Llibre primer
(1913-1919)

1

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

“Aquest primer poema [...] ens parla d’un passat [...]. És una obertura que clou, al mateix temps, una etapa anterior que queda així, en certa manera, eliminada.”
“El poeta, en lloc d’adreçar-se’ns directament, o de cantar lliurement, s’adreça a la seva pròpia ment, dialoga amb ell mateix. Per a fer això s’ha de desdoblar. Per una banda la seva ment, a la qual ell s’adreça i que, per tant, objectiva; per altra banda, la seva facultat de cantar, el cantor, el poeta pròpiament dit. Ja, d’entrada, aquests dos versos ens fan comprendre que penetrem en una crisi interior.”
“Que la seva ment s’hagi enquimerat vol dir que ha volgut anar més enllà dels seus límits normals, de la seva capacitat humana habitual [...] la ment del poeta ha volgut (desig) o ha cregut abastar quelcom que era fora del seu abast. I aquest desig es presentava en forma seductora, temptadora. Els adjectius són gairebé els mateixos que s’aplicarien a una dona coberta de vels transparents que passés, de sobte, davant la nostra contemplació, deixant-nos, a causa de la seva gràcia fugitiva, en el dubte de si l’hem vista o l’hem somniada.”
“Quan el poeta, doncs, ens diu que un desig l’ha enquimerat, vol dir que aquest desig l’ha fet volar molt alt, o anar molt lluny, o ambicionar qui-sap-lo!”
El darrer vers de la primera estrofa ens parla d’un “traüt -un tragí, un tràfec superlatius, puix que és foll- sense paraula viva. [...] Quina és aquesta paraula viva que el poeta es lamenta de no sentir? És, evidentment, la inspiració, l’estat de gràcia, allò que tal volta havia enquimerat la seva ment [o bé] podria ésser per al poeta el mitjà miraculós per a fer davallar, per a fer encarnar en mots el contingut d’aquell desig.”
“si en la primera estrofa el poeta semblava plànyer-se de no poder atènyer la condició sobrehumana que desitjava, en aquesta [segona] sembla acordar-se momentàniament a la seva condició humana, que es caracteritza per la pervivència constant de la inquietud, encara que aquesta inquietud hagi anat a raure al fons de tot d’ell mateix.”
“Aquest goig, ens diu la tercera estrofa (l’ell inicial es pot interpretar que es refereix al cant no dit o al goig) [...], que és un foc sagrat, és el que permet al poeta de sobreviure al seu estat actual de cataclisme.”
“El poeta acaba adreçant-se de nou a la seva ment, amb una imprecació aquesta vegada (la primera vegada era una constatació), per dir-li que continuï lluitant, que no vulgui la calma, en el seu estat present d’oblit.”
“En síntesi: en aquesta primera estança, la primera estrofa fa referència al passat, a una desmesurada ambició intel.lectual passada: (t’ha enquimerat): la segona se situa en el present: (perdura, s’atura); la tercera és projectada cap al futur: (no vulguis calma).
“en aquesta experiència pretèrita que no ens diu o que no ens especifica, és fàcil d’endevinar-hi també la rectificació d’una altra herència maragalliana, que és la del superhome nietzschià, empeltat en el Comte Arnau fins a vivificar-lo i quedar com una de les possibilitats latents, no del tot acomplides, del geni català.          Riba sembla renunciar a aquesta aventura, i malgrat la follia i la nuesa de la seva ment, comprenem que el seny ha triomfat en ell.”
Josep Palau i Fabre “Escolis a unes estances de Carles Riba” Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans. Curial, 1982. (pp. 59 a 66).


12

Joia, dolça conqueridora,
ja no et resisteix re de mi!
Ma vida acut tota al diví
clam teu i entorn se t'arremora.

Car tu has dit: -Començ jo fui
i fi seré; el millor és encara
per ser, en el temp0s, no en l'urna clara
de l'esperit. -I veig avui,

Joia, dar-se les mans eternes
mos anys, vetits de foll desig:
tu, sonora i dreta al bell mig,
la dansa rodona governes.

Mes, per damunt, sotja la Mort.
Així l'astor, manyer caçaire,
assetja, enfilat dalt de l'aire,
de la coloma el vol menys fort.

Joia, ¿per què interrogaria
si alces tu mateixa el vel?
¿No és la Mort l'amiga fidel
que en tot camí et fa companyia,

i ara a la porta del meu pit
ta furtiva sortida espera,
tu que entres com alta guerrera
i surts com el lladre de la nit?


16

    Ànima meva, assai
glatires per aquesta boca folla.
Tant de voler en un sol sospir adolla,
tanta de força que no torna mai,
    i tu no ets lassa mai
de sospirar per 'questa boca folla.

    Tot ton poder, llourat
per la purpúria ombra fugitiva,
s'escola al llarg de la quieta riba
    de ton eternitat;
mes tu, et té esclava ton eternitat,
en va et tempta la porpra fugitiva.

    Ànima meva, assai
glatires. ¿Sents? S'agita la recança
dins el teu flanc. Oh plenitud que avança!
Si ara l'ofegues, no reneix ja mai.
    Ara és l'hora -o mai:
ans que en oblit, ta pau sia en recança.


22

Amor, adesiara sento mon pensament
que un sacre horror l'assalta en sa tranquil.la via:
a l'un costat vas tu, la usada companyia;
però ens volta una turba pàl.lida i vehement.
Tàcites ombres, òrfenes de fesomia! L'alba
neix plena de records; d'elles, ni el nom se salva
de dins la mar udoladora del present.

Amor, elles amaren també, i de ventura
va ser llur pit desesperadament avar;
¿no sents -cendra tornà llur pit- el secular
heretatge de joia que dintre l'aire dura
difús? Les ombres vénen de llur estatge mort
no a captar de llur tresor la dolça usura.

Amor, l'innúmer deute clama de dins l'abís!
Vivim dels juraments, els sospirs, les besades
infinites de tantes gèneres escolades!
També un dia la casa clara i el verd país
seran buits de nosaltres i sonors d'altres vides
ignorants que jo i tu, ombres engelosides,
en cada cosa amada ventrem un flam d'encís.


27

Vora el torrent que fuig hi fruiten llimoners.
El pom jovençaneja i riu i cau lassat
i l'aigua, arran, fa com un jaç que el gombolés;
al peu de cada soca hi ha un caramull daurat.

Passa, torrent, germà lluent del marge bru:
ta fúria no s'hauria amorosit en va
si un fruit, dels que ara aculls de pas, s'avia amb tu
i t'és monjoia alegre quan llisquis lent pel pla.

Val més la teva imatge que no mil pensaments.
L'amor s'aboca al freu del temps escoladís.
¿Què hi fa si el temps ens tempta forces, fe, juraments?
Un bla renou ens canta, i l'hora és molt feliç.


40

     Fèrvida eternitat que, quan
     el sentit golut ja l'abasta,
     es fon esmunyedissa en cant
o en llum o en boira rosa dintre l'ànima casta:

     voluptat. Jo et percaço allí,
     cuidant abraçar-te més pura,
     i és encara un engany mesquí:
només ton ull pregon, gelosia, hi fulgura.

     Germana de la voluptat,
     nada més forta, gelosia:
     ets damnada al tantalejat
aguaitar i a la despullada senyoria

     damunt la buidor de l'abís
     que deixà la feble presència
     dins l'ànima. Almenys si n'omplís
ta follia l'eixuta, la freda transparència!

"El que Riba vol dir és que, després de l'experiència eròtica amb una dona, el que tendeix a ocupar-ne el lloc és l'instint possessiu, i és això que vol dir la "gelosia" "l'ànima despresa de l'activitat eròtica concreta, es vessa cap a un instint de possessió total, de possessió moral, de la persona estimada. Ara bé: aquest instint de possessió total està destinat a la frustració, i només és una follia que omple "l'eixuta, la freda transparència" ("transparència" en el sentit de "nul.litat") de l'ànima."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)


Llibre segon

A
(1920-1928)


1

        Silenci, àngel potent,
missatger entre Déu i el nostre pensament,
     no afeixuguis el teu vol amb roses
     damunt del cap, ni xopis les descloses
ales dintre les gorgues blavenques on fan nit,
del Temps bessons discordes, la Il.lusió i l'Oblit.

Fes-te'm coneixedor per l'àgil  revolada
     amb què deixondeixes d'un salt
la Veritat endins del cor adormissada,
     lla on l'albir del bé i del mal
no envia el seu oneig -oh platja inviolada!

        Com quan empunyes al vol
damunt la irada cima dels roures l'oratjol,
     i el rebats a la baixedat discreta
     del murtrerar; i el gran bosc s'aquieta
per l'esglai que n'eixís, al fresseig importú,
la dea esgarrifada del propi cos tot nu.

"Ens trobem davant d'una invocació preliminar. Aquest poema acompleix la mateixa funció que, per exemple, la invocació a les muses amb què els clàssics solien encapçalar llurs obres." "Ens trobem amb una invocació al silenci [...] és el silenci fecundador que precedeix l'acte creatiu, és la reflexió, és la purificació espiritual, és la inspiració. El silenci que obre les portes de la revelació. En definitiva, el silenci esdevingut símbol, esdevingut Àngel, àngel poderós: la força que il.lumina l'home amb la llum de l'absolut, aquí simbolitzat amb la paraula "Déu"."
(Santaeulàlia, J.N. Qüestió de mots. Del simbolisme a la poesia pura. Barcelona, Ed. de la Magrana, 1989)


6

          Uns wiegen lassen, wie
     Aus schwankem Kahne der See.
                      Hölderlin

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
    i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
    no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
    estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va l'encalç
    del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
    insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
    que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el su desig no mena:
    que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
    s'abandona a una aigua serena.


7

Hi ha estones que el pensament
és sol i ert com una timba
desesperada sota un vent
que mai no s'atura ni minva.

L'eternitat dels anys difunts
i els que han de ser comptats encara
travessen la buidor que brunz
empentejant-se, amb una rara

fúria d'exèrcit comandat
pel pànic: així, quan fa via
Déu sobre el món, l'home astorat
perd la rialla i fugiria.

Sols tinc una esma que és llavors
que sóc i visc el que em pertoca;
que no em val ser gasiu d'esforç
i creure'm ferm sobre una roca

tranquil.la, amb l'amor i la llar
i el meu jardinet. Tot navega:
cada vaixell, és tot el mar
que li fa força i l'arrossega.

I quan una onada de dol
o de goig ens bat i ens inclina,
no és res el que és nostre sol:
dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,
tot el temps sens fi que ens circumda.
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda.


8

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
     ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
     a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
     mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
          i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
     imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
     que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
     qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
          i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer
     l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
     o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
     que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
          sense un plany pel seu mal?

"insisteix en això: que ell és com un ocell sol sense contacte directe amb la vida"
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)


12

     Amor, és dolç de callar, i no sofrir
     de cap ingenu pensament en mi
     que s'aturi sobtat i miri enrera
     amb un mig riure i un mig plor, com si
un infant es perdia en una festa austera.

     Mira'm als ulls, que tot en mi és teu;
     fins els records que són darrera el lleu
     horitzó de la nostra coneixença
     fonen llur lívida claror de neu,
Amor, amb l'alta llum que en els teus ulls comença.

     Dóna'm la mà, que entre el cos i la fe
     l'acord és ara en mi suau i ple;
     com si l'amor fos immortal, i l'hora
     que fuig, un cercle i, al centre, el voler
retenint per igual els somnis de la vora.


16

     Tot torna; i és més trist,
com si fos cridat a judici.
     Tan covard que és el cor
dins la presó del seu desfici,
     i tu, fantasma trist,
     sotges que s'adormissi
          ton jutge, el cor!

     ¿Què portes -roses, llàgrimes-
dels marcits ponents del passat?
     Fos viva jovenesa
i primer desig admirat,
     les roses i les llàgrimes
     amb què l'amor combat
          la jovenesa!

    Sols per recomençar
-ingenu cor!- perdonaria
     que fos somni i no-res
això que torna amb melangia;
     co si en recomençar
     s'evadís de la impia
          mà del no-res.

     Com si l'única joia
nostra, que és posseir l'instant
     en l'urc de sa fugida,
no valgués l'enervat encant
     de somiar una joia
     que torna, vergonyant
         de sa fugida.

"el record que torna és més trist perquè ha d'ésser "cridat a judici", ha d'ésser jutjat des d'un nivell més gran d'experiència, més alt, i, per tant, ha perdut la seva innocència, la seva realitat. El cor és covard perquè, justament, és encara desficiós i no se sent segur de la seva experiència."
"El "fantasma trist" és el record; i sotja que el seu jutge "s'adormissi", en el sentit que el record vol ser acceptat, vol abassegar completament l'instant present i que el cor no jutgi. És a dir, que el cor té dos moviments: per una banda, la temptació de no jutjar, és covard a l'hora de jutjar perquè està desficiat; però d'altra part, no pot deixar de jutjar, perquè hi ha una experiència acumulada i aquesta experiència, invevitablement, reduirà el record de joventut."
"Però, vet aquí: el cor sap molt bé que aquest recor, aquesta viva jovenesa, és dins "la impia / mà del no-res". Ja no existeix. La temptació de ferlo'n evadir çes una temptació vana i és sotmesa irremeiablement al jutge, al cor."
"És a dir, ja veuen que es tracta sempre d'una dialèctica d'actituds ambivalents. O sigui que, davant d'una actitud, davant d'un fet, Riba situa automàticament l'actitud oposada i construeix el que en deia bans una titanomàquiea, construeix un petit drama d'accions i interaccions entre tots aquests fets psicològics i emotius personalitzats. Per una part hi ha la joventut (les "roses", les "llàgrimes": la vitalitat immediata de la joventut) que torna i que sedueix. Com que sedueix, el cor és covard a jutjar. Però, per altra banda, el cor no pot deixar de jutjar, perquè té més experiència, i, per tant, no es pot deixar seduir per aquest record que torna."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)


20

Amor, m'és dolç el teu cos, quan és sol
en el seu goig i en el seu riure ardent,
sol en sa música, foll instrument!
a condormir les serps de fred consol
que neguen al seu eco en mi el revolt
llindar entre el sentit i el pensament;
quan venç sense ànima, divina pols,
tot morts i harmonia renaixent,
     ton cos m'és dolç

Amor, ton cos m'és trist, quan hi recull
el vague vol que ha fet obscur son plor
una tendresa exclosa del teu do;
quan dins l'aigua on em miro del teu ull
un somni vetlla, estrany al meu orgull,
i et puc estrènyer perquè no ets jo,
i abocar-m'hi, ni oblidat ni vist,
com un silenci dorm sobre una flor,
     ton cos m'és trist.

Amor, Amor, ¿la jovenesa on és,
que ens feia iguals la carn i l'esperit
com dues flames d'un mateix delit?
Ah, si el desig pogués morir del bes!
O fos l'Amor un déu que no envegés
el poc de pietat no asservit
en els dolços tumults del seu favor
ni en el las afalac al seu oblit,
     Amor, Amor!

El tàcit poc d'humana pietat
per la mútua set dels cossos nus
i el pler que hi passa com un rei intrús,
fent clares festes del que ha rapinyat
i deixant-los en més necessitat.
Cos que has estat feliç del gai abús!
estoja el somni, com una ombra un foc:
per a volar lluny dels destins segurs
     és trist -i és poc.

"Riba és un poeta molt eròtic, sobretot en el segon període [...] i, després, altre cop, a Salvatge cor, però és una cosa que no es veu massa, perquè, per dir-ho així, el seu erotisme és enormement elaborat cerebralment."
"El tema [d'aquest poema] és la contraposició entre la unitat i la dualitat: el cos és dolç quan elimina l'ànima, quan, realment, abassega tant la persona que relaitza una unitat al.lucinada i condorm "les serps de fred consol", és a dir, el moviment purament emotiu que és l'amor. És a dir, que la primera afirmació és que "m'és dolç el teu cos" quan aquest adquireix tanta vitalitat que la meva relació amb tu, amb la persona estimada, és de pura sensualitat i no de consol, d'amor fonamentat en moviments anímics, per exemple, en el sentiment de solitud, etcètera, etcètera."
"La cosa que té valor de la relació amorosa, per ell, és la supressió de la vida emotiva."
"La conclusió és, simplement, que hem d'acceptar i ens hem de resignar a aquest joc constant dual entre la il.lusió de la unificació en determinat moment i, després, el retorn a la vida emotiva."
"És a dir: torna al somni; després de la felicitat en el gai abús, després de la fusió total, s'ha de tornar al somni, a la dualitat, a la vida emotiva."
(Ferrater, Gabriel. La poesia de Carles Riba.-Barcelona, Edicions 62, 1979)


B
(1929-1930)

21

          Nu en repòs: després de l'amor

Ara és sola entre el foc de tes roses secretes
          i l'atònita llum
la nua blancor -ah, les divines desfetes,
en ta blancor, del tacte que a exhaurir-la es consum,
     las de tantes delícies tretes!

Mos ulls són un silenci esclau del teu repòs,
          i els fats s'inclinen, mentre
l'ànima, en tu, es reprèn i somia el seu cos,
el teu cos! i el retroba feliç entorn del ventre
pur -emanat talment del goig que s'hi és clos.

Ordre ingenu de flor! Pels seus pètals divagues
          al grat del somni lent;
que records en la tendra massa encara embriagues,
tu amb tu -oh! que ets tan present, i el pensament
     ja te m'allunya en miratges vagues!


25

Les coses de l'oblit no són pas mortes:
     oh vent reial -eternitat
en fuga de la llum- el temps t'emportes
     sobre llur profunda ciutat.
Carrers com fes, torres com esperances,
     ponts com desigs complerts,
imatges en vertigen, com recances
folles d'encendre's sense límits certs!

Tentacular ciutat! Per a arribar-hi,
     quants silencis de lent camí,
sense almoina de l'imaginari
     ni que cap ombra dolça m'hi
seguís del meu present, per a invocar-la
     pel seu nom, quan no he
comprès la dura llengua que s'hi parla,
i era tot sol dins un ordre estranger!


31

La soledat de tu i jo sols
fa més vague el foc que en mi pensa;
tu, amb la suspesa indefensa
pregunta dels ulls -per on vols

comprendre'm i estimar-me alhora,
com els infants-, un nu moment
m'atures sobre el lent corrent
sense fi a esperar, ni vora,

d'un oci on el món desfés
l'esperit, sa màscara pura,
i ens deixés units per sa obscura
sang, oh dolç animal, només,

en un las amor sens paraula,
més vell que la més vella faula.

 

inici

portada carles riba 

Pàgina de presentació MAG POESIA