comèdia
l'evangeli segons  un de tants
 

comèdia
 

ODA DEL POBLE RURAL

No trec la veu, 
tan diferent de la llengua, 
contra els éssers rovellats, verds i mortals de verdet, 
contra els homes oscats com ganivets que han tallat 
una embanyada època de guerres i de paper ennuvolador, 
i encara tenen acer per a veure passar un altre 
ramat fuit del corral. 

Ni contra el nin ros, 
que juga amb aigua i du la panxa banyada, 
que plora perquè ha caigut, mentre els seus pares caiguts 
el senten ploure, des de l'estable orinat i calent de gallines. 

Ni contra la nina emmidonada 
i emblavada fins a les venes, 
que veu els terribles al•lots midant-se el sexe amb un metre, 
i ho compara amb plats de porcellana, com si la vida 
fos una decorada ceràmica on mengen el sol i la lluna. 

Ni contra el noi que comença 
de sentir el gat de la vida, 
i camina a poc a poc, som si dugués la roba mullada, 
i badés molt els ulls perquè la tela aferrada 
el despulla davant Déu i les noies. 

Ni contra la verge de quinze anys, 
que a posta de sol se vesteix de núvia pobra, 
i se passeja amb una alegria de dissabte a la nit, 
pels carrerons, com llangardaixos, els adolescents 
d'ull negre i cara blanca 
estan aferrats a les parets. 

Estimo els murs populars, 
decorats com ceràmiques desesperades 
pels al·lotells que, damunt el desclossat ciment, 
escriuen "rata" "ojo" "maestro", 
i fugen corrent, com si haguessin llançat el gat mort dins una casa. 

No trauré la veu ni la llengua, 
i sí una cadira al carrer, 
als adolescents enamorats, 
que sota la claror estival de les estrelles 
tenen aturat tot el cos, menys el frenesí de la boca, 
que se mou, delicada, com les cortines de ferro en el portal 
de les cases, 
com el multicolor paper de seda penjat i tremolós 
damunt la festa major d’una plaça. 

Mai contra els enamorats, 
que dins la vinosa nit encristal·lada 
de gener transparent, 
estan atacats a la paret, 
ella silenciosament gravada damunt el mur, 
ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals, 
com si la menés a un cambril, construint ambdós el cambril, 
com enterrant-la viva en un nínxol, emblanquinant tots dos el nínxol, 
com si, del verd amor, només fos impossible de tastar-ne el crani, 
com si juressin cansar-se l'un a l'altre, 
fins a sortir amb els peus per endavant, 
amb les mans damunt el ventre, 
damunt la boca un mocador blanc, 
marcat amb la creu dels trencs senyats 
per la planxa ardent de els camises de l'altre món. 

Mai contra 
els vidriosos fadrins 
que tenen la cara verda, 
les mans verdes, 
les cames pelades i blanques com l'anís, 
i que van sols al cinema del diumenge a la tarda 
i, en entrar en el teatre, olorós de castanyes, 
agafen, lentament, com una àncora viva, 
la butaca que sura al costat del més trist 
adolescent planxat, que contempla el programa. 

Estimaré sempre el calb, 
que calla quan parlen de cabells, 
el qui té la cara de mul, 
el qui té la cara de rata, 
el qui té cara de terròs, 
el qui té cara d'animal antediluvià, 
el qui du la cara com una perdigonada, 
el qui té la cara de xai mort, 
el qui té la cara de xai viu, 
el qui té cara de vaca, 
el qui arrossega una cara de pedra negra, 
el qui té la cara de pedra blanca,
totes les cares que fa la pobra gent pobra, 
tot el torrent de cares 
que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort, 
entre el sol i les llunes, 
i se mor d'un glop, 
i queda amb la boca 
closa 
i la cara 
astorada, 
com els vells 
bevedors 
de canya. 

Estimades 
siguin 
les cabres 
negres 
i l'aromàtic 
boc, 
que passen, 
cada capvespre 
fent 
sonar 
l'ungla 
xapada, 
damunt 
el carrer. 
I les feixugues 
vaques 
que, 
a la posta 
del sol, 
van 
a l'abeurador 
municipal, 
amb un al•lot 
que, 
com un altre 
animaló, 
va darrera 
d'elles, 
amb un verdanc 
d'ullastre. 

Estimats siguin 
la formiga, 
l'oronella, 
l'esbart 
d'estornells 
que, 
a l'octubre, 
ennegreix, 
innumerablement, 
el cel estirat 
i net. 

I els ulls 
dels teuladers, 
les boles 
de la sivina, 
els lledons 
madurs, 
les ungles 
i els dits 
plens 
de tinta 
dels nois 
que juguen 
sota els llums 
de la plaça. 
I les taques 
de la pell 
dels qui pateixen 
del fetge. 
Estimades siguin 
totes 
les petites 
negrors 
del poble. 
I les picades 
d'abella, 
el mal 
de cap, 
el cop 
amb un martell 
damunt 
els dits, 
la xavalla 
del dolor. 

Però quedin colgats sota la impaciència, 
enterrats sota un segle de vermelles formigues, 
els qui, com la pudor, entren dins tota casa, 
com si cada home fos raïm per al seu cup. 

Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa, 
és per tenir un nou animal dins l'estable, 
o per mirar-li el tòrax ample com  una roca, 
on la vida escriu una àguila acotada. 

Quedin esblanqueïts com un blat espantat 
els qui, com la pols, entren fins a l'orgue i l'altar, 
els qui com un brot verd d'ornamental cicuta, 
s'enfilen per la vara dels quasi lírics batlles, 

perquè la mar no tingui camins ni mata neta, 
perquè ningú s'alegri reflectint-se en les ones, 
perquè tothom ignori la solitària línia 
després de la qual l'home troba el sol d'esser noble. 

Tanta mort per a ser la porta historiada, 
per on s'entra al corral de bons morts, que és un poble!  

Musicat per La fosca al disc domini fosc:

EL MAR DE MONTDRAGÓ

1

Amic clar com el pa,
quan la guerra civil d'Espanya alçava
la blancor dels camins, jo era un al.lot
que duia corns i escorça a les butxaques.

El foc del poble i el tigre terrestre
obscurien la calç a dins les cases,
i el noi, que ara no sóc, anava al mar
de Montdragó i duia a la cintura
de cuiro una pistola niquelada.

Un mort de jugueta, noble amic,
una mort verda duia i desperava
als grocs narcisos de garriga, als cans
i als genolls de les dones florejades.

Jo era un nen de la guerra, un noi d'espines
que, al costat de la mar de Montdragó,
portava fil de pua a les entranyes.

Però avui he tornat amb la més tensa
i pura humanitat a la mata agra,
als pins verdíssims, a les roques grises
de verdor curta i ànima estepària.

He contemplat, entre l'ametllarà
color de rosa i els pins sobris, l'alta
mar violenta i l'altre  nen pacífic,
que no vaig esser quan a morts jugava.

He vist el teu assaonat i tendre,
menut Antoni, clar com si es rentés
amb bondat l'alegria de la cara.

I mirar-lo sembrant tanyades verdes,
al meu costat robust he cregut veure
un bordall nou de la infantesa estranya,
que, al mar de Montdragó, grisa i violenta
era nua, guerrera, trista i alta.


 

inici
 
 
 

l'evangeli segons un de tants
 

CRIST DE PORT-ROYAL

No estic enclavatg perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir "estimeu-vos",
sobretot abans de dir "edificaré la meva Església",
tot de vegades he dit "no tingueu por",
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s'assembli al d'un animal.

Si tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel.ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest cami:
s'hi passa gana, solitud, intel.ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira'm:  convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira'm: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil.litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t'he salvat amb paraules.
Mira com t'he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d'un home entre homes,
vaig deixar els pares, l'ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l'altra,
me n'anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l'arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l'aixecava de bell nou
de cap a l'ofici diví de viure,
i de cap a l'ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t'ho revelerà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l'èxit i no el de l'home?

Si no deixer de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
elñ pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa'm aparèixer, doncs.
Ptrou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d'aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.



COMPANY D'HABITACIÓ 

Era octubre. Ho és encara. 
Vares entrar a la cambra viva de parets, 
repintada de cartells, de postals de romànic, 
d'algun cartó salvatge, 
raspat i no figuratiu, estrictament jueu. 

Venies de viure. Aquell estiu, 
no hi havia fet bon temps. 
La teva maleta de cuiro marró 
estava una mica malmenada pel tren, 
d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana. 
La maleta es deia com tu, però en una tarja, 
i duia la teva roba lluent de repetir cursos 
i els mocadors de dir adéu als qui se'n van... 

Només em vares dir com et deien, 
perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes, 
no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard, 
jo sóc un gat de nit." 

I ja es veia. Però vares deixar 
els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap, 
el tub d'Optalidon, la Mercromina, 
la capsa de gomes marca Turcois, 
el sabó Lux, el tub de Colgate, 
les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins, 
que et vaig veure estrictament bon noi, 
amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres 
del teu carnet de necessitat. 

De matinada, quan la persiana 
ratllava el catre buit, el teu, 
la teva cara, com llançada pel mar, apareixia. 
De tristor em ratllava. 

A poc a poc, quasi com un núvol que passa, 
anaves cap a la finestra emblavada: 
enfront, movien, entre la fina boira, 
els verds pollancres les fulles. 

Tu, com una tardor del maig, 
et treies la roba. L'americana, 
el jersei gris i, sota el pantalon 
plegat pels trencs, l'eslip de niló, 
que tu mateix et rentaves, romanien, 
com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats 
a la cadira que mai no acostaves 
a la taula. 

I, una matinada de juny, 
a les cinc de les primeres motos, 
tornaves trompa, amb els cabells salabrosos 
d'haver nedat, 
amb els ulls petits, llunyans, lluents, 
i una mica de sorra pel niqui, 
aquell de ratlles negres i blanques, 
que t'era una mica estret i semblava de nena. 

Acotant el cap de no estudiar, 
et vares treure el pantalon, 
"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels". 
I, en el silenci 
de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu, 
et tragueres una petxina que duies al butxacó, 
quasi vermella, aromàtica de marisc, humida, 
"et duc això". 

En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi, 
que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra, 
vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat, 
perquè creies de debò que la salvació d'un noi 
pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina. 


ALLEGRO VIVACE

La gent i la genteta del Vietnam,
tot i el seu plat d'arròs cada dos dies,
fa abaixar el pantalon a Nord-Amèrica,
perquè la fi del món ha començat.

Els negres d'Alabama han sortit de la negror,
talment homes que neixen d'un sarcòfag,
i peregrinen carregats amb taüts buits,
perquè la fi del món ha començat.

En lloc de mossegar-se la cua
i de treure pèl davant un mirall individual,
els xicots, després d'abolir l'adolescència,
s'han convertit en Beatles d'Assís,
perquè la fi del món ha començat.

La joventut del món creu que té un esperit
i cura la bella resurrecció del cos.
No espera a tenir un títol i una nevera
per a ser dos amb flor sobre la terra amb fruites,
perquè la fi del món ha començat.

El qui té divuit anys i endemés vol ser jove
s'adorna la creixença
amb una guitarra i un grup,
perquè la fi del món ha començat.

Els miracles són una abreviació de la tècnica.
És per això que ja no calen miracles.
L'home ja quasi camina pel cel
com Jesús sobre el mar,
perquè la fi del món ha començat.

Algun cop, passa entre nosaltres,
sota la publicitat elèctrica i pagada,
algú que sembla molt estrany,
com si ja no cobrés pagues dobles,
sobresou de capitalitat ni punts,
un home fet com de punts suspensius,
que es diferencia de la gent assegurada,
sindicada,
quadriculada,
col·legiada,
planificada,
col·locada,
instal·lada,
desinfectada,
desratitzada,
perquè la fi del món ha començat.

inici