ESTANCES. 

 III

No acataràs  les lleis que no vinguin del bri o de la mà del sol.

No diràs la paraula que no sigui tan lliure com el vent sobre el mar
que no plora els seus déus.

No negaràs el somni que ofrena tot son cos al desig de l'aurora
quan l'ala de l'ocell acomiada les estrelles.

No acceptaràs el vent que no ha voltat entorn de l'espiga que calla i pesa,
en la nit de les messes nades per al diàleg que obriran en la llum.

No trairàs l'infant que dorm en la teva ànima i es desperta en el cant.

No execraràs el sí que hi ha en el nu total.

No lligarà s ta sang davant les caravanes carregades de besos que travessen les portes de
 l'arc iris.

No inventaràs en el fum que es desfà, sinó en l'arrel profunda.

No cercaràs la llum que no pot envoltar una estàtua viva o les herbes plurals.

No salvaràs les ombres que assetgen amb llimacs la gran sina que raja.
 
 

 XI

-Oh després de l'amor, necessito la mar, el vaivé de l'onada, l'aigua de sol i moviment!
Adéu, però no adéu! Me'n vaig i no me'n vaig. El sol juga amb espases i gavines.
Adéu! Ja sóc de l'ona, d'un altre bes immens i del ruixim salobre...
Oh, jo sola i el mar! Gira, gira la llum com una vela folla!
Sota l'ona, un moment, jo seré clandestina cap a noves naixences,
quan el vent em rebrà amb la seva ala tèbia.
Brillo, brillo de tu! Sento dins, en ma boca, el desig de la mar.
Oh, la mar, al migdia, la mar fa sentor d'home!
Adéu, però no adéu... Et recordo en l'escuma!

inici

agustí bartra
 

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia