Magisteri Teatre - Mag Poesia: PARASCEVE

PARASCEVE

autor: Blai Bonet

direcció:

espai escènic:

ajudant de direcció:

música:

veu de Robert Esquiu:

disseny gràfic:

presentació al programa:

intèrprets:

estrena:

d'altres representacions:

Teatre Principal de Palma, dimarts 20 d'octubre de 1994 a les 22 (400 espectadors)

sinopsi:

Parasceve

Notes sobre el muntatge de Parasceve

PARASCEVE, 1958

Algun cop he pensat -i potser fins i tot ho he dit- que, dels bons bocins de joventut que vaig sacrificar a aquell monstre infinitament golut que és el teatre, me'n queda el goig d'haver endegat el primer muntatge per a l'escenari de textos de tres notabilíssims escriptors: Espriu, Pedrolo i Blai Bonet.
De Blai Bonet, n'havia llegit versos. Me n'havien parlat a la redacció del Diccionari, el senyor Moll mateix i algú altre. Potser en Jaume Vidal, potser en Josep M. Llompart. Del senyor Moll recordo paraules d'una ironia indulgent, matisades d'estimació, sobre les llibertats que el jove poeta es prenia amb el llenguatge.
L'estiu de 1954, el senyor Miquel Forteza m'hi va presentar a Santanyí, on m'havia dut, tan amablement, amb el seu cotxe. En Blai era a casa seva, al llit. Vaig trobar, sí, en la seva manera de parlar, tot i la malaltia, alguna cosa de l'abrandament que, pels seus escrits, li hauria pogut atribuir.
El 1957 Parasceve -com d'altra banda Cruma de Manuel de Pedrolo- va arribar-nos a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona recomanada pel veredicte del Premi Joan Santamaria. Recomanada o potser fins i tot imposada: feliç imposició. En aquella peça breu, en aquell acte únic, hi havia un nus dramàtic plantejat amb netedat i resolt amb uns molt notables recursos lírics. Crec que vam muntar-la amb tota la bona fe de què érem capaços, no pas poca, i va trobar un bon acolliment, bo a la mesura de l'espai esquifit en què aleshores ens havíem de moure. Molta gent en recorda com hi figurava un debutant que ja es distingia: Josep M. Flotats.
A hores d'ara, bé hem de considerar irremediablement fallida l'esperança, en aquell 1957 concebuda amb fonament, que l'obra de poeta i de novel•lista de Blai Bonet tingués també el vessant d'una producció teatral que aleshores començava d'una manera molt més que prometedora. És molt de doldre.
Mentrestant, però, quantes vegades ha estat muntada Parasceve? No pas gaires. En aquest moment formulo el vot que l'acte d'avui posi en moviment una llarga successió de representacions que li atorguin als escenaris una vida que bé es mereix. Per a això, el temps no s'ha pas acabat.
JORDI SARSANEDAS

L'ESPERIT DE PARASCEVE ENCARA VIU, SOBREVIU..., SUPERVIU

(Conversa de Josep Maria Flotats amb Carles Rebassa. Juny 1998)

Diu Blai Bonet: Parasceve s'estrenà el cinquanta-set, i JOSEP MARIA FLOTATS en va fer, jovenet com era..., i magre..., disset anys tenia, just, una interpretació immensa, immensa...

FLOTATS: Parasceve incomodava, com tota l'obra de Blai. Em fa l'efecte recordar que va perdre la salutació de molta gent, que l'obra li va costar amistats. És molt curiós com el cinquanta-set no hi va haver problemes de censura per això, però ja et dic: crec que foren tres representacions, i davant un públic diguem “no revulsiu”. En el fons allò era una cosa com de convèncer els convençuts; tot i que l'obra tenia -i té- aquell element de denúncia, de tragèdia, d'humanitat vivíssima que era com una alenada pura en aquells temps tan foscos. A més, la dirigí en Jordi Sarsanedas, que a més és l'autor d'una de les obres més compromeses i fortes en la lluita contra la repressió de la Dictadura.

REBASSA: Què recordes del muntatge de l'obra? I Blai Bonet? Ell comentava que venia pels assajos i seia per veure com es desenvolupava la feina.

FLOTATS: Sí. Recordo un Blai Bonet molt sorprès i molt il•lusionat davant la feina que es feia. Venia molt sovint, i s'asseia sense dir res. Se'l veia meravellat, amb els ulls molt oberts tot el temps. Mai interrompia els assajos. En acabar venia, i participava amb nosaltres d'una manera molt intensa; li demanàvem consell i sempre ens deia: Així, sí, així és perfecte! Vull dir que la presència d'ell era com una mena de llum per a tots nosaltres, com un més que jugava el nostre joc. No va ser mai com alguns autors que vénen pels assajos com si la seva obra fos irrepresentable i la companyia ho fes tot malament. En Blai era d'un tacte agradable, era el centre d'un cercle d'exquisidesa entre el qual jo em movia... Jo era un nen, un nen rodejat de gent adulta que em portava en safata. Tot va ser molt entranyable, un moment de joventut, de felicitat, de civilització al màxim. Tot era com un joc, amb el contingut seriós, però, perquè sabíem que Parasceve era... Parasceve! A Blai Bonet el vaig veure poc, perquè just després se n'anà a Vilassar de Mar perquè havia tingut, com a bon escriptor, grans problemes per la publicació de la novel.la El mar, i a mi després Soldevila i Riba m'ajudaren a aconseguir una beca per anar a França a estudiar interpretació, però sempre he tingut el record d'aquell home tan fresc, tan humà, tan entusiasmat, tan compromès.

REBASSA: Flotats, què consideres del silenci de gairebé quaranta anys que ha tingut Parasceve fins que Magisteri Teatre la reestrenà el 1995?

FLOTATS: Jo mateix em demano i m'he demanat altres vegades per què no l'he tornada a llegir i l'he tornada a muntar. I aquest és un pecat que m'atribueixo, perquè l'esperit de Parasceve viu, sobreviu..., superviu! És una obra que no passa d'època. És com L'estaca, no? Que podria ser representada avui mateix a Croàcia, a Bòsnia, a Sudàfrica, a l'Iraq, a Algèria..., i l'espurna de foc continuaria viva, encesa. És una obra que mai s'acaba. Com tota l'obra de Blai Bonet..., que no s'acaba, no s'acaba mai.

REBASSA: I ho jur i ho jura la Història. La Història perquè els ulls de 1995 dels homes d'edat de Santanyí s'humitejaven davant Parasceve. Perquè jo, havent nat el 77 i no havent patit cap repressió política "oficial" encara guard, davant l'Obra, una gallina dins la pell.

PARASCEVE, UNA TRAGÈDIA ON BLAI BONET DÓNA VIDA

Blai Bonet no ens ha deixat. Ha deixat una obra literària santanyinera, catalana i universal que, com l'art de bondeveres de qualsevol època —ja ho deien Gabriel Alomar i ell mateix—, és útil, utilitària i serveix per viure, ens ajuda a viure. Per això, com a petita i primera memòria després del dolor de la seva mort, la Universitat de les Illes Balears ha volgut presentar de bell nou l'única obra de teatre que va fer, Parasceve, aquesta poesia escènica que tant agradà a en Blai quan Magisteri Teatre - Mag Poesia, dirigit per Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)), la posà en escena l'any 1995, coincidint amb la coedició del llibre feta pel Consell de Mallorca i la UIB. Aquest drama o tragèdia domèstica de Parasceve, que fou escrit el 1958, té una actualitat extraordinària perquè conta allò tan senzill que contemplam cada dia als informatius: la poesia de la vida quotidiana feta malbé per les forces anorreadores d'un Estat i els seus mecanismes, l'amor destruït per la violència d'un exèrcit, la víctima convertida en botxí per un pacte de por i de silenci, la mare esquarterada per la violència contra els fills... Temes humans i eterns que ja ens mostraren els tràgics grecs i llatins i que en Blai aixeca damunt l'escenari amb paraules agudes i emocionants extretes del call de la carn i de la terra. Amb Parasceve podrem fruir i patir amb Blai Bonet, un vivificador dels mots, un eixamplador dels sentits, un lluitador contra els colonialismes i per les llibertats nacionals, un escriptor mallorquí català del món que ens il.lumina amb la seva lletra commovedora i viva.

Llorenç Huguet
Rector de la Universitat de les Illes Balears

PARASCEVE: EL TERRORISME D'ESTAT
BLAI BONET: TEATRE

Parasceve, la passió, la mort de Jesús (acusat de parlar massa, de fer trontollar la botigueta), la mort de l'home, lliurat pels poders locals, a mans de l'Estat colonial. Un tema tan antic com actual; una història que es repeteix un cop i un altre fins al dia d'avui. L'excusa, qualsevol: perquè parlava massa, o perquè li devien un compte o perquè tenia la dona guapa (que són casos de Judas i la primavera), o simplement perquè sí. Sempre els coneguts o els parents o els poders locals com a executors (els interessats més directament, més a la menuda), però a l'empara de l'Estat, de la llei, de la justícia. Ho diu Blai Bonet a Teatre del gran verd: "No hi ha res que aidi tant a matar un home / com sentir-se representant d'un país"; i a Pere Pau:: "a Occident, la llei és feta des d'un vell call immoral estant, i, en una multitud particular de casos particulars, el senzill fet de l'aplicació de la llei és un groller acte hipòcrita."

Aquest és el tema de l'única obra teatral que Blai Bonet va publicar (ell contava amb pèls i senyals altres temes per a teatre que sembla, però, que no va arribar a traslladar al paper). A "Una mica de llum per a Parasceve" diu: "és important, aquí, anotar que jo volia ser, des del principi dels anys cinquanta, un creador d'obres escrites per a cossos que viuen, durant una hora i mitja seguida, damunt la fusta d'un escenari, dins la boca de l'escenari d'un teatre... El fet que després escrivís novel.la, llibres escrits en vers, periodisme, investigació d'art plàstic, i tants, tants, etcèteres, és un producte de circumstàncies que anaven calentes i que varen ser potser socials o potser polítiques." I al mateix escrit: "Des de la meva experiència, fer teatre és fer memòria: posar la poesia de l'ésser humà damunt l'escenari: la poesia es fa home: la poesia de l'Home es fa home municipal damunt l'escenari de les aparicions: està il•luminada, la gernació del món la veu, també la mira, s'hi fixa i tot, i la sent d'asseguda voluntàriament a les fosques..."

Parasceve és la poesia, la vida, la persona humanada, l'amor, la tendresa..., segats per l'acció de l'Estat, de l'Exèrcit, de la Llei, de la Justícia: és el terrorisme (diu Chomsky: "El terme terrorisme es va començar a utilitzar cap a la fi del segle XVIII, de primer per fer referència a les accions violentes de governs nomenats amb la finalitat d'assegurar la submissió popular.") . En una entrevista en ple conflicte dels balcans diu: "Esper el dia que desapareguin tots els Estats, perquè aquest dia desapareixeran tots els nostres mals. Una cosa és la gent, la nació i les ciutats, i una altra l'Estat. Si desapareix l'Estat, desapareix el noranta per cent del que va malament". És el tema de la poesia de la vida quotidiana, la poesia de la mare amb els fills (amb el posat, que festeja com cal, sempre devora ella, la feina i la casa; i amb el tarambanenc, el disbauxat, que va a la taverna a pesar dels trets que hi ha pel poble), és la poesia de la gent, és la verdor, sotmesa, esclafada, pel militar, per l'Estat, pel poder.

El poder i la verdor, un tema constant en l'obra de Blai Bonet, sigui poesia, novel•la, teatre, articles periodístics. El trobam a "Oda al poble rural", dins Comèdia, escrit la mateixa dècada que les primeres novel•les i que Parasceve. Ens hi estendrem en alguns fragments, perquè il•lustren totalment Parasceve: "No trauré la veu ni la llengua, / i sí una cadira al carrer, / als adolescents enamorats, / que sota la claror estival de les estrelles / tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca, / que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal / de les cases, / com el multicolor paper de seda penjat i tremolós / damunt la festa major d'una plaça." "Estimaré sempre el calb, / que calla quan parlen de cabells, / el qui té la cara de mul, / el qui té la cara de rata, / el qui té cara de terròs, / el qui té cara d'animal antediluvià, / el qui du la cara com una perdigonada [...] totes les cares que fa la pobra gent pobra, / tot el torrent de cares / que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort, / entre el sol i les llunes". "Estimades siguin / totes / les petites / negrors / del poble. / I les picades / d'abella, / el mal / de cap, / el cop / amb un martell / damunt / els dits". / "Però quedin colgats sota la impaciència, / enterrats sota un segle de vermelles formigues, / els qui, com la pudor, entren dins tota casa, / com si cada home fos raïm per al seu cup. / Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa, / és per tenir un nou animal dins l'estable, / o per mirar-li el tòrax ample com una roca, / on la vida escriu una àguila acotada."

El poder i la verdor, aquest és el gran tema de l'obra de Blai Bonet, el tema de Parasceve: la sensualitat: sempre / l'oposició al poder: sempre. I ho repeteix a la darrera entrevista: "L'escriptor té l'obligació de fer d'oposició del poder." (I això no agrada a tothom, no agrada als que passen del tema, i menys encara als que s'aprofiten del poder.). Aquest és també el títol d'un llibre de l'època de Has vist, algun cop, Jordi Bonet, ca N'Amat a l'ombra? i de Teatre del gran verd. (Són obres qualificades d'"apoteòsiques" per Àlex Susanna, però mal rebudes per la crítica "acadèmica", que parla de "desordre conceptual", "caos", i de tendència "a la prolijidad y al exabrupto." )

A Parasceve el silenci converteix les víctimes en botxins. Elvira xiscla: "Per què has callat, Andreu? [...] Ell ja no pot passar la carretera perquè nosaltres hem callat". El silenci ens fa còmplices. Quan a l'estiu del 97 succeeixen dos fets com milers de mans blanques al carrer pel cas Blanco al País Basc, i com la passivitat del poble davant l'absolució de Gabriel Cañellas (PP), Blai Bonet escriu: "La "màfia mallorquina" "els vergues", "les genetes", "els morro", etc., són institucions tan antigues com els "Corleone" de Sicília o els "Capone" de Xicago. Vull dir, amb tot això, que, si, aquests dies, no surten al carrer grans multituds de gent mostrant i movent enlaire les mans netes, demanant que s'acabi "ja" la màfia absolta, seguirem essent bruts i amb les mans brutes. Prou sé jo que no sortiran milers de mans netes enlaire al carrer, a la plaça. Ni milers ni cap ni una, en sortirà. Mala cosa. Si no és massa demanar, però, que almanco n'hi hagi més de tres que gosin dir que, terrorisme, violència i la màfia volen dir "lo" mateix perquè són "lo" mateix: una cosa que no és cosa, que per tot el món es posa: la por. La presó és per tancar-hi la por, i no tancar-hi res més." Aquests fets de silenci, de complicitat, els repetim seguit seguit: al febrer Karla Faye Tucker és amenaçada de mort per la justícia americana, i aquí, cap mà blanca, i Karla fou assassinada. Parasceve és una tragèdia, la tragèdia del segle XX: el silenci i la complicitat fan inevitable el desenllaç.

Aquest és el tema que el 1957, amb la independència de sempre que només tenen els intel.lectuals lliures de pensament i de paraula, Blai Bonet va treure a la llum amb Parasceve, premi Joan Santamaria 1957, i estrenat el 24 d'octubre de 1957 al Teatre Capsa de Barcelona per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, sota la direcció de Jordi Sarsanedas. El paper de Lluís, fill de disset anys, el feia Josep Maria Flotats. Quaranta anys després Blai Bonet contava aquest muntatge i l'actuació de Flotats, i el moment en què es despullava per anar a jeure, com si l'hagués vist la nit passada. Fins al 1995, en què Magisteri Teatre - Mag Poesia (amb una excel•lent escenografia de Jaume Falconer) la va posar en escena a Palma el 25 de maig (amb representacions a Artà, Barcelona i Santanyí), no s'havia tornat a representar. És el que passa a aquest país: es fan moltes comedietes i musicals (amb actors que no saben cantar) i no es representa Palau i Fabra, ni Pere Quart, ni Joan Brossa... Magisteri Teatre prepara, per a la tardor de 1998, una reposició de Parasceve, però seria d'agrair que obres com aquesta formassin part del repertori de les companyies comercials: el llibre hi és, i l'obra ho paga (la gent que ha vist o llegit aquest text ha quedat impactada, i més d'un que havia viscut casos semblants en sortia plorant).

"I era una colla de veure, tots eren manacorins, / si ho eren els condemnats també ho eren els botxins; / primer mataren en Mates, llavors en Fullana i en Gil, / en Nadal, en Mascaró, en Guinovart i en Fornit. / I a lo Tort Ballester el penjaren escorxat de viu en viu. / I escamparen els seus trossos pels entreforcs dels camins. [...] Sa cançó que heu escoltat / l'ha feta Guillem d'Efak / qui demana a Déu que el poble / no tengui mai més tirans / i que si hi torna a haver guerra / la guanyem els catalans."

Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca)), parasceve de 1998
(Lletra de canvi 45, Barcelona, 1998)

antologia per a l'escola

TORNAR A MUNTATGES

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia

Produït i allotjat per MallorcaWeb

MallorcaWeb S.L. i Antoni Artigues (Edifici Ramon Llull. Campus UIB. Carretera Valldemossa Km. 7,5. 07112 Palma. Mallorca))