Jordi Enjuanes-Mas


           MESTRE RUAIX


A l'amic Josep Ruaix i Vinyet


Qui si no ell sap de ribot i encaix,
d'hàbil burí o cisell, d’orfebreria,
de fina perla o moradenc balaix,
del mot precís teixint la brodaria

d’enfilar-lo del dret o de biaix,
d’afinar subtilment la punteria
de cada dard que surt del seu carcaix,
mestre com és de llengua i poesia?

Qui si no ell, si mai es desencaixa
el vers o la paraula, sap prou on
amb gest precís emprar el rebaix de l’aixa,

ell que entre fitxes i fitxers es fon
perquè torni la llengua ara capbaixa
a ser el pus bell catalanesc del món?


POEMES de Jordi Enjuanes-Mas, Navàs (Bages) 1942
jordienjuanes@telefonica.net



VENIM DE LLUNY I ELS VENTS BUFEN ENCARA




Venim de lluny i els vents bufen encara
des d’un ponent que ens barra sempre el pas,
magre país, ric de somnis i escàs
de llibertat que ens torni veu i cara.

I malvivim vivint encara al ras,
cremat el vell casal i sense empara
de llei ni de senyor, i adesiara
festejant la desfeta i el fracàs.

I, lluny de ser el vell poble que retroba
en el passat llunyà força i anhel,
vivim fent joc a qui ens fa esclaus i ens roba,

i dividim les forces en duel
eixorc, on ja cap saba no renova
l’arbre pairal ferit de soca a arrel.




SANT JORDI DE MONTSERRAT GUDIOL



Visc en el roig sense confins, encès
com la sang de mil venes o mil penes,
com la sang de banderes sota el pes
de tants segles fermats sota cadenes.

Visc en el roig de tant d’amor, del bes
de mil llavis encesos on alenes
enrojolant les galtes, oh amor pres
per l’encís, gràcil sempre, d’unes trenes!

Visc en el roig misteriós que estoja
tant d’art i ofici apresos a redol
del roig caliu que a la fillada engoja.

Visc, llaurador vestit de lluna i sol,
conreant amb amor la terra roja
en la tela fidel de Gudiol.


        

ESTIMO AQUEST VELL ARBRE



Dalt de tot de la muntanya,
sol, hi ha un pi de vell brancam,
dalt de tot de la muntanya,
vencedor d’aquell rocam.
I menysprea vents i anyades:
morirà només d’un llamp.

Josep Carner

Mon cor estima un arbre...

Miquel Costa i Llobera


Estimo aquest vell arbre, que ran de cingle arrela
damunt la mar que canta o bramula als seus peus
mentre, cansats ja, els braços com suplicant encela
fragants de les aromes dels seus més verds arreus.

Ell mai de mai no es cansa del que el seu cor anhela:
seguir ben ert la lluita de servar-se dempeus,
gelós del vol d’una àguila o el vagar d’una vela
o del vaivé de l’ona nascuda en llunyes deus.

De jorn, viu ple de joia el cant de l’ocellada
o el crit de la tempesta que el fa més fort i ardit
o el murmureig del mar que és música callada

que dringa en l’estelada bon punt que ve la nit
i un bategar d’ocells revifa la brancada
i ell sent que encara fibla l’amor dins del seu pit...


Jordi Enjuanes-Mas
LA NIT OBSCURA


En una noche oscura,
con ansias en amores inflamada,
(¡oh dichosa ventura!)
salí sin ser notada,
estando ya mi casa sosegada.
          San Joan de la Creu


EN UNA NOCHE OSCURA              


Sense estrelles ni albada, la nit més pura i dura,
aquella del silenci i de l’esglai; callada,
sense busques que avancin l’hora desesperada
i un corc que t’agullona i res ni ningú atura.

No pas la nit amable, punxada d’estelada,
sinó la nit que una altra més llarga i dura augura
la nit fosca i incerta que dura i que perdura
sense un bri de guspira de llum balba o celada.

La nit que ens arrossega a un pou que és sense eixida,
a un espai sense marges d’una terra deserta
sense camins que ens duguin un hàlit fresc de vida,

la nit feta una llosa inamovible, inerta,
deixant allò que fórem com una flor marcida
i els passos vers el dia sense una porta oberta.
 
EN ANSIAS Y EN AMORES INFLAMADA



Només l’amor vetlla i vigila
viu en la vasta solitud,
com el merlot que ara refila
tot desvetllant el meu cor mut.

I tot de cop la humana argila
fràgil, del cos ert i romput
sent que la vida de nou fila
i un fil de vida al cor acut.

Sols en la nit l’amor ens salva
i al nostre cor trist i marrit
encén un flam que desembalba

el nostre cos flac i entumit,
anhel de llum que crida l’alba
que ablami l’agra i negra nit.
 
OH DICHOSA VENTURA!



És sense nom i sense vestidura
que et sento dintre meu, ben allunyat
d’aquell qui diu que vius allà a l’altura
i et té enmig de riqueses segrestat.

Tu ets l’impuls que en mi neix i perdura,
l’energia que em mou, joia i combat,
ets el meu jo dictant-me la ventura
que omple de llum la meva humanitat.

Tu ets en mi, i jo en tu sóc la força
que em duu cada matí a emprendre el vol
i percaçar amb afany allò que em força.

I, en envolar-me, sento al meu redol
l’energia infinita que em reforça,
l’amor que l’estelada mous i el sol.
 
SALÍ SIN SER NOTADA



Com els ocells emprenen la volada
vers altres llocs abans dels primers freds,
així de nit, per llocs no consuets,
cerco jo, amor, l’escalf d’on tens posada.

Seguint-te el rastre per carrers estrets
llarga se’m fa en la nit la caminada
i ardent el foll desig d’una besada
assadollant totes les meves sets.

Oblido el vell camí que resta enrere
i vaig fent via allà on el peu em duu
i, mal que dura i llarga es fa l’espera,

vaig lluny de mi per retrobar-me en tu
allà on la joia, amor d’amors, m’espera
i on el meu cor em guia amb pas segur.
 
ESTANDO YA MI CASA SOSEGADA



Oh dolça pau que em fas la casa clara,
lluminós fins allò que viu de mi
i a vida o mort ardit combat depara
al meu cos des del més íntim confí!

Bell és encara tot el que m’empara,
dolç l’amor de l’esposa, bla el seu si,
amorós el regal que a taula em para,
flairós tot el seu cos de llessamí.

Bella, la vida a escac i mat jugada
amb el suport de tots els qui al tauler
fan tot allò que cal i, de passada,

posen el cor a fer allò que em convé.
De lluny, de prop m’arriba l’alenada
de tots i tot, i amb tots jo venceré!
 
QUEDÉME  Y OLVIDÉME

                     
Quedéme y olvidéme,
el rostro recliné sobre el amado,
cesó todo, y dejéme,
dejando mi cuidado
entre las azucenas olvidado.

Sant Joan de la Creu

            a Piedad

QUEDÉME


En mi tot s’aquieta ara que et sé devora,
amor que omples de joia la meva solitud
i em fas dedins tan ric que res del que és defora
no pot mudar ni muda la meva quietud.

Quiet en els teus braços em sento a grat tothora
i els teus besos em fan tot quietament mut
dementre amb l’assossec fresc i suau de l’ora
la pell esdevé seda i el tacte, tot virtut.

Aquesta hora quieta per res no mudaria
ni per honors o glòria, per gemmes o per or,
que tot en aquest món és sols parenceria

com la flor que neix ara i creix i després mor.
Només, quietament, l’amor és garantia
del goig que és perdurable endins d’endins del cor.
OLVIDÉME



Es va allunyant la fosca nit
i ja un nou viure en mi s’advera:
l’hivern de cop és primavera
i la tardor es fon en l’oblit.

Tot el que és vell resta ja enrere
i un càntic nou neix del meu pit,
amor tan meu, tan infinit,
que tot ho creu i tot ho espera.

Com un infant que rep el deix
que l’afaiçona, de la mare
que manyagosa i tendra el peix,

tu ets per a mi recer i empara
i, bleixant sols amb el teu bleix,
tot el meu ser de goig s’amara.
 
CESÓ TODO



Tot emmudeix, tot es silenci
ple de la joia que tu em dons
com si de nou tot recomenci
en el meu cor i al fons del fons

del pou on neix nova la vida.
I em sento nu en un paradís
on a l’amor tot em convida
i on res no és frèvol ni estantís.

En el silenci m’endevines
i jo endevino, eixint de mi
com m’arrabasses i em fascines
amb la dolcesa del teu si.

I, cessant tot, sense cap nosa
en tu el meu cor tranquil reposa.

 
              CANT A PIEDAD






En la nit negra i closa,
guiat sols per l’anhel, talment guspira
que al fons del cor reposa,
i l’alè que transpira
tot allò que al teu pas de nou respira,

camino a les palpentes
seguint el pur instint cercant eixida
gairebé d’esquitllentes
vers allò que en tu em crida
freturós de l’amor que m’és la vida.

Per incertes senderes
que es perden en la nit, segur seguia
sense pors ni quimeres
el que el meu cor sentia,
fibló de llum que anunciava el dia.

Oh la nit que desvela
tendreses que el meu cor sent i endevina,
joia cauta que arrela,
com un most que s’entina
i es fa vi generós, dins de la sina!

Oh amor que valerosa,
quan el dolor i el mal semblaven vèncer,
obries generosa
el teu clos i, amb volença,
donaves al meu cos nova naixença!

Oh nit clara com dia
en què el meu ser, de tot i en tot fent muda,
del doll d’amor bevia,
amb desig i amb lleguda
de revifar la vida mig perduda!

Oh amor que em mi rambleges
guspirejant per desvetllar l’aurora,
claror que amb mi deleges
del meu triomf, penyora
de la vida que augura vencedora!

Oh joiosa ventura
que em duia per la nit vers els teus braços,
oh goig que en mi perdura
oh consols i solaços
que em lliguen a la vida amb tendres llaços!

Tu em dónes a bestreta
la vida renaixent que al cor arrosa
aquesta hora quieta
lliure de tota nosa
en què el meu cap sobre el teu si reposa.

 
CANT ESPIRITUAL



Del fons del cor vaig encercant-te,
oh el sense rostre i sense nom,
amor que el cel i l’estelada aguanta
i ets el meu què i el meu perquè i el com,
aigua que al cor em brolla i que de nou m’infanta.

Tot en mi et crida i tot t’anhela,
sóc pur enyor i desig pur,
oh inconegut a qui l’aspra nit cela,
rostre introbable enllà d’un camí obscur
que a voltes no la joia, sinó el dolor ens revela!

Si ets llum, per què em cega la fosca
quan el desig de tu em consum?
I si ets vida, per què la mort enfosca
el deler per la vida i per la llum
i espera el seu moment celada en l’entrefosca?

Tot el meu ser de tu és fretura:
ah si et dolguessis del meu plor
i allunyessis de mi tota paüra!
Oh si en la nit, amorosint el so,
la teva veu guarís dins meu tota malura!

Oh si de cop la nit trencant-se,
naixessis, sol a l’horitzó,
i tot, de nou em mi fos alegrança
i el meu pit reflorís amb la naixó
del teu amor que mai d’estimar-me no es cansa!

Tot i que et cerco, et sé dolç hoste
i ets el meu jo i jo el teu tu
i el meu viure en el teu sento que brosta
i el teu amor amb un braçat em duu
a la claror del jorn lluny d’on el sol va a posta.

Essent per mi força i defensa,
que el teu amor em sigui aval
que em faci ardit davant tota dolença
i, alliberant-me de tot mal,
allunyi de mi el jorn d’una major naixença.

Sobre el teu si ple de dolcesa
deixa’m que dormi reclinat,
que el teu amor m’abrigui en la nuesa
i la joia il·lumini el meu combat
al fons del fons del cor com una llàntia encesa.
 
MÚSICA DE VIATGE



ADAGIO

Si en tu reclino
el rostre res no frisa,
ans tot s’advera
càntic nat del silenci,
joia callada i mansa.


VIVACE

Ah, donaria
tota la joia avara
que el cor anhela
per la pau dels teus braços
i el bleix del teu silenci!


ADAGIO MA NON TANTO

Camino a cegues
pels laberints del somni
balb, papallona
encegada que es llença
vers el foc que l’encega.


ALLA BREVE

Oh foc, arbora’m!
Oh vida, cal que et cremi
per la bellesa
esclatant de la flama,
instant fugaç de joia!


ANDANTE

Foll que et pots creure
mentida la sendera
fugint la posta
quan tots els ocells xisclen
el més pur dels seus càntics!


PRESTO

No sé com dir-te
el que no dic i sento,
arpa eòlica
màgicament moguda
per l’amor que en tu alena.



GRAVE

Oh la bellesa
dels teus ulls que ara miren
per la finestra
la mar fugaç que passa
i el temps que no retorna!


LARGO

Em cal encara
que el doll de poesia
que al cor em brolla,
pur i clar afaiçoni
el meu cant a la vida.


ALLEGRO ASSAI

Sé com de sempre
t’he estimat i t’estimo.
No cal que et digui,
amor, que ets tu la força
que em dóna alè de viure.






 

 inici   

Pàgina de presentació MAG POESIA