

La torratxa atrau els ocells,
ocellots carnissers, però també
la torratxa els espanta,
la torratxa amb els seus crits foradats,
amb tantes pedres que perden l'encaix i cauen
rodolant penyes i mates avall
fins a mar.

I algun cop un vagabund
al terra de terra de la torre
fa cremar llenya escassa.
Llavors la torratxa tus,
els ocells passen ànsia i
l'home es rosteix els peus.

Però el vent li entra pels camals
dels pantalons i la nit
li obre les orelles. Mitja por
l'arriba a fer pensar:
la nit és tal com som
i una cambra com el dia.

 

DESPROPORCIÓ

Si pogués no dir res...
recular només una mica i
desenamorar-me i mirar!

Llavors caminaria
per un poble de set cases
a la falda esquerpa d'un turó
dominat per un castell que s'enruna
sabent d'on vinc, on vaig
i per què et porto aquesta lletra.

Si pogués no dir res sí
que et veuria.

FIL I COTÓ 

Si toques les tisores 
deixa-les tancades. 

No encenguis els mistos 
cap a tu. 

No vagis amb les mans 
a la butxaca. 

No contestis. Contesta 
quan et parlen. 

Respectivament, la negra por, 
el seny prudent, el pal dret 
i les lleis de conviure. 
 
  FESTA DE PROMETIMENT

Per evadir-me de les evasions
de llum diürna però artificial
he de fugir
cap a la nit, entrant
al món real.

El món real està fortificat,
l'amaguen massa bé tantes manies,
manies encarnades en companys,
en amics i enemics
i el fossar que l'envolta
costa una fortuna i les parets ,
sóc jo, tenen poques obertures.

A dins, el paradís, a l'altra
banda dels excessos i
de la misèria, conté
poquíssims mobles i l'habiten
l'angúnia i l'esperança, quatre
ànimes en pena responsables
de tot l'espai de la nit a les fosques
perquè no sigueu mòmies
fosforescents.

 

CONSOL

Mira, mira bé,
mira amb la punta dels dits,
mira amb els ulls entelats,
mira amb el nas,
diu escolta,
diu escolta, mira i tasta,
ei,
mira amb les teves paraules
i així amb tots sis senys mirant,

sis dreceres, tot sorgeix
d'un sol centre, mirador,
torre solitària, runa,

si no estàs mort, si t´hi veus,
ja saps què et toca, el senyal
de trompa, mirall o drap
que esqueixa la boira baixa.


 

DESERT 

Arran de les parets 
herois per força 
cremats els ulls 
t'esperen. 

T'han d'acusar 
perquè no sents 
l'entesa de l'ermot 
que aguaiten. 

"Com triga a caure el sol 
en terra seca!" 
("La nit encara es fa 
més llarga".) 

La humitat dels teus ulls 
és insolent, 
pot tenir preu, 
prepara't. 

El voltor vell 
assaboreix el gust 
de polseguera 
resseca 
resignat al desert, 
més ben dit: orgullós 
d'estar.se immòbil 
per força. 
 
 
 
 
 

d'equivocar-se així
Barcelona, Edicions 62/Empúries  1997 (Col.lecció Poesia 6) 
 
 

He descobert l'amor. 
D'enamorar-se així 
sóc el primer. 
Quin desesper, 
quins dos espants 
que se'm disputen! 

No tiraré el barret al foc. 
La cadira a mar sí. 
 
 

LLOSA 

A vora de quin mar podré sentir-te amor 
si et tinc aquí a tres pams i només noto 
la llosa del meu cor i el meu silenci? 

No hi ha cap mar que pugui fer-nos 
de mare quan dormim, 
cap mar ens donarà la mà 

(i quan vaig procurar tirar-me al buit 
el buit es va apartar 
i em vaig clavar la patacada 

la de la cicatriu que només tu 
me l'has sabut llegir 
i diu "no hi ha cap mar... 
 
 

ACER 

Tocar la terra seca de la terra 
va dar-me un toc fort de corrent elèctric 
i ja fa anys que tinc els pèls de pujnta 
i que els ocells petits o grossos fugen escapats 
quan em senten venir. 

Per tant 
(ja hauria d'haver començat així 
quan em donaven el menjar a la boca 
i jo ja ho intuïa) 
li calo foc a la disfressa que se'm menja 
i em quedo sense pell en acer viu 

mirant de fer rostir quatre fesols 
allà on tots els vostres camins es toquen 
i ja no hi ha cap casa 
perquè tingueu menjar fet quan el cavall es cansi 
(i em trobareu sota una mata 
convertit en destral 
i una destral és per a obrir camí 
     ). 
 
 

CENT FAULES 

Les arrels de l'arbre estúpid 
també són fondes, molt! 
Xuclen i viuen de la vergonya 
(la mala honra). 
La seva força i el seu ciment 
és l'egoisme -mala balança- 
(mala gelosa!). 

Tronc de por branques de pors 
fulles disfressades de fulles. 
La bella flor de la mentida. 

L'antic gran arbre aquest 
-l'estupidesa, dic- 
ho aguanta tot i tot 
el fa aguantar dret i potent. 

Per a l'amor que inventes 
el meu pobre esperit és un ocell 
quel meu cor al bec 
se'n va volant 
deixa aquest arbre estúpid 
i jo he he ha ha jo ja 
no sóc del món. 
 
 CLAUS

ella em da amor
vomito claus
claus retorçats
el ventre ple
de claus torçats
em dóna amor
m’he despertat
descalç i boig
i rei del món
del món gelat
em dóna amor
no em darà re
no tindré re
no vull ser res
desesperat
em dóna amor
seré feliç
un dia més
ja estic content
talleu-me els dits
ella em da amor
ja no hi ha món
em dóna amor
ja em sé la mort
em dóna amor
no hi ha ningú
em dóna amor
no em diu mai res
em dóna amor
se me n’en va
ja em sé morir
ara viuré
etc.

      (Disc de Pomada)

 

MATXACA

Perquè sé com estimes
sóc feliç
com el cel de la nit.
Perquè sé què estimes
masego les parets
i m'arranok les ungles,
que també sóc.

 

LA COVA A LA MUNTANYA 

Jo estava enamorat 
dels ossos dels seus ossos 
del crani del seu crani 
per a fer-li l'amor 
 res més 
 ni menys 
que fer.nos eh l'amor 
no sé si hagués bastat 
la vida que ens quedava 
 però ella ja sabia 
que jo sóc l'esquelet 
del seu bell esquelet. 
 
 

Tens la força de les coses que 
cauen amb força, els llamps, 
les estrelles, els arbres, 
la veritat. 

I ets forta com les coses que 
pugen amb força, 
la mar, els volcans, 
els arbres, 
la veritat. 
 
 

Si estic amb algú 
i si estic amb tu 
sóc el que té seny 
l'intermediari 
de la ralitat. 

I quan estic sol 
sol sense ningú 
sóc jo sóc el boig 
boig número u. 
 
 VIDA

Aleshores els somnis són d'angúnia
parlo dels somnis de quan dormo
perquè encara és pitjor despertar-se,
aleshores l'angoixa es fa real
i visc de cara als altres i m'ignoro.

Així es fa el paradís un punt més ample
i més privat l'infern inaguantable.

 

RÀDIO PIRATA

Sentia a dins del cap
en un cel de cassalla
cançons de rossinyols
quan la vaig veure
una carraca a vela
que ens abordava.
La portava una dona
en nervis de pirata i
no parla gaire.
Escup un mal esquitx
al veure'm i al mirar-me.
Té el grumet al costat,
la criatura.
Mig gira el cap, em fa
un gest que me'l temia
i com si res
m'espanta amb el dolor
que l'atenalla.
Després amb un seu crit
el vent s'embala
i la veig que s'en van
i no m'ataca,
deu creure en l'enemic
que jo no era, així
em va salvar la vida i què
la vida així no em val
ni un rave.

 

ILLA DESERTA 

Quin riure la pirata 
m'ha condemnat a port. 
Déu és un porc 
i els homes 
encara més, com jo. 

La mar s'ha fet amable, 
bufa el bon vent, 
la fusta va a tot drap, 
es va fent més petita 
i es perd a l'horitzó. 

Quin riure la pirata 
m'ha condemnat a molt. 
Déu fa el bon temps 
i uns homes 
mig paradís, com jo. 

Mig paradís en alta mar 
com jo, m'han deixat sol 
en aquesta illa, ara què faig? 
Només t'ho dic. 
 
 

CANT 

Jo quan vivia 
al 3 i 7 fan 13 
tot era més fàcil 

i ara que em dus 
al 2 i 2 són 4 
vaig al naufragi 
 
  *

Si teniu tanta força
que em desperteu al pit
l'última gota
d'àcid sulfúric
us haureu d'apartar del meu camí
que no em fa mal el mal
ametlla verda
ni pararé mai de menjar-te
amb els ulls.

 

FETGE DE CABRA

Tria.
Tant d'amor i un somriure
sumen
l'adéu pitjor.

I tant d'amor i escupir-me
la perfecta presó.
Tria.

            L'A., dimecres 4.4.91.

L'APERSONALITAT 

No una cosa que es va trencar no se sap quan 
no una cosa sinó sempre 
la mateixa i sempre la mateixa 
que es torna i torna a trencar, 
per això estem sencers 
i som enters 
encara que sols en quedi 
un gra de sorra 
...i com mirem com ens mires! 
 
 

PROU LLENYA AL FOC 

Per tu i per no cremar-te més el viure 
i per no rebre més castanyes a la cara 
i pel deliri i cansament de l'amargura de l'amor 
una nit de dissabte en plena festa a la gran plaça 
vaig adormir-me entre la gent al peu d'un arbre. 

Quan em desperto el foc m'envolta 
és un cercle de foc el que em desperta a la plaça deserta 
sols queden sis o set últims borratxos 
tot déu és altre a dormir 
sols queden sis o set últims borratxos 
amb paperots i paperots al meu voltant han encès foc 
i el foc en sa escalfor m'ha despertat i ells m'amenacen 
un m'ensenya el puny tancat davant del nas 
l'altre em diu mots dolents 
però ja veig en veritat i entre lleganyes 
que ni em fan por ni em volen mal. 

Només dos homes queden fora d'aquest cercle 
un el teu home immòbil que s'ho mira a part 
l'altre el filòsof que em voldria defensar 
però està tan begut que no s'aguanta 
i cau per terra i trenca 
la visió del foc i jo 
me'n vaig al llit a casa i tu 
què havies dit aquesta tarda? 
 
 

"jo" 

Menjo sol tot l'hivern 
t'abraço 
camino aquest carrer 
t'abraço 
m'enfonso en el no res 
t'abraço 
compro un encenedor 
t'abraço 
de nit em crec que et veig 
t'abraço 
potser vol entrar vent 
t'abraço 
passo calor fa fred 
t'abraço 
ni t'abraço ni no 
t'abraço 
discuteixo amb infants 
t'abraço 
m'aturo pel camí 
t'abraço 
escric qualsevol vers 
t'abraço 
em desperto obro els ulls 
t'abraço 
m'escapo de l'infern 
t'abraço 
no sé com perquè sí 
t'abraço 
begut i buit i encès 
t'abraço 
no et podré abraça més 
t'abraço 
l'abraç meu et fereix 
t'abraço 
me'n vaig et dic adéu 
t'abraço 
estic aquí no ho veus 
t'abraço 
 

 

portada enric casassas