MAGISTERI TEATRE-MAG POESIA (UIB, Palma. Mallorca)
Les Peparrines. Gabriel Maura versus Joan Brossa
Autor: Gabriel Maura (text), Joan Brossa (poemes visuals).

DADES ARTÍSTIQUES
Direcció: Antoni Artigues.
Intèrprets: Laura Lladó Rosselló, Eugenia Far Manresa, Yolanda Trilla, Natalia Rodríguez, Margarita Romero Fluixà, Alicia Román, Celia Romero Rodríguez, Ana Rubio de Torres, Catalina Esteva, C.Immaculada Coll Beltran
Música: Keith Jarrett, Joan Miquel Oliver
Durada: 1 hora.

REPRESENTACIONS
Lloc d’estrena: Aula Magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya (UIB, Palma).
Data: 17 de gener.
Altres funcions: Aula Magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya (UIB, Palma; 17 de gener).
Total: 2.

SINOPSI
“Ses Peparrines”, la darrera narració que va escriure Gabriel Maura, a través de la descripció dels afers de les dues protagonistes mostra, en una mena de mosaic o puzle, la societat ciutadana de finals del segle XIX, les brutors amagades de la gent bona.
Brossa, entre la seva innombrable producció de poesia visual, toca sovint la mateixa temàtica.
Què passa si s'ajunten les paraules de Maura amb els poemes visuals de Brossa? El resultat és aquest crític i irònic muntatge.

I

- Apunta, Pepeta: un ventall, tant; una peça de pit, d’or…, tant; un rellotge de tres capses…, tant.
Això dictava, ajupida damunt una tauleta il.luminada amb un quinqueret setmesó, la senyora Josepa a la seua nora na Pepeta. Aquesta escrivia les notes, quasi taquigràfiques, a un llibret de comptes cerolós i escantellat, que per espai de vint anys va esser el confident econòmic manejat pel senyor Pepe, un ex-sergent andalús amansat per la senyora Josepa i refredat a Mallorca fins a quedar-se baldat a una cadira de repòs, més de vuit o deu anys seguits.
Abans de passar endavant, convé establir la personalitat, més o manco civil, dels que han de figurar, de present o per referència, en aquesta pobra historieta.
La senyora Josepa, de la joventut de la qual no convé parlar-ne gaire, va posar les mans damunt un sergent, estirat i ferotge i andalús, que va prendre la llicència poc després d’acabada la guerra d’Àfrica. Va deixar de servir el rei per venir a esser esclau de la senyora Josepa.
Penjà el senyor Pepe, com a recordança dels centenars de moros escabetxats, el sabre, i els altres xismes de matar, però regalà els calçons, com a regal de casament, a la novia.
A molts d’aquests homes forts, per andalusos i per guerrers que sien, els en pren, com al vi de fogoneu: quan està dins el cup, al ple del bull, mata la gent que sols s’hi arramba; però una vegada trascolat…, no res: brou de llàntia!
Així n’hi prengué al senyor Pepe: encara que estava a la flor del món, passà molt poc temps de trascolat des del cup de la mílícia i del bull del fadrinatge a dins el tonell del matrimoni, i ja no tenia força, no solament per matar una mosca, sinó que sempre pareixia que tenia por que el matassin a ell. A ell que deia molt seriós que totes les taques de ranxo del seu uniforme eren esquits de cervell de moro i de sang de biduí !...
La senyora Josepa es posà els calçons i no el deixava piular. Fins i tot li donà orde de parlar en català, si volia que l’entengués, i que deixàs anar les forasterades, que només servien per dar-se to. D’aquesta exigència resultà un mestall d’andalús i pollencí (ella nasqué a Pollença) que era cosa de llogar-hi cadiretes.
A pesar de l’apocament i d’haver-se esbraveït tan aviat el senyor Pepe, el cel envià en es matrimoni un infant que era com un moixet escorxat i que surà gràcies al biberó i a la cabra, que manejava i pasturava es papà nou.
La senyora Josepa tenia altres feines; i com que ja havia consentit a no tenir successió, perquè era granadeta, li va caure tort que vengués aquell rebordall, i solia dir, quan el mirava:
- Ja se coneix que ho ets, fet de llepadures!Tal vegada en l’única cosa que el senyor Pepe tragué la llarga va esser a aconseguir que al nin li posassin per nom Leopoldo. No hi valgueren raons i rabietes, ni tampoc que la senyora Josepa digués que era un sant que no el tenia tractat. Més que tot això pesava damunt la voluntat i la memòria del veterà d’Àfrica el record i la veneració pel general O’Donnell.
Cresqué magre i anyívol l’infantó, i perquè començà a pintar amb carbó ninots i cases i arbres i falzies i vapors amb el fum enrevoltillat, damunt les parets que trobava, els seus pares determinaren que fos artista. Arribà a fer d’escultor a ca un tallista, i, sempre dèbil i malaltís, sa mare el va casar amb na Pepeta, que era sana com un gra d’all.
Com que en aquella casa no hi havia més voluntat que la de la senyora Josepa, digué un dia:
- Leopoldo, casa’t.
I en Leopoldo allargà el coll i se’n va anar a casar, així com hauria anat a prendre una entrada per als toros.
Al cap d’un any, una tossineta seca i les orelles transparents com a plegamins deien ben clar on aniria a passar l’hivern; i el dissabte dels Morts l’enterraren.
El senyor Pepe va anar ben prest a fer-li companyia, perquè el reumàtic va prendre cartes, i a pesar de tots els curanderos que en passaren, no va fer més que augmentar cada dia els patiments.
Quasi és ben segur que allà, dins la tomba, costat per costat, pare i fill, amb la tranquil.litat de sebre que la senyor Josepa no mouria escàndol, devien fer bones xerrades, contant-se moltes coses que aquí, damunt la terra, hagueren de callar per força.

II

Viudes, no pensaren la senyora Josepa ni na Pepeta de mudar de manera de viure, sinó de fruir de tots els medis de llibertat que el nou estat i no haver d’estar per malalts, els donaven.
Una viuda és, en certes ocasions, una barca sospitosa; i tant pot hissar gallardet de guerra, com bandera negra de pirata, com pavelló de comerç, així com més li convenga segons les aigües per on navega i les embarcacions a la vista que es proposi abordar.
En les seues joventuts, havia estat la senyora Josepa una dona agradable, sense esser guapa; però aleshores en què la vaig conèixer viuda, no conservava res de tal agradosia. Morena i fumada de boca i baixos de cara, tenia tota la importància de fisonomia en aquell joc d’ulls, que no eren fets per a cara humana. Jo crec que els angelets esburbats que ajuden per divertiment Déu nostre Senyor a pastar gent novella, es degueren equivocar de capsa, posant a la futura senyora Josepa uns bessons d’ull que allà dalt tenien reservats per als tigres.
Aquella mirada seua donava calfreds quan la disparava contra qui ella volia trastornar. Amb aquella vista felina havia acovardat, després d’encisar-lo, el soldat d’Àfrica, que sense pipellejar havia vist venir els fiblons de la cavalleria del Desert; i l’infeliç no tengué més remei que usar sempre, després del matrimoni, unes ulleres de quatre vidres verds, perquè deia que azí lo veig too mez alegre, i a la dona mez poc clara.
Na Pepeta era una altra cosa. Tenia un aire d’innocència i una cara d’àngel gòtic astorat que, ben observada, sempre deixava el dubte de si tenia llàstima de la gent o de si feia befa, de part de dins, del món i la bolla.
Quasi és per demés dir que la sogra vestia, feia ja molts d’anys, d’hàbit morat de la Sang, i la nora d’hàbit del Carme, amb corretja de xarol i escutets de plata.
Poques vegades s’havia vist una unió més perfecta entre sogra i nora, com aquella que en feia de les dues Pepes, si no una sola personalitat, al manco una sola idea, un sol fi i una voluntat única.
Qualsevol pensament, per pervers que fos, nascut dins el front d’una d’elles, trobava, tot d’una que brollava en forma de paraules per una boca, la conformitat amb la mitja rialla de l’altra boca. De caràcter oposat, d’edat diferent, de gusts contraris, jamai havien tengut una disputa; perquè na Pepeta es doblegava com una canya, i les fúries de la senyora Josepa, no tenint on fer destrossa, no arribaven a sortir de dins la gàbia d’ossos dels seu pit.

III

Ningú en aquesta terra mallorquina, on tothom sap quina sopa menja cada dia tothom i de quants de punts es calcen els veinats i els que no ho són, conegué jamai cap finca ni cap renda a la senyora Josepa. Sempre havia viscut amb l’orgull girat a l’enrevés, que consisteix a aparentar pobresa, però en realitat no privar-se de res; menjant molt i bo, a estil de salvatgina: a dins el cau i amagant els ossos.
No li faltaren comoditats, ja que li faltava respecte i consideracions, a aquell pobre senyor Pepe, que, assegut a la cadira de la paciència, seriós, acartonat, color d’oliva sabatera i amb les vidrieres verdes davant la vista, no tenia més entreteniment que pitjar-se les bolletes de cotó que li tapaven les orelles i que no deixava mai de dur, segons ell deia, por un zuzurro cogio allà baix amb lez homitatz dez campaments, però en realitat, per fer-se un poc sord, així com se feia un poc cec amb les ulleres, tot en obsequi de la seua zeñora.
Aquestes obres de defensa, i la famosa de n’Alarcón, Diario de un testigo de la guerra de Africa, eren les úniques distraccions que solien alternar amb fullejar el llibret de comptes i anotar-hi les partides que ella li dictava i que ell escrivia, amb la lletra clara, llampant, espanyola i molt reganyolada, pròpia de les plomes de sergents.
Però, ¿d’on sortien les misses?

IV

Poques eren les cases de senyor on no tengués entrada i fos ben rebuda la senyora Josepa. Era una espècie de Providència inevitable, perquè no hi havia matrimoni, naixement, malaltia, mort o altre fet o circumstància extraordinària (sense comptar-ne d’altres de què parlarem) en què no es trobàs, quasi per art d’encantament.
Si un ninet d’aquelles cases de qui fa fer se feia un trenc, encara no l’havien aixecat i ja la trobaven a ella, amb un paper d’estrassa empapat en vi i sucre ; i no hi havia cap senyora que ho fos per tenir gasos o cosa dels nirvis sense trobar-se la rajola de sal, calenta, enrevoltada amb franel.la, o la tassa de camamil.la o til.lo amb flor de tarongí, o l’ampolleta d’èter, en mans de la Peparrina.
Aquest mal nom l’hi havien posat les dones de qualque casa, i és ben segur que ve derivat i dret en candela, de paparra.
Però les seues especialitats visibles eren les de matrimonis, naixements o morts. Se passava de sol a sol trescant botigues i botiguetes, marejant, cercant mostres, regatejant, desplegant peces i fent perdre el cap a argenters i modistes i brodadores.
Encara no s’havia tret n’Adela la manta, i ja es trobava la Peparrina que li feia senyes i escolts ; encara el capellà més acostat a la casa no començava a dir coses a un malalt més o manco agonitzant, i ella ja ho esquitava tot d’aigua beneïda, encenia la candela, s’agenollava, sortia, comanava veta negra per a la coixinera des baül, medicina per al mal de cor (de ses dones), corria per tendes i convents per comanar roba per a l’hàbit, o perquè començassin el ramellet de plata, o la corona de roses blanques, o el vestidet de Bon-Jesús, si es tractava d’un albatet.
Coneixia tots els recons de deu o dotze cases de senyor; i encara que sempre sol haver-hi en tals cases una dona vella, que és el factòtum, i que se sol posar gelosa fins i tot de qualsevol iniciativa de la senyora, no tenia cap d’elles res a dir de les culetjadorades de la Peparrina, perquè elles eren les primeres d’aprofitar-se de la gran influència que damunt els senyors tenia.
Perquè això sí: no és possible trobar res més dolç, més complaent, més amable i més merengat que es caràcter que la senyora Josepa gastava a fora-casa. És clar: com que havia tirat tant de verí i fel i vinagre dins ca-seua, ja no n’hi quedava dins el cos, quan posava peu a carrer, més que els baixos de melassa d’on havia sortit abans l’esperit de contradicció i el geni repropi de mula aviciada.
La seua capa protectora i els seus serveis davallaven des de dalt el cap dels senyors fins a les sabates de la darrera mossa de cuina de les cases on tenia entrada i vara alta.
Així es comprèn el vot universal, l’aclamació contínua, que l’arribaren a fer necessària per tals cases, i que duien els senyors de les mateixes a no poder moure un peu sense la senyora Josepa.
Si una dona patia mal de cap, li posava els dos pegadets als polsos; si hi havia enamorat de cuinera, ella passava missatges i no es feia dolenta perquè es veiessin un instant a part o banda; si la senyoreta jove tenia qualque oficialet que no agradàs a la senyora vella, les cartes anaven i venien entre les seues mans, i dins l’estudiet de ca-seua la Peparrina els donava a ells notícies, consells, esperances i seguretats, que eren sempre agraïts a preu d’or.
Davall la mateixa manta on amagava una beguda per a una cambrera capet, se’n duia, de part de la senyora, un ciri de mitja lliura a Sant Ramon de la Mercè; i a penes una novia començava a avorrir la sopa de carn, i ja a la senyora Josepa li faltaven cames per escampar la notícia per llevant i per ponent, i no es torbava molts de dies a comparèixer amb un ciriet escrit, un paper ple de defensiuets i evangelis brodats d’or i platallons, i a anunciar la llista de relíquies que, a convents i cases conegudes, tenia compromeses per quan fos hora.
Per aquest camí no acabaríem mai la relació de serveis que abans he anomenats visibles, en comparació amb altres que eren absolutament secrets, i en realitat els principals, els grossos i els productius, a més d’esser aquells en què na Pepeta feia més paper.

V

Cada vegada que un vaixell de guerra, d’aspecte formidable i més net i cuidat que una copeta d’or, dóna fons a la nostra badia, no puc deixar de pensar quants de recons mal adesats, rovell per la cala, i rates i altres misèries deuen estar amagats a bord, a pesar del gran esment i disciplina mai descurada. Idò bé: hi ha cases de les que pareixen més ben muntades i conservades, que tenen els seus recons misteriosos, necessitats no sospitades, misèries morals i materials, o vicis i debilitats, que costen més poc d’amagar que de combatre i desterrar per sempre.
Circumstàncies hi ha també, nascudes de vicis que duen coa i que qualque dia vénen a no tenir espera ni consideració ni respecte a noms, a classes i a categoria.
Per aquests glops amargs o verinosos, eren salseres de mel les Peparrines.
Fins aquí ha fet poca vasa na Pepeta; però ara veurem si amb aquella cara d’esperitada era el braç dret de la seua sogreta i de qualcú més.
A na Pepeta no la veien pel carrer, de dia. Era com les òlibes, que no surten més que amb la fosca, i no podien mirar-la sense pensar que tenia cosa d’au nocturna, per mor d’aquells ulls redons i esglaiats.
Mentre la sogra corria i feia la rata traginera per cuines, cambres, alcoves, sacristies, convents i botiguetes, ella guardava la casa. La casa era a un carreró arreconat, i a més d’una botigueta adesada i petita, a la vista de tothom, tenia uns estudiets fondos que travessaven a un piset amb sortida a un altre carrer bastant enfora.
A l’enfront de la botiga hi havia una mènsula de fusta aguantant un llantió que cremava nit i dia davant una estampa de Sant Caietano; i a més del retrat del general O’Donnell a cavall, fet en litografia, els dels morts de la casa, pintats a l’oli per un aficionat.
És per demés dir que el senyor Pepe estava mapat d’uniforme i damunt un fons de moros destrossats, per entre figueres de moro.
La mateixa cadira de repòs damunt la qual tantes vegades va tremolar de por aquell lleó de les batalles, estava allà mateix; sols que aleshores l’ocupava, enrevoltillada i mig adormida, una cusseta d’aigua, amb el nas lluent i humit i amb un regalim de xocolata a cada ull, i amb les llanes dels davants deixades a manera de lleó amb maneguets i borleta a la coa.
Res havia canviat en aquella casa des de trenta anys enrera, i tenia tot l’aspecte de donar cobro a una família de menestrals honrats, retirats de la feina.
Servia les Peparrines una vella de tota confiança, muda de naixement i parenta de la sogra; i encara que cuinàs, cuinava per a ella quasi sempre; perquè les dues senyores, encara que pobres, es menjaven el milloret, que d’amagat els duien d’una fonda.
A hora d’encendre els llums, no faltava mai la senyora Josepa a ca-seua. Fos allà on fos, feia una escapada, si no podia deixar del tot, i amb la nora donava compte de tot quant havia fet i deixat de fer, passant-se les faldes de dur per dins la casa i les sabatilles de canyamàs, si no havia de tornar a sortir, com quasi mai sortia.
Tancava la botiga, tornava a pujar dalt l’estudiet i dictava a Na Pepeta aquelles notes per ses que hem començat, o altres consemblants, que deien:
-Apunta, Pepeta: dotze coberts de plata, tant; una piqueta antiga, tant; una miniatura en diamants, tant.

VI

Fet això, na Pepeta se vestia amb gran esment, i mentre es passava l’aclaridor i es donava quatre cops de borla i amb unes quantes agulles de cap negre a la boca es posava la manta i s’arreglava la perruca davant el mirall del tocadoret, la sogra li donava les notícies precises, que eren instruccions per allò que importava fer, aclarir o impedir aquell mateix vespre.
Cap general ha donat mai ordres més clares amb més poques paraules, ni cap cap d’Estat Major les ha enteses tampoc més aviat i amb més intel.ligència.
Partia, l’estiu tota sola, i l’hivern, acompanyada de sa tia (la criada).
¿On anava? Si l’haguéssim de seguir passa per passa podríem omplir un llibre sols descrivint les visites d’una sola vetlada.
Solia entrar a ca una mestressa vella, encarregada d’anar per les cases de préstec a treure o empenyorar joies; a ca una pagesa alta i grossa com un torre de molí, amb la cara de formatge de Gruyère, que tenia comissió de dides que criaven a la vila. Pocs vespres deixava d’anar a ca una senyora que l’apreciava molt i li feia berbes, i allà hi trobava senyors de certa edat, estat i posició, i dels quals necessitava notícies i ells alguna informació, i a més, qualque joia que, per evitar vertaders conflictes, havien de rescatar d’entre mans foradades.
Aquells personatges que pareixen la capseta del bon seny, li comanaven untures i begudes, que eren especialitats de la sogra.
Qualque vespre partia amb un carril i se n’anava devers Son Rapinya a veure si hi havia res de nou al casull que allà tenia per deixar-lo a les amigues i fer un favor en cas d’extrema necessitat; i deixava aigua i menjar per alguns dies al mussol i al moix negre, o feia la prova de les candeles verdes… en combinació amb altres experiments transcendentals que preparava la senyora Josepa a ca-seua.
Tenia entrevistes llargues, a una algorfeta de devers el Puig, amb un patró que feia el tràfec a Alger; i mentre algunes vegades ella li duia embalums que pesaven molt, se’n duia altres vegades, quan aquell havia tornat de viatge, qualque rodill de papers francesos.
Pujava una escaleta que no tenia fi, a un carreró no molt lluny de la Ferreria; i allà dalt, a un porxo fosc i arreconat, dins un rebost interior, hi trobava, després d’haver fet moltes senyes i contrasenyes perquè li obrissin, un jove magre, guenyo i escabellat, de pèl color d’aram, que tenia vista d’àguila peixetera per conèixer l’or fi i unes ungles d’acer per desmuntar pedres fines i muntar-ne de falses a qualsevol peça, i que era capaç a retòrcer i a forjar un grilló de ferro de presidiari i fer-lo passar per pectoral històric d’un arquebisbe.
Tenia claus de tres o quatre pisets buits…
Però això no tendria acabament, i em pareix que l’apuntat ja basta.

VII

Sempre entrava a ca-seua per la botiga. Si no hi havia llum a l’estudiet, era senyal que la sogra tenia visita; i això era l’acostumat.
Sense fer renou, perquè tenia darrera la porta unes sabates de goma, se’n pujava, i per un foradet obert a darrera un quadre, penjat a l’habitació del piset veinat, on tenia la senyora Josepa el seu xibiu, ella veia o escoltava el que li convenia; i poc després es presentava, dient sempre que venia de fer les seues devocions.
Es fa impossible detallar les entrevistes que allà dalt hi tenien persones respectables, i les escenes que s’hi desplegaven. El que més ressaltava era la importància principal que na Pepeta allà representava, fins al punt que abans d’arribar ella, la sogra jamai es comprometia ni determinava res.
No queda més remei que parlar de tals escenes i entrevistes en forma de sumari.
Hi anava una mare honradíssima, de família principal, per demanar-los un remei segur per rompre l’encís d’una polissona que havia servit a ca-seua i que duia el seny begut al seu fill major.
Hi anava una fadrina vellarda, tan rica de béns com desposseïda de gràcies, que volia que li fessin les cartes, costàs el que costàs, per veure si era cert el que li deia el cap i havia somiat tres vespres seguits, respecte d’una persona que tenia interès per ella.
No hi faltava qualque viuda, cap de casa, que li duia, perquè ho vengués per sotamà, una dotzena de coberts amb la xifra mig llimada i un medalló o ventall o retrat de miniatura i de gran mèrit, que deixaven anar, quan els treien dels papers descolorits i dels estojos picats, l’aroma d’antiguitat que no es pot falsificar.
Alguna xorca orgullosa, però lletja, els demanava unes pólvores per fer parlar, d’adormit i somiant, el seu espòs, perquè ella tenia algunes sospites… i volia sortir de dubtes… per estar tranquil.la.
Una viuda, jove i plantosa, hi anava, feta un mar de llàgrimes, i els contava pedres menudes la traïció d’un subjecte mala ànima que l’havia enganada per massa bona i per massa bon cor; i ja que ell no li volia tornar l’honor, volia que l’hi proporcionassin, però prest, les Peparrines.
Una criada vella, de l’absoluta confiança dels seus senyors, hi anava perquè aquests tenien necessitat d’una dobla de vint per fer callar per ara la botiguera, el fariner, el sabater i demés genteta, que ja els perdien el respecte i tenien la desvergonya (perquè avui en dia no hi ha criança) d’entregar-s’hi a demanar els comptes…
Una mare, que no tenia bé a la memòria si el dia abans li havien dit elles si per assegurar l’enamorat de la filla (un bon partit de Porto-Rico) havia de fermar davall la cadira del novio un dragó per la coa, o pel coll, o per les cames… amb un cabell d’ella.
Una senyora, que flastomava, i era tota una senyora (segons deia), hi anava per dur-los un saquet de nit ple de joies, perquè les fessin córrer, ja que els amos que les donaven per perdudes, perquè la justícia hi havia posat mà, tanmateix no en tendrien profit, i no volia que la comprometessin a ella… perquè eren de diverses persones… (que les havien robades).

VIII

Quedaven totes soles les Peparrines.
Abans d’anar al llit, i en poques paraules, tenien resolta la manera més profitosa (per a elles) d’arreglar cada un dels quefers que aquell vespre havien caigut en les seues mans. Tantes eren les seues bones relacions, la seua pràctica i els seus mitjans!
Compresa la naturalesa de tals afers i les poques manies i escrúpols de les dues viudes, és cosa fàcil endevinar que després de fer-se d’or, tenien assegurada, per la complicitat cada dia més estesa amb moltes famílies, la bona correspondència i l’estimació (almanco externa) de tots els qui s’havien de servir d’elles o es podien veure en el cas d’haver-se’n de servir…
Sortia el sol… i altra vegada, a encesa de llums, tornava a ajupir-se damunt la tauleta il.luminada pel quinqueret nanell, i dictava:
- Apunta, Pepeta: un ventall, tant; una peça de pit, d’or…, tant; un rellotge de tres capses…, tant.

GABRIEL MAURA

(Palma 4 de juny de 1842 – 29 de març de 1907)
Als 24 anys mor son pare, i ell, el major, es fa càrrec del negoci de pells. Poc abans havia començat a publicar poemes a diverses revistes, cosa que farà amb certa regularitat al llarg de la vida; sempre es queixarà, però, del càrrec de pare de família (sense esposa).
Des del 1868, que marca el començament de l’època liberal (Primera República, etc.), fins a 1875, any de la restauració dels borbons publica articles polítics en castellà, defensant l’ordre i la religió. Diu Estelrich que, des de 1881, l’any en què el seu germà Antoni Maura es presenta a diputat, dirigeix amb altres amics la política balear.
A partir de 1870 publica narracions, vuit de les quals seran aplegades sota el títol Aigoforts el 1892.
“Ses Peparrines”, la darrera narració que va escriure, a través de la descripció dels afers de les dues protagonistes mostra en una mena de mosaic o puzle la societat ciutadana de finals del segle XIX.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA