EL NÀUFRAG

 La mare:
Deixeu la porta oberta;
aquesta nit vindrà.
Poseu més llenya al foc,
llesqueu, llesqueu més pa.

(Les germanes, movent el cap, es miren i miren.)

 La mare:
Sento remor de passes 
dintre el meu cor. Vindrà.
Porteu-me fil i agulla
i el vestit que deixà.

(Les germanes, movent el cap, es miren i miren.)

 El mar:
Tot, tot és endebades.
Res no el despertarà:
anirà vestit d'algues
tota l'eternitat.
 

TORNO DE L'ALTA NIT, EN TEMPS DE GUERRA

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d'arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d'un bes o el d'una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

I, tot d'una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum 
 nova.
Brolladors de música s'aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s'estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l'últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest...

          1937
 

VEU EN LA NIT

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en ciutats i pobles és cercles de ferro i
 foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides,
de les esperades cartes amb perfum de vida jove que hom llegeix a poc a poc perquè
 durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!
 

EL FILL AL FRONT

On ets?

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.
Hauries pogut dir: "Tornaré aviat." O bé: "Fins a la nit, pare."

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.
Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets del temps les imatges del teu
 record encès.
Sento l'aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,
i amb la meva veu d'heura marcida pujo fins a l'alt bronze de la teva vida.

On ets?

Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?
¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honarades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d'història en marxa,
 fill meu...
Descanses, infant i imità, com una fulla i com una muntanya.
Prop teu, sobre l'espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.
 

AJAGUT

Roda, roda la sínia
lenta de l'enyorança.
Els catúfols s'emplenen
de daurades imatges.
El vent xiscla records
dalt la torre inclinada
de l'ànima...

 (Penso en una donzella
 blanca.
 amb l'infant del crepuscle
 a la falda.)

El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!

 (Penso en una donzella
 blanca
 tota esquitxada d'ombra
 d'acàcia.)

   Camp d'Agde, 1939
 

LLUNYANA

No et sento freda encara
que estiguis lluny
en ànima i distància.

 (Amb un rem busca'm
 a la muntanya.)

No et sento freda encara
que estiguis lluny
de besos i abraçades.

 (Amb un branc cerca'm
 per la mar blava.)

No et sento freda encara.
Ets raig de sol
en un sepulcre d'aigua,
cera i record
caient en lentes llàgrimes.

 (Oh rem florit,
 branca mullada,
 sang de ponent
 dalt la muralla!)
 

CANÇÓ DE BRESSOL

Nin non - dorm, nin.
Un nen blanc - un nen negre.
Un granet de sal - un granet de pebre.
Nin, non,
non, nin.

Des de la porta del molí
-dorm, nin, dorm-
el moliner els mira venir
-dorm, nin, dorm-.

Diu el nen blanc:
"Que bella és la lluna!"
Diu el nen negre:
"Que lletja és la lluna!"

Dorm, nin, dorm.

-Jo sóc blanc.
Nin, non.
-Jo sóc negre.
Non, nin.

Un granet de sal,
un granet de pebre.
El vell moliner
els vol fer farina.
El nen blanc rondina
i el negre també.

Dorm, nin, dorm.

Mola del molí,
roda, roda,
els faràs farina.
Mola del molí,
roda, roda.
La lluna és fadrina.
Nin, non,
non, nin.

El vell moliner
ja tanca el molí.

Dorm, nin, dorm.

I el vent juganer
se'ls emporta enlaire.

Dorm, nin, dorm.

Diuen els dos nens,
dins el vent, ballant:
"La lluna tindrem
si seguim pujant".

Nin, non - dorm, nin.
Un nen blanc - un nen negre.
Un granet de sal - un granet de pebre.
Nin, non,
dorm, nin.
 
 

A MI

I escolta sempre l'àngel... 
   Sigues l'obert camí
que et meni a tu mateix, des de l'ésser a la faula.
Mira el riu de la nit: mor a la teva taula
amb remor de ciutat i enyorança de pi.

És l'hora que pel cel passen les lentes relles.
Arma't! I que el teu somni, fet harmoniós cant,
tot ressoni amb el ritme del teu cor bategant.
Aixeca el feixuc rostre a les finals estrelles.

Posa a la teva sang immenses veles d'or
i fes que la teva ànima sigui tempesta i port.
Deixa sempre, a tot vent, l'obscura porta oberta.

No masteguis llorer ni t'enfitis d'atzur.
Si vols cantar l'arrel, oblida't del fruit pur.
Enllà del foc omença l'eternitat desperta...

    Novembre, 1945
 

agustí bartra

inici
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia