(Felanitx, 1982)

La pietat del pensar

       Les preguntes són la pietat del pensar
               M. Heidegger

MANIFEST ESTÈTIC I

He rovegat l’agresa de la mata
i vos he escopit de verdor
els cantons de la ciutat,
per a esfondrar la llosa
que duis esclafada al front
dintuir el naugrafi.
El capciós plomatge
de la blavor que m’adolla
no és per afecte al call
de guanyar-se el pa diari,
és la cromàtica vindicació
del dret a ser
foranament humà,
silvestrement sociable,
genitalment jo.

*

Jo, com les presons,
tenc la murada alta,
no perquè l’embat no m’entri,
sinó perquè la mar no em vessi.

Fa un any i tres dies,
que, amb els ulls teus,
m’engrunares els senyals
del Silenci.
D’aleshores ençà
la meva defluència
s’exhibeix, pocavergonya,
perquè duc la paraula
llavorada de mosteles,
com si, a la soledat dels meus dits,
la mar hi hagués
oblidat estelles;
els fondals de petroli
de les teves pupil.les.


ART

       L’art no és mai creació,
       sinó reacció.

No crec en l’onanisme estètic
perquè la Bellesa no existeix.
O vos heu empassat l’engany
dels professionals de la nafra?
No, l’art no és cap gimnàstica...
només hi ha Art
si hi ha perill de mort,
si algú davant l’orbe
agonitza d’un atac d’al.lèrgia.
Així les coses,
facem de l’art un antisèptic,
llevem el paparró a les nostres
paquidèrmiques identitats
fetes atraccions de circ.
La Bellesa és una excusa,
el nom de l’al.lota turgent
que ens infanta el plaer.


*

Els ocells d’entotsolar-me
van sempre al jóc dels teus ulls.
Duc el mar galtejat de món
i de tu només sé preguntes:
no em donis altra resposta que la pell;
només mentre t’ignori
podré travelar amb estimar-te.
Al capdavall
som humans perquè dubtam
perquè la Pietat
ens fa improbables.
He somniat els teus pits
com a figues badades
sota el meu setembre;
pentura, redossats a les branques,
t’he deixat nius de mots
perquè els ovulis de sentit.


LA GRANDEUR

La moral és la disfressa
del pragmatisme
en aquest ball, il.lús, d’aspiracions
on les màscares no sols arreceren
ans també fan sensació de mudat,
talment com les fruites verinoses
vesteixen els colors de l’ètica
que no els permet matar.
Sembla que tanta mar ens tenyeix,
insistent, de blau;
només la sang ens tornarà
el color natural al rostre:
hipòcrita en el vici de fingir,
i més cabota en l’acte de sentir-se
fill escollit del benefici.
La moral treu flor
al femer del cel trist
del vostre paladar.


SOBREDOSIS

Ja ho veus,
seguim anomenant-te i
és una grapada de serradís
la teva carcanada
que se’ns podreix a la boca:

La primavera, mòrbida,
era un regust de sofre i
com una puta ventruda
sadollava de carnassa
el teu senzill poal
de la paciència.
Eres tot sol en el món,
no tenies ni enemics
que et dignifiquessin
creuclavant-te.
El no-res t’embolcallava
com una placenta marcida;
çno tenies res més per estimar i
quan la nit rodolava,
dessagnada ja de tot,
corries nu
per conductes seminals
cap a l’alba definitiva.
Amb una xeringa
curulla de llostre
has esclatat les bòfegues
d’haver viscut.


LA DIGNITAT

Adesiara, la Dignitat,
(nom que es dóna
al Silenci d’ençà
que l’home és finit)
com una donota de fer net,
esteranyina paladars
sadolls de metralla,
ens acora plorosa
a les foques de la Pietat,
perquè és la veritat,
aquest i no cap altre,
el pecat original de l’home.
I ara, no ploreu, no enyoreu
vergers que mai no trepitjàreu;
aquí només la fam ens és permesa,
perquè estam a l’exili
dels emmelats prostíbuls
de la Resposta
i és de bades el desvari
per un dia tocar pèl.

 Una primera lectura (Bartomeu Fiol)

Un llibre és un actor -en el sentit més radical d'allò que és actiu- en una cultura, en el si d'una cultura. Tal és el cas de La pietat de pensar -magnífic títol agafat de Heidegger ("Com més ens apropem al perill, més clarament començaran a il·luminar-se els camins que menen al que salva, més intens serà el nostre preguntar. Car el preguntar és la pietat del pensar)-, que ens arriba per a commoure i somoure tota la companyia dels altres actors instal·lats d'abans a l'escenari. Perquè no hi ha cànon que sigui incommovible. I ara sembla que als lletraferits, lectors abans de tot, ens ha tocat de viure i experimentar canvis substancials. Perquè les preguntes que ens feim no poden esser sempre les mateixes. I perquè ningú -dic bé ningú- té l'exclusiva de res.

Jaume Munar Ribot, un altre felanitxer de pro, l'autor de La pietat del pensar, irromp així, de manera contundent, en la literatura o l'escriptura dels Països Catalans, no sols en la del regne de Cavorques. I no deixa de ser curiós que, d'una parenta rica tan basada en el qüestionar més inqüestionable com la d'aquest recull, el que m'hagi impressionat primer hagi estat la qualitat del seu llenguatge, un llenguatge que -estudiant el seu personador o proferidor a la UIB a la Facultat de Filosofia i Lletres- procedeix molt més del Departament de Filosofia que no del Departament o Departaments de Lletres. Perquè una tesi que ens confirma l'extraordinari discurs de Jaume Munar és que, per molt que la relació entre significants i significats no tengui res de natural, tanmateix no hi ha déu que pugui dividir-la. Podem passar d'una llengua a una altra però, en definitiva, no podem prescindir d'algun llenguatge per a poder pensar. Sí, com subratlla l'amic Lluís Servera en el seu pròleg: «La força del poemari rau en la capacitat de l'autor de combinar el broll indagatori de la poesia filosòfica amb l'alè emotiu d'uns mots trescats i espigolats entre els paisatges més vaivers de la parla illenca».

Certament, m'han cridat l'atenció molts dels verbs vitencs emprats, com adollar, ratejar, abasardar-se, embassar, llagotejar, esclerosar, esfreixurar, bleixar, trespolejar, esbrellar, ginjolar, acorar, revessegar... També molts dels qualificatius, derivats de verbs, com mesellat, esbrecat, balmat, llavorat, respotejador, eixalat, sedec, ocellat, foraviat, revessegat, esmorrellat... I podríem continuar o seguir amb els substantius, per descomptat, com agresa, defluència, quissonada, foraviler, paparró, cornaló, jóc, vinagrella, etc., etc. Tot un aprofitament molt eficaç d'un material que tenim a l'abast però que no usam gaire, si gens.

El poeta, «foranament humà, / silvestrement sociable», comença el llibre presentant-nos, en el seu Manifest estètic, una manera molt personal d'escriure o d'aixecar la veu, manera que sens dubte resultarà un repte per a tot lector: «Tenc la murada alta, / no perquè l'embat no m'entri, / sinó perquè la mar no em vessi». Tanmateix, aquest pronunciament tan esquerp, al poema Demiürgia, d'alguna manera resulta matisat per dos versos finals que tenen tot un altre caire: «Teniu pietat, tot el que som / té el cubicatge exacte d'una tomba».

Lluís Servera assenyala ben encertadament: «Podríem cavil·lar primaveres senceres sobre l'expressió 'foraviler del món' (el poema dedicat a Hesíode comença justament: «El poeta és el foraviler del món»). Servidor, no vull torbar-me més a consignar, clar i català, que ens trobam davant una obra de tal gruix que -tant si ens plau com si no ens plau- ens caldran anys i panys per a llegir-la adequadament. Tenint ben present, altrament, que La pietat del pensar, com tot text de semblant pes específic, no admetrà mai cap lectura única. Al cap i a la fi, cada lector haurà d'efectuar la seva pròpia lectura (o més exactament: les seves pròpies lectures). De més a més, el discurs de Jaume Munar no és exactament unívoc. Si al poema Art ens commina: «Llevem el paparró / a les nostres paquidèrmiques / individualitats / fetes atraccions de circ!», també és capaç d'entimar-nos: «L'ésser / és el que resisteix, / el que es resisteix / a ser perfecte». O encara: «En la meva Alteració definitiva, / quan el món prescindeixi de mi, / seguiré essent: / seré una garba d'ossos / dins un silenci de llenya». Les servituds de la condició humana no estan renyides amb un cert orgull.

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA