LA NIT

La nit perfecta, cau soledat a les espatlles.

Qualsevol nit. Ara.
                              Tot desert
pots passejar els carrers sense por
de navalles antigues de fam,
d'ombres sobtades de crits
desfets en rialla al fons del silenci.
No hi ha cap perill.
                               Centenars
d'homes vetlen per tu, com pares, vigilen
farcits de navalles i d'ordre, de fosques 
veus de metralla i ordre, de plaques lluents
legals i d'ordre.
                         Ja.
                              Pots jaure tranquil.

L'ordre, perfecte, cau la teua sang a les espatles.
 

TERRA LLIURE

Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb l'alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.
 

T'HAS ALÇAT dins de mi
com un mar que desperta
el nou dia amb la llum
maragda del seu cant,
com un vol de palmeres
que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls
han encés sols i fires
en la nit que em regnava
els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges
molt a espai les estances,
les fosques galeries
que abans eren silenci.
Ara sent els teus llavis
navegar-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.

Ara sent que m'habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu. 
 

GEORGE GROSZ

Hi ha vesprades que sonen com revòlvers
en mans de policies i ministres
de sanitat, educació i justícia.

Hi ha ministres que saben a cadàvers
suculents i cofois quan es passegen
pel parc pulcríssim diumenge a la vesprada.

D'acord. Les vesprades no sonen. 
D'acord, d'acord. Els ministres no saben a res.
D'acord, d'acord, d'acord. Els policies són sagrats 
i naixen
del ventre immaculat de la innocència.

Qui vulga dir mentides
que òbriga la finestra
i mire
i cante el que hi veu
perquè el que hi veu
no passa.

Hi ha revòlvers que llepen com els dits
savis i eterns de la puta més cara del bordell
el forat ferit del cul de cada somni.
 

ELS EXPULSATS

Els expulsats de la societat formen
una societat encara més gran
que la societat de la qual han estat expulsats.
Però no es diu societat.
Es diu bossa
de marginació estrictament prevista,
inapel.lable,
necessària
perquè la societat realment digna d'aquest nom
cresca i progresse
fins a extrems mai abans coneguts,
celestials,
mirífics.
Car, com tots sabem,
la defecació és absolutament imprescindible
perquè un cos cresca i progresse
com cal
i a ningú se li ocorre dir a la merda cos
per molt enorme i nombrosa que aquesta siga.
Senzillament,
s'intenta no mirar-la i,
amb la satisfacció de qui es defà
d'un llast inútil i lleig que frena
el seu benestar i les glorioses 
perspectives de creixement i de progrés
que al davant se li obrin,
estira
despreocupadament
de la cadena.
 
 
 
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA