Homer  (segle VIII ac)
Hesíode (Beòcia, segle VIII ac)
Arquíloc (Paros, 680-640)
Alcmà (segle VII ac; Maduresa entorn del 630 ac)
Safo (Finals dels sis-cents, principi dels cinc-cents ac)
Soló (640-560)
Estesícor (Visqué entre 632 i 556 ac)
Anaximandre (611-547)
Íbic (Maduresa a mitjan segle VI ac)
Simònides (Neix el 557ac)
Anacreont  (Teos, Jònia, mitjan segle VI ac)
Heràclit d'Efes  (Maduresa devers l'any 500)
Èsquil (525-456)
Teognis (Mègara, segle VI)
Anite de Tègea (Cap als 300 aC)
Nossis de Lòcrida (Primera meitat segle III ac)
Melèagre (Primera meitat segle I ac.)
Dionisos Solomós (1798-1857)
Konstandinos P. Kavafis  (Alexandria 1863 – 1933)
Iorgos Seferis (1900-1971)
Odiseas Elitis (1911)



Homer

(segle VIII ac)

Homer du a terme una ordenació de la multitud de divnitats que haviten el cel imaginari grec.
En els seus poemes ens narra un conflicte entre dues entitats igualment sobiranes: l'heroi i la voluntat dels déus.
Apol.lo i Dionís simbolitzen un doble vertent de la religiositat grega. Apol.lo és el éu de la llum, de la forma, de la bellesa. Dionís és el déu de l'exaltació, la música i l'embriaguesa. Entre ambdós no s'estableix una contradicció, sinó més aviat una complementarietat: els dos són déus de la vida. Però reflecteixen dues dimensions de la vida que el grec no deixarà de tenir present. Apol.lo és el déu de la Vida Personal (Bios), individuada i bella, però per això mateix condemnada a la mort. Dionís és el déu de la Vida com a força Impersonal i cega (Zoè), la vida vegetal que mor i reneix cada primavera. El savi grec conrarà les formes (ideai), però no oblidarà mai que en elles s'expressa un principi informe i poderós, el govern nocturn de la qual ha d'ésser oït i respectat.

El cicle complet era de vuit epopeies; cinc, de les quals La Ilíada és la segona, contaven la guerra de Troia fins a la conquesta de la ciutat; la sisena, Nostoi, narrava el retorn dels que anaren a Troia, tret el d'Ulisses, que és narrat a la setana, l'Odissea, i la vuitena tractava de posteriors viatges d'Ulisses i la seva mort.


Hesíode

(Beòcia, segle VIII ac)

El seu pare era pagès a Beòcia; tingué un plet amb el seu germà Perses per qüestió d'herència.

Teogonia parla de l'origen i la natura de tot.
Comença amb les muses:

Una vegada ensenyaren a Hesíode el do del cant,
mentre pastorejava per la falda del vaporós Helicó.
Aquestes paraules m'adreçaren les deesses, muses olímpiques,
filles de Zeus portador de l'Èdiga:
"pastors, rústecs, indignes criatures, només ventres,
sabem dir mentides que semblen veritats,
i també anunciar veritats, si volem".
Així parlaren les filles de l'Altíssim, les ben parlades,
i em donaren una vara de llaurer florit
que tallaren,brot magnífic, i m'inspiraren
llenguatge sonor per cantar el futur i el passat.

Sobre la gènesi i natura del món Hesíode diu que abans no hi havia res, només el Caos, un buit que tot ho absorbia i abraçava.  Després es formà la Terra, "Sòl segur de totes les coses", i l'energia de futures produccions, "Eros, el més hermós dels déus i els homes". Del Caos (buit) també sorgiren la Fosca i la Nit. Mitjançant el poder de l'amor creador, Eros, les forces positives brosten de les potències negatives: el dia i la claredat celest (Èter). Així el dia és fill de la nit; la claredat, de l'Obscuritat; el ser, del no-ser. Les Hespèrides, donzelles que amb l'ajut d'un drac custodien l'arbre de les poemes d'or, símbol de la fecunditat i de l'amor, són filles de la nit). La Terra produeix el Cel (Urà) per envoltar-s'hi, i Ponto, la mar. Després la terra s'uneix amb el Cel i amb la Mar i també s'aparellen els seus fills. El Cel, Urà, és el primer senyor del món; a causa de la seva crueltat els Titans, els seus fills es subleven, i Cronos, un tità, castra son pare i es fa amb el poder; després Zeus, fill de Cromos, venç els titans, alliberant els cíclopes de la presó en què Urà els havia tancat; aquests li donaren els seus poders: el tro i el llamp amb els quals governa sobre els mortals i els immortals; així arriba al poder la generació de déus que guia ara els destins dels homes. En una altra explicació (a més de la dels gegants de cent braços), el que allibera Zeus són entitats com Voluntat de poder, Poder, Força, Victòria.

Treballs i dies narra la feina diària de l'agricultor; és adreçat al seu germà, i hi critica el poder; així els temes són la feina, i la justícia. Dels fets particulars en treu conclusions generals.
Pandora, primera dona mortal, induïda per una curiositat fatal, obrí la caixa que Zeus li havia confiat, plena de tots els mals, els quals s'espargiren per tota la terra:

Abans vivien els homes en la terra una existència
lliure de dolors i de treballs pesats
sens malaltia, perillosa missatgera de la mort.
Però la dona aixecà la tapadora de la gerra
i tots s'escamparen repartint el dolor.
Nomésx l'esperança restà segura tancada dins la gerra
perquè just quan estava a punt de volar per l'aire
Pandora tancà la gerra, per voluntat de Zeus,
que dirigeix els trons i sostè l'ègida.
Els dolors cruels cobreixen els homes,
plena de plagues la terra i plena la mar,
unes malalties durant el dia, unes altres a la nit,
al seu caprici, duen mals als mortals.
en silenci. Zeus els va llevar la veu.

A continuació narra la caiguda de la humanitat des d'una exigència originària:

D'or fou la primera raça dels homes parlants
que crearen els immortals que habiten l'Olimp.
Floriren quan Cronos regnava eal cel,
vivien com déus, amb cor lleuger,lliures
de fatigues i penes. Ni la vellesa nok els oprimia.
Sempre amb el mateix aspecte de peus i de mans,
menjaven i bevien lluny de les desgràcies,
i morien en somnis. Tot el bo tenien.
La terra portadora regalava sense esforç els fruits
amb abundància i espontàniament, vagaven alegres,
compartint amb gent noble la feina.
Però quan aquesta raça sepultà, en la nit, el destí,
es feren dèmons. Dèmons favorables, terrals,
protegeixen de la desgràcia els mortals;
vigilen la justícia i les males accions,
recorren els camins envoltats per la boira,
dispensant riquesa: do real que obtingueren.


Arquíloc

(Paros, 680-640)

Fill d'un noble i una esclava; feu de mercenari. Fracassat socialment i en amors, es serví de la poesia per atacar la societat que el rebutjava; la seva poesia fou prohibida a Esparta.
És el fundador de la lírica (parla del jo).

"Amb l'escut o sobre l'escut" deia la mare al fill quan anava a la batalla. Però Arquíloc diu:

L'escut que vaig llançar de mala gana dins una mata,
peça sobèrbia, ara el du un traci;
però vaig salvar la vida. Què m'és a mi l'escut?
Un altre de tanbo me'n puc comprar.

Més fragments:

Tot l'or de Giges: ni m'importa,
ni tinc enveja. El que els déus fan:
no m'interessa. El poder del tirà:
tampoc és res que els meus ulls vegin.

Amb un ram de murta i un de poncelles
de roses jugava...
els seus cabells cobrien l'esquena i les espatlles.

Infeliç!, per desig d'amor
jeia com mort, i amb dolors aguts els déus
em perforaven els ossos.

Tal desig d'amor estret al meu pit
va abocar als meus ulls boira obscura,
robant al meu ànim l'enteniment.

Com figuera en la roca que refresca un sens fi de cornelles,
així accepta bondadosa els hostes i en ells confia.

Sé cantar el ditirambe, hermosa cançó
de Dionís, quan el llamp del vi arriba a l'ànima.

També conta la història d'una àguila que es menja la ventrada de la guineu, però rep el seu càstig.


Alcmà

(segle VII ac; Maduresa entorn del 630 ac)

Escriu lírica coral. Va viure a Esparta, en la darrera part del segle VII aC. És conegut sobretot com a utor de cants per a cors de donzelles. Els seus cants abastaven cinc llibres. Va ésser famós per la temàtica amoros i cants de noces.

*
I un dia et donaré una cassola de tres peus
encara no posada al foc, i aviat serà plena
de cuinat, com a Alcmà el golafre
li agrada, calentet, després del solstici,
ja que no menja coses molt preparades,
ans les demana comunes, com el poble.

*
Vine, musa Cal.líope, filla de Zeus,
inicia els versos dignes d’amor, posa desig
en l’himne i gràcia en la dansa.

*
De bell nou eros, per voler de Cipris,
dolç, inundant-me, escalfa el meu cor.

*
Dormen les muntanyes els cims i les valls,
els puigs i els barrancs;
totes quantes races de bèsties cria la negra terra,
les feres que viuen als monts i l’eixam d’abelles,
i els monstres en les produnditats de la mar purpúria;
i dormen els esbarts de rapaços d’ales amples.

     (Trad. Maria Rosa Llabrés)


Safo

(Finals dels sis-cents, principi dels cinc-cents ac)
Ensenyava formació musical a les noies de classe alta  de l’illa de Lesbos.


Traducció de Manuel Balasch:

LLIBRE II

46

          Sobre un llit flonjo
posaré els meus membres.

48

Ben fet que hagis vingut, perquè em tornava boja
per tu, em febrejava el cor bleït per l’ànsia.

EPITALAMIS

105a

Com en el branc més alt s’enrogeix una poma
en el cimal, i els homes collidors l’oblidaren...
mes no, no l’oblidaren: no la podien heure.

107

ÉS que desitjo encara d’ésser verge?

ALTRES POEMES

126

Si reposar poguessis blanament en el pit de la tendra companya!

137

Una cosa vull dir-te, mes me’n priva
la vergonya.

Si pruïssis coses belles i nobles
la teva llengua no ordiria infàmies
ni sota els ulls gens de rubor tindries,
car de justícia parlaries sempre.



Traducció de Jordi Cornudella:

LA COSA MÉS BONICA DEL MÓN

Hi ha qui diu que un exèrcit, o una tropa
de cavallers, o una flota, és la cosa
més bonica del món; per mi, en canvi,
és el que estimes.

És fàcil fer que qualsevol ho entengui:
Hèlena, que en bellesa avantatjava
tots els mortals, va abandonar el seu home
distingidíssim

i travessant la mar va arribar a Troia,
i ja no va pensar en la seva filla
ni en els seus pares estimats, sinó que
va esgarriar-la,
[no pas a contracor, la dea Cipris].
. . . . . .
[Ella] ara d’Anactòria, que és fora,
fa que em recordi:

voldria veure el seu pas adorable
i l’espurneig radiant dels seu rostre
molt més que els carros lidis i el soldats amb
totes les armes.



SAFO – CANTS
Traducció de Maria Rosa Llabrés Ripoll a Edicions de la Magrana (Barcelona,2006)


31

Em sembla igual als déus
l’home que enfront de tu
seu, i de prop t’escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’es possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i  em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè…


34

Els estels, vora la formosa lluna,
enrere amaguen el rostre lluent
al temps que, plena, més resplendeix
(sobre) la terra...

argentada

47

Eros m’agità els sentits
com un vent, en la muntanya, caient sobre les alzines.


55

Quan siguis morta reposaràs, i ja no hi haurà record de tu
mai, després, perquè no tens part en les roses
de Pièria  ; desconeguda fins i tot a casa d’Hades,
aniràs i vendràs entre morts obscurs, voletejant.                                            


        94

“Voldria ésser morta, no menteixo”,
ella partia de mi sanglotant

amargament, i em digué:
“Quina pena tan terrible que patim!
Safo, de veritat que no voldria deixar-te!”.

Però jo li vaig respondre:
“Adéu, ves i recorda’t
de mi: ja saps quina cura hem tingut de tu.

I si no, malgrat tot, jo vull
recordar-te…
…les coses belles que vam viure:

Moltes corones de violetes
i de roses també…
vora de mi et posares,

i moltes garlandes
trenades entorn del coll tendre,
fetes de flors,

i amb un perfum
preciós, digne d’una reina,
t’ungies…

i sobre un llit flonjo,
suau…
deixaves lliure el desig…

i no hi havia
santuari, ni…
on no fóssim presents,

ni bosc sagrat…”


114

- Virginitat, virginitat, a on te’n vas, que em deixes?
- Ja no tornaré a tu, ja no tornaré.



130

De bell nou Eros, el qui afluixa els membres, em commou,
dolça i amarga bestiola irresistible.
.....



Soló

(640-560)

Poeta i polític, encarregat de la reforma de l'estat àtic (no en va voler ésser tirà)

És afortunat l'home amb fills estimats,
cavalls, bons cans de caça i un excel.lent amic.

És igualment ric qui té plata i or
i sementers de blat madur
i cavalls i muls, que qui només té
amb què peixar el ventre, els flancs i les cames,
la flor d'un jovenet o d'una jove
quan s'escaigui, i tot a temps.
És la fortuna humana; car el superflu
ningú ho porta a l'Hades, i queda.
Ningú no compra la mort ni l'amarga
malaltia ni la vellesa, inexorables.


Estesícor

(Visqué entre 632 i 556 ac)

*
Musa, deixa de banda les guerres
i celebra amb mi les noces dels déus, els banquets dels homes
i les festes dels benaurats.

*
Moltíssim li agraden
a Apol.lo els jocs i els cants,
i en canvi, Hades obtingué en sort planys i gemecs.

*
És la cosa més vana i inútil,
plorar els morts.

     (Trad. Maria Rosa Llabrés)


Anaximandre

(611-547)

Anaximandre de Milet: “Allò [apeiron= el que encara no ha rebut el límit] a què tots els estants deuen la seva existència és també allò a què retornen després de la seva destrucció segons la necessitat. I aquests estants es fan els uns als altres justícia i reparació de les seves injustícies segons l’ordre del temps”
Una altra traducció:
I d'allò que les coses vénen a ser el que són, a llò retornen, perint segons el seu deute; ja que es donen mutu judici i expicació per la seva injustícia, segons la disposició del temps.
I una altra:
SIMPLICI de Silícia (s.vi): "Anaximandre... va dir que el "principi" i element de totes les coses és "l'infinit"... Ara bé, a partir d'on hi ha generació per a les coses, capa allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; efectivament, "paguen la culpa les unes a les altres i la reparació de la injustícia, segons l'ordenament del temps".
"després d'haver observat la transformació dels quatre elements els uns en eles altres, no consiedra que un d'aquests sigui el substracte, sinó una altra cosa apart d'ell; però ell pensa que la generació es produeix no en alterar-se l'element, sinó en separar-se els contraris per obra del moviment etern."
SIMPLICI: alguna altra natura apeiron de la qual neixen tots els cels i el móns que hi ha dins aquests. El naixement als éssers existents els ve d'allò en què es converteixen en perir, "segons la necessitat, ja que paguen mútua pena i retribució per la seva injustícia segons la disposició del temps", com Anaximandre diu en termes un tant poètics.
L’apeiron és el material originari dels estants, l’ésser del qual provenen i del qual han estat separats pel fet de néixer. El temps dels éssers és allò al llarg del qual es realitza una separació i una pèrdua de l’ésser; els estants estan separats d’allò a què, no obstant, estan fonamentalment units. L’Ésser és l’infinitiu en el qual els estants són en la mesura en què conjuguen aquest ésser en tots els temps, en tots els modes i en totes les persones; l’estant és un gerundi, l’ésser és un infinitiu que no es conjuga. (Brun, Jean,Heráclito, Madrid, Edaf, 1976 [1965])
Nietzsche, a L’origen de la tragèdia veu en aquest fragment d’Anaximandre l’afirmació que “tot devenir és una emancipació culpable respecte d l’ésser etern, una iniquitat que cal pagar amb la mort”.
Així la mort és un retorn a la font de la vida

La "injustícia" consisteix a arribar a ésser, i el càstic i l'"expiació" a desaparèixer. L'executor que determina el moment del càstic és el temps. El procés continu del món, segons Anaximandre, dóna sempre el càstig apropiat d'extinció al que ha vingut a l'existència. La culpa queda expiada quan la cosa es submergeix de nou en l'apeiron i potencia una nou successor: cada ésser és el beneficiari de l'extinció d'un altre ésser previ i mitjançant la seva mort, compleix la seva part omplint aquesta mar immensa de què tots els éssers s'alimenten.  On Hesíode va veure una obertura buida, Anaximandre hi veu la plenitud immensurable de l'il.limitat, sempre a punt de tornar a ésser, un fonament còsmic del qual tot ve i al qual tot retorna. [F]

Considerà que la terra, de forma cilíndrica, flota sense suport al centre de l'univers.
Afirmà l'origen natural de la vida i la formulació de les espècies animals -entre elles l'home- mitjançant una evolució. 
Explicà tots els fenòmens -astronòmics, meteorològics i vitals- per una acció recíproca dels elements.
Posà com a principi de tot, no pas un dels elements, sinó quelcom d'indeterminat o il.limitat (apeiron), del qual sorgeixen els elements per separació dels "contraris" (fred, calent, sec i humit). (GEC)

Clar, lleuger, mòbil, viu, etc., són maneres de "calent". fosca, pesadesa, passivitat, inèrcia, etc., són maneres de "fred". Mitjançant el continu joc dinàmic d'aquests oposts, el món de la realitat està en perpetu canvi i moviment; per contra, l'apeiron està, per la seva indiferència, lliure del devenir, del perir i de qualsevol transformació. És "immortal i no envelleix"

*

El principi de les coses, allò a partir del qual es generen, és l'Infinit, l'Il.limitat (sense límits).
És una cosa distinta dels elements (per contra Tales diu que és l'aigua; Heràclit, el foc; Anaxímenes, l'aire).
Aquest principi està en continu moviment. El moviment és etern.
L'apeiron és lo diví, ja que no té principi ni fi, és etern i no envelleix i abraça tots els móns.
SIMPL. "Ara bé, a partir d'on hi ha generació per a totes les coses, cap allà també es produeix la destrucció, segons la necessitat; efectivament, paguen la culpa les unes a les altres i la reparació de la injustícia, d'acord amb l'ordenament del temps. "
(Pseudo-Plutarco): "Anaximandre... diu que l'infinit és la causa de la generació i destrucció de tot, a partir del qual -diu- es segreguen els cels i en general tots els món, que són infinits. Declara que la seva destrucció i, molt abans, el seu naixement es produeixen pel moviment cíclic de la seva eternitat infinita... Diu també que, en la generació d'aquest cosmos, el que de l'etern és capaç de general el calent i el fred fou segregat, i que, arran d'això, una esfera de flames sorgí en torn a l'aire que circunda la terra, tal com una escorça l'arbre; en rompre's (l'esfera) i quedar tancades les seves flames en alguns cercles, s'originaren el sol, la lluna i els astres.
Va descobrir l'equinocci, els solsticis i els rellotges.
HIPOL: "La terra està suspesa lliurement, sense estar sostinguda per res, i està ferma a causa de la seva distància semblant respecte a totes les coses."
Diu que els animals es generen de l'humit.
PS.PLUT. "Diu que l'home es generà dels animals d'altres espècies."

Paraules probablement textuals d'Anaximandre:
SIMPLICI: Anaximandre va dir que el "principi" i l'element de totes  les coses és "l'infinit"... Ara bé, a partir d'on hi ha generació per a les coses, cap allà es produeix també la destrucció, segons la necessitat; en efecte, "paguen la culpa les unes a les altres i la reparació de la injustícia, segons l'ordenament del temps".
ARISTÒTIL: "Abraça totes les coses i a totes les governa"... i això és "el diví", ja que és "immortal".
HIPÒLIT: "L'infinit... "que mai no envelleix". [E]

*

El naixement i la destrucció s'esdevenen des de temps infinit, ja que tenen lloc cíclicament. [K]
apeiron significa sense límit, sense definició (indefinit, ja que no s'identificava amb aigua o aire...).
SIMPLICI: alguna anltra natura apeiron de la qual neixen tots els cels i el móns que hi ha dins aquests. El naiexement als éssers existents els ve d'allò en què es converteixen en perir, "segons la necessitat, ja que paguen mútua pena i retribució per la seva injustícia segons la disposició del temps", com Anaximandre diu en termes un tant poètics.

Anaximandre és el primer en qui apareix clarament el concepte de substàncies naturals oposades. Anaximandre explica el constant intecanvi entre substàncies oposades mitjançant una metàfora legalista, presa de la societat humana: la prevalència d'una substància a costa del seu contrari és "injustícia"; aleshores hi ha una reacció mitjançant un càstig, que restaura la igualtat.

Calent i fred. [K]

Va descobrir l'equinocci, els solsticis i els rellotges.
HIPOL: "La terra està suspesa lliurement, sense estar sostinguda per res, i està ferma a causa de la seva distància semblant respecte a totes les coses."
Diu que els animals es generen de l'humit.
PS.PLUT. "Diu que l'home es generà dels animals d'altres espècies."

Íbic

(Maduresa a mitjan segle VI ac)

*
A la primavera, els codonyers
regats pels corrents
dels rius –on hi ha un jardí de les Verges
no trepitjat- i els raïms
creixent sota dels pàmpols ombrívols
floreixen; mes per a mi, l’amolr
no té cap temps de descans,
sinó que, com el traci Bòreas encès pel llamp,
precipitant-se de casa de Cipris
amb abrusadores follies, obscur, intrèpid,
poderosament, des dels fons (agita)
els meus sentits.

*
No és possible als qui moren trobar ja un remei de vida.

     (Trad. Maria Rosa Llabrés)


Simònides

(Neix el 557ac)

*
I la pols vora la roda s’aixecà, enduta pel vent.

*
Essent humà,l no diguis mai el que ha de succeir demà,
ni veient un home pròsper, quant de temps ho serà;
car (el vol) d’una mosca d’ales amples no és tan ràpid
com el canvi.

*
Doncs, ni tan sols els qui existiren un temps abans
i foren fills semidéus de déus sobirans
tingueren una vida sense esforç, ni sense ruïna, ni sense perill
fins a arribar a la vellesa.

*
Innombrables ocells
voletejaven per damunt del seu cap,
i, amb els seus bells cants,
els peixos saltaven cap amunt tot dret
de l’aigua blavosa.

*
Em reté l’enrenou de la mar de porpra, arremorada al meu entorn.

*
Doncs, sense ploaers, quina vida
dels mortals és desitjable, o quina reialesa?
Sense ells, ni el temps de vida dels déus és envejable.

*
De la seva boca vermella com porpra
deixava anar la veu la donzella.

     (Trad. Maria Rosa Llabrés)


Anacreont

(Teos, Jònia, mitjan segle VI ac)
Abomina la guerra  i canta el vi i l’amor tant homosexual com heterosexual.

*
L’amable Megistes, de deu mesos ençà
es corona amb vímet i beu most dolç com la mel.

*
Sobirà, amb qui juguen Eros dominador,
le Nimfes d’ulls color blau fosc
i Afrodita vestida de porpra;
tu que recorres
els alts cims de les muntanyes,
a tu et prego, i tu benèvol
vine a mi i escolta
la meva agraciada súplica:
fes-te un bon conseller
de Creòbul, que accepti,
oh Dionís, el meu amor.

*
A) Estimo Cleòbul,
em torno boig per Cleòbul
i cerco la mirada de Cleòbul.
B) Noi que mires com una verge,
et cerco, i tu no m’escoltes;
no saps que de la meva
ànima dus les regnes.

*
He esmorzat esbocinant un poc d’una lleugera coca de mel i sèsam
i he buidat una gerra de vi; i ara amb dolcesa
toco l’agradosa lira afalagant l’estimada i tendra nena.

*
Duu aigua, duu vi, noi, i duu-nos corones
de flors; porta-ho, perquè ara vull fer boxa amb Eros.

*
Posant-nos sobre les celles coronetes d’api,
celebrem una esplèndida festa
en honor de Dionís.

*
Estimo de bell nou i no estimo,
estic boig i no estic boig.

     (Trad. Maria Rosa Llabrés)


Altre cop estim i no estim,
som foll i no ho som

No m'agrada l'home que, amb la copa plena, bevent,
parla de lluita i de guerres, productores de llàgrimes,
sinó el que espera bons regals d'Afrodita
i les Muses, que desperten l'alegria i el plaer.

Jenòfanes

Ridiculitza l'antropomorfisme dels déus:
Si tinguessin mans els bous i els lleons,
i poguessin dibuixar com els homes,
pintarien les figures dels seus déus:
els cavalls, cavalls, els bous, bous,
i els seus cossos semblants als propis.
I formula que déu és absolutament "altre":
Un déu, el major entre els déus i els homes,
sense semblança, en pensament ni figura, amb els mortals. [F]

Heràclit d'Efes

(Maduresa devers l'any 500)

Va viure una temporada a les muntanyes, menjant vegetals. Els efesis el trobaren al temple d'Artemisa jugant amb nins i els va dir: "Això us ve de nou, homes perversos? No és molt millor fer això que no prendre part amb vosaltres en els assumptes polítics?"
Quan li demanaren el seu parer sobre la concòrdia, va pujar a la tribuna, va agafar una copa d'aigua, hi va barrejar farina i menta, se la va beure i va partir; els mostrà que satisfer-se amb el que es pot i tenir poques necessitats manté la concòrdia i la pau.
No fou deixeble de ningú sinó que diu haver-se investigat ell mateix.

Reconèixer la unitat secreta de totes les coses sota la diversitat aparent es planteja com un signe de saviesa. La seva doctrina del logos està íntimament lligada a aquest tema, així com la seva afirmació que el foc és l'arjé de totes les coses:
"Aquest cosmos (el mateix de tots) no el feu cap déu ni cap home sinó que sempre fou, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura." "El que hi ha en nosaltres és sempre u i el mateix: vida i mort, vigília i somni, juventut i vellesa; ja que el canvi de l'un dón alloc a l'altre, i recíprocament." "Ens banyam i no ens banyam en el mateix riu; som i no som" "No es pot entrar dues vegades al mateix riu"
El principi sobirà que regeix el succeir dels esdeveniments està inscrit en el cor del seu mateix esdevenir: està també en l'interior de l'home mateix: és el Logos que governa el devenir sense fi de totes les coses.

El seu llibre té tres parts: una sobre l'univers, una política i una altra teològica.
Alguns li deien Heràclit, l'obscur.

Plató, Cràt. 402a: "En algun lloc diu Heràclit que tot es mou i res roman, i, comparant les coses amb el corrent d'un riu, diu que en el mateix riu no ens hi banyam dues vegades."
ARIST., Met. I 6, 987a: "Plató... de jove es va fer primer deixeble de Cràtil i es va adherir a les doctrines heraclíties que totes les coses sensibles flueixen sempre i no hi ha ciència d'elles.
ARIST. Met. XIII 4, 1078b: "La doctrina de les Idees se'ls va ocórrer als que l'adoptaren per causa d'haver-se persuadit de la veritat dels arguments heracítis que totes les coses sensibles flueixen sempre, de manera que, si hi ha d'haver ciència i comprensió d'alguna cosa, hi ha d'aver altres natures permanents, apart de les sensibles.

SIMPL, Fís. 23, 33: "Hípas de Metapont i Heràclit d'Efes diuen que l'element és u, en moviment i limitat, però fan del foc el principi."

AECI: Heràclit diu que  el foc periòdic és déu etern.

CLEM. Heràclit admet que hi ha un cosmos etern, per una banda, però també un de destructible, ja que el que resulta de la formació còsmica no és altra cosa que una manera d'ésser d'aquell "El cosmos, el mateix per a tots, cap dels déus ni dels homes no l'ha fet, sinó que ha existit sempre, existeix i existirà en tant que foc sempre-viu, que s'encén amb mesura i s'apaga amb mesura."

ARIST. Heràclit diu que l'opost concorda i que de les coses discordants sorgeix la més bella armonia.

[E]

Traducció de Josep Palau i Fabre (basant-se en la traducció al francès de Voilquin)

(DK) 1. Aquest mot (logos), els homes no el comprenen mai, ni abans d’haver-ne sentit a parlar ni després. Encara que tot succeeix segons aquest mot, semblen no tenir cap experiència de paraules i de fets com els que jo exposo, distingint i explicant la natura de cada cosa. Els altres homes ignoren allò que han fet en estat de vetlla, com obliden allò que fan durant el son

2. També cal seguir el logos comú; però malgrat pertànyer a tothom, el vulgar no deixa de viure com si cadascú tingués una intel.ligència particular.

6. El sol cada dia és nou.

10. Trobeu el que és complet i el que no ho és, el que concorda i el que discorda, el que està en harmonia i el que està en desacord; de totes les coses, una i, d’una, totes les coses.

12. Ens banyem i no ens banyem en el mateix riu. I les ànimes s’exhalen d’allò humit.

18. Sense l’esperança no trobaríem l’inesperat, que és introbable i inaccessible.

20. Un cop nascuts, desitgen viure i trobar la mort, o més aviat volen reposar i abandonen els infants a la mort.

21. La mort és tot allò que veiem desperts; els somnis, el que veiem quan dormim.

30. Aquest món, que és igual per a tots els éssers, no l’ha creat cap déu ni cap home sinó que sempre ha estat, és i serà un foc sempre viu, que s’encén a mesura i s’apaga amb mesura.

31. Les transformacions del foc són: primerament el mar, i del mar la meitat és terra, la meitat un vent arremolinat. La terra es converteix en mar líquid i és mesurat amb la mateixa mesura que abans d’esdevenir terra.

32. L’u, la saviesa única, rebutja i accepta ser anomenat amb el nom de Zeus.

33. La llei és obeir la voluntat de l’u.

36. Per les ànimes, morir equival a convertir-se en aigua; per a l’aigua, morir equival a convertir-se en terra; però de la terra en ve l’igua, i de l’aigua en ve l’ànima.

37. Els porcs es rebolquen en el fang; els ocells en la pols o la cendra.

40. El fet d’aprendre molt no instrueix la intel.ligència. Si no, hauria instruït tant Hesíode com Pitàgores; tant Xenòfanes com Hecateu.

41. La saviesa consisteix en una sola cosa: conèixer el pensament que tot ho governa.

42. Homer mereixeria ser expulsat dels jocs i bastonejat; i Arquíloc també.

43. Més val sufocar una ofensa que no pas un incendi.

45. No podem trobar els límits de l’ànima, sigui quin sigui el camí que emprenguem, ja que estan endinsats en la produnditat.

46. La presumpció és una malaltia sagrada; i la vista, un engany.

47. No tinguem pressa per emetre un judici sobre les coses essencials.

49. Baixem i no baixem al mateix riu; som i no som.

51. No entenen com aquell qui lluita amb si mateix pot posar-se d’acord; moviments en sentit contrari, com succeeix amb l’arc i la lira.

52. El Temps (Aion) és un infant que juga al tric-trac; reialesa d’un infant.

54. L’harmonia invisible val més que no pas la visible.

55. Prefereixo tot allò que es pot veure, sentir i aprendre.

56. Els homes s’equivoquen, en relació amb el coneixement, de la mateixa manera que Homer –que fou, això no obstant, el més savi dels grecs. El van enganyar infants que es dedicaven a treure’s els polls del damunt, dient-li: “El que veiem i poem prendre, ho deixem; tot allò que veiem ni podem aferrar, ens ho endurem”.

57. La multitud pren Hesíode per mestre. Es pensen que era un gran savi, i aquest home no sabia distingir el dia de la nit. I, efectivament, són una sola i mateixa cosa.

58. Bé i mal són tot un. Els metges tallen, cremen, torturen de totes maneres i, fent als malalts un bé que sembla més aviat una malaltia, reclamen una recompensa que no es mereixen.

59. El camí que va pel dret i el que fa marrada són un sol i mateix camí.

61. L’aigua del mar és alhora molt pura i molt impura. Per als peixos és potable; per als homes és imbevible i nociva.

66. Tot serà jutjat i devorat pel foc que es presentarà.

67. Déu és dia i nit, hivern i estiu, abundància i misèria. Però pren formes variades, igualment com el foc, quan és barrejat amb aromes i és anomenat seguint el perfum de cadascuna.

71. Cal recordar-se també de l’home que oblida el camí.

72. Estan en desacord amb aquest logos que els és tan familiar, amb aquest logos que tot ho governa, i el que troben cada dia els sembla estrany.

73. Cal no actuar ni parlar com dormilecs.

76. El foc viu la mort de la terra i l’aire viu la mort del foc; l’aigua viu la mort de l’aire i la terra, la l’aigua.

88. El que hi ha en nosaltres és sempre un i el mateix: vida i mort, vetlla i son, joventut i vellesa, ja que el canvi de l’un dóna l’altre, i viceversa.

89. Per aquells qui són en estat de vetlla, hi ha només un sol i mateix món.

91. No podem baixar dues vegades en el mateix riu.

96. Els morts s’han de rebutjar encara més que els fems.

101. M’he buscat a mi mateix.

102. Per Déu tot és bell, i bo i just: els homes tenen algunes coses per justes i altres per injustes.

107. Els ulls i les orelles són mals testimonis, per als homes, quan aquestes tenen l’ànima salvatge.

108. Cap dels que he escoltat no ha arribat a saber que allò que és savi està separat de totes les coses.

110. No seria pas millor, pels homes, assolir el que desitgen.

111. És la malatia, que fa la salut agradable; el mal, que engendra el bé; la fam, que fa desitjar la sacietat, i la fatiga el repòs.

112. El pensament és la virtut més alta; i la saviesa consisteix a dir coses veritables i a actuar segons la natura, escoltant la seva veu.

113. El pensament és comú a tots.

115. A l’ànima li pertany el logos, que creix tot sol.

116. A tots els homes els és donat de conèixer-se a si mateixos i donar mostres de saviesa.

118. On la terra és seca, l’ànima també és la més sàvia i la millor.

119. El daimon de cada home és el seu caràcter.

123. A la naturalesa li agrada esquivar els nostres ulls.

124. L’ordre més bell és que s’assembla a un munt d’escombraries ajuntades a l’atzar.

125. Fins i tot una poció es descompon, si no se l’agita.

125a. Que no us manqui mai la sort, efesis, per tal que estigueu convençuts de la vostra mala sort.

126. El que és fred es torna calent, el que és calent, fred; l’humit sec i el sec humit.



D'ALTRES FRASES


El coneixement de moltes coses no ensenya a tenir intel.ligència.

Els homes són incapaços de comprendre la paraula/la raó [el logos] eterna, tant abans de sentir-la, com després de sentir-la, perquè encara que totes les coses ocorren segons el logos els homes semblen gent sense experiència fins i tot quan experimenten paraules i accions com les que explic, quan distingesc cada cosa segons la seva naturalesa i mostro com és; però a la resta d'homes els passen inadvertides les coses que fan de desperts, de la mateixa manera que mentre dormen.

Per tant cal seguir el comú; però encara que el logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel.ligència particular.

Després d'haver sentit el Logos i no a mi és savi convenir que totes les coses són una.

Els ases s'estimen més desperdicis que or.

Als porcs els agrada més el fang que no l'aigua neta.

El camí cap amunt i cap avall és u i el mateix.

La malaltia fa la salut agradable i bona; la fam, l'assaciament; el cansament, el descans.

El mateix és vida i mort, vetlar i dormir, juventut i vellesa; aqueslles coses es canvien en aquestes i aquestes en aquelles.

Les coses en conjunt són tot i no tot, idèntic i no idèntic, harmònic i no harmònic, l'u neix del tot i de l'u neixen totes les coses.

Déu és dia-nit, hivern-estiu, guerra-pau, assaciament-fam (tots els oposts, aquest és els seu signficat); canvia com el foc, al qual quan es barreja amb perfums, es denomina segons la fragància de cada un d'aquests.

Una harmonia invisible és més intensa que una altra de visible.

L'autèntica natura de les coses sol restar oculta.

Qui no espera l'inesperat no ho arribarà a trobar, ja que no és escrutable i accessible.

Convé de saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia és discòrdia i que totes les coses sobrevenen per la discòrdia i la necessitat.

La guerra és el pare i el rei de totes les coses; a uns els mostra com a déus i a altres com a homes, a uns els fa esclaus i a d'altres lliures.

totes les coses estan en constant moviment, encara que aquest fet s'escapi a la nostra percepció sensorial.

Aquest cosmos no el va fer cap déu ni cap home, sinó que sempre fou, és i serà foc etern, que s'encén segons mesura i s'extingeix segons mesura.

Totes les coses es canvien recíprocament amb el foc i el foc, al seu torn, amb totes les coses, com les mercaderies amb l'or i l'or amb les mercaderies.

El sol és nou cada dia.

El sol no sobrepassarà les seves mesures; si ho fes, les Erínies, executores de la justícia, el reduïrien a elles.

Una sola cosa és la saviesa: conèixer amb judici vertader com totes les coses són governades a través de totes les coses.

Una sola cosa, l'única vertaderament sàvia, vol i no vol que se la denomini Zeus.

Per a les ànimes és mort convertir-se en aigua, i per a l'aigua és mort fer-se terra; de la terra neix l'igua i de l'aigua l'ànima.

Una ànima seca és més sàvia i més bona.

No arribaries a trobar, en el teu camí, els límits de l'ànima, ni encara que recorreguessis tots els camins: tan pregona dimensió té.

Inhalant, segons Heràclit, mitjançant la respiració aquesta divina raó (logos), ens veim intel.ligents; ens n'oblidam mentre dormim, però recuperam de bell nou els nostres sentits en despertar. Ja que, en estar tancats, durant el somni, els canals de la percepció, la nostra ment es separa del seu parentesc amb el circumdant, i conserva la seva única vinculació a través de la respiració, com si fos una espècie d'arrel i, per aquesta causa, perd la capacitat de memòria que abans tenia. Però, durant la vigília, guaita de bell nou a través dels seus canals perceptius, com si fossin finestres i prenent contacte amb el circumdant es revesteix del seu poder de raó.

Perquè si no celebrassin les processons i cantassin l'himne a les parts pudoroses en honor de Dionís, les seves pràctiques serien encara més desvergonyides; l'Hades i Dionés pel qual embogeixen i celebren les festes "Leneas" (bacanals), són el mateix.

Vaig anar cercant-me a mi mateix.

Cal extingir la insolència més que un incendi.

Mort és tot quan veiem en despertar, somni tot el que veim quan dormim.

Incapaços de comprendre després d'escoltar, semblen sords; d'ells també en dóna testimoni el proverbi: encara que estiguin presents, estan absents.

No entenen com en divergir es convergeix  en un mateix: harmonia pròpia del tendir en direccions oposades, com la de l'arc i de la lira.

Mestre de molts és Hesíode: consideren que sap moltes coses aquest, que no va conèixer el dia i la nit, ja que són una sola cosa.

Els que dormen són fedors i col.laboradors del que passa al món.

Canviant es descansa.

És fatiga esforçar-se per altres i ésser manat.

Per als desperts hi ha un món únic i comú, mentre que cada un dels que dormen va cap a un de particular (cap al seu propi univers).

S'escampa i es recull, conflueix i abandona, s'acosta i s'allunya.

Comprendre és la suprema perfecció, i la vertadera saviesa parlar i obrar segons la naturalesa, estant atents.

El caràcter és per a l'home el seu dimoni (demon).

A la natura li plau ocultar-se.

El més bell ornament és com un munt de deixalles tirades de qualsevol manera.

Les coses fredes s'encalenteixen, el calent es refreda, l'humit s'asseca, el ressec s'humiteja.

Pitàgores, fill de Mnesarco, s'exercità en informar-se més que els altres homes, i amb el que va extreure d'aquests escrits va formar la seva pròpia saviesa: molta erudició, art de plagiaris.

La major part dels homes no reflexionen sobre el que se'ls presenta i, fins i tot una vegada instruïts, no comprenen. Viuen en l'aparença.

El tot és divisible indivisible, engendrat inengendrat, mortal i i immortal, logos i eternitat, pare i fill, diví i just. Si no és a mi, sinó al logos, a qui escoltau, sensat és reconèixer que tot és u.

Convé saber que el combat és universal, que la justícia és lluita i que totes les coses neixen segons les exigències de la lluita i la necessitat.



Èsquil

(525-456)

Aproximadament els mateixos anys en què, a l'est asiàtic de cultura grega, el solitari Heràclit exposava la seva poderosa teoria, es representaven a Atenes, al lloc on tenien lloc les danses sagraades de Dionís, les primeres tragèdies d'Èsquil. Es va destacar un individu del cor, s'insertaren diàlegs recitats entre les seccions cantades i ballades i s'incorporaren més actors.

Sorgida de la música com a poesia per a esser cantada, la lírica p`roposa una primera ordenació simbòlica de la realitat sense recurs a categories teològiques. La categorització de la realitat que la lírica pretén respon abans que a un punt de vista objectivador o cosista, a un assentament de les intensitats viscudes -els esdeveniments són inscrits i avaluats sobre una superfície de registrre vital i personal.

Agamèmnon, rei d’Argos, cap de l’exèrcit grec que assatjà Troia per venjar el rapte de la muller del seu germà Menelau (Ilíada). Egist, mentrestant es fa seva Clitemnestra, dona d’Agamèmnon, i quan aquest torna, el maten (Èsquil, no Homer diu que qui el mata és Clitemnestra, moguda perquè Agamèmnon ha sacrificat la seva filla Ifigènia per tal que els vents fassin favorable el retorn de les naus. També Clitemnestra matant Agamèmnon ha estat vist com un reflex de l’antiga lluita del matriarcat per la seva pervivència; també mata Cassandra, filla de Príam, rei de Troia que Agamèmnon havia duit com a esclava).

Helena, filla de Zeus i Leda; casada amb Menelau, fou raptada pel príncep troià Paris, i això motivà la guerra de Troia (vers el XIV abans de Crist; els hitites feien pagar imposts per passar per l’estret dels Dardanels, potser això motiu de guerra).

Electra, la filla, amb Orestes, el seu germà, al qual ha salvat quan era petit i retorna al cap d’anys, maten Egist i Clitemnestra i viuen junts.

(Sòfocles, Eurípides, Sèneca, Racine, Alfieri, O’Neill... reprenen la història)

L’Orestea d’Èsquil

És l’única trilogia del teatre grec que ens ha pervingut completa (presentada a les dionísies de primavera de l’any 458 ac); Agamèmnon, Les coèfores, Les eumènides. S’ha perdut el drama satíric Proteu, que la cloïa; no és probable que el drama satíric afegís res de profund al sentit de la trilogia que acompanyava,  al contrari, després que els horrors s’havien resolt en reconciliació, transportava el públic “en un gai país de rondalla”.
L’Orestea és també una reflexió jurídica. Hi ha un crim a Agamèmnon (adulteri i assassinat), una venjança a Les coèfores i un judici a Les Eumènides. L’autor d’un crim de sang portava una taca que li feia impossible l’acostament als homes, però l’home sollat per un crim podia ésser purificat per un déu; és el que fa Apol.ló (patró de la salut, de la llum i de la consciència neta) a Les Eumènides. Les Erínies, venjadores del qui ha mort algú (Clitemnestra mata Agamènnon, que no és de la pròpia sang) de la pròpia sang- representen el dret més antic, que es funda en la sang i fa del parricidi un crim inexpiable, sense purificació; Apol.ló, el dret més modern, que es basa en la ciutat, i permet a Orestes venjar la mort del seu pare. Aleshores per a sentenciar entre les Erínies i els Olímpics, Èsquil recorre a un jurat humà i atenès: el Consell de l’Aeròpag: fa jutjar els déus pels homes: la solució du a acabar amb les represàlies internes, Orestes és eximit de càstig. Atena persuadeix les Erínies que ho acatin. Així, al final de l’Orestea el seguici presidit per Atena acompanya les Fúries esdevingudes Benèvoles cap a la cripta on des d’ara tindran llur estatge; les divinitats, després de llur cant de benedicció tornen cap a la nit i la terra maternal i deixa els homes en la seva llibertat humana.

*************

Èsquil. Tragèdies, vol II. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1933.

Prometeu encadenat forma part també d’una trilogia. N’és la primera obra; ja s’hi anuncia la deslliurança del tità i la seva reconciliació amb Zeus, que es donava a Prometeu deslliurat: Hèracles, d’un tret del seu arc mata l’àguila. Probablement Prometeu porta-foc tancava la trilogia; cloïa la sèrie el drama stíric Prometeu encenedor del foc. De tot plegat només se n’ha conservat el Prometeu encadenat.

Prometeu, fill d'Uranos i de la Terra és un tità que dóna als mortals el foc robat al cel per l’astúcia; dóna als homes el foc, la llum; és per tant per als homes el mestre de totes les arts (Zeus, un cop senyor dels déus, comença a repartir privilegis als altres déus, però als homes res, ans al contrari, volia destruir la raça actual dels homes per a crear-ne una altra de nova, però Prometeu els dóna mitjans per a no poder ésser destruïts). Zeus se’n venja endadenant-lo per a l’eternitat a una columna a l’extrem del món, on una àguila ve cada dia a devorar-li el fetge (i això que, es plany Prometeu a les oceànides, ell l'havia ajudat Zeus a ésser senyor dels déus, traient Cronos -pare de Zeus- del seu setial).

argument

De primer Força i Poder fan que Hermes encadeni Prometeu.
Després Prometeu es plany de la injustícia dels déus que paguen amb càstig els favors que els ha fet, compareixen les Oceànides (encarnació de les forces elementals) i es planyen de la seva situació.

Prometeu encadenat, diu a les Oceànides: "He fet que els mortals deixessin de tenir els ulls fits en la mort."
Corifeu: "¿Quina medicina has descobert per a aquest mal?"
Prometeu: "He estatjat en ells les cegues esperances."
Corifeu: "Quin gran bé, aquest que has dispensat als mortals!"
Prometeu: "Encara més; jo els he fet present del foc."
Corifeu: "¿I ara el foc, amb els sus ulls de flama és en mans dels efímers?"
Prometeu: "I el que és d'ell, aprendran moltes arts." (pàgs. 65-66)

Després compareix Oceà.

Oceà: "vull aconsellar-te el que val més, tot i que és subtil: coneix-te a tu mateix, i adapta't maneres noves; perquè també hi ha un rei nou entre els déus. Si et poses així a llançar mots tan rudes i esmolats, pot sentir-te Zeus, per amunt que tingui el seu tron, i la ira d'ara pot semblar-te un simple joc de penes." (67-68)

Prometeu explica tot el que ha donat als homes.

Prometeu: "Escolteu, en canvi, les misèries dels mortals, com d'infants que eren n'he fet uns éssers intel.ligents, dotats de raó. [...] No coneixien les cases d'obra assolellades, ni la fusteria; vivien sota terra, com les ventisses formigues, en el fons de coves sense sol. [...] Després vingué la ciència del nombre, la més alta de totes, que vaig inventar per a ells, i el componiment de les lletres, memòria de tota cosa, treball que infanta les Muses. [...] Vaig alinear també per a ells mil maneres de conèixer el futur. El primer, vaig discernir, dels somnis, els que han de convertir-se en vetlla, i vaig fer-los conèixer els sons d'obscur presagi i els encontres del camí. [...] (pàgs.73 a )

Ve Io, castigada a ésser contínuament picada per un tàbec perquè Zeus la desitja. (pàg. 79)
Prometeu li augura quins seran els seus suplicis, que quasi no tenen fi (sembla el que diuen les jaies al protagonista de les rondalles de tot el que li passarà o ha de fer); després li diu que un descendent del seu tercer fill serà qui enderrocarà Zeus;  aquest secret que sap Prometeu, és el que farà que ell pugui alliberar-se.

Al final, parla amb Hermes, el llepes de Zeus.
Prometeu: "Adora, implora, llagoteja sempre el qui mana: a mi, se me'n dóna de Zeus encara menys que de res. Que faci, que mani durant aquesta breu temporada com vulgui: no regnarà gaire sobre els déus."        "Contra la teva servitud, sàpigues-ho clar, jo no barataria la meva desgràcia. Val més, jo crec, servir aquest penyal, que ésser missatger de confiança del pare Zeus!"
Aleshores Hermes li anuncia més càstigs de part de Zeus:
Hermes: "De primer, aquest aspre pic, el Pare, amb el seu tro i la flama del seu llamp, el farà bocins, que colgaran el teu cos, sostingut només pels braços de la pedra. Quan hauràs acabat una llarga durada de temps, tornaràs a la llum; però aleshores el gos alat de Zeus, l'àguila rossa, esquinçarà impetuosament un gran parrac del teu cos, convidat no invitat, que s'arrossega a taula tot el dia!- i es regalarà amb el negre plat del teu fetge. A aquest suplici no esperis cap terme, fins que un déu no es reveli successor teu en les teves penes i s'ofereixi a davallar a l'Invisible regne sense sol i a les tenebroses fondàries del Tàrtar."
Hermes també amenaça les oceànides a patir amb ell, si no se n'allunyen, però elles:
Corifeu: "No, amb ell vull sofrir el que calgui. He après d'odiar els traïdors, i no hi ha pesta que jo avorreixi més."

Teognis

(Mègara, segle VI)

Pertanyia a l'aristocràcia. Escriu un llibre d'elegies al seu amic Cirnus, al qual vol inculcar els principis i l'ideal aristocràtics, contra la nova classe que havia assolit el poder.

Sigues raonable: no forcis els honors, èxits, ni riqueses,
mitjançant actes innobles o vulnerant el dret.

Cirnus, la ciutat està prenys. Crec que parirà
el venjador que ens faci pagar les follies.
Els ciutadans estan sans, però els caps
van a l'abim, on ens espera la desgràcia.

El servidor i missatges de les Muses, si té
dons espirituals superiors, no els ha d'ocultar.
És el seu dewure inventar, compondre ensenyar.
Inútil és el tresor que només coneix un mateix.

No forcis els hostes contra la seva voluntat,
ni acomiadis ningú que no se'n vulgui anar.
A l'empanat no el despertis, Simònides, si el vi
el paralitza i la son el gronxa als seus braços;
ni exigeixis al despert que dormi, si no vol.
És molesta la força que la nostra llibertat coharta.
Però omple la copa de qui vulgui beure,
que no cada vespre tenim aqquesta festa.
Pel que fa a mi, ja tenc la meva mesura de dolç
Bacus, i me'n vaig a casa, al somni que allibera.
Estic en aquest punt en què el vi és perfecte:
cert que no estic sobri, però tampoc ebri.

Jamai he traït un vertader company,
ni un amic; no tinc ànima d'esclau.

Mostra als teus amics, Cirnus, una natura
canviant, tornasolada; modela els teus sentiments
pels seus. Sigues com un pop sinuós
que s'assembla a la roca en què es fixa.
Canvia el color segons els temps i els llocs.
L'astúcia dóna més poder que la grandesa.

Mai no m'inclinaré a l'opressor jou
enemic, ni enc que una muntanya em pressionàs el cap.

T'equivoques, Cirnus, si deixes un amic,
irritat, per un motiu fútil.
Si hom s'enutgés per les faltes
dels amics, sempre, serien impossibles
el tracte amistós i la concòrdia.
Els defectes són norma en els mortals,
només un déu és sens màcula.

No vituperaré el meu enemic, si és bo
ni parlaré bé del meu amic, si és un brivall.

No facis violència amb maldat a ningú;
no hi ha res millor per al just que fer el bé als altres.

Hi ha molts rics que no entenen res del bell,
d'altreds ho crequen però la pobresa els ho impedeix.
A uns i a altres, se'ls tanquen les portes dels fets:
a aquests, els falta el diner; a aquells, la intel.ligència.

No puc, cor meu, conseguir el que desitges.
No desesperis; d'altres també cerquen el bell com tyu.

De res massa; mantén-te enmig.
Així tindràs l'èxit (areté), Cirnus, difícil d'assolir.

Ni desig ni deman ésser ric. Només voldria
viure amb poca cosa i no sofrir infortuni.


Anite de Tègea

(Cap als 300 aC)

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemmat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l'estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.


A Pan de pèls durs i a les nimfes que guarden
els ramats, Teòdot, pastor solitari, ha ofert aquest do
sota l'alt turó perquè, esgotat per l'estiu xafogós
l'han refet donant-li amb les mans aigua dolça com mel.


Per a un gall
Ja no em podràs desvetllar com abans, agitant
amb vigoria les ales per anunciar-me l'alba.
Un lladregot t'atacà d'amagat quan dormies
i et clavà les seves urpes al coll.


Uns infants, boc, t'han posat regnes purpúries,
han passat un fre a la teva boca peluda
i et fingeixen cavall davant del temple del déu,
per ensenyar-te a portar-los amb suavitat mentre juguen.

     (Trad. Maria Àngels Anglada)


Nossis de Lòcrida

(Primera meitat segle III ac)

Epigrama amorós
Res més dolç que l'amor: totes les coses plaents inferiors
li són: fins i tot la mel he llançat de la boca.
Això ho dius Nossis: aquell a qui Cipris no ha estimat
no sap pas com són les seves roses florides.

     (Trad. Maria Àngels Anglada)


Melèagre

(Primera meitat segle I ac.)

Les tres Gràcies, una triple corona, comparteixen el llit
de Zenòfila, símbols d'una triple bellesa:
l'una ha posat damunt la seva pell el desig,
     l'altra damunt la seva persona
l'encís, l'altra en les seves paraules el llenguatge dolç.


Beu en honor d'Heliodora-Persuasió i Heliodora-Cipris,
i encara un altre cop per ella, Gràcia de dolça llengua.
Car per a mi és una deessa i vull beure el seu desitjable
nom barrejat amb vi sense aigualir.


Tens el bes de vesc, els teus ulls, Timàrion, de foc:
si mires, encens, si beses, lligues.


El bol diu que frueix dolçament amb el fregadís
de la boca xerraire de Zenòfila. Sortós ell!
Tant de bo que posant els llavis damunt els meus llavis
sense respirar te'm beguessis la meva ànima.

     (Trad. Maria Àngels Anglada)



Dionisios Solomós
((Zacint 1798 – 1857)

CALMA

No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.

     (Trad. Carles Miralles)



Konstandinos P. Kavafis

(Alexandria 1863 – 1933)

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit 
i els han tancats, amb llàgrimes, dins una tomba esplèndida, 
amb roses per capçal i llessamins als peus- 
 així semblen talment els desigs que han passat 
sense que els satisfessin; sense una sola nit 
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent. 
 
    (Trad. Carles Riba)
 

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, 
has de pregar que el camí sigui llarg, 
ple d'aventures, ple de coneixença. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis: 
són coses que en el teu camí no trobaràs, 
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una 
emoció escollida 
et toca l'esperit i el cos alhora. 
Els Lestrígons i els Cíclops, 
el feroç Posidó, mai no serà que els topis 
si no els portes amb tu dins la teva ànima 
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg. 
Que siguin moltes les matinades d'estiu 
que, amb quina delectança, amb quina joia! 
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; 
que et puguis aturar en mercats fenicis 
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, 
corals i nacres, ambres i banussos 
i delicats perfums de tota mena: 
tanta abundor com puguis de perfums delicats; 
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, 
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. 
Has d'arribar-hi, és el teu destí. 
Però no forcis gens la travessia. 
És preferible que duri molts anys 
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, 
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, 
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. 
Ítaca t'ha donat el bell viatge. 
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. 
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. 
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 
ja hauràs pogut comprendre  què volen dir les Ítaques. 
 
    (Trad. Carles Riba)
 

EN TANT QUE PUGUIS

I si doncs no pots fer la teva vida com la vols, 
això almenys procura 
en tant que puguis: no l'abarateixis 
amb massa contacte del món, 
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la, 
rodant sovint amb ella i exposant-la 
a la diària bajania 
de les relacions i els intercanvis, 
fins que es torni com una forastera enfadosa. 
 
    (Trad. Carles Riba)


UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
inclinat sobre la taula, seu un vell,
amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara, cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’aqdorm
recolçant el cap sobre la taula del cafè.

          (Trad. Alexis E. Solà)


UNA NIT

L’habitació era pobra i vulgar,
oculta dalt d’una taverna sospitosa.
Per la finestra vèiem el carreró
brut i estret. De baix estant
pujaven les veus d’uns quants treballadors
que jugaven a cartes i reien.

I allí, sobre el llit miserable i humil,
vaig posseir el cos de l’amor, els llavis
voluptuosos i rojos de l’embriagament,
rojos d’un embriagament tan gran, que ara,
mentre escric, després de tants anys!,
en la meva casa solitària,
ara jo m’embriago de nou.

          (Trad. Alexis E. Solà)


LA TAULA DEL COSTAT

Deu tenir a penes vint-i-dos anys.
Però, tanmateix, estic segur que,
fa gairebé els mateixos anys,
aquest cos, jo, jo l’he gaudit.

No és pas una exaltació eròtica.
Fa ben poc que ha entrat al casino.
No he tingut temps ni de beure gaire.
Aquest cos, aquest mateix, jo l’he gaudit.

I si no recordo on, un oblit meu no vol dir res.

Ah!, ara sí, ara que s’ha assegut a la taula del costat,
reconec cada moviment que fa, i sota els seus vestits,
torno a veure, nus, els membres estimats.

          (Trad. Alexis E. Solà)


PER ROMANDRE

Deiva ésser la una de la nit,
o dos quarts de dues.

                                 En un racó de la tavern
darrera de l’envà de fusta.
Fora de nosaltres dos, el local era ben buit.
Un llum de petroli a penes l’il.luminava.
El cambrer, que feia el torn de nit, dormia a la porta.

No ens veia ningú. Però
ja ens havíem excitat de tal manera
que prescindírem de qualsevol precaució.

Els vestits es varen mig obrir –no n’hi havia gaires,
perquè abrasava el divinal mes de juliol.

Plaer de la carn
per entre els vestits mig oberts,
apressada nuesa de la carn... I la seva visió
ha traspassat vint-i-sis anys. I ara arriba
per romandre en aquest poema.

          (Trad. Alexis E. Solà)


JÒNIC

D’haver trossejat les estàtues llurs,
d’haver-los expulsat dels temples llurs,
no moriren de res d’això, els déus.
Oh terra de Jònia, prou t’estimen encara,
et tenen ben present llurs ànimes encara.
Quan damunt teu es lleva un bell matí d’agost
pel teu aire la vigoria de llur vida passa;
i a voltes l’etèria figura d’un noi
vagarívola, rabent s’envola
i es veu passar damunt dels teus turons.

     (Trad. Carles Miralles)



Iorgos Seferis
(Esmirna 1900 – 1971)
Nobel de Literatura 1963

MITHISTÒRIMA
XV

El somni t’embolcallà, com un arbre, amb fulles verdes
respiraves , com un arbre, en la tranquil.la llum
en la límpida font jo mirava el teu rostre:
parpelles closes i les pestanyes cisellaven l’aigua.
Els meus dits, a l’herba flonja, trobaren els teus dits
vaig sostenir el teu pols un instant
i vaig sentir en un altre lloc el dolor del teu cor.

Sota el plàtan, prop de l’aigua, entre els llorers
el somni et desplaçava i et trossejava
al meu entorn, prop de mi, sense que jo pogués tocar-te entera,
unida al teu silenci;
mirant la teva ombra que creixia i que minvava,
que es perdia entre les altres ombres, en l’altre
món que et deixava anar i et retenia.

La vida que ens donaren per viure-la, l’hem viscuda.
Plany els qui esperen amb tanta de resignació
perduts entre els negres llorers sota els plàtans pesants
i tots els qui parlen sols amb cisternes i amb pous
i s’ofeguen en els revolts de la veu.
Plany el company que compartí la nostra escassetat i la suor
i es submergí en el sol com un corb enllà dels marbres
desesperat de gaudir de la nostra recompensa.

Dóna’ns, enllà del somni, la serenitat.

     (Trad. Carles Miralles)


SOLSTICI D’ESTIU
XIV

Ara, amb el plom fos del dia de Sant Joan
la resplendor de la mar estival,
la nuesa entera de la vida
i passar i deturar-se i allitar-se i agitar-se
els llavis i el borrissol acariciat,
tot procura abrusar-se.

Com el pi migjornal
ensenyorit per la resina
s’afanya a produir flama
i no suporta ja el càstig –

crida als nenws que apleguin la cendra
i que la sembrin.
Allò que ha passat ha passat i està bé.

I àdhuc allò altre que no ha passat
cal que s’abrusi
aquest migjorn en què s’ha fixat el sol
en el cor d’una rosa de cent fulles.

     (Trad. Carles Miralles)



Odisseas Elitis
(Creta, 1911)
Nobel de Literatura, 1979

SOL EL PRIMER
     COS DE L’ESTIU

Fa temps que sentírem la darrera pluja
Damunt les formigues i els llangardaixos
Ara el cel s’inflama infinit
Els fruiters tenyeien llurs boques
La terra porosa es clivella de mica en mica
I de l’aigua que degota de síl.laba en síl.laba
una planta colossal esguarda ulls fits el sol!

Qui hi ha ajagut damunt l’arena
de sobines que fuma fum argentat en fulles d’oliveres
Les cigales s’escalfen a la seva orella
Les formigues treballen al seu pit
Llisquen llangardaixos per l’herba de l’aixella
I de les algues dels seus peus lleu avança una ona
Enviada per una piteta sirena que cantà.

Oh cos de l’estiu nu torrat
Menjat per l’oli i per la sal
Cos del rocam i estremiment del cor
Gran voleiada dels cabells del salze
Respir d’alfàbrega damunt l’engonal crespat
ple d’estrelles i d’agulles de pi
Cos pregon navili del dia!

Arriben lentes pluges violentes calamarsades
Vénen les platges esgarrapades per les ungles de la tramuntana

Que masega els fons amb salvatges onades
Apregonen els turons la sina tibant dels núvols
Però al darrere de tot això somrius indiferent

I trobes de bell nou la teva hora immortal
Com a l’arena et troba de bell nou el sol
Com en la teva nua vigoria el cel.

          (Trad. Carles Miralles)


XVI

Molt aviat vaig despertar-me als plaers
Molt aviat el meu àlber vaig encendre
Amb la mà al davant en el mar vaig endinsar-me
Allí jo sol vaig alçar-la:
Bufares i em rodejaren les tempestes
D’un en un em prengueres els ocells –
Déu meu em cridares i com anar-me’n?
Vaig fitar dins del futur els mesos i els anys
Que tornaran a girar sense mi
I vaig mossegar-me tan profundament
Que lenta la meva sang viag adonar-me que brollava cap amunt
I que degotava el meu futur.
Vaig fer un sot a la terra llavors que jo era el culpable
I trèmul vaig aixecar la víctima a les meves mans
I li vaig parlar tan tendrament
Que lents els seus ulls s’obriren i destil.laren rou
Damunt la terra on ho era el culpable.
Vaig ajeure la fosca sobre el llit de l’amor
Amb les coses del món en la meva ment nues
I el meu esperma vaig espel.lir tan lluny
Que lentes les dones es giraven vers el sol i parterejaren
I pariren de bell nou el visible.
Déu meu em cridares i com anar-me’n?
Molt aviat vaig despertar-me als plaers
Molt aviat el meu àlber vaig encendre
Amb la mà al davant en el mar vaig endinsar-me
Allí jo sol vaig alçar-la:
Bufares i un ardent desig s’apoderà de les meves entranyes
D’un en un tornaren a mi els ocells!

     (Trad. Carles Miralles)



Brun, Jean. Heráclito. M. Edaf 1977 [1965].
Dirk, G. / Raven, J. Los filósofos presocràticos. M. Gredos, 1969 [1966].
Eggers, C / Julià, V. Los filósofos presocráticos. M. Gredos, 1981.
Fränkel, Hermann. Poesía y Filosofía de la Grecia Arcaica. Madrid, Visor 1993 [1962].
Kavafis, Donstandinos P. Poemes**. Barcelona, Curial, 1977 (Traduïts i anotats per Carles Riba)
Kavafis, Donstandinos P. Poemes. Barcelona, Curial, 1977 (Traduïts i anotats per Alexis E. Solà).
Les germanes de Safo. Antologia de poetes hel.lenístiques. Barcelona, La magrana, 1997 (Introducció, traducció i notes de Maria Àngels Anglada).
Maleïdes les guerres. Poesia universal de tots els temps sobre els desastres de la guerra. Barcelona, Ed. 62/Empúries, 2003. (Tria de Jordi Cornudella).
Poemes lírics de la Grècia antiga. Barcelona, La magrana, 1999 (Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés).
Safo. Obra completa. Barcelona, Ed. 62, 1973 (Traducció de Manuel Balasch).
Set poemes neogrecs. Antologia. Barcelona, Ed. 62 / la Caixa, 1988 (MOLU 25). A cura de Carles Miralles.

inici

Pàgina de presentació MAG POESIA