(1875-1926)

Cartes a un jove poeta  
Primers poemes  
Els quaderns de Malte  
Les elegies de Duino  
Sonets a Orfeu  

bibliografia

1.- CARTES A UN JOVE POETA


Rilke, Rainer Maria. Cartas a un joven poeta.

(A finals de la tardor de 1902 Franz Xaver Kappus des de l'Acadèmia Militar de Wiener-Neustadt va llegir uns poemes de Rilke, i es va decidir a escriure-li i a enviar-li poemes seus; això són les respostes de Rilke)

París, 17 de febrer 1903.
     No hi ha res menys apropiat per aproximar-se a una obra d'art que les paraules de la crítica: sempre se’n deriven malentesos més o menys desafortunats. Les coses no són tan comprensibles ni tan formulables com se'ns vol fer creure sempre; la major part dels esdeveniments no es poden dir, es desenvolupen en un àmbit on mai no ha penetrat cap paraula.
     Sobretot, demani's en l'hora més callada de la nit: ¿He d' escriure? [...] si li fos permès de respondre aquesta seriosa pregunta amb un fort i senzill "he de", construeixi la seva vida en funció d'aquesta necessitat; la seva vida, fins i tot en les hores més indiferents i insignificants, ha d'ésser un signe i un testimoni d'aquest impuls. Després, acosti's a la natura i intenti dir com el primer home què veu i experimenta, què estima i perd.
     Si la seva vida diària li sembla pobra, no se'n queixi; queixi's de vostè mateix, digui's que encara no és prou poeta per convocar la seva riquesa, ja que per al creador no hi ha pobresa ni lloc pobre o indiferent

Viareggio, prop de Pisa (Itàlia). 5 d'abril de 1903
     Cerqui el fons de les coses. Allà no hi baixa la ironia.

Viareggio, prop de Pisa (Itàlia). 23 d'abril de 1903
     Li prec que, si és possible, llegeixi poques coses de caràcter estèticocrític; o són opinions partidistes, rígides i sense sentit en el seu enduriment mancat de vida, o són hàbils jocs de paraules amb els quals avui triomfa una opinió i demà la contrària.        Les obres d'art són solituds infinites i amb res són menys assolibles que amb la crítica. Només l'amor les pot comprendre, celebrar-les i ésser-hi just.
     Permetre que arribi a madurar cada impressió, cada germen d'un sentiment per complet en si mateix, en l'obscur, en el que no es pot dir, en l'inconscient, en tot l'inassolible per al propi enteniment, i esperar amb profunda humilitat i paciència l'hora del part d'una nova claredat; només així es viu artísticament, tant en la comprensió com en la creació.
Ho aprenc en el dolor. Estic molt agraït al dolor. ¡Tot és paciència!
     I la veritat és que l'experiència artística es troba tan increïblement prop de la sexual, tant en el seu dolor com en el seu goig, que ambdues manifestacions són només formes diferents d'un mateix anhel i felicitat.

Temporalment a Worpswede, prop de Bremen. 16 de juliol de 1903
     Si vostè estima el petit, i amb tota senzillesa cerca com un servidor guanyar-se la confiança del que sembla pobre, tot se li tornarà més fàcil, més unificat, tal vegada no en l'enteniment, que sempre retrocedeix sorprès, però sí en la seva més íntima consciència, en el seu estar despert i atent, en el seu íntim saber de la vida.
     No cerqui ara les respostes: no li podrien ésser donades, perquè no les podria viure. I es tracta de viure-ho tot. Visqui ara les preguntes. Tal volta després, a poc a poc, un dia llunyà, sense adonar-se'n, s'endinsarà en la resposta.
     La voluptuositat corporal és una experiència plena, no diferent del pur mirar o de la simple sensació amb què una bona fruita omple la llengua; és una experiència gran i infinita que ens és donada, un coneixement del món, la realització i l'esplendor de tot saber. I no és dolent que l'acollim; el dolent és que quasi tots en fan mal ús i malgasten aquesta experiència col·locant-la com estímul en el més cansat de la vida i com a dispersió en lloc d'ésser concentració en el punt més alt. Els éssers humans també han convertit el menjar en quelcom de diferent.
     ¡Tant de bo respecti la seva pròpia fecunditat, que és només una, encara que es presenti com a espiritual o corporal! Perquè també la creació espiritual procedeix de la física, forma un sol ésser amb ella, i és com una repetició més tènue, més esbalaïda i més eterna, de la voluptuositat corporal.
     I no es desconcerti davant la multiplicitat de noms i la complexitat de les coses. Tal vegada per damunt de tot hi ha una gran maternitat com un anhel comú.
     Eviti incrementar el drama sempre tens entre pares i fills. Roba molta força als fills i eixuga l'amor dels pares, que és eficaç i càlid, encara que no comprengui.

Roma, 23 de desembre de 1903.
     Estar sol com en la infantesa, quan els adults basquejaven al voltant, ocupats en coses que semblaven grans i importants [...] ¿Per què voler canviar el savi no-comprendre d'un nen pel refús i el menyspreu, quan el no-comprendre significar estar sol i, en canvi, el refús i el menyspreu signifiquen participar en allò mateix de què hom vol allunyar-se.
     I si sent que no hi ha res en comú entre els altres i vostè, intenti aproximar-se a les coses, que mai no el despararan; encara hi ha nits i vents que van a través dels boscs i recorren molts països; encara hi ha esdeveniments entre coses i animals, en els quals li és permès de participar, i els nens són així, com vostè quan era nen, tristos i feliços. I si vostè pensa en la seva infantesa, viurà de bell nou amb ells, amb els nens solitaris, perquè els adults no són res i la seva dignitat no té cap valor.
     Per què no pensa en Ell com el que ve, com el que s'anuncia des de l'eternitat, el futur, el fruit definitiu d'un arbre les fulles del qual som nosaltres? ¿Què l'impedeix projectar el seu naixement en els temps a venir i viure la seva vida com un dia dolorós i bell en la història d'un gran embaràs? [...] ¿I quin sentit tindríem nosaltres si Aquell que anhelam ja hagués existit?          Com abelles que cullen la mel, nosaltres reunim el més dolç i l'edificam a Ell. Amb el més diminut fins i tot, amb l'imperceptible (si s'esdevé només per amor), amb el treball i amb el repòs, amb el silenci o amb un petit i solitari goig, amb tot el que fem sols, sense participants ni adeptes, el començam a Ell, el que no arribarem a veure, de la mateixa manera que els nostres avantpassats no pogueren veure'ns tampoc a nosaltres.


Roma, 14 de maig de 1904
     La gent (amb l'ajuda dels convencionalismes) ho té tot resolt de la forma més fàcil, seguint l'aspecte més fàcil del fàcil; però és clar que nosaltres ens hem de mantenir en el difícil i pesat: tot el que és viu s'hi subjecte, tot en la natura creix i es defensa segons la seva índole pròpia i es converteix en un ésser particular, intenta ésser-ho a qualsevol preu i contra tota oposició. Sabem poc, però que ens hem de mantenir en el difícil i gràvid és una seguretat que no ens abandonarà; és bo estar so, ja que la solitud és difícil; que una cosa sigui difícil ha d'ésser per a nosaltres una raó de més per fer-ho.       També estimar és bo, ja que l'amor és difícil. Estimar-se de persona a persona és tal volta el més difícil de tot quant ens ha estat encomanat.
     A mesura que com a individus comencem a viure, aquestes grans coses ens acolliran amb major proximitat a nosaltres, els solitaris.

Borgeby gard, Flädie, Suècia. 12 d'agost de 1904
     ¿És que no ha canviat vostè en algun lloc del seu ésser mentre patia la tristesa? Perilloses i dolentes són només aquelles tristeses que hom arrossega entre la gent per mitigar-les. [...] Perquè estam sols amb l'estrany que se'ns ha introduït; perquè, per un moment, se'ns arrenca tot l’habitual i el que ens inspirava confiança; perquè ens trobem en una cruïlla on no podem romandre.
     Per això és tan important estar sol i atent quan s'està trist; perquè l'instant aparentment perplex i buit d'esdeveniments en que el nostre futur ens assoleix, es troba molt més proper a la vida que aquell altre, renouer i fortuït, en què se'ns presenta com vingut de fora.
     La solitud no és quelcom que es pugui deixar o prendre. Som  solitud. Hom es pot equivocar en això i fer com si no fos així. Això és tot. No obstant, és molt millor reconèixer-ho i, el que és més, viure a partir de tal reconeixement. Certament, ens farà voltes pel cap, ja que tots els punts on els nostres ulls descansaven ens hauran estat arrencats.
     Hem d'acceptar la nostra existència tan àmpliament com ens sigui possible. Tot, fins i tot l'inaudit, ha d'ésser possible. Això és el fonamental, l'únic valor que se'ns exigeix: ésser valents davant el més estrany, meravellós i inexplicable que ens pugui esdevenir. Que els éssers humans siguin covards en aquest sentit, causa un mal infinit a la vida; les experiències que anomenam "aparicions", tot el que s'anomena "món dels esperits", la mort, totes aqueixes coses tan emparentades amb nosaltres, fins a tal punt han estat expulsades de la vida per un refús realitzat dia a dia, que els sentits amb què podríem percebre les, s'han atrofiat [...] també les relacions de persona a persona s'han mutilat per la seva causa, com si se les hagués extret del rec de les infinites possibilitats per ésser duites a una vorera erma, en què no passa res. Ja que no només la indolència fa que les relacions humanes es repeteixin en cada cas de forma tan increïblement monòtona i repetitiva, sinó que hi ha també una altra causa: el temor a qualsevol esdeveniment nou, imprevisible, davant el que no es creu estar a la seva altura. Però només qui està disposat a tot, qui no tanca la porta a res, ni tan sols al més enigmàtic, viurà la relació amb l'altre com quelcom viu i aprofundirà en ell mateix. Ja que si concebem la natura de l’ésser individual com una habitació més o menys gran, veurem que la majoria només coneix un cantó, una finestra, una franja per la qual repetidament va i ve. Així es té una certa seguretat.
     Estam posats a la vida com en l’element més afí i hem arribat a fer-nos-hi tan similars a través de segles d'adaptació que, si ens mantenim en calma i en silenci, gràcies a un feliç mimetisme, quasi no se'ns en pot diferenciar . No tenim cap fonament per desconfiar del nostre món, ja que no està contra nosaltres. Si tenim pors, són només les nostres pors; si té abismes, aquests abismes ens pertanyen; si hi ha perills, hem d'intentar estimar-los. I si disposem la nostra vida segons el principi que ens aconsella mantenir-nos sempre en el difícil, el que ens semblaria estrany, se'ns transformarà en quelcom infinitament fidel i digne de tota confiança.

París, el dilluns de Nadal, 1908
     En tot el real ens trobem més prop de l'art que en els oficis semiartístics i irreals que, tot i que ens donen la il·lusió de proximitat, de fet neguen la seva existència i ho fan malbé, com passa amb tot el periodisme, amb quasi tota la crítica i amb les tres quartes parts d'allò que s'anomena o diu que s'anomena literatura.




2. PRIMERS POEMES

Llibre d'hores


VISC LA MEVA VIDA...

Visc la meva vida en cercles creixents
que s'estenen sobre les coses.
Tal volta l'últim no podré perfer-lo;
vull intentar-ho tanmateix.

Giro entorn de Déu, torre antiquíssima,
fa mil·lenaris que jo estic girant;
i no sé encar què sóc: un falcó, una tempesta,
o bé un càntic molt gran?

          (Trad. Joan Vinyoli)


OBSCURITAT D'ON PROCEDEIXO...

Obscuritat d'on procedeixo,
t'estimo més que no la flama
que el món delimita,
il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l'obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s'agiti prop d'aquí.

Crec en les nits.

          (Trad. Joan Vinyoli)


MA VIDA NO ÉS AQUESTA HORA...

Ma vida no és aquesta hora abrupta
dintre la qual em veus tan apressat.
Jo sóc un arbre davant el meu fons,
sóc només una de les meves boques
i just aquella que es clourà primer.

Sóc el silenci entre dues notes
que s’habituen l’una a l’altra malament:
la de la mort vol fer-se dominant.

P’rò en l’interval obscur es concilien,
juntes fremint.
                       I queda bell el cant.

          (Trad. Joan Vinyoli)


QUE FARÀS TU, DÉU...

Què faràs tu, Déu, quan jo mori?
Sóc el teu càntir (quan em trenqui?).
Sóc ta beguda (si em malmeto?).
Ta vestidura sóc i el teu mester,
perdràs el teu sentit quan jo deixi de ser.

Després de mi no tindràs casa
on et saludin mots íntims i càlids.
I caurà dels teus peus plens de fatiga
la vellutada pantofla que jo sóc.

Et fugirà el teu gran mantell.
El teu esguard, que jo amb la meva galta
calenta acullo com amb un coixí,
vindrà i em buscarà temps i més temps-
i a la posta de sol en el faldar
d'estranyes pedres anirà ajaient-se.

Què faràs tu, Déu? Jo tinc por.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure't,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva'm els braços i t'agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para'm el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

          (Trad. Joan Vinyoli)


ETS L’ESDEVENIDOR...

Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa
sobre les planes de l’eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d’ella l’últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.

          (Trad. Joan Vinyoli)


Llibre d'imatges


D'UNA INFANTESA

El vesprejar semblava riquesa dins l'estança,
on seia absort i d'amagat l'infant.
I quan la mare entrà com en els somnis,
en el silent armari vibrà un vas.
Ella sentí que l'àmbit la traïa
i va besar el seu nen: Ah!, ets aquí...?
Després, tots dos van, intranquils, mirar el piano,
que alguna tarda ella tenia un cant
en el qual s'embrollava estranyament l'infant.

Ell seia molt quiet. Son gran mirar, pendent
de la mà d'ella que, amb anells corbada,
com si s'avancés contra la neu i el torb,
difícilment, anava per les tecles blanques.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna'ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


HORA GREU

Qui ara plora onsevulla en el món,
    sense causa plora en el món,
    plora per mi.

Qui ara riu onsevulla en la nit,
    sense causa riu en la nit,
    riu de mi.

Qui ara camina onsevulla en el món,
    sense causa camina en el món,
    ve cap a mi.

Qui ara es mor onsevulla en el món,
    sense causa es mor en el món,
    em mira.

          (Trad. Carles Riba)


Noves poesies

          [“Has de fer una altra vida” Tors arcaic d’Apol·lo]


CANÇÓ D'AMOR

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d'alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta talment un cop d'arquet
que una veu sola treu de dues cordes.
Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!

                    (Trad. Joan Vinyoli)


EL PRESONER

II

Figura't que el que és ara cel i vent,
aire en la boca i llum per als teus ulls,
es fes de pedra fins al lloc petit
on hi ha el teu cor, on hi ha les teves mans.

Que el que ara en dius: matí, després, més tard,
més endavant i l'any vinent, quan sigui-
es fes en tu ferida purulent,
que supurés tan sols, no mai obrint-se.

Que allò que fou, es fes desconcertant
i aturat al teu volt, i la boca estimada
que mai no reia escumegés en riallades.

que el que era Déu fos ara el guardià
que fiqués malignant al forat últim
un ull immund. I que no obstant visquessis.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


LA PANTERA

     París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells els món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


L'UNICORN

El sant alçà la testa, i la pregària
li caigué cap enrera com un casc:
car silent s'acostava l'increïble,
blanc animal que com una ràpida
cérvola desvalguda amb el mirar suplica.

El pedestal d'ivori de les potes
en lleugers equilibris es movia,
un esclat blanc, feliç, la pell creuava
i sobre el front tranquil i lluminós
s'alçava, torre clara al clar de lluna,
la banya i cada pas feia alzinar-la.

Amb el seu borrissol gris-rosa el morro
lleument arromangat feia que un poc
de blanc (més blanc que tot) esplendís a les dents;
els badius dolçament flairaven entreoberts.
P'rò els seus esguards que res no limitava
projectaven imatges en l'espai
i cloïen així un blau cicle de llegendes.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


*

Aquella nit no tingué res d'extraordinari:
en passen com aquesta a centenars.
Hi dormen gossos i s'hi troben pedres.
Ah, una nit trista, una de tantes nits
que espera que de nou sigui de dia.

Que els àngels no acudeixen a suplicants d'aquests,
ni per a ells no es fan més grans les nits.
Aquells que es deixen perdre a si mateixos
els abandona tot, són rebutjats pels pares
i el si matern refusa d'acollir-los.

                    (Trad. Joan Vinyoli)


EL POETA

T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc on habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deixen buit.

          (Trad. Joan Vinyoli)


PERDENT LA VISTA

Seia a l'hora del te tal com els altres.
Em va semblar primer com si agafés
la tassa un poc d'altra manera que la resta.
Va somriure un moment: gairebé feia mal.

I quan per fi s'alçaren i es van posar a parlar
i lentament anaven a l'atzar
de cambra en cambra tot rient
i conversant, jo la vaig veure que els seguia

submisa com algú que igual haurà
de posar-se a cantar davant de molta gent;
sobre els seus ulls serens que resplendien
hi havia llum de fora com sobre un estany.

Seguia a poc a poc, necessitava temps
com si calgués encar vèncer un obstacle
i, amb tot, com si després d'haver-lo superat
no hagués de caminar ja mai, sinó envolar-se.

               (Trad. Joan Vinyoli)



Comas, Antoni. "Maragall i Rilke i el sentiment de Déu en la infantesa: una comparança insignificant", dins Assaig sobre literatura catalana, Barcelona, Tàber, 1968.

"Paral·lelisme entre els dos autors [...] En  els dos hi ha una mateixa actitud de lliurament i d'expectació davant el misteri de la vida [...] El sentit i la idea de la mort són també semblants en alguns moments [...] Hi ha una exaltació dels misteris, de les forces ocultes de la naturalesa, de les seves metamorfosis i esdeveniments [...] Hi ha, també, un mateix convenciment en l'eficàcia i en el poder de la poesia."



Bofill i Ferro, Jaume. "Rainer Maria Rilke", dins: Rilke, Rainer Maria. La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke. Barcelona, Curial, 1981 (Traduïda per Carles Riba).

Atmosfera de món reclòs, orejat, adesiara, per un poderós alè selvàtic i lliure. [...] Coses, coses pertot arreu. Poesia de les coses, la de Rilke. Totes semblen voler explicar-se. [...] El món ens envolta amb una profusió de signes i significacions, com un proliferar de fórmules algebraiques. Cada cosa, fins i tot aquella que pogués semblar-nos morta, inanimada, malda per descloure la seva flor més secreta, per revelar-nos la seva gràcia més recòndita! Com endevinem en aquella penombra el tremolor de les coses que volen esdevenir ésser! [...] El poeta, per tal de parlar amb elles, abaixa la veu, el vers es torna solament un murmuri, ple de simplicitat i de modèstia reverencial.  [...] Implacable, al cap i a la fi, desolat, aquest món de Rilke, si no fos que, ara i adés, un altre ésser més consolador, més lluminós, transita per aquells indrets: un Àngel.

Va dir Heràclit que, quan estem desperts, tenim un món per a tots, i quan, adormits, somniem, un per a nosaltres sols. Quelcom de semblant s'esdevé amb les visions que un poeta concita. [...] Un poeta crea tants móns poètics diferents com lectors tenen les seves obres. [...] Un món personal, un món per a nosaltres sols, conseqüència extrema de l'exaltació de la personalitat, goig extrem d'allò que és humà.

Per obra, doncs, dels grans poetes vivim en molts móns, multipliquem infinitament les possibilitats del nostre viure.

En l'elegància de Rilke no hi cap el furor dionisíac.

con que visqué sempre austerament, i no res menys, trobà sempre eximis i enfervorits protectors, la seva existència semblava haver-se alliberat del neguit de les necessitats per a assolir una elevada qualitat irreal. Una princesa li oferí el meravellós castell de Duino, en les costes de Dalmàcia, per tal que hi sojornés sense més companyia que l'indispensable servei del palau.

Hi ha en la darrera poesia de Rilke una singular barreja d'abstracció metafísica i de tendresa.

Poques vegades s'ha ajustat, no solament una obra, sinó tota una vida, amb tanta exactesa al somni, és a dir, al desig.




D'altres


CANÇÓ

Tu, a qui no ho dic, que de nit
m'estic al llit plorant,
de qui l'ésser em cansa
com un bressol;
tu, que no em dius si et desvetlles
per causa meva:
¿què, si aquesta set magnífica,
la suportàvem en nosaltres
sense apagar-la?
. . . . . . . . . . . .
Mira els amants,
quan ha començat la confessió,
que aviat es menteixen.
. . . . . . . . . . . .
Ets tu que em fas la solitud. A tu sola puc
    transformar-te.
Un instant ets tu: després ets aquell murmuri,
o aquell perfum sense rastre.
Ai, entre els meus braços les he perdudes totes;
tu sola reneixes sempre;
és perquè no t'hi he tingut que et tinc per sempre.

          (Trad. Joan Vinyoli)


CANT D'ABELONE

Tu a qui no faig confident
que ploro al llit, de nit, sol,
tu que em fatigues dolçament
bressant-me com un bressol;
tu que no em dius del teu vetllar
per causa meva,
què et sembla de suportar
aquesta set sense treva
que ens magnifica,
sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.
Tu et transformes en tot: ets allò que murmura
o bé un perfum que rera seu res no deixés.
Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.
No et retingueren mai: per això és que hi reposes
i et tinc per sempre més.

           (Trad. Joan Vinyoli)

3. ELS QUADERNS DE MALTE


Els quaderns de Malte. Barcelona, Proa, 1981. (Traducció: Jordi Llovet)

Els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou, de jove), són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s'ha d'haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan es desclouen. Cal poder pensar enrera [...] en dies d'infantesa que romanen foscos [...] en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles, -i encara no n'hi ha prou de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d'amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen de tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en la cambra amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n'hi ha prou que es tinguin records. S'ha de ser capaç d'oblidar-los, quan n'hi ha massa, i s'ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan esdevenen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli la primera paraula en vers.      Però tots els meus versos han nascut altrament; i per això no són versos. - I com vaig equivocar-me en escriure aquella peça! Devia ser un imitador i un foll, que vaig necessitar un tercer per explicar el destí de dos homes que es complicaven la vida l'un a l'altre! Que fàcilment vaig caure en el parany! Hauria hagut de saber que aquest tercer, que corre per totes les vides i literatures, aquest fantasma d'un tercer que mai no ha existit, no té cap significació, i cal negar-lo. És un dels pretextos de la naturalesa, que sempre ha mirat de desviar l'atenció dels homes dels seus misteris més profunds.

¿És possible que, malgrat descobriments i avenços, malgrat la cultura, la religió i el coneixement de les coses, ens hàgim quedat en la superfície de la vida? ¿És possible que, fins i tot aquesta superfície, bé que ha estat, fet i fet, alguna cosa, hagi quedat coberta per una tela insòlitament ensopida, de manera que ha pres l'aire d'una sala moblada durant les vacances d'estiu?       Sí, és possible.

¿És possible que no se sàpiga res de moltes noies que, a fi de comptes, són vives? ¿És possible que hom digui "les dones", "els nens", "els nois", i no suposi (malgrat tota cultura) que ja fa temps que aquestes paraules no tenen plural, sinó incomptables singulars?      Sí, és possible.      

¿És possible que n’hi hagi només que diuen "Déu" i es pensen que això és una cosa de tothom? [...] Sí, és possible.

Si no tingués tanta por, llavors em consolaria pensant que no és impossible de veure-ho tot diferent a cada pas i, malgrat tot, viure. Però tinc por, tinc una por inexpressable per aquesta transformació inacabable de les coses. [...] Encara un quant temps seré capaç d'escriure tot això i de dir-ho. Però arribarà un dia que la mà s'allunyarà de mi, i quan li indicaré d'escriure, escriurà paraules que jo no volia dir. Vindrà el temps d'una altra explicació de les coses i els mots no podran enllaçar-se, i tot sentit s'escamparà com una nuvolada i caurà com l'aigua de la pluja. Malgrat tots els temors sóc, al capdavall, com aquell que roman dempeus davant alguna cosa suprema; i recordo que abans em trobava tot sovint en aquest mateix estat en posar-me a escriure. Però aquesta vegada no escriuré, sinó que serè escrit. Sóc una impressió que es transformarà. Oh!, encara una mica i podria copsar tot això, i avenir-m'hi. Solament un pas, i la meva profunda misèria esdevindria joia. Però no puc fer aquesta passa.

He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran.

Sóc a París; els que ho saben se n'alegren; gairebé tothom m'enveja. Tenen raó. És una ciutat gran, molt gran, plena de temptacions insòlites. Pel que fa a mi, he de reconèixer que, en certa manera, m'hi he deixat endur. Em sembla que no podria dir-ho altrament. M'he deixat endur per aquestes temptacions, i això ha tingut com a conseqüència certes modificacions, potser no en el meu caràcter, però ben segur en la meva idea del món i de les coses; en qualsevol cas, en la meva vida. Sota aquestes influències s'ha configurat en mi una concepció del tot diversa i nova de les coses: existeixen certes peculiaritats que em diferencien  i em separen dels homes, més que cap experiència no ho havia fet fins ara. Apunta un món transformat. Una nova vida, plena de noves significacions. De moment, se'm fa una mica difícil, perquè tot és massa nou. Sóc un principiant en les meves pròpies condicions de vida.

Em sembla que l'essencial resideix en això: ser capaç de sobreposar-se fins al punt de dormir amb un leprós i escalfar-lo amb l'escalfor cordial d'una nit d'amor; una cosa així només pot acabar bé.        No et pensessis que aquí pateixo decepcions; ben al contrari. Em meravello tot sovint en veure la prestesa amb què deixo de banda tot el que havia anhelat, però allò real, fins i tot quan és penós.      Déu meu!, si de tot això en pogués compartir alguna cosa amb un altre. Però, llavors, existiria, això?, existiria això, llavors? No; existeix solament al preu de la solitud.

Jove en algun lloc o altre, ara que en tu es dreça alguna cosa que et fa estremir, aprofita que no et coneix ningú! I si et fan la contra aquells que et tenen per no res i si t'abandonen del tot aquells amb qui sorties, i si volen anorrear-te a causa de les teves idees preuades, ¿què hi fa aquest perill evident que et recull en tu mateix, comparat amb l'hostilitat maliciosa de la fama, que més endavant et farà inofensiu en dispersar-te?

Si algú cometia la imprudència de fer palesa alguna malaltia davant seu, s'ho prenia com una ofensa personal, i en guardava rancor temps i temps.

Quan hom recita un poema a poc a poc, amb una entonació regular dels finals rimats, llavors sorgeix alguna cosa d'estable, quelcom on pot fixar-se la mirada; interiorment, ben entès.

Ara comprenc l'aire meravellós amb què objectes d'utilitat escassa, objectes de cada dia, s'escampen i es burxen, els uns als altres, juganers i encuriosits, tot bategant enmig de la incerta lascívia de l'esbargiment. Aquestes olles que vagaregen en ple bull, aquests alambins que es tornen pensarosos i els embuts desvagats que es fiquen per un forat per tal de divertir-se. I heus aquí també, llançats pel no res engelosit, membres del cos humà, i entre ells cames i braços, i cares que hi vessen un vòmit calent, i natges inflades i complaents.

Ara fa un moment eres aquí, Bettine, t'he vist. La terra, no és encara calenta a causa del teu cos?; els ocells, no fan encara un lloc per a la teva veu? La rosada és una altra, però els estels són encara els estels de les teves nits. O és que el món no et pertany enterament? Quantes vegades l'has encès amb el teu amor, i l'has vist flamejar fins consumir-se i l'has canviat secretament per un altre món, quan tothom dormia! [...] Perquè el teu amor havia crescut fins a l'alçària de totes les coses.

Abans em preguntava tot sovint per què Abelone no dedicava a Déu les energies dels seus sentiments immensos. Ja sé que volia destriar de l'amor tot allò que és transitiu, però ¿podia errar-se el seu cor tan vertader sobre el fet que Déu és solament una direcció de l'amor i cap objecte d'amor? ¿No sabia que no cal témer que Déu correspongui al nostre amor? ¿No coneixia les reserves d'aquest estimat magnífic, que entreté el plaer i no té cap pressa a deixar que nosaltres, triganers, acomplim la plenitud del nostre cor?

Solament al cap de molts anys serà capaç de comprendre perquè va entossudir-se a no estimar mai: per no obligar mai ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat.



Llovet, Jordi. "Pròleg", a: Rilke, Rainer Maria. Els quaderns de Malte. Barcelona, Proa, 1981

En aquest llibre es lliguen -i faig al·lusió a aquest relligament- dues coses prou fonamentals: l'existència i la literatura. És aquest lligam allò que ara podem anomenar experiència poètica: la fusió, ja no de poesia i veritat, com va fer Goethe, sinó de literatura i vida: vida en el sentit més dispers i més particular del mot: grans coses i coses ben minses totes barrejades.

En aquest llibre, les impressions es mengen els esdeveniments i els fets.

"No considerar l'art com una tria que operem en el món, sinó com la plena transformació del món en esplendor."




4. LES ELEGIES DE DUINO

Elegies de Duino


PRIMERA ELEGIA

Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d'entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d'ells de sobte m'acollís
en el seu pit, m'esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.
     I així, doncs, em continc i m'empasso el reclam
del fosc sanglot. Ah, qui, aleshores,
ens pot servir? No els àngels, no els homes,
i les bèsties sagaces ja s'adonen prou
que no ens trobem gaire segurs a casa, al món
interpretat. Ens queda tal vegada
algun arbre al vessant per tal que cada dia
puguem reveure'l, ens queda el carrer d'ahir
i la fidelitat aviciada d'un costum
que es va trobar a gust amb nosaltres i per això restà i no va anar-se'n.
     Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d'espai còsmic
ens rosega la cara; per a qui no romandria, l'anhelada,
que dolçament decep, que enfront del solitari cor
àrdua es dreça? És més lleu per als amants?
Ai, ells no fan més que tapar-se l'un a l'altre llur fat.
     No ho saps encara? Llança el buit enfora dels teus braços
cap als espais que respirem; potser els ocells
sentiran l'aire eixamplar-se amb vol més íntim.
Et freturaven, sí, les primaveres. Esperaven
alguns estels que t'adonessis d'ells. En el passat
s'alçava cap ençà una onada o bé,
quan tu passaves vora la finestra oberta,
s'abandonava un violí. Tot això era comesa.
Però tu vas acomplir-la? No estaves constantment
distret per l'esperar com si tot t'anunciés
una estimada? (On vols arrecerar-la
ja que els immensos pensaments estranys
van i vénen en tu i sovint fan parada a la nit?)
Però si et puny l'anhel, canta aleshores les amants;
dista encar molt de ser prou immortal llur sentiment famós.
Aquelles que tu enveges quasi, les abandonades, les que tu
de molt vares trobar més amoroses que les satisfetes.
Emprèn sempre de nou la inassolible llaor;
pensa: l'heroi es manté; fins i tot l'enfonsament li fou
sols un pretext per ser: la seva última naixença.
Les amants, però, les acull novament la natura esgotada,
com si no hi hagués altra vegada forces
per acomplir això. ¿Ja has evocat Gaspara Stampa
a bastament perquè qualsevol noia
deixada per l'amant, davant l'exemple altíssim
d'aquesta enamorada, senti: Pogués jo ser com ella?

No se'ns faran aquests dolors vellíssims
a la fi més fecunds? No és hora que estimant
ens deslliurem de l'estimat i el resistim frements:
tal com la fletxa resisteix la corda per, concentrada tota al salt,
ser més que ella mateixa? Car no és dat romandre enlloc.

Oh veus!, oh veus! Escolta, cor meu, com sols antany
els sants escoltaven: fins al punt que la tremenda crida
els alçava del terra; però ells, impossibles,
continuaven de genolls sense parar-hi esment:
talment eren orella. No pas que suportessis
tu, ni de molt, la veu de Déu. Però escolta l'aflat,
la mai no interrompuda notícia que es forma de silenci.
Ara ve cap a tu un mormol d'aquells morts joves.
On fos que entressis, en esglésies de Roma o bé de Nàpols,
no et va parlar llur destí serenament?
O una inscripció se t'imposà, sublim,
com, a Santa Maria Formosa, aquella làpida, fa poc.
Què pretenen de mi? Com si res, he de llevar
l'aspecte d'injustícia que dificulta a voltes una mica
la límpida embranzida de llurs esperits.

És estrany, certament, ja no habitar la terra,
no fer ús de costums a penes adquirits,
no dar a les roses i a d'altres coses que eren tota una promesa
la significança d'un futur humà;
i allò que fórem entre mans infinitament ansioses
deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom
abandonar com una joguina que s'ha fet malbé.
Estrany no anar desitjant els desigs. Estrany
veure allò que fou travat com voleteja
tan solt dintre l'espai. I l'estar mort és ardu i ple d'inacabables
recobraments per tal d'anar sentint un punt
d'eternitat. - Però els vivents cometen tots
l'error de fer distincions massa tallants.
Els àngels (diuen) sovint no saben si entre vius
o bé entre morts es mouen. L'eternal corrent
arrossega a través dels dos regnes totes les edats
per sempre amb ell i en tots dos el seu so predomina.

A fi de comptes ja no ens necessiten els d'hora arrabassats,
l'home es deshabitua suaument del terrenal tal com dels pits
dolços, materns, en créixer. Però nosaltres, que necessitem
misteris tan grans, nosaltres, per a qui la tristesa tan sovint
és una font de benaurat progrés, podríem existir sense ells?
Diu en va la llegenda que un dia en la complanta per Linus
la música primera ardida penetrà la seca rigidesa,
i que just al moment que en l'esglaiat espai del qual un jove quasi déu
de sobte s'escapava i per sempre, el buit entrà en aquella
vibració que ara ens exalta, ens consola i ajuda?

       
SEGONA ELEGIA

Tot àngel és paorós. I tanmateix, ai de mi!,
us he invocat, ocells quasi mortífers per a l’ànima,
sabent com sou. Ja han passat els dies de Tobias,
quan un dels més fulgents de vosaltres s’estava a peu dret a la senzilla porta de la casa,
vestit una mica de viatge, i ja no paorós,
(jove per jove, amb curiositat que mira enfora).
Si ara ens vingués l’arcàngel, el perillós, de darrere els estels,
si fes una passa avall, cap a nosaltres, el nostre cor mateix
ens occiria amb fortíssims batecs. Vosaltres, qui sou?

Abans sortosos, vosaltres, aviciats de la creació,
línies altes d’ella, aurorades crestes
de tota factura – pol·len de la florent Divinitat,
juntures de llum, passadissos, escales, trons,
espais d’essència, escuts de delícies, tumults
de sentiment tempestuosament, sobtadament fetillat, solitaris,
espills que la bellesa que us rajava
torneu a recollir en la vostra faç.

Perquè nosaltres on sentim ens esvaïm, ai!, nosaltres
aspirem i alenem, de cremall en cremall
fem fortor sempre menys forta. Potser llavors algú ens diu:
sí, tu te’m fiques a la sang, aquesta cambra, la primavera
s’omple de tu... Què se’n treu? No reïx a retenir-nos-hi,
al seu entorn, ens esfumem. I aquells que són bells,
oh, qui els reté? Incessantment l’aparença
es posa en el seu rostre, i se’ls en va com la rosada de l’herba tendra;
el nostre s’evapora de nosaltres, tal com l’ardència ho fa
d’un menjar que crema. Somriure, on te’n vas? Mirada enlaire,
noves i càlides, fugisseres onades del cor...
Ai de mi! Tanmateix som. És que l’univers en què
ens dissolem té gust de nosaltres? De debò que els àngels
hi captaren només el seu, el que va fluir d’ells,
o bé alguna vegada, com si fos per descuit, hi captaren
un pessic d’esser nostre? Som nosaltres només un pèl
barrejats en els seus trets com el difús en el rostre
de les dones prenyades? Elles no ho noten, en el remolí
del seu regrés a si mateixes. (I com ho sabrien?)

Si ho entenguessin, uns amants podrien en l’aire de la nit
parlar meravellosament. Perquè sembla
com si tot ens amagués. Mira: els arbres existeixen, les cases
que habitem encara duren. Només nosaltres
passem de llarg arreu com un rellevament ventís.
I tot està d’acord a silenciar-nos, tant per
vergonya com potser per una esperança de no dir.

Vosaltres, amants satisfets l’un de l’altra,
us pregunto per nosaltres. Us enteneu. En teniu proves?
Vet aquí el que em passa: les meves mans es comprenen mútuament,
el meu rostre gastat s’hi protegeix. Això em dóna una certa
sensibilitat. Mes qui per això gosaria existir?
Ara, a vosaltres que us acreixeu en l’èxtasi
de l’altre fins que ell, asservit
us prega: no més, prou, a vosaltres, que sota les mans
us feu més rics que les anyades de raïm,
a vosaltres, que alguna vegada us foneu només perquè l’altre
us sobrepuja del tot, a vosaltres, doncs, us pregunto per nosaltres. Sé
que us toqueu tan feliços perquè la carícia manté,
perquè el lloc que vosaltres, oh tendres!, cobriu
no s’esfuma, perquè en tot això rastregeu
la permanència pura. Així, de l’abraçada, us en prometeu
quasi l’eternitat. Tanmateix, quan supereu
la por de les primeres mirades, i el neguit a la finestra,
i el primer passeig junts, una vegada, pel jardí,
amants, ho sou encara? Quan vosaltres l’un a  l’altra
us acosteu els llavis, us els poseu... beuratge per beuratge:
oh, com el fet s’escapa llavors estranyament al bevedor!

No us va sorprendre la precaució del gest humà
a l’estela àtica? No eren l’amor i el comiat
posats tan lleugerament a les espatlles com si fossin
d’una matèria diversa de la nostra? Recordeu com les mans
recolzen ingràvides, tot i que els torsos es redrecen forçuts?
Amb això sabien, amos de si mateixos: fins aquí som nosaltres,
això és el nostre, tocar-nos així; si més fort
els déus s’hi oposen. Però això és cosa dels déus.

Si trobéssim quelcom minso, pur,
durador, una feixa nostra de terra fèrtil entre el corrent
i el pedregar! Perquè el nostre cor ens depassa,
encara sempre com els excedeix, a ells. I ja som incapaços
de veure’l en imatges que l’aquietin, i menys en cossos
divins, en què es modera perquè fan més volum.

         (Trad. Manuel Balasch)


ELEGIA SETENA

Requeriment, mai més, cap requeriment, que sigui veu
emancipada la naturalesa del teu crit. Cert que cridaves
purament com l’ocell quan l’estació ardent de l’any l’aixeca, quasi oblidant
que ell és una bèstia apesarada i no solament un cor solitari
que la veu llença a la claredat, al cel interior. Com l’ocell, això
requeries, potser no menys, perquè, encara sense veure’t,
l’amiga ja et notés, la silenciosa, en la qual es desperta
lentament una resposta i en escoltar-la s’enardeix,
encesa sensitiva pel teu gosat sentiment.

Oh, i la primavera ho entendria: no hi ha cap lloc
que no digui el to de l’anunciació. Primer duu aquell
petit so interrogant que amb serenor creixent
fins lluny envolta de silenci un jorn pur i afirmatiu.
Després graons amunt, els graons de la vida, cap al temple
somiat del futur; -després el refilet, brollador
que en el joc prometedor anticipa la caiguda
del doll impetuós... I davant d’ell, l’estiu.

No solament tots els matins de l’estiu, no solament
com es transformen en dia i llambregen abans de l’inici.
No solament els dies que són tendres al voltant de flors, i que,
a dalt, són forts i poderosos entorn dels arbres configurats.
No solament la pietat d’aquestes forces desplegades.
No solament els camins, no solament els prats,
no solament, després de la tempesta tardana, la claredat que respira,
no solament el son que s’apropa, i un pressentiment al vespre,
sinó també les nits! Sinó les nits altes
les de l’estiu, sinó els estels de la terra!
Oh, un dia ser mort i conèixer-los tots infinitament,
tots els estels, ja que ells com, com, com obliden!

Mira, hi vaig cridar l’amant! Però vindria
no solament ella. De sepulcres dèbils vindrien donzelles
que romandrien dretes... Perquè, com limitar,
com, el crit cridat? Els enfonsats busquen encara
sempre terra. –Vosaltres, infants: una cosa
un cop agafada aquí valdria per moltes.
No cregueu que el destí sigui més que el gruix de la infantesa;
vosaltres, com guanyaríeu sovint les amants, respirant,
respirant després d’una cursa benaurada i sense meta, en l’espai.

Oh, ser aquí és magnífic! Vosaltres ho sabíeu, donzelles, també vosaltres,
vosaltres, que, enfonsades, aparentment no teníeu... vosaltres en els carrerons
més sòrdids de les ciutats, ulceroses, o bé exposades
a les deixalles. Perquè cadascuna fou una hora, potser ni tan sols
tota una hora, un segment difícilment mesurable amb les mesures
del temps, entre dues estones, el temps que ella
tingué existència. Tot. Les venes plenes de presència.
Només que nosaltres oblidem tan fàcilment el que el veí rioler
no ens confirma o no ens enveja! Nosaltres volem
aixecar-la visiblement fins on la felicitat més visible
se’ns dóna tanmateix a conèixer no abans que nosaltres la transformem dins nostre.

Estimada! No hi ha món enlloc més que dins nostre.
La vida hi va amb transformació. I, sempre més petit,
es dissipa l’extern. On algun cop hi hagué una casa duradora
s’hi presenta una imatge inventada, transversal, que pertany
totalment al que és pensable com si encara fos tot en el cervell.
L’esperit del temps es construeix amples graners de força, informes,
com l’impuls en tensió que ell extreu de tot.
De temples, ja no en coneix. Aquest dilapidar del cor,
ens l’estalviem més secretament. Sí, on encara subsisteix quelcom,
una cosa antany pregada, servida de genolls,
ha passat, tal com és, a l’invisible.
Molts ja no ho conserven, tanmateix sense l’avantatge
d’edificar-se interiorment més grans, amb imatges i columnes!

Tot gir indistint del món té aquests desheretats,
als quals ni pertany el pretèrit i encara no l’immediat.
Perquè també l’immediat és lluny dels homes. Això, a nosaltres
no ens ha de confondre: enfortiria en nosaltres la conservació
de la figura encara coneguda. –Aquesta una vegada fou entre els homes,
era enmig del destí, en l’aniquilador, era al mig
del no-saber-cap-on, tal com si fos, i inclinava
cap a si els estels dels cels assegurats. Àngel,
a tu encara t’ho ensenyo, aquí, en la teva mirada
dreça’t salvat en l’últim moment, ara finalment capalt.
Columnes, pòrtics, l’esfinx, l’esforçat ressortir,
gris des de la ciutat, decadent o estrangera, de la catedral!

     No fou un prodigi? Admira’t, àngel, perquè som nosaltres,
nosaltres, oh tu, gran, explica que nosaltres hi reeixírem. El meu alè
no és prou per a glorificar-ho. Tanmateix, encara no hem omès
els espais que acrediten, aquests espais
nostres (com no han de ser terriblement grossos
ja que no poden desbordar-los mil·lenis del nostre sentir?).
Però la torre fou gran, no és veritat? Oh àngel, no fou
grossa fins i tot comparada amb tu? Chartres era gran – i la música
pujava encara més amunt, ens depassava. Però tanmateix només
una amant – oh!, sola, de nit, en una finestra
no t’arribava al genoll?
                                     No et creguis, àngel, que jo et demani alguna
cosa. I si t’ho demanava, tampoc no vindries. Perquè la meva
invocació sempre és plena del fet que et refuso.
Tan fort tu no pots caminar contra un corrent. El meu crit és
com un braç estès. I la seva mà oberta
per agafar al final resta oberta davant teu,
com defensa i avís,
oh incomprensible, amplament!

                 (Trad. Manuel Balasch)



VUITENA ELEGIA

Amb els seus ulls el que és creat veu del tot
l'obert. Només els nostres ulls
són com capgirats i col·locats plenament al voltant
del creat com trampes, al voltant del límit lliure d'ell.
El que existeix fora, ho sabem només pel rostre
dels animals, perquè ja el nen, quan és petit,
el girem i el forcem que miri enrere
la conformació, i no l'obert, que
tan pregon és en el rostre de la bèstia. Sense mort.
Només nosaltres la veiem; l'animal, lliure,
té sempre el seu decés darrere d'ell
i Déu davant, i si avança, avança
en eternitat, tal com operen les fonts.
     Nosaltres no tenim mai, ni un sol dia,
l'espai pur davant nostre, vers el qual les flors creixen
incessantment. Sempre hi ha món
i mai no hi ha "enlloc", sense "no"; el pur
no observat, que es respira i que
sap infinitament, i no ambiciona. Algú
es perd com un nen en això, en tal silenci, i en surt
sacsat. O bé aquell es mor i existeix.
Perquè prop de la mort la mort no es veu
i fixa la vista més enllà, qui sap si amb la gran mirada animal.
Els amants quan no hi ha l'altre, que
altera la visió, se senten pròxims i es meravellen...
Com per descuit els és obert, després d'ell,
darrere, l'altre... Però seguint-lo, aquest,
ja no s'hi obre pas ningú, i ell... se li refà el món.
Girats sempre a la creació, nosaltres
mirem en ella només l'emmirallament del que és lliure,
enfosquit davant nostre. O bé que un animal
mut ens guaita de dalt a baix tranquil·lament.
Destí vol dir això: ser al davant
i no ser res més que això, sempre al davant.

Si hi hagués consciència com la nostra en el segur
animal que ens ve a l'encontre
des d'una altra direcció... ens arrabassaria
en la seva mutació. Però el seu ser li és
infinit, deslligat, i sense visió
del seu estat, pur com la seva mirada.
I on nosaltres veiem futur, ell ho veu tot
i es veu en el tot, i guarit per sempre.

Tanmateix en l'animal despertament càlid
hi ha el pes i la cura d'una gran melangia.
Perquè també a ell se li encasta el que a nosaltres
sovint ens abassega, -el record,
com si una cosa a la qual tendim
fos més propera, més fidel, i la seva annexió
infinitament tendra. Aquí tot és distància
i allà era respir. Després de la primera pàtria,
la segona li és ambigua i ventejada.
     Oh, benaurança de la petita criatura
que roman sempre en el si que la dugué!
Oh felicitat de la mosca que encara salta dintre
fins i tot quan té noces: ja que el si és el tot.
Tu mira la mitja seguretat de l'ocell,
que pel seu origen quasi sap una cosa i l'altra,
(com si fos una ànima dels etruscos),
gràcies a un mort acollit per un espai,
però amb una figura plàcida que li fa de cobertora.
I com està consternat un que ha de volar
i que ve d'un si! S’esglaia com si
fos d'ell mateix, i creua l'aire, així com una esquerda
es fa en una tassa. No altrament la rata-pinyada
deixa rastre en la porcellana del capvespre.
I nosaltres: espectadors sempre, a tot arreu,
girats a l'altre, i mai més enllà.
Ens omple excedint-nos. L'ordenem. S'enfonsa.
El tornem a ordenar i ens enfonsem.
Doncs qui ens ha capgirat, de manera que fem el que fem
sempre som en l'actitud
d'un que se'n va? Tal com ell,
en l'últim pujol, que encara mostra una vegada
tota la vall, i ell s'hi gira, s'hi queda, hi fa temps...
Així vivim prenent sempre comiat.

     (Trad. Manuel Balasch)

NOVENA ELEGIA

Per què, si pot ser, passar el termini de l'existència
com un llorer, una mica més fosc que tot
l'altre verd, amb petites ones a cada
extrem de la fulla (com el somriure d'un vent), per què, doncs,
el forçós ser-humans i, evitant el destí,
delir-se per un destí?
                                  Oh, no perquè sigui felicitat
aquest avantatge corcuitós d'una pèrdua propera!
No per tafaneria, o bé per exercici del cor
que també serien en el llorer...

Però sí perquè ser-aquí és molt, i perquè a la primera vista
tot el d'aquí  ens necessita, això fugisser, que
ens afecta estranyament.  A nosaltres, els més fugaços. Cadascú
una vegada, només una vegada. Mai una segona. Però aquest haver estat una vegada, encara que només una vegada:
haver estat terrenal, això no sembla revocable.

I així ens urgim i volem fer-ho,
volem contenir-ho en les nostres senzilles mans,
amb mirada desbordada i amb un cor silenciós.
Volem esdevenir-ho. - A qui donar-ho? Preferentment
conservar-nos-ho tot per sempre. Ai! En l'altra referència,
ai!, què ens emportem a l'altra banda? No la contemplació aquí
lentament apresa, res succeït aquí. Res.
O sigui que els dolors. O sigui que, ans que tot el ser-feixuc
o sigui, la llarga experiència de l'amor... o sigui
el molt inefable. Però després
sota les estrelles, què ha de ser? Elles són més bé indicibles.
És que el caminant duu, de la vessant de la muntanya
a la vall un grapat de terra indicible per tots? No,
duu el mot requerit, pur, la genciana groga
i blava. Nosaltres potser som aquí per a dir: casa,
pont, brollador, porta, càntir, arbre fruiter, finestra,
i a tot estirar: columna, torre... però per a dir-ho,
entén-me, oh!, per a dir-ho així tal com les coses mateixes mai
en el seu interior no van creure ser. ¿No és manya oculta
d'aquesta callada terra quan urgeix els amants
que en el seu sentiment encisin això i això altre?
Llindar: què és per a dos
amants que malgastin una mica el seu propi
llindar més antic de la porta, fins i tot ells, després
de tants i abans dels futurs... fàcilment?

Aquí hi ha el temps del dicible, aquí el seu país.
Parla i reconeix-ho. Més que mai
cauen cap allà les coses que poden viure, perquè
el que les supleix desplaçant-les és un fer sense imatge.
Fer sota crostes que per si mateixes s'esquerden tan bon punt
dins d'elles l'acció els creix i es limita diversament.
El nostre cor aguanta
entre els martells, com la llengua
entre les dents; ella tanmateix
perdura i és lloadora.

Que el món, però no l'inefable, lloï l'àngel; tu
ets incapaç de presumir davant d'ell amb l'esplèndidament sentit.
En l'univers on ell percep més intensament, tu hi ets un nouvingut.
Per tant, mostra-li el senzill que, configurat de generació en generació,
viu com a cosa nostra, ran de la mà, en la mirada.
Digues-li les coses. Es quedarà parat, tal com tu et parares
prop del cordeller a Roma, o del terrissaire al Nil.
Mostra-li com pot una cosa ser feliç, ser innocent, ser nostra,
tal com fins el dolor lamentós es decideix purament per una forma,
serveix com una cosa, o mor en una cosa -i el violí
se'ns escapa benaurat cap al més enllà-. I aquests objectes
que viuen del traspàs, entenen que els lloïs, caducs,
ens confien el que salva, a nosaltres, que som els més caducs.
Pretenen que ho transformem del tot en cors invisibles,
oh, infinitament! -dins nostre. Siguem el que siguem en últim terme.

Terra, no és això el que vols, ressorgir
en nosaltres invisiblement? -No és el teu somni
ser de cop invisible? Terra! Invisible!
Què, si no és mutació, què és la teva ardent comanda?
Terra, estimada, jo ho vull. Creu-me, no caldrien
més primaveres teves per a guanyar-me, una,
una de sola ja és massa per a la sang.
Innominadament m'he decidit per tu ja fa molt de temps.
Sempre vas tenir raó, i la teva inspiració santa
és l'íntima  mort.

Mira, jo visc. De què? Ni infantesa ni futur
minven. En el cor, m'hi floreix
a vessar l'existència.

     (Trad. Manuel Balasch)


DESENA ELEGIA

Oh, que jo un dia en sortir de la visió enfurismada
canti la joia i la glòria que aproven els àngels,
que dels martells del cor, que tan clar martellegen,
cap no falli en les cordes, per fluixes, o dubtoses,
o bé trencades. Que el meu rostre fluent em faci
més fúlgid, que el plor inapreciable
floreixi! Oh, nits pesaroses, com em sereu llavors
agradables! Que jo no us hagués acceptat de genolls, germanes
inconsolables, que no m’hagués rendit als vostres cabells deslligats!
més abandonament! Nosaltres, malgastadors de dolors,
com apartem davant d’ells la vista cap a la consirosa durada,
com si potser no s’acabessin! Però és que ells són
el nostre fullatge que l’hivern acredita, el verd fosc dels sentits,
un dels temps de l’any ocult –no solament
temps-, són lloc, assentament, campament, sòl, habitatge.

És cert, ai las!, que estranys que són els carrerons de la ciutat del dolor,
on en una pau falsa, feta de xivarri excessiu,
fort, l’abocador s’ufana del motlle
del buit: de l’avalot daurat, del monument rebentat.
Oh, com l’àngel els trepitjaria, sense deixar rastre, el mercat del consol
que l’església limita, la que ells han comprat netament, feta,
tancada i decebuda com el servei de correus el diumenge!
Però fora s’ericen sempre els marges de la fira,
gronxadors de llibertat! Bussos i il·lusionistes de la gelosia!
Tir al blanc amb figures d’una sort endiumenjada,
on des del fitó hi ha enrenou i conducta de xapa
si un de més hàbil hi encerta. I aquest va fent tentines
des de l’aplaudiment a l’atzar, ja que tendotes de qualsevol curiositat
hi fan reclam, timbalegen i somiquen. Però per a adults
hi ha quelcom per a ells, que ho contemplin: com els calés creixen
anatòmicament i no solament per a divertir-s’hi: les vergonyes del diner,
tot, el conjunt, el procés- això ensenya i dóna
fecunditat...
Oh, però de seguida, a més a més,
darrere les últimes tanques, amb el rètol “sense mort”
hi ha aquella cervesa amarga que als bevedors sembla dolça
quan acompanayant-la masteguen distraccions fresques...
darrere, al revers de les tanques, darrere mateix hi és de debò.
Nens juguen, amants s’enllacen, a distància,
greus, en l’herba esclarissada i gossos hi tenen el seu natural.
El jove és atret més enllà, potser és que estima una Queixa
jove... La segueix cap a la prada. Ella diu:
“Lluny. Nosaltres vivim allà fora...” On? I el jove
li va darrere. L’actitud d’ella el commou. Les espatlles, el coll... qui sap
si ella és d’origen senyorial. Però ell la deixa, recula
i es gira... fa senyes. Què vol? Ella és una queixa.
Només els morts joves en el primer estadi
de la serenor intemporal, el de desavesar-se,
la segueixen amb amor. Ella espera
donzelles i s’hi fa amiga. Els mostra, en veu baixa,
el que ella duu. Perles de dolor i els tènues
vels de paciència. I va calladament
amb els joves.

Però on elles viuen, a la vall, una de les Queixes més ancianes
emprèn el jove, i a la seva pregunta: “Nosaltres vam ser”
-li diu- “antany un llinatge il·lustre, nosaltres, les Queixes. Els nostres pares
eren minaires allà, a la gran muntanya: entre els homes
pots trobar-hi algun cop un tros cisellat de dolor pristi,
o bé, d’un volcà antic, escòries de la ràbia petrificada.
Sí. Això vingué d’allà. Nosaltres antany érem riques.”

I el duu sense esforç per l’ample paisatge de les Queixes,
li mostra les columnes dels temples o les ruïnes
d’aquells castells des dels quals els prínceps de les Queixes
abans governaven sàviament el país. Li mostra els corpulents
arbres llagrimals i els camps florits de l’enyor
(dels quals els vius en coneixen només les fulles benignes),
li mostra com pastura el bestiar de la tristesa; alguna vegada
un ocell se n’esvera i se’n va, i vola rasant a través de la seva mirada
posant per escrit la imatge del seu crit solitari.
I de nit se l’emporta a les tombes de les velles
del llinatge de les Queixes: les sibil·les i àugurs.
Mes quan avança la nit ells caminen més a la quieta i prompte
la lluna ja és molt alta: la tomba
que vetlla per tot. Gemana de la del Nil,
la de la sublim Esfinx –el rostre de la silenciosa
cambra. I s’admiren del cap coronat, que, en silenci
perenne, ha posat la faç dels homes
a les balances dels estels.

La mirada d’ell, pel vertigen de la mort
matinera, és borrosa. Però la mirada d’ella,
que emergeix del vorell del pschent, esvera el xot, que
se li esllavissa en frec lent per la galta,
la de l’arrodoniment més madur,
i dibuixa lleument en les oïdes
noves del difunt, sobre un full
doblement obert, la silueta indescriptible.

I, més amunt, les estrelles. Noves. Les del país del dolor.
La Queixa les diu a poc a poc: aquí,
veus?, el Genet, la Vara, la constel·lació més plena,
la dita la Garlanda de Fruites. Després, més enllà, cap al pol,
Bressol, Camí, Llibre Ardent, Nina, Finestra.
Però en el cel del sud, pura com l’interior
d’una mà beneïda, la M que brilla tan clara,
que significa les Mares...

Però el mort se n’ha d’anar, i la vella Queixa el duu
silenciosa fins al congost de la vall,
on llueix a la llum de la lluna
la font de la joia. Ella l’anomena
amb reverència, i diu: “Entre els homes
és un torrent que ho arrossega tot.”

Són al peu de la serralada,
i ella l’abraça plorant.

I ell escala solitari el mont del dolor pristi
i no ressona ni un cop el seu pas per la sort que no diu res.
Però si els infinitament morts ens suscitessin un símbol,
mira, qui sap si assenyalarien les candeles
que pengen de les avellanes fallades, o
voldrien dir la pluja primaveral que cau sobre el fosc regne de la terra.
I nosaltres, que pensem en la felicitat
ascendent, sentiríem l’emoció
que quasi ens sobresalta
quan quelcom feliç cau.

       (Trad. Manuel Balasch)




Marie von Thurn und Taxis
Recuerdos de Rainer Maria Rilke.
Paidós 2004 [1932]

¿He vist algun cop un rostre més radiant o escoltat paraules més beatífiques? Semblava haver resolt l’enigma de la vida; a tot hi venia a bé, tot ho acceptava, tot ho entenia amb indescriptible goig: les alegries i les penes, la fortuna i l’infortuni, la vida i la mort. [1922 després d’acabar les Elegies, que havia començat el 1912]

Mai no va escriure un vers sense que el guiàs la inspiració, sense un impuls interior.

[A través d’ella va conèixer Madame de Noialles, també poeta, amb qui parlaren molt de poesia] Després d’aquella primera entrevista, que tant li havia aportat, va escriure a la jove una carta dient que mai més no s’atreviria a acostar-s’hi.
-Vostè ho comprendrà –em va dir-: si la veiés amb freqüència, això seria la fi del meu jo; em convertiria en el seu esclau i ja només podria viure la seva vida.

A pesar de l’orgullosa fe en si mateix que mai no l’abandonava, no era difícil reconèixer el nin que duia dins. Un nin encantador, un poc perdut en aquest ampli món, molt més proper a la terra i a les estrelles que no als éssers humans, als quals semblava que temia instintivament, un nin sotmès als fantasmes de la nit, però també a visions sublims, i que per fi acabaria besllumant els àngels que reparteixen “goig i lloança”.

[Mentre escrivia les Elegies] “Estimada princesa […] he de confessar sincerament que el rossinyol és un ocell prodigiós; vulgui Déu que jo, amb tots les meves espines, sigui l’arbust adequat per a ell.”

"Darrera aquest pretext sono [de la música] s'oculta l'univers; en un costat hi som nosaltres, i en l'altre, separat només per un poc d'aire en moviment, hi tremola la inclinació dels astres. Per això em sento tan temptat a creure en Fabre d'Olivet quan diu que en la música no només és decisiu l'audible, ja que hi pot haver coses que, essent agradables a l'orella, no siguin, però, vertaderes; per a mi és sempre d'una importància extrema, en totes les arts, que el decisió no sigui l'aparença, l'"efecte" (el que se sol anomenar "el bell"), sinó la causa més interna i profunda, l'essència subterrània que fa sorgir aqueixa aparença -que no té per què ser recognoscible d'immediat com a bellesa"

"Em trobo físicament tan proper a la meva naturalesa com espiritualment a Déu. Així la vida és més difícil, però precisament, precisament així ha d'ésser: ¡a vida i mort!"

"no hi ha dubte que és bo haver passat de bona gana per aquí [per la terra], encara que amb  inseguretat, encara que amb culpa, encara que sensse el menor heroisme, ja que al final estarem estupendament preparats per a la dimensió divina".

Està enamorat (¡no protesti!), està enamorat ara i sempre (és igual de qui, com i on).

Parlant de Mariana Alcoforado: "Quina magnificència impecable! Però que terrible encendre la flama de l'amor, quin incendi, quina desgràcia, quin desastre. Cremar -si hom pot, per descomptat-; sí: per això val la pena viure i morir... Després d'aquesta veu, d'aquesta experiència que passa per tots els escalons del cor, és ridícul continuar estimant a empentes, amb petites dosis de felicitat, no ésser desgraciat a bastament i consumir en això un temps que, d'alguna manera, ja està consumit abans de començar."

Se sentia incapaç de sentir vertaderament l'amor, el grana amor que tant admirava en altres. Un instant de goig, entusiasme i apassionat ardor: i després completa decepció aversió i fugida.
S'havia entusiasmat apassionadament per l'ardor dels altres, fins a creure que ell mateix el sentia.
No volia continuar així, volia viure per fi la seva pròpia vida, escoltar només el seu propi cor.

"Château de Muzot
11 de febrer, capvespre.
A la fi,
Princesa,
a la fi el dia beneït, i com de beneït, en què li puc anunciar -pel que veig-
el fi de les
Elegies:
¡deu!
Davant la darrera i més extensa: (el principi de la qual vaig fixar fa molt temps a Duino: "Oh, que jo un dia en sortir de la visió enfurismada / canti la joia i la glòria que aproven els àngels...".) davant aquesta darrera, que ja aleshores estava destinada a ésser la darrera, davant aquesta ¡em tremola la mà! ¡Ara mateix, dissabte, dia onze, a les sis del capvespre, l'he acabada!
Ho he fet tot en uns pocs dies, ha estat una tempesta sense nom, un huracà en l'esperit (com aleshores a Duino), tot quant hi ha en mi de fibra i teixit s'ha esqueixat, no pensava ni a menjar, Déu sap qui m'ha alimentat.
Però ara ja està. Està. Està.
Amén.
Per a això he resistit, per a això he passat per tot. Per tot. I era això el que calia. Només això.
Una l'he dedicada a Dassner. El conjunt és de vostè. ¡Com no, princesa! Es diran:
Les Elegies de Duino





Barjau, Eustaquio. Rilke. Barcelona, Barcanova, 1981.

Epitafi: Rosa, oh pura contradicció, delícia de no ser el somni de ningú sota tantes parpelles.
"La rosa significa la relació pura -la substància, per tant, del món de l'invisible, tasca de l'home i obra consumada per l'àngel-, el simple esdevenir d'un cicle alliberat del "temps orientat", sense el llast d'una tradició ni l'incentiu o la incògnita d'un futur, el pur succeir sense angoixes ni afanys, el pur gest sense què ni qui."  "El somriure  del nin [vers 57 de l'elegia V], igual que la rosa, és un pur gest, una cosa neta i desinteressada que es troba fora del món dels afanys de l'home." "La poesia de Rilke és una extrema i fascinant experiència de l'esperit"

"Entre Valery von David Rhonfeld, Vally, l'amiga de Praga dels seus 18 anys, que va finançar el primer llibre de Rilke i a la qual va confessar que "tota la vida li semblava com un camí cap a ella" i Nanny Wunderly-Volkart, a les mans de la qual "fidels entre totes" va posar el poeta el seu testament i a qui de plena justícia podem concedir l'honor d'ésser la darrera dona en la vida de l'autor, hi ha una llarga llista." "Des que va abandonar la ciutat natal el 1897 fins que morí, l'autor va viure perpètuament "convidat" i canviant contínuament de residència."

"Rilke és, després de Nietzsche, un dels autors més decididament i explícitament anticristians de la literatura alemany -basta llegir per damunt les Visions de Crist, la Carta d'un jove obrer, o la carta que el poeta va escriure, des de Ronda, a la princesa de Thurn und Taxis el dia 17 de desembre de 1912". "De la doctrina de Jesús, Rilke ataca de manera especial l'apologia de la penitència, el menyspreu dels sentits i la promesa d'un món ultraterrenal al qual cal condicionar, i sacrificar, la vida d'aquí."

"A l'Acadèmia militar comença ja la gran rebel·lió de Rilke; allà, diu ell mateix, va començar "un camí cap a dins i que du al bessó més pregó d'un mateix"." (32)

El 1896 se'n va de Praga cap a Munich (breu estada a Venècia), on el 1897 coneix Lou Andreas Salomé, acabada de casar amb l'iranòleg Carl Andreas. "Aquest matrimoni no l'impedí de tenir relacions íntimes amb qui li va interessar." "Encara que el gran amor que va néixer entre els dos [...] va patir crisis i va acabar de manera un poc brusca el mes d'agost de l'any 1900, després del segon viatge a Rússia, l'amistat entre l'escriptora i el poeta va romandre sempre viva."  "El nom de Rainer, amb el qual l'ha conegut la posteritat, és obra també de Lou. L'antic nom va passar a ésser per al poeta -i aquesta fou segurament la intenció de la seva amiga- el símbol del seu jo antic; Rilke anomenava a René "L'altre"." Li dedica el poema "Apaga aquests ulls meus" i també un llibre Per festejar-te, amb 48 poemes i que per desig de Lou no va publicar. Fa diversos viatges amb Lou, però els més importants, entre abril de 1899 i agost de 1900 són els dos viatges a Rússia; el primer, de dos mesos, amb Lou i el seu marit, i el segon sols. Visitaren Tolstoi, i "van conviure amb pagesos russos" En una carta  "a una amiga jove" diu: "El més decisiu fou Rússia: perquè, als anys 1899 i 1900, em va obrir un món que no admet comparació amb res, un món de dimensions inaudites, sinó perquè, pel que allà s'oferia d'humà, em va concedir la gràcia de sentir-me fraternalment en mig d'éssers humans." "Rússia fou per a l'autor l'epifania de la participació silenciosa, apassionada, inconscient de l'home en la vida universal."  "Llibre del pelegrinatge": "A diferència del que passa en la tradició cristiana, l'home no és aquí l'obra de Déu sinó que és aquest qui és l'obra de l'home. Aquesta obra no és mai quelcom acabat, és quelcom que es fa contínuament, el constant autotrascendir-se de l'ésser humà en les coses que crea i amb les que tracta"

"En una carta a Lou Andreas-Salomé escrita des de Roma el 15 d'abril de 1904, diu:
Ma mare ha vingut a Roma i encara és aquí. La veig ben poques vegades, però, ja saps, cada vegada que em trobo amb ella és com una espècie de recaiguda".

"les Històries del Bon Déu li farien conèixer un dels amors més ardents i conflictius de tota la vida, la pianista Magda von Hattingberb -"Benvenuta", com l'anomenaria Rilke-, la qual, fascinada per la lectura de l'obra, li va escriure a principis de 1914" (51)

El 1900 va a Worpswede, on vivien en comú un grup d'artistes, prop de la natura. Hi coneix Paula Becker i Clara Westhoff, deixeble de Rodin i amb qui es casarà el 28 d'abril de 1901; es separen, després de tenir una filla, l'estiu de 1902, però no de manera violenta.

"les Històries del Bon Déu li farien conèixer un dels amors més ardents i conflictius de tota la vida, la pianista Magda von Hattingberb -"Benvenuta", com l'anomenaria Rilke-, la qual, fascinada per la lectura de l'obra, li va escriure a principis de 1914" (51)

"Noves poesies representa la culminació dels intents de poesia plàstica que, com hem dit, trobam ja al Llibre de les imatges. El Malte representa en certa manera una continuació de la via intimista de El llibre d'hores." "Què és el que Rilke va cercar i va trobar en Rodin? Per una banda la realització concreta -en un artista-artesà, en un taller, en unes obres, en una manera de viure i crear- de les seves aspiracions d'un art objectiu; l'encarnació viva del seu nou credo poètic." En la carta "a una amiga jove" diu: "Sota la influència de Rodin, que m'ajudà a superar una certa superficialitat lírica, un barat "més o menys" (sorgit d'uns sentiments vivament agitats però sense desenvolupar) per mitjà del compromís, fins al màxim, de treballar davant la Natura, com un pintor o un escultor, en una activitat implacable de comprendre i plasmar" I en una carta a Clara de 5-9-1902: "Rodin... no pot enfollir. La seva obra està devora ell, com un gran àngel, i el protegeix" Amb les seves "noves poesies" el poeta intenta "transformar l'angoixa en coses", com al poema "La pantera", que "vol expressar també en una imatge -un símbol- l'acorralament que el sentiment d'omnipotència creadora del poeta experimenta en xocar amb l'estupidesa del món exterior de tots els dies."

"El vertader amor és el pur moviment cap a res, l'"amor intransitiu", l'anhel sempre creixent però sense resposta." En una carta a Lou de 28-12-1911 diu: "Déu sap que el teu ésser fou la vertadera porta per la qual vaig accedir per primera vegada a l'aire lliure." (77)
Llegeix Goethe, Hölderlin... Viatja molt i té una intensa vida sentimental. "A més d'aquests múltiples amors, en un pla completament distint, una nova dona entra en la vida de Rilke, la princesa Maria von Thurn und Taxis", vint anys més gran, de la qual fou hoste diverses vegades al castell de Duino, a la costa de l'Adriàtic. En una carta d'11-1-1922 li escriu: "li puc anunciar el  final de les Elegies: ¡DEU! [... la darrera] acabo d'acabar-la. Tot en pocs dies: fou una tempesta sense nom, un huracà de l'esperit; totes les fibres del meu ésser s'han estremit -ni pensava a menjar"

"¿Què són les Elegies de Duino? Romano Guardini dóna aquest subtítol al llibre que ha escrit sobre aquests poemes: una interpretació de l'existència humana. I, efectivament, això és el que són les Elegies. Tot el cicle planteja fonamentalment tres qüestions: ¿què és l'home?, ¿quin és el seu lloc a l'Univers? i [...]  ¿quina és la missió del poeta?       Per respondre a aquestes tres preguntes, especialment a la segona, Rilke desplega la grandiosa escenografia d'un cosmos tancat, coherent i absolutament original [...]. Les figures fonamentals d'aquest món són: les coses, l'animal, el nin, l'amant, l'heroi, els que moriren joves, el moribund i -dalt de tot de la piràmide- l'àngel. Alguns dels seus símbols més importants són: l'espai, la nit, el vent, la respiració, la flor, la figuera, l'ocell, el sortidor, el riu, el mirall..." "En el món poètic de Rilke l'arbre significa el pas de la terra al cel, del visible a l'invisible; arrelat al fons de la terra, creix cap al cel, treu flors i dóna fruits." Les fa amb ritme dactílic (només la 8 amb ritme iàmbic).

Elegia I:

"Hi ha un document preciós per a la interpretació de les Elegies que és la carta que el poeta va escriure a Witolk Hulewicz, el traductor d'aquests poemes al polonès, el 13 de desembre de 1925. Rilke hi defineix l'àngel com "aquell ésser en el qual la transformació del visible en invisible que nosaltres portem a terme apareix com realitzada ja d'una manera total". L'àngel es troba en l'esfera del terrible; per això la seva presència ens aniquilaria [versos 2-4]. D'aquesta esfera, l'única part que a nosaltres ens és accessible és el bell [versos 4-7]. El bell es troba en les immediacions de l'esfera angèlica -que és l'invisible que prové del visible- perquè és el primer grau de desobjectualització de la cosa, ja que en aquest status -el de la bellesa natural o el de la bellesa artística- la cosa exhibeix només el seu ésser en tant que relació -un concepte central a les Elegies-, en tant  que gest o posat. Abandonar els objectes com a finalitats en si mateixes dels nostres interessos i afanys concrets i retenir-ne la simple relació que tenen amb nosaltres i amb les altres coses és la tasca de convertir el visible en invisible, una tasca que l'àngel ha duit a terme ja del tot."

"La fosca de la nit, la incorporeïtat de l'espai i el llenguatge sense paraules del vent són els símbols que Rilke usa per expressar aquest món invisible format únicament per les relacions que les coses contreuen amb l'home i entre si. Els qui tal vegada poden comprendre aquest vent són els amants -en la mesura en què l'amor és un sortir de les relacions del "món interpretat"-, sempre que no s'ocultin l'un a l'altre l'espai universal que es troba davant del seu anhel i no facin del seu amor una relació possessiva, és a dir una relació més, dins del món d'interessos concrets de l'home."

"L'home no es pot adreçar ni als àngels ni als animals, ha de recórrer a les coses." (92)    "Les coses demanen a l'home que dugui a terme la seva missió de portar-les al món de l'invisible [versos 26-27]. No hi ha, per tant cap auxili, ni per part dels àngels, ni dels homes, ni dels animals ni de les coses. L'home es troba sol i ha de complir una missió [v. 31-34] A l'home, cabussat en els seus interessos concrets, "tot sembla que li anuncia una estimada", és a dir un objecte posseïble d'amor, quelcom que convertirà l'amor en una relació transitiva, que acaba i s'exhaureix en quelcom -o en qualcú- concret, no en una relació llançada a l'espai còsmic i de la qual després parlarà el vent. D'aquí que aquells que tal volta puguin ésser capaces de dur a terme aquesta missió siguin les amant abandonades pel seu estimat -el poeta cita en aquesta Elegia Gaspara Stampa-; també l'heroi, perquè per a ell el fracàs -com per a l'amant l'estimat- no fou més que el pretext per posar en moviment un gran anhel, una relació que, en no consumar-se -i consumir-se- en l'objecte, està destinada a l'espai universal, al món de l'invisible" Vegeu versos 51-54.

"Només els humans distingim entre l'àmbit dels vius i el dels morts; els àngels no saben si caminen entre vius o entre morts"

"L'Elegia acaba il·lustrant aquest pensament amb la llegenda de Linos, el semidéu adolescent, les lamentacions per la mort del qual donaren lloc al naixement de la música. [...] L'àmbit de la música és el temps humà despullat de l'objectualitat de tot allò per on aquest temps circula: en la música sonen -suren, com suraven el l'espai les relacions despreses de les coses- les relacions temporals sense objectes: esperances sense ningú que esperi res ni res que sigui esperat, penes sense ningú que se'n lamenti ni res del que hom hagi de lamentar-se, alegries, entusiasmes, tristeses sense motiu ni subjecte."

Elegia VI

"hi ha un tipus d'homes que, igual que la figuera, no es detenen en la seva floració: són els herois. L'heroi és l'home que ha complert la divisa formulada bellament als primers versos dels Sonets a Orfeu que Rilke considerava els més importants del conjunt (II, 12 i 13): Vulgues la transformació. Oh, entusiasma't per la flama / anticipa't a tot comiat, com si l'haguessis deixat enrera. [... L'heroi] no es va detenir en cap estadi sinó que, en perill sempre i irrompent sempre contra el destí, va fer de la seva vida una ascensió constant cap a la saó del seu fruit." (113)


Elegia VII

"és una exaltació de l'ésser humà com aquella criatura que, encara que distant de l'àngel, és abocada al seu regne i es mou ja en els llindars del seu imperi.        La veu de l'home ja no ha d'ésser més la veu del que, com l'alosa, desitja atreure l'altre -en aquest cas l'àngel- sinó la del que diu les coses del món visible per transformar-les en invisibles." (114) "La veu de l'home ja no és el reclam de l'alosa que cerca una parella sinó un llenguatge que sobrepassa de molt el de l'amor transitiu d'aquesta au i anuncia el futur del món transformat. " (115) "Aqueixa veu concita no només els amants, els éssers més propers al món invisible, sinó també  les al·lotes que moriren joves i els nins, els que viuen en "la compactesa de la infància", que és molt allunyada del destí humà, la necessitat d'enfrontar-se amb les coses i d'"interpretar-les" en funció d'uns projectes concrets" (115-116)

"La veu del poeta és una veu que transforma el visible en invisible, que va del "món interpretat" al món angèlic, un camí d'anada. L'anhel de l'home es defineix per la seva polaritat en relació amb l'àngel; la distància entre l'un i l'altre, la quasi-inaccessibilitat del segon és el que li dóna al corrent humà la seva força. L'àngel ha consumat ja del tot aquesta obra; no pot tornar al nostre món, això contradiria el seu ésser d'àngel." (118)

Elegia VIII

"En aquesta Elegia Rilke utilitza per primera vegada la denominació de "l'obert" per designar el que no és el "món interpretat", és a dir l'espai interior, el món de les relacions, l'àmbit de totalitat aliè a la distinció entre vida i mort."

"A la primera estrofa, la més extensa del poema, trobam conceptes ja coneguts per nosaltres: els animals i els moribunds veuen l'obert; no així l'home, per a qui els ulls, com girats cap dins, són com ceps que no el deixen sortir fora. També els nins i els amants són molt prop de l'obert, però als primers els arrencam del seu silenci i els duim al nostre món; els segons es solen ocultar l'un a l'altre l'espai lliure i converteixen el seu amor en una relació que acaba en un objecte, en definitiva en una anècdota del "món interpretat". El que fa que els animals i els nins vegin l'obert és el fet que ignoren la mort; l'home, en canvi, "només veu la mort"; per això davant ell no hi ha mai l'espai sinó el món [v. 14-16]"

"L'obert és l'"enlloc" perquè tota localització -aquí, allà, en aquest lloc, en aquell altre...- pertany al "món interpretat", és el resultat de la parcel·lació i dissecció que du a terme l'home amb les coses... mentre arriba la mort. Aquest "enlloc" no té "no" perquè el no és l'instrument de distinció [...]: això sí però no allò, fins aquí sí però no més enllà... L'obert és el "no vigilat" perquè és un àmbit en què han restat en suspens els interessos concrets de l'home, els seus afanys i esperances -la cobdícia...-, i amb el qual l'home manté únicament una relació d'un  saber -subratllat per Rilke- superior." "L'animal, en canvi, no es veu a si mateix, no sap res d'ell mateix, no veu el seu propi estat [v. 41-42]"

"Hi ha dues cartes a Lou -de 20 de febrer de 1914 i de 20 de febrer de 1918- en què el poeta fa referència a aquesta classificació [... dels animals]. Els primers -pensem en els animals domèstics, el ca, per exemple- viuen en el món de l'obert però llastrats pel "que a nosaltres sovint ens sobrepassa", el record: foren engendrats i es desenvoluparen en un si matern i ara han de viure en un món més ample: d'aquí la seva preocupació i la seva melangia [v- 49-51]" (122) "Les "petites criatures", en canvi -Rilke cita com a exemple el moscard-, no han passat del si matern al món, per a ells tot és si matern [v. 52-53]. L'au es troba en una situació intermèdia: es desenvolupa i neix fora de la mare; viu en un espai doble: a l'aire, que és el seu món, i en el niu, que "és ja un petit si matern que li ha prestat la Natura"

"La penúltima estrofa torna a parlar de la condició de l'home, espectador de tot, girat cap a tot, sense poder guaitar mai l'obert, i interpretant i ordenant un món que l'ultrapassa."

Elegia IX

"L'home es vol fer amo de les coses, ja sigui apoderant-se'n físicament, mirant-les o identificant-se amb elles. Però [...] què ens emportem a l'altra banda [v. 21-22]

"No som aquí per apropiar-nos de les coses sinó per dir-les [v- 31-35] [...] el cor, l'òrgan de l'interior, de la transformació del visible en invisible, ha de glorificar el món davant de l'àngel; però aquest món, no "l'indicible", que pertany ja al domini de l'àngel i al qual home és un nou vingut [v. 55-58]"

Elegia X

"És l'Elegia èpica per excel·lència. Ens narra un viatge al regne de la mort, simbolitzat per la Vall dels Morts de l'antic Egipte" (126)

1a. estrofa: "el dia que el poeta pugui sortir de la seva encabotada visió negativa de la vida humana, aquell dia, paradògicament, començarà a estimar el dolor. Mentre viu en aquesta aferrissada visió", l'home dilapida el dolor -el banalitza-, procura i calcula la seva fi, no hi veu el que realment hi ha, l'altra cara de la vertadera alegria. [...] L'home únicament pot accedir a l'alegria plena a través de l'acceptació del dolor." (126)

v. 95-100: "El viatge a través del dolor ens ha duit a l'altra cara d'aquest, l'alegria. Aquesta alegria es troba a doll entre els homes, però no a "la fira" sinó en aquella vida que ha integrat al seu si el dolor." (129)



Rainer Maria Rilke
Las elegías del Duino.
Madrid, Visor 2002.
Traducció, pròleg, notes i comentaris d’Otto Dörr

Rilke, empès per Lou, contacta amb el psicoanalista Viktor von Gebsattel, però li escriu:
“Tal volta siguin exagerades les reserves que li vaig manifestar recentment (respecte a la psicoanàlisi), però en la mesura que em conec estic segur que si m’expulsen els dimonis, també els meus àngels passarien (diguem) un petit ensurt i, comprengui-ho, això justament és el que no pot passar.”

“La primera fou escrita en un sol dia, el gener de 1912 i la segona, pocs dies després, es tracta en les dues primeres d’un cas de sobtada inspiració. Durant aqueixa mateixa estada a Duino va començar a escriure la Tercera Elegia, que acabaria un any més tard a París. La quarta fou escrita a München el 1915, mentre vivia a casa d’una altra amiga, la Sra. Hertha Koenig. […] La cinquena elegia, juntament amb la Setnea i la Vuitena, les va escriure al Castell de Muzot, Suïssa, el 1922, deu anys després de començat el cicle. La sisena la va començar a Ronda el 1912, la va continuà a París el 1914, per acabar-la també a Musot el 1922. La Novena semblantment, la començà a Toledo i l’acabà a Muzot el 1922. La Desena, a pesar de representar com una apoteosi final fou començada a Duino el 1912, continuada a París el 1914 i acabada, com la majoria, a Muzot.”

Rilke en una carta al seu editor Hulewicz de 1925:
“A les elegies… la vida es fa una altra vegada possible; encara més, ella experimenta aquí l’acceptació definitiva, aqueixa que… no va poder assolir el jove Malte… A les elegies l’acceptació de la vida i de la mort se’ns mostren com una mateixa cosa. Admetre l’una sense l’altra és… al cap i a la fi una limitació que exclou tot l’infinit. La mort és el costat de la vida apartat i no il·luminat per nosaltres: hem de fer l’intent d’assolir la màxima consciència de la nostra existència, la que està domiciliada a ambdós àmbits il·limitats i es nodreix dels dos inesgotablement… No hi ha un aquí i un allà, sinó la gran unitat en la qual també habiten els éssers que ens superen, els àngels…”.

“[Els Sonets a Orfeu] – i no podia ésser d’altra manera- tenen el mateix origen que les Elegies i el fet que hagin sorgit bruscament contra la meva voluntat i en relació amb una al.lota morta prematurament els acosta més a la font del seu origen; aqueixa relació és una referència més cap al centre d’aquell regne la profunditat i influència del qual compartim en totes parts i il·limitadament tant amb els morts com amb els que encara no han nascut. Nosaltres, els d’aquí i ara, no estam ni un moment satisfets del món temporal, però tampoc fermats a ell, sinó que passam permanentment cap al món anterior, cap al nostre origen, com també cap al nostre ulterior, el d’aquells que vindran després de nosaltres. En aquell màxim ‘món obert’ existeixen tots… (Aquí) no em refereixo (estrictament) al sentit cristià… amb una consciència purament terrenal, profundament terrenal, beatament terrenal, hem d’introduir l’aquí vist i tocat en un cercle més ampli, en el més ampli possible. No en un ‘més enllà’ l’ombra del qual enfosqueix la terra, sinó en una totalitat, en l’enter. La natura, les coses del nostre tracte quotidià i del nostre ús són, per cert, provisionals i caduques, però són, mentre som aquí a la terra, la nostra propietat i la nostra amistat; elles són consabedores de la nostra alegria i de la nostra misèria i ja foren les confidents dels nostres avantpassats. Així, no només no hem de desqualificar ni degradar el d’aquí sinó que precisament per la seva provisionalitat, que comparteix amb nosaltres, aquestes aparences i aquestes coses han d’ésser enteses i transformades per nosaltres per mitjà de l’enteniment més entranyable… ¿Transformades? Sí, perquè la nostra tasca és aquesta: impregnar-nos d’aquesta terra provisional i caduca tan profundament, tan dolentment, tan apassionadament, que la seva essència ressorgeixi una altra vegada en nosaltres, invisible. Som les abelles de l’invisible… Les elegies ens mostren (a nosaltres mateixos) en aquesta tasca, en la tasca d’aquest constant transformar l’amat visible i tangible en l’oscil·lació i l’agitació invisibles de la nostra naturalesa, això introdueix noves formes de vibració en… l’univers…”. 

“La terra no té cap altra sortida que la de fer-se invisible en nosaltres; només en nosaltres es pot consumar aquesta transformació íntima i duradora del visible en invisible… així com el nostre propi destí es fa cada dia en nosaltres més present i al mateix temps més invisible.”

“L’àngel de les elegies és aquella criatura en la qual apareix com a ja consumada aqueixa tasca que venim realitzant de transformar el visible en invisible. Per a l’àngel de les elegies totes les torres i palaus del passat existeixen encara, perquè fa temps que ja són invisibles i les torres i els ponts de la nostra existència ja són invisibles, però encara (per a nosaltres) perdurables en la seva materialitat. L’àngel de les elegies és aquell ésser que garanteix el reconeixement en l’invisible d’un grau superior de realitat. I per això és ‘terrible’ per a nosaltres, perquè nosaltres, els seus amants i transformadors, continuam depenent del visible. Tots els móns de l’univers es precipiten cap a l’invisible, com cap a la seva més propera i profunda realitat. Algunes estrelles es consumeixen directament i desapareixen en la consciència infinita dels àngels; altres depenen dels éssers que les transformen lentament i fatigosament i en el terror i fascinació de les quals assoleixen la seva propera realització invisible. Nosaltres som… els transformadors de la terra: tota la nostra existència, els vols i les caigudes dels nostres amors, tot ens capacita per a aquesta tasca…”.


COMENTARIS A LES ELEGIES

SEGONA ELEGIA

Diu Rilke: “L’àngel de les Elegies és aquella criatura en la qual apareix com a ja consumada aquesta tasca que venim realitzant de transformar el visible en invisible.”

“L’àngel reflecteix la seva bellesa (la irradia), però no la perd, perquè la recull una altra vegada”
“El nostre moviment vital és també el d’irradiar, però a la manera més aviat de vessar-se, ja que no recuperam l’energia perduda, com sí que ho fan els àngels.”

“El cim de l’amor dura només un instant i no assoleix a ésser eternitat, sinó més aviat anhel d’eternitat. Perquè després de la por a la fusió i a la pèrdua d’identitat que comporta l’amor (“el terror de les primeres mirades”), així com de les moltes esperes (“la nostàlgia a la finestra”) i de la càrrega de la quotidianitat (el passeig junts pel jardí), ¿continuen essent ells amants encara?”

SETENA ELEGIA

“La setena elegia comença definint la missió del poeta: ell no necessita reclamar l’atenció de ningú, sinó més aviat, amb tota la llibertat possible (“veu emancipada”), salvar les coses per mitjà de la paraula.”
“Amb el seu cant en primavera l’ocell crida l’estimada que encara desconeix. La mateixa cosa li pot passar al poeta.”

“Amb una sola frase és capaç de descriure quelcom essencial al món dels nins: la fantasia (“per a vosaltres, nens, una cosa, / un cop presa pot valer per moltes coses”). Per al nen un tros de fusta pot ésser un cavall, o un petit matoll darrera la casa es pot convertir en un selva. I llavors adverteix els nen que aquest destí d’adult, que ells freqüentment anhelen, mai no superarà en riquesa la “densitat de la infantesa” i els recorda també que ells, només respirant, ja tenen un accés a l’amplitud del vertaderament real (“el lliure”) molt més ràpid i perfecte que l’adult, pres com està en el “món interpretat”.”

L’home ha d’interioritzar algunes coses a través d’aquest procés [de l’avenç de la tècnica], salvar-les de la destrucció (“… enfortir en nosaltres / la conservació de la forma encara reconeguda”). I aleshores les podrà mostrar a l’àngel, qui, en contemplar-les, les traurà del temps (“Àngel, a tu t’ho mostro encara / aquí en el teu mirar s’alça per fi ara redimit”). I ¿quines són les coses que l’home amb orgull pot mostrar davant l’àngel?. En primer lloc, l’arquitectura […] l’escultura […] la música […] i finalment, l’amor, com un impuls transcendent, representat per l’al.lota amant “solitària a la finestra nocturna”.”

“En definitiva, el poeta prega a l’àngel que salvi les coses en contemplar-les i eternitzar-les, però al mateix temps es defensa de la seva vinguda, ja que aquesta encara podria ésser capaç de destruir-lo.”

VUITENA ELEGIA

“escrita en només dos dies el febrer de 1922 al Castell de Muzot”

“Per ‘l’obert’ no s’entén el cel, l’aire i l’espai, que també són per al qui contempla i jutja, ‘objectes’ i per això coses opaques i tancades. L’animal, la flor és tot això sense adonar-se’n i per tant té davant ell i més enllà d’ell aquella indescriptible llibertat oberta que tal volta no tingui com a equivalent els primers moments de l’amor, allà on un home veu en l’ésser estimat la seva pròpia amplitud i sent que s’eleva a déu”.
“Aquests animals capaços de veure “l’obert” desconeixen la mort, la que només nosaltres, els humans, som capaços de veure.”

“El nen és capaç encara de fondre’s i perdre’s en “el pur” i “no vigilat”, però aviat és despertat bruscament”
“Els altres que poden tenir accés a l’obert són els moribunds o els ancians, aquells que tenen la mort a prop, perquè ells ja no la veuen i en no veure-la poden mirar “cap enfora”, cap a “l’obert” amb “’amplia mirada animal”. Els amants podrien també tenir accés a l’obert, el que “com per descuit se’ls entreobre darrera l’altre”, però passa que ells s’obstrueixen l’un a l’altra la visió de “l’obert” i en la mesura que no poden escapar l’un de l’altre (“però cap passa per damunt d’aquest”) queden altra vegada presos del món interpretat (“i una vegada més es construeix el món per a ell”).”

“On nosaltres veim futur, l’anticipació, el projecte, l’esperança, però també el fi, l’animal veu el tot “i es veu en tot sanat per a sempre”.”

[“la primera pàtria” és el si matern]

NOVENA ELEGIA

“Una de les primeres contradiccions que el poeta destaca és la que hi ha entre l’”evitar” i l’”anhelar” el destí. Tractam d’evitar el pas del temps, perquè ens du indefectiblement a una fi que desconeixem, però al mateix temps vivim en l’esperança que el futur ens durà la plenitud.”
“Com podríem justificar aqueixa peculiar existència humana amenaçada per la mort desconeguda i atreta pel destí heroic, amb la seva mort primarenca?” “No per la felicitat”. “Tampoc per la curiositat”. El que dóna sentit a la nostra existència és que les coses del món ens necessiten, encara que siguem tan fugaços com elles mateixes”.
“La missió de l’home a la terra pot ésser simplement el “dir” les coses.
(“Aquí hi ha el temps del deïble, aquí la seva pàtria”)

“La terra ens demana que la transformem a través del nostre amor en quelcom invisible i etern (“No és el teu somni ésser invisible alguna vegada”).”
“en eternitzar-les ell mateix podrà superar la transitorietat del temps i per tant no s’angoixarà davant la mort.”
“Tampoc no és necessari lamentar la pèrdua de la innocència infantil ni la incertesa del futur, perquè “ni la infantesa ni el futur minven” i ara una “abundància de vida brosta del meu cor”.

DESENA ELEGIA

La va començar al castell de Duino el 1912, la continuà el 1914, i la va acabar, al castell de Muzot el 1922.

L’elegia comença amb un cant joiós (“Que jo un dia… elevi el meu cant joiós i gloriós… i que el fluir del meu semblant em faci més lluminós… etc.”).”
(“que jo elevi el meu cant als àngels que ens són propicis”).






Rilke, Rainer Maria. Andreas-Salomé, Lou. Correspondència.

Rilke a Lou Andreas-Salome a Göttingen.
París, 26-6-1914, divendres

Estimada Lou, tu saps i comprens; i que jo no pugui ni per un segon veure les coses a partir de tu mateixa, tal com les imagino vistes per tu, que no pugui tenir la intel·ligència de l'altre...

Jo som semblant a la petita anèmona que vaig veure un dia en un jardí de Roma, tan àmpliament oberta durant el dia que ja no es podia tancar a la nit. [...] També jo estic irremeiablement inclinat cap a l'exterior, i per això igualment distret per qualsevol cosa, ja que no refuso res; els meus sentits s'ocupen sense demanar-me permís de tot el que molesta. Que es produeix un soroll... renuncio a mi mateix i passo a ésser aquest soroll; i com que tot el que és excitable vol també ésser excitat, en el fons no demano més que ser molestat, i ho som sense treva. Fugint de la claredat, una vida anònima s'ha refugiat al meu interior, s'ha retirat a un lloc més allunyat i allà viu com la gent d'una ciutat assetjada, entre privacions i afliccions. Quan li sembla que han arribat temps millors, es fa notar per alguns fragments de les elegies, per algun versicle inicial, i després s'ha de replegar altre cop, ja que a l'exterior hi regne la mateixa inseguretat. I a l'interval entre aquest pansia ininterrompuda de l’exterior i aquesta existència interior per a mi encara a penes accessible, s'hi troben les morades pròpiament dites dels sentiment sa, buides, abandonades, evacuades, zona inhòspita la neutralitat de la qual fa igualment explicable per què qualsevol ajuda procedent els homes i de la natura es troba, en mi, destinada a perdre's.


Rilke a Lou Andreas-Salome
(Continuació de la carta del 26 de juny de 1914))
Avui, 29, després de la teva segona carta.

¡Jo era u en la meva joventut a pesar de totes les meves angoixes!


Lou Andreas-Salome a Rilke, a París
Göttingen, dijous, 2 de juliol de 1914

durant els primers anys, no parava d'insistir-te perquè prenguessis consciència de l'"Altre"; però ara passa com si la teva consciència en relació a ell (l'"Altre") fos molt més enllà d'ell, es fes consciència de tu en tant que seva exclusivament, de manera que -al contrari que abans- no et veus, no t'acceptes, ni t'afirmes a tu mateix; passes simplement desapercebut per a tu mateix i no hi ha res que sàpigues, sinó l'"Altre".


Rilke a Lou Andreas-Salome a Göttingen
París, 4 de juliol de 1914, dissabte

Pel que fa a dir: "jo", i veure-hi una constant en la qual el corporal pogués, de manera evident i quasi insensible, explicar-se amb si mateix, quant a estar segur de poder afirmar un sol dia aqueixa constant no descomposta sense haver de controlar-la, protegir-la, durant la nit (fins i tot la més propícia) per tornar a trobar-la intacta al dia següent: vet aquí el que ja no aconsegueixo fa anys.


Rilke (de la solapa)

Jo sentia aleshores, i avui ho sé, que precisament en la infinita realitat que t'envoltava residia per a mi el fet més profund d'aquells temps de lliurament, inefablement bons i grans; l'experiència nova que vaig recollir aleshores a cent llocs a la vegada es desprenia de la realitat que eres tu. Mai, en els meus tímids temptejos, havia sentit tant l'existent, havia cregut tant en el present, ni havia intuït tant l'imminent; tu eres el contrari del dubte i em donaves testimoni que tot el que toques, el que assoleixes i el que mires és. El món va perdre per a mi el seu caràcter nebulós, aquest fluït fer-se i desfer-se que era el to i la pobresa dels meus primers versos; les coses eren, els animals es diferenciaven, les flors vivien; vaig aprendre la senzillesa, vaig aprendre, lentament i penosament, com és de senzill tot i vaig madurar parlant de coses senzilles. I tot això va passar perquè et vaig trobar a tu quan corria per primera vegada el perill de lliurar-me a l'abstracte.


Lou (de la solapa)

Si durant anys vaig ésser la teva dona és perquè tu fores per a mi la primera realitat, cos i ésser en una unitat indivisible, una prova irrebatible de la vida mateix. Textualment, t'hagués pogut dir el mateix que tu digueres quan em declarares el teu am