MODERNISME
 

"El modernisme és el procés de transformació de la cultura catalana, en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i moderna." (Marfany, HLC, 77)

"El gener de 1891 [havia nascut el 81], la revista apareix amb el títol escrit "L'Avenç" i comença a introduir unes reformes ortogràfiques que de seguida causen un considerable aldarull; i el maig de 1891, "L'Avenç", constituït en empresa editorial per Massó i Casas, publica l'Ensayo de gramática del catalán moderno de Fabra. Són els inicis d'una reforma ortogràfica que culminarà el 1893 amb l'adopció d'unes agosarades regles, de les quals les Normes del 1913 seran bàsicament una versió edulcorada. L'impuls i la justificació d'aquesta campanya de reforma lingüística són clarament modernistes: convertir el català en una llengua moderna, capaç de ser usada com a vehicle lingüístic normal en totes les manifestacions d'una societat desenvolupada. (Marfany, HLC, 80-81)
"Aquest senyal de modernisme va acompanyat d'altres. Les veus més influents de la revista els anys 1891 i 1892 són la de l'esmentat Cortada i la d'un nou vingut, Raimon Casellas, que s'hi encarrega de la crítica d'art. Tots dos duen a "L'Avenç", una inusitada agressivitat, una manca total de concessions als valors establerts i un menyspreu olímpic per la cultura catalana coetània, la qual qualifiquen repetidament de "mansa", "casolana", "rància" i "antiquada", és a dir, regionalista i tradicionalista. A això hi contraposen el modernisme." [...] "En el curs de 1893 hi atacaran, amb increïble violència, totes les valors consagrades de la literatura, l'art i la música catalanes, i el catalanisme polític i totes les seves institucions, i introduiran a Catalunya les darreres "quimeres contemporànies", les novetats del panorama cultural europeu: Ibsen, Nietzsche, Maeterlinck, la wagnerolatria, César Franck i la música de l'escola franco-belga, el simbolisme poètic, l'engouement anarquista. La ideologia subjacent a tot això és el modernisme pur. Brossa i Cortada no es miren, personalment, totes les novetats amb els mateixos ulls: ells són més aviat partidaris del vitalisme exaltat i l'individualisme extrem d'Ibsen i Nietzsche, més que no del simbolisme i l'esteticisme decadent." (Marfany, HLC, 81)

El 1892 es reuneixen diverses entitats i redacten les Bases de Manresa, que suposen un primer intent de posar límit a les relacions de Catalunya amb Espanya. Les Bases són un clar pas del regionalisme al nacionalisme. Vegem dues de les bases:
"La llengua catalana serà l'única que, amb caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d'aquesta regió amb el Poder central" (Base 3a.).
"Catalunya serà l'única sobirana del seu govern interior: per tant, dictarà lliurement les seves lleis orgàniques; tindrà cura de la seva legislació civil, penal, mercantil, administrativa i processal; de l'establiment i percepció d'impostos; de l'encunyació de moneda, i tindrà totes les demés atribucions inherents a la sobirania que no corresponguin al Poder central segons la Base primera". (Base 6a.).

"els modernistes no eren més que els hereus del catalanisme esquerrà i regeneracionista de Valentí Almirall." (Marfany, HLC)

Vegem un fragment de l'article "El nou autonomisme català" d'Alexandre Cortada (publicat a L'Avenç el 1983) en el qual oposa el nacionalisme al regionalisme imperant:
"No és prou escriure en català, com s'ha fet fins ara: és necessari ficar dins dels nostros escrits, siguin novel.les, siguin poesies, siguin crítiques, siguin gramàtiques, siguin històries, el sentiment català i l'esperit de llibertat i d'emancipació. No esperem pas res de l'Estat, perquè tot lo que aquest toca ho falseja: fer-nos-ho nosaltros mateixos, procurant realitzar cadascú, en el círcol de la seva vida, tot l'emancipacionisme possible. Aixins anirem realitzant la deslliurança en la nostra consciència, i després aprendrem de portar-la als fets reals de la vida pública. I el dia que logrem obtenir la nostra independència, amb l'exercici racional de la voluntat que s'haurà fet durant la lluita ja saber ser un poble lliure.
"Si nosaltros arribem a realitzar la llibertat dintre de nosaltros mateixos, sigui com a individus, sigui com a poble, poc costarà d'obtenir-la dels poders externs. A aconseguir, doncs, de nosaltros mateixos l'aspiració als ideals autonòmics és a un havem d'anar ara per ara, i no ens preocupem gaire del nombre que puguem ser en la nostra campanya, perquè davant d'uns quants decidits en practicar un ideal noble, gran i regnerador, el nombre no té cap força i acaba per ser emportat." 

"El que cal destruir, però, és molt clar. Basta llegir els articles de "L'Avenç" o els de Maragall: el caciquisme, el centralisme ofegador, el triomfalisme provincià, l'endarreriment científic i cultural, l'academicisme artístic, el romanticisme nostàlgic i tronat de la Renaixença i els Jocs Florals." "Els "modernistes" volen convertir Catalunya en un país "modern" i culte."  (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975, p. 41 i 42) 

"Amb el modernisme el teatre català queda incorporat al teatre europeu. Els autors continentals d'èxit, els importants i els superflus, són traduïts amb una regularitat impensable uns anys abans. El camí invers és, certament, menys habitual [...] Amb tot, són diversos els autors que salten les fronteres polítiques i lingüístiques i es fan conèixer nord enllà. Hem esmentat els casos de Guimerà i d'Iglésias." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)

"Raimon Casellas, que, per raons personals, s'ha separat de "L'Avenç", esdevé crític d'art de "La Vanguardia" i hi continua, amb renovada força, la campanya modernista en defensa de les novetats artístiques importades per Rusiñol i Casas des del 1889 i contra l'art acadèmic." (Marfany, HLC, 82)
"Joan Maragall, es posa a publicar en el "Brusi", a partir del setembre de 1892, uns sorprenents articles. [...] Maragall confessa que es proposa de dur la confusió als lectors del "Diario", de fer trontollar les seves arrelades conviccions i d'incitar-los a l'audàcia intel.lectual." (Marfany, HLC, 84)

"L'art com a passió i l'art com a rebel.lió: aquesta doble concepció serà una característica essencial del moviment modernista." (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975, p. 22).

"L'obra artística és el recipient i la cristal.lització de l'obra vital; per al modernista l'obra d'art primigènia, única, és la pròpia vida. Els artistes de la vida (1898), titula Felip Cortiella una de les seves peces teatrals on aquesta proposta pren la concreció d'una tesi" (Fàbregas, "Pròleg"). 

Desembre 1893 Desapareix "L'Avenç". Poc després es funda "Catalònia". 

Brossa, Iglésias i Coromines funden el grup Foc Nou i el Teatre Independent. "Les activitats revolucionàries del grup foren concebudes bàsicament com a educadores -encara que l'acció pròpiament política, com els discursos i la redacció i distribució de proclames clandestines, no fou pas menyspreada-: representacions populars de teatre, conferències en centres obrers, articles teòrics a "Ciencia Social". Un dels seus objectius fou la catalanització cultural de l'obrerisme." (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975, p. 25-26)

"a les darreries de 1904 el modernisme torna a quallar en una actuació col.lectiva, com ho havia estat el 1893 i altre cop el 1898: el 12 de novembre apareix el primer número d'"El Poble Català" (pocs mesos després de l'escissió de la Lliga), que, durant el primer any i escreix de la seva existència, abans d'esdevenir el diari del nacionalisme d'esquerra, és un setmanari literari i cultural. "El Poble Català" representa la reconstitució d'un front modernista" (Marfany, HLC)
"Tornem a trobar aquí totes les idees clau del modernisme de 1893 
Hi escriuen Alomar (que parla de futurisme, per fugir de la identificació del terme modernisme amb l'estil decoratiu modern), i també Eugeni d'Ors.
 

Noucentisme

"L'atac més frontal i coherent contra el naixent modernisme va ser la famosa conferència de Torras i Bages al Cercle de Sant Lluc de l'1 de març de 1894, la qual va ser objecte d'especial publicitat a "La Renaixensa", on Prat de la Riba va publicar-ne una ressenya molt llarga i molt elogiosa." (Marfany, HLC). És el pas del catalanisme nacionalista d'Almirall, de Brossa i Cortada al catalanisme regionalista de La Lliga. 

La tradició catalana és un recull d'articles de Torras i Bages a partir de 1887 "amb l'objecte de contrarestar l'efecte produït per l'aparició de Lo catalanisme, l'obra on Valentí Almirall donava la seva versió progressiva i liberal del renaixement català." (Torras i Bages. "El programa...").

A principis de 1906 [...] Eugeni d'Ors, comença a col.laborar a diari a "La Veu de Catalunya", l'òrgan de la Lliga Regionalista, fundada el 1901.
"L'essència del noucentisme cal cercar-la, doncs, fora de la literatura mateixa, en la delineació d'una política cultural subordinada a la política general de la Lliga. Era l'acceptació d'aquesta subordinació que qualificava per a l'ingrés en els rengles noucentistes, i la resistència que n'excloïa." "L'aliança dels intel.lectuals amb la Lliga Regionalista i la versió retallada i edulcorada del modernisme que constitueixen els trets distintius del noucentisme s'havien anat preparant ja des de feia algun temps. Els nuclis originaris del moviment eren dues revistes i els grupets, en part coïncidents, de joveníssims intel.lectuals que les animaven: "Universitat Catalana" i "Catalunya" [...] apareguda, amb periodicitat variable, entre el gener de 1903 i el maig de 1905 i dirigida per un adolescent, Josep Carner, era animada per un grup més reduït i homogeni d'universitaris catòlics, procedents de les Congregacions Marianes i la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, fundada l'abril de 1899 sota els auspicis de Torras i Bages" "aprofundint i perfeccionant el precedent creat per Ruyra a "La Veu de Catalunya" el 1898, vestiran el catalanisme tradicionalista i confessional d'un ropatge refinadament modern, aprofitant de les modes literàries del moment tots els elements formals que siguin compatibles amb l'ortodòxia catòlica i el conservadorisme més aquilotat: el pre-rafaelitisme, amb totes les seves connotacions religioses, els aspectes més superficials del simbolisme, buidat dels continguts decadentss i antisocials [...] La virada de la moda cap al classicisme afavorirà aquesta operació." Costa i Llobera, Joan Alcover "Aquests personatges, tots dos molt conservadors i, naturalment, catòlics, i conreadors d'una literatura que, com va remarcar Joan Fuster, té les seves arrels en la preceptiva d'institut i seminari, venen a afegir-se a Ruyra com a models d'una literatura alhora moderna i conservadora: Alcover -i el ja prou conegut a Barcelona Oliver- pel seu domini de la mètrica i la musicalitat simbolistes; Costa, per la seva elegant catalanització del classicisme i, especialment, l'horacianisme." (Marfany, HLC, 132 ss)

"el Noucentisme és el moviment cultural que tradueix el triomf de la Lliga com a partit hegemònic del catalanisme -o sigui, la identificació de catalanisme i conservadorisme- i la submissió dels intel.lectuals a les directrius d'aquest partit -o, si voleu, l'acceptació d'un dirigisme cultural." (Marfany, Joan Lluís. Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975, p. 33). 

"La burgesia, i el seu cap visible i ordenador, Enric Prat de la Riba, imposa la seva escala de valors; Eugeni d'Ors, investit d'ideòleg, proclama urbis et orbis que cal donar una mà de pintura a la cara de Catalunya, deixar-la presentable, vestir-la de civilitat (un concepte aquest, que vol resumir tota una forma de comportament i, fins i tot, una ètica). Aquest canvi ideològic en les altures es concentra en un nou moviment, el noucentisme. El noucentisme és disciplinat, així com era anàrquic el modernisme; refusa les superfícies aspres i escull les llises, prefereix [...] els despatxos dels dirigents, enlloc [...] del traqueteig de les màquines a les naus fabrils; imposa el coll dur i la corbata i prescriu la brusa: li escauen més els perfums de les dames, les joies, els sonets, que no pas la suor popular, la faixa i la barretina, els poemes monumentals." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"el noucentisme imposa uns gustos, dicta uns anatema, i transforma la faç del teatre català. Així pren cos la comèdia ciutadana, els fabricants educats i sensibles comencen de passejar-se peles escenaris amb una gran delicadesa, i les tintes tèrboles, a les quals els modernistes havien estat tan afeccionats, són proscrites com a cosa de gent poc fina."
"Josep Canals, a partir de Romea, va estendre el seu control sobre altres teatres de Barcelona. El seu ascendent sobre els autors fou enorme, i el fet que ell rebutgés una comèdia significava tenir tancades les boques dels escenaris més importants." (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
"Puig i Ferreter [...] es revela contra aquella situació amb un sarcasme; amb la farsa en un acte Un home genial (1921). L'home genial no és més que l'empresari, un individu baix de sostre, mesquí, que mena el teatre segons els seus interessos immediats. Cristòfol Folldringant, l'empresari, s'expressa així: "Perquè, ¿què en farem d'aquests joves poetes, pensadors filòsofs? En sa vida faran una obra que arribi a les cinquanta. Tot són símbols, lirismes, filosofia i altres galindaines. Bah, bah, bah! La gent s'hi avorreix amb tot això." 
"És Cristòfol Folldringant una rèplica cruel i caricaturada de l'empresari Josep Canals? Si és així, cal convenir que la venjança de Puig i Ferreter fou sagnant, ja que aconseguí que Un home genial pugés a l'escenari de Romea. Aquest és el comiat de Puig i Ferreter dels nostres escenaris" (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)

El noucentisme, escanya el modernisme. Vegeu la definició que el diccionari Fabra fa del modernisme: "MODERNISME. [...] Afecció excessiva a les tendències, gusts, etc. moderns, esp. en art i literatura."

Josep Maria Llompart (Paisatges del Romanticisme al Noucentisme. Mallorca, Moll, 2003) atribueix aquests termes al Modernisme: "desgavell", "rauxa", "anarquia", "exaltació de l'individualisme", "confús", "confusionari", "caòtic", "contradictori", "anticastís", "antipairalista", "vigorós", "vital", "nòrdic", "arrauxat", "genialoide", "nietzscheà", "ibsenià", "irracional", "vagarós", "dionisíac". Al Noucentisme li aplica paraules com: "mediterrani", "racional", "cientifista", "ordenador", "humanístic", "endreç", "pulcritud", "equilibri", "ordre", "rigor", "bellesa", "apol.lini". 

Marfany apunta la necessitat d'"abordar la veritable qüestió de fons; que la interpretació tradicional del Modernisme i el Noucentisme, de la història cultural catalana a començos de segle, és greument falsa i inexacta".  Tothom sap que a principis dels noranta "L'Avenç" ja comença a introduir una reforma ortogràfica "que culminarà el 1893 amb l'adopció d'unes agosarades regles, de les quals les Normes del 1913 seran bàsicament una versió edulcorada".

Si ens demanem per què encara dura aquesta interpretació  falsa potser trobem la resposta en aquestes paraules de Josep Palau i Fabre: "Una de les coses que més m'inquieten actualment és la pervivència del Noucentisme". "El noucentisme ha imposat una màscara a la nostra societat que encara dura". Aquesta és la qüestió: no és un tema de passat, sinó d'ara, de futur.  "El Noucentisme ens presenta una Grècia apol.línia, sense dionisisme". "En defugir aquesta cara de la medalla, el Noucentisme s'amputava automàticament, la possibilitat de la tragèdia, dels oracles, dels misteris de l'excés, de la vidència. Els aspectes obscurs, si voleu de la nostra naturalesa i del nostre comportament, que són segurament més poderosos que els aspectes clars, quedaven eliminats". El Modernisme, fa viure plegats Apol.lo i Dionís, com l'antiga Grècia, com Nietzsche, com Miquel Bauçà... És tasca del Noucentisme, que encara dura, foragitar Dionís; és el retorn al platonisme, al cristianisme, al dualisme (real/aparent, cos/ànima, bo/dolent...).

"el seu petit caliu [del modernisme] no es perdrà del tot: a través de personatges com Salvat-Papasseit enllaçaran directament amb el moviment d'avantguarda." (Marfany, HLC)"El modernisme es pot inserir en una línia que, arrencant del Romanticisme, culminaria, de fet, en l'experiència avantguardista del primer terç del segle XX. Es tracta d'una línia caracteritzada per la ruptura o enfrontament entre l'artista i la societat, trajectòria momentàniament suspesa pel Noucentisme, que col.locaria entre parèntesis aquest fet conflictiu". (Carbonell).
 
 

Bibliografia
 

Bou, Enric. "La poesia modernista". Història de la literatura catalana. Fascicles de l'Avui. E. 62 i E. Orbis, 1989.

* Brugués, Joan et al. El modernisme. Una visió interdisciplinària. Barcelona, Graó, 1995.

Carbonell, A. i altres. Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies. Barcelona, Edhasa, 1979. 

Castellanos, Jordi. "La poesia modernista". Història de la literatura catalana  8. Barcelona, Ariel, 1986.

Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978.

Fàbregas, Xavier. "Pròleg". El teatre modernista. Barcelona, Ed. 62/la caixa. 

Llompart, Josep M. Paisatges del Romanticisme al Noucentisme. Mallorca, Moll, 2003.

* Marfany, Joan Lluís. "El modernisme", Història de la literatura catalana  8. Barcelona, Ariel, 1986.

Marfany, Joan Lluís. "La primera novel.la modernista. Notes sobre Els sots feréstecs" Aspectes del modernisme. Barcelona, Curial, 1975.
 
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA