Pertany a una família molt compromesa en la política durant la guerra de Separació de Catalunya. Estudia Dret. Pren part molt activa en la defensa de Barcelona durant el setge de 1652 i per això ha d'emigrar a Perpinyà. L'any 1657, morta la seva segona muller, ingressa al convent de Sant Domènec de Perpinyà, del qual esdevé Prior el 1675.

Escriu sonets (alguns amb influències de Garcilaso) i uns romanços anomenats "giletes", on ell, el pastor Gilet, canta els amors i els menyspreus de la pastora Gileta.
Quan va morir Pau Claris (1641) li dedicà un encès panegíric. Pau Claris fou president de la Generalitat de Catalunya (1638-41); durant aquest període s'esdevé el Corpus de Sang i la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França i la guerra dels Segadors (1640-1652); la causa immediata del conflicte va ésser la permanència a Catalunya de les tropes espanyoles que havien participat a la Guerra dels Trenta Anys. Poc després, davant l'imminent setge de Barcelona dels castellans va haver de reconèixer Lluís XIII com a comte de Barcelona i les tropes franceses derrotaren les castellanes a Montjuïc; mentrestant, Pau Claris mort sobtadament. Aquests fets culminen amb la pèrdua de les terres de Catalunya Nord (Tractat dels Pirineus, 1659). Els fets són l'origen de la cançó d'Els segadors.
El títol del panegíric és aquest: "Occident eclipse, obscuredat funeral, aurora, claredat, bellesa gloriosa, al sol, lluna y estela radiant de l'esfera de l'epicicle del firmament de Catalunya, panegírica alabança, en lo últim vale, als manes vencedors del molt il.lustre doctor Pau Claris, meritíssim canonge de la catedral d'Urgell, deputat y president generòs del català consistori y gloriosament aclamat llibertador, tutelar y Pare de la Pàtria, observada per lo doctor Francisco Fontanella, barcelonès, y dedicada a la paterna protecció del doctor Joan Pere Fontanella, ciutadà honrat y conseller en Cap de la sempre fel y sempre victoriosa Barcelona". 

Fa teatre barroc: 
Amor, fermesa i porfia (1640), on barreja escenes de lirisme i escenes còmiques;  l'amor de Fontano (el mateix autor) i Guidèmio per Elisa, que porta a una sèrie de malentesos, acaba amb la victòria d'aquest últim i la renúncia de Fontano, que posa fi a la rivalitat entre els dos pastors. 
A Lo desengany  (1650), Mireno i Tirsis, afligits a causa de les contrarietats amoroses decideixen cercar el consell de Mauro, l'encantaire, i aquest els duu a presenciar les noces de Venus amb Vulcà. Les noces han estat decretades per Saturn, i Venus, tot i estar enamorada de Mart, se sotmet al manament i es casa amb el déu dels subterranis, coix i malcarat. " (Fàbregas diu que sembla referir-se a un cas concret de l'època). (Fàbregas, Xavier. Història del teatre català. Barcelona, Millà, 1978)
 

* 

¡Oh dures fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses
deixen al cor les puntes més agudes!

Flames més eclipsades que vençudes,
aurores algun dia lluminoses,
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses, mortals, però volgudes.

Principi trist de penes inhumanes,
terme feliç de l'ànima afligida
que per alívio son dolor adora;

fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora. 
 

FÚNEBRE OBSEQUI A UNA ECLIPSADA BELLESA, A QUI FONTANO OFEREIX AFLIGIT LO COR PER SEPULTURA, LO DOLOR PER EPITAFI

III

O duras fletxes de mon fat rompudes,
rompudes per ferir més doloroses,
que, llevant-me les plomes amoroses,
deixen al cor les puntes més agudes!

Flames, més eclipsades, que vençudes,
aurores algun dia lluminoses
ombres ja de ma vista tenebroses,
tenebroses mortals, però volgudes.

Principi trist de penes inhumanes, 
terme feliç de l'ànima afligida,
que per alivio son dolor adora;

fletxes sereu i flames soberanes
si llevau a mon cor la trista vida
per donar a mos ulls eterna aurora.
 

GILETES

XVI

Per haver-te vist, Gileta,
sols puc satisfer feliç,
a la pena d'aussentar-me
la ditxa d'haver-te vist.
He vist reviure la rosa
entre fragans jassemins,
quan les polides violes
de tu fugen i de mi.
He vist dividit un Sol,
en dos Aurores gentils,
per serenar en un dia
tenebres de tanta nit.
He vist lo clavell alegre,
que un ardor descolorí,
centellejar nou ardor
entre ta boca i ton pit.
He vist mon cor i ta vida
que estaven pendents d'un fil,
quan sospenguí l'estisora
ab llàgrimes i sospirs.
Tant és lo que vist, Gileta,
ab que tan content estic,
que satisfaré sens vista
la ditxa d'haver-te vist.
 

*
Cruel entra lo desembre
contra les pompes d'abril,
ni en prat li deixa clavell,
ni en vall deixa gessamí,
dirín, dirín. 

Ja les puntes de les serres, 
cobertes de blancs arminys,
en neu sepulta les plantes
que ens donaren de vestir,
dirín, dirín. 

Ni en foc la robusta alzina
ni la rosa en son jardí
escapen de la inclemència
de son rigor excessiu,
dirín, dirín. 

Talada té la campanya,
sense trobar-se en sos confins
viva esmeralda en les plantes
ni en les flors viu carmesí,
dirín, dirín. 

Per alegrar a la terra
a penes lluminós ix
lo sol quan ja nos lo cobra
lo cancell d'un mont veí,
dirín, dirín. 

Ja la tramuntana seca
deté la font i lo riu
i grillons de glaç los calça 
tractant-los de fugitius,
dirín, dirín. 

Seques dels arbres les fulles,
muden los aucells lo niu,
que del pobre i despullat
tots se procuren fugir,
dirín, dirín. 

Ai, de qui entre mil ànsies
passa un hivern infinit,
sens aguardar del favor
la primavera gentil!,
dirín, dirín. 

I amb tot, aigües i plantes,
tots gosen la sort feliç,
puix tras l'hivern rigorós 
tan segur l'abril teniu,
dirín, dirín. 

Que molt si amo a Terelinda
i estic amb sols sos desigs,
que no és premi d'uns mals medis
lo perfet d'un serafí,
dirín, dirín. 
 

*
Floris bella, gentil perla adorada,
més blanca i més pura que l'aurora
quan, esmaltant l'alegre matinada,
lo mar argenta i les campanyes dora.
Nimfa de mos incendis venerada,
deïdat de mos trofeus vencedora,
mira l'afecte i los afectes mira
amb què ploren mos ulls, mon cor sospira.

Més sopbre Fontanella   
 

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA