Algunes propostes per a la pràctica narrativa i teatral

Bibliografia
 

PUNTS BÀSICS PER A LA PRÀCTICA NARRATIVA (I PER A UN GUIÓ TEATRAL)
 

Per a una bona pràctica narrativa és imprescindible disposar d'un bon bagatge de lectures i de representacions teatrals. Heu de contemplar com a mínim els següents punts, pensant, sobretot, en la narració i la peça escènica que heu d'analitzar o d'escriure després. No perdeu de vista que tots aquests aspectes van relacionats, i que el que cal és aconseguir una harmonia entre tots els elements per aconseguir una narració o text teatral coherent i creïble.

L'autor, l'obra, l'època (context, influències...).

Aspectes que us puguin aclarir l'obra que llegiu: aspectes biogràfics, anècdotes, ideologia i actitud vital davant els esdeveniments públics, etcètera.

Argument o trama (els fets), i tema (o paràbola).
 

Pel que fa a la veu, punt de vista o perspectiva, l'argument es pot fer: a) Sense narrador; la història no és contada sinó mostrada, feta, com al teatre (també a algunes narracions com Taüts tallats a mà de Capote). b) Amb un narrador intern, que pot ésser Protagonista (qui narra és el protagonista, com a La plaça del diamant de Rodoreda; aquí també hi ha el jo d'un monòleg) o Testimoni (ha vist els fets però no n'és protagonista, com a El gran Gatsby). c) Amb narrador extern, que pot ésser de tercera persona Objectiva (relata, però no valora, com a A sang freda de Capote, o La torna de la torna) o de tercera persona Omniscient (ho sap tot, i relata i valora o opina, com a Oliver Twist de Dickens). En un mateix text es poden combinar diverses veus; o bé es pot contar un mateix fet amb diverses veus.
 

Punt de vista -diu Todorov- és l'òptica a partir de la qual són presentats els fets (qualsevol visió implica una valoració ètica o estètica dels esdeveniments. El punt de vista configura els fets narrats. Uns mateixos fets poden ésser contats des de diversos punts de vista (que depenen de la consciència o ideologia de l'autor); per aconseguir això l'autor es val de valoracions dels fets, però també de l'estil, ambientació, creació de personatges... 
 

El punt de vista va lligat amb la ideologia; en parlen Antón i Vinyes comentant el Museu d'Història de Catalunya (Serra d'or, 7-8, 97): "L'escenografia simbolitza el contingut. Un despatx de fàbrica molt ben reconstruït, taula, cadira, papers, llibres de comptes..., i rere un gran finestral el retrat d'un taller d'obreres treballant; és el 'punt de vista' del patró. I si fos al revés? I si el despatx del patró es veiés des de la perspectiva del taller?" H. James és el primer que en parla; és important també dins el formalisme. (Exemples d'ideologia: igualtat o no de la dona / musulmà-cristià-ateu... / de dretes - d’esquerres / catalanista - espanyolista / ecologista -defensor del capitalisme salvatge... etc.) Tot això pot traslluir-se més o menys en els escrits. Ara bé, l'escriptor pot evitar més o manco d'introduir aquesta "consciència" als seus escrits.

Personatges (tipus).

Caracterització física, social, moral... Todorov diu que el personatge no és només psicologia. Per a Lucáks el personatge és un portaveu de les estructures mentals d'un determinat grup social (el personatge com a ideologia).
 

Al començament el personatge és un nom propi, només és significant. Es va carregant de significació, de connotació, quan es va veient la seva identitat, la conducta, la relació amb els altres personatges. El personatge és construït complexament: a) Per les descripcions que en fa l'escriptor (presentació directa, molt pròpia de l'omnisciència; en el teatre, si es fa, és a les acotacions. És més efectiu si es fa amb detalls concrets; veim més el personatge si ens diuen Tenia un somriure dolç, uns llavis amorosos, una mirada seductora, que no Era molt atractiva). b) Per les accions, diàlegs (com parla, de què...), pensaments, relacions, etc. del propi personatge (presentació indirecta; és la que predomina en l'escenificació). La caracterització pot ésser molt subtil i complexa o, per contra, pot arribar fins a l'estereotip i la simplificació caricaturesca. Sovint es fa la caracterització mitjançant una mania del personatge, o un objecte, o un simple tret (Txèkov, en dir-li que no caracteritzava un personatge va respondre: ja he dit que du uns calçons de ratlles)
 

Una altra distinció (E.M. Forster) es fa entre personatges plans (mancats de psicologia, de sentiments, de vida pròpia; com per exemple els indis, els japonesos, els àrabs, etc. -és a dir, els dolents- en les pel.lícules americanes i europees), i personatges rodons (dotats d’espessor psicològica (com l'heroi americà o europeu, que ha deixat una mare i una al.lota precioses i amoroses... etc.); aquests tenen nom propi, ja des del principi. (Dickens sol fer els personatges més plans, diu Forster, i Flaubert i Proust, més rodons).

Ambientació / Escenografia

Espai i època. És l'escenari concret (està relacionat amb la caracterització dels personatges: vestuari, elements, objectes...). Ajuda a crear l'atmosfera, a transmetre idees i sensacions (sensualitat, por, comicitat...).
 

L'ambientació pot ésser: a) Impressionista, quan es limita a suggerir les característiques d'un ambient mitjançant algunes pinzellades; és més emotiva, intenta crear un clima, provocar unes impressions i emocions. b) Figurativa, quan pretén una pintura fidel o exhaustiva. c) Expressionista, quan deliberadament exagera o emfasitza els contorns, les llums i les ombres de l'escenari (pensau en E.A. Poe). Sigui com sigui és important només descriure el que és significatiu i suggerent, i fer-ho amb concreció i vivacitat.
 

Pel que fa al temps, hi ha dos aspectes a considerar:
 

L'ordre. Els fets són narrats amb l'ordre en què han succeït, o bé amb anticipacions (prospeccions; bones per crear suspens), o amb retrospeccions.
 

La duració. Temps real (com a Parasceve de Blai Bonet), o Anisocronia. En aquest darrer cas podem trobar que el discurs es desenvolupa en un temps més perllongat que el de la història, amb descripcions, reflexions i disgressions (com Ulisses de James Joyce), o bé el discurs presenta sintetitzció dels fets (abreujant en poques línies el que passa en mesos o anys) i el.lipsis ("Tres dies després", "Al cap de 10 anys" "Algun temps després") respecte al temps real; és el cas més freqüent. Això va lligat amb l'ús dels temps verbals.

Estilística i coherència textual

Aspectes lingüístics: expressivitat sintàctica i lèxica. Per exemple, diu Alphonse Daudet que "L'adjectiu ha d'ésser l'amant del substantiu i no la dona legítima. Entre les paraules van bé les unions volanderes, no els matrimonis. Amb això es coneix si un escriptor és original". Paul Léautaud quan li presentaven un manuscrit deia: "Suprimiu tots els però, els en principi, els per tant, els efectivament, els a pesar de, etcètera. Rellegiu el text i veureu el to que ha adquirit. Les frases no tenen necessitat d'enllaços. És el sentit el que les lliga.". Quant a la polisèmia, Voltaire diu que "Ens veim obligats a designar amb el nom general d'Amor i Odi milers d'amors i milers d'odis tots diferents". Robert L. Stevenson: "Per a l'escena d'acció ràpida, violenta, cal evitar les frases llargues, els verbs auxiliars, els gerundis, els adverbis acabats en "ment". L'escena violenta ha d'ésser clara, concisa i ràpida (encara que no tan ràpida que passi inadvertida)".
 

Cohesió del text, tant pel que fa al temps gramatical, com als connectors i puntuació i a la referència, com en els aspectes de processament de la informació: fil argumental, estructuració, progressió... Truman Capote: "Digau que és preciosisme si voleu, i enviau-me a fer punyetes, però jo crec que un conte pot ésser arruïnat per un ritme defectuós en una oració -sobretot al final- o per un error en la divisió dels paràgrafs i fins i tot en la puntuació."
 

Aspectes literaris, com el punt de vista, la tria del gènere (i l'estil: directe, indirecte, monòleg, epistolar...) el to (dramàtic, poètic, irònic, sarcàstic, humorístic, moralitzant, terrorífic, eròtic...). També les figures retòriques. I encara el tipus de discurs: en un text narratiu o teatral hi trobam diversitat de discursos; hi podem trobar narració, descripció, diàleg, monòleg, cartes, diaris, reflexions filosòfiques...

El procés de l'escriptura

Encara que mostram en punts separats diferents aspectes, es presenten interrelacionats durant tot el procés.
 

-Planificació. Diu Baudelaire que per escriure "s'ha d'haver pensat molt, haver carregat el tema quan se surt a passejar, quan es va al bany, al restaurant, gairebé a casa l'amant"; i Oscar Wilde que "Només hi ha dues regles per escriure: tenir alguna cosa a dir i dir-la. O millor, tenir una història per explicar i explicar la d'un mateix". E. A. Poe: "Resulta claríssim que tot pla o argument mereixedor de tal nom ha de ser desenvolupat fins al seu desenllaç abans de començar a escriure'l detalladament". "Un francès -probablement Montaigne- diu: ‘La gent parla molt de pensar, però per la meua part, mai no pense, excepte quan m'assec a escriure.’ Aquest no pensar mai, tret de quan ens asseiem a escriure, és la causa de tanta producció mediocre." 
 

-Redacció: aquí podeu seguir el consell d'André Gide: "Quan escriguis no et controlis, llança't i apassiona't, però quan et rellegeixis sigues amesurat". 
 

-Revisió o correcció: corregir implica substituir, suprimir i afegir; no tingueu por d'eliminar tot el que sigui prescindible. Llegiu el text diverses vegades, pensant amb un to diferent, amb un espai diferent, etc., a fi de poder triar el més escaient. Va molt bé llegir el text a qualcú altre per fer-ne una nova revisió amb els suggeriments. Pel que fa a la peça escènica és molt important que reviseu bé les acotacions.
 
 
 

ALGUNES PROPOSTES PER A LA PRÀCTICA NARRATIVA I TEATRAL
 

Tenint en compte els punts bàsics indicats es poden fer propostes concretes per a la pràctica narrativa.
 

Es pot partir d’un text d’un autor, un cop analitzades les seves característiques (argument, tema, tipus de personatges, ambientació, estil, gènere, modes del discurs -monòleg, diàleg, narració-, to -dramàtic, còmic, irònic, costumista, simbolista-, etcètera), i aleshores:
 

- Fer un text que conservi les característiques que decidim (des d’una, fins a totes). Per exemple: fer un text amb el mateix tema, o amb un argument similar, o amb tal o tals personatges com el del text base...
 

- Fer un text que mantenint les característiques que decidim incorpori algun canvi. Per exemple des d’un altre punt de vista: des de la perspectiva dels personatges secundaris, posem per cas, o fer-lo en primera persona si és en tercera persona, o fer-lo sense narrador -tot dialogat-, o en tercera persona omniscient si és objectiva, etcètera. 

- Partint, per exemple de "Temps obert" de Pedrolo narrar distints desenllaços de Daniel Bastida després del bombardeig. 
 

- Incorporar anticipacions o prospeccions en un text en què els fets són narrats en l’ordre en què han succeït.
 

- Fer canvis de gènere: a partir d’una narració fer un romanç, o un còmic, o un esquetx teatral. 
 

També es pot partir directament d’algun d’aquest punts bàsics, com:
 

- Fer una narració o un esquetx a partir d’un tema proposat, o d’un títol, o d’uns personatges. 
 

- Fer una narració amb ús de procediments dilatoris (com fa Poe per crear suspens, per exemple, amb moltes descripcions del lloc, d’estat d’ànim...; subordinades, exclamatives i interrogatives retòriques, repeticions, enumeracions...), o bé al contrari, fer-la amb frases tallades i ràpides, només descrivint accions. 
 

- Fer un conte a partir d’uns elements argumentals, com per exemple les funcions de Propp (Consultau per exemple el llibre de Rodari). 
 

- Relats de vivències (hom hi pot fabular, no es tracta de confessions). 
 

Més propostes:

- Organitzar una gimkana a partir d'una obra.

- Fer un debat (per exemple sobre religió - ciència - poesia, a partir d'"Aigües encantades" de Puig i Ferreter).

- Representar una obra de teatre (o un fragment), una narració... (per exemple el final d'"Homes i no").

- Adaptació per a al.lots d'una novel.la o d'una obra de teatre.

- Adaptació d'un conte als tres cicles (amb activitats didàctiques)

Sempre cal dedicar el temps necessari a la revisió del text en tots els aspectes i sobretot pel que fa als punts que hem volgut treballar. 
 
 

BIBLIOGRAFIA

ABELLAN, J. / BALLART, P. / SULLÀ, E. Introducció a la Teoria de la Literatura. Manresa, Angle Editorial, 1997. 

ALCOVERRO, Carme. Els tallers d'escriptura. Una alternativa a l'ensenyament
de la literatura.- Barcelona.- Barcanova, 1993. 

BESORA, R. / FLUVIÀ, M. Del plaer de llegir al joc d'escriure. Vic, Eumo, 1985. 

Comentaris de text. Barcelona, La Magrana, 1999.

DIJK, Teun A. (ed.). Discurso y literatura. Madrid, Visor, 1999.

ESPÍ, A. / LLOPIS, T. Curs de narrativa. Barcelona, Laertes, 1988.

GAROLERA, Narcís (ed.). Anàlisis i comentaris de textos catalans. 4 vols. Curial. Barcelona, 1982-1986.

JOLIBERT, J. Formar infants productors de textos. Barcelona, Graó, 1992.

LODGE, David. L’art de la ficció. Barcelona, Empúries, 1998. (Narrativa).

NIETZSCHE, F. El origen de la tragedia. Madrid, Austral, 2000.

RODARI, Gianni. Gramàtica de la fantasia. Barcelona, Graó, 1988.

POESIA A L'ESCOLA