francesc de la via
 

 
(gironí; c. 1380 - c. 1445)

"El sentit de l'humor i l'alegria de viure dominen la seva obra i es manifesten sovint en característic sensualisme, una ironia maliciosa i una aparent amoralitat. Un exemple clar d'aquesta actitud és una de les dues cançons que en coneixem ("No fonch donat tal joy en tot lo setgle"). [...] Llibre de Fra Bernat narra els amores frustats d'un frare, un canonge i un cavaller per una monja, que, després de burlar-los cruelment, concedeix el seu amor al mateix Francesc de la Via." (Nou diccionari 62 de la literatura catalana.Barcelona, Ed. 62, 2000).
 

No fonc donat tal joi en tot lo segle,
ne ho serà mai tan valent ne tan novle,
com  féu a mi una gentil senyora
lo jorn que em tenc en secret dins sa cambra;
e gens no dic açò per fer gaubança,
ans ho faç bé perquè muiren d’enveja
fals lausengers, que Déus vulla confondre,
que en tots mos faits m’han volgut tostemps noure.
 

Jamés falcó no vénc tan prest al lloure
quan li criden caçadors ab llur siscle,
com eu quan vi son cors alt en la torre
e em féu cimbell d’una alcandora linda.
E açò fonc la nit de Cincogesma;
dins son palau entrí, cella jornada,
ab pas secret per una falsa porta,
e de color fui pus vermell que porpra.

Quan viu son cors sots un dosser de porpra
e sos cabells flamejants com estel.la,
e els pits pus blancs que neu e flor de lliri,
fui esvaït e quaix fora d’arbitre.
E quan fui prop de sa gentil persona,
més odorant que ambre ne violetaq,
sobre mon coll me posà son braç destre
e va’m besar de vegades ben trenta.

En aquell punt fonc ma sang trop calenta
e mos polsos començaren a batre;
lladoncs se moc la virtut espulsiva
e ma carn cresc tornant dura com pedra.
De volentat lo cor me tremolava
tot enaixí com fa fulla en arbre,
ab basca fort, ne pensant veure l’hora
que ab son gai cors posqués cella nit jaure.

Del mortiment cuidí en terra caure,
mes ella em va dins una cambra metre
ab llit real e paraments de seda,
que emperadriu no pens l’haja tan bella.
Lladoncs posà d’aur la bella despulla,
e el seu gai cors romàs ab alcandora,
ben perfumat, e tota alaliada,
e volc prop leis que dormís a l’espona.

E no us pensets pas duràs llonga estona.
Per mig dels cors li mis un gran palm d’asta,
trencant los tels de sa virginal claustra,
e leis dix: “Ai, ai, ai, que ara sui morta!
que el cor me fall, e l’arma em desempara”.
E dins mon queix me mes un tros de llengua,
girant los ulls ab graciós donari,
sí que eu pensí fos finida sa vida.

¿E cuidats vós que ella fos esvaïda
quan sentí els colps de les puntes ferides? 
No ho pensets, ans començà rebatre
los colps amunt en manera solemne.
Es a paucs trets leis donà aigua al ferre,
e mon falcó lladoncs rassé la gorja
ab tal plaer que no es pot dar entendre
ne amostrar, sinó ab esperiença.

Joia d’un rei e flor d’auta semença,
de fix hai gran que abdui fassam crispells,
mas tant m’havets escolats mos sitrells
que d’oli pur ja no us puix far valença.
 
 
 

inici

poemes solts

Pàgina de presentació MAG POESIA